Les concordances bíbliques (1761), el precedent de google, wikipèdia...

A la Viquipèdia en català, en els seus 10 anys d'aportacions.

El 15 de gener del 2001 naixia la Wiquipedia i el 16 de març del mateix any hom ja iniciava la Viquipèdia en català. D’això ara en fa 10 anys i el món ha patit una transformació espectacular que ha fet que, malgrat sigui criticada, tothom la consulti i reconegui que, fora dels articles de contingut més ideològic, la fiabilitat de la Viquipèdia és la mateixa si fa no fa que la d’una enciclopèdia en paper... però actualitzada constantment. Juntament amb Google, fundat el 1998, i altres cercadors més altres aplicacions com Facebook, Twiter, Spotify, Youtube (les televisions seguien el tsunami del Japó amb vídeos de la xarxa)... podem dir que han capgirat el món de la informació. Quan d’aquí un temps hom vulgui etiquetar els diversos períodes de la Humanitat segur que l’Edat Contemporània començarà amb la Revolució Francesa el 1789 i, segurament, finirà amb l’Edat Digital que s’inicia en aquestes dates que estem vivint.

Jo mateix haig de reconèixer que gràcies a Internet he après moltes coses i que la cerca que abans em portava dies d’arxiu, moltes vegades infructuosos, ara amb un clic aconsegueixo més informació de la que hagués pensat mai. Per això, en fer el bloc vaig tenir molt clar dedicar-lo al meu oncle que és qui d’una manera entusiasta em parlava de les possibilitats de futur d’aquest mitjà, davant del meu escepticisme sorrut. Però, quines eines hi havia abans de la Viquipèdia i de Google per trobar la informació que hom cercava i elaborar un treball? Hi havia les enciclopèdies, sobretot a partir de la francesa, i una munió de llibres on havies de destriar el que t’interessava i després picar a màquina d’escriure el treball que havies fet, sense equivocar-te perquè sinó tenies un bon problema.

Molt abans de tot això però, el llibre de referència a tots nivells fou la Bíblia. En aquest llibre únic hi havia el referent de tot coneixement i a qui se’n sortia li podien pervenir conseqüències greus per buscar on no tocava. Com que quan vaig estudiar a la Facultat d’Història em vaig especialitzar en art medieval, la Bíblia continuava sent el gran referent iconogràfic. Va ser en aquella època, ja afeccionat als llibres vells, que vaig descobrir un precedents del que després serien les bases de dades i, per tant, Internet: un gran buscador de termes de la Bíblia. Em servia per a trobar referències ràpides de temàtiques bíbliques. Ara, una vegada Internet l’ha superat el guardo a les lleixes, al costat de les enciclopèdies i diccionaris moderns que també han caigut en desús ja que els puc consultar en línia.

Però, què són les Concordances bíbliques o Sacrorum bibliorum vulgatae editionis concordantiae? Per poder contestar aquesta pregunta hem de tenir molt clar que la Bíblia fou, com hem comentat, la base de tot el coneixement de la cultura occidental. Per això era el llibre més copiat en els monestirs i el text que es feia servir tothora de referència. De fet, diuen que al llarg del temps i actualment continua sent el llibre més editat i amb més exemplars venuts, seguit pel Llibre vermell de Mao. Ara, quan nosaltres fem una cita bibliogràfica posem la referència del llibre i la pàgina on hom pot trobar la referència ressenyada. Però, com és possible fer això amb un llibre que ha tingut tantes edicions i manuscrits? Per aquest motiu des del papat mateix s’intentà racionalitzar la Bíblia i dotar-la d’una nomenclatura convencional que tothom pogués citar, partís de l’edició que partís.

El 1206 Esteve Langton, professor de la Universitat de París i més endavant cardenal fou qui féu el primer pas dividint-la en capítols més o menys iguals. Aquest primer pas fou decisiu perquè el 1240 l’autor de les Concordances Bíbliques, Hug de Saint Cher (- 1263 +), dividís aquests capítols en set subdivisions més que es marcaven al marge amb lletres (a-b-c-d-e-f-g) per localitzar millor la frase que hom buscava. Però fou més endavant, el 1555, quan l’impressor Robert Estienne (amb un precedent de Jacques Lefebre del 1509) qui introduí els versets al marge. Fou Teodore de Beze qui va col·locar els versets a l’interior del text i no al marge el 1565. Aquesta iniciativa que s’inicià esporàdicament en cercles intel·lectuals eclesiàstics de la Universitat de París topà amb les discrepàncies del papa Sixte V qui, el 1590, hi veia certs inconvenients com el fet greu de retocar un text sagrat, i considerat fins aquell moment intocable, circumstància que els podia apropar a la Reforma protestant. Finalment, el seu successor, Climent VIII (1592-1605), veient els aspectes més pràctics d’aquesta llarga iniciativa aprovà oficialment aquesta subdivisió que perdura fins a l’actualitat.

Però a més d’una primera subdivisió dels capítols de la Bíblia, què va fer Hug de Saint Cher? Aquest frare dominic, que per tant formava part de l’orde que controlava l’ortodòxia eclesiàstica, era Mestre teològic i fou la mà dreta del papa Gregori IX en el concili grec de Ninfea. Tenia tant de prestigi que aconseguí que Sant Tomàs d’Aquino entrés com a professor de la Universitat sense tenir l’edat preceptiva. A més, va modificar les constitucions dels dominics. Fou també l’encarregat d’una de les tasques més delicades respecte de la Bíblia: l’esmena de faltes sintàctiques i l’expurgació i neteja d’interpolacions i del que es considerava superflu del text, és a dir, que va esmenar la Vulgata que havia traduït Sant Jeroni!

L’obra per la qual és conegut, però, és precisament aquestes magnes Concordances bíbliques, que són precisament les que ens porten a l’apunt d’avui. La idea d’aquestes concordances va ser compondre un diccionari de paraules clau que sortien a la Vulgata i posar la referència de totes les vegades que sortien a la Bíblia, indicant els passatges. Així doncs, si hom volia trobar una frase bíblica de la qual només en coneixia una paraula, la buscava a les Concordances i ja sabia on podia trobar-la. A més, per als teòlegs i altres estudiosos del text sagrat servia per poder fer relacions entre significats de paraules, anàlisi de les vegades que sortien i en quins contextos, etc. És un sistema impecable que encara em meravella com algú es va poder dedicar a fer la dissecció un llibre així i a més trobar-li la funció en aquest macro índex.

El llibre fou tot un èxit i és força normal trobar-lo a biblioteques històriques i al mercat del llibre antic, per les múltiples edicions que se’n feren arreu d’Europa i sempre amb el mateix títol. L’exemplar que presentem fou editat a Venècia el 1741 per Nicolau Pezzana i conté un extraordinari aiguafort presidint la portada. Hi veiem Sant Pere i Moisès il·luminats per l’Esperit Sant. I aquesta imatge ens dóna una informació clau de la Bíblia. La Bíblia, com l’Alcorà, tenen la peculiaritat que no ser obra humana sinó divina, ja que han estat revelats directament per Déu i inspirats a homes triats per Ell. Llavors, si la Bíblia era revelada per Déu era infalible, no es podia equivocar. I aquesta és la base del per què l’Església durant tant de temps ha posat bastons a les rodes de la Ciència quan aquesta entrava, massa sovint, en contradicció amb el que diu la Bíblia si se la vol interpretar de manera literal. I aquí també hi ha un nus important, perquè com a text revelat, pot donar peu a diverses interpretacions.

Retornant al llibre però, hem de reconèixer que actualment, la funció de les Concordances bíbliques ha estat abduïda per Internet que té eines com l’hipertext que ens permeten això i molt més. Fins i tot, recentment, des d’un bloc molt recomanable anomenat Bereshit se’ns ofereix un interessantíssim apunt sobre les consultes que hom fa actualment a la Bíblia en línia més famosa de totes, i com sense fer res l’ordinador ens pot dir què ha consultat la gent, quines són les prioritats... cosa que permet treure’n sucoses i sorprenents deduccions.

Davant la potència de les eines informàtiques i les possibilitats d’Internet, aquestes Concordances bíbliques apergaminades de 1028 pàgines de lletra petitíssima ja no tenen per a mi la funcionalitat que tenien perquè trobo les cites que m'interessen directament en cercadors bíblics. De tant en tant, però, les agafo pel simple plaer de passejar-m’hi buscant paraules a l’atzar com ho faig amb altres diccionaris, tot pensant amb la feinada que va portar confeccionar aquest llibre que era un precedent de la saviesa de l’antiguitat, nolens volens...