dijous, 19 de febrer de 2009

Quiet de Màrius Serra, viatge al país dels llullu.


A la Laura Hurtado Tripiana, de l’ètnia llullu, i a les seves quatre extremitats: Helena, Cristina, Nacho i Marisol.

De la petita sèrie que hem fet sobre llibres dedicats pels autors a parlar d'un fill que viu amb una discapacitat, aquest és el que ha tingut més difusió mediàtica, perquè mediàtic n’és l’autor, Màrius Serra. De fet, la primera notícia que en vaig tenir va ser en un bloc dedicat al món dels llibres. Malgrat que l’etiqueta de mediàtic avui és considerada pejorativa, com un sinònim d’oportunisme, baixa qualitat i poc interès... aquest cas contradiu aquestes definicions perquè Quiet destaca per una alta qualitat i gran interès, i és fet per un autor que treballa i té presència diària als mitjans de comunicació.

Màrius Serra, a diferència d’altres personatges mediàtics, és un escriptor de veritat i un mag de les paraules. En aquest cas, a més d’haver-hi grans dosis d’aquestes qualitats, el seu llibre conté un detall estètic que és el que ens ha decidit a incloure’l en la nostra particular trilogia dels “altres nens” -com ha estat qualificada en un comentari d’un post anterior-, ja que lliga d’una manera ben especial paraula i imatge.


(Foto Pedro Madueño. Publicada a La Vanguardia)

A diferència de Marta Capdevila i Miguel Gallardo, els autors dels altres dos volums de la trilogia, que són il·lustradors i escriptors, Màrius Serra només és escriptor i a través del que sap fer, escriure, ens explica la vida familiar amb en Lluís Serra Pablo, un nen afectat d’una indeterminada encefalopatia greu amb episodis epilèptics.

En ser un llibre literari i no il·lustrat, la paraula hi té tot el protagonisme, fet que ens permet endinsar-nos amb molt més detall en els matisos de les diverses situacions que comporta tenir un nen amb la situació del Lluís, Llullu segons l’apel·latiu familiar. El viatge va des del naixement fins als viatges a què no han renunciat pel fet de tenir un fill amb aquesta discapacitat. Però aquest viatge també inclou la vida quotidiana, el dia a dia, i les visites a hospitals, metges, converses amb diferents persones de l’entorn del Llullu sense negligir cap temàtica, fins i tot la sexual... També ens insinua certes diferències de criteri dintre de l’àmbit familiar més estricte de com afrontar la nova situació i les repercussions quotidianes que té.



Aquesta mirada, però, no és ni impúdica ni lacrimògena sinó que guarda un equilibri formal i argumental esplèndid, que ens deixa bocabadats davant un fi sentit de l’humor acompanyat de ràbia i indignació, però també de comprensió i de tota la munió de sentiments contradictoris a què una situació límit ens aboca. I el que és més important, els sentiments més forts poden ser disparats per l’anècdota o incident aparentment més irrellevant, com a cúmul de diverses situacions.

Com en el llibre de Miguel Gallardo, també es fa èmfasi en les diverses mirades que rep tota la família, especialment en Llullu, per part de les altres persones que no saben, no sabem, com reaccionar davant seu. El cas més emblemàtic i fora de lloc és el del restaurant en què se’ls negava l’entrada a causa de la presència d’en Llullu.

Així, amb diversos relats no ordenats cronològicament, en Màrius Serra va desgranant tota una sèrie de vivències explicades amb una exactitud de llenguatge digne d’un rellotger.
Al final, un foliscopi de fotografies de Jordi Ribó de Granollers amb disseny gràfic de Miquel Llach ens permet veure en Llullu fent una acció que mai no podrà fer en la realitat, córrer. Aquest gran detall és el que m’ha decidit a incloure’l en aquesta sèrie (per allò indispensable de paraula i imatge). De fet, la inclusió d’aquest detall en un llibre de no ficció, com l’autor mateix el defineix és tot un revulsiu gràfic, en un llibre que altrament seria molt correcte però totalment estàndard, estèticament parlant.

A mi, particularment, a més m’ha transportat a quan jo era estudiant de secundària i durant les classes dibuixava ninots als marges dels llibres de text per fer-hi uns senzills foliscopis amb accions poca-soltes, que eren força apreciades pels meus companys. En aquest cas, però, aquest foliscopi esdevé una il·lustració que ens commou i que acaba de reblar tot el que el mateix Màrius ha explicat en les 148 pàgines anteriors.



El foliscopi va acompanyat d’un textos a la manera de mantres laics, que repeteixen la frase inicial, amb l’afegit d’un petit flash de les histories que hem llegit. Els textos s’encapçalen amb les frases de l’axioma que si no m’enrecordo pas de les coses, mai les podré oblidar. A partir d’aquí fa un petit resum del contingut, molt més sintètic que la resta del llibre.

A nivell estètic he de reconèixer que la portada no m’ha agradat perquè la trobo massa farcida d’elements i la combinació cromàtica no la trobo ben resolta. Qüestió de gustos. A més, contrasta clarament amb les fotografies retallades sobre el blanc de la carrera del Llullu.

El llibre ha estat imprès en mig foli (23 x 15,5 cm.) per Empúries en català i per Anagrama en castellà (Quieto) i és altament recomanable per a tothom, perquè ens obre un món del qual molts, fins que no n’hem vist un cas a prop, no havíem ni sentit parlar.



video


http://www.tv3.cat/videos/741859

http://www.mariusserra.info/home/home.php

dimecres, 11 de febrer de 2009

Maria i jo (2008) de Miguel Gallardo, un llibre únic com tots


A aquella Maria de quatre o cinc anys que vàrem conèixer a la Cavalcada de Reis barcelonina mentre, enfilada de l’espatlla del Miguel, s’ho mirava tot pensant, com l’Obèlix: són bojos aquests romans!

Tal com prometia en l’article anterior, presentem Maria i jo de Miguel Gallardo. A diferència de Màrius Serra que “només” és escriptor i igual que la Marta Capdevila, Miguel Gallardo és un il·lustrador que també escriu. En el seu cas té una filla afectada d’autisme. La Maria té 12 anys, un somriure contagiós, un sentit de l’humor especial i té autisme diu a la primera plana del llibre, perquè ningú tingui dubtes.



El llibre ha estat concebut com un obra total, i per això es té cura de tots els elements i detalls. És de mig foli gran (25 x 17 cm.) enquadernat amb tapa dura i amb unes guardes interiors que són un magnífic resum del paradís de la protagonista. La tipografia és una majúscula manuscrita a tot el llibre, fins als mínims detalls. Només s’escapa d’aquesta tipografia l’epíleg d’Amaia Hervàs, composta amb Times.
Cal felicitar, doncs, les editorials (en català La Galera i en castellà Astiberri -Maria y yo-) que han tirat endavant el projecte i han tingut en compte l’acabat del llibre com a obra global que ajuda a potenciar-ne la sensibilitat (que no sensibleria).

No és d’estranyar que al 2008 hagi guanyat el Primer Premi Nacional del Còmic de la Generalitat de Catalunya o hagi estat candidat a la Millor obra i Millor guió del Saló Internacional del Còmic de Barcelona.


La concepció del llibre no és la de manual o de llibre tècnic, sinó que el llenguatge que utilitza és de còmic, un camp en què Miguel Gallardo es belluga com peix a l’aigua des dels seus inicis professionals. Com que la comunicació personal entre pare i filla es beneficia dels dibuixos, Miguel Gallardo fa el mateix amb nosaltres per explicar-nos com és la seva filla, la mútua relació i la de la gent que esporàdicament els envolta.


El llibre sorgí dels dibuixos i apunts que anava prenent mentre passaven unes mini vacances a un ressort per a guiris a les Canàries. Les il·lustracions al llibre són apunts ràpids, pensats per a comunicar-se i aquesta immediatesa és el que li dona una frescor molt interessant. És un plaer veure aquesta espontaneïtat en un dibuix perquè reconec que em fascinen els esbossos, els apunts ràpids. A més, la variació compositiva, les diverses dimensions dels personatges... li donen un gran dinamisme.




L’argument del còmic és l’absència d’argument. No passa res i passa de tot. La tranquil·litat despreocupada d’uns dies d’estiueig enmig d’alemanys prenent el sol a les Canàries ho és tot. No hi ha acció, no hi ha aventures... només petites anècdotes que són capaces d’omplir tot un món que ens és desconegut. Els petits detalls són el que el Miguel i la Maria ens ajuden a descobrir perquè són els reis del temps. La sorra de la platja filtrant-se entre els dits de la Maria esdevé tot un símbol d’un altre ritme del rellotge de sorra de la protagonista, una altra manera de ser a la que en Miguel s’adapta.




De mica en mica, ens anirem assabentant de la problemàtica, sense un ordre aparent, amb anècdotes atemporals d’un període molt concret, just una setmana. No calen més referències de les que dóna perquè l’important són els sons, els gestos, les paraules i no quan succeeixen.




No és un llibre d’autoajuda o autoreflexió, sinó un llibre per ajudar els altres (nosaltres) a entendre un món del tot desconegut, i per ajudar-nos, sobretot, a replantejar-nos la nostra actitud en front d’un nen o una persona adulta que surt de l’estàndard de comportament social. Un llibre que ens ensenya a mirar i contemplar altres maneres de concebre el món a partir de l’autisme. I quan diem a mirar i contemplar no ho diem només a nivell simbòlic sinó físic. Miguel insisteix molt en la mirada perquè no som conscients de com una mirada pot dir moltes coses i pot ferir, més que mil paraules. La mirada surt de dintre, no enganya. I precisament la comunicació no verbal és el que es desenvolupa quan els altres canals de comunicació més usuals fallen.



Un llibre molt mesurat en tots els conceptes, des de l’argument a les il·lustracions i a la manera de dir, d’insinuar les coses... Un llibre que ens marca un abans i un després de llegir-lo, perquè aconsegueix un dels seus propòsits: conscienciar-nos del món que ens envolta i que normalment ignorem, perquè desviem la mirada. Això sí, sense sucres ni amargants afegits, com la vida. En definitiva, un llibre-còmic que no pot faltar a les biblioteques dels amants dels llibres il·lustrats i amb caràcter.





video