La Creu de Caravaca, entre la devoció popular i la prohibició eclesiàstica

A en Joan Arimany, de La Devocioteca. Perquè arran d’un dels seus interessantíssims apunts em vaig animar a fer aquest i perquè de manera més o menys regular ens obsequia amb joies de la cultura devocional popular.

Il·lustració barroera de Sant Daniel

Si aneu a qualsevol botiga dita d’esoterisme, o fins i tot de santeria (sí, si us hi fixeu veureu que hi ha algunes botigues especialitzades en aquestes temàtiques), una de les peces que mai no falla és la Creu de Caravaca. I si mireu entre els llibres que hi venen, segur que en trobareu que més o menys coincideixen amb el que avui analitzem, però en versió actual. Aquest Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc. és un dels devocionaris més estranys s’han publicat.

Instruccions per a la realització d'un exorcisme

A diferència dels altres devocionaris, aquest fou il·legal, publicat clandestinament i més o menys perseguit per l’Església. Els seus autors sabien que era impossible que obtingués cap llicència eclesiàstica –necessària a l’època per publicar un imprès com aquest- i per això fou editat amb peus d’impremta falsos. Com passa amb altres llibres il·legals de finals del s. XIX i principis del s. XX, inclosos els pornogràfics, en el preu d’impremta consta com a publicat a Roma. Ara, a diferència dels pornogràfics, en els quals solia haver-hi una gran dosi d’anticlericalisme i sarcasme amb noms seminals dels editors com ara Sacarias Leche, o de les impremtes com ara Via Làctea..., en aquest cas la intenció de les referències falses eren contraposades i es tractava de prestigiar l’edició i fer-la semblar fidel a l’Església, per estalviar-se problemes amb algun sector del clero que pogués estar poc informat i, no sabent de què anava cosa, el prengués per un devocionari com qualsevol altre.

Pregària per a deslliurar-se del servei militar entre altres pregàries

Dic tot això perquè aquest llibre es mou en una frontera molt tènue que separa la devoció cristiana popular oficial i les supersticions, o fins i tot la fetilleria. En el Concili Vaticà II –molt posterior a l’edició d’aquest llibret- es volgué marcar la diferència entre el que era devoció i el que era animisme, idolatria, santeria, fetitxisme, superstició... cosa que indica que encara a la segona meitat del segle XX, totes aquestes creences i pràctiques eren ben vives arreu del món cristià, ja que l’Església feu per enèsima vegada l’intent d’abolir-les.  Des de llavors, s’han anat reproduint certs debats interns, nascuts de la voluntat de racionalitzar la Fe. Com que una de les virtuts de la Fe és que no és racional, a vegades l’Església es troba amb problemes amb els quals no sap cap on decantar-se. La devoció a la creu de Caravaca seria, potser, un d’aquests casos.

Portada interior amb el peu d'impremta fals

Com dèiem aquest devocionari té un peu d’impremta fals i no té data d’impressió. Palau indica que fou publicat entre el 1912 i 1920 i que se’n feren diverses edicions, totes com si fossin de Roma i amb l’editor com a S. Salviani, Salvador Salviani, San Salviani o Salvatore de Horte. A través dels comentaris, Ksawery ens indica que té un llibre igual (però d'una edició diferent) en el que hi consta una dedicatòria datada el 1906, el que ens obliga a avançar la cronologia d'aquest llibre. L’estètica, malgrat ser editat ja entrat el s. XX, ens remet clarament al s. XIX, tant per la qualitat de l’edició com, sobretot, pels gravats que s’hi reprodueixen, de matrius originàriament xilogràfiques, però aquí impreses amb mètodes fotomecànics. Tot plegat indica que parteix d’una tradició anterior.

El llibre és majoritàriament escrit en castellà, però conté molts fragments en català i alguns, una minoria, en llatí.

Enquadernació exterior i interior del llibret

Quan vaig comprar aquest llibret (13 x 8 cm.) ja fa uns quants anys ho vaig fer en contra del que sempre es diu que s’ha de fer per tenir una bona biblioteca. El vaig comprar precisament perquè estava espellofat, brut i amb una pàtina d’ús molt remarcable, ennegrit per la suor de les mans de qui el va utilitzar, que fins i tot tingué la bona pensada de fer-li una relligadura protectora amb un retall de tela aprofitada d’una peça de vestir, cosida amb unes puntades bastes sobre un cartró gruixut. A més, la darrera pàgina conservada, va ser atacada per insectes i està mig menjada i plena de forats, per això fou reforçada encolant-hi un full de calendari de Manelic de l’any 1927. El propietari original del volum fou un tal Pere (Pedro algunes vegades) Carol (Karol o Querol) que signà a mode d’exlibris en diverses pàgines, amb una cal·ligrafia més pròpia del s. XIX que no pas del XX, fet que denota, potser, un origen pagès.

Pregàries d'àmbit rural

Aquest devocionari estava destinat a la gent del camp i als problemes que tenien... o tenen! Així doncs hi ha pregàries per a la protecció dels ramats, contra llops i guineus, contra les inclemències del temps (tempestes, vent...) encara que siguin deguts a maleficis, o fins i tot per deslliurar-se del servei militar, que tant afectava les famílies on feien falta tots els braços joves per treballar la terra. A més a més, també hi havia pregàries contra les més diverses malalties, des del càncer fins a mals d’orella, o malalties –avui inexistents a les nostres latituds- causades per la manca d’higiene i l’alimentació insuficient, com l’erisipela. Fins aquí la ortodòxia catòlica no hi tindria res, o gairebé res, a dir. La intenció d’aquestes oracions és coincident amb moltes d’altres de ben canòniques...

Creu per convertir-la en un amulet

Així, doncs, on hi ha el problema que va fer que l’Església perseguís aquest llibre, que corria a comptagotes entre la pagesia i que l’ha convertit en una raresa? És més, fins i tot, quan el Museu d’Història de Catalunya organitzà l’exposició Per bruixa i metzinera aquest llibre de pregàries no fou a les vitrines. Però, per què havia de constar un devocionari en aquesta exposició dedicada al món de les bruixes? Doncs precisament perquè les pregàries que conté són molt heterodoxes, malgrat hi constin tots els sants haguts i per haver. Són pregàries que, per les expressions que usen, remeten a tot allò que hem esmentat que l’Església ha intentat –sense sortir-se’n- de fer desaparèixer: idolatria, fetitxisme, superstició...

Creu de Caravaca lacrada de la Biblioteca de Joan Arimany (Foto Joan Arimany)

El llibre conté fórmules per realitzat exorcismes, pregàries per preservar-se de tot mal, però particularment del poder i artificis de l’Esperit Maligne, contra les bruixes i follets boscans... A més, esmenta extensament la Creu de Caravaca, que encara actualment és utilitzada com a amulet de la bona sort i que perquè tingui els seus efectes prodigiosos ha d’haver estat beneïda de maneres ben diverses. De fet, en aquest apunt reprodueixo la Creu de Caravaca facilitada per Joan Arimany i que correspon a un exemplar de la seva biblioteca, ja que la pàgina està lacrada amb l’acròstic del nom de Jesús i amb dues cintes en forma de creu, com si algú hagués fet un procés de benedicció proper a les fórmules rituals de la santeria encara vigent en l’actualitat. De fet, en pàgines oficials de la Creu de Caravaca mai no se n’esmenta la utilització en bruixeria i només una ens parla que de manera irracional se la destina a aquestes finalitats. Un cas paral·lel a aquest és l'anomenada creu de Sant Benet de la que en Joan Puigmalet en parla en els comentaris i que Joan Arimany en fa un apunt molt interessant a La Devocioteca.

Santa Helena, una de les santes més citades en fórmules màgiques

El més curiós és que el llibret reprodueix, potser sense que els autors en fossin conscients, una sèrie de pregàries que utilitzaven les bruixes des de temps molts remots. Això ho podem intuir perquè en les actes de la Inquisició de Mallorca que va recollir Francesc Riera i Montserrat, veiem que les invocacions que realitzaven aquelles persones tingudes per bruixes eren una barreja de fórmules paganes, curulles de referències a sants de la cristiandat, principalment a Santa Helena, Sant Antoni de Pàdua, la Verge Maria, Jesucrist, la Santa Creu... Precisament les pregàries i fórmules de sants més desgastades i amb pàtina d’ús constant en l’exemplar que comentem avui.

Introducció a Sant Ciprià i Santa Justina abans de la pregària

Quedem, doncs, que aquest devocionari conté, precisament, oracions dedicades als sants que ja el s. XVII formaven part de l’imaginari col·lectiu de les guaridores i altres persones a qui es titllava de bruixes. A més, s’hi afegeix una extensa referència a San Ciprià i Sta. Justina: ell, antic fetiller convertit al cristianisme per Santa Justina i martiritzats en època de Dioclesià. Aquest sant, pel seu passat, se’l considerà molt vinculat a alguns aspectes de la màgia. Així, doncs, a la fitxa 219 sobre casos de bruixeria que recollí Josep M. Batista i Roca a principis del s. XX, hi consta un cas de Dosriu en què una dona que tirava les cartes també els hi digué que compressin el llibre de St. Cirpià i Sta. Jistina i que fesin la novena i que no tinguessin por de res. "Però sobretot, no trenquéssiu la novena perquè aleshores, els qui vos volen mal, encara tindrien més força". I així h feren que ell, quan tothom era al llit, feia la novena,i no la trencaren i ja mai més els hi passà res de mal, ni se'ls hi morí cap altre cap de bestiar. 

Pregària a Sant Antoni de Pàdua en la que es veuen clars signes de pàtina per l'ús. No oblidem que aquest sant és dels qui tenia més devoció popular a Catalunya.

Per aquests motius i el garbuix de pregàries, històries diverses, fórmules d’exorcisme... aquest devocionari fou perseguit per les instàncies eclesiàstiques oficials i els pagesos, menestrals i altres persones d’estrat popular que el tingueren, el feien servir amb totes les prevencions possibles, perquè malgrat ja no existís la Inquisició tampoc no era qüestió de fer-se mal veure públicament. Segurament l’aire de misteri i secretisme que envoltava el llibre i la Creu de Caravaca mateix, van contribuir a reforçar-ne la difusió i devoció en segons quins àmbits.

BIBLIOGRAFIA:

MAS, MAITE. El comenidor i la sabata. 21 de juny 2010.

 RIERA I MONTSERRAT, FRANCESC. Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, per a saber de persones absents, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII. Palma de Mallorca, Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorivs, 1979

ROMA, JOSEFINA. La bruixa en la cultura popular a “Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya”. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007.