dimarts, 15 de setembre de 2015

Catalunya. La Història (2015) de Somatemps, una història alternativa?

 A la Maria, en Jaume, l'Eduard, l'Iñaki, l'Amadeu, la Sonia, l’Eulàlia, en Lluís, en Jordi, en Sergi, la Carme... i tots els amics unionistes que es mereixien una Història millor.

A Piscolabis Librorum ja hem parlat altres vegades d'historietes i d'obres contemporànies per la qual cosa avui en parlarem d'una de total actualitat. I també hem parlat, i força, de llibres de temàtica conservadora o directament feixista. Ja sabeu els lectors d'aquest blog que ens interessen tots els temes per diversos que siguin i totes les opinions -encara que no hi estiguem d'acord- perquè ens agrada el debat intel·lectual i sobretot conèixer el passat.

Avui us oferim una primícia que s'ha presentat com a "històrica" perquè, segons els autors, és la primera vegada que es publica una historieta de la Història de Catalunya autèntica, sense manipulacions. Afirmen que una mentida repetida moltes vegades acaba percebuda com una realitat i que això és el que passa amb la Història de Catalunya. Segueixen doncs el rum-rum que hi ha entre els seus afins quan afirmen que el que ens arriba és una història falsificada i manipulada per una sèrie d'historiadors a sou, que persegueixen les finalitats polítiques del nacionalisme. L'unionisme ha estat persistent en aquesta denúncia -tot i que es relativament recent- i en certa mesura ha calat dintre dels seus àmbits. Per això els autors d'aquest àlbum, el descriuen com un còmic que exposa en forma d’il·lustracions la verdadera Història de Catalunya i no la que ens expliquen els nacionalistes.


 
Unes vinyetes d'allò més exaltadores dels valors de l'Antic Règim contra el pèrfid liberalisme

El blog Dolça Catalunya -una referència de l'unionisme més combatiu- va fer propaganda de la presentació d'aquest còmic i vaig decidir assistir-hi. Sempre he pensat que hom podia fer matisos al que els historiadors més o menys més reconeguts dintre del camp de la investigació diuen. En principi cada historiador s'especialitza en una època i en uns temes concrets i a base de treballar en arxius aconsegueix retocar i matisar el que els anteriors historiadors han pogut dir sobre la l'època objecte d'estudi.

De fet, quan hom fa una visió general de la Història d'un espai concret ha de generalitzar i treballar amb les investigacions especialitzades que han fet els que han trepitjat els arxius, per la qual cosa ha de seleccionar quines són les informacions més destacables i representatives de cada època, el que suposa per se la primera manipulació que no falsificació. Quan hom intenta fer un visió encara més condensada per explicar la història a nens -llibre de text o historietes- la reducció ja és total i l'historiador que ho intenti es veurà abocat a recórrer a tòpics o exemples que redueixen molt la complexitat dels fenòmens històrics que es volen destacar.

Per això quan hom acusa de manipuladors els qui intenten fer compendis de la Història i ho diuen de manera pejorativa, el que haurien de fer és replantejar-se els adjectius i en tot cas anomenar-los falsejadors si és que introdueixen elements no verídics dintre de la síntesi. Un historiador normal el que fa és intentar -amb el material que té disponible- seleccionar allò que creu que és representatiu de la Història i sobretot allò que ens pugui explicar la societat actual o si més no allò que ens pugui apropar al model que tenim a l'actualitat. Per això avui en dia s'intenta ressaltar el paper de la dona en la Història o es parla de la Història de les mentalitats, de la Societat.... més que personificar la Història hagiogràfica de figures transcendentals, ja que avui dia entenem millor que una societat és filla d'una anterior, i ens centrem més en la societat i no tant en fets clau duts a terme per personatges cabdals.

 
Agustina Saragossa, la catalana que lluità contra els francesos i que acusa les Corts de Cadis gairebé de traïdoria

Quan vaig assistir a la presentació d'aquest còmic tot això ho tenia clar i pensava que seria una versió que faria èmfasi en unes qüestions determinades -les que permetessin traspuar la ideologia subjacent- i que utilitzaria uns tòpics determinats en compte d'altres. Els dibuixos de Juan Alonso, il·lustrador nascut a València i que fa molts anys que és a Catalunya i que havia treballat per a l'Editorial Bruguera entre altres feines, són els adequats per a aquest tipus d'historietes, malgrat que en aquest cas hi predomina en excés el negre i la foscor i un excés de banderes espanyoles. Aquest realisme característic de les historietes històriques no m'apassiona però el crec més adequat que altres fórmules més aninotades tipus Dragui malgrat que altres fórmules també podrien ser adequades.

La sorpresa, però, no són les il·lustracions sinó el contingut que il·lustren i el que s'hi diu. Veient el currículum dels autors hom pot intuir en quina mena de coses es voldrà posar èmfasi. Javier Barraycoa -independentment que sigui uns dels líders de Societat Civil Catalana i Somatemps- és una persona vinculada al carlisme més ranci i Manuel Acosta és professor d'Història de l'escola Viaró de Sant Cugat del Vallés, vinculada a l'Opus Dei. Com veurem aquestes trajectòries són claus per veure des de quin punt de vista s'explica aquesta historieta. Ha estat editada per l'organització Somatemps http://somatemps.me/ que agrupa els historiadors que critiquen sistemàticament allò que anomenen les derives catalanistes i organitza els seus Congressos de catalanitat hispànica.


Amb aquest currículum no ens hauria sorprès que el llibre expliqués la història des d'una òptica conservadora, però sí que ens ha deixat astorats que faci exaltació de l'Antic Règim i l'absolutisme del s. XVIII! i que critiqui radicalment el liberalisme i en negui cap aportació situant-se directament en una mentalitat no preconstitucional del 1978 sinó del 1812!

 
 El martiri de Santa Eulàlia, una santa que mai existí

Així, doncs, la historieta comença poc abans de la cristianització de la Hispània romana de la qual fa ampli esment així com dels màrtirs de la Tarraconense, entre els quals fa destacar santa Eulàlia, de qui actualment tots els estudiosos de les devocions populars tenen clar que és una invenció posterior i que recull la tradició de santa Eulàlia de Mèrida per fer-ne un culte local i proper. Sobta doncs enormement que s'esmenti en una historieta que s'autoproclama explícitament com a real. Una pàgina d'aquest episodi es recreen morbosament i sensual en el martiri d'aquesta màrtir inexistent, creant unes escenes que van contra el to general de religiositat casta de l'obra.

En certa manera el còmic intenta explicar la Catalunya cristiana com a motor de la seva història i tradició, un element -la tradició- en què aprofundirem més endavant. Per això el tema de l'arribada dels visigots -i la seva cristianització-, la invasió musulmana i els primers comtes és un capítol compacte que hom ha de llegir entre línies i que titula com a "Reconquesta", terme que la historiografia catalana i hispànica modernes no utilitza mai per considerar-lo arcaic, ja que alguns territoris hispànics han estat més temps musulmans que cristians i llavors el terme de reconquesta genera un cert contrasentit. En el context actual serviria una mica abonar la tesi d'Alqaeda, que pretén reconquerir l'Al-Andalus del qual els musulmans van ser foragitats fa uns segles pels cristians.

Tota l'edat mitjana, amb el capítol anterior és un aiguabarreig d'idees, de fets, d'elements descontextualitzats que si no saps de què van crea la sensació de garbuix de fets encadenats sense que quedin clars. Conceptes claus com el d'unió dinàstica però no territorial -per respecta a les lleis dels diversos territoris- o terminologia concreta treta de context i de forma anacrònica no són explicats con deurien portant directament cap a l'engany i cap a la tesi de que el cristianisme és l'element clau que ens portarà a la Unitat d'Espanya.

 La tòpica èpica dels Reis Catòlics d'on s'han suprimit els episodis més impresentables

Als Reis Catòlics es dedica tot un capítol farcit dels tòpics que es posaven de relleu en la historiografia franquista. És una lluita per una unidad de destino en lo universal on l'aspecte religiós és molt important. Per això es destaca la conquesta d'Amèrica i de Granada i curiosament obvia l'expulsió dels jueus o la creació de la Inquisició. És un aspecte interessant ja que en el llibre hi ha un cert menyspreu vers els musulmans i en canvi es no vers el jueu. No és que el llibre sigui sionista -no ho és en cap moment- però si que les minories -i en alguna època majories- ètniques són tractades de manera diferenciada... La frase en boca de Ferran el Catòlic dient-li a Isabel que La Divina Providència ens guia! no és una anècdota.

 
La "invenció" de l'11 de setembre al descobert!

Els episodis de la Guerra dels Segadors -amb un Pau Claris moribund arrepentint-se dels seus pecats polítics- i de la Guerra de Successió són un seguit de tòpics contra tòpics. El tercer centenari dels fets de 1714, malgrat la faramalla sobrera, va servir per posar sobre la taula els fets històrics a partir de l'anàlisi fil per randa dels arxius locals i estrangers. Això va permetre conèixer -a vegades fins al mínim detall- què va passar més o menys a cada hora durant una època molt determinada. En certa manera dintre del món dels historiadors es diu que van agafar els historiadors amb la feina feta i per això la munió de llibres que van sortir sobre el tema amb aportacions concretes i innovadores. Per això quan la historieta parla de manipulació de la Història en època romàntica... fa riure perquè es nota que no ha estat actualitzat el discurs. Una de les coses que ha quedat clara en la historiografia actual és que en els fets d'aquesta època la lluita no fou per un concepte territorial -Catalunya o Espanya- sinó per unes Llibertats i una manera d'entendre i gestionar un estat que es perdien. És inadmissible que en un tótum revolútum se li faci dir a Rossend Nobas -l'escultor del monument a Rafel de Casanova- que malgrat el Decret de Nova Planta que va abolir institucions polítiques i legislatives es van mantenir d'altres com el Consolat de Mar, el Dret Civil català... Aquests punts suspensius resulten totalment sobrers ja que no es va mantenir cap altra institució que aquestes dues.

 Què bona era la societat estamental de l'Antic Règim i què feliços eren els pagesos abans de la Revolució Francesa

La cosa s'anima en arribar al s. XIX, amb la Guerra del Francès, anomenada de la Independència com a Espanya. Doncs bé en la narració d'aquest episodi es fa una exaltació dels valors de l'Antic Règim que faria tremolar qualsevol unionista constitucionalista actual. Veure pagesos contents de pagar als aristòcrates (perquè fan la guerra i ens defensen) i a l'Església perquè renuncia als béns materials per pregar per la nostra salvació eterna sembla un acudit de mal gust. És clar que hi havia pagesos que no es plantejaven una situació diferent de la que patien, però això també passà quan hom abolí l'esclavatge als EUA i cap historiador exaltaria aquesta situació de Síndrome d'Estocolm de les víctimes... La protagonista en aquest passatge és Agustina Saragossa -Agustina de Aragón- que era catalana i això ho remarquen com si fos un gran descobriment, quan tothom una mica versat en el període ja ho sap sobradament. Em recorda una mica en Bilbeny reivindicant la catalanitat de Cristòfol Colom, com si això fos molt transcendent... El que és curiós és la visió que ofereix de les Corts de Cadis i el liberalisme que s'hi proposa. Després d'acusar els parlamentaris de dropos i poc compromesos posa en boca d'Agustina: No lluitem pel liberalisme, sinó per Déu, per Espanya i pel Rei. Òbviament en la darrera vinyeta de l'episodi se la representa essent felicitada pel rei Ferran VII.

 
Terrorisme i Prim

L'episodi dedicat a Prim és una exaltació de l'espanyolitat dels catalans i el nefast que resulten les idees anarquistes i les liberals, d'arrels maçones. Curiosament es deixa entreveure que Prim fou assassinat per un atemptat anarquista quan en realitat les darreres investigacions apunten directament a Serrano i el seu cercle. La cosa, però, s'anima quan parlen de les guerres carlines, que anomenen guerres per la defensa de la Tradició. Aquí la defensa de l'absolutisme i tot el que comporta és realment al·lucinant en ple s. XXI! El text del narrador ens diu que no existeix liberalisme moderat. El dogma del liberalisme és el relativisme. Per això no accepta la Llei Natural, ni els Deu Manaments, ni els costums, ni les institucions tradicionals... En definitiva, no accepta la Tradició, l'Ésser d'Espanya. Tot aquest episodi està destinat directament a justificar les tesis carlines i a menysprear -per maçòniques i liberals- la resta, deixant ben clara la ideologia de com a mínim un dels dos autors, el carlí Javier Barraycoa.

El darrer capítol es dedica a tornar sobre el tema de la espanyolitat de la Renaixença, en la línia de Manuel de Montoliu a l'article de Breves notas sobre el espíritu español de la literatura catalana a l'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco (1939). És una mena de sant tornem-hi al mateix punt de sempre: l'acusació vers la burgesia de ser la inventora del catalanisme, obviant tot el moviment catalanista obrer, a la manera de certa esquerra progressista unionista actual. És remarquen figures com Sant Antoni Maria Claret, mossèn Cinto o el bisbe Torras i Bages que diu que el Sr. Almirall, com és liberal, nega l'essència de Catalunya i d'Espanya. En aquesta obra que acabo d’escriure titulada La Tradició catalana recordo que hem de defensar el regionalisme tradicional, estimant Catalunya i Espanya.

 
Els catalanistes i aquesta mania de posar urnes que divideixen la societat

Curiosament, o no, la historieta s'acaba a la fi del s. XIX dient que la major part del Poble català rebutjava les interessades especulacions polítiques dels burgesos catalanistes i manifestava la seva espanyolitat en moments crucials com va succeir en la Guerra de Cuba. La darrera vinyeta, amb una urna plena de vots diu que a les eleccions del 1901 els burgesos i industrials barcelonins de la Unió Catalanista, de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català es van presentar junts i van obtenir regidors per a l'Ajuntament de Barcelona i quatre diputats per a les Corts. I hi afegeix com a colofó apocalíptic i amenaçador: el catalanisme iniciava la seva marxa política al segle XX.

El fet de tancar el llibre a inicis del s. XX vol dir que els autors són conscients que en parlar dels segles anteriors, si hom no ho analitza en profunditat el discurs de fons pot passar desapercebut, però que si expliquessin el segle XX sota la mateixa òptica, com que qui més qui menys en té memòria familiar, se'ls veuria massa el llautó. No vull ni imaginar la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la Transició... explicada per aquests mateixos autors. Suposo que s'adonen que la tolerància que el moviment unionista té amb l'organització Somatemps s'acabaria sobtadament, perquè seria tan escandalós que ningú no els podria donar suport sense mostrar-se públicament com a un retrògrad intransigent i anacrònic.

Des de Piscolabis sempre he dit que la historiografia catalana té un problema greu amb en Bilbeny i el seu Institut Nova Història que la desprestigia i que caldria que els partits catalanistes i institucions públiques se n'allunyessin per ser una visió historiogràfica fantasiosa i amb manies persecutòries. Per això crec que el bloc unionista hauria de rebutjar públicament un còmic que de tant reaccionari és anacrònic i mentider. No es pot acusar sistemàticament als altres del falsejar la Història i presentar una historieta on s'amaguen dades claus i es fa una interpretació mística de l'evolució i s'exalten valors previs a la Constitució de Cadis. Les forces anomenades constitucionals -del 1978- haurien de demostrar que les acusacions de l'exsoci fundador de SCC Sr. Pucnik que les bases ideològiques de l'unionisme les posa la ultradreta preconstitucional no són certes. Crec sincerament que l'unionisme -des de la distància ideològica que hi pugui tenir- es mereixia una historieta més sensible a la realitat actual que s'iniciés en l'inici de Catalunya com a entitat política independent i acabés en els nostres dies.

dimecres, 2 de setembre de 2015

Japan (1949) de Horace Bristol, l'Arcadia japonesa de postguerra



Avui fa 70 anys que el Japó va signar la rendició incondicional a bord del cuirassat nord-americà USS Missouri que acabà amb la Segona Guerra Mundial deixant al seu darrera el pitjor -en tots els sentits- malson bèl·lic de la Història de la Humanitat. Aquesta rendició reconeixia el dret d'Hiro Hito a continuar sent emperador -únic cas de tots els líders del bàndol perdedor- a condició que es fes una constitució pacífica i una democratització dintre del bloc capitalista del Japó.

Primera edició (1949) i segona edició (1952) de Japan

Això també va suposar un esforç per part del guanyador perquè havia d'adaptar un discurs previ bel·licista a una nova situació. Els EUA van considerar que Hiro Hito havia de continuar com a emperador perquè van valorar la possible situació de caos que es podria crear al Japó si això no es feia. Això vol dir que van haver de fer la vista grossa amb els crims contra la Humanitat realitzats pels japonesos en tot el Pacífic -no hi va haver un Nuremberg com a Alemanya- i alhora van haver de canviar tota l'estratègia de maquinària propagandística contra el Japó.

Curtmetratges de propaganda política de Popeye i Bugs Bunnies

Després de Pearl Harbor (1941) els EUA activaren la maquinària de propaganda política per tal d'entrar a la Segona Guerra Mundial sense debutes i van presentar els japonesos com uns autèntics salvatges, sense matisos. És per això que des de la premsa fins als curtmetratges que passaven al cinema tot anava encarat a presentar al públic un odi "merescut" contra els que s'havien atrevit a atacar als EUA. No és d'estranyar que el servei de propaganda de Hollywood "contractés" Popeye o Bugs Bunnies per a tal finalitat. Hem de pensar que obres cinematogràfiques de fama com El Gran Dictador o Casablanca són propaganda bèl·lica per tal de mantenir l'esperit alt contra els enemics.

 

Una vegada van convèncer a tothom que els japonesos eren perversos per naturalesa i acabada la guerra van veure que potser els necessitarien enfront del bloc comunista a l'inici de la Guerra Freda. És per això que van caldre mil i una estratègies per a transformar la imatge que prèviament havien anat bastint.

Enquadernació i llibrets de la segona edició amb el símbol de la U.S. Fleet Activities de Yokosuka

És per a aquesta contrapropaganda que es va utilitzar el present llibre que avui comentarem i que tingué tres edicions entre el 1949 i 1953. La segona edició del 1952 fou la que publicà la U.S. Fleet Activities de Yokosuka, Per això a l'estoig d'aquesta edició està presidit pel seu símbol amb l'àncora mentre que el llom hi té la inscripció de Japan (en anglès i japonès) com a típica cartel·la vertical japonesa. Aquesta enquadernació de seda blava s'ha fet seguint el mètode dels estotjos japonesos amb tancament d'ivori que guarda catorze llibrets que composen el conjunt del llibre endreçats per temes. Així com estèticament tant l'estoig com el paper triat per a les guardes interiors i les cobertes dels llibrets ens remeten directament a l'estètica japonesa l'enquadernació dels llibrets no està feta a la japonesa sinó amb un parell de grapes a l'occidental.


Els catorze llibrets escrits en anglès tenen en vertical també a la manera de cartel·la la temàtica de cadascun d'ells: Lacquer, Rice, Tokyo, Honeymoon, Pottery, Pearls, Hatsushima, Architecture, Children, Tokaido, Geisha, Crafts, Religion i Silk. Tots ells parlen de la vida tradicional del Japó, com un paradís que no té res a veure amb els esdeveniments bèl·lics previs. El format dels llibrets -16 pàgines menys el de la seda que en té 32- és gairebé quadrat (22 x 19 cm.) i tots tenen un petit text introductori -tres o quatre pàgines - que acompanya les fotografies d'Horace Bristol. La primera edició del 1949 sembla que fou una autoedició amb l'estoig negre i la cartel·la de Japan en vertical a la tapa central. La segona del 1952, la que comentem, és la que porta la inscripció de U.S. Fleet Activities -més la traducció japonesa- mentre que la tercera fou del 1953 amb una espècie de mandala circular.


L'autor de les fotografies, Horace Bristol, s'inicià molt d'hora en la fotografia al costat d'Ansel Adams entre d'altres i els anys 30 va projectar amb en John Steinbeck un reportatge fotogràfic i literari que finalment es va convertir amb la novel·la Els raïms de la ira, però que provocà que no es fes el fotollibre, quedant les fotografies guardades i en algun article de l'època. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial fou contractat com a fotògraf militar i visqué les invasions del Nord d'Àfrica i sobretot del Pacífic. El 1945 es quedà amb al seva dona al Japó on va començar a fer fotografies costumistes dels japonesos que són la base d'aquests llibrets. Una vegada editada aquesta obra la U.S. Fleet Activities -la gran base nord-americana establerta a la Badia de Tòquio des del 1945- devia interessar-se per a fer-ne aquesta segona edició que dona una visió idíl·lica i benèvola dels japonesos i la seva cultura.


 

Aquesta visió arcàdica del Japó és la que devia interessar als EUA de transmetre dels ara nous aliats contra el comunisme. L'edició d'aquesta segona edició devia estar adreçada als militars de la seva base d'ocupació per tal de transformar tot el subconscient bèl·lic contra els japonesos amb una nova visió idíl·lica. Per això les fotografies d'Horace Bristol foren perfectes perquè retrataven la vida tradicional nipona creant una empatia interessant vers la població japonesa. Dintre aquesta visió destaquen els tòpics d'Orient com la seda, les laques, l'arròs, la ceràmica, les perles, l'arquitectura i diverses artesanies incloent-hi els ukiyo-e. S'escapen una mica d'aquests tòpics el que es dedica al Tokaido, una de les rutes més populars del Japó amb el Fuji inclòs, i els dedicats als nens, a la religió i a Tòquio.

 

El més sorprenent són els dos llibrets que dediquen a l'altre tòpic del Japó, les Geishes, i després una idíl·lica lluna de mel d'una parella i les pescadores d'Hatsushima. De manera subtil es representa aquest món de la sensualitat que ja fou explotat pels europeus durant el s. XIX i principis del s. XX de proporcionar postals de dones exòtiques nues o amb contingut eròtic per tal d'apropar els homes a la colonització. Aquí aquest fenomen es torna a repetir amb suggerents imatges d'imatges femenines amb doble lectura, incloses les del barri de prostitució que apareix en el llibret de Tòquio. Aquestes imatges tenen peu de fotografia prou eloqüent:
- one aspect of Tokyio's night life, off-limits to Occupationnaires, is the Tamanoi district, where kimono clad girls wait discreetly behind half-curtained doors for customers;
- an "angel of the night", more familiarly called "pom pom" girl, stands beside a convenient rickshaw waiting for some Friendly i
- the yen melts away fast at such synthetic night-spots as this cabaret


El llibret dedicat a Hatsushima, una illa prop de la Badia de Tòquio, explica la seva vida n un règim comunitari bastant peculiar. Les dones són les que es dediquen a anar a buscar les algues -que formen el seu modus vivendi- bussejant seminues. Les fotografies d'aquesta tasca centren gairebé tot el llibret presentant un món de sensualitat laboral en els que les dones porten la iniciativa i la feina. És curiós com fora de les fotografies d'Horace Bristol a internet no es troba gairebé res sobre aquesta activitat que devia extingir-se amb el pas dels anys i la modernització del Japó, com la resta de les activitats fotografiades. Només un article ens parla de les sirenes japoneses a través de les fotografies de Yoshiyuki, una mica posteriors a la d'Horace Bristol.


Horace Bristol intentà captà un món que desapareixia després de la guerra i el volgué retenir a l'òptica de la seva màquina. Malauradament la seva esposa se suïcidà un any després de la publicació d'aquest llibre i desesperat destruí totes les fotografies que tenia del Japó i la d'una segona part que sembla que tenia preparada desaparegué per sempre. La història d'aquest llibre que un fotògraf tirà endavant i que els serveis de propaganda americans reutilitzen em fascinà des del primer moment que els vaig veure referenciat al blog de fotografia 5B4 que és un dels inspiradors d'aquest Piscolabis Librorum.