El Cantico de Navidad, les clàssiques adaptacions d'Araluce

A la Maria Àngels, seguidora del bloc i moltes més coses!

Quin llibre més adequat (entre molts, tot sigui dit de pas!) a comentar per avui, dia de Nadal, que el Conte de Nadal de Charles Dickens. A més, és un llibre en plena actualitat per la pel·lícula que s’ha estrenat, aprofitant també aquestes dates, amb en Jim Carrey com a protagonista (per què deu ser que em cau tan malament aquest home?).

De l'obra de Charles Dickens se n’han fet moltes versions. En cinema es comptabilitzen una catorzena d’adaptacions i com a llibre imprès no ho he comptat però la xifra deu ser astronòmica. La versió d’avui, però, té una especificitat que el fa singular i cal valorar-lo per la manera que té d'abordar l'adaptació de la literatura dels clàssics per a nens.


No va ser fins els segle XIX que es començà a escriure específicament per a infants i no va ser fins a finals del mateix segle i principis del segle XX quan hom pensà a adaptar els clàssics de la literatura com a literatura infantil. Això que avui ens pot semblar tan obvi, no ho era fa molt de temps. A Espanya, dintre el mercat de les adaptacions tingué una gran importància l’editorial Araluce, que va ser de les primeres i de les més importants a fer el pas de dedicar-se a les adaptacions infantils i juvenils. El llibre d’avui forma part d'una col·lecció molt popular d’aquesta editorial que arribà a publicar un centenar de clàssics adaptats sota el títol de Las obras maestras al alcance de los niños.


L’editorial Araluce fou propietat de Ramón de San Nicolás Araluce (Santander, 1865-Barcelona, 1941) que abans de fundar-la a Barcelona visqué a Mèxic on entrà en contacte amb el món editorial. També va tenir vinculacions a Anglaterra on sembla que va conèixer les adaptacions que es feien en aquell país dels clàssics de la literatura i per això se li va ocórrer de fer el mateix quan arribà a Barcelona.

Per aquest motiu els primers títols de la col·lecció foren traduccions directes d’adaptacions publicades a Anglaterra. De mica en mica, però, Araluce apostà per adaptadors locals com Manuel Vallvé (és l'adaptador del llibre que comentem), Fracisco Esteve, però sobretot María Luz Morales, que esdevingué la directora literària del segell.


Tota la col·lecció té el mateix format -gairebé quadrat (15 x 13 cm.)- i amb una lletra de fàcil lectura per als nens. L’enquadernació sempre és igual: de tela marró amb una il·lustració enganxada a la portada, on hi ha gravat el nom de l’obra, -en el cas d’avui El cántico de Navidad- i el nom de Colección Araluce. Unes guardes interiors decorades amb un dibuix que representa els ruscs de les abelles amb el monograma de l’editorial i abelles disposats alternadament i un marca pàgines interior acaben de donar-li, dintre de la humilitat de la publicació, un format de petit luxe, molt adient per ensenyar a estimar els llibres. Com a curiositat direm que totes les adpatacions tenien el Nihil Obstat eclesiàstic.


Malgrat el format senzill, cada llibre duia intercalades entre els quadernets que componien el llibre, il·lustracions impreses sobre paper couché, fetes per grans il·lustradors del moment dintre de la tendència més realista. Destaca per sobre dels altres il·lustradors el valencià José Segrelles.
José Segrelles, en il·lustrar el llibre, pogué desfermar la seva imaginació creant unes imatges molt suggerents i vives, tot un esclat de color malgrat la mida petita de la il·lustració impresa. Per mèrits propis i dintre de la seva manera de fer (al costat de Doré, Rackman i Dulac entre altres), fou un dels més grans il·lustradors espanyols i aconseguí fama internacional ja que treballà -a més de a Barcelona-, a Nova York. Malgrat aquesta fama, cap al final de la seva vida es retirà al seu poble, Albaida -lluny de la remor de les grans ciutats-, on es construí una casa meravellosa, com sortida de Les Mil i una nits (que també il·lustrà) i que avui és la seva Casa-Museu.


És curiós com en una col·lecció d’aquestes característiques, dedicada al mercat infantil -normalment considerat menor-, es van reunir personalitats tan diverses, però alhora tan competents en la seva feina. Això va fer que tingués un gran èxit i que es fessin diverses edicions de cadascun dels volums. La seva gran difusió va fer que realment fossin la porta per a que molta gent s’iniciés a la lectura, com si d’un piscolabis que obra la gana es tractés.

De fet, aquesta col·lecció d’Araluce tingué molts imitadors, que fins i tots en copiaren el format i l’estètica. Això és una prova que el projecte era bo i estava ben plantejat. Així, doncs, entre la col·lecció i els imitadors, en aquest país s’iniciaren a la lectura dels clàssics molts infants de diverses generacions, en versions reduïdes però que finalment en van empènyer alguns a llegir l’obra original.


El projecte d’Araluce acabà durant la postguerra, però abans va passar pels moments crítics que comportà la Guerra Civil. Com a exemple del que volem dir us oferim una perla singular, l’adaptació que va fer Antoniorrobles -que fou el darrer editor de la col·lecció d'Araluce- per encàrrec del “Departamento de Prensa y Propaganda de la II República Espanyola” i l’ editorial Estrella d’Alí Babá y los cuarenta ladrones:

Estaba Alí Babá trabajando en el bosque, cuando vio un grupo de gentes que avanzaban a caballo. Y suponiéndose que eran ladrones se subió a un árbol, al pie del cual se detuvieron los jinetes, que eran cuarenta caballeros bien vestidos y bien armados. Echaron pie a tierra, desmontaron unos sacos de oro, y el que pareció capitán se acercó a unas rocas y dijo sobre un micrófono que había escondido:
-¡Sésamo; ábrete!
Se abrió una puerta muy disimulada, y por ella metieron sus tesoros, saliendo luego con los sacos vacíos. Y por la conversación que pudo oírles según montaban, Alí Babá se enteró de que eran cuarenta grandes capitalistas de la región, que se ponían de acuerdo secretamente para dar los mismos jornales de hambre a obreros, empleados y campesinos, y para hacerse unos a otros acaldes y gobernadores y ayudarse desde los sitios de mando en perjuicio del pueblo.
Ya eran dueños de las fábricas y de los campos, y secretamente lo eran de los negocios del Estado, como ferrocarriles, teléfonos y tabacos; pero ocultaban los tesoros y las reuniones, porque el pueblo, cargado de razón, podría llegar a protestar.

Pasada la guerra, en plena autarquia econòmica, política, cultural i mental les adaptacions als clàssics es van reduir únicament als de la literatura castellana o l’alemanya com El Romancero Castellano, Historias de Moreto, El Diablo Cojuelo, El Libro de las Sagas, i el número 100, que tancava la col·lecció amb Cuentos de las Orillas del Rhin.

Per què els llibres adreçats a un públic infantil són un dels objectius de control per part del poder...?

BIBLIOGRAFIA

CUENCA, LUÍS ALBERTO DE, Mi biblioteca de la colección Araluce a "El Ciervo". Madrid, enero 2008, nº 684

GARCÍA PADRINO, JAIME. Los clásicos en las lecturas juveniles.
LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d'Editors de Catalunya, 2005.