dilluns, 28 de juny de 2010

Album de naipes modernistas, el sexe explícit a través dels jocs de cartes

De l’àlbum de cromolitografies de naips d’avui només hem pogut triar un fragment d’una de les cartes per mostrar aquí, perquè no hi ha cap imatge completa que pugui passar les normes de blogger.

Així, doncs, si voleu saber més sobre l’apunt d’avui, sobre un àlbum publicat a Madrid cap el 1890 amb curiós peu d’impremta fals, haureu d’anar al Piscolabis librorum maioris i ser, òbviament majors d’edat. Compte amb les imatges! ja que són de sexe explícit i algunes a més de blasfemes, tingueu-ho en compte sobretot si teniu intenció de mirar l’article des del lloc de treball o qualsevol altre lloc compromès o a la vista de tothom...

dilluns, 21 de juny de 2010

Sol solet de Comediants (1983), el llibre de les meravelles

 
 Tapes de llauna del llibre

A les professores de català per adults del Districte de Sant Martí dels anys 80.

Mai no havia pensat que hi hagués llibres de temporada. Màxim, els llibres per llegir a les vacances o els llibres de Nadal per regalar, amb moltes fotos... Però el llibre que avui veiem, malgrat que es pugui gaudir en qualsevol moment de l’any, és innegable que fa estiu! Per tot arreu vessa alegria estiuenca i llum, molta llum.

Pròleg a qui va dirigit el llibre amb un joc tipogràfic

El llibre Sol solet és la versió sensorial, còsmica i literària -que no el resum- de l’espectacle que entre el 1979 i 1981 va representar el grup teatral Comediants per arreu del món. Una vegada acabada aquesta experiència, que els va donar renom internacional, es van llençar a l’aventura de publicar un llibre amb el mateix esperit. No volien utilitzar fotografies de les actuacions, sinó fer servir altres mètodes per transformar l’experiència teatral en un llibre que la pogués transmetre de manera directa.


Per aconseguir-ho es van posar d’acord amb els dissenyadors Salvador Saura i Ramon Torrente que van concebre un dels llibres més originals i més promocionats de la bibliografia catalana del s. XX. És més, és un dels llibres més guardonats, ja que entre altres guardons va rebre el Premio de Diseño e Ilustración del Ministerio de Cultura al millor llibre editat de l’any 1983, el Diploma d’Honor del Premi Catalònia d’Il·lustració de la Generalitat, el Premi Laus84 del FAD, el 1r Premi Critici in Erba de la Fira de Bolonya... En fi, ha estat un dels llibres d’aquí que més reconeixements nacionals i internacionals ha tingut.

Còmic intercalat en el llibre
És un llibre d’investigació estètica, en el qual tots els recursos plàstics són utilitzats per aconseguir un resultat estètic impactant, pel que es feia en aquell moment. Per això la seva publicació va tenir una gran repercussió i se’n feren diverses edicions (jo en tinc localitzades quatre, amb una primera de 5.000 exemplars), una traducció al castellà i una altra francès i va estar a punt d'haver-hi una al japonès -segons tinc entès. Així, doncs, és dels pocs exemples en què crítica i públic es donaren la mà, malgrat el preu força elevat, a causa de la manipulació abundant i complexa que requeria la publicació.

Pàgina en 3D i les seves corresponents ulleres

Curiosament, aquest llibre fou la pistonada definitiva per a què Salvador Saura i Ramon Torrente engeguessin la creació de l’Editorial de l’Eixample que ha anat publicant llibres seriats d’art, en els quals la manipulació artesanal és un dels trets característics. D’aquesta editorial, creada el 1983, han sortit llibres tan polits com el de La Nit, també de Comediants; Carmen, per al Ballet d’Antonio Gades; Transnarcís, de Pau Riba; El libro del Cobi, de Mariscal... a banda d’altres publicacions més seriades per a la Fundació Miró, la Fundació Tàpies, el MACBA o el KRTU. És a dir, aquest llibre està íntimament lligat a la gènesi d’una de les editorials més interessants del panorama editorial català... i internacional.

Bossa amb elements inserits i l'auca

El llibre, amb un format quadrat (31 x 32 cm.) i publicat per Edicions de l’Eixample i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, té una enquadernació de llauna serigrafiada amb el títol i el nom de Comediants i la imatge del sol com a centre de tot. De fet, el llibre és tot ell un homenatge heliocèntric. Una vegada obrim aquesta enquadernació ens trobem amb tot un món esplendorós que, com un torrent a cada pàgina que passem, ens va sorprenent d’una manera o una altra. Aquest devessall estètic és compost sobretot pels colors de la gamma cromàtica càlida, fet que acaba d’arrodonir la presència solar en tot el llibre de manera implícita.

Història amb pàgina partida que quan es va passant va canviant la il·lustració i la història

L’altra característica del llibre, i molt propi d’una època que ja desapareixia, fou el treball coral en la seva realització, ja que divuit actors participaren en les diverses concepcions del text i il·lustracions -tots aportant idees i discutint-les fins al resultat final. El llibre fou concebut, tant pels autors com pels dissenyadors -que van treballar en paral·lel com si es tractés d’una obra d’art-, com un objecte de disseny industrial que tendeix a la capsa de sorpreses.

Element solar de papiroflexia que ara que som grans li diem pop-up...

En la realització d’aquest llibre participaren artesans molt diversos, des dels que van confeccionar les tapes de llauna i les frontisses, fins els que van intervenir en el pop-up del sol que sobresurt, o en la manipulació artesana que es va haver de fer per enganxar els mil i un elements del llibre. Sense cap mena de dubte, avui seria impossible fabricar aquí un llibre d’aquestes característiques, per l’elevat cost econòmic que comportaria.

Doble pàgina amb una tipografia itinerant i retallable enganxat final

Les referències a la cultura popular contemporània com ara els còmics, els cromos, els contes... van en paral·lel a les tècniques de les arts del llibre com el collage, els plecs, les pàgines retallades, els jocs tipogràfics, la papiroflèxia... i tot plegat reflecteixen el món dels Comediants, de teatre d’avantguarda d’arrels populars, en el qual també hi havia una gran varietat d’elements parateatrals com ara circ, titelles, teatre d’ombres, teatre de carrer...

El món del còmic com a base de la cultura popular contemporània

Així, obra teatral i llibre fusionen l’esperit festiu de l’existència humana a través de símbols, mites, rituals i cerimònies (paganes, populars o iniciàtiques) que celebren el pas cíclic dels humans damunt la Terra, com una casa de tots, si és que hi ha cases d’algú. Segons un dels dissenyadors, Salvador Saura, el llenguatge que s’utilitza en aquest llibre no és estrictament verbal sinó que, així com en els primers temps dels cinema s’utilitzaren plans fixes i recursos del teatre, fins a evolucionar a un llenguatge en que cadascun dels plans té un significat particular que modifica el missatge donant-li una dimensió diferent, el llenguatge que es pretén articular en aquest llibre utilitza recursos visuals i lúdics que s’adaptin a l’expressió d’una experiència teatral.

Pàgines amb un subtil joc de tipografia i quadricromia. Espectacular la idea!

El llibre, i aquesta és una de les seves pretensions, és un cant als petits detalls, des dels jocs tipogràfics -amb diversos tipus de lletra en funció de les necessitats concretes de diverses pàgines-, al joc de la quadricromia (per mi una de les millors explicacions d’aquesta tècnica d’impressió), el punt de llibre amb forma de fulla, l’auca incorporada com a element independent -igual que el còmic-, la pàgina mullada amb les gotes que han diluït la tinta... En fi, tot un plaer visual d'estiu per a gaudir durant tot l'any i a totes les edats!

 Els cromos, un altre element de la cultura popular contemporània amb fotografies de l'espectacle

BIBLIOGRAFIA

ALTAIÓ, VICENÇ. Visualkultur.cat. Art/disseny/llibres. Barcelona, ACTAR - Generalitat de Catalunya, 2007.

JARQUE, FIETTA. L’Eixample impulsa y apoya un estudi de investigación editorial con el libro ‘Sol, solet”, premiado por Cultura a “El País”. Madrid, 4 d’aqost de 1984.

dilluns, 14 de juny de 2010

La Creu de Caravaca, entre la devoció popular i la prohibició eclesiàstica

A en Joan Arimany, de La Devocioteca. Perquè arran d’un dels seus interessantíssims apunts em vaig animar a fer aquest i perquè de manera més o menys regular ens obsequia amb joies de la cultura devocional popular.


Il·lustració barroera de Sant Daniel
Si aneu a qualsevol botiga dita d’esoterisme, o fins i tot de santeria (sí, si us hi fixeu veureu que hi ha algunes botigues especialitzades en aquestes temàtiques), una de les peces que mai no falla és la Creu de Caravaca. I si mireu entre els llibres que hi venen, segur que en trobareu que més o menys coincideixen amb el que avui analitzem, però en versió actual. Aquest Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc. és un dels devocionaris més estranys s’han publicat.

Instruccions per a la realització d'un exorcisme

A diferència dels altres devocionaris, aquest fou il·legal, publicat clandestinament i més o menys perseguit per l’Església. Els seus autors sabien que era impossible que obtingués cap llicència eclesiàstica –necessària a l’època per publicar un imprès com aquest- i per això fou editat amb peus d’impremta falsos. Com passa amb altres llibres il·legals de finals del s. XIX i principis del s. XX, inclosos els pornogràfics, en el preu d’impremta consta com a publicat a Roma. Ara, a diferència dels pornogràfics, en els quals solia haver-hi una gran dosi d’anticlericalisme i sarcasme amb noms seminals dels editors com ara Sacarias Leche, o de les impremtes com ara Via Làctea..., en aquest cas la intenció de les referències falses eren contraposades i es tractava de prestigiar l’edició i fer-la semblar fidel a l’Església, per estalviar-se problemes amb algun sector del clero que pogués estar poc informat i, no sabent de què anava cosa, el prengués per un devocionari com qualsevol altre.

Pregària per a deslliurar-se del servei militar entre altres pregàries

Dic tot això perquè aquest llibre es mou en una frontera molt tènue que separa la devoció cristiana popular oficial i les supersticions, o fins i tot la fetilleria. En el Concili Vaticà II –molt posterior a l’edició d’aquest llibret- es volgué marcar la diferència entre el que era devoció i el que era animisme, idolatria, santeria, fetitxisme, superstició... cosa que indica que encara a la segona meitat del segle XX, totes aquestes creences i pràctiques eren ben vives arreu del món cristià, ja que l’Església feu per enèsima vegada l’intent d’abolir-les.  Des de llavors, s’han anat reproduint certs debats interns, nascuts de la voluntat de racionalitzar la Fe. Com que una de les virtuts de la Fe és que no és racional, a vegades l’Església es troba amb problemes amb els quals no sap cap on decantar-se. La devoció a la creu de Caravaca seria, potser, un d’aquests casos.

Portada interior amb el peu d'impremta fals

Com dèiem aquest devocionari té un peu d’impremta fals i no té data d’impressió. Palau indica que fou publicat entre el 1912 i 1920 i que se’n feren diverses edicions, totes com si fossin de Roma i amb l’editor com a S. Salviani, Salvador Salviani, San Salviani o Salvatore de Horte. A través dels comentaris, Ksawery ens indica que té un llibre igual (però d'una edició diferent) en el que hi consta una dedicatòria datada el 1906, el que ens obliga a avançar la cronologia d'aquest llibre. L’estètica, malgrat ser editat ja entrat el s. XX, ens remet clarament al s. XIX, tant per la qualitat de l’edició com, sobretot, pels gravats que s’hi reprodueixen, de matrius originàriament xilogràfiques, però aquí impreses amb mètodes fotomecànics. Tot plegat indica que parteix d’una tradició anterior.


El llibre és majoritàriament escrit en castellà, però conté molts fragments en català i alguns, una minoria, en llatí.

Enquadernació exterior i interior del llibret

Quan vaig comprar aquest llibret (13 x 8 cm.) ja fa uns quants anys ho vaig fer en contra del que sempre es diu que s’ha de fer per tenir una bona biblioteca. El vaig comprar precisament perquè estava espellofat, brut i amb una pàtina d’ús molt remarcable, ennegrit per la suor de les mans de qui el va utilitzar, que fins i tot tingué la bona pensada de fer-li una relligadura protectora amb un retall de tela aprofitada d’una peça de vestir, cosida amb unes puntades bastes sobre un cartró gruixut. A més, la darrera pàgina conservada, va ser atacada per insectes i està mig menjada i plena de forats, per això fou reforçada encolant-hi un full de calendari de Manelic de l’any 1927. El propietari original del volum fou un tal Pere (Pedro algunes vegades) Carol (Karol o Querol) que signà a mode d’exlibris en diverses pàgines, amb una cal·ligrafia més pròpia del s. XIX que no pas del XX, fet que denota, potser, un origen pagès.

Pregàries d'àmbit rural
Aquest devocionari estava destinat a la gent del camp i als problemes que tenien... o tenen! Així doncs hi ha pregàries per a la protecció dels ramats, contra llops i guineus, contra les inclemències del temps (tempestes, vent...) encara que siguin deguts a maleficis, o fins i tot per deslliurar-se del servei militar, que tant afectava les famílies on feien falta tots els braços joves per treballar la terra. A més a més, també hi havia pregàries contra les més diverses malalties, des del càncer fins a mals d’orella, o malalties –avui inexistents a les nostres latituds- causades per la manca d’higiene i l’alimentació insuficient, com l’erisipela. Fins aquí la ortodòxia catòlica no hi tindria res, o gairebé res, a dir. La intenció d’aquestes oracions és coincident amb moltes d’altres de ben canòniques...

Creu per convertir-la en un amulet

Així, doncs, on hi ha el problema que va fer que l’Església perseguís aquest llibre, que corria a comptagotes entre la pagesia i que l’ha convertit en una raresa? És més, fins i tot, quan el Museu d’Història de Catalunya organitzà l’exposició Per bruixa i metzinera aquest llibre de pregàries no fou a les vitrines. Però, per què havia de constar un devocionari en aquesta exposició dedicada al món de les bruixes? Doncs precisament perquè les pregàries que conté són molt heterodoxes, malgrat hi constin tots els sants haguts i per haver. Són pregàries que, per les expressions que usen, remeten a tot allò que hem esmentat que l’Església ha intentat –sense sortir-se’n- de fer desaparèixer: idolatria, fetitxisme, superstició...

Creu de Caravaca lacrada de la Biblioteca de Joan Arimany (Foto Joan Arimany)

El llibre conté fórmules per realitzat exorcismes, pregàries per preservar-se de tot mal, però particularment del poder i artificis de l’Esperit Maligne, contra les bruixes i follets boscans... A més, esmenta extensament la Creu de Caravaca, que encara actualment és utilitzada com a amulet de la bona sort i que perquè tingui els seus efectes prodigiosos ha d’haver estat beneïda de maneres ben diverses. De fet, en aquest apunt reprodueixo la Creu de Caravaca facilitada per Joan Arimany i que correspon a un exemplar de la seva biblioteca, ja que la pàgina està lacrada amb l’acròstic del nom de Jesús i amb dues cintes en forma de creu, com si algú hagués fet un procés de benedicció proper a les fórmules rituals de la santeria encara vigent en l’actualitat. De fet, en pàgines oficials de la Creu de Caravaca mai no se n’esmenta la utilització en bruixeria i només una ens parla que de manera irracional se la destina a aquestes finalitats. Un cas paral·lel a aquest és l'anomenada creu de Sant Benet de la que en Joan Puigmalet en parla en els comentaris i que Joan Arimany en fa un apunt molt interessant a La Devocioteca.

Santa Helena, una de les santes més citades en fórmules màgiques

El més curiós és que el llibret reprodueix, potser sense que els autors en fossin conscients, una sèrie de pregàries que utilitzaven les bruixes des de temps molts remots. Això ho podem intuir perquè en les actes de la Inquisició de Mallorca que va recollir Francesc Riera i Montserrat, veiem que les invocacions que realitzaven aquelles persones tingudes per bruixes eren una barreja de fórmules paganes, curulles de referències a sants de la cristiandat, principalment a Santa Helena, Sant Antoni de Pàdua, la Verge Maria, Jesucrist, la Santa Creu... Precisament les pregàries i fórmules de sants més desgastades i amb pàtina d’ús constant en l’exemplar que comentem avui.

Introducció a Sant Ciprià i Santa Justina abans de la pregària

Quedem, doncs, que aquest devocionari conté, precisament, oracions dedicades als sants que ja el s. XVII formaven part de l’imaginari col·lectiu de les guaridores i altres persones a qui es titllava de bruixes. A més, s’hi afegeix una extensa referència a San Ciprià i Sta. Justina: ell, antic fetiller convertit al cristianisme per Santa Justina i martiritzats en època de Dioclesià. Aquest sant, pel seu passat, se’l considerà molt vinculat a alguns aspectes de la màgia. Així, doncs, a la fitxa 219 sobre casos de bruixeria que recollí Josep M. Batista i Roca a principis del s. XX, hi consta un cas de Dosriu en què una dona que tirava les cartes també els hi digué que compressin el llibre de St. Cirpià i Sta. Jistina i que fesin la novena i que no tinguessin por de res. "Però sobretot, no trenquéssiu la novena perquè aleshores, els qui vos volen mal, encara tindrien més força". I així h feren que ell, quan tothom era al llit, feia la novena,i no la trencaren i ja mai més els hi passà res de mal, ni se'ls hi morí cap altre cap de bestiar. 

Pregària a Sant Antoni de Pàdua en la que es veuen clars signes de pàtina per l'ús. No oblidem que aquest sant és dels qui tenia més devoció popular a Catalunya.

Per aquests motius i el garbuix de pregàries, històries diverses, fórmules d’exorcisme... aquest devocionari fou perseguit per les instàncies eclesiàstiques oficials i els pagesos, menestrals i altres persones d’estrat popular que el tingueren, el feien servir amb totes les prevencions possibles, perquè malgrat ja no existís la Inquisició tampoc no era qüestió de fer-se mal veure públicament. Segurament l’aire de misteri i secretisme que envoltava el llibre i la Creu de Caravaca mateix, van contribuir a reforçar-ne la difusió i devoció en segons quins àmbits.


BIBLIOGRAFIA:

MAS, MAITE. El comenidor i la sabata. 21 de juny 2010.

 RIERA I MONTSERRAT, FRANCESC. Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, per a saber de persones absents, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII. Palma de Mallorca, Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorivs, 1979

ROMA, JOSEFINA. La bruixa en la cultura popular a “Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya”. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007.

dilluns, 7 de juny de 2010

Joma, la subtilitat de les formes i les paraules

In memoriam de Josep Rius i Núria Ortigosa, potser els meus primers mestres de debò fora de l'escola. Amb agraïment.

No hi ha cap mena de dubte que hi ha persones que són multidisciplinaris perquè són un cul inquiet. Aquest és el cas d’en Joma, un dels ninotaires més coneguts de Catalunya. Dels seus inicis com a ninotaire per a revistes de fort contingut polític com El Papus va anar canviant cap a una recerca més estètica de les formes del dibuix i vers una difícil sofisticació de la simplicitat.


D’un temps ençà en Joma sembla que ha arribat a un estat de gràcia que li permet una llibertat a què difícilment els altres il·lustradors poden accedir, per impossibilitats tècniques o perquè no els ho permeten les editorials! Una prova d’això són dos exemples periòdics que crec prou il·lustratius: les seves col·laboracions al Magazine de La Vanguardia i a Cavall Fort. En la primera cada diumenge il·lustra un episodi de La Ilíada en la qual la imatge i la grafia grega s’uneixen amb un totum revolutum molt interessant. Ningú més que ell s’atreviria a plantejar a un diari com La Vanguardia unes il·lustracions d’aquest tipus a uns editors que moltes vegades busquen la utilitat del que es publica. L’altre cas és el del Cavall Fort en el qual, número darrere número, publica una historieta poètica d’en Cresques, un pirata molt especial, a partir del joc que pot donar una paraula com Mar. A partir del Mar, forma i paraula esdevenen un joc visual i poètic que traspassa qualsevol lògica rígida, sempre amb un toc d’humor.


Aquest joc constant entre forma i paraula de manera subtil és el que des de ja fa uns quants anys l’ha empès a traficar amb aquests dos conceptes fora de la il·lustració. La primera vegada que li vaig veure aquests jocs poètics va ser el 1996 quan a la Sala Espais de Proa de Barcelona va realitzar una memorable exposició a l’entorn del llibre.


En el petit catàleg de l’exposició ell mateix es preguntava retòricament si els llibres de cuina, han de poder anar al foc? Són realment una finestra, els llibres? Pot arribar a ser una fusta, un llibre cent per cent reciclat? Si una biblioteca també és un moble, no podrien fer de lleixa, els mateixos llibres? Quan comprem un llibre per la seva tapa, cal que ens quedem el volum tot sencer? Un llibre que és un totxo no es mereix, potser, una coberta d’uralita? On porta una escala feta de llibres? Han estat descobertes totes les possibilitats expressives de la tapa tova? L’exposició que presentem explora des d’aquests i altres suggeridors punts de vista els límits materials d’aquests objectes d’antiquíssim disseny que són els llibres.


Ell les respostes ja les sabia, perquè cadascuna de les peces que presentava era una reflexió etimològica d’algun concepte a l’entorn del llibre o bé una reflexió sobre la funcionalitat dels llibres mateixos. Si a aquest assumpte tan erudit hi afegim un humor finíssim estarem en una dimensió estratosfèrica. Una de les grans qualitats de l’exposició era que la mà del mestratge de Joan Brossa hi era però no es notava, ja que aconseguia una llibertat i una independència que moltes vegades trobem a faltar en la poesia visual d'altres autors.


Avui, recordant aquella magnífica exposició hem portat dues peces que són prou representatives de la manera de fer d’en Joma. El primer que destaca és el seu domini de l'ofici. Moltes vegades quan hom intenta portar a terme la plasmació volumètrica d'un concepte es troba amb les dificultats tècniques de bastir un peça que tingui la bellesa i l’estructura coherent d’allò que vol comunicar. Aquestes dues peces (representatives de la manera de fer de Joma) demostren que, malgrat la gran varietat de materials amb què treballa, aconsegueix excel·lir en cadascuna de les peces. El domini tècnic assolit en totes les obres li permet un control de l’acabat que a mi m’impressiona. Segur que darrera de cada obra hi ha un expert que l’aconsella de com plasmar l’obra, però trobar aquest expert és part de la gràcia i de la feina de l’artista.


El Llibre de butxaca (10 x 7 x 1,5 cm.), fet de llautó (també hi ha una versió en zenc) és una petita meravella que ens transporta a totes les novel·les de mariners, de pirates i de gent de mar. La tapa ha estat guarnida amb unes divertides i subtils puntes seques originals d’en Joma que gairebé passen desapercebudes amb la lluentor del llautó. El tap enroscable, amb el corresponent suro interior, es extraïble i crec -no ho he provat- que fins i tot seria factible utilitzar-la com a petaca com antigament es feia. Els contorns amb el llom llis i les altres parts com si d’una tapa i fulls de llibre es tractés donen una textura que contrasta amb la part brunyida d’aquest Llibre de butxaca. Desconeixo la quantitat d'exemplars que inclou el tiratge -realitzat en diversos materials i dimensions- però el que tinc a casa presidint una lleixa és el número 16. Una peça que ens convida a llegir a glops els episodis de la nostra memòria literària.


L’altra peça conté tot un sarcasme que fa referència a la dita popular utilitzada per descriure la gent que està sempre darrere dels llibres com a Rates de biblioteca. Una peanya inclinada suporta una ratera que té com a esquer un llibret, mentre que de darrere del llibre vertical que fa d’aguantallibres, ben apunt de caure al parany, surten les suposades rates -representades simbòlicament per dos parells d'ulleres (ja que als lectors se’ls identifica sovint com a gent amb ulleres!). El conjunt és tota una obra mestra de la combinació de materials al servei d'una idea. Si a això hi afegim que la fusta de noguera americana i de cirerer que utilitza li serveixen per definir els diferents volums de l’emmarcament de l’escena tornem a arribar a la conclusió que Joma domina els conceptes espacials i estètics de totes les peces. La tirada d’aquest genial aguantallibres està xifrada en 10 exemplars i el que veieu a la fotografia presideix, naturalment, una de les lleixes de la meva desorganitzada biblioteca. És potser l’únic oasi d’ordre que es respira entre els prestatges...

dimarts, 1 de juny de 2010

Els goigs de Catalunya Nord i el Tractat del Pirineus

A la Zerozetze, màxima autoritat en goigs i bloquista necessària cada dia.

Aprofitant que en Leblansky i en Girbén estan de promoció de la Catalunya Nord i les seves meravelles, no em puc estar d’aportar el meu granet de sorra a la divulgació d’aquesta terra que ens fou arrabassada fa molt de temps. Ho farem a través dels impresos més humils i populars, i per això rars de trobar: els goigs. Ja fa uns anys, seguint goigs de Sant Galderic (patró dels pagesos del Rosselló), vaig topar amb un conjunt d’una cinquantena provinents de Catalunya Nord. Em van cridar l’atenció les diferències estètiques respecte als goigs del Principat.

Goigs en francès
No sóc col·leccionista de goigs, tot i que d’aquesta mena de col·leccionisme hi ha una llarga tradició a Catalunya des del s. XIX (el que ha permès conservar-ne molts), però ja sabeu que el nom de Sant Galderic fa miracles! Aquesta colla de goigs són en llengua catalana (i són dels pocs impresos en català que s’editaren a Perpinyà, com be analitza Pep Vila) i només un és en francès, cosa que demostra que aquests impresos sempre han estat de distribució popular, mai intel·lectual o del que hom anomena a vegades alta cultura, ni a una banda ni a l’altra de Catalunya. Curiosament el goig escrit en francès conté una prière pour le roi...

 Goigs litografiats de Sant Roc

La majoria d’aquests goigs daten majoritàriament del s. XIX, malgrat que n’hi ha dos del s. XVIII. Durant el s. XVIII en fou l’impressor Claudi Le Comte, mentre que dels del principi i mitjan del s. XIX ho foren Reynier i Joan Alzine i el seu successor Joan Baptista, tots de Perpinyà. De finals del s. XIX, però, destaquen a Perpinyà J. Comet i C. Latrobe i molt pocs de fora de la capital rossellonesa com són Larrien de Prades, L. Lamiot de Ceret, Jaumet d’Espirà de l’Aglí i un curiós i rar goigs litogràfic d’Antoni Fourquet de Perpinyà que s’escapa a la tasca tipogràfica dels seus col·legues.


Les devocions dels goigs localitzats són: les de les Marededéus de Lurdas, Castell d’Ultrera, Roca, Nativitat, Fau, del Coral, Vida, Coll, Font Romeu, Pena, Salut, Err, Domanova, Misericòrdia i Roser, els sants Abdó i Sennen, Libori, Ferriol, Tomas Blasi, Brancat, Vicenç, Hipòlit, Joan Baptista, Jaume, Sebastià, Cristòfol, Gil i Galderic i les santes Carme, Dorotea, Caterina, Margarida i Filomena, com podeu veure algunes són comuns amb el Principat, mentre que d’altres són pròpies del nord i ben originals. A més d’aquestes devocions hi ha també goigs dedicats a la santa Espina de Thuir i a la Santíssima Sang de Perpinyà. El llibre de J. Deloncle recull el text d’aquests goigs i d’altres devocions, però malauradament no ens aporta res que vagi més enllà per al tema que avui ens interessa.


Perquè si avui els portem aquí, no és per la seva més o menys raresa -ja que la majoria de goigs que es poden trobar en col·leccions privades, museus i llibreries antiquàries són del Principat, sinó per les diferències formals que hi ha entre els goigs d’una banda i l’altra dels Pirineus. Precisament aquesta línia que va separar Catalunya arran del Tractat dels Pirineus (1659) és la causant que els goigs, malgrat ser escrits en la mateixa llengua i seguir la mateixa tradició siguin estèticament diferents.


Però on rau la diferència? Amb una senzilla mirada al conjunt dels goigs, veiem que hi ha alguna cosa de la distribució formal de les diverses parts dels goigs que és diferent. El fet clau d’aquesta distribució és la situació de la imatge del sant. En el cas del Principat el gravat és situat a dalt de tot, partint la capçalera, de manera que el nom del goig queda a banda i banda de la imatge. Això fa que de vegades es produeixi la incongruència que el nom del sant, a la segona línia, és més petit que títol mateix de Goigs, ja que els impressors feien un degradat del cos de les lletres, entre la primera i la segona línia.

En canvi, a la Catalunya Nord es compaginava una gran capçalera amb tipus de grans dimensions amb el nom del sant i on es venerava la imatge, i després venia la xilografia del sant centrada, entre les dues columnes de text.

Goigs de Sant Galderic editats a Perpinyà i a Girona on podem observar llurs diferències formals

Per il·lustrar-ho hem agafat a l’atzar dos goigs de Sant Galderic, un publicat a Perpinyà i l’altre a Girona. De la comparança entre ambdós podem observar aquestes diferències formals malgrat que el text és el mateix. Al principat, l’espai buit que es genera a banda i banda del gravat s’omple amb decoracions xilogràfiques de repertori, que les impremtes tenien destinats sobretot als finals de capítols de llibres. La part posterior a les estrofes del goig, és un text en prosa amb les seves llatinades i el peu d’impremta, en aquest cas no hi ha cap diferencia formal, ja que és igual a tot arreu.


Però, quan arrenquen aquestes les diferències formals de la capçalera, i tenen cap raó de ser clara? Analitzem-ho. Si agafem els goigs del s. XVII i els comparem amb els del s. XVIII podem extreure unes conseqüències força interessants. Així doncs, hem agafat una mostra de 200 goigs que facsimilia Joan Bta. Batlle en els seus ja històrics llibres sobre goigs. Observant amb detall aquests goigs podem veure que hi ha unes dinàmiques formals que van canviant amb el pas del temps. Així, en el s. XVII la majoria dels goigs que es publicaven a Girona i Barcelona tenien la mateixa estructura que els que hem analitzat de la Catalunya Nord i que es publicaren en posterioritat als del Principat. En canvi, podem observar com, sense saber-ne els motius, al llarg del segle XVIII es varia la tipologia i s’introdueix la capçalera interrompuda per la xilografia de la imatge, i observem com cada vegada més aquest model és el que s’imposa.


Gràfic dels percentatges de goigs segons la seva estructura reproduïts en els llibres de Joan Bta. Batlle (Gràfic de Francesc Gomila)

En el gràfic que hem fet, malgrat tenir en compte que 200 goigs són pocs per ser un estudi del tot fiable, considerant la gran quantitat que se’n publicaren, creiem que és suficientment il·lustratiu de les dinàmiques formals. En primer lloc, observem que els goigs aiconogràfics són una minoria en cada segle i creiem que són deguts sobretot al fet que l’impressor no devia disposar de la xilografia corresponent al sant o alguna altra que hi encaixés, ja que molt poques vegades hom realitzava una xilografia per a un únic goig, sinó que s’utilitzaven repetidament per als d’una temàtica semblant. La reutilització de les imatges era un fet usual, tal com veiem en els Goigs del Rosselló publicats per C. Latrobe, ja que per exemple tots els de temàtica mariana porten el mateix gravat de la Verge.

Goigs de doble foli editats a Perpinyà el 1775

L’altra dada destacable del recull de Joan Bta. Batlle és que en el segle XVII només s’imprimeixen goigs a les ciutats de Barcelona i Girona, el que potser indicaria que només aquestes ciutats comptaven amb impremtes que disposessin de xilografies hagiogràfiques. Al segle XVIII aquesta dinàmica començà a canviar i trobem referenciats goigs publicats a Moià, Lleida, València, Mallorca, Perpinyà, Tarragona, Cervera, Olot, Manresa, Vic... De fet, la llista de ciutats que consta al llibre de Batlle amb impremtes que es dediquen a la impressió de goigs coincideix amb el llistat que publica Dominique de Courcelles en el seu estudi general, més recent, sobre els goigs.

L’evolució tipològica que es pot deduir a la vista del gràfic ens permet copsar que l’estètica dels goigs de la Catalunya Nord és la que hereten del Principat abans del Tractat dels Pirineus, i que mantenen un cop trencada la relació habitual i quotidiana per la raons polítiques i geogràfiques esmentades.

Goigs de la Marededéu de Fou de l'Albanyà (Empordà) editats a Perpinyà

En les terres del sud en el segle XVIII els goigs evolucionaren cap al model que es caracteritza per la capçalera trencada, amb el títol a banda i banda de la imatge, mentre que a la Catalunya Nord quedà fossilitzada l’estructura predominant des de l’inici dels goigs impresos, sense que la influència de les novetats del Sud arribessin a causar cap modificació en el model . Malgrat la nova frontera entre els estats de França i les Espanyes, la relació comercial entre el Nord i el Sud continuà existint, i també la circulació d’impresos. Així, doncs, coneixem un goig -el de la Mare de Déu del Fou, del poble empordanès de l’Albanyà- que són editats a Perpinyà. Sense cap mena de dubte, Perpinyà els queia més a prop i estava més ben comunicat que Girona i no s’ho pensaren dues vegades per imprimir els seus goigs encara que seguissin unes característiques formals que al Principat podien resultar retardatàries (ja hem dit al principi que els goig són una mostra d’art i devoció popular que poc tenien a veure amb els corrents artístics i les modes imperants).

 Goigs de la Marededéu de Font-Romeu editats a Perpinyà amb l'estructura de la capçalera partida

Tampoc és cert que tots els goigs de la Catalunya Nord segueixin exclusivament la tipologia esmentada, ja que n’hem trobat un de Font-Romeu que té l’estructura dels goigs de la Catalunya del Sud, el indica que entre ambdues zones hi havia contacte i relació, segurament, entre impressors.


És curiós com una decisió política i administrativa, com és la cessió d’un territori i la creació d’una nova frontera allà on no n’hi havia hagut mai cap, poden condicionar elements diversos de la vida més quotidiana i humil, com són aquests impresos que eren publicats en grans quantitats per mantenir la devoció popular i dels quals, pel fet de ser utilitaris i presents només en determinades litúrgies, n’han arribat molt pocs.


BIBLIOGRAFIA:

BATLLE, JOAN BTA. Los goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesía mística popular. Barcelona, L’Arxiu, 1924.

BATLLE, JOAN BTA. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona, Tipografia Catòlica, 1925.

COMAS LAMARCA, MERCÈ. La vitalitat de la impremta a Perpinyà del segle XVI al segle XIX: de Rosenbach a Alzina a “Mirmanda”, núm. 2. Perpinyà, 2007, p. 77-88.

COURCELLES, DOMINIQUE DE. La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs. Barcelona, Fragmenta editorial, 2008.

DELONCLE, J. Goigs del Rosselló. Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1952.

VILA, PEP. La impremta en català a Perpinyà durant la primera meitat del segle XIX a “Imprimerie, edition et presse dans la première moitié du XIXe siècle”. Perpinyà, L’Olivier, 2004, p. 141-166