dilluns, 25 d’octubre del 2010

Cuentos vivos (1882) d'Apel·les Mestres, els fonaments de la historieta (i II)


Després de l'apunt anterior que ens ha servit per emmarcar el naixement dels Cuentos Vivos, ens queda per comentar l'estil i el contingut del llibre propiament dit. Aquest recull fou publicat el 1882 per la Tipo-Litografia de Celestí Verdaguer, dintre de la Biblioteca Verdaguer (que el 1881 ja havia publicat Historietas ilustradas de Wilhem Busch) i conté tres historietes que són datades anteriorment: El Conde Tal, del 1878; La Sonda, del 1879 i Cuatro hombres y un cabo, del 1881. Fou editat en mig foli vertical (19 x 13,5 cms.) sobre paper industrial (molt àcid i que fàcilment pateix taques de rovell) imprès només per l’anvers. Cada pàgina té dues (la majoria), tres, o -més rarament- quatre vinyetes, i hi ha unes quantes pàgines de només una vinyeta horitzontal (el que fa creure que el disseny original havia de ser en un format diferent del que s'utilitzà en aquesta edició), deixant el revers de cada full en blanc.

Propaganda per als quioscos del 1898 per a la segona edició de Cuentos Vivos dividida en dos lliuraments (35 x 28 cm.)

No es pot descartar d’entrada, però, que prèviament no es publiqués cada història per separat en alguna revista, o en forma de quaderns, que no hagin arribat fins els nostres dies, tot i que sembla poc provable. Més aviat és de creure que Apel·les Mestres es proposés de publicar-ho però que no trobés la manera. Amb tot, sembla que el format original hagués de ser el foli horitzontal –tal com veiem en la segona edició, que portà a terme Hermenegild Miralles el 1898 (28 x 35 cms.)-. És més, si ens fixem en l’equilibri compositiu que mostren les pàgines en el format horitzontal i el comparem amb el resultat que mostren les pàgines de format vertical de la primera edició, no hi ha color. Aquesta segona edició fou impresa per ambdues cares amb unes 10 vinyetes per pàgina i agrupada en dos quaderns: El Conde Tal, en el primer quadern, i La Sonda i Cuatro hombres y un Cabo, en el segon; tal com consta a la raríssima propaganda que anunciava l’edició. Posteriorment, hom podia enquadernar els dos quaderns en un sol volum. Aquesta edició fou la base per a la darrera reedició portada a terme per Glénat el 2007, dintre de la seva col·lecció “Patrimonio de la historieta”.

 


 

La primera historieta és la d'El Conde de Tal, la més llarga -de 102 pàgines-, que explica la història d’un comte que arran d’un mal de queixal declara la guerra a un rei veí, que finalment es veu envaït sense saber per què és atacat. El comte es perd pel bosc en el camí de tornada i en surt gràcies a una porquera amb qui es topa casualment. Quan arriba a casa, troba que en la seva absència l’han destituït, però gràcies a uns bandolers aconsegueix tornar-se a proclamar comte. Llavors, posa com a ministres els bandolers que l’han ajudat i es casa amb la porquera. Un argument ben sorprenent, si no tenim present que la historieta fou dibuixada el 1878, dos anys després del final de la Tercera guerra carlina. Per tant, no hauríem de descartar que aquesta historieta fos una sàtira de les disputes dinàstiques ocorregudes entre les diferents branques de la família borbònica.

 
 

La segona historieta és la que porta per títol La Sonda, però que en la dedicatòria Apel·les Mestres mateix anomena El bueno de Jackson. Aquesta història no és més que el reflex, també sarcàstic, de les grans aventures d’exploració en terres inhòspites que científics europeus portaven a terme arreu del món i que desembocaren en un determinat tipus de colonialisme. En aquest cas la historieta explica una expedició al Pol Sud durant la qual els exploradors queden atrapats per la neu i, mentre s’esperen, se’ls acut fer un forat al gel i tirar una sonda que travessa el món i surt a un lloc tropical, on uns indígenes (Bibí i Bobí) s’hi agafen. Quan els exploradors estiren la corda-sonda aquests personatges traspassen la Terra fins arribar al Pol Sud i d’allà són portats a Londres, on són rebuts per la Reial Acadèmia d’Exploracions. És curiós constatar que el tema era d’un interès prou general, ja que el 1934 Àngel Ferran (text) i Quelus (il·lustracions) van realitzar un altre conte sobre la conquesta dels pols, 3 al Pol, que algun dia mereixerà un apunt al Piscolabis.


La tercera i darrera historieta, titulada Cuatro hombres y un Cabo, figura en la dedicatòria com El Cabo Rodríguez. És una sàtira antibel·licista en la qual un caporal de la milícia popular del 1820 s’adona que els quatre soldats que té a càrrec seu, a causa de les inclemències del temps, han abandonat els llocs de guàrdia, el que implica -segons el reglament- que els ha d’afusellar per desertors. Finalment, decideix de fer afusellar, pels soldats mateixos, els uniformes omplerts amb uns maniquins fets de cadires i altres futileses, per complir així el reglament i, alhora, salvar els seus amics i subordinats. Aquesta vena antibel·licista, que en aquell moment resultava molt transgressora, la tornarem a veure en Apel·les Mestres el 1893, en el seu àlbum Servicio Obligatorio, filosofias.


Com podem deduir pels dibuixos –amb escenes de sang i fetge- i arguments molt simbòlics i poc convencionals, aquests contes no estaven destinats al públic infantil (malgrat que els infants gaudiren d’aquestes historietes) sinó al públic adult. Veient les il·lustracions de concepció gairebé cinematogràfica, amb recursos intel·ligents (només cal veure l’escena del pastor avisant al rei, que arriba a ser una obra futurista o cinètica), és de justícia replantejar-se la vàlua d'Apel·les Mestres com a autor i il·lustrador per posar-lo a l'alt lloc que mereix com a artista polièdric i innovador. I deixar, així, de banda -per considerar-la esbiaixada i totalment superada- la imatge superficial d’autor carrincló amb què algú l'ha presentat arran de les nombroses il·lustracions que va fer de flors i follets del bosc, que tenen com a punt culminant l’obra mestra titulada Liliana (1907) potser el seu llibre més modernista.


D'altra banda, l’enquadernació ja és per si mateixa una obra d’art. Pertany al moment en què es deixen de fer enquadernacions sense caràcter (normalment de pasta espanyola, pergamí o pell) per apostar per la industrialització, amb enquadernacions de tela amb dibuixos estampats en relleu, plens de color, amb lletres estampades, guardes interiors específiques i ben decorades... De fet, és curiós que les noves tècniques industrials de l’enquadernació van aconseguir fer un tomb a un ofici que normalment era molt artesà, però sense un caràcter personal, i donar-li una nova dimensió fins llavors no previsible. En aquest cas l’enquadernació està signada per un dels millor operaris del moment, F. Jorba. El fet que se signés l’enquadernació ja demostra com d’orgullosos estaven aquests treballadors de la seva aportació al món del llibre.
La coberta, doncs, està decorada uns dibuixos de silueta massissa negra -del mateix Apel·les- que fan referència a tots tres contes, però que no són cap de les il·lustracions de l'interior. Recorden, com moltes altres il·lustracions seves, la tradició nord europea de les siluetes de paper retallat. Aquesta tècnica d’il·lustració tindrà gran difusió, pocs anys després, de la mà del famosíssim internacionalment Arthur Rackham.


És evident que aquest llibre tingué molt bona acollida, ja que el 1891 l’Editorial Espasa y Compañía va publicar noves historietes en el llibre Más Cuentos Vivos, que era un recull d’algunes ja difoses en les més diverses revistes on Mestres arribà a publicar. Posteriorment, el 1918, Industrias Gráficas Barral Herms. Editores publicà dos volums que recollien aquests Cuentos Vivos i en va fer moltes reedicions: el 1926, 1929, 1942, 1947, 1948... traduïdes al francès, anglès i portuguès que ratifiquen l’èxit popular de què gaudí Apel·les Mestres. En definitiva, doncs, un llibre emblemàtic per a la història editorial del país, tant pel contingut, com pel continent i les tècniques emprades per dur-lo a bon port.

BIBLIOGRAFIA:

BARRERO, MANUEL. Los cuentos vivos de Apeles Mestres y la recuperación del patrimonio de nuestra historieta. Tebeosbloc, 13 gener 2008.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Editorial Barcanova, 1997.

 MARTIN, A. Introducción a “Cuentos vivos de Apeles Mestres”. Barcelona, Ediciones Glénat: Patrimonio de la Historieta 2007.

QUINEY, AITOR. Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

TRENC, ELISEU. Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Cuentos Vivos (1882) d'Apel·les Mestres, els fonaments de la historieta (I)

Coberta de Cuentos Vivos signades per F. Jorba

Fa uns dies, en l’altre bloc que comparteixo amb tres amics -la Galeria d’Imatges-, vaig penjar una fotografia de la coberta del llibre que avui presentem. Arran d’un comentari d’en Carles Hernando, a qui poques coses se li escapen, diversos seguidors van manifestar l’interès de veure també l’interior. Com que d’Apel·les Mestres en volia parlar un dia d’aquests, però no sabia quin dels seus brillants llibres triar, els seus comentaris m’han facilitat l’elecció.

Pàgina de l'àlbum de litografies La vida d'una dona d'Albert Llanas i Josep Armet, 1866

A més, aquest llibre ens porta a discutir bizantinament sobre quin és el primer llibre que podríem considerar d’historietes o tebeo -el que els anglesos en diuen còmic-, i fins i tot sobre el nom que li hem de donar. A l’inici d’aquest bloc vaig penjar un apunt sobre una obra molt desconeguda, La vida d’una dona, de Josep Armet i Albert Llanas datable el 1866 signat amb el pseudònim de Wool, en el qual afirmava que podíem considerar aquesta obra el primer precedent d’historieta. Em basava en el fet que per primera vegada, pel que a mi em constava, algú havia publicat un àlbum completament il·lustrat de manera que el fil conductor de la història se seguia a través dels diàlegs que hi havia a sota de cada escena.

Pàgines de l'àlbum de fotogravats d'aparició mensual de la Granizada, d'Apel·les Mestres, 1880

Com que aquesta Vida d’una dona era desconeguda gairebé per tothom, i el fet de ser escrita en català feia que difícilment traspassés les fronteres lingüístiques, ha passat desapercebuda als historiadors de la historieta a Espanya, que mai l’han esmentada, ni l’esmenten encara avui. Això ha fet que les obres d’Apel·les Mestres (tant Granizada del 1880, com aquests Cuentos Vivos editats el 1882, però creats entre el 1878 i el 1881) siguin considerats dels primers àlbums d’historietes d’Espanya. Hom ha trobat algunes historietes anteriors, publicades entre el 1857 i el 1862 per Víctor Patricio Landaluze a Cuba (això fa que aquestes historietes tampoc no siguin considerades, per molts, com a ben bé espanyoles, quan llavors Cuba pertanyia -per ple dret constitucional- al territori espanyol), o les historietes publicades per Tomàs Padró, Josep Lluís Pellicer o Francisco Cubas. Aquestes historietes, però, foren editades dintre de publicacions periòdiques sense que apareguessin mai en format de llibre i amb una concepció global i no recopilatòria. En fi, com veieu, tot un embolic sobre qui va ser el primer a publicar historietes per al públic espanyol i hi pot haver opinions de tots els gustos, però hauríem de convenir que els fets i les cronologies de les obres són prou clares.

Pàgina de l'àlbum de cromolitografies d'Eusebi Planas Historia de una mujer, 1880. L'original de dibuix previ a la cromolitografia el podeu veure al bloc Ninots, Tebeos i Dibuixos

Fos com fos, el que ens ateny per a aquest apunt és que Apel·les Mestres fou, a més de poeta, prosista, músic, comediògraf, col·leccionista, excursionista, floricultor, il·lustrador... un dels pioners de l’art de la historieta a Espanya i, a més, amb unes idees molt clares de com havia de ser, tal com analitzarem en aquest apunt doble. El nom mateix que donà al llibre, Cuentos vivos, ja deixa entreveure que tenia dificultats terminològiques a l’hora de trobar el mot adequat per anomenar aquesta nova manera d’explicar històries amb dibuixos. El llom mateix del llibre incideix en el doble vessant -literari i gràfic- del llibre d'historietes, ja que hi trobem representat un híbrid bicèfal entre una ploma d'escriptor i un llapis de dibuixant. Ni la paraula historieta, ni tebeo –naturalment-, ni còmic no s'utilitzaven com a termes per designar una de les formes impreses que havia de tenir més repercussió en el segle XX i que Apel·les Mestres intuí i treballà molt hàbilment.

Album humorístico, atribuïble a Josep Armet (1865)

A diferència de Josep Armet (Vida d’una dona 1866) i d’Eusebi Planas (Historia de una mujer, 1880) que feren més aviat àlbums luxosos que -làmina a làmina- explicaven la trajectòria d’una noia, Apel·les Mestres concebí la seva obra segons unes pautes més properes a les historietes de vinyetes, malgrat que el text sigui més una narració del dibuix que no pas un diàleg, com era en els dos casos esmentats. Les tècniques xilogràfica i  litogràfica -malgrat que hi hagués antecedents d’elaborar vinyetes amb elles, com és el cas de l’Album humorístico atribuïble a Josep Armet del 1865- no eren les millors per als projectes d’Apel·les Mestres, ja que el nostre il·lustrador era molt més hàbil dibuixant a ploma que amb el llapis litogràfic.

Pàgines del petit àlbum de fotogravats d'Apel·les Mestres del 1879, 24 mujeres desgraciadas

Per això, Apel·les Mestres utilitzà per aquesta obra la nova tècnica que a Europa s’estava difonent i que havia arribat a Barcelona de la mà de la impremta Verdaguer: el fotogravat. La utilització de tècniques fotogràfiques per obtenir una reproducció fidel d’un dibuix es començà a aplicar a Barcelona cap el 1879. Tot seguit Apel·les Mestres ho veié com una salvació a la seva manera de fer, per escometre el seu petit àlbum -amb guió d’Albert Llanas- titulat 24 mujeres desgraciadas. Així, doncs, aquest procediment permetia ser fidel al traç de la tinta de la ploma, encara que per aquesta època no podia reproduir el degradat i els difuminats que sí obtenia la litografia. Però, com que Apel·les Mestres es dedicava al dibuix a la ploma, aquesta tècnica li anava com l’anell al dit i s’hi llençà de cap, fent fins i tot molta amistat amb Joan Casals, tècnic de la impremta Verdaguer especialitzat en aquesta tècnica nova.

Decoració de xilogràfica d'Apel·les Mestres i il·lustració cromolitogràfica d'Eusebi Planas per al llibre de La dama de las camelias d'Alexandre Dumas, fill, 1880

Apel·les Mestres comença la seva trajectòria professional com a decorador de culdellànties, caplletres i altres motius per a determinats llibres (La dama de les camelias il·lustrat per Eusebi Planas, 1880, o el seu propi de Cansons ilustradas, 1879) gràcies al domini i frescor de traç que tenia en el dibuix a la ploma i a la utilització de la reproducció fotomecànica. Ell era molt conscient de les facilitats que aquest canvi tecnològic comportava i per això va escriure -referent a la xilografia, però aplicable també a la litografia- que la mort del gravat en fusta no es cap vergonya per Barcelona. El gravat en fusta ha mort perquè havia de morir... Aixís com la diligència va matar la galera y el tren va matar la diligència; aixís com tota nova invenció que representa –si no sempre perfecció- almenys economia de temps i de diner (...) axís mateix els moderns procediments de fotogravat –ràpids i econòmichs- han mort fatalment aquell procediment llarch i costós (...) Lo que deguí lluitar per fer acceptar als editors el fotogravat ningú pot imaginar-sho. Enamorats de la dolçor del llapiç den Planas, el dibuix a la ploma els esborronava; no veien més que reixes, com deyen. En cambi jo, que havia posat sempre molt malament el llapiç –sobre tot, damunt de la pedra-, havia sentit desde criatura tan gran predilecció per la ploma, que puch dir sense exagerar, que pochs llapiç he gastat en una vida. Tant era aixís, que en Tomàs Padró m’ho havia reprotxat no poques vegades ab aquestes paraules: “Sí, és molt artístich, però no es un procediment”; no pot reproduir-se.

Cansons ilustradas d'Apel·les Mestres (1879)

Per això, en la Dedicàtoria dels Cuentos Vivos –a la manera de pròleg- dirigida a Eduard Llorens, Apel·les Mestres agraeix a l’amic que fos el primer que, en veure les seves caricatures a la ploma, me aconsejara que antepusiera mis intintos á las censuras de maestros y condiscipulos. Aquesta conversa l’haurien tingut segurament el 1874 quan Apel·les Mestres inicià el seu àlbum manuscrit Llibre Vert on apuntava tot el que se li ocorria. Per això, des dels seus inicis dominà la ploma amb gran habilitat, fet que li permeté dominar el traç de manera àgil i lliure, a diferència del que passava amb els que utilitzaven la tècnica de la litografia que desapareixeria poc després amb els sistemes de fotogravat.

Vinyetes fotogravades d'El Conde de Tal de Cuentos Vivos d'Apel·les Mestres, dibuixades el 1878 i impreses el 1882

A més, Apel·les Mestres en ser de família burgesa barcelonina (el seu pare fou un arquitecte de renom –de la catedral, del primer edifici de l’Eixample, del Liceu, etc.- i fundador per exemple de l’Associació de Pessebristes de Barcelona) tingué accés a estudiar a Llotja i a viatjar amb el seu amic Pompeu Gener per Espanya, França, Alemanya i Suïssa on -segurament- va entrar en contacte amb l’obra de Rodolphe Töpffer, conegut com el primer historietista del món o la de Wilhem Busch, que l’influí. Això li comportà un savoire faire molt innovador respecte les formes una mica encarcarades presents a la Barcelona i l’Espanya d’aquell temps. El seu concepte plàstic revolucionari, reforçat per l’habilitat personal, les idees que brollaven constantment i la nova tècnica, en van fer un artista popular que treballà com a il·lustrador a la Llumanera de Nova York, La Campana de Gràcia, L’Esquetlla de la Torratxa, La ilustración, La Velada, El Gato Negro, Madrid Cómico, La Tomassa... entre d’altres. I fins aquí el que hem de dir des d'una vessant purament tècnica d'aquesta obra del conegudíssim d'Apel·les Mestres.

Continuarà...

BIBLIOGRAFIA:

BARRERO, MANUEL. Los cuentos vivos de Apeles Mestres y la recuperación del patrimonio de nuestra historieta. Tebeosbloc, 13 gener 2008.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Editorial Barcanova, 1997.

 MARTIN, A. Introducción a “Cuentos vivos de Apeles Mestres”. Barcelona, Ediciones Glénat: Patrimonio de la Historieta 2007.

QUINEY, AITOR. Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

TRENC, ELISEU. Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Els goigs de Sant Romà de Can Sentromà, una iconografia exclusiva

A la Noèlia, reina de Tiana.

Goigs de Sant Romà de Can Sentromà de Tiana, protagonista d'aquest apunt

Una de les característiques principals de la iconografia representada en els gravats que il·lustren els goigs és la repetició i la reutilització de les matrius xilogràfiques que representen els sants en diferents advocacions. Si cada dia consultem el gran bloc de goigs que és Bibliogoigs ens adonarem de la gran quantitat de sants que comprèn l’hagiografia catòlica. Encara recordo un reliquiari fantàstic que vaig veure a la botiga d’un antiquari, que contenia una relíquia del sant de cada dia, tot fent una composició d’estranya geometria d’un més estrany calendari hagiogràfic.

 Goigs de Sant Llop de Dosrius, com que es tracta d'un sant bisbe té els mateixos elements iconogràfics (tiara i bàcul) que Sant Romà d'Auxerre i altres sants bisbes

Així, és normal que les impremtes especialitzades en editar goigs aprofitessin una mateixa matriu xilogràfica per representar sants i santes diferents. Si es tractava d’una de les tantes marededéus o d’un sant bisbe i màrtir (Sant Romà o Sant Llop, per exemple) amb una sola matriu n’hi havia prou per estampar tants goigs diferents com calgués. D’altra banda hi havia sants que tenien uns atributs de santedat específics i per tant requerien unes matrius pròpies com ara Santa Bàrbara, Sant Galderic... Si algun orde religiós volia un goig d’un sant concret i rar, com Sant Camil de Lelis, l’encarregava fent-hi reproduir les característiques específiques del sant. Un cop fet un primer goig ja tenien la matriu feta per a les successives reimpressions. Aquest procés s’anava produint al llarg dels segles i, quan una impremta plegava, les matrius xilogràfiques eren adquirides per una altra impremta, per tal de poder publicar els goigs que li encarreguessin. Per això és prou habitual veure impresos del s. XIX amb xilografies del segles XVII i XVIII.

 Goigs de marededéus de Catalunya Nord, impresos amb la mateixa matriu xilogràfica

Aquest procés de transmissió de matrius xilogràfiques és la causa que hi hagi una gran similitud entre diferents goigs i una poca innovació estètica en aquests fulls de religiositat popular fins a la fi del s. XIX i sobretot l'inici del s. XX. Fou en aquell moment quan la Renaixença hi reconegué la tradició literària popular catalana i es va generalitzar el costum de col·leccionar-ne i de fer-ne de nous, amb noves solucions estètiques. Gràcies a l’afany col·leccionador d’aquells moments molts goigs es van conservar, altrament n’haguessin arribat ben pocs a l’actualitat, com ha succeït amb molts altres papers efímers.

Vista de Can Sentromà de Tiana

Tota aquesta introducció ve a tomb arran dels goigs que us presentem, ja que avui és Sant Romà d’Auxerre, i a més perquè surten de la dinàmica general d’aquest tipus d’impresos. Es devien publicar la primera metitat del s. XIX per celebrar la festa del sant que s’escau cada 6 d’octubre. Malgrat que no portin cap mena d’inscripció de data ni de lloc d’impressió, hem de creure que, tractant-se d’uns goigs referits al municipi de Tiana, s’imprimiren a Barcelona per proximitat.

 Imatge xilogràfica de Sant Romà en la qual destaquem la inscripció que la particularitza i amb Can Sentromà formant part del paisatge

Hem escollit comentar aquests goigs perquè la xilografia del sant presenta dos elements molt rars dintre del món dels goigs, que els fan gairebé únics respecte de la tònica general que hem explicat. La primera és una inscripció gravada en la matriu xilogràfica que la individualitza i en la qual s'hi diu: S. ROMÁ B. Y. M. TITULAR DE CASA SANROMÁ DE TIANA. La inscripció és en català, ho sabem pel nom Romà (enlloc de Román) i l'abreviatura B (de bisbe) i no pas O (d'obispo). L'altra abreviatura, M, fa referència al fet que fou màrtir.

Detall de Can Sentromà i la seva capella amb la mateixa silueta que la de l'època dels goigs

Per si la inscripció no fos prou identificativa, la imatge del sant bisbe té representada com a fons del paisatge la casa pairal dels Sentromà de Tiana i la capella dedicada al sant. La sort és que aquesta casa s’ha conservat sense canvis importants fins a l’actualitat, cosa que ens permet relacionar totalment la casa i el gravat. Aquests dos elements ens mostren que la xilografia fou feta expressament per a aquests goigs de manera concreta i que no servien per a ningú més, sinó únicament i exclusiva per a aquesta capella. En certa manera era una garantia d’exclusivitat i que el gravat no pogués ser reaprofitat per a cap altre goig. Un detall a tenir en compte és que aquesta imatge deu constinstiur, a falta de qualsevol altra, la primera reproducció gràfica d'aquest petit municipi, veí de Badalona i ben proper a Barcelona.

Goigs de San Segundo amb la matriu xilogràfica del sant reaprofitada
Uns goigs dedicats al Glorioso S. Segundo (facilitats per Nora Vela de Bibliogoigs) que foren editats per la Impremta de Tecla Pla, vídua, administrada per Vicenç Verdaguer del carrer de Cotoners (actius entre 1805 i 1830), aprofitaren -com hem vist que era costum- la mateixa matriu xilogràfica però escapçant la iinscripció que s'havia gravat dintre de la fusta però guardant la casa pairal perquè no feia nosa. Aquesta anàlisi comparativa entre els dos goigs ens permet poder datar els goigs de Sant Romà com anteriors als de San Segundo i en conseqüència com a principis del s. XIX i segurament impresos per la mateixa impremta de Tecla Pla. Aquesta impremta, una vegada impresos els goigs de Tiana, va reaprofitar la xilografia del sant tantes vegades com els deuria convenir però sense la inscripció que identifica el sant.

Registre i exlibris heràldic de l'antiga gran biblioteca de Can Sentromà

Però, qui encarregà uns goigs tan exclusius per a una capella familiar, en un moment en què ningú es preocupava per l’exclusivitat en el món dels goigs? Hem d’aclarir que avui dia en aquesta casa viuen encara els descendents de qui va encarregar aquests goigs, és a dir, la família De Fortuny, barons d’Esponellà, que són també Grandes de España. L’origen del títol nobiliari de la família l’hem de buscar en la guerra de Successió, quan l'emperador Carles VI d'Àustria creà per a Gaspar de Berard i de Cortada, militar clau en la defensa de Barcelona i exiliat a Àustria junt amb l’altres nobles catalans austricistes, el títol de baró d'Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l'any 1726. Més tard passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny.

 Can Sentromà des del darrera amb la capella a primer terme del conjunt

Com podria haver fet la majoria de l’aristocràcia catalana del moment, el baró va escollir el castellà i no pas el català per als goigs de la seva capella particular -al revés del que era el més normal en els goig populars- a causa de la castellanització dels nobles catalans, que s’emparentaven amb cases nobiliàries d’altres llocs de l’estat i com també feien altres capes socials benestants, interessades a tenir bones relacions amb el poder central. A més, sabem que els barons d’Esponellà crearen una biblioteca molt important, que va anar creixent fins que recentment el baró Carlos Fortuny y Cucurny se la va vendre. Per això avui dia es poden trobar a la venda, en el mercat del llibre vell, llibres amb l’exlibris d’aquesta biblioteca històrica, amb representació de l’escut heràldic inclòs. En aquest context no és d’estranyar que el baró d’Esponellà, que encarregà els goigs, volgués tenir cura de la impressió i de la exclusivitat, ja que com els goigs mateixos canten:

A la Devoción humana
oid Santo poderoso,
y Titular glorioso
de Sanromá de Tiana;
que en Capilla, y Fe Christiana
Os da Culto immemorial.