Crimen (1934) d’Agustín Espinosa, la quinta essència del surrealisme espanyol

A l’Eduard Ariza, el meu alumne més surrealista

El surrealisme és un moviment que en principi no gaudeix de la meva més gran estima. Ho reconec com a defecte, perquè és un moviment avantguardista molt trencador en el seu moment. El que encara no sé com és que compta amb una gran fortuna de públic, ja que no és gens assequible. Potser és degut al fet que deforma la realitat mantenint-la, o que parla de somnis i de subconscients, el que fa que hom cregui que entén allò que expressa. En canvi, molt d’aquest públic entusiasta es nega a entendre l’abstracció, molt més clara conceptualment, però no visualment.

El fet és que quan em va caure a les mans aquest llibre, malgrat els meus recels vers el surrealisme, no vaig dubtar en comprar-lo perquè el disseny de la coberta sortia del comú i m’agradava molt, de manera que vaig considerar que valia la pena que un fetitxista com jo incorporés a la seva col·lecció un llibre així.

La sorpresa, com si d’una història surrealista es tractés, és que quan vaig començar a investigar (sempre ho faig) sobre el nou llibre, em vaig adonar que no només m’agradava, sinó que a més donava per més d’un apunt.

L’autor, Agustín Espinosa (1897-1936), és un autor canari que en la seva joventut va estar a Granada i a Madrid, en contacte amb García Lorca, Buñuel, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Dámaso Alonso i Ernesto Giménez Caballero i, un cop retornat a les seves illes, va esdevenir catedràtic de literatura a un institut públic. Fou un dels integrants del grup d’intel·lectuals canaris, conjuntament amb Eduardo Westerdahl, Domingo López Torres i Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa, que van fer pinya a l’entorn de la Gaceta de Arte (1932-1936) que suposava una autèntica raresa tant a les Canàries (on es calcula que el 80% de la població era analfabeta) com a la resta d’Espanya. Només agrupacions com el dels arquitectes del GATECPAC, l’ADLAN a Barcelona o determinats cercles com els de la Residencia de Estudiantes de Madrid o de la revista Alfar de La Corunya parlaven de manera desimbolta dels moviments més avantguardistes d’Europa.

Aquest estar al dia, va fer que el 1935 una representació de surrealistes composada per André Breton, Jacqueline Lamba i Benjamin Péret visités Les Palmas per inaugurar una exposició surrealista amb obres de Dalí, Miró, Hans Arp, Magritte, etc., i el també canari Oscar Domínguez. Aquesta visita fou l’esdeveniment més important que van poder protagonitzar i dinamitzar aquests intel·lectuals situats a l’altra part del món, i per això mateix amb un dinamisme més valuós i sorprenent. Aquesta visita no va estar exempta de polèmica, de manera que la projecció que s’havia de fer de l’Edat d’Or de Buñuel i Dalí -prèvia presentació d’Agustín Espinosa- fou.

(Reproduït d'Impresos de vanguardia en España (1912-1936) de Juan Manuel Bonet)

En aquest ambient intel·lectual d’avantguardes va néixer el llibre Crimen d’Agustín Espinosa, amb una estètica deutora de les seves circumstàncies. Així, doncs, fou publicat per la Gaceta de Arte i la coberta fou dissenyada pel canari Oscar Domínguez (signada com Oscar X.), dintre d’un tarannà surrealista. Aquest surrealisme contrasta amb la tipografia racionalista d’una Futura sans seriff. Això és degut a que la Gaceta de Arte que es publicava a Santa Cruz de Tenerife a la Imprenta Sans utilitzava aquesta tipografia i el seu dissenyador i alma mater, Eduardo Westerdahl, l’aplicà també a aquest volum. Sobre la utilització sistemàtica d’aquesta tipografia s’explica l’anècdota que quan Federico García Lorca rebia aquesta revista anava pregonant entre les seves amistats que ja tenia la Gacera de Arre per la confusió que comportaven les majúscules de la capçalera de la revista.

El disseny del llibre per dintre és d’una puresa extraordinària i amb una composició de la doble pàgina molt interessant. La disposició del text és diferent a cada doble pàgina. En algun cas, el text ocupa la part central de les dues pàgines encarades, de manera que en la part superior i inferior respiren grans espais buits. Tant la tipografia Futura, ja esmentada, com aquesta composició àmplia facilita la lectura de les onze narracions de l’obra que s’agrupen en quatre grans apartats (primavera, verano, otoño i invierno) i un pròleg i un epíleg. El pròleg, curiosament, ha estat imprès amb tipografia negreta, com també ho són els títols de les diferents parts de l’obra.

La imatge triada per l’artista Oscar Domínguez com a coberta és una interpretació del llibre mateix en què la mort d’Ana Maria és el fil conductor i en el que la imatge d’una mà blanca és omnipresent:

Yo busco una mano desesperanzadamente. Imitada sin fortuna en mármoles, ceras y bronces. Una mano lívida, fría, yerta. Que descorra las cortinas de mi alcoba, que guíe mis deslucidos pasos, que quiebre en el aire, entre sus dedos dulces, saetas enemigas, que se apoye en mis peores horas sobre mis desvelados hombros.

Una mano pálida, fina y trágica. Una mano recién mutilada. (...)

Yo conozco una tibia mano, una mano rosada y blanda. Para mis labios, para mis manos y para mi cuello. Para mis noches de amor, en torno a mi cabeza o sobre mi espalda.

Pero no es ésa.

Yo busco otra mano. Ala de mis pies. Apaciguadora de mis ansias. La que se apoye sobre mi hombro sólo y deshaga mis postreros quebrantos.

La que cierre mis ojos y vista mi cuerpo muerto y preceda mi entierro.

Una mano mutilada y única. Pálida, fría.

Una mano olvidada ya de que fue mano de amante.

Una mano angustiosamente blanca.

Com es pot observar, el text -encara que escrit en prosa- és d’un lirisme molt accentuat i d’una musicalitat extraordinària. Per això, malgrat que sigui considerada l’obra narrativa més important del surrealisme castellà, cal tenir en compte que el text és compost per formes de novel·la, conte o diari, tot sempre des de l’experimentació. A més, l’obra passa desimboltament de la primera a la tercera persona i els temps verbals juguen un protagonisme interessant amb canvis constants.

Argumentalment, es parla del crim de l’esposa del narrador, Ana Maria, que l’enganya amb un amant jove i que l’aparença d’un suïcidi l’allibera de condemna legal, però no de remordiments de culpa. A partir d’aquí un seguit d’imatges d’altres crims i de visions d’imatges surreals oníriques s’entortolliguen entre la realitat i el subconscient dels dimonis que Agustín Espinosa intenta exorcitzar. Aquest seguit d’imatges que l’autor ens va proporcionant ens produeix la sensació d’estar presenciant una pel·lícula coproduïda per Buñuel i Dalí, a la manera d’Un chien andalouse. De fet, es diu que en una d’elles Espinosa hi apareix com a extra.

Tota l’obra es basa en l’inconformisme social, l’exaltació del que és màgic, del món dels somnis i el subconscient, amb un contingut sexual exempt de pudor, l’animalització o totemització del cos, un esperit lúdic i jocs de comparacions i metàfores -de semblances insòlites de dues realitats que no tenen res en comú-, humor negre, la negació de valors tradicionals i amb l’absurditat a vegades com a protagonista. Les imatges i la textura de les paraules són permanents en textos com aquest: Me invadía una ternura que me llevaba a acariciar todas las cosas: picaportes, barandas de escaleras, frutas podridas, relojes de oro, excrementos de enfermo, bombillas eléctricas, sostenes sudorosos, rabos de caballo, axilas peludas y camisitas sangrientas, pezones, copas de cristal, escarabajos y azucenas naturalmente húmedas. L’erotisme, permanent en tota l’obra, passa de la sensualitat més romàntica al sadisme més refinat, del plaer al dolor amb una triangulació de sang, crueltat i erotisme com si de Sade o Lautréamont es tractés.

L’aparició de l’obra, malgrat que ja s’havia publicat fragmentàriament a la Gaceta de Arte, va provocar un escàndol a les Illes Canàries en ser considerada irreverent i blasfema i fou denunciada al Ministerio de Instrucción Pública. De fet, no és estrany, perquè el llibre comença de manera contundent i no dubto que avui en dia també podria ser l’epicentre d’alguna polèmica:

Estaba casado con una mujer lo arbitrariamente hermosa para que, a pesar de su juventud insultante, fuera superior a su juventud su hermosura. Ella se masturbaba cotidianamente sobre él, mientras besaba el retrato de un muchacho de suave bigote oscuro.
Se orinaba y se descomía sobre él. Y escupía –y hasta se vomitaba- sobre aquel débil enamorado, satisfaciendo así una necesidad inencauzable y conquistando, de paso, la disciplina de una sexualidad de la que era la sola dueña y oficiante.
Ese hombre no era otro que yo mismo.
Los que no habéis tenido nunca una mujer de la belleza y juventud de la mía, estáis desautorizados para ningún juicio feliz sobre un caso, ni tan insólito ni tan extraordinario como a primera vista parece.
Ella creía que toda su vida iba a ser ya un ininterrumpido gargajo, un termitente vómito, un cotidiano masturbarse, orinarse y descomerse sobre mí, inacabables.
Pero una noche la arrojé por el balcón de nuestra alcoba al paso de un tren, y me pasé hasta el alba llorando, entre el cortejo elemental de los vecinos, aquel suicidio inexplicable e inexplicado.

L’obra, publicada el 1934, fou prohibida del 1936 fins el 1977 per les autoritats espanyoles franquistes. El 1936, així que les Canàries van ser ocupades per l’exèrcit revoltat, La Gaceta de Arte es deixà de publicar i el grup d’intel·lectuals va ser perseguit de tal manera que Eduardo Westerdahl pogué fugir perquè era de pare suec, Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa fou afusellat i Domingo López Torres llançat al mar dintre d’un sac. Agustín Espinosa, sense passat polític, per salvar la pell, s’afilià a la Falange ràpidament però fou denunciat i el 16 de setembre –dos mesos després del Alzamiento- el Governador Civil i el Comandant General de les Canàries el van cessar dels seus càrrecs a l’institut on treballava, tant per haver escrit el llibre Crimen, com per haver facilitat -com a director de l’Ateneo- l’exposició surrealista i el projecte de visionat de l’Edat d’Or. 

Maldà per aconseguir que li tornessin la plaça de catedràtic i, quan ho aconseguí, el nou director de l’Institut Pérez Galdós, el capellà Manuel Socorro, el tornà a delatar conjuntament amb un altre professor (denúncia que es guarda encara a l’arxiu d’Alcalà d’Henares), dient que: se nota bastante sorpresa y cierto malestar en la opinión sensata y de sano criterio de esta Ciudad, y ello me induce a exponer el caso a V.E., con toda clase de reservas, por si estima en su justo y elevado criterio que es conveniente atenuar los efectos de estas reposiciones para el mayor prestigio de la enseñanza oficial.

"El señor Espinosa fue propuesto por la Comisión Depuradora para traslado, por haber escrito y publicado un libro de tipo inmoral que produjo bastante escándalo en la población (...)

Agustín Espinosa, però, moria el 28 de gener del 1939 a causa de problemes de salut intestinal i d’una operació d’úlcera de duodè que no donà el resultat esperat. Malgrat les intrigues de Manuel Socorro, l’expedient de depuració datat a Vitoria el 16 d’abril del 1939 li restituïa la càtedra per ensenyar però l’inhabilitava per ocupar càrrecs directius o de confiança. De res servia, ja que aquesta ordre arribava ja mort el nostre autor i la seva obra quedà igualment proscrita.

BIBLIOGRAFIA

ARIAS SOLÍS, FRANCISCO. Agustín Espinosa: Crimen. Breve notica de un surrealista atlántico.

BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España, 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

JIMÉNEZ FUENTES, JUAN ENRIQUE. "Gaceta de Arte: el surrealismo en las Islas Canarias" a Escritos. Revista del Centro de Lenguaje. Madrid, 1989. (nº 5 pàgs. 119-138)

MÉNDEZ, LENINA M. Del acantilado al abismo: La Vigilia Perpetua de Agustín Espinosa a “Espéculo. Revista de estudios literarios”, nº 19. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2001.

PÉREZ CORRALES, MIGUEL. "Algunas notas en torno a "Crimen" de Agustín Espinosa" a Boletín Millares Carlo. Las Palmas de Gran Canaria, Centro Regional Uned, juny 1980 (pàgs. 149-166)

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006 

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació