dissabte, 4 d’octubre de 2014

Relación de las fiestas (...) por la beatificación de santa Teresa de Jesús (1615) de Josep Dalmau, devoció i literatura carmelitana


A la Mercè Gras, apassionada del món carmelita

Avui s'inicien els actes de commemoració a l'entorn de Santa Teresa de Jesús ja que diverses dates coincideixen en el temps. Santa Teresa va néixer el 28 de març de 1515, va morir el 4 d'octubre de 1582 i fou ràpidament beatificada el 24 d'abril de 1614 per Pau V. La canonització també fou ràpida ja que el 12 de març de 1622 Gregori XV la pujà als altars com a santa conjuntament amb Sant Isidre, Sant Francesc Xavier i Sant Felip Neri, devocions totes que s'escamparen per tot Europa però sobretot per Espanya. La rapidesa d'aquestes canonització l'hem de vincular sobretot a la corona espanyola que celebrava tenir sants propis i també a la Contrareforma catòlica que necessitava de nous sants amb forta implantació popular.



El factor popular dels nous sants hispànics era important sobretot en el cas de Santa Teresa i Sant Ignasi que havien fundat els ordes dels carmelites i dels jesuïtes respectivament que havien propagat la seva devoció. Sant Francesc Xavier destacà dintre dels jesuïtes missioners i Sant Isidre s'escampà dintre del món camperol gràcies al recolzament de la corona i a que les devocions del camp estaven molt fragmentades sense cap sant patró unificat com ja hem analitzat mantes vegades en aquest blog. La primera festa de Santa Teresa es fixà per a cada 4 d'octubre com ve ens explica el llibre quan el 2 d'octubre es proclamà que ara ojats, que us notifican y fan à saber a tot hom generalment, com nostre Santissim y Beatissim Pare Paulo Papa Quint (...) à vint y quatre de Abril prop passat, (...) que quiscun any perpetuament a sinch dies del mes de Octubre, en totas las Iglesias de la sagrada Religio dels frares Carmelitas descalços, y Religiosas descalças, per tots los Religiosos de dita orde ò Religio, se puga dir y celebrar Missa y offici de santa Teresa de Iesus, fundadora de dita sagrada Religio, en virtut de la qual concessio Apostolica, Diumenge primer vinent, que comptarem à sinc del present y corrent mes de Octubre, en la Esglesia de sant Ioseph del dit Orde dels pares Carmelitas descalços, y monjas descalças de la present ciutat de Barcelona, se fara la festa de la dita Beata Teresa de Iesus.

 

La primera festa en honor de la beata Teresa de Jesús a Barcelona es realitzà enmig d'unes grans fetes de celebració ja que hi havia una xarxa prou important de convents carmelitans -tant masculins com femenins- que havien escampat una admiració que ara es convertia en devoció. A més de la documentació de l'època que ens parlen d'aquestes celebracions podem seguir què es va fer gràcies al llibre que publicà Josep Dalmau titulat Relacion de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la Beatificacion de la Madre S. Teresa de Iesus, fundadora de la reforma de Frayles y Monjas de nuestra Señora del Carmen de los Descalços que fou imprès per Sebastià Matevad a Barcelona el 1615 i els suplements per Gabriel Graells i Esteve.

 

El llibre es dividí en dues parts. Com indica el pròleg el primero comprehende todo lo que uvo de solennidad y gala, desde que llegò la primera nueva, hasta el dia octavo de las fiestas principales; entrando ay los sermones que se predicaron con la gravedad, espriritu y doctrina (...). Y el segundo tratado, serà de un certamen poetico, en que el Autor deste libro ofreciò muy buenos premios à los Poetas, que se esmerassen en alabar a la Santa: cuya sentencia se publicò dia de san Lucas, a los 18 de Octubre.

Així doncs, el llibre s'inicia quan el Duc de Tursis, General de les galeres de Gènova, Carlos d’Oria, els comunica el 7 de maig que el passat 14 d’abril el papa Pau Vè les avia hecho gran merced de decretar la Beatificacion de la santa madre Teresa de Iesus. Els rumors de la beatificació, però, no es confirmaren fins el 30 de maig que se sabé oficialment pel Procurador general de la Cort d’Espanya amb les còpies originals per la qual cosa se celebrà molt y repicando luego todas las campanas del convento, quedando encendida la mesma luminaria, que passava de ochenta velas de media libra, sacaron un quadro de la santa madre Teresa de Iesus, y le arrimaron al altar mayor (...) cantaron el hymno Te Deum laudamus, con mucha devocion y ternura: de suerte que algunos resueltos en lagrymas, otros a fuerça de jubilos sacavan las vozes algo quebradas y rompidas, por la parte que sus almas tomavan de aquel contento. Aquesta notícia s'havia de celebrar i Josep Dalmau s'encarregà d'organitzar aquestes festes i alhora de convocar premis literaris en honor de la Beata Teresa d'Àvila.

 
Escut carmelità

Però, qui fou aquest Josep Dalmau (1554-1633), un dels organitzadors de les festes i alhora el seu cronista exhaustiu? Fou un advocat i jurisconsult que assessorà la batllia general (1590) de l'audiència i arribà a ser conseller segon de Barcelona (1608). Per a copsar la seva importància cívica a la Barcelona del moment hem de saber que el mateix Jeroni Pujades li dedicà el 1609 la seva espectacular Crònica, un dels fonaments de la historiografia catalana. Però més enllà d'aquest vessant cívic Josep Dalmau fou un gran protector dels carmelites ja que fundà el convent de Sant Josep de Gràcia -Josepets- (1626) on donà la seva herència i on fou enterrat juntament amb la seva esposa Lucrècia Balsells que morí el 1625. Una vegada enviudà es consagrà com a capellà. Aquesta fundació dels Josepets fou la culminació de la seva devoció vers la futura Santa Teresa que va tenir com a punt d'inici l'organització de les festes de beatificació i aquesta crònica impresa que comentem. 


La portada del llibre que avui comentem a més de diverses xilografies decoratives conté un dels primers gravats calcogràfics del barroc catalans, obra del tarragoní Joan Bta. Vila. Aquests primers gravadors eren argenters que dominaven el burí per als acabats de les obres d'orfebreria i que van aprofitar aquesta habilitat per las gravats del món de la impremta. És el cas de Joan Bta. Vila que treballà a Barcelona en el món del gravat des del 1615 al 1625 amb obres com les portades dels Quatre dels últims tractats de la Selva de sentències (1621) de Jeroni Ferrer de Guissona o l'Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623) de Francesc de Montcada. Aquest primer gravat de Santa Teresa seguí fil per randa la iconografia de Santa Teresa ajudant a consolidar una representació de la futura santa que ha arribat fins els nostres dies.

Doble pàgina amb l'anagrama de Jesús i Maria i amb les anotacions autògrafes de Joan Costafreda en la que fa constar que va comprar el llibre a 19 de febrer de 1722 en un mercat a prop del pont Montcada de Vic

El llibre narra amb molta cura de detall totes les festes que a diferència de les altres celebracions commemoratives religioses i reials l'epicentre no són els espais civil de poder sinó el convent de Sant Josep de les Rambles, on actualment hi ha el Mercat de la Boqueria. Així doncs, totes les cerimònies, processons... passen pel convent principal de Barcelona vinguin d'on vinguin i vagin on vagin i les Rambles es converteixen en l'eix de les celebracions. A més aquesta zona de Barcelona és la que hom més guarneix amb domassos i elements decoratius efímers que dintre del gust barroc a Barcelona.

Se'ns explica les diverses decoracions efímeres que es realitzaren per a homenatjar la nova beata amb imatges tant surrealistes com la representació de la lluita entre el bé i el mal que es muntà enmig de les Rambles, al davant de la Portaferrisa amb un cocodril dissecat de protagonista: Acudiò luego a la defensa el Cocodrillo, volando por el ayre, y meneando unas alas artificiales, que le avian puesto, com un demonio, echando grandes llamaradas de fuego por la boca, y por las manos y pies, que parecian cinco bocas del infierno: porque de rato en rato, muy a menudo escupia de aquellas bombas, unas bocanadas de fuego, que rociavan toda la plaça, y parecian tiradas con el soplo de su aliento (...) con una furia rabiosa, e infernal el Cocodrillo començò a despedir grandissimas mangas de coetes voladores y tronadores, que cubrieron el ayre, y atronaron al pueblo, porque salieron mas de mil voladores a la par y tronaron mas de otros mil: y fue el ruydo deste remate de fuete, que parecia hundirse la ciudad, y la gente del populacho estuvo tan despavorida que unos se echavan por el suelo, otros huyendo a la Iglesia, y por las puertas de la ciudad, parece que les faltava la tierra: pero todo fue sin ningun genero de peligro ni daño, gracias a Dios. Y al momento se serenò el ayre, y la plaça, y quedò nuestra Santa en su nave, señora del campo, muy triumfante, y gloriosa, y todo el pueblo con singular aplauso de alegria.

 

Els focs artificials tampoc hi podien faltar i sembla ser que foren espectaculars ja que fueron de suerte estas luminarias, que dizen testigos fide dignos, que ni en las fiestas del bienaventurado padre san Raymundo de Peñafort, ni en las de algun Rey o Principe (de los que tenemos memoria) se han visto en esta Ciudad tantas, ni tan curiosas: y sin duda, ni encarecimiento, passsaron las de sola esta noche, numero de dozientas mil luzes, a cuya vista, y de las demas fiestas, acudio el concurso de gente. A més d'aquests actes festius i religiosos amb els corresponents sermons que es realitzaren per tot Catalunya des de Tortosa a Perpinyà el llibre conté una autèntica joia i són els poemes que es presentaren per al concurs literari dedicat a la beata Teresa d'Àvila. El concurs fou convocat per a tots els regnes hispans i es podien presentar en català, castellà i llatí.

 

La dotació en premis fou un dispendi que anà a compte del mateix Josep Dalmau para que todos tuviessen ocasion, y se alentassen à descubirir lo que della tenian concebido, combidò el Autor deste libro a todos los Poetas de España, a que con buen metro de versos preñados de buen concepto, dixesse cada qual su sentimiento, ofreciendo premios de mucho valor, a los que fuesen juzgados de mejor arte y concepto. Para lo qual a los ultimos del mes de Agosto se publicò en esta ciudad de Barcelona, y se despachò por las estafetas, para las demas Ciudades y villas de Cataluña, y para las mas principales de España, como Madrid, Toledo, Valladolid, Salamanca, Alcala, Sevilla, Lisboa, Cordova, Granada, Valencia, y çaragoça, un cartel del tenor que se sigue. Per al concurs literaris es podia participar en poemes en llatí, els castellà i el català per la qual cosa és un bon compendi de literatura barroca en cadascuna d'aquestes llengües.

 

Les instruccions amb les categories i els premis corresponents són d'allò més curiós:
Primer certamen.
Pide un Epygramma de nueve dysticos. Premis una caldericlla de plata. Al segundo, una Biblia de Clemente, ricamente enquadernada
Segundo Ceramen:
octavas
Premis: una copa de plata. Al segundo, tres pares de guantes de polvillo. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona dorados, con herramienta doble.
Tercero certamen
Una cancion de cinco estancias, y su remate en la medida de aquella de Garcilaso que comiença: Claros y frescos rios etc.
seys cucharas de plata de tronquillo. Al segundo, una figura de Christo, con una cruz de evano. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona, con herramienta doble dorados.
Quarto certamen:
Veynte terceros
un Gubilete de plata. El segundo un Breviario y Diurno, ricamente enquadernados. Y el tercero, tres pares de guantes de polvillo.
Quinto certamen.
A quien mejor glosare los quatro versos, que luego se pondran. Al primero se dara un Relox de muestra. Al segundo, un Relicario de plata sobre dorado. Y al tercero tres pares de guantes de polvillo.
Si Paloma en el Jordan
al hijo de Dios descubre,
a nuestra Teresa cubre
y enseña como a san Juan
Sexto certamen:ocho decimas del mesmo subjeto.
Un Agnus de oro. Al segundo un rosario de rosa guarnecido en plata. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona dorados, con herramienta doble.
Septimo Certamen:
Al mejor Geroglifico truxere de nuestra Madre santa, declarado con un soneto, se dara al primero auatro cucharas de nacar. Al segundo, tres pares de guantes de polvillo. Y al tercero, las obras de nuestra Madre santa, ricamente enquadernadas.

 
Sonet amb laberint de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona

El certamen fou un èxit i hi participaren des del bisbe de Barcelona -Lluís Sans, que també va fer de jurat- fins a Jeroni Pujades, Lucrècia Dalmau -esposa de Josep Dalmau, l'organitzador- o Jeroni Ferrer de Guissona i fins i tot Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona entre molts altres. El llibre reprodueix totes les poesies i fins i tot el primer poema escrit en llatí-català macarrònic de Bartomeu de Gurri que és el primer macarrònic que coneixem i que es va penjar per a satiritzar precisament el mateix certamen. Malauradament moltes composicions que hi són reproduïdes no hi consta el seu autor i no podem saber qui hi estava al darrera.


 

Reconstrucció tridimensional del Sonet amb Laberint del Rector de Vallfogona

Com a exemple de les obres que s'hi presentaren reproduirem la que el Rector de Vallfogona que hi va participar amb un clar exemple de poesia barroca com ja vam veure en un article anterior. És un poema que en Josep Bargalló va disseccionar en un molt bon estudi en el que proposava la reconstrucció tridimensional del poema a partir de les instruccions en sonet que dona. Malgrat que el poema fou exposat com un domàs a l'interior de l'església de Sant Josep la idea original era per ser exhibit d'aquesta manera.

8 comentaris:

  1. El nan de jardí “florit” (com una versió del jardí zen) pot viure a la teva taula sota l’ombra del la torre-laberit-sonet. Tot té la seva disposició dins aquest caos perfectament ordenat que és la lúcida provocació amb la que et regales al món.
    Aquest article, rigorós i ple de dades de difícil accés, torna a demostrar la teva vàlua intel.lectual, eclipsada sovint per un semblar poc metòdic. Jo semple m’he apropat a Teresa de Jesús (la hermana Iris l’anomenva la meva àvia quan deia que contatava amb ella en esperit) com a escriptora. El teu arcicle me la descriu com a “agent pacient” de la seva santedat, com a motiu generador de fastos i literatura. Molt i nteressant aquesta literatura barroca que tan bé tu coneixes i que, malgrat la distància, tant té d’avanguardista.
    Arribar als llibres des d’aquí em sembla la millor metàfora del que ha de ser el progrés. Ve, més que metàfora, alegoría.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas,
      Com ja saps això és un piscolabis on et pot sortir qualsevol cosa de qualsevol època. I ja saps la meva afecció pel barroc malgrat que no estigui de moda però és que les seves festes, les seves devocions... són un precedent clar del surrealisme o directament de les avantguardes en general que per això van reivindicar l'art popular, l'infantil, el dels bojos, el naif, el kitsch... La transgressió té els seus precedents en aquesta època i el seu imaginari col·lectiu.

      Elimina
  2. Renoi això del cocodril m'han encantat!! M'he fet un tip de riure. Jo havia llegit de moltes representacions d'aquesta lluita, on el mal solia ser un drac o una serp; ara primera notícia d'un cocodril.
    Molt bona síntesi del llibre. Realment això dels sants debia ser un fenòmen de masses en el seu moment com ara ho puguin ser el futbol i altres esports d'èlit.
    Respecte al comentari inicial que fas sobre els interessos de la Corona Espanyola en accelerar la canonització, et volia demanar si tens alguna dada sobre per què San Joan de la Creu no va rebre el mateix suport i la seva canonització va esdevenir molt més lenta que la de la seva contemporànea.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      El tema del cocodril no podia passar per alt. Una bèstia així dissecada a la Barcelona d'ara fa quatre-cents anys havia de ser espectacular.
      I tens tota la raó sobre l'equiparació dels sants del moment amb els ídols del futbol actual. Potser per això un personatge com en Maradona té la seva pròpia Església que la porten seguidors sense que ell els hi faci cas...
      Sobre Sant Joan de la Creu em deixes parat perquè realment és un místic com Santa Teresa i fins i tot carmelita però no va ser canonitzat fins el 1726. Potser al no ser "el fundador" d'una orde va propiciar que el seu cas anés més lentament, com el de la resta de sants. El que sembla clar és que Roma va accelerar els procesos que comento uns perquè eren fundadors d'ordes, un altre perquè era un missioner important i calia fer proselitisme a Àsia i l'altre perquè Madrid havia de tenir un sant que dignifiqués la capital d'Espanya.
      Com deien abans: "qui te padrins es bateja" i els padrins de Sant Joan de la Creu no van ser prou importants...
      Per a celebrar-ho em posaré la poesia de Sant Joan de la Creu interpretada per Amancio Prada, tot un plaer!

      Elimina
  3. Ets un pou de dades biblioreligioses, Galderich.
    Aprofito per deixar aquí una frase feta, aparentment relacionada amb el tema, i de la qual m'agradaria algun dia anar trobant més pistes concretes sobre l'origen: "cridar els Josepets".
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Aixpo de cridar als Josepets cal que t'ho digui en Parèmies, és del seu negociat... ;-)

      Elimina
  4. Estic intentant imaginar-me l'ambient, i deuria ser d'alló més barroc, una immensa successió d'imatges envoltades de tota l'immensa parafernàlia que sols a aquella època eren capaços de generar. M'agrada

    ResponElimina
  5. Javier,
    L'ambient havia de ser sensacional entre el kischt i la genialitat barroca!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols