A en Biel, un nen pendent d’una operació de la qual ara la S.S. no se'n fa càrrec i per a qui s’ha editat un
llibre infantil solidari per recaptar fons
Avui, aniversari de la República, aprofitem l’apunt per recordar que el passat 5 d’abril va fer 100 anys que va néixer l’artista
Antoni Clavé (1913-2005), un dels artistes catalans de projecció internacional més important i -perquè va viure a l’exili- un dels menys populars a casa nostra. El 1953 Sebastià Gasch, en el seu estudi de
L’expansió de l’art català al món, li dedicà el darrer capítol del llibre i no fou fins el 1963 que Ferran Canyameres li dedicà un llibret amb l'eloqüent títol de
Clavé, un solitari. A partir d’aquest moment fou cada vegada més conegut i reconegut pels cercles artístics que veien com un artista de la República començava a triomfar pel món.
Portada
És significatiu, però, que l’exposició –molt recomanable, no us la perdeu!- que n’ha organitzat la
Fundació Vila Casas a Can Framis no aprofundeixi com pertocaria en l’etapa de formació a Barcelona i sí en la seva projecció d’exili, amb múltiples etapes d’experimentació fins el darrer moment. Suposo que ens tornem a trobar amb el mateix esquema de prioritzar –malgrat que el comissari de l’exposició hagi estat en Giralt-Miracle- l’obra pictòrica i escultòrica per sobre de l’obra impresa, en la qual Antoni Clavé destacà en el període de formació barceloní.
La cintura
Curiosament, els seus inicis es troben com a aprenent de pintura de brotxa –com Josep Guinovart- el 1930 a Can Tolosa, on anà perfeccionant-se gràcies a obtenir progressivament encàrrecs més sofisticats de dibuix i tipografia. També consolidà la seva formació a les classes nocturnes que feia a Llotja, on va coincidir amb Ortiga i Grau Sala i on tingué com a professors persones com Àngel Ferrant. Tot plegat el portà a guanyar-se la vida amb el disseny de cartells per als cinemes Catalonia, Capitol i Fèmina, dintre d’una estètica avantguardista que deixà bocabadats a propis i estranys, ja que fins i tot la revista
Gebrauchsgraphik el va titllar com
el cartellista més popular. Eren cartells efímers de dos metres d’alçada, que servien per publicitar la pel·lícula el temps que estigués en cartellera al cinema. Com que estaven pintats un per un –no eren litografiats- creiem que devia arribar a fer-ne centenars, però malauradament només se’n conserven una trentena.
Proemi i El cos humà
Va obtenir aquests encàrrecs gràcies a l’arquitecte i assessor artístic de l’empresa Cinaes, Sixte Illescas –membre del GATCPAC i de l’ADLAN- que li donà total llibertat per als dissenys dels cartells, que va dur a terme entre 1933-1935. Cinaes pretenia
renovar la publicitat i la propaganda de les pel·lícules i reformar les sales d’exhibició per a constituir-se en una càtedra ambulant de la cultura. Quan l’empresa plegà, Antoni Clavé passà a treballar per a la Metro Goldwyn Mayer, que el va fitxar però que l’obligà a fer cartells sense la mateixa llibertat artística. Havien de ser convencionals, molt realistes, en els quals es distingissin perfectament els actors que calia promocionar entre el públic. Com que els cartells cinematogràfics d’Antoni Clavé són un capítol més que important per a la cultura catalana, us passo l’enllaç de l’article imprescindible d’
Albert Mercadé sobre el tema, malgrat que no tingui il·lustracions.
Els llavis i Les dents
En paral·lel d’aquest estil més avantguardista inicial, destinat a grans cartells, Antoni Clavé va desenvolupar unes formes de gran simplificació i estilització poètiques, fonamentades en plans diversos, molt esquemàtics, de clara significació simbòlica i amb una certa càrrega d’innocència que vorejava el naïf. Aquesta manera de fer connectava amb l’anomenada escola de París de la qual també participaren, per exemple,
Grau Sala,
Salvador Oliva i
Ferran Teixidor. Aquesta estètica contrasta amb la que molts il·lustradors del moment desenvolupaven, caracteritzada per un fort vigor dels protagonistes propers a l’estètica soviètica, com era el cas de Carles Fontserè,
Josep Renau,
Helios Gómez,
Manuel Monleón, Goñi...
La llengua
Durant la República, Antoni Clavé es guanyà la vida com a il·lustrador, tant amb els cartells de cinema ja esmentats, com amb altres encàrrecs vinculats al món de la impremta. Fou durant la guerra, però, quan es dedicà més especificament a la il·lustració de cartells i de revistes, terreny en el qual destacà, ja que el seu estil es diferenciava clarament respecte al dels seus companys.
El dit xic i Els ulls
Malgrat militar a la CNT, en esclatar la guerra la seva ideologia tenia un component més aviat moderat d’esquerra catalanista, el que el va distanciar dels seus companys cartellistes molt més compromesos ideològicament que ell. Malgrat haver anat al front a lluitar per la República, no acabà d’integrar-se del tot al Sindicat de Dibuixants Professionals vinculats a la UGT –de caràcter marxista-. De fet, en una entrevista va reconèixer que
yo no tenía ninguna relación con los comunistas ni la he tenido nunca. Nunca he hecho política, ni antes de la Guerra Civil ni después. Ahora bien, cuando los antifascistas me han pedido alguna cosa no se lo he negado nunca.
Cartell d'Antoni Clavé de Teatre de i per la guerra (1938)
Potser el fet de no militar en cap partit concret, malgrat tenir una ideologia afí, va fer que la Generalitat li encarregués diversos dels seus projectes, sobretot a partir del Comissariat de Propaganda que dirigia Jaume Miravitlles. No és casual, doncs, que la primera portada i algun cartell de propaganda de la revista
Nova Ibèria, editada pel Comissariat, fossin seus, com també el cartell de
Teatre de i per la guerra (1938) que va fer gràcies a Claudi Fernández Castanyer, secretari general de la Federació catalana de les Sociedades de Teatro Amateur i Delegat de la Generalitat, que era parent de Clavé. Va realitzar el cartell i algunes escenografies de les obres, conjuntament amb Martí i Bas i Ricard Arenys.
El pit
Dintre d’aquesta situació bèl·lica és on hem d’emmarcar el llibre que avui comentem i que pertany a l’anomenada Biblioteca infantívola que va publicar des del 1937 al 1938 el Comissariat de Propaganda, tal com ja comentàvem en el nostre apunt dedicat al
llibre infantil en temps de la República. La bona acollida que van tenir els set llibres que es van publicar en aquesta col·lecció infantil va sorprendre fins i tot els mateixos editors. El format quadrat dels volums, a la manera d’
Els nois de cara al poble, i el disseny i la cura amb què es van fer les edicions van ser una de les claus de l’èxit, però sense dubte el planter d’autors i il·lustradors va ser el seu punt més fort. L’altre aspecte que explicaria aquest èxit és que, malgrat ser llibres de propaganda política, més que ser partidistes transmetien uns valors revolucionaris universals.
Lllibres editats per la Biblioteca infantívola del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1937-1938)
Els escriptors de la
Biblioteca infantívola foren Rafael Tasis, Lola Anglada, Manuel Amat, Antoni Virgili i Salvador Perarnau. Aquest darrer autor va ser l’únic que va repetir, de manera que és autor de dos llibres. Com a il·lustradors hi intervingueren Junceda, Obiols, Lola Anglada, Artur Moreno, Xirinius –pseudònim de Jaume Juez Castellà- i Antoni Clavé. Aquest elenc d’autors va propiciar que la concepció d’aquests llibres fos variada tant en fórmules literàries com de continguts. Malgrat tot, tots els llibres pretenien educar els infants dintre del que podríem anomenar una moral laica i revolucionària, però apartada de cap opció partidista concreta. Només
Salvador Perarnau (1895-1971) en el llibre d’
El Senyor Pèsol i altres plantes s’escapava d’un to descaradament propagandista per dedicar-se sobretot a una obra molt més poètica i infantil.
SALVADOR PERARNAU. El Senyor Pèsol i altres plantes. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937 (Il·lustracions de Joan G. Junceda)
El llibre de Salvador Perarnau devia tenir èxit perquè és l’únic autor que repetí a la biblioteca, justament amb el llibre que avui comentem:
Ales humanes, que fou il·lustrat precisament per n’Antoni Clavé.
Ales humanes fou publicat en motiu de la Fira del Llibre de juny de 1938 i a diferència d'
El Senyor Pèsol... el nou poemari de Salvador Perarnau si que fou més compromès ideològicament ja que analitzava les diverses parts del cos dotant-les d’una significació política molt propera a la situació que es vivia en la guerra. En algun lloc he vist que es parlava d’un vuitè llibre de la col·lecció del mateix Salvador Perarnau anomenat
Ales Roges però sense cap mena de dubte es deu tractar d’una confusió ja que potser el llibre s’havia de dir d’aquesta manera com apareix en uns versos de la introducció:
Els cinc sentits són els aviadors
que et faran veure tota cosa bella.
Aixeca el vol fins a abastar l’estrella
tremoladissa i clara dins la nit.
Aquest bell aeroplà del teu esperit
té roig el vol i roges i suaus les ales
SALVADOR PERARNAU. Plantes i cuques de llum. Barcelona, 1966 (Il·lustracions de coberta d'Àngel Fernàndez i d'interior de Joan G. Junceda i d'Àngel Fernàndez)
Salvador Perarnau en aquell moment era un funcionari de la Generalitat però era un poeta que es movia sobretot pels ambients dels Jocs Florars –fou Mestre en Gai Saber-dins dels quals era un autor més que reconegut. L’any 1933 havia publicat el poemari Cuques de llum que juntament amb el poemari d’
El Senyor Pèsol... fou reautoeditat l’any 1966 amb el nom de
Plantes i cuques de llum una vegada ja havia retornat de l’exili i es dedicava a fer de professor de francès, llatí i grec a la seva ciutat, Súria. És significatiu que en aquesta reedició de les seves obres no inclogués el poemari d’
Ales humanes, molt més compromès políticament, perquè la situació no ho permetia.
Les orelles i Els genolls
Pel que fa a les il·lustracions d’aquests poemes més militants, Antoni Clavé se’ns presenta amb certes irregularitats segons el nostre criteri. En voler adaptar-se molt al text, a vegades cau en l’excessiva descripció formal mentre que altres vegades és molt més lliure pel que fa a la il·lustració, essent molt més compacte i alhora poètic, fidel al seu estil. Aquestes irregularitats les podem observar per exemple en obres com la dels genolls o les orelles amb una composició massa recarregada i descriptiva. En canvi la coberta, l’espatlla, la cintura... són unes il·lustracions que recullen el concepte sintètic que tant captiva d’Antoni Clavé.
L'espatlla
Acabada la guerra, més enllà de l’estètica i del contingut del llibre, ambdós autors s’exiliaren. Salvador Perarnau havia de tornar a casa més endavant, però Antoni Clavé ja no retornà. S’exilià i anà a parar amb altres cartellistes al camp de concentració d’Haras, prop de Perpinyà. Abandona la seva activitat cartellista, però no abandonà les il·lustracions de llibres, sobretot de bibliòfil –terreny en el qual destacà amb llibres com
Letres d’Espagne de Merimée,
La dame de Pique de Puskin,
Gargantua de Rabelais...- i l’escenografia, a través de l’exercici de la qual arribà a treballar a Hollywood. Finalment se centrà en el món de les arts plàstiques, en el qual començà a despuntar a París, per finalment cercar la tranquil·litat a Sant-Tropetz on assolí el reconeixement internacional.
El braç
BIBLIOGRAFIA:
Clavé. Cartells per als cinemes de Barcelona 1933-35. Barcelona, Sala Gaspar, 1990.
CASTILLO, MONTSERRAT.
Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova-Biblioteca de Catalunya, 1997
MERCADÉ, ALBERT. "
Antoni Clavé. Un cartelista comprometido" a
Antoni Clavé. Un mundo de arte, SEACEX, 2009
PASCUET, RAFAEL I PUJOL, ENRIC (dir.)
La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939). Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya – Viena Edicions – Ajuntament de Figueres, 2006
VARIS AUTORS.
El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Ciutat de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Paolo%20Giovenale%20(Ebay%20it)%2020-04-2008.jpg)
