Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (i 2)

Les celebracions del bicentenari de la Pepa han estat vàries i de diversa intensitat i intensions. A Barcelona la Zona 0 de la Biblioteca Nacional de Catalunya va exposar el millor de la documentació que aquesta institució custòdia sobre el tema. Fou una exposició molt interessant perquè ens permeté veure les reaccions que La Pepa va provocar entre una societat que es debatia entre el conservadorisme que posteriorment derivà vers el carlisme i el liberalisme més encès i racional que finalment s’imposà. Amb un espai molt reduït i amb un pressupost proporcional a la grandària l’espai Zona 0 de la Biblioteca és capaç de muntar exposicions  interessants que permeten cíclicament ens permet veure la diversitat del material de que disposa. En Xavier Caballé m'informa que a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona també se'n fa una altra, Visca la Pepa! Catalunya i la Constitució de Cadis, però no l'he pogut visitar. A veure si m'hi passo el més aviat possible.

L’altre espai barceloní que li ha dedicat l’atenció a La Pepa i al seu entorn és el que ja va sent un clàssic al Piscolabis: el Gabinet de gravats de Palau antiguitats, gestionat per l’Albert Martí Palau i en Santi Mercader. L’exposició Constitució/conflictes/propaganda que han preparat gira a l’entorn dels grans canvis polítics, culturals i bèl·lics que va patir Espanya a principis del s. XIX amb les primeres lluites entre liberals i conservadors, la Guerra del Francès i la Constitució de Cadis com a eix vertebrador.  Ja fa temps que es va inaugurar i la idea era parlar-ne molt abans però ha estat impossible fer-ho malgrat tenir l’apunt més o menys embastat. Potser millor fins i tot comentar-la ara que encara es pot visitar i ja s’ha passat l’eufòria oficial.

Als organitzadors de l'exposició, malgrat ser comercial, no els fa res demanar peces en prèstec a amics que per poder-la complementar i arrodonir-la. Per aquest motiu ens podem trobar amb una sèrie de meravelles extraordinàries a l’entorn de la Constitució de Cadis i el moment que no són a la venda però que les podem admirar. Així doncs, podem admirar una tapa de la Constitució dita de la polvera del 1812 i una de sencera de les reedicions del 1820 fetes a Madrid. Unes autèntiques meravelles bibliogràfiques molt difícil de veure però de les que a cada constitució espanyola que s’aprova se’n fa un tiratge amb aquest format. A més hi teniu la Constitució de Cadis  que em van demanar i els Decretos y Órdenes dels que ja n’he publicat els apunts corresponents, una constitució de Cadis impresa a Madrid el 1820 i un catecisme de la Constitució.

A més hom pot consultar els quatre volums del manuscrit dels Trabajos de Barcelona, el dietari d’un autor no del tot identificat (cal un estudi exhaustiu) que va anar apuntant tots els esdeveniments protagonitzats per la invasió francesa de la ciutat entre el 1810 i el 1814. L'Enric H. March ja n'ha ressaltat la seva importància com a manuscrit històric en un apunt que donava la primícia de l'exposició. Em consta que el propietari d’aquesta joia, a través de Palau Antiguitats, ha permès la seva reproducció per a que pugui ser consultada a l’Arxiu Municipal. Només per aquest fet ja ha valgut la pena que s’organitzés aquesta exposició i es posés a disposició dels estudiosos un document de primera mà com aquest.

Altres peces de primera fila i molt interessants són dos dibuixos força grans, un de Bonaventura Planella amb una sessió de les Corts Generals al Teatro Real de la Isla de León de Cadis i un altre d’un afusellament d’un espia francès en el turbulent 1808 de Salvador Mayol. Ambdós dibuixos son inèdits i d’una qualitat molt alta alhora que representatius de principis del s. XIX. Dues peces dignes d’estar presents en un museu tant d’història com d’art i que són realment una petita delicatessen.

Fora d’aquestes peces que hem comentat i que formen un conjunt heterogeni i especial dintre de l’exposició, la mostra es fonamenta sobretot en el gravat. És curiós constatar que el gravat exposat (i el realitzat a l’època sobre el tema) sigui majoritàriament calcogràfic i que la xilografia, el procediment més popular, no tingui una representació prou important. Una mica sembla com si els gravats que es produïren sobre la Guerra del Francès anessin destinats a una certa classe social posicionada econòmicament malgrat que el poble ras sigui el protagonista de la majoria dels esdeveniments. Deixem aquesta petita contradicció pels analistes del moment.

L’exposició s’articula a l’entorn del que podríem anomenar àrees temàtiques com són les al·legories, els protagonistes, les ciutats mítiques (Madrid i Saragossa) de la Guerra del Francès i Catalunya, les sàtires polítiques i bèl·liques i per acabar els gravats de Goya. Aquest ordre no cronològic li dona coherència a l’exposició que ens permet seguir-la i comparar les diverses solucions dels artistes a representacions temàtiques semblants. A més, en aquestes àrees hi trobem gravats de diversos orígens amb peces extraordinàriament rares ja que provenen de l’estranger i que són un fidel reflexa de com es va seguir la Guerra del Francès des d’altres terres.

La meva debilitat per les al·legories, un dels temes més surrealistes de la història de l’art, es veu plenament satisfeta amb la contemplació de les que s’hi exposen, sobretot per l’al·legoria satírica contra Godoy. Dintre de l'àmbit dels retrats dels protagonistes del moment però, en destacaria el de Valdes. The Spanish patriot... un genial retrat romàntic amb tots els tòpics de l’espanyol vist des de l’estranger. Els esdeveniments històrics de la Guerra són representats de diverses maneres en els gravats exposats, des de fórmules més al·legòriques a d’altres més cruentes. És un autèntic retrat d’una guerra que introduïa la guerra de guerrilles i que va transformar les tàctiques militars fins al dia d’avui.

L’exposició ens evoca com va ser aquest temps convuls a través de les escenes més o menys realistes de la guerra però també a través de la sàtira i l’humor del moment, sobretot de les caricatures franceses i angleses. L’humor com a propaganda política seria un bon resum d’aquesta secció que compta amb caricatures excelses. La mala llet i la ironia es donen la mà en uns gravats extraordinaris que ens permeten veure que poc hem inventat nosaltres. Aquesta, naturalment és una de les altres seccions que més m’agraden, suposo que és perquè el realisme no és el més important, sinó la caricatura i la part grotesca dels esdeveniments que vivien.

I l’altre part que li tinc flaca (em sembla que li tinc flaca a tot!) és a l’obra de Goya. Això són paraules majors i tractant-se de la Guerra del Francès no hi podia faltar una petita representació dels seus Desastres de la Guerra, per a mi una de les sèries més reeixides i impressionants. Imatge i paraula es donen de la mà per a colpir-nos i sobretot per a que reflexionem sobre l’horror de la guerra. Va més enllà de l’anècdota que ha inspirat el gravat per crear una imatge universal del dolor. És ben curiós com aquesta sèrie, i els gravats dels presoners que també hi són, no es publiqués en vida de Goya, sinó quan ja feia molt de temps que era mort. Fins i tot per a les publicacions propagandístiques de la guerra aquestes imatges eren massa punyents. A més de la temàtica tenim la qüestió formal dels gravats, una autèntica meravella de combinació entre l’aiguafort i l’aiguatinta.

En fi, tant els gravats de Goya que podem admirar aquí com la resta de l’exposició és un bon complement per a la que el CaixaForum dedica a la figura de Goya, també molt recomanable però amb altres pressupostos... Un aparador al·legòric a la temàtica i un catàleg (el tenen a la venda però si dieu que veniu de cal Piscolabis us el regalaran) acaben d'arrodonir una exposició preparada amb ganes i enginy. Passeu-vos-hi i ja veureu que no us decepciona.