diumenge, 26 de juliol de 2009

Els ventalls, imatgeria popular pràctica per a la devoció i per a l’estiu

Al Llullu (2000-2009) que ens ha llegat la seva fantàstica i vital carrera bibliòfila, símbol de massa coses.


Conjunt de ventalls de banderola per a infants de diversos colors, en perfecte estat de conservació i amb paper estampat al bac de decoracions d'indianes com a guarniment lateral.
Ara que la calor ens fa la vida diària més feixuga, intentarem refrescar-nos parlant dels ventalls de banderola. Gràcies a la col·lecció d'imatgeria popular de l'Albert Martí i Palau hem pogut reconstruir el món d'aquests ventalls del s. XIX. Es tracta d'uns petits ventalls rígids, compostos per un bastó llarguet, fet de fusta o de canya –a tall de mànec-, i un rectangle de cartró disposat verticalment i encolat al mànec amb una tira de paper engomat. El fet que siguin rígids i la mida del full força reduïda fa que tinguin una capacitat de moure l’aire més aviat escassa i una funció refrescant molt limitada. Amb tot, van ser molt apreciats fa algunes centúries, quan la gent era molt mes soferta que no pas ara i els aparells d’aire condicionat no havien estat ni tan sols somniats per cap visionari.

Se sap que tenen un origen molt antic i ja els trobem referenciats oficialment el 1506 a Barcelona, quan el Consell municipal de la ciutat nomenà un mestre ventaller per fer-ne de ben luxosos per a la processó de Corpus d’aquell any i poder-ne obsequiar als participants il·lustres.

Ventall religiós amb el mànec de fusta tornejada de la Processó de les Santes de Mataró utilitzat els anys 40 del s. XX

L’origen noble dels ventalls de banderola, com ho indica el fet que servissin per destacar algunes personalitats d’entre els assistents a les processons, feia que poguessin ser considerats objectes de luxe i, per tant, tenien uns bons acabats, amb el mànec de fusta tornejada i decoracions diverses, com els que encara es feien servir per a la processó de les Santes de Mataró als anys quaranta del segle XX –i potser encara una mica més tard-, però les capes populars veieren en els ventalls un objecte de consum al seu abast i se'n va estendre ràpidament l'ús i el comerç .

Ventall infantil en què se'ns n' indica la doble funció que tenien

A ple estiu, tenia dues finalitats molt clares: la de ventar-se per refrescar-se una mica, però també la d’espantar-se les mosques de sobre. La primera opció ens sembla més que evident, però la segona -tot i que ens pot sorprendre una mica de bell entuvi- quan ens parem a pensar-ho també la trobem natural en una societat en la qual el bestiar convivia constantment amb els humans, bé fos als pobles o a les ciutats i, per tant, el mosquer era molt nombrós. Jo personalment recordo la meva infància amb moltes més mosques i mosquits pel voltant que en l’actualitat!

Típica cantarella de ventallaire al Costumari Català de Joan Amades

Els ventalls populars al segle XIX eren fabricats amb molt poc pressupost i eren molt barats. N’hi havia de dos models, el d’adult que era de quart (22x13 cm.) amb canya de 50 cm. i el d’infant, d’octau (11x7,5 cm.) amb canya de 40 cm. aproximadament.

Full imprès per a ventall d'adult pintat a la trepa, amb temàtica dels avenços tècnics del s. XIX i de tema festiu.

La banderola era constituïda per un cartró al qual s’enganxava un imprès a banda i banda, amb una il·lustració provinent de romanços i un petit text, normalment en vers, al·lusiu al tema de la il·lustració. Per tal de fer un bon acabat, la connexió entre la canya i la banderola era guarnida amb paper estampat al bac amb dibuixos d’indianes que li donava el toc de color.

Full imprès (44x32 cm.) per a ventalls d'infants. A punt per retallar i enganxar sobre el cartró.

Tenien un preu realment econòmic perquè eren fets en sèrie per persones que cobraven molt poc per la feina de muntatge, normalment dones i nens. A més, les il·lustracions eren aprofitades dels romanços, per la qual cosa no s’havia d’invertir en l'original d'estampació i el tiratge es feia sobre paper de colors diversos i de mala qualitat, fet que ha contribuït a què n’hagin arribat molt pocs exemplars fins a l’actualitat.

Imprès de ventalls d'adult amb només una imatge de romanço, sense text, per cara del ventall.

El cost baix i la mala qualitat (es feien malbé de seguida) feia que hom en comprés molt sovint, gairebé un per setmana. Arran d’això es va posar de moda fabricar-ne nous dissenys amb diverses notícies i temàtiques impreses. Aquest fet fou un al·licient per a la indústria de la impremta, ja que els ventalls van esdevenir un vehicle de comunicació, per mitjà dels quals es donava difusió a notícies, xafarderies, etc.

Ventall d'adult amb la típica temàtica del matrimoni
Així, doncs, algunes impremtes aprofitaren el ventalls per fer, fins i tot, propaganda política. Un cas conegut fou el que succeí el 25 de juliol de 1835, quan hi hagué la primera crema generalitzada de convents a Barcelona, -en plena canícula- amb un detonant sorprenent: una mala cursa de braus... Aquesta part del fet és força coneguda, perquè fins i tot hi ha una cançó popular que en parla, però el que no se sap tant és que sembla que el que va acabar d’escalfar els ànims –mai tan ben dit- i donar idees foren precisament un parell de ventalls amb clar contingut anticlerical que s’havien venut als voltants de la plaça de braus de la Barceloneta aquella tarda...

Imprès de ventall d'adult del 1871 amb temàtica històrica, en aquest cas l'assassinat del General Joan Prim

Els ventalls, doncs, podien tenir impresos textos i imatges de contingut polític de tots els signes, però també religiosos, costumistes, humorístics, xarons, sobre toros i toreros, retrats, però també podien fer referència a les últimes novetats tècniques del s. XIX o a esdeveniments polítics i militars concrets...

Imprès de ventall d'adult fet amb la tècnica de la cromolitografia

Les impremtes que es dedicaren a aquest tipus d’imprès foren unes quantes de molt determinades, sobretot la casa Llorens del carrer de la Palma de Santa Caterina, la d’Antoni Bosch del carrer del Bou de la Plaça Nova a Barcelona i, a Manresa, la de Lluís Roca. Aquestes impremtes fabricaven un model bàsic, però també n’elaboraven de més sofisticats, amb serrells a les tres vores externes i, en alguns casos, n’imprimien a tot color amb la tècnica de la trepa o a la ditada i ja finals dels s. XIX, amb cromolitografies.

Baladrer venedor de ventalls i persones de la processó de Corpus amb ventalls

La distribució dels ventalls era gairebé exclusivament per mitjà de la venda ambulant a càrrec de baladrers, que anunciaven la mercaderia pels carrers amb una cantarella molt característica. Era habitual que es fessin presents a les processons, les curses de braus (com ja hem dit) i, en general, allà on es congregava una gentada.

Dansa del ventall de Gràcia segons el Costumari Català de Joan Amades

Segons Joan Amades, el ventall fou un element molt important de les festes, tant que fins i tot en els pobles de les rodalies de Barcelona (Sant Andreu, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià...) es desenvolupà el Ball del ventall per al qual se'n subhastava un i qui el pagava tenia el dret de triar noia i iniciar el ball.

Millat afirma que el ventall de banderola començà a entrar en decadència a casa nostra el 1869 quan, des del govern central, s’introduí el sistema monetari de la pesseta. Segons aquesta versió, el preu dels ventalls era tan baix que els marges comercials eren molt escassos. En el moment que s’abandonaren els quarts per passar a cèntims de pesseta es produí un arrodoniment dels preus a l’alça i això comportà un encariment sobtat dels objectes de poc preu (us sona familiar aquest fet?) així doncs el costum de la compra setmanal d’un ventall, cada vegada que es trencava, esdevingué inviable per a la majoria d'usuaris i el comerç massiu d’aquest curiós objecte va anar de baixa fins a desaparèixer.

Full imprès (44x32 cm.) per a ventalls d'infants. Només faltava retallar-los i enganxar-los sobre el cartró.

Aquest fou el cop mortal responsable que els ventalls de banderola no superessin el llindar del s. XIX i només se’n fabriquessin en comptades ocasions, bé com a recerca etnogràfica, com a curiositat, o com a tradició local lligada a una festa concreta (és el cas de Mataró que hem indicat a l'inici). A partir de llavors, s’imposaren els ventalls de pay-pay (moltes vegades folrats de propaganda i regalats per cases comercials) i els vanos plegables, que, si bé ja comptaven també amb una llarga tradició, no havien estat a l’abast de les classes populars, com ho van ser a partir de la fabricació industrial.

Ventall d'adult amb una auca de l'Exposició Universal del 1929. Encara conserva alguns serrells decoratius dels laterals.
Full imprès de ventall d'adult estampat en motiu d'una exposició de ventalls feta als anys trenta del segle XX, a la seu de l'Agrupació Excursionista "Perla", fundada el 1924 i fusionada el 1943 amb la UEC.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Apunts d’imatgeria popular. Barcelona, 1938.

AMADES, JOAN. Costumari català. Barcelona, Salvat Editores, 1950-1956.

GUDIOL, Mn. JOSEP. De ventalls a “La Veu de Catalunya”. Barcelona, 11 de setembre de 1921.

MILLAT, J. De romansos i ventalls, encara a “Arxiu de tradicions populars” Vol. 1. Barcelona, 1928. pp. 219-221

SERRA I BOLDÚ, VALERI. Romansos i ventalls a “Arxiu de tradicions populars” Vol. 1. Barcelona, 1928. pp. 146-147.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Sex de Madonna, un llibre ben editat que buscava l’escàndol


Demà actuarà Madonna a Barcelona, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Com ja sabeu els qui seguiu aquest bloc no sóc gaire afeccionat a la música pop, però sí als llibres i per celebrar els 50 anys de la cantant (que els va fer ja fa uns mesos) i la seva mediàtica vinguda a Barcelona, avui comentarem un dels llibres més curiosos de la història bibliòfila.

Per aquest motiu avui fem una ullada al seu llibre-objecte Sex, posat a la venda en massa (1.400.000 exemplars) el 21 d’octubre del 1992 i que provocà una gran polèmica per raó del seu contingut sexual.

A causa precisament d'aquesta temàtica el present apunt el podeu llegir en el meu bloc dedicat exclussivament a publicacions eròtiques i pornogràfiques, Piscolabis Librorum Maioris.

Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem que us abstingueu d'entrar-hi.

Si no és el vostre cas, endavant.

Moltes gràcies i perdoneu aquest viatge.

diumenge, 12 de juliol de 2009

La també rara segona edició de les Elegies de Bierville de Carles Riba

A en Joan Riba, la Lluïsa Armengol i el seu fill Magí, bons amics.

Avui fa 50 anys de la mort d’un dels poetes més cabdals de la literatura catalana contemporània, Carles Riba. Com a escriptor de renom de Catalunya, tingué molta difusió i publicà força llibres, cadascun dels quals al llarg del temps ha tingut diverses edicions. Amb tot, hi ha un llibre, les Elegies de Bierville, que ha esdevingut mític dintre de la bibliofília catalana, tant pel contingut com pel continent.

Sobre el contingut haig de reconèixer que sóc negat per a la crítica literària, per la qual cosa en aquest tema no m’hi posaré. No és per casualitat que el bloc que porto endavant sigui sobre l’estètica dels llibres i les seves petites històries... i d’això és precisament del que va avui aquest post!: de l’estètica i la història de l’edició d’aquest llibre cabdal en l’obra de Carles Riba.


Les Elegies de Bierville són onze poemes independents però amb una gran coherència interna, que expressen —sota la visió poètica de Grècia— el patiment personal i col·lectiu per l’exili i l’estat de sotmetiment en què va quedar Catalunya després de la Guerra Civil. Com diria Carles Riba mateix, en el pròleg de la segona edició, que és la que comentarem: A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies.

L’escriptura dels poemes s’inicià al molí adaptat com a residència col·lectiva per a la família Riba i altres exiliats, quan estigueren refugiats a Bierville (groupet de cases amb un castell al termini de Boissy-la-rivière (Essonne 91) a prop d'Etampes a 60 km al sur de Paris) i després les continuà a L'Isle-Adam, Bordeus i Montpeller
-->, entre el 1939 i el 1942. Després d’un bon periple en territori francès, fugint de la Segona Guerra Mundial, Carles Riba decidí intentar el retorn a Catalunya i per això sol·licità l’ajut, entre altres, de Luys de Santa Marina, intel·lectual vinculat a falange que redactà el següent i significatiu aval: CERTIFICO: Que conocí al señor CARLOS RIBA BRACONS antes del Glorioso Movimiento Nacional dedicado a trabajos literarios. Que me pareció hombre de arraigadas convicciones religiosas y buena conducta moral y un catalanismo moderado.
Que estando el que subscribe condenado a muerte por los tribunales rojos, por primera vez en diciembre de 1936, firmó la petición de mi indulto, sabiendo que yo era un Jefe de Falange Española.
Y para que conste a petición de la familia del interesado, firmo el presente en Barcelona a tres de diciembre de mil novecientos cuarenta y dos.
Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista.
Saludo a Franco (Arriba España)



Com és lògic, amb aquest aval li fou possible emprendre el camí de tornada, que féu amb discreció el 1943. Retrobà Frederic-Pau Verrié, que ja estava gestionant la publicació de les Elegies de Bierville editades per l’excel·lent impressor Joan Sallent, suc. de Sabadell. Aquesta publicació, totalment clandestina —ja que en aquell moment no es podia publicar res en català—, coincidí amb el retorn del poeta a Barcelona, cosa que va permetre que pogués fer les correccions d’impremta. El tiratge d’aquesta primera edició, però, fou molt curt (70 exemplars en paper de fil i 5 en paper japó) i els exemplars se’ls quedà Carles Riba per vendre’ls i repartir-los entre les amistats. Per evitar problemes amb la censura i la policia política, el llibre duia un peu d’impremta fals —de Buenos Aires— i consta com a publicat el 1942.

Aquesta edició (molt buscada pels bibliòfils especialitzats en literatura catalana per la seva extrema raresa!) no tingué gaire repercussió dintre de la literatura catalana, malgrat que convertí les Elegies de Bierville en un mite i una exquisidesa literària de luxe.

Amb tot, des de l’exili de Xile, Francesc Trabal, Cèsar August Jordana, Domènech Guansé, Josep Ferrater i Mora, Joan Oliver (Pere Quart) i Xavier Benguerel promovien iniciatives editorials i van fundar la col·lecció El Pi de les Tres Branques el 1947, i arribaren a publicar set llibres i un opuscle.

Xavier Benguerel i Joan Oliver realitzaren els tràmits per poder editar les Elegies de Bierville dintre de la seva col·lecció amb el número 4 i van aconseguir no només l’autorització del poeta sinó la promesa de petits retocs en els poemes i un pròleg introductori. En una emotiva carta de Riba a Benguerel, datada a Barcelona el 18 març 1948, el poeta li diu:
... les Elegies de Bierville recullen l’experiència de l’exili —de la vida girada forçosament endins, cap al fons fins a les engrunes d’un mateix, per tal com la realitat que volta és estranya, hostil i que un mateix per fora és nu, però lleuger; lleuger de vegades, fins a no sentir la planta del propi peu a terra! Trobo bé que la primera edició “divulgable” que se’n faci sigui a la diàspora catalana. Aquí, les “Elegies” van circular en una setantena d’exemplars, entre els “exiliats dins la pròpia pàtria”. Ja us deu haver comunicat l’Oliver que escriuré unes pàgines de pròleg per a l’edició vostra: potser també algunes notes. Però no oblideu que davant el paper blanc he de vèncer unes resistències excessives. Ajudeu-m’hi, fent compondre el text i enviant-me’n, per correu aeri, unes darreres proves: us les reexpediré promptament; estic segur que el llibre podrà estar llest per la data que interessa; o sigui, si ho he ben entès, cap a darreries d’any. Quant a la compensació material, penseu que serà ben vingut i útil el que em feu pervenir!

Aquesta segona edició del 1949 és la que presentem i comentem en detall, ja què és la més desconeguda perquè en no ésser la primera no és tan buscada. Malgrat fou realitzada realment a Xile, segueix l’estètica noucentista tant pel que fa a la composició general del llibre com a l’estètica (amb elements molt característics, com el grafisme del logotip d’el pi de les tres branques i la tipografia dels poemes amb el tipus Futura, utilitzat en edicions de luxe i de disseny innovador, com per exemple la revista D’Ací d’Allà —símbol de la modernitat noucentista— d’abans de la guerra). A diferència dels poemes, el prefaci, les notes i la resta d’elements del llibre són impresos amb una tipografia tipus Serif.


El llibre conté, a les pàgines de respecte prèvies a la portadella, un curiós retrat de l’autor dibuixat per Joaquim Sunyer, imprès sobre paper cuixé i encolat pel llom sobre una pàgina relligada. Tant el títol del llibre com el logotip de l’editorial són en color, impresos amb tintes directes verd fosc i ocre, la qual cosa contrasta amb la resta del llibre, que no conté cap altre element de color. El llibre fa constar que hi hagué una primera edició: “1a edició, de 75 exemplars: Buenos Aires [Barcelona], 1942”, de manera que s’indica subtilment que es tractava d’un peu d’impremta fals. A més, fa constar que aquesta segona edició es compon de 230 exemplars (200 en paper de mig fil i 30 sobre paper especial i numerat), cosa que suposà que el tiratge d’aquest llibre fos també molt limitat.


Com a llibre publicat, fou presentat el 1950 als Jocs Florals de Perpinyà i guanyà el Premi del President de la República francesa, premi dotat amb un gerro de Sèvres i que li comportà una visita de la policia, tal com comentà al seu fill Oriol, a qui va dir: Les hi vaig cantar clares, expressant-li la meva estranyesa i mantenint els meus drets com a escriptor. No sembla, amb tot, que la cosa porti verí. Ve un moment que un no sap com prendre-s’ho, si rient o si trencant algun gerro.

El 1951, tenint en compte la fama de què gaudien les Elegies de Bierville, Josep Pedreira, director de la col•lecció Els Llibres de l’Óssa Menor, volgué publicar el poemari en considerar que les dues primeres edicions eren introbables, per tal de divulgar-lo i alhora prestigiar la seva col•lecció. El lideratge poètic que en aquells moments exercia Carles Riba fou un bon esquer per a l’Óssa Menor, i fins i tot a partir d’aquell moment el poeta formà part del jurat del prestigiós premi de poesia Óssa Menor.

El 1953 el també poeta Alfonso Costafreda en féu la traducció al castellà, que fou publicada per Rialp dintre de la Colección Adonis, cosa que li donà una gran difusió i prestigi en els cercles intel•lectuals castellans.


Per acabar aquest article sobre les vicissituds de les primeres edicions de les Elegies de Bierville us recomano aquest enllaç, on trobareu la versió digital de l’enregistrament de la lectura per part de Montserrat Julió i presentació del propi Carles Riba de les Elegies de Bierville, que va tenir lloc a la Cúpula del Coliseum el 8 de febrer de 1956, en un acte organitzat per l’Agrupació de Discòfils i pel FAD. A més, el 1963 es publicaren tres discs per Cruz del Sur amb el text íntegre, amb la veu de Montserrat Julió i paraules de Joan Triadú.

BIBLIOGRAFIA

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

MEDINA, JAUME. Carles Riba (1893-1959). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989

SAMSÓ, JOAN. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995

dilluns, 6 de juliol de 2009

La beatificació de Sant Josep Oriol (1807) a través d’un imprès de precinema

A Lamberto Palmart, au Fènix, tot esperant-ne el renaixement

És curiós constatar que ja fa un any que vaig començar a penjar apunts en aquest bloc i encara és més curiós constatar que hi ha gent (no molta, naturalment) que llegeix allò que escric i per això aprofito ara i aquí per donar-vos-en les gràcies! No ho dic amb falsa modèstia ni res per l’estil, sinó perquè a vegades hom pensa que el que a un l’emociona a altres els pot interessar relativament. Res, que ja porto un any procurant renovar cada setmana o deu dies la pàgina amb un nou apunt i en veure a la columna dreta el reguitzell de fotografies dels apunts que he anat penjant fa goig... per què no dir-ho!

L’altra cosa que m’ha agradat durant aquest any ha estat descobrir molts blocaires que desconeixia abans de l’aventura i poder-los incorporar com a referents de lectures per a mi ara ja imprescindibles. A més, fer el bloc m’ha permès variar les idees preconcebudes i saltar-me a la torera alguns principis bàsics que m’havia imposat. No parlar d’exposicions i només de peces, alternar sempre un apunt d’un llibre anterior al s. XX i un d'actual, no canviar la capçalera... En fi, és un plaer saltar-se algunes de les normes que s’ha imposat un mateix!

Capçalera del Piscolabis Librorum del primer any

Una de les altres coses que m’ha impressionat (sóc així, què hi farem!) és que dels tres blocs de referència inicial que tenia, n’hagin plegat dos i només en resti un. Els dos desapareguts, Blocalcirc i Mis Libros Antiguos han estat sense dubte font d’inspiració per engegar aquest projecte d’exhibicionisme de tota mena que és un bloc. Del tercer, Diari d’un llibre vell (que continua funcionant i esperem que per molt de temps!), em fascina la capacitat que té de renovació diària de capçalera, notícies, referències bibliogràfiques, adquisicions endiumenjades al mercat de Sant Antoni...

En homenatge al supervivent Diari d'un llibre vell, m’he plantejat trencar un dels meus principis, que era la no renovació de la capçalera... això sí, ara ho faré de manera anyal! Per aquest motiu l’apunt de cada aniversari (esperem que n’hi hagi uns quants més!) desvetllarà què és el que durant un any ha fet de capçalera i de colofó final del bloc, i això és el que farem en l’apunt d’avui...

Gravats amb la representació de l'altaret portàtil i les reliquies sota tàlem del beat Josep Oriol (1807)

Hem de recordar, o bé fer saber -segons el cas-, que l’any 1806 fou beatificat un dels sants més destacats de Barcelona, Sant Josep Oriol. Totes les grans ciutats durant l’edat mitjana van lluitar per posseir les relíquies més importants i també per tenir entre els seus conciutadans un sant important. Barcelona ja comptava amb Santa Maria de Cervelló, Sant Ramon de Penyafort o Sant Pere Nolasc. Però des de l’edat mitjana no hi havia hagut ningú, a la ciutat, que pogués prosperar en la cursa als altars fins que va aparèixer el cas del prevere Josep Oriol, a l’inici del segle XVIII. En aquest context, era una gran novetat i generà una gran devoció molt popular, a la qual ajudà el fet que es podia comptar amb retrats verídics de la seva característica fisonomia! Com vam veure amb el Peu de Rocaprevera, la semblança ja era motiu de devoció perquè esdevenia una relíquia virtual. Hem de tenir en compte que en els ss. XVII i XVIII no existia la fotografia però sí pintors capaços de reproduir els trets físics reals de les persones, mitjançant el retrat pictòric o a través de màscares mortuòries.

Estampa devocional dibuixada per Francesc Tramullas i gravada a l'aiguafort per Ignasi Valls en el s. XVIII, feta per estendre el culte de Josep Oriol en benefici de la seva futura beatificació

El nostre protagonista, Sant Josep Oriol, morí el 1702 en olor de santedat i la seva beatificació el 1806 confirmà aquesta fama de santedat. El 1807, en ocasió del trasllat de les relíquies d’una capella de la parròquia del Pi a una de més principal del mateix temple, s’organitzà una processó a la ciutat tan espectacular com la del Corpus. Aquesta processó esdevingué tot un èxit ciutadà, ja que com diu Joan Amades les processons trencaven la monotonia de viure d’antany, parc en distraccions, en el qual les funcions religioses de parròquies i convents omplien els lleures de molta gent, les processons constituïen un espectacle remarcable que aplegava la multitud urbana i atreia la gent de fora. Si a més d’això tenim en compte que era un personatge que ja tenia força devoció popular prèvia, podem concloure que l’èxit fou esclatant.

Segon full de l'auca de la beatificació de Josep Oriol (1807)

Per aquest motiu la venda de souvenirs devocionals s’activà ràpidament i les impremtes s’afanyaren a produir impresos adients per a l’ocasió. Això feu possible, a més de múltiples estampes, l’edició d’una hagiografia amb gravats de gran qualitat -de la que algun dia ja parlarem-... S’editaren també fulls de consum popular de la processó, com són una auca i la reproducció de la processó en papers de rengles, que és la peça que avui analitzarem i que ha encapçalat aquest bloc durant un any.

En primer lloc, hem de tenir en compte que l’estamperia popular xilogràfica era un entreteniment a l’abast de totes les butxaques. D’entre les joguines de l’època, les famílies amb més possibilitats econòmiques podien regalar als infants soldadets de plom, per exemple. Els més pobres, en canvi, podien disposar d'uns fulls impresos amb una sèrie de soldats disposats en rengles que servien per ser retallats i jugar-hi.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat

Entre els fulls impresos per aquest ús també n’hi havia de contingut religiós. Sobretot per Setmana Santa i Corpus es publicaven uns papers de rengles que reproduïen processons i que els nens retallaven per franges i després unien per ordre, amb la finalitat de jugar a veure la processó, enrotllant i desenrotllant el rodet obtingut, que podia tenir fins a una vintena de metres de llarg. En certa manera es pot considerar aquest giny com un objecte de precinema ja que els espectadors, els nens -i els grans!-, veien desfilar tota la processó fixant la vista només en un punt concret. Per aquest motiu he confegit un petit nyap audiovisual que trobareu al final de l’apunt i que he penjat al youtube perquè us feu una idea de quina és la visió que es té en passar el rotlle d’una punta a l’altra i com això reconstrueix la processó.

L’exemplar que avui analitzem (6,5 x 575 cm.) el podem datar perfectament en l’any 1807, ja que és quan es produí la processó en ocasió del trasllat de les relíquies del Sant, i perquè les processons foren prohibides durant l’ocupació francesa de la ciutat, en els anys següents. A partir d’aquests fets i, –sorprenentment- d’algunes ordres emeses per institucions eclesiàstiques- les processons a Barcelona començaren a perdre pes específic i sobretot la varietat i vivacitat que havien tingut, com la que representa el cas present.

Primer full original, sense retallar, de la processó de beatificació de Sant Josep Oriol (1807)

Desconeixem qui ho imprimí perquè no hi ha cap referència escrita enlloc, a diferència del que passava amb els papers de rengles de Setmana Santa. El total de fulls que ocupava la processó era de quatre, amb la peculiaritat que el primer full porta imprès, a més de l’altaret portàtil de Sant Josep Oriol i les relíquies sota el tàlem o pali, la representació de la custòdia de Corpus Christi sota tàlem, de manera hom pogués escollir si volia reviure una processó o l’altra. Això ens indica que la processó de Sant Josep Oriol va comptar amb els mateixos elements eclesiàstics (clergat, confraries...) i civils (gegants, bestiari, autoritats civils i militars...) que la processó de Corpus.

L’exemplar que hem aconseguit serví específicament per reviure la del beat Josep Oriol i quan el vaig trobar, curiosament, hom havia desfet el rotlle i conservava les tires enganxades en grans fulls de cartolina. Llavors vaig decidir -assesorat per la restauradora de paper Maria Bagur- separar els rengles del suport i enganxar-los uns a continuació dels altres per restituir-ne la funció inicial que era, com ja hem dit, la de poder veure imatges en moviment, i això en dates tan reculades com la del 1807.

Inici de la processó, amb la gent del poble molt animats i homes coberts amb capells bicorns i de copa

Una altra de les característiques que té aquesta processó és que és molt més animada que les de Setmana Santa. Litúrgicament el Corpus Christi és un acte d’exaltació col•lectiva i per això l’anònim xilògraf o el dibuixant de l’original varen situar, al llarg de la processó, públic amb actituds molt festives, ballant, saltant i fins i tot brandant una cadira enlaire! L’altra particularitat és que s’hi representa un detall d’indumentària en plena evolució de la moda, ja que en aquell moment convivien dos models de barret, els bicorns i els que s’estaven introduint que eren els de copa!

En definitiva, és un molt bon exemple de l’estamperia popular catalana, que reflecteix tota una època i una manera de distreure’s que ens pot sorprendre, però que no és gaire lluny dels DVD actuals que mirem una vegada i una altra, quan ens ve de gust.
Si voleu veure com aquesta processó s'ha intentat recuperar veieu l'article d'en Guillem Carbonell.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, J; COLOMINAS, J. i VILA, P. Els soldalts i altres papers de rengles. Barcelona, Editorial Orbis – Imatgeria Popular Catalana, 1936.

BOFARULL, JOAN. El ball de valencians a Barcelona, l'any 1807. Webcasteller,23 d'agost del 2010

MARTÍ PALAU, ALBERT. La comunicació per la imatge impresa a "Art de Catalunya" Vol. 13. Barcelona, Edicions l'Isard, 1999.

QUILEZ CORELLA, FRANCESC MIQUEL. La iconografia setcentista d’un sant barceloní: aspectes artístics i documentals de la festa de beatificació de sant Josep Oriol, celebrada a Roma l’any 1806 i a Barcelona l’any 1807 a “Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya” nº 4. Barcelona, MNAC, 2000. pp. 19-34.