dimarts, 27 juliol de 2010

L’alegria que passa (1890) de Santiago Rusiñol, l’essència del modernisme


A la Beli Artigas, de Criticart, sitgetana combatent per l’estètica, i si és d’arrels modernistes, millor que millor!

Aprofitant que tenim a l’abast l’excel·lent exposició Rusiñol vs. Picasso al Museu Picasso de Barcelona, que gira a l’entorn dels primers moments del pintor malagueny i la seva relació d’amistat i admiració amb Santiago Rusiñol, avui parlarem d’aquest artista multidisciplinar del Modernisme. El que cal destacar d’aquesta exposició és la subtilesa amb què se’ns presenta una relació que va fer fructificar un artista que abandonà l’art més acadèmic per entrar, de la mà de Rusiñol, en nous plantejaments del que podia ser l’art. Així, doncs, serà bo que parlem d’aquest artista barceloní -tant vinculat a Sitges- que ajudà a forjar els primes passos de Picasso.


Estem parlant de l’època modernista, quan el que es portava a tots nivells era l’art total, ja que per assolir el seu objectiu estètic, els artistes abarcaven els vessants artístics més variats, integrant les més diverses arts.

Pel que fa al món del llibre, durant aquesta època fou la primera vegada de l’edat contemporània que es va pensar en el llibre com a obra d’art. Com ja vam veure amb els Crisantemes d’Alexandre de Riquer, el text literari es converteix en l’eix vertebrador d’un continent en el qual els mínims detalls estan del tot calculats, sense que res no escapi a l’ull i la mà de l’artista.


En el cas d’avui ens trobem amb una circumstància paral·lela però amb certes diferències, perquè els textos i la concepció del llibre són diametralment diferents. Mentre que els Crisentemes fou concebut com un poema simbòlic que servia gairebé d’excusa per desplegar la creativitat d’Alexandre de Riquer, en L’alegria que passa de Santiago Rusiñol el text té entitat independent però està revestit d’una gran elegància, fruit no del lluïment tècnic sinó de la professionalitat de l’artista, de l’ofici, per dir-ho d’alguna manera.


L’alegria que passa és la primera gran obra de teatre de Santiago Rusiñol, que el va consagrar com un dels autors més importants en llengua catalana. De fet, és una obra que actualment encara es pot trobar en cartellera prou sovint, encara que sigui duta a terme per elencs de teatre amateur. És el que en podríem dir un clàssic en majúscules del teatre català de tots els temps, en aquest cas dintre del moviment propi del Modernisme simbolista.


Abans del Modernisme, i també durant -segons l’obra i l’autor-, el teatre era publicat en una mena d’impresos de paper molt dolent, amb una estampació més que deficient i sense cap cura tipogràfica. Aquesta dinàmica començà a trencar-se amb autors modernistes com Adrià Gual o Santiago Rusiñol que, malgrat escriure una literatura destinada a passar de mà en mà dels directors, actors..., tenien cura de les edicions, convençuts que el que havien escrit mereixia més que una impressió qualsevol. No sorprèn, doncs, que ambdós personatges, a més de literats, fossin uns grans artistes plàstics i per això preveiessin com resoldre tots els elements que intervenien en les seves obres.

Dedicatòria al polític i literat Rodrigo Soriano
En primer lloc, una de les coses que alteren els llibres d’estètica modernista és el format. En aquest cas, el format escollit és quadrat (19 x 16 cm.), sense cap tradició anterior a Catalunya ni a Europa. A més del format, el llibre compta amb una impecable portada -estèticament parlant- malgrat que està estampada en un paper molt dèbil i gens rígid. Això ha provocat que els exemplars que no hagin estat enquadernats amb tapes dures tinguin greus problemes de conservació. En l’exemplar que presentem, l’enquadernació de pell blava posterior es va fer amb tota cura i va ser dotada d’unes lletres i una petita decoració de daurats que s’apropen a l’estètica del llibre que preserven. A més, compta amb una dedicatòria manuscrita de Santiago Rusiñol al literat i polític basc Rodrigo Soriano.


Com ja hem comentat, la portada d’aquest llibre és un dels petits moments cabdals del llibre a Espanya, perquè prescindeix de la tipografia normal en un llibre per buscar una tipografia cal·ligràfica, amb les lletres situades asimètricament. En aquesta època, totes les lletres de la portada se situaven centrades, el que hom anomena en forma de gerro.

Aquí les lletres cal·ligràfiques (no sabem si són de Rusiñol o d'Arcadi Mas i Fondevila, autor del dibuix) prenen el protagonisme de la composició deixant una franja lateral dreta buida. La ela de L’alegria, la essa de Santiago i la e d’Enric acolorides d’un to vermellós.

Cartell (80 x 54 cm.) signat per Santiago Rusiñol per a promocionar l'obra

La capçalera de la portada fou dissenyada per Arcadi Mas i Fondevila, amic de Rusiñol i pintor de l’escola Luminista, vinculat estretament a Sitges. Arcadi Mas i Fondevila en aquesta vinyeta que decora la portada sap captar l’esperit de l’obra, amb la representació d’un carro de circ enmig d’uns plataners que emmarquen un camí que no veiem, però que s’intueix. És curiós com Rusiñol mateix, en el cartell que va fer per promocionar l’obra, va representar -també molt hàbilment- el camí dels plataners amb el carro del circ encapçalat per un pallasso. La composició frontal de l’escena ens permet veure, al fons, el poble que els protagonistes deixen enrere després de no haver estat ben rebuts. El cartell compta amb les mateixes lletres que la portada llibre.


L’obra, editada el 1898 per la Tipografia L’Avenç -la gran impremta que va editar bona part dels llibres modernistes-, té una composició molt neta i clara des de la portada -amb un degradat de dimensions de les lletres- fins a l’interior amb amplis marges que en faciliten la lectura.


La part final del llibre conté les partitures que el músic i amic de Santiago Rusiñol –Enric Morera- va compondre especialment per a aquesta obra teatral. Les partitures, com tot el conjunt del llibre són clares i amb marges amplis que segur que devien facilitar la feina als músics.

Portada de Silenci d'Adrià Gual, un altre exemple de modernisme contingut
En certa manera, aquest llibre (juntament amb d’altres com ara Silenci. Drama de món en dos actes, d’Adrià Gual) forma part del que podríem anomenar el Modernisme subtil, que es caracteritza per ser capaç, amb pocs detalls, de produir la sensació estètica que l’autor es proposa, prescindint de la complexitat una mica artificiosa pròpia d’alguns altres modernistes. Fa de la contenció estètica virtut, fet que ens pista que hauríem de plantejar-nos què és el Modernisme, si grans elements decoratius o senzillament una nova manera de fer, estructuralment diferent. Si penseu en el camp de l’arquitectura, veureu que del Modernisme hi ha edificis amb les decoracions justes i d’altres amb un excés decoratiu. Si fem la transposició vers el món del llibre veurem que obres com aquestes pertanyen al Modernisme estructural.

BIBLIOGRAFIA:

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic Editors, 2006

TRENC, ELISEO. Les arts gràfiques de l'època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d'Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.

VÉLEZ, PILAR, et alter. L'exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

10 comentaris:

  1. Aquest Modernisme m'atrau força més que els recargolaments d'alguns dels seus representants. I em sembla genial la idea d'obra en col·laboració que és aquesta, amb tantes ments brillants al seu voltant, més enllà de la idea de l'autor solitari. :)

    Bones vacances! ;)

    ResponElimina
  2. MOLTTTTIIIIIIIIIIIIIIIIIIIISSSIIIIIIIMES GRÀCIES, NO SAPS LA IL.LUSIÓ QUE M'HA FET EL POST I LA SEVA DEDICATORIA!!!!!
    Rusiñol, amant de totes les arts i col.leccionista excepcional, va ser, al igual que tu, un gran amant dels llibres, fins al punt que durant anys va intentar adquirir la petita casa de Can Xicarrons, actualment coneguda com a Casa Rocamora, situada entre el seu Cau Ferrat i el Maricel de Mar, per tal d'unir-lo al seu cau i posar-hi la seva col.lecció de llibres. Finalment el seu objectiu no es va poder complir, i l'edifici, avui "esperant la seva execució", ja que en el projecte de reforma dels museus de Sitges, l'interior de la casa Rocamora es derrueix totalment, finalment va ser adquirir per Charles Deering per a construir la seva residència d'hivern.
    Potser si Rusiñol hagués pogut crear la seva biblioteca en aquesta casa de pescadors, avui en dia tindriem un important museu del llibre modernista, i el futur de l’edifici no penjaria d’un fil......

    Moltes gràcies de nou per tot

    ResponElimina
  3. Clídice,

    El dia que tots siguem conscients que amb col·laboracions les coses surten millor potser aquest món anirà millor.

    Per cert, a mi també m'agraden els recargolaments... coses atàviques encara que reconegui que la sobrietat és superior a la sobredecoració! Contradiccions que hom té!

    ResponElimina
  4. Criticartt,

    És un plaer poder dedicar un apunt com aquest a una sitgetana de pro com tu que aprofites qualsevol moment per fer la falca reivindicativa.

    Llàstima de no disposar de la Biblioteca de Santiago Rusiñol que havia de ser espectacular tant pel que fa als llibres modernistes com els altres que devia recollir per aquí i per allà!

    ResponElimina
  5. El darrer Rusiñol que vaig llegir és El pati blau. I ara em dedico a collir uns altres rossinyols (també dits vaquetes) :D

    Fantàstic apunt. Bon estiu, Pisco!

    ResponElimina
  6. Galderich.

    Gracias por el exhaustivo y por demás interesante análisis de este hermoso libro.
    Lo de la dedicatoria, ya es el colmo ¿Qué más se puede pedir?

    La encuadernación y el papel de las guardas me parece que preservan de manera muy efectiva la esencia del libro.


    Saludos.

    ResponElimina
  7. Galderich,

    El blau intens de la coberta del llibre del Rusiñol em fa pensar en les parets blaves del cau ferrat. La tipografia cal·ligràfica de la portada té un punt de naïf, així com el cartell, en què contrasta la precisió dels arbres amb el dibuix esquematitzat de la figura humana. Sí, es tracta, com bé dius, d'un modernisme molt temperat que obre la porta a moltes interpretacions simbolistes.

    ResponElimina
  8. Gazo,

    Que passis un bon estiu recollint "vaquetes"!

    Aquí estarem, mig de vacances mig programant apunts pels qui es queden i pels qui després els aprofiten!

    ResponElimina
  9. Marco Fabrizio,

    Quan hi ha una dedicatòria el llibre, és curiós, sempre captiva més. Ens ho haurem de fer mirar...

    ResponElimina
  10. Maite,

    Jo no parlaria de naïf sinó d'una sàvia combinació d'elements per gent que no és precisament autodidacte, sinó que té una formació acadèmica que els permet fer el que volen i entrar en un món simbolista amb pocs elements.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols