Els dolços indrets de Catalunya (1910) de Torné Esquius; cent anys, cent apunts

En un moment en el qual tothom celebra els números rodons, crec que també puc fer-ho en arribar a l’apunt número 100. Malgrat que algú va pensar, i així m’ho ha confessat posteriorment, que no donaven ni un cèntim per la continuïtat d’aquest bloc, hem arribat als cent apunts! Déu n’hi do! Com que la setmana que ve el bloc farà dos anys ja tindrem temps de parlar de novetats i certs canvis, petits, tot sigui dit de pas.

Per celebrar aquest centenar d’apunts, però, què millor que fer-ho amb un llibre també centenari, en aquest cas d’anys...? I què millor que fer-ho amb un dels llibres cabdals de les edicions catalanes del s. XX i de tots els temps? Es tracta d’Els dolços indrets de Catalunya de Pere Torné Esquius, editat per la prestigiosa i capdal impremta Oliva de Vilanova, el 1910.

És un llibre estrany dintre del panorama editorial, ja que és concebut de manera diametralment diferent a la resta. És un llibre d’artista tal com el concebríem actualment, amb la reproducció a l’anvers de cada full d’una única obra gràfica de l’artista, mentre que el revers queda en blanc, a la manera d'àlbum. A diferència també del que es valorava a nivell artístic a principi del s. XX -que era sobretot la pintura- en aquest cas es tracta d'una obra fonamentada en el dibuix, reproduït per mitjà de fotogravat.

El paper de tota l’edició és acartolinat, malgrat que en un fulletó de propaganda per captar subscriptors -previ a la publicació- deia que l'edició constaria de 500 exemplars sobre un paper normal, mentre que per als subscriptors es faria sobre paper japó. Suposem que aquesta tirada de més qualitat finalment no es portà a terme, ja que no se’n coneix cap exemplar i tot plegat quedà en únic tiratge de 500 exemplars tal com els coneixem.

El format apaïsat, tendint vers el quadrat (21,5 x 24 cm.), amb una enquadernació verd blavós molt elegant, li dóna una gran prestància ja que els elements tipogràfics (títol amb tipografia Block de Berthold A.G.) hi són situats de manera molt sòbria, característica comuna de tot el llibre. Així, doncs, a la portada hi veiem el títol d' Els dolços indrets de Catalunya -per al meu gust aquest títol peca de carrincló i desmereix una mica el llibre...- en caràcters Block (creació recent de Louis Oppenheim) i un emmarcament amb els crèdits dels qui han participat en el llibre, amb una tipografia curiosa, com si fos feta a mà. Al darrera només hi ha la silueta d’un mussol, símbol de la saviesa, i la marca de l’impressor. La utilització de dues tintes, una groga i l’altra negra sobre el verd de fons li atorga una gràcia molt especial i característica d’aquest llibre.

L’interior del llibre es compon de tres parts diferenciades, però que mantenen una unitat estètica, que es manifesta per exemple en l’amplitud dels marges. Així, doncs, hi ha un pròleg del poeta Joan Maragall titulat Presentació i una notícia titulada Història d’aquest llibre del literat Francesc Sitjà, ambdós numerats amb nombres romans. Totes dues parts són similars de concepció tipogràfica, amb unes espectaculars caplletres estampades en tinta vermella que encapçalen els textos. La darrera part -gruix i protagonista del llibre- és la reproducció de 39 dibuixos del Pere Torné i Esquius, un dels il·lustradors més especials de la Catalunya de tots els temps, que són numerats a l'angle inferior dret amb els nombres -d'una grafia molt espacial- encabits dintre d’un requadre de característiques molt estètiques.

A la Presentació, Joan Maragall ens parla de com el dibuixant es presentà a casa seva i li demanà que li escrivís el pròleg per a una sèrie de dibuixos que volia publicar. És potser un dels darrers textos del poeta i en el qual intenta explicar l’emoció que li produïren una dibuixos que li aportaven un gran plaer estètic. La visita a Maragall no era casual, ja que era considerat una gran autoritat pel que feia a l’estètica plàstica. Recordem que un article seu, publicat a la revista Museum, havia consagrat Joaquim Sunyer com l’artista de la modernitat catalana. En certa manera, aquest pròleg intenta ser un paral·lel a aquell article però en el vessant del dibuix.

La Història d’aquest llibre signada per Francesch Sitjà ens mostra la gran relació entre l’escriptor (vinculat al cercle de Josep Carner) i el nostre artista. Ja el 1907 Francesch Sitjà li dedica un article a la revista Empori i l’assenyala com l’artista de les coses humils, de les coses corrents, vistes a través d’una gran espiritualitat i poesia. Sense cap mena de dubte, Francesc Sitjà quedà impactat per l’obra de Torné Esquius, sobretot per la seva primera publicació: els dibuixos que acompanyen les Cançons d’Infants de Narcisa Freixas del 1905.

Però, quina fou la relació entre Francesc Sitjà i Torné Esquius? A més d’aquesta introducció apologètica de l’artista on explica la relació d'amistat i de vinculació artística que els unia des dels inicis del jove Torné, sabem que Sitjà col·laborà molt estretament amb la compositora Narcisa Freixas. Els llibres de Narcisa Freixas foren il·lustrats des del 1905 per Torné Esquius i algunes de les lletres de les cançons musicades per ella es deuen a Francesc Sitjà. No sabem qui va presentar a qui, si Narcisa Freixas a Torné Esquius i Francesc Sitjà o Francesc Sitjà a Narcisa Freixas i Torné Esquius però de ben segur que tingueren una molt bona relació d'amistat.

A més a més, l’exemplar que tenim ens en dóna força pistes, ja que en l'interior es conservava, a més d'una sèrie de retalls de dibuixos de Torné Esquius publicats a la premsa, un rebut datat el 1915 en el qual es reconeix el pagament de 75 ptes. per part de l’impressor Ramon Tobella. El cobrament el fa Francesc Sitjà en nom de l’artista, que en aquell moment vivia a París. Aquesta confiança com a marmessor dels interessos de l’il·lustrador a Catalunya ens demostra l’estreta relació que hi havia entre tots dos. Aquests rebuts potser ens indicarien que aquest exemplar fou el que tingué l’impressor Ramon Tobella, tot i que no en tenim cap certesa. Aquest impressor era algú proper a Torné Esquius, ja que tingué com a marca de la casa per a rebuts, factures i altres elements un dibuix de l’artista.

En el panegíric que Francesc Sitjà fa, per amistat (el titlla com a pare del llibre i mon amic de l’ànima, mon germà, era llavores, per l’edat, un jovencell, mes, per sa obra, ja una persona de pes y de valer) i perquè realment creu el que diu, destacant sobretot el concepte d’ingenuïtat, de cert primitivisme, però sobretot de poesia visual i també de catalanitat: ¡Quin perfum català, després, ja ‘l llibre fet!

I aquestes són les claus d’un llibre que ha estat anomenat el cim del noucentisme il·lustrat (per davant fins i tot de l’Almanach dels Noucentistes), malgrat que Alexandre Cirici i Pellicer el relaciona amb el moviment internacional del formalisme primitivista, com a continuïtat del modernisme. Aquest moviment, que es desenvolupà entre el 1903 i el 1916 a diferents llocs d’Europa englobava arquitectes, músics, pintors... que buscaven les realitats més properes dels espectadors. Malgrat que Torné Esquius en seria el màxim representant català, també hi ha altres il·lustradors en l’àmbit català d’aquest moviment europeu com Ismael Smith, Isern Alié, Pidelaserra o Xavier Nogués mateix.

L’estil de Torné Esquius és molt pur, amb una línia no espontània sinó més aviat perfilada, que emmarca de manera puntual clapes de color pla, amb una combinació de màxim tres colors. Les seves composicions són trencades, amb alguns elements que surten de la composició i amb molts espais buits, que passen a ser els protagonistes visuals de la imatge. Aquesta manera de fer denota una clara influència dels ukiyo-e japonesos.

Temàticament s’allunya de la impuresa i la grolleria, tot buscant una arcàdia popular que és conscient que està desapareixent. De fet, idealitza els detalls més petits per fer-los protagonistes dels seus dibuixos i del seu món interior. En certa manera, aquest món és un dejà vu de llocs comuns que l’espectador ja ha viscut en llocs fressats, però silents i solitaris. És com si mostrés el rastre que li ha deixat una infantesa ja perduda i idealitzada per la memòria.

Aquestes il·lustracions tenen un poder evocador molt gran i són una síntesi del món rural o dels afores de Barcelona, sobretot de Vallcarca i el Putget. Els dibuixos no porten títol, però tenim la sort que en uns fulls solts que hi havia dintre del nostre exemplar hi ha la reproducció d’alguns d’aquests dibuixos, de fet són proves d’impremta de diferent dimensió que la del llibre, que sí que porten títol. No sabem a què obeeixen aquestes mostres, potser es preveia fer una nova edició o bé es pretenia reproduir alguns dibuixos en una publicació diferent.

Les imatges que evoquen els dibuixos estan relacionades, de fet, amb una mentalitat molt pròpia de principis del s. XX i que es resumeix perfectament en l’expressió de Francesc Macià de la caseta i l’hortet com a ideal. Recordem que els higienistes del segle XIX havien advertit seriosament dels mals que pervenien dels habitatges insalubres, petits, foscos i mal ventilats, en què vivien les classes populars urbanes. L’objectiu de moltes capes socials del moment d’aconseguir una llar digne, encara que fos molt senzilla, tant es recull des del noucentisme (recordem la publicació de Per la bellesa de la llar humil, 1922) com fins i tot en les propostes del GATCPAC a través de la seva publicació A.C. (1934) on s’exalta l’arquitectura popular sòbria i racional, enfront del decorativisme modernista i les seves derivacions ornamentals. En certa manera, Torné Esquius representa en els seus dibuixos el que podríem anomenar com l’arquitectura del seny.

Aquesta concepció del dibuix li comportà excel·lents crítiques, com la que Ignasi Folch i Torres en va fer a D’Ací i d’Allà el gener del 1922, anomenat-lo com el poeta de les petites coses, el cantor de la intimitat del món. Veiem sinó com rarament els seus escenaris són grans. I és que més que això, plau al seu esperit l’amable racó plàcid i ombrívol, la gràcia pura del branquilló coronat per l’alegria d’una flor, la fina i amorosa expressió d’un infant o la vivesa de la donzella gràcil; els grans paisatges, la forma opulenta d’una matrona, el viril tors d’un cos format, ho estima menys que les dolces petites coses.

Francesc Sitjà, conclou el seu text amb una frase prou reveladora quan diu que jo donaria aquest llibre a tothom, infants y homes, car encomana dolçor, y bondat, amor a la Patria...

BIBLIOGRAFIA:

BARJAU, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona, art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997.

CIRICI PELLICER, ALEXANDRE. Torné Esquius o el formalisme primitivista a “Serra d’Or”. Barcelona, 1977, nº 211 p. 253.

DIVERSOS AUTORS. El noucentisme. Un projecte de modernitat. Barcelona, CCCB, 1994.