El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula neta

A en Jaume Bosch, màxim expert d’en Junceda i sobretot amic que m'ha passat el material per a poder fer aquest apunt.

Avui fa cent anys de la mort d’un dels més insignes poetes catalans, en Joan Maragall. Citar-lo és ja presentar-lo. El seu nom és del domini de tota persona mitjanament instruïda. I nosaltres, que tinguérem la sort de veure’l i sentir-lo mantes vegades i d’acompanyar-lo fins al seu últim viatge el dia del seu traspàs, i que sabem com pensava i què sentia respecte del mal mot, ens creiem amb el deure de presentar-lo a la primera ocasió urbi et orbi, sota aquest caire de la depuració de la llengua. Però, qui fou qui va escriure aquest text i que, com comenta, va estar gairebé en el capçal del llit el dia de la seva mort? No és ni més ni menys que mossèn Ricard Aragó, popularment conegut com a Ivon l’Escop, el fundador d’una de la Lliga del Bon Mot.

De la Lliga del Bon Mot no en parlarem gaire perquè altres veus més autoritzades ja ho han fet prèviament i no cal repetir el que ja està disponible en xarxa. El nom d’aquesta associació ja és prou revelador de les seves intencions de purificació de la llengua catalana i va en paral·lel a altres iniciatives que feien una crida vers una acció col·lectiva per lluitar contra la pornografia, la blasfèmia, els mals costums i, en els casos més radicals, contra el liberalisme. Aquest moviment és un dels signes més clars d’un conservadorisme a la catalana que va predominar durant tota la primera meitat del segle XX i que continuà durant el franquisme i que, empeltat, arriba fins als nostres dies. Aquest moviment de puresa, però, comptà amb el vistiplau i el suport incondicional de molts intel·lectuals de primera fila que hi col·laboraren més o menys activament.

Partitura de Narcisa Freixas titulada Vot d'infants.
La participació d’intel·lectuals molt diversos va potenciar la Lliga del Bon Mot com és aquest cas d’una composició musical de la popular Narcisa Freixas adreçada als infants, motiu de preocupació de l’Associació.

La Lliga del Bon Mot per tal de recaptar diners i fer apologia de les seves idees publicà en una determinada època calendaris que intentaven ser alhora estèticament bells i alhora apolegètics amb un contingut moral important. Aquests calendaris foren una de les iniciatives de La Caixa de Pensions com a dipositària moral de la Institució per a recolzar la Lliga del Bon Mot i també per a distribuir-les per escoles i diverses entitats de caire cultura.

 

Com tota associació s’havia de finançar d’alguna manera i la publicació de calendaris era una opció d'allò més bona per a tenir permenentment present l'Assossiació durant tot l'any. Van començar a sortir l’any 1925 (fins a 1936). Les primeres targes eren de Cornet i Mora, després de Darius Vilàs i Junceda. Sortiren en català i castellà, amb tiratges de milers d’exemplars.S'editaren dos tipus de calendaris, un de més car que era amb dibuixos per a cada més dels il·lustradors esmentats i una versió més barata amb els mesos i només la capçalera il·lustrada amb un Sant Jordi (el català) matant el drac (la blasfèmia, la paraulota, el mal mot...).

Per a commemorar els seus 25 anys de lluita en pro de la paraula no contaminada editaren el calendari del 1934 amb dos dels intel·lectuals més propers i que des dels inicis els havien ajudat: Joan Maragall i Joan G. Junceda. Ambdues personalitats, però, no eren un cas aïllat i d’altres com Llaverias, Joan Alcover, Roca i Heras, Sanz Escartín, Ramon Rucabado, Joaquim Ruyra i Torras i Bages. Joan Llimona, Prat de la Riba, Narcisa Freixa... participaren activament en les iniciatives d’Ivon l’Escop.

 

Aquesta trajectòria de participació col·lectiva durà molts anys i fins i tot La Caixa de Pensions arribà a ser la dipositària de l’acció social de La Lliga del Bon Mot, el que curiosa i contradictòriament suposà la seva desactivació per la futura manca d’interès dels directius de l’entitat bancària una vegada passat el primer abrandament, com posteriorment reconeixeria el mateix Ivon l’Escop.

 Segurament corresponent al mes de desembre

Així doncs, La Vanguardia anunciava el 30 de gener del 1934 la iniciativa a l’Hospitalet de Llobregat en la que la sucursal de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, en esta población, difunde un calendario para el corriente año, editado por la Obra del Bon Mot, organismo de acción cultural de dicha institución. Este calendario, con motivo del XXV aniversario de la fundación de la «Lliga del Bon Mot», ha sido dedicado al eminente poeta Juan Maragall, con dibujos de Junceda. Han sido entregados ejemplares de dicho calendario a las escuelas nacionales, municipales y particulares de la localidad, y a la mayoría de entidades culturales y políticas.

Fragment possiblement corresponent a l'octuble

El fet de publicar el calendari amb poemes de Joan Maragall no és balder. Hem de pensar que aquest fou el primer intel·lectual de pes específic ja que el 1908 va publicar l’article Alerta! a La Veu de Catalunya en suport de la iniciativa d’Ivon d’Escop en el que entre altres coses deia que no li cal ira al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d’expressió, per voluntat de rebolcar-se en el que hi hagi de més ínfim. (...) no hi trobareu més que el gust de dir una paraula baixa per a omplir un buit de la conversa, per trista gràcia, per broma o per impotència davant de qualsevol obstacle. A partir d’aquest moment, i en el poc temps de vida que li quedava al poeta la relació fou estreta i publicà altres articles de suport que foren recollits en el llibre publicat vers 1912 titulat En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot.

Fragment possiblement corresponent a l'abril

Aquest llibre recollia els articles que Joan Maragall va publicar sobre el tema més algun altre relacionat en el tema on deia coses tant contundents com: La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per a crear. L’àngel que volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà. El qui odia la societat i no se sent fort per a transformar-la tira una bomba enmig de la plaça: el sentiment és el mateix: la impotència enrabiada. Ara fixeu-vos en la nostra excel·lència, en el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no veieu en això un raig de llum tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i bullangues en tenim poc més o menys el que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra. Tenint en compte que aquest article fou publicat a La Veu de Catalunya l’octubre del 1909, després de la Setmana Tràgica, Déu ni dó...!

 Fragment possiblement corresponent al març

Si el prestigi d’en Joan Maragall estava assegurat, el d’en Junceda estava més que assolit dintre del món de la il·lustració. A més Junceda era un magnífic il·lustrador que havia col·laborat estretament amb la Lliga del Bon Mot fent acudits al·lusius al tema i a més era simpatitzant del Foment de la Pietat Catalana. Aquests aspectes el portaren a il·lustrat llibres de característica religiosa de tipus conservador com per exemple Tradicions religioses de Catalunya d’Agna de Valldaura (1926), Eustaqui de Joan Puntí i Collell (1934) i Fabiola del cardenal Wiseman (1931). A més va treballar intensament en publicacions, revistes i diaris considerats conservadors com La Publicitat, Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paul, La Veu de Catalunya, El Matí, Fulla dominical, La Veu de l'Àngel de la Guarda, En Patufet...

 La vaca cega en dues versions. Una la del calendari de la Lliga del Bon Mot (1934) i l'altre per a Gallina Blanca (1938)

Per aquest motiu no és d’estranyar que quan la Lliga del Bon Mot volgués celebrar els seus vint-i-cinc anys pensés en dues de les figures més cabdals de la cultura catalana. Les poesies de Joan Maragall eren un èxit assegurat ja que aquest autor esdevingué un model poètic però les il·lustracions són d’allò més escaients. Cadascuna d’elles intenta captar només un moment del poema amb un cert misticisme i amb tota l’habilitat característica d’en Junceda. Els originals d’aquestes il·lustracions l’any 1986 foren exposats a la Sala Rovira de Barcelona conjuntament amb altres treballs realitzats per a la Lliga del Bon Mot. Els originals d’aquestes il·lustracions no estaven acolorits, per la qual cosa podem suposar que fou l’impressor qui afegí el color i no el mateix Junceda.

 Full del juny del calendari amb els números i el santoral mensual corresponent

Malauradament els calendaris són dels papers efímers que menys es conserven perquè té precisament una funcionalitat temporal molt limitada i després passa a ser un destorb dintre d’una llar. Una vegada passat el seu any, la neteja que tothom fa del que ja no és útil passa factura a aquest tipus d’impresos i per això els calendaris antics ens han arribat de manera fragmentàriament o senzillament no s’han conservat. En el cas del present calendari per al 1934 de la Lliga del Bon Mot només en coneixem un full sencer (el de juny) i onze il·lustracions d’en Junceda amb el seu corresponent poema maragallià, retallats i sense els dies ni el santoral ni les frases al·lusives al Bon Mot que anaven a la part baixa de cada full. Això vol dir que no hem conservat la correlació entre il·lustració i mes de l’any destinat a cadascun dels poemes. Esperem que algú ens doni notícies sobre aquest aspecte ja que per a les atribucions només ens fonamentem en la base de la hipòtesi i certa lògica a l’hora de relacionar poema il·lustrat i mes.

 

La llengua de Salvador Perarnau amb il·lustració d'Antoni de Clavé a Ales humanes. Barcelona, Comissariat de Propaganda, 1938. Un llibre que mostra molt clarament la mateixa filosofia però en versió esquerranosa

Com podem observar en aquest imprès d’avui, l’època republicana fou alguna cosa més que progressisme d’esquerres o laïcitat i que els sectors més conservadors  apostaren en aquest període per les solucions més sòlides poètica i plàsticament parlant. Però alerta, no oblidem que al costat d’aquestes iniciatives moralitzadores -que podríem anomenar de dretes- també hi havia una esquerra moralitzadora que en el fons també estava d’acord amb la neteja i depuració del llenguatge o en altres actituds cíviques, el que podríem anomenar moralitat laica.

PD. Us recomano una petita exposición Maragall, terrer espiritual que ha organitzat a l'Arxiu Joan Maragall. És molt petita amb llibres i originals però a més permet entrar al que va ser casa seva. 

Fragment possiblement corresponent al maig

BIBLIOGRAFIA:

En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot. Barcelona, Lliga del Bon Mot, (1912)

L’ESCOP, IVON. Els Nostres Pensadors i el Bon Mot. Conferències donades per Ràdio Barcelona. Barcelona, Foment de Pietat, 1935

L’ESCOP, IVON. La paraula en la llengua. Barcelona, Editorial Políglota, 1921

MAS I SOLENCH, JOSEP MARIA. Ivon l’Escop i la lliga del Bon Mot: l’obra de Mn. Ricard Aragó. Barcelona, La Formiga d’Or, 1992

PARCERISAS,PILAR. Vint-i-set dibuixos de Junceda, destinats als calendaris de la Lliga del Bon Mot a  “AVUI”. Barcelona, 20 de novembre de 1986.

 Fragment possiblement corresponent al novembre

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a 
la Segona República de les temporades 2010-2012

en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

L'Anuari Oliva (1907), ensaig de materialisació d'un moment intelectual

Coberta de l'Anuari Oliva amb un disseny de Renart

A Mironet du Bois

Avui fa cent anys que moria a Vilanova una de les persones més interessants del nostre patrimoni bibliogràfic, en Joan Oliva i Milà (1858.1911). Per dir-ho ras i curt, si el modernisme el componen, a més dels grans arquitectes, pintors i escultors, els grans artesans com Lluís Brú ( mosaic), Antoni Rigalt (vitrall), Gaspar Homar (moble), Lluís Masriera (joies) ...  en Joan Oliva és el gran artesà modernista del llibre i també del noucentisme. A diferència  d’aquestes destacadíssimes personalitats del modernisme que depenen en gran mesura de dissenys previs, en Joan Oliva dissenyava els seus llibres sense el guiatge de cap artista aliè al món editorial, a no ser com a col·laborador del mateix impressor. Això fa que les seves obres siguin úniques i que incomprensiblement el seu nom figuri en molt poques ocasions en els llibres que parlen globalment del modernisme com a art total.

 Portada interior amb un exlibris mediavalitzant de Víctor Oliva

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels grans artistes és la falsa modèstia o d’histrionisme a la manera de Dalí, per l’altre costat. En canvi Joan Oliva guarda una equidistància perfecte perquè és conscient que com a impressor està fent història i per a això el 1907 va publicar aquest Anuari Oliva, subtitulat ensaig de materialisació d'un moment intelectual, orgullós de la seva obra i sabedor que la pot presentar on calgui perquè sempre tindrà el reconeixement públic. Malgrat això, com a pencaire de mena que era no s’aturarà en l’autocomplaença i continuà treballant intensament cercant la perfecció de l’obra. Aquest anhel de perfecció no va acabar amb ell ara fa cent anys sinó que ho va saber transmetre als seus fills, Víctor i Demetri.

 Justificació del tiratge i llista dels col·laboradors amb el símbol dissenyat per Víctor Oliva que els identifica dintre de l'Anuari

L’altre peculiaritat de la seva impremta és que no estava en el rovell de l’ou del modernisme català com ho era Barcelona, sinó que estava situat en una ciutat comarcal com era Vilanova (Garraf). Per això era conegut com la Impremta Oliva de Vilanova fins i tot quan els seus hereus van traslladar-la (1915) al carrer Casanova 169 de Barcelona amb el nom més pompós  d'Institut Gràfic Oliva de Vilanova. Quan Ignasi Folch va escriure el seu article comentant l’aparició d’aquest Anuari Oliva a la revista Futurisme (juliol 1907) ho expressà d’allò més bé: Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

 Col·laboració literària i artística d'Alexandre de Riquer

Però qui fou en Joan Oliva? Per poder entendre la complexitat de Joan Oliva no hi ha res millor que visitar la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova on s’ha inaugurat una molt interessant i recomanable exposició, Joan Oliva i Milà: erudit, i fidel bibliotecari (1858-1911), en motiu del centenari de la seva mort. En aquesta exposició vilanovina podem veure, a través dels plafons explicatius -amb ampliacions d’informació gràcies al codi QR- i de les vitrines la feina que va fer tant com a bibliotecari i home de confiança de la Biblioteca Víctor Balaguer, la seva proposta d’organització bibliotecària a nivell europeu i la seva feina d’impressor, que en aquest cas és la que més ens interessa. Pel meu gust trobo que les vitrines han quedat curtes per la ingent tasca que va desenvolupar. Hi trobo a faltar més desenvolupat l’aspecte d’impressor malgrat que reconec que a la Biblioteca Víctor Balaguer se’n destaqui més la tasca d’innovador bibliotecari.

La mort del seu pare l’obligà a posar-se a treballar als 12 anys i a entrar com a caixista d’una impremta on quedà lligat per sempre a l’olor del paper i la tinta. El 1880 marxà cap a Paris i Londres (el que li donà domini dels idiomes i contactes internacionals) per a perfeccionar l’aprenentatge com a impressor i com a bibliotecari. Quan tenia previst marxar cap als Estats Units fou cridat per Víctor Balagué per a que posés ordre a la biblioteca que havia donat a Vilanova. El 1896 començà els seus primers treballs com a impressor que el portà el 1899 a fundar la Impremta Oliva impressor al carrer Llibertat número 53 de Vilanova.

A partir d’aquest moment inicià una empresa meteòrica que el permeté imprimir dels millors llibres i impressos efímers del modernisme i dels inicis del noucentisme, amb una estètica personal que navegava (mai naufragava!) entre ambdues aigües amb una gran personalitat lluny dels arquetips més modernistes a la manera d’Alexandre de Riquer. Només com a exemple direm que dintre del seu catàleg destaquen Boires Baixes (1902) de Josep M. Roviralta amb il·lustracions de Lluís Bonnín i partitura d’Enric Granados (considerada obra mestra del modernisme), Els exlibris de Renart, Liliana d’Apel·les Mestres o Els dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius per posar només quatre exemples de llibres monumentals amb una personalitat pròpia i independent. Només cadascú d'aquests llibres de manera individual ja haguessin passat a la història de la impremta i és que la Impremta Oliva de Vilanova es distingí per la seva qualitat, el que provocà que de seguida rebessin encàrrecs des de Barcelona i de fora de la ciutat

Exemple d'impressió japonitzant feta per al llibre Poesia & Prosa d'Ignasi de Ribera

Joan Oliva, i després els seus fills, aplicaren les darreres tècniques tipogràfiques però amb una cura molt especial que anava des de la tria meticulosa dels tipus mòbils o el paper fins a l’aplicació de tècniques que requerien un cert domini artesanal. L’aplicació de tintes clares sobre papers foscos o el procediment japonès de colors difuminats, reinventat mecànicament pels Oliva -que no se sap exactament com ho aconseguia- són dos d’aquests exemples del domini i la innovació com a impressors dels Oliva. Euniciano Martín creu que la tècnica japonitzant s’aconseguia per una irisación conseguida en la impresión por la simple regulación del vaivén de los rodillos que toman las diversas tintas de sectores distintos del tintero, separados entre sí por plomos. Sigui com sigui el que queda clar és l’aspiració vers la perfecció que tingueren els Oliva de Vilanova i que és el que els donà fama.

Quan el 1907 en Joan Oliva es proposà fer un anuari de propaganda com els que es feien a l’època (impremta Henrich y Cª, per exemple) prescindí del calendari i el convertí en un llibre de format quadratitzant (27 x 22 cm.) amb un recull d’articles escrits per intel·lectuals del moment com Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Àngel Aguiló, Carlo Boselli, Josep Carner, Raimon Casellas, mossèn Miquel Costa i Llovera, Gustau Galceran, Ramon Miquel i Planas, Mateu Obrador i Bennassar, Víctor Oliva, Josep Pijoan, Josep Pin i Soler, Joan Pons i Massaveu, Joaquim Riera i Bertran, Alexandre de Riquer, Josep M. Roviralta, Santiago Rusiñol, Doctor Schulze i Xavier Viura. A més artísticament hi ha col·laboracions de Josep Triadó, Bruno Héroux, Ramon Ferrer, Llaveries, Riquer, Casas i Stanlaws.

Aquest conjunt divers de col·laboradors pretenia sintetitzar el concepte de varietas renaixentista amb que emprenien tots els encàrrecs ja que buscaven per a cadascun dels projectes la solució idònia. Per a això a l’Anuari Oliva es reprodueixen multitud d’exemples del que són capaços de fer però no la totalitat de la seva producció malgrat que al final, com a apèndix, s’inventarià tot el que havien publicat. Se’n tiraren 500 exemplars (9 exemplars en paper japó, 29 en paper allisat acigronat per als col·laboradors, 462 amb el mateix paper per a la venda) i consta que es cercà subscriptors per a aquesta obra de propaganda com ho indica un prospecte que constava 16 pàgines de l’anuari que es venia a 30 cèntims. Aquest aspecte és important per veure que anaven més enllà de propaganda que es reparteix als clients i el que es buscava, com ells ho anomenaven, fer un llibre d’art.

 Pàgines amb la reproducció del Llibre de rajoles valencianes i catalanes que havien publicat

Aquest prospecte que publicitava l’Anuari Oliva indicava a qui anava adreçat:
 Als bibliòfils, com el primer llibre d’art imprès a Espanya.
Als impressors, com la millor colecció de mostres de tipografia moderna.
Als exlibrites per la varietat d’exlibris que conté, la major part inedits.
Als artistes, per qu’es na glorificació de les arts del dibuix.
A les demés persones inteligents desitjoses de tenir un álbum que, tot distrayent la vista, ensenyi bellesa y elevi el gust.
Les intencions eren clares i s’hi esmerçaren tots els esforços. Malgrat les intencions de fer un altre anuari l’any següent aquesta iniciativa no tirà endavant i només els seus fills editaren un llibre semblant però no tant espectacular, el Keepsake, per commemorar el trasllat de la impremta de Vilanova a Barcelona l’any 1915.

Els esforços impressors de Joan Oliva foren continuats pels seus fills Víctor i Demetri amb llibres que anaren adaptant-se i innovant a l’estètica de cada moment amb il·lustradors de la talla d’Ismael Smith, R-C. Ricart, Josep Ribot, Roberto Montenegro, Xavier Nogués, Francesc Labarta...  amb una continuïtat de llibres de gran interès com la Introducción al estudio del arte del alfabeto en Cataluña, La lámpara de Aladino, Aleluyas, Llibre d’or del Rosari a Catalunya, El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930), Costums de Catalunya, Don Quixote of La Mancha, Tratado de monteria del siglo XV... Aquests llibres foren encàrrecs locals o fins i tot internacionals ja que la fama de la impremta traspassà fronteres. No és estrany que quan acabés la Guerra Civil Ernesto Giménez-Caballero una de les primeres coses que va fer en entrar a Barcelona fou l'encàrrec de la impressió del seu llibre ¡Hay Pirineos! o que Ediciones Jerarquia els ordenés la impressió de Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera el mateix 1939. És curiós que malgrat, la pulcritud d'aquestes publicacions i les que vingueren després, a partir d’aquest moment la impremta Oliva deixà d’experimentar i d'innovar en els seus dissenys i quedà com encallada, fent la viu-viu fins a la seva desparició.

 Diverses marques d'impressors que havia tingut la Impremta Oliva de Vilanova

El bibliòfil Miquel i Planas que és el darrer en fer l’aportació literària per a aquest singular Anuari Oliva, en el seu petit article titulat Reflexions sobre l’art de fer llibres, després d’analitzar les virtuts què ha de tenir un bon llibre acaba dient que l’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor. Y sols l’Amor es lo que dona a la freda materia el calor de la bellesa, sols l’Amor eleva el travall a art, sols l’amor sublima les vulgaritats de la tècnica, les rutines y les pesadeses de la feyna, fins a ferne poesía. En Guillem Morris ho digué: l’art es el travall fet ab amor, y aquesta perfecta intuïció de l’essencia de l’art el dugué a les sublimitats de la Kelmscott Press, imprenteta d’art establerta entre jardins, ben lluny del bullici de Londres, en el pacífich Hammersmith.

En definitiva, aquest Anuari Oliva és realment un ensaig de materialisació d'un moment intelectual. Com podreu comprendre, aquest no serà el darrer apunt (de fet ja és el tercer) que li dedicarem a la impremta Oliva de Vilanova i als seus llibres.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002 (Estudi seriós i definitiu, malgrat l'enganyós títol, sobre la impremta Oliva de Vilanova, molt recomanable per a saber-ne més i per a gaudir de les obres que van publicar gràcies a l'esforç fotogràfic)

TRENCH BALLESTER, ELISEO. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.

VÈLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.

El hombre infeliz (1823), d’incunables litogràfics i de llibres d’autoajuda

Cada vegada estic més convençut que en els estudis del que sigui hi haurà un abans i un després d’internet no només per la quantitat d’informació que s’hi va abocant sinó també pels recursos que es posen a la disposició dels estudiosos en forma de catàlegs o bibliografia esparsa de difícil localització. Aquest convenciment que no paro de repetir-lo constantment el podem portar a la pràctica en l’estudi dels anomenats incunables litogràfics, dels que ja us en vaig parlar en una altra ocasió d'unes Semanillas de Setmana Santa.

Portada de Las Noches de Sa. Maria Magdalena

Els estudis sobre els orígens de la litografia a Espanya van començar ja fa un cert temps de la mà de Feliu Elias, Jesus Vega, Rosa Maria Subirana o Jordi Estruga i a cada estat de la qüestió o treball sempre surt alguna novetat o litografia inèdita. En el cas d’avui, malgrat no ser cap estudi general, aportarem dues novetats més dintre del catàleg del que anomenem incunables litogràfics. No és que siguin exemplars molt rars, el que passa és la seva temàtica ha passat de moda (són llibres morals i religiosos) i per la qual cosa no hi ha demanda i no han estat inventariats com caldria perquè aquesta etiqueta d’incunable litogràfic és recent i no tots els llibreters, afortunadament, la controlen.

 

Portades de dues edicions de l'Última despedida de la Mariscala

Però què són els incunables litogràfics? Són aquelles litografies (com a estampes independents o com a il·lustracions de llibres) que es van produir a Espanya abans del 1825 que és quan va finalitzar la exclusivitat per a l’explotació del nou mètode d’estampació de la impremta Brusi de Barcelona. Aquesta nova tècnica a la llarga va proporcionar abaratir costos d’impressió de gravats, els artistes podien participar directament en els gravats sense necessitat dels gravadors professionals, era ràpid d’execució, etc. En fi, una nova tècnica que millorà substancialment les arts gràfiques i que de fet les va revolucionar fins a l’aparició de la xilografia a contrafibra i sobretot dels mètodes de fotogravat a les darreries del s. XIX. Malgrat aquests avantatges els inicis foren molt durs i precisament aquesta és la gran gràcia (pels qui ens agraden els moments fronterers) d’aquests incunables litogràfics, que mostren aquestes dificultats a base d’il•lustracions una mica naïf o de impressions i reimpressions molt casolanes com veurem.

Portada d'El hombre infeliz

A Espanya, fora del Real Establecimiento Litográfico de José M. Cardano que rebé el suport institucional, la primera impremta privada que s’hi dedicà fou la d’Antoni Brusi i els seus descendents. Aconseguiren el monopoli d’explotació per a Espanya del nou mètode d’impressió que els fou definitivament derogat el 1825, per liberals entre altres raons. En aquests inicis la litografia es dedicà sobretot a petites estampes i a les portades dels diversos llibres tipogràfics que editava la casa Brusi. És a dir, sense grans pretensions i només buscant una millora estètica (i barata) d’il·lustrar els seus llibres. Aquesta humilitat de presentació dels llibres és la que un dia remenant a casa d’un brocanter em va sortir aquest exemplar editat per la casa Brusi de Barcelona el 1823, titulat El hombre infeliz en treinta y cinco diferentes estados de esta vida consolado en cada uno de ellos... de l’Abate D. Diego Zúñiga i treta a la llum pública per Manuel Amigó. Sinó coneixes la història i sobretot la cronologia dels incunables litogràfics et poden passar inadvertits molt fàcilment.

Una vegada a casa vaig veure que aquest llibre no constava en cap dels estudis d’incunables litogràfics però si registrat en els Catàlegs del Patrimoni Bibliogràfic dintre de biblioteques públiques. Això ens pot permetre veure que per a poder localitzar més incunables litogràfics inèdits el que cal és creuar les dades per internet. És a  dir, si hi posem la impremta Brusi i els anys que van del 1820 al 1825 podrem localitzar tots els llibres que aquesta impremta va publicar. Llavors, i gràcies a internet, podrem consultar en les diverses biblioteques si aquests llibres d’aquest període de la impremta Brusi contenen algun traç de treball litogràfic, encara que només sigui per a realitzar una portada, com és el present cas. És una feina que, per exemple, quan Rosa Maria Subirana va fer el seu esplèndid treball sobre la litografia no es podia fer.

 

Lloms dels tres llibres

La present litografia de la portada d’El hombre infeliz és molt il·lustrativa del que precisament pretenia la impremta Brusi: intentar fer portades amb més diversitat de tipus de lletres (ja que són dibuixades manualment) i un petit dibuix decoratiu que poden fer-les una mica més atractives que les convencionals de tipografia. Aquest mateix tipus de portada el veiem en dos altres llibrets en octau menor (15 x 10,5 cm.) de la mateixa època que, aquests si, ja estan catalogats. Es tracta de l’Última despedida de la marsicala a sus hijos del Marqués de Caracciolo (amb traducció de Mariano Nifo) del 1823 i de Las noches de Sª Maria Madalena (traduïdes per Celestino de Carlé) del 1824, totes dues obres impreses a la Impremta de la Vídua de Brusi.

Gravat litogràfic de l'Última despedida de la Mariscala

Aquests dos llibres també mostren certes peculiaritats que ens mostren la relativa raresa dels incunables litogràfics i també la seva fragilitat. Així doncs, en el cas de l'Última despedida de la marsicala en l’estudi monogràfic dels incunables litogràfics a Catalunya de Rosa Maria Subirana només en coneix una estampació de la portada (sense el llibre) i afegeix que Feliu Elias parla del llibre complet i en ressenya “una bona làmina i un frontispici anònims”, de la que en desconeix l’estampa. Doncs bé, en aquest cas el llibre que tenim correspon a la definició de Feliu Elias ja que inclou també una litografia fins ara inèdita que òbviament reproduïm per tal de deixar-ne constància gràfica malgrat la seva escassa qualitat, però alt interès històric.

 Gravat de Maria Magdalena comparat entre l'obra catalogada per Rosa Maria Subirana i l'exemplar que tenim

Pel que fa al llibre de Las noches de Sª Maria Madalena hem de comentar que el gravat mira a l’inrevés dels dos gravats que publicà Rosa Maria Subirana. Vaig comentar aquest cas amb un altre expert en aquest període, en Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Catalunya), em digué que ell d’aquest llibre en té registrades set edicions diferents del gravat, amb Maria Magdalena mirant a la dreta o a l’esquerra, indistintament, i amb diverses variants. A què són degudes aquestes diferències en llibres que són iguals però que tenen diferències en portades i gravats? La resposta és fàcil.

 

Comparances de l'òliva de la Noches...

El procediment, que després tindria un gran desenvolupament, en aquesta fase inicial tingué molts problemes tècnics provocats per la mala qualitat de les pedres, la mala qualitat dels llapis litogràfics, etc. que els devia donar poca resistència en la impressió i la necessitat de repetir vàries vegades les litografies (portades i gravats) mentre que el llibre tipogràfic era el mateix de la tirada inicial desitjada. Aquestes anomalies, aquesta manera tant precària d’aplicar una nova tècnica d’un èxit futur fulgurant, aquestes il•lustracions de litògrafs poc dotats pel dibuix que els donen un aire infantil i naïf... és precisament on rau l’encant dels llibres d’en Brusi de principis del anys 20 del s. XIX.

Marbrats interiors dels llibres

 

Però a més a més aquests tres llibres esmentats són molt representatius del tipus d’edició que es feia en aquell moment amb unes enquadernacions en pell a la valenciana amb els lloms marcats amb diversos dibuixos de repertori decoratiu en or i amb les guardes interiors marbrades de diversos colors i diverses qualitats, en aquest cas una mica baixes ja que eren obres de divulgació popular i no estaven per encarir el seu preu amb gaires refinaments.

Pel que fa a la temàtica, els tres llibres també presenten una característica comuna, i és que són llibres d’autoajuda de l’època. Tots tres intenten ajudar al lector en el moment que pot tenir algun dubte per a sortir-se d’un moment delicat. Naturalment aquests llibres d’autoajuda estan sotmesos a la moral i a les normes eclesiàstiques del moment, com era normal.  El títol més suggerent però equívoc és el de Las noches de Sª M. Madalena en el que després d’un primer capítol on explica que ha estat una pecadora compulsiva (sense entrar en detalls escabrosos perquè se suposa que el lector ja sap a què es refereix i no cal ser explícits per no excitar al personal...) passa a donar unes pautes per a arribar a ser un bon cristià, i com a conseqüència, una persona feliç amb si mateix i amb la seva comunitat.

 

Índex de la Despedida de la Mariscala

L’obra de l’Última despedida de la mariscala ens parla, en diversos capítols, del comiat que la vídua d’un mariscal, veient que està en els darrers moments de la seva vida, adreça als seus fills de diverses condicions (militar, eclesiàstic i filla per a maridar) aconsellant-los què han de fer per ser dignes al llarg de la seva vida. En aquest cas també dedica un capítol a explicar la seva vida superficial a la Cort de França (a la manera de la pel·lícula Ridicule) per passar després a donar una sèrie de consells sobre com han de comportar-se, què han de fer... per no caure en les temptacions de la vida fútil.

Índex d'El Hombre infeliz

En el llibre protagonista d’aquest apunt el concepte d’autoajuda ja és més modern i no tant arrelat a la tradició com els altres. Així doncs, a la manera dels típics catecismes de l’època en els que hi ha una pregunta i una resposta, aquest llibre intenta donar una resposta moral i alhora d’acció enfront de les adversitats que el món ens pot presentar. Mirant l’índex d’aquest llibre podem veure quines foren les preocupacions dels nostres antecessors, moltes molt coincidents amb les nostres i altres una mica distants, però que ben segur foren unes preocupacions que si les actualitzéssim no serien tant allunyades del que avui podem considerar com a un contratemps.

Malgrat que aquest llibre sigui una mica més de problemàtica actual, les constants referències i exemples basats en casos de la Història Sagrada, la Mitologia i la Història Clàssiques pesen massa sobre el text i no permeten que puguem parlar d’una moral laica i d’una manera d’enfrontar la vida com si ho féssim amb un psicòleg, cosa que seria rara en parlar d’un segle XIX encara arrelat a la tradició. Potser encara massa aviat per una psicologia moderna per a l’època com també fou massa aviat per a una litografia que començava a caminar.



BIBLIOGRAFIA:

ESTRUGA, JORDI. Els orígens de la litografia a Espanya, influencia catalana a “Anuario de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1995-1996”. Barcelona, Asociación de Bilbiófilos de Barcelona, 1998.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. Els orígens de la litografia a Catalunya. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. El gravat i les arts del llibre a “Art de Catalunya. Volum 10”. Barcelona, Edicions l’Isard, 2000.

VÉLEZ, PILAR. La revolució litogràfica. De l'home gravador a l'home gràfic a "Locus Amoenus" nº 8. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007. 

Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana

A la tieta Antònia, in memoriam

Segur que la frase que diu que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona a la Montserrat Roig li hagués remogut l’estómac perquè ja me’l remou a mi... Avui fa 20 anys que va morir la Montserrat Roig (1946-1991), escriptora, periodista (si ambdues activitats es poden separar) i activista pels drets de les dones en uns moments força complicats i quan aquests eren sistemàticament arraconats i menystinguts. En el seu cas particular, però, aquesta frase inicial tindria una contrapartida que faria més o menys així: davant d'aquesta gran dona hi va haver un gran home.

SALVADOR MESTRES. Caricatures de Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Lòpez-Picó, J. Millàs-Raurell i Joan Arús

Però... qui seria aquest gran home que aniria davant de la Montserrat Roig? Senzillament el seu pare, Tomàs Roig i Llop (1902-1987), un intel·lectual prou actiu en època republicana i també durant el franquisme i que avui ha caigut en el més impressionant oblit i només és mencionat per ser el pare de la Montserrat. Sé que caic, i amb molt de gust, en el que a la catosfera podríem anomenar síndrome Júlia Costa de reivindicar figures que el temps ha colgat en l'oblit. Però un bloc dedicat a llibres més o menys vells té això i com que m’agrada aquesta síndrome aprofito aquest record dedicat a la Montserrat Roig i la nostra sèrie d’apunts dedicats a la República a través dels seus llibres per a fer aquest apunt. Per a aquest motiu he desempolsat un dels llibres que tinc en més estima que és el de les Siluetes epigramàtiques, editat pulcrament per la Llibreria Verdaguer el 1933 i imprès a la sensacional impremta Sallent de Sabadell, que espera una bona monografia.

 TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Caterina Albert, 1952

Quan ja fa anys vaig anar a veure als meus pares amb aquest llibre sota el braç perquè l'acabava de comprar, la meva mare va exclamar més o menys: Mira, en Tomàs Roig! Aquest va ser un pretendent de la tieta Antònia, qui no en va voler saber res d’ell perquè deia que era lleig ja que duia ulleres de cul got, perquè devia ser molt miop. El teu besavi Florenci va tenir un gran disgust que no acabessin junts, perquè a més d’amic el considerava el gendre ideal ja que era un lletraferit com ell, una persona refinada i a més molt bona persona. De fet la meva tia àvia es va quedar per vestir sants i finalment s’encarregà dels meus besavis fins que van morir. És curiós pensar que si la tieta Antònia s’hagués deixat conquerir per en Tomàs Roig i s'haguessin casa, molt probablement avui no estaríem parlant d’aquesta commemoració dedicada a la Montserrat Roig.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Apel·les Mestres, 1933

En fi, deixem-nos de anècdotes vitals, de factors humans i de futuribles i passem sense més preàmbuls a comentar el llibre d’avui, una autèntica exquisidesa tant literàriament com gràfica, un autèntic regal per als sentits. És un llibre que compta amb dos autors, un de literari, Tomàs Roig i Llop, i un altre d’artístic gràfic, Salvador Mestres.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Aureli Capmany, pare de la Maria Aurèlia, 1933. Compari's aquesta caricatura amb la reproduïda més avall de Jaume Passarell

En Tomàs Roig i Llop fou un advocat lletraferit, d'aquells com Narcís Oller, Maurici Serrahima, Tomàs Garcés y Josep Maria Espinàs, que es dedicaren a la literatura amb molta passió. El seu nét Pau Vinyes i Roig descriu l’estudi-biblioteca del seu avi amb un apunt del seu bloc de manera molt apassionada però que copsa perfectament, això ens sembla als qui no el vam conèixer, l’ambient de la biblioteca i el caràcter del seu propietari, ara cedida al municipi d'Ulldecona d'on provenia la família. Que era un lletraferit ja ho sabia pels comentaris elogiosos de la meva mare, però el llibre mateix que comentem avui (i els seus conseqüents) ens permet albirar-ho clarament ja que els seus protagonistes són la intel·lectualitat del moment, a qui sense cap mena de dubte devia conèixer personalment. Amb un ambient com aquest no és estrany que sorgís i transcendís a la palestra pública una actriu com la Glòria Roig o una escriptora com l’homenatjada.

 Autocaricatùra i epigrama de Salvador Mestres

En Tomàs Roig fou un advocat de prestigi, pel que sembla especialitzat en l’àmbit laboral, que li tocà defensar durant el franquisme a més d’una persona compromesa, de manera que fins i tot li va correspondre d'haver-lo d’amagar de les autoritats franquistes. Jurídicament  s’especialitzà, a més, com a pèrit cal·ligràfic per tal d’esbrinar si alguna signatura o carta havia estat escrita sota pressió o directament era falsa. Des dels seus inicis, i entre altres activitats, fou un actiu col·laborador de Ràdio Associació de Catalunya, fundador i president del FESTA (Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Amateur), estigué vinculat al Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès, a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en l’organització dels Jocs Florals a Tolosa de Llenguadoc durant la dictadura de Primo de Rivera, i organitzador dels primers orfeons i esbarts durant el franquisme. Aquest activisme el va portar a terme des de les seves posicions polítiques conservadores afins a la Lliga i amb fortes creences religioses.

Dedicatòria de Tomàs Roig i Llop en les segones Siluetes epigramàtiques a Francisco Giménez-Salinas

Literàriament, però, no tingué l’èxit que es podia esperar. Mirant la seva obra observem que la majoria dels llibres, sobretot els dels seus inicis, foren auto-edicions amb curts tiratges que van dels 50 exemplars als 300 exemplars i la majoria signats per l'autor i dedicats als seus amics. Aquest és el cas de l'exemplar que tenim del segon volum de les Siluetes epigramàtiques, del 1952, del qual ja parlarem més endavant. A més, foren  edicions curoses, tirades sobre un paper ben triat (per exemple 300 en paper Fundació Bernat Metge, més 15 amb paper Japó imperial en l'edició del 1933) de les mateixes Siluetes epigramàtiques. La distribució d'aquestes primeres Siluetes epigramàtiques anà a càrrec d'Anselm Domènech, propietari de la Llibreria Verdaguer, amb qui l'unia una gran amistat.

Aquestes edicions també estigueren vinculades a l’ajut d’alguns amics i mecenes com fou el cas d’Eusebi Isern i Dalmau que fundà la Biblioteca Catalana de Autors Independents, el 1934 i amb qui va col·laborar. Malgrat els inconvenients de l’autoedició publicà des del 1924 fins els anys 70 de manera molt variada, des de poesia, contes, teatre, novel·les o biografies (Josep M. Folch i Torres i Prudenci Bertrana) a més de tres volums d’autobiografia.

Coberta de les Noves siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop editades per Editorial Pòrtic el 1971 i amb coberta de Jordi Fornas

Les Siluetes epigramàtiques, com el seu nom indica, són una combinació d’epigrames -composicions poètiques breus de tipus festiu o satíric, de manera enginyosa- i les corresponents caricatures. Tomàs Roig i Llop comenta irònicament que és un gènere poc conreat a Catalunya atesa l'habitual susceptibilitat de la nostra gent. De fet, dels primers epigrames el seu autor sabé que no havien agradat a en Tomàs Garcés i a en Carles Riba mentres que en a la resta dels siluetajats havia tingut una bona acollida. Amb aquest format retrata molts intel·lectuals catalans que ell coneixia personalment. En certa manera la caricatura és la forma gràfica que més s'apropa a l'epigrama. La llargària dels diversos epigrames és desigual, malgrat que tots tendeixen a la brevetat per tal de tenir més força expressiva. Al llarg de la seva vida va publicar tres reculls d’epigrames amb una cadència de dinou anys: el 1934 –que és el que comentem més abastament-, el 1952 i el 1971, amb el nom de Noves siluetes epigramàtiques. Els dos primers llibres compten amb unes excel·lents caricatures mentre que el darrer no en té cap però la seva coberta fou dissenyada per Jordi Fornas qui ha mort recentment i fou un dels dissenyadors més actius de les darreries del franquisme.

JAUME PASSARELL. Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, Antoni Lòpez llibreter, 1930. Caricatura i descripció literària d'Aureli Campmany  (sic), pare de la Maria Aurèlia Capmany

Els dos primers reculls d’epigrames mantenen una estètica molt semblant, fins i tot pel que fa a l'estil dels il·lustradors autors de les caricatures. El primer fou Salvador Mestres i el segon Josep Maria Serra i Constantí, ambdós futurs col·laboradors del TBO. A Catalunya aquesta col·laboració entre retrats literaris i caricatures dels personatges descrits humorísticament ja la trobem el 1930 en el llibre de Jaume Passarell Cent ninots i una mica de literatura, escrit i il·lustrat per ell mateix. (Aquest autor va ser el biògraf d’Eusebi Planas, però va haver de publicar-la amb el pseudònim de Salvador Bori perquè tenia prohibit publicar res, els anys quaranta, ja que havia estat un dels dibuixants del Papitu i per catalanista). En certa manera aquests caricaturistes recollien una llarga tradició catalana, que havia arrencat en ple s. XIX amb les caricatures litogràfiques de Tomàs Padró a les publicacions de sàtira política com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut, El Bé Negre...i que arriba fins a El Jueves.

 

 Comparança de les caricatures, i de les diverses maneres de fer, de Prudenci Bertrana segons Jaume Passarell (1930), Salvador Mestres (1933) i Josep Maria Serra (1952)

El primer caricaturista dels epigrames de Tomàs Roig fou Salvador Mestres (1910-1975), pel meu gust el millor dels tres que veurem. Dominà els trets dels representats fins a l’abstracció més experimental a la manera de les avantguardes, gràcies al domini del traç i a certs ombrejats que reforçaven la línia. Amb poca cosa en tenia prou i si tenim en compte que és una obra de joventut –tenia 23 anys- no és d’estranyar la carrera que va arribar a desenvolupar com a il·lustrador de mil i una temàtiques i després com un dels més grans gestors del cinema de dibuixos animats del nostre país.

D'aquestes primeres Silutetes epigramàtiques és interessant reproduir el que en diu el mateix Tomàs Roig i Llop a la seva interessant autobiografia:
Salvador Mestres va saber interpretar-me els textos admirablement. (...) Aquestes siluetes, en traduir-les a la realitat, les cuinava de la manera següent: recollia els detalls del personatge, les seves característiques, sense preocupar-me del que és menys important. Amb allò que interessa i el que no interessa, vagi emplenant una quatrilla amb trenta o quaranta notes del que he observat: alt, baix, magre, gras, té els ulls plorosos, una determinada arruga, un tic nerviós. parla d'aquesta maenera, etcètera. Tot això ho deixo en un calaix i al cap de quinze o vint dies ho agafo, m'ho remiro amb una ullada profundament i surt el retrtat d'una manera definitiva, sense cap retoc. És com si diguéssim disparar amb un sol tret. Hem d'apuntar i fer diana, si no fem diana és que no hem encertat la figura.

L'exemplar que em vaig reservar del llibre el relligà, com tots els meus, Emili Brugalla, relligadura de la qual estic molt orgullós, perquè és una extraordinària mostra de l'art d'un dels nostres millors artistes del seu ram, potser el primer. Ell també n'estava content i, en anar-li a abonar l'import, no volgué acceptar res, perquè hi havia gaudit massa, segons em va dir, per resoldre-ho en bitllets de banc.

 JOSEP MARIA SERRA. Caricatures de Joan G. Junceda, Lola Anglada, Ignasi Agustí, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Lòpez-Picó

El segon caricaturista fou Josep Maria Serra i Constantí (1922-2002), també molt hàbil, però pel meu gust amb els traços massa gruixuts i menys expressiu que Salvador Mestres, però això ja és una qüestió de gustos personals. De fet Josep Maria Serra tingué un gran èxit professional i es guanyà la vida com a caricaturista pels principals diaris barcelonins de la seva època i il·lustracions per a publicacions com TBO o el Patufet de la segona etapa.

Cobertes de les Siluetes epigramàtiques del 1933 i del 1952, amb les il·lustracions de Salvador Mestres i Josep Maria Serra respectivament mantenint una estètica semblant

 

Aquests dos caricaturistes aconseguiren reforçar, encara més, les descripcions epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, de manera que fins i tot es troben a faltar en el darrer lliurament, el del 1971. Els dos primers llibres aconseguiren formar una globalitat estètica i literària, amb un resultat excel·lent. Fins i tot les cobertes foren concebudes de manera molt semblant i per això sobta que el 1952 es fes una coberta a la manera republicana, i és que es concebí aquest segon lliurament com una autèntica continuïtat. Sense cap mena de dubte Tomàs Roig i Llop fou un home de gustos refinats, que va saber transmetre'ls als seus fills i a tothom que l'envoltava, també gràcies a la seva obra, que sortosament és el que perdura.

TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Salvador Dalí, 1952

BIBLIOGRAFIA:

ROIG I LLOP, TOMÀS. Del meu viatge per la vida. Memòries 1931-1939. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1978

Aquest apunt participa de l'homenatge col·lectiu de la catosfera dedicat 
a la Montserrat Roig (1946-1991) en motiu del 20è aniversari de la seva mort

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les 

temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Modo expedit, y practich de ajudar á morir (1756) de Josep Hibern, una manera diferent d’afrontar la mort

Per Tots Sants, vigília de Difunts, acostumo a dedicar un apunt a la mort. Sóc de costums fixes i poc variables (encara que adaptables) i enguany torno a la mateixa temàtica, com si d’un ritual es tractés, perquè ja ho és. Steve Jobs, en el seu famós discurs de graduació a la Universitat de Standford, comentant l’experiència de quan li van detectar un tumor al pàncrees comentava que veure la mort en primera persona li havia fet adonar-se que allò que abans era una presència intel·lectual passava a ser una experiència tangible. Sortosament per a mi, aquests apunts de Tots Sants són una intel·lectualització de la mort perquè, malgrat que l’he viscuda de ben a prop en essers estimats com tothom que tingui una certa edat, mai no l’he experimentat en primera persona, naturalment.

Després de la secularització de la societat occidental la manera d’enfrontar-se a la mort ha canviat, malgrat que això depèn de la família de cadascú en major o menor mesura. La tecnificació de la medicina -que ens condemna a morir a l’hospital en comptes del nostre llit-, el veure la mort com una cosa anormal que s’amaga als petits, la no creença en el més enllà... han trastocat el ritual mortuori que havia quedat prefixat durant segles. Les cerimònies de comiat d’un difunt, bé siguin religioses o laiques, s’han transformat i hi regna certa desorientació del que s’ha de fer en cada moment. Ni els familiars mateix tenen clar si han posar-hi música (des del cant dels ocells fins a l’himne blaugrana...) o no, si han de fer recordatori, si han d’acomiadar el dol...

No voldria que aquest apunt s’entengués com una apologia a les formes antigues marcades per la tradició i les creences religioses cristianes perquè no és el cas. Arran del llibret d’avui, però, observem com fa només un cert temps hom afrontava la mort des del llit de casa, acompanyat de la família, amics i el mossèn si s’esqueia. El títol del llibre en resumeix a la perfecció el contingut: Modo expedit, y practich de ajudar á be morir, teixit de breus, y diferents Actes, Afectes, y Oracions Jaculatorias. Ab dotse Advertencias molt importants pera Exercici, y Ministeri tan Sant, y Meritori; (mirias be lo Prolec) y á la fi del Llibret, ab la Recomendació de la Anima, y ab lo Respons per la Anima del Moribundo, luego ques mort. El llibret (10 x 7 cm) fou imprès a Girona per Narcís Oliva, segurament el 1756, que podeu llegir en línia.

Facsímil de l'incunable l'Art de bé morir editat a Saragossa per Pau Hurus el 1493

Aquests manuals per ajudar o acompanyar a algú a morir-se són molt antics i a Catalunya arrenquen de Francesc Eiximenis -en ple s. XIV- i enllacen amb un dels primers incunables en català amb il·lustracions, com és l’Art de bé morir, imprès a Saragossa per l’alemany Pau Hurus el 1493. Aquesta tradició literària d’origen medieval respon a la necessitat d’allunyar el dimoni -que pot temptar el moribund a dubtar de Déu en el darrer moment- i empènyer-lo a la condemnació malgrat tot el que hagi pogut fer de bo al llarg d’una vida pietosa, ja que se n’aniria a n’orris si defallís en el darrer instant. De la mateixa manera, algú que hagués estat allunyat de Déu durant la seva vida, podria convertir-se en el darrer instant, penedint-se dels seus pecats i aconseguir la salvació –com explica la paràbola del fill pròdig- i aquesta seria una de les missions del qui s’encarregués d’ajudar a ben morir amb el suport del llibret.

Aquestes precaucions al voltant de la mort estaven justificades per la creença cristiana que fins al darrer moment podem guanyar o perdre la nostra plaça al Paradís i per aquest motiu sempre hem d’estar alerta, perquè no se sap quina una en pensa el diable, però en canvi mai no és tard per al penediment. Aquest tipus de literatura devota tingué cert predicament a través de parts concretes d’alguns devocionaris o, com és aquest cas, en petits manuals de butxaca per a ser utilitzats en els moments concrets a què estaven destinats. Aquest llibret tingué unes vuit edicions entre el 1756 (que és quan s’aprovà eclesiàsticament el text) i el 1820, imprès a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. A la darrera ciutat l’autor explicava filosofia a l’Estudi General, després d’haver passat per la Universitat de Cervera.

Aquest tipus de llibrets eren de divulgació molt popular i per això són escrits en català -per tal que la gent del poble, que és qui els havia de fer servir, els entengués. Clar i català perquè amb la mort no s’hi juga i cal seguir al peu de la lletra el ritual. Per això les primeres edicions són molt bàsiques, sense sofisticacions estètiques, i fins i tot el nostre exemplar i se suposa que la resta de l’edició té un defecte d’impressió com s’observa pel fet que les línies estiguin inclinades respecte als marges dels fulls. Les úniques decoracions que l’impressor es va permetre van ser un petit gravat d’una crucifixió (Jesucrist va morir per nosaltres i per això la mort per a nosaltres –pobres mortals- no és res més que una rememoració del seu patiment) i unes quantes decoracions tipogràfiques al principi i al final dels capítols.

Per a nosaltres més important que el contingut principal del llibre -que es compon d’un seguit de pregàries- és el pròleg perquè conté les indicacions o advertències d’ús del llibret i del moment de donar suport al moribund -i aquí és on podem observar com es vivia la mort en el segle XVIII. Així doncs ens diu que no sempre ha de estar dient, y parlant al malalt, perquè nol cansia, y molesti; ni tardia tant temps à dir, que lo malalt tinga lloch de quedar ociós y descuydát en lo que tant li importa, com es lo salvarse. També ens diu que no es menester alçar la veu, com hofan alguns, que criden y se cansan, y cansan al malalt, com si lo ajudar á Be morir fos predicár un Sermó de Quaresma; sino es, que la necessitat ho demania; com es ara, si lo malalt es dur de orella, ò si se dubta si ou, ò no ou, ò si està en sas ultimas agonias; que entonces si que ha de cridar, y alçár be la veu, no arrimát á la orella com se fá, quant lo malat te lo oído perfet: sino sobre lo cap en dretxura del Craneo, ò Cervell, perque de aqueix modo lo malalt ohirá millor lo que se li diu...

També és interessant constatar que l’habitació del moribund es devia omplir de gent de tota mena, ja que adverteix que quant lo Malalt estiga molt perilós, no permetia que en son aposento se tingan conversacions inutils, perque al malalt li serveixen mes de dany, que de profit, distraentlo de las cosas espirituals, y concernents per la salvació de sa Anima, y en aixó mes que los homens hi cauhen las donas, com á mes flacas, y debils de judici, ja desde sos principis. Llegint això es pot ben imaginar el moribund envoltat de gent, pendent del moment en que fes el darrer alè, com si d’un espectacle es tractés. Com veiem aprofita, també, de fer un comentari contrari a les dones –amb un dels estereotips clàssics que remarca les dones com a massa parladores i mancades d’enteniment -, seguint aquí també ben de prop Mossèn Eiximenis i en general un gènere literari medieval ben particular que fou la literatura misògina.

 

Hi ha altres elements que ens permetrien copsar com era la societat del moment però no allargarem més aquest apunt i acabarem amb el curiós exlibris manuscrit que trobem al final del llibre. El seu propietari ens deixà escrit (però no acabat) que Si este libro se perdiese como puede sucerder suplico al que se lo halle que me lo sepa volver y si no sabe mi nombre aqui lo quiere poner Jaime tiengo por nombre para por Cristo morir Quebedo por apellido para la Virgen servir y le dare para tabaco y tambien para Bever porque soi. És curiós com acaba en aquest soi, sense continuar amb una autolloança de la seva generositat, potser perquè això suposaria un pecat de supèrbia i ja se sap que quan hom és a les portes de la mort és millor és estar lliure de qualsevol pecat...