Àngel Ferrant (1934), l'escultura primigènia

  

A Miquel Aparici, descendent artístic d’Àngel Ferrant, potser sense saber-ho

Fa 75 anys que els feixistes van liquidar la Segona República amb un lacònic:
En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
El Generalísimo
Franco
Burgos 1º abril 1939.

Poques vegades tant poques paraules han volgut dir tantes coses durant tant de temps. L’apunt d’avui només vol mostrar l’Espanya republicana que volia ser una altra cosa, més oberta, més connectada amb el món, més intuïtiva i més possibilista alhora que utòpica. Els desitjos van ser anorreats i esquinçats però la consciència d’un món millor no es va malmetre. En un dia com avui parlarem de la utopia artística en època republicana i d’allò que podríem haver estat i no vam ser durant un llarg i fosc període.

Hi ha artistes que no han tingut la fama popular d’alguns altres sense que aquí analitzem les causes, que són llargues i complexes. Alguns artistes, malgrat aquest poc èxit a nivell mediàtic, si que han tingut una gran influència dintre dels ambients artístics que els ha reconegut les seves aportacions, dinamisme i influència. Aquest és el cas d’Àngel Ferrant (1890-1961), un dels artistes més importants de les avantguardes històriques espanyoles i que avui, fora dels àmbits estrictament artístics, és gairebé un desconegut malgrat l’exposició retrospectiva que se li van dedicar el Museo Reina Sofia a Madrid i el MNAC a Barcelona el 1999.

Ja ho va dir Manuel Conde quan afirmava que Ferrant está en el antes, en el entonces, y en el ahora y en el después de la escultura española que se responsabiliza de su momento histórico. La influència d’Àngel Ferrant la trobem no només en els escultors de les primeres avantguardes espanyoles sinó també sobre els artistes posteriors com els del Grup El Paso o Dau al Set perquè fou capaç de bellugar-se entre la figuració i l’abstracció i les diverses tècniques escultòriques amb una llibertat difícil d’assolir.  En certa manera Àngel Ferrant va influenciar no només als seus coetanis sinó a generacions futures. Potser aquesta llibertat de fer en cada moment el que hom vol fou la causa del seu no reconeixement ja que no va vertebrar un estil propi ben definit malgrat que en tot el que feia hi deixava la seva empremta de personalitat. Mai, però, va caure en una autorrepetició manierista.

El fet que fos un innovador constant i un artista teoritzador sobre art i les seves circumstàncies va provocar que l’agitador cultural canari i alma mater de la revista la Gaceta de Arte, Eduardo Westerdahl, li dediqués el 1934 un llibret en quart (26 x 18 cm.) monogràfic amb una nota autobiogràfica, un text teòric del propi Àngel Ferrant i una interessantíssima introducció de Sebastià Gasch. Recordem, com ja vam veure, quan vam parlar de Crimen d’Antonio Espina que la Gaceta de Arte fou la revista –en la que hi col·laborà Àngel Ferrant- i l’editorial que des de Tenerife intentava introduir les avantguardes artístiques i literàries europees a Espanya, que va arribar a organitzar fins i tot una gran exposició sobre el surrealisme abans de la guerra. Per això no és d’estranyar que Eduardo Westerdahl dediqués un llibre a l’obra més agosarada, experimental i trencadora estèticament i conceptual que Àngel Ferrant estava portant a terme en aquells moments.

El llibre fou editat a la Tipografia Sans de Tenerife seguint l’estètica pròpia d’Ediciones Gaceta de Arte amb una tipografia sans serif com la Futura per als titulars que contrasta amb la tipografia serif del text. Aquest petit llibre prescindeix, per estètica, de totes les majúscules, tant de noms propis com d’inici de paràgrafs seguint un corrent estètic que intentava innovar tipogràficament i estètica. La mateixa coberta que combina el negre i el verd sobre fons blanc amb una cal·ligrafia manual de gran expressió gràfica segurament del mateix Àngel Ferrant juga entre la sobrietat i un cert decoratisme expressiu. A la part final del llibre hi van en paper couché nou il·lustracions en blanc i negre corresponents a set obres d’Angel Ferrant: hidroavión, anfibio galopante, gitana, composición, composición, formas y movimientos de la vida acuática i novia. Malgrat l’escassetat de mitjans emprats el resultat del llibre és fantàstic perquè està cuidat fins els darrers detalls. Aquestes obres són autèntics objectes trouvé a la manera del camí iniciat per artistes com Marcel Duchamp, Kurt Schwitters o Joan Miró per posar només alguns dels noms més coneguts.

Aquest llibret de 18 pàgines i 9 il·lustracions fou la primera monografia dedicada a Angel Ferrant que a més recollí les obres experimentals que hem comentat però que no han arribat fins als nostres dies ja que només les coneixem precisament per les fotografies que es reproduïren. Això fa que el llibre tingui un doble valor tant pel seu contingut teòric a través dels articles com de testimoni d’unes obres a les que se’ls ha perdut la pista perquè segurament foren destruïdes en considerar que era més important la sotragada conceptual i estètica que l’obra en si mateix.

 

El llibre es publicà el 1934, quan Àngel Ferrant residia a Barcelona, moment clau per al seu desenvolupament ja que pogué gaudir de l’estela que artistes tant interessants com Torres-García o Barradas havien deixat a Barcelona i l'ambient artístic d'una ciutat en plena efervescència. Aquesta mateixa època Àngel Ferrant estava vibrant amb tot allò que succeïa arreu del món dintre de les avantguardes i intentant un equilibri entre formes pròpies i influències alienes. És el moment en el que forjà una molt bona amistat amb el crític Sebastià Gasch –fundadors ambdós de l’ADLAN- que  va escriure el text del present llibre a més d’estar en totes les propostes artístiques del moment com la publicació dedicada a l’art contemporani D’Ací i d’Allà també del 1934 o en relació amb en Joan Magrinyà i els seu ballet del 1935.

D'Àngel Ferrant en Juan Eduardo Cirlot  ja va dir que les seves obres dejan una impresión de síntesis de contrarios, de pugna entre factores adversos, entre los cuales sobresale, por así decirlo, el arte inocente del niño que juega con objetos encontrados, aunque entre ellos pueden aparecer puntas afiladas de la tijera de la muerte. I és que Àngel Ferrant com a persona que tenia el neguit artístic ben arrelat va buscar i teoritzar sobre l’estètica del dibuix infantil com a art primitiu i intuïtiu. Va estar en contacte amb el pedagog Pere Vergés de l’Escola del Mar qui li deixà dibuixos d’alumnes per a les seves estudis com els seus articles per a la revista AC del GATCPAC. Sobre el món de la creació plàstica adaptada als infants l’IVAM el 1999 va exposar el seu projecte (1935) anomenat Arsintes –art sintètic- a base de plantilles de cartró retallat per a que l’infant o l’escultor adult confegissin les seves composicions complexes a partir de formes senzilles.

 

Però deixem que sigui Sebastià Gasch qui ens parli de l’obra d’Àngel Ferrant d’aquest llibre –tot respectant la tipografia sense majúscules-. El crític ja avisa a la seva introducció que a partir de les obres del nostre artista va fer una reflexió des de la particularitat a la universalitat de l’art contemporani:
la escultura es función animadora del espacio.    ni más ni menos.   y si esto se consigue, no se hace otra cosa que escultura”   -dice el enscultor angel ferrant.    si, evidentemente.    la escultura pone únicamente en juego la luz y los volúmenes en el espacio.   ni más ni menos.
este espacio se puede animar con torsos y brazos de mujer o con botellas y guitarras.   es igual.    sea como sea, si los volúmenes, representativos o no, están bien ordenados en el espacio, el resultado será siempre escultura.

¿por qué ferrant, cansado de animar el espacio con torsos y brazos de mujer, ha querido animarlo ahora con pelotas y discos fonográficos?    por dos razones.    primera razón: porqué los torsos y brazos de mujer han sido ordenados tanto y tan bien por los escultores de épocas pasadas, los museos tienen tantos espacios animados, y bien animados, con torsos y brazos de mujer, que no vale la pena de repetir una cosa que ya ha sido realizada con tanta perfección.   hay que decir algon nuevo.   segunda razón:  porque, a pesar de tanta perfección, los torsos y brazos de mujer son volúmenes impuros.   y modernamente, las artes sienten con más intensidad que nunca el deseo de purez.    en consecuencia, las artes plásticas se han vuelto geométricas.    y la música se ha vuelto descarnada.   en la plástica, el esquelo de la forma.    en la música el esqueleto del ritmo.    ferrant, hombre de su tiempo, ha querido obedecer esos dos imperativos de la época.   y ha querido decir cosas nuevas.   y ha querido hacer obras puras.
(...) las posibilidades de los torsos y brazos de mujer ya han sido completamente agotadas.   ya ha sido dicho todo on estos elementos.    ferrant ha buscado elementos nuevos, cuya combinación contiene más cantidad de sorpresa y de imprevisto.    Deja un margen más amplio a la invención.   y ha querido hacer obras puras....    por lo tanto, ha buscado a su alrededor volúmenes purísimos, superficies lisas y lustrosas, formas primarias desprovistas de hojarasca, huérfanas de ornamentación.

(...) estos objetos tienen una armonía sorprendente.   para lograr el equilibrio nada ha sido respetado.   ferrant ha sido acusado de mutilar los elementos que emplea.   un disco fonográfico, por ejemplo.   no hay que olvidar, empero, que el disco utilizado deja de ser disco para entrar a formar parte de un todo.   y que si la armonia de este conjunto exige que el disco sea mutilado, hay que hacerlo.   libertades que no podía tomarse con el torso y los brazos de mujer el escultor naturalista, esclavo de la verosimilitud óptica.

en los objetos de ferrant la concepción juega un papel más importante que la ejecución, la habilidad manual.   sus objetos son pura materialización de una concepción.   estamos lejos, afortunadamente, del genio fin de siglo, arrastrado por un delirio puramente exterior y trabajando con gestos de energúmeno y actitudes de alucinado el fango de donde había de surgir la estátua declamatoria y enfática.   estamos lejos de todo virtuosismo, de todo malabarismo digital, de todos los fuegos de artificio manuales.    ferrant, una vez concebida claramente su obra, le da forma con la misma sangre fría y la misma exactitud matemática que precisan para construir un instrumento de precisión.    la tarea de ferrant, hombre más inteligente que los manobres de la escultura, es tarea eminentemente intelectual.

he aquí unas palabras del gran escultor hans arp: “el hombre llama abstracto a lo que es concreto.   comprendo que se llame abstracto a un cuadro cubista, ya que algunas partes han sido sustraídas al objeto que ha servido de modelo a dicho cuadro.   pero considero que un cuadro o una escultura que no han tenido ningún objeto por modelo son tan concretos y sensuales como una oja o una piedra.   el arte es un fruto que brota en el hombre.   como una fruta sobre una planta o el nió en el vientre de su madre.    pero mientras la fruta de la planta toma formas autónomas que no se parecen a un aerostato o a un presidente con levita, la fruta artificial del hombre se parece generalmente de un modo ridículo al aspecto de otra cosa.   amo la naturaleza, pero no sus sucedáneos.   el arte ilusionista es un sucedáneo de la naturaleza”.

Aquest cant a la llibertat creativa que suposà l'obra d'Àngel Ferrant no és més que una alenada d'aire fresc que intentà vertebrar una utopia estètica en uns moments difícils que arribaren a complicar-se encara molt més. Per això no és estrany que Anthony Kerrigan el 1960, després d'analitzar l'obra tant escrita com plàstica de l'artista definís, amb estimació i admiració, el taller d’Àngel Ferrant com a Guerrilla Academy.


BIBLIOGRAFIA:

VARIS AUTORS. 3 propuestas para niños. Angel Ferrant, Melendreras, Tono. 1930-1935. València, L’Eixam – IVAM, 1999

VARIS AUTORS. Àngel Ferrant. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 1999

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació