Joan Salvat-Papasseit i les edicions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana

Als Àlex, Darriba i Pons, promotors de pedra picada de Joan Salvat-Papasseit.

Aquest agost commemorem que fa cent anys que va morir un dels poetes més importants de la literatura contemporània, Joan Salvat-Papasseit. Per a commemorar-ho no faig un apunt dedicat a la seva literatura -per coneixements en soc incapaç de fer-ho- sinó a una de les seves facetes vitals que massa vegades es negligeix: la d'agitador editorial com a llibrer, com li agradava anomenar-se a ell mateix. Precisament enguany l'exposició de la Fira de Llibreters de Vell del Passeig de Gràcia serà dedicada al poeta, però també a l'editor. És comissariada per l'Àlex Pons amb la col·laboració de l'Àlex Darriba, per la qual cosa, ja per endavant, us la recomanem, i sobretot el catàleg que en sortirà publicat pel Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona i Garsineu Edicions. 

Josep Obiols. Salvat-Papasseit Llibrers. Tinta i guaix blanc.

Fou destinat per a la publicitat de les revistes La Revista i Mar Vella. (1919)

De Joan Salvat-Papasseit s'ha destacat moltes vegades els seus orígens humils a la Barceloneta i com va esdevenir tot un autodidacte en l'àmbit cultural i polític. Des de ben jove freqüentà tant les xarxes de moviments socials com les tertúlies de lletraferits, com la de la Sastreria Miquel de la Barceloneta on es reunia amb una part de la intel·lectualitat més variada del moment. A més fou assidu també de les parades de llibreters de vell al Portal de Santa Madrona on també es formaven tertúlies espontànies entre clientela i paradistes. Tot això va fer que establís amistat amb moltes personalitats diverses del moment.

Exlibris de Salvat-Papasseit de Josep Obiols i Emili Ferrer

El 1913, amb només dinou anys, entrà a formar part de la Junta de l'Ateneu Enciclopèdic Popular -dirigit per Francesc Layret- com a bibliotecari i el 1914 ja era redactor de publicació Los Miserables. Diario de extrema izquierda. A més, va formar part, amb diversos intel·lectuals joves i agitadors -Joan Alavedra i Antoni Palau i Dulcet, entre altres- de l'anomenat Grup Aniflamenquista Pro-Cultura que atacava l'espanyolització, vulgarització i banalització de la cultura i les curses de braus.

Francesc Serra i Dimas. Retrat i signatura de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Tiratge de1924-1925

Consta que amb en Joan Alavedra intercanviaven llibres i cadascú hi anotava les seves observacions per tal que l'altre les llegís. Fou precisament amb ell i l'Emili Eroles que van adreçar-se al factòtum del noucentisme i, en aquell moment de la cultura catalana, Eugeni d'Ors. Alavedra comentà que junts havíem anat a veure a Eugeni d'Ors, el doctor Martí i Julià, [...], per a demanar-los escrits, adreçats als seus amics, combatent les curses de braus. Un diumenge a la tarda, impresos en fulls, anàrem a tirar-los a grapats en plena Plaça de les Arenes". Aquesta primera trobada amb en Xènius va ser transcendental per a en Joan Salvat-Papasseit. Emili Eroles recorda que "Xènius va llegir els poemes d'en Salvat i li van agradar, fins al punt que es va interessar pel treball que feia i en dir-li que guardava fustes al moll, va prometre-li que faria manera de proporcionar-li una feina més digna.

Revista d'avantuarda Arc-Voltaic dirigida per Joan Salvat-Papasseit (1918) amb dibuix de Joan Miró

Aquesta promesa, com molt bé indica Iris Torregrossa, es va fer efectiva en ser recomanat a Santiago Segura (1879-1918) que fou un mecenes de l'època, propietari de Faianç Català, botiga de bibelots, mobles, antiguitats, restauració... -a Gran Via 615 de Barcelona- on entrà a treballar. Al costat mateix -Gran Via 613- el 1915 va obrir Les Galeries Laietanes per a vendre obres d'art i antiguitats i fer exposicions. La nòmina dels artistes exposats fou molt eclèctica i dispersa, sense un criteri i una línia clara, a diferència de la Galeria Dalmau. Però aquest element d'aparent diversitat fou aprofitat pel poeta, ja que li va permetre tenir contacte amb una sèrie d'il·lustradors amb sintonies diferents, però que van col·laborar al full Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual (1917-1919).

Carta de begudes del Celler de les Galeries Laietanes, il·lustrada per Xavier Nogués

Santiago Segura, a més, hi obrí una llibreria i un celler al soterrani per tal de convertir-lo en centre de les tertúlies de la Barcelona del moment. Per entendre què va significar per a la cultura catalana el Celler de les Galeries Laietanes és imprescindible l'estudi teatralitzat de Joan Maria Minguet, publicat per Vibop. El 1917 Santiago Segura es va convertir amb el seu protector i li confià la secció de llibres -Oficina de llibres, estampes i fotografies de Vell i Nou- amb la intenció de promoure també el sector editorial. Un any després fou anomenada com "Secció de Llibreria de les Galeries Laietanes" i s'inicià l'activitat editora amb les publicacions de Vell i Nou (1915-1921) i La Revista (1915-1936), dirigida per Josep Maria López-Picó i on Joan Salvat-Papasseit hi col·laborà estretament.

Coberta de Max Romos per a Humo de fabrica, de Gorkiano/Salvat-Papasseit. Barcelona, Galeries Laietanes, 1918

Amb en Santiago Segura havien començat la política de publicacions, començant per Humo de fàbrica, amb coberta de Max Ramos i signat per Gorkiano -pseudònim de Salvat-Papasseit- que era un recull dels seus articles combatius i dispersos. Va publicar l'únic número de la revista Arc-Voltaic i tenia previst publicar Mots-propis -recull d'aforismes del poeta publicats a Un enemic del Poble- que, afortunadament en Jordi Martí ha publicat ara a Virus recentment. També s'havia de publicar un llibre de Pompeu Gener -Peius- que finalment no es publicà i que denota que no hi havia una línia editorial clara.

Publicitat de Salvat-Papasseit Llibrers a La Revista (1919)

La mort del mecenes el 1918 capgirà la situació i posà la direcció de tot plegat a mans de la seva vídua, Maria Cladellas, qui delegà el tema editorial a Joan Salvat-Papasseit, conjuntament amb el seu germà Miquel. El 1919 ja portava el nom de "Secció de Llibreria dels Salvat-Papasseit" que el 1920 es transforma com a "Llibreria Nacional Catalana" i moltes vegades anunciats com "Salvat-Papasseit Llibrers".

Número 10 d'Un Enemic del Poble (gener 1918)

Aquest canvi provocà que principalment Joan Salvat-Papasseit agafés les regnes de l'editorial i que hi posés el seu segell personal en la tria i selecció del que es publicà. Aquest element és el més interessant perquè veurem que en aquest tria el gust personal del poeta és l'eix vertebrador de tot plegat i ens deixa veure també que els gustos i les relacions personals eren d'allò més variats. Només cal seguir els fils que l'Àlex Darriba ha fet a Twitter on llista i explica les sistemàtiques dedicatòries dels seus poemes a les seves amistats. Aquests fils ens permeten veure el variades que eren les seves amistats i coneixences en l'àmbit polític, social, cultural, artístic, literari... i com això va ser decisiu a l'hora de tirar endavant les seves publicacions, cosa que es reflecteix molt a Un Enemic del Poble. 

Joaquim Torres Garcia. Dibuix original per a Poemes en ondes hertzianes, (1919), tinta. Palau Antiguitats

Per un altre costat, una de les altres característiques de les publicacions fou la pulcritud en la impressió, el disseny curós i sense carregaments innecessaris. Tant les publicacions que es van fer des de l'editorial "La Revista" -dirigida per Josep Maria López-Picó- com la que fa a través de la "Llibreria Nacional Catalana" són dissenys de cobertes i interiors molt sobris on la tipografia dels textos facilita la lectura. Les impremtes que utilitza són també de gran prestigi com la d'Antoni López Bausá, Ramon Capera, Altés, Joaquim Horta o Avel·lí Artís. L'editorial "La Revista" publica, d'aquí ve el nom, la revista literària La Revista, dirigida pel seu amic Josep Maria López-Picó, del que podríem destacar els seus almanacs de 1918 i 1919 amb moltes il·lustracions d'artistes vinculats a l'ambient de les Galeries Laietanes.

Joaquim Torres-Garcia a Joan Salvat-Papassiet. Poemes en ondes hertzianes. 

Barcelona, Edicions Mar Vella, 1919

És curiós constatar com el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919) -il·lustrat per Torres-Garcia i Barradas-, el va editar vinculat a la revista Mar Vella, dirigida per Tomàs Garcés i impresa pel "mestre Ramon Capera". La revista pertanyia a la Joventut Nacionalista de la Barceloneta on hi col·laborar Salvat-Papasseit i on, des del primer número -en va durar quatre-, hi ha publicitat de "Salvat-Papasseit llibrers", i en el tercer i quart publicitat del seu primer poemari. En el darrer número hi va publicar el seu famós article Concepte del Poeta on reflexiona abrandadament entorn del fet poètic i els poetes.

Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. Barcelona, Atenes A.G., 1921

El segon poemari, L'irradiador del port i les gavines (1921), imprès a Atenes A.G., segueix la mateixa línia avantguardista amb cal·ligrames, sense la col·laboració d'artistes plàstics, però amb grans contrastos realitzats per mestres tipogràfics com ja es transmet a la coberta. La seva experiència prèvia en publicacions i distribució de revistes de combat avantguardista -on ja havia publicat els seus cal·ligrames i paraules en llibertat- fou decisiva per a entendre aquests dos primers poemaris.

Joan Salvat-Papasseit. La Gesta dels Estels. Barcelona, Publicacions La Revista, 1922

Els següents dos poemaris foren més continguts tipogràficament i foren impresos precisament per les editorials vinculades a les Galeries Laietanes: La Revista i Llibreria Nacional Catalana. La Gesta dels Estels (1922) fou publicat per Publicacions La Revista, amb el número 53, seguint les estrictes característiques de la resta de publicacions malgrat que s'aprecien diverses dimensions.

Il·lustració de Ramon Capmany per a Joan Salvat-Papasseit. Les Conspiracions. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El quart poemari, Les Conspiracions (1922), comptava amb un dibuix de Ramon Capmany i un colofó amb dibuix d'en Xavier Nogués. És una edició que segueix el format dels altres llibres publicats ordinàriament per la Llibreria Nacional Catalana que ell mateix dirigia i que ja havia publicat alguns llibres d'escriptors molt vinculats al seu cercle d'amistats. Com ja hem comentat, aquesta vinculació de "Salvat-Papasseit llibrers", com els agradava anomenar-se, tan personal amb el que editaven és un dels segells característics del seu funcionament. La Llibreria Nacional Catalana edità, pel que hem vist, a escriptors dintre del món de relacions i passions -no necessàriament estilístiques- que no li conferiren un tret avantguardista, sinó més aviat eclèctic. Així doncs, els germans Salvat-Papasseit, publicaren dintre de la seva col·lecció ordinària a:

Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions . Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

Josep M. de Sucre Joan Maragall (1921)
Josep M. de Sucre L'ocell daurat (1921)
Joan Malagarriga Al vent de la ciutat (1921)
Francesc Pujols Llibre de Job (1921)
J.M. López-Picó Dites de tot l'any (1922)
Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions (1922)
Josep M. De Sucre Poema-barbre de Serrallonga (1922)
Antoni Rosich Catalán Retalls d'hores (1922)
J. Puig Pujades Tragèdies de Veïnat (1923)
Cèsar August Jordana Quatre venjances (1923)

Diverses cobertes de la Llibreria Nacional Catalana

Ara bé, les publicacions de la Llibreria Nacional Catalana més importants -editorialment parlant- són les que surten de la concepció ordinària -no en el sentit pejoratiu sinó del de la normalitat- de les que hem vist, tant pel que fa a la forma com al contingut. I aquesta és la gran aportació de Salvat-Papasseit Llibrers a la bibliofília catalana i universal perquè n'hi ha uns quants que són de recerca internacional dintre dels llibres d'avantguarda. Aquests llibres que podem anomenar extraordinaris, fora de sèrie, és on més es reflecteix la sintonia de Joan Salvat-Papasseit amb els seus amics que ja hem comentat. Això confereix a aquestes publicacions una ambivalència entre l'avantguarda i el noucentisme imperant, curiosament una de les crítiques que se li han fet literàriament a Joan Salvat-Papasseit. Malgrat això Joan Salvat-Papasseit era conscient del que va dir Juan Ramón Jiménez que en ediciones diferentes los libros dicen cosas distintas. Aquest esperit d'embellir les edicions fou la gran tasca editorial del nostre poeta.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Dintre dels llibres extraordinaris l'autor més privilegiat i productiu fou Xavier Nogués, amb unes propostes de llibres que encara avui ens treuen l'alè en gaudir-los. No és estrany que el poeta i l'artista col·laboressin tan estretament, ja que fou precisament Xavier Nogués qui estigué al capçal del llit i amb la família en morir Salvat-Papasseit. Gràcies a aquesta íntima relació el 1919 es va publicar La Catalunya pintoresca amb text de Francesc Pujols i pròleg de Joan Sacs -Feliu Elias- amb un format gran de 33 x 26 cm., estampat a la impremta Altés. A partir de cinquanta parèmies Xavier Nogués realitzà unes il·lustracions sarcàstiques sota les que Francesc Pujols en realitzà un comentari irònic, tot plegat amb un to foteta sobre el caràcter dels catalans. Els dibuixos d'en Nogués segueixen la seva estètica desmanegada, trencadora i grotesca, com un petit paral·lel a George Grosz, per exemple.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Es publicà en cinc fascicles de déu il·lustracions cadascun que després es podien relligar amb una enquadernació de tela amb un dibuix central. Aquesta manera de publicar, però, era més pròpia del s. XIX -La vida d'una dona (1866) d'Albert Llanas i Josep Armet, Historia de una mujer (1880) d'Eusebi Planas o La vida alegre (1883) de Joan Aleu, Colección humorística (1898) de Sanuy i Serinyà... per exemple- que no pas de principi del s. XX. No oblidem tampoc que el diccionari de Pompeu Fabra també s'edità en fascicles. Malgrat aquesta anècdota d'edició, la renovació conceptual que van fer Xavier Nogués i Francesc Pujols fou un gir magistral en el món editorial català, que ha provocat que d'aquest àlbum s'hagin fet cinc reedicions (1933, 1947, 1979. 1987 i 1990).

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Amb un format més petit (17 x 17 cm.) el 1920 va publicar una delícia infantil: Abecedari català per a nens, amb un pròleg de Pompeu Fabra. No és estrany veure a Pompeu Fabra col·laborant en aquest projecte perquè tant Salvat-Papasseit com tots els grups als quals estava vinculat van ser partidàries des de l'inici d'acceptar les normes ortogràfiques fabrianes, a diferència de veus discrepants que les van discutir.

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Aquest portafolis en format capseta i amb una goma per a tancar-lo, conté un tríptic -on hi ha el pròleg i les justificacions de tiratge- i els fulls individualitzats de les diverses lletres de l'abecedari. Aquests fulls es componen de la lletra en majúscula amb una il·lustració que l'envolta representativa de les dues paraules que tenen com a inicial la lletra representada.

Cartell original per a Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. (1920) (Barcelona, MNAC)

La delicadesa tant de la concepció, el disseny i l'execució d'aquest abecedari el converteixen en un dels llibres infantils més excel·lents de la impremta catalana. Sembla que fins i tot aquest llibre tenia previst ser publicitat a través de cartells i per això d'en Xavier Nogués al MNAC se'n conserva un projecte que malauradament no es va dur a terme.

Xavier Nogués. 50 ninots. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

L'altra publicació deguda a en Xavier Nogués és la de 50 ninots, de 1922, també en un format petit (16,5 x 13 cm.) que a la coberta és signada per ell però amb els dibuixos interiors signats amb el seu pseudònim de Babel. Aquesta petita joia, amb només un o dos personatges per full i una petita frase al·lusiva, contrasta amb la grandària de La Catalunya pintoresca i es vincula molt més al Nogués dels personatges del mateix Celler de les Galeries Laietanes o de la col·laboració amb en Ricard Crespo amb els vidres. Es va editar amb un petit pròleg de Ramon Reventós que en ressaltà els aspectes crítics de Xavier Nogués i potser per això, com La Catalunya picaresca, ha tingut un llarg recorregut amb quatre edicions més (1950, 1968, 1975 i 2018).

Comparança entre La Catalunya picaresca i 50 ninots

Aquest esperit mordaç i avantguardista de Xavier Nogués ha estat destacat pel crític d'art Joan M. Minguet que en ressalta les contradiccions entre la seva classificació entorn del noucentisme i el seu esperit trencador. Per això de manera provocadora ens interpel·la a alliberar-lo d'etiquetes i reflexiona dient: quina associació més singular: el poeta empeltat de futurisme, creador d'alguns poemes visuals sublims en llengua catalana; l'home d'orígens humils que va divulgar les utopies àcrates en molts articles; i Nogués, un home que alguns vinculaven al noucentisme, és a dir, al moviment burgès per excel·lència. Alguna cosa no quadra, veritat? Però deixo la inquietud que m'assalta per a una altra ocasió.

Joaquim Torres Garcia. L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa

Barcelona, Salvat-Papasseit Llibrers, 1919

L'altre llibre en petit format però que també és, en si mateix, una petita joia és el de Joaquim Torres Garcia titulat L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919). El publicà en Salvat-Papasseit recollint una conferència que va fer a Sitges per al metge Joan Ramon Benapés i els seus amics. Era un moment de transició per a Joaquim Torres Garcia ja que s'estava desfent del noucentisme -després d'haver estat foragitat del Palau de la Generalitat per Puig i Cadafalch i deixar inacabats els murals del Saló Sant Jordi- i ja tendia cap a un constructivisme estètic que el caracteritzarà. En aquest llibre exposa el seu replantejament estètic i formal i el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importàc¡ncia de plasmar les emocions i d0atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d'una vocació d'eternitat com ens resumeix Vinyet Panyella. És per això que la tipografia manual que utilitza Joaquim Torres Garcia està obrint un nou món a la seva manera de concebre l'art.

Josep Maria Junoy. Cal·ligrames & poemes. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Un altre gran llibre d'aquesta selecció és el que publicà de cal·ligrames de Josep Maria Junoy, Cal·ligrames & pomes, de 1920 (27 x 22 cm.), imprès per Antoni López Llausas. Ja li vam parlar un apunt a aquest poemari avantguardista i les circumstàncies de la seva edició. És sense cap mena de dubte d'una de les fites de la literatura catalana i mundial avantguardista que recollia els diversos i dispersos cal·ligrames que va anar publicant en diverses revistes, incloses les que estaven vinculades a Joan Salvat-Papasseit. La pulcritud de la seva impressió, el domini tipogràfic a l'hora de compondre els cal·ligrames i la intensitat dels negres en la seva edició converteixen aquest llibre-plaquette en una autèntica joia més enllà de la seva importància literària.

¡

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923

Dintre d'aquestes publicacions extraordinàries hi ha una petita joia que és l'autoedició d'El poema de la rosa als llavis, publicat el 1923. De petit i quadrat format (14 x 14 cm.) aquest poemari segueix les petjades de les edicions de luxe que es realitzaven en llibres de bibliofília a principis del s. XX, com són les edicions d'Antoni Bulbena que ja hem analitzat. En els llibres de curts tiratges -entre 25 o 150 exemplars, normalment- hom acostumava a utilitzar diversos tipus de paper. Així doncs, s'utilitzava el paper normal per al tiratge més popular i després es reservaven molt pocs en un tiratge fet o en paper de fil o en paper japó. En aquest cas els 100 exemplars de què costà aquest llibre es van fer tots en paper japó, el més luxós, tot imprès als Tallers Omega.

Joan Salvat-Papasseit. Com sé que es besa. Original en tinta blava (BNC) i la impressió. Barcelona, 1923

Per acabar de donar-li un acabat més luxós l'enquadernació es va fer amb pergamí, amb un dibuix de Josep Obiols a la coberta pintat a la trepa i un altre a l'interior. De la pulcritud de l'edició en donen fe els dos cal·ligrames -Jaculatòria i Com sé que es besa- que són una autèntica perícia tipogràfica. És un llibre estèticament contradictori ja que, per una banda hi ha les il·lustracions noucentistes de Josep Obiols i una enquadernació en pergamí que li confereix una estètica burgesa i per l'altra hi ha la modernitat avantguardista de la seva poètica, més enllà fins i tot dels seus famosos cal·ligrames.

Josep Maria López-Picó. Septenari de maig. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1921

Aquesta ambivalència estètica i conceptual és la que, com hem vist, preval també en les seves publicacions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana. Els altres dos llibres que va publicar, dintre d'aquesta sèrie extraordinària, que hem esmentat tenen un caràcter més marcadament noucentista. El 1921 va publicar Septenari de maig de Josep Maria López-Picó que musicà Antoni Marquès i fou acompanyat amb il·lustracions de Josep Maria Marquès-Puig -emmarcades amb un fons groguenc-, tot plegat traspuant l'estètica noucentista tan característica.

Magnífica exposició de Salvat-Papasseit llibreter (2024) a llibreria L'Ílla del Tresor de Premià de Mar 

on hi destaca per sobre de tot el Septenari de maig (1921) de López-Picó

El llibre és de gran format (32 x 25 cm.) i continua una certa tradició modernista de combinació de literatura, música i il·lustració com l'Alegria que passa (1890) de Santiago Rusiñol, Boires Baixes (1902) de Josep Maria Roviralta o Liliana (1907) d'Apeles Mestres per posar només els exemples més coneguts. A diferència d'aquests precedents, sobretot dels dos darrers, el llibre Septenari de maig malgrat ser un llibre espectacular és poc pretensiós, tant a nivell literari -no vol emular grans gestes- però sobretot en l'àmbit d'il·lustració.

Tomàs Garcés. Vint cançons. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El darrer llibre que analitzarem d'aquesta sèrie és més modest, editorialment parlant, ja que només compta amb una xilografia a la coberta de Josep Obiols. Es tracta de Vint cançons de Tomàs Garcés (1922) que fou un dels llibres més reeditats del poeta. Fins i tot el 1923 la Llibreria Nacional Catalana en va estampar una segona edició encara que tingué la xilografia de Josep Obiols. Malgrat que sigui molt menut (17 x 12 cm.) surt de la resta de publicacions extraordinàries i entronca perfectament amb tota la resta de llibres de poesia noucentista, dels que l'Aitor Quiney ja ha tractat en el seu estudi publicat per la Fundació Rafael Masó de Girona després d'una magnífica exposició.

Joan Salvat-Papasseit. Manuscrit d'Omega, publicat a Óssa Menor (1925)

No voldríem acabar aquest repàs les publicacions extraordinàries vinculades a la Llibreria Nacional Catalana de Joan Salvat-Papasseit i el seu germà Miquel sense anomenar, ni que sigui amb una pinzellada la publicació pòstuma que es va fer amb els poemes que, segons diuen, foren recollits sota el coixí del llit de la mort del poeta. La primera és el seu darrer poemari, Óssa menor. Fi dels poemes d'avantguarda (1925) publicació deguda al seu amic Joan Merli, agitador artístic i editorial com l'anomena Josep Mengual al molt recomanable blog Negritas y cursives. Segueix la línia del Poema de la rosa als llavis amb una enquadernació de pergamí i amb il·lustracions de Josep Obiols, el que acaba de conferir una estètica encara més noucentista.

Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1926. Il·lustracions d'Emili Ferrer

L'altre cas interessant és el llibre infantil Els nens de la meva escala (1926) publicat asincrònicament a nom de la Llibreria Nacional Catalana. La seva vídua, Carme Elutèrio, continuà treballant a les Galeries Laietanes i això va fer, com ja vam comentar fa un temps en un apunt que li vam dedicar al llibre al Piscolabis, publiqués una sèrie de contes que havia publicat a la revista infantil Mainada el 1921. Les il·lustracions anaren a càrrec de l'Emili Ferrer -que ja li havia fet un exlibris- i de la impressió s'encarregà el també amic Joaquim Horta.

Colofó de Josep Obiols que feia servir Salvat-Papasseit per als seus llibres

Aquest apunt vol ser un homenatge a Joan Salvat-Papasseit que més enllà del seu vessant de poeta tingué una feina de manutenció intel·lectual -després d'haver guardat fusta al moll- en la que excel·lí. Aquesta relació contradictòria entre algú que venia d'un món proletari reivindicatiu i que s'endinsà en un món és o menys burgès donà els seus fruits en una proposta editorial d'una personalitat pròpia realment important i en la que els seus amics i coneixences -sobretot de l'etapa d'Un Enemic del Poble en foren els protagonistes. És per això que són molt encertades les seves paraules quan va dir: Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diners, l'artista amb el cavall.

Sense cap mena de dubte, sense l'impuls editorial de Joan Salvat-Papasseit avui no podríem gaudir d'aquestes edicions úniques i extraordinàries... i "inútils".

Josep Obiol, Ex libris personal de Joan Salvat-Papasseit (1921)

BIBLIOGRAFIA

DIVERSOS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà. Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Edicions 62, 2010

JANÉS I OLIVÉ, JOSEP. Lírics catalans. J. Salvat Papasseit. Barcelona, Oreig de la Rosa dels Vents, 1938.

MINGUET, JOAN MARIA. Alliberar Xavier Nogués. Barcelona, Palau Antiguitats, 2022

MINGUET, JOAN MARIA. El celler de les Galeries Laietanes. Alella, Vibop, 2023

QUINEY, AITOR. "El postsimbolisme i les avantguardes (1914-1936)" a CASACUBERTA, MARGARIDA / QUINEY, AITOR. Imatge & Poesia. Les poètiques de la modernitat. Lladó, Úrsula Llibres / Fundació Rafel Masó /BNC, 2022 pp. 134-239

TORREGROSSA, IRIS. Joan Salvat-Papasseit i la promesa d'Eugeni d'Or. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2024 

VIDAL OLIVERAS, JAUME. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell, Museu d'Art de Sabadell, 1998

Incunables Fotogràfics a Espanya (1852-1888), els avantpassats de la il·lustració fotogràfica

A Fotoconnexió, pel Portal Clifford, per tot i més

Estem molt acostumats a veure llibres il·lustrats amb fotografies i fotollibres i en el blog n’hem vist uns quants, però, com s’introduí la fotografia al món editorial? Quins foren els orígens remots d’aquest canvi tan revolucionari? A Madrid se celebra una important exposició sobre els incunables a Espanya que marquen la introducció de la impremta a la península i es fa èmfasi en la il·lustració o amb la introducció de les partitures.

Utilitzem la paraula llatina incunabula -bressol- per a referir-nos al naixement de la impremta (impresos del s. XV), en una fase d’aprenentatge i maduració. Aquest terme també li escau a aquests inicis de la fotografia dintre del món editorial perquè, com veurem, es fa de manera molt manual i alhora amb moltes imperfeccions tècniques. Aquest és el darrer pas en l’evolució de l’estampació de la imatge en el món del llibre, cap a una més gran fidelitat o versemblança del que s’hi representa.

Faules d’Isop (Girona, Francesc Bro, s. XVIII), La Verdadera política de los Hombres de distinción (Barcelona, Joan Jolis, 1732), Serafí Pitarra. Retrato litográfich y literari (Barcleona, La Renaixensa, 1874) i La Baladas de Briz (Barcelona, Joan Roca i Bros, 1878)

Malgrat que hi hagués abans de la fotografia diverses tècniques de gravat, com a la xilografia i la calcografia, la litografia s’estava imposant en el món editorial pel seu abaratiment dels costos de producció. Els seus inicis, a Espanya entre 1819 i 1823, foren també molt primitius, matussers i d’estètica naïf. Això, com ja hem vist al Piscolabis Librorum, ens fa parlar d’incunables litogràfics. Per això el s. XIX és el del domini de la litografia que finalment serà destronada a finals del s. XIX amb la mecanització dels fotogravats. S’aconseguí integrar text i imatge gràcies a una planxa de zinc, mecànicament gravada amb un negatiu, que s’incorporava a un tac de fusta del gruix tipogràfic, igual que els tipus mòbils.

Tac de fusta amb un fotogravat de l’exterior de la Santa Cova de Manresa

L’aparició del daguerreotip el 1839 va revolucionar el món de la imatge, però la seva base era rígida peça única, ja que no es podia reproduir. La tècnica del col·lodió humit o albúmina, vers 1850, va permetre crear un negatiu reproduïble sobre paper amb tantes còpies com fossin necessàries rebaixant el cost econòmic i assolint graus de perfecció que abans no s’havien obtingut. Aquest sistema és el que es divulgarà gràcies a les Carte de visite (CDV) i d’aquí passaran al món del llibre. De fet, el que es feia era enganxar el prim paper d’albúmina sobre un cartó rígid per a ser relligat posteriorment en el llibre.

Daguerrotip (mitjans s. XIX) i CDV del mag Fructuós Canonge (Barcelona, Moliné i Albareda, vers 1880)

Diferències entre el paper d’albúmina i el paper cartó al qual s’enganxava

Malgrat que el sistema de l’albúmina abaratí molt el cost de les fotografies aquest procediment encara suposava un cert cost que feia que anar a cal fotògraf fos una cosa ocasional. Això explica els post-mortems que ens feien perquè no era tan usual la fotografia en vida. Aquest cost econòmic devia ser un impediment també per als incunables fotogràfics que devien encarir el producte malgrat la seva versemblança superior a la litografia. 

Estadística producció d’incunables fotogràfics entre 1861 i 1888

Gràcies a l’estudi d’Isabel Ortega Garcia, de la BNE, que en el catàleg Fotografíà en la España del s. XIX (2003) que comportava un inicial catàleg d’incunables fotogràfics 1861 i 1888 -més incorporacions que he trobat posteriorment- es devien editar escassament un centenar i molt concentrats, precisament, en les províncies més pròsperes. La litografia i la cromolitografia continuaren essent el tipus d’il·lustració majoritari al món editorial del s. XIX malgrat aquest intent matiner d’introduir la fotografia. 

Mapa provincial de la producció d’incunables fotogràfics

La realitat, sense polemitzar amb la fotografia de la post-veritat d’en Joan Fontcuberta, fou l’element més preuat de la fotografia. Aquest element distintiu d’aquests incunables fotogràfics ho podem observar en les “vera effigies” de l’edició litogràfica (1858) i la fotogràfica (1864) (Fotografia d'Ángel Alonso Martínez, Madrid) del currículum de Pere Felip Monlau que recullen dos retrats tècnicament diferents i, malgrat haver passat sis anys, amb grans diferències que fins i tot semblen dues persones diferents malgrat portar el mateix abric... Sobta, també, que dintre dels mèrits d’aquests currículums no hi figuri en cap moment el fet que Monlau fou un dels introductors de la primera fotografia a Barcelona el 1839.

MONLAU Y SALA, JOSÉ. Relación de los estudiós, grados, merítos, Servicios y obres científicas y literarias del Dr. D. Pedro Felipe Monlau. Madrid, Rivadeneyra, 1858 i 1864 (Fotografia d'Ángel Alonso Martínez)

Però, quan s’introduí aquest costum d’il·lustrar un llibre amb una o diverses fotografies en albúmina? Segons Martin Parr i Gerry Badger, en el seu estudi entorn els fotollibres, seria The Pencil of Nature de William Henry Fox Talbot de 1844. A Espanya, en Jep Martí, ens passa la informació que el fotògraf François-Marie-Louis-Alexandre Gobinet de Villechole, de nom comercial Franck, (actiu a Barcelona entre 1845-1871) va publicar el 1852 un Álbum fotografico. L'agost de 1852 s'anuncià la comercialització d'un àlbum de vistes de Catalunya. El primer fascicle es va publicar aquell agost i la fotografia fou una vista de la Llotja. La col·lecció havia de tenir vint-i-cinc fascicles. La vista de la Muralla de Mar que reproduïm deuria ser del segon fascicle i la tercera fou una vista de la Plaça Reial. El 1853 sortí una vista del Liceu i una de Girona des de l'Onyar, la primera coneguda de la ciutat.

Aquests fascicles -només en conservem tres custodiats a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i la de Girona a un museu de Dublin- tenien un text de quatre pàgines i una imatge de Catalunya. El mateix fascicle ja anunciava que era una "obra destinada a dar a conocer las bellezas monumentales y pintorescas más notables de este Principado en grandes láminas daguerrotipadas en papel superfino". Fou un precedent importantíssim per veure com per primera vegada algú amb vista de futur creia que la fotografia podria ser element imprescindible al món visual que s'iniciava.

Franck. Album fotografico. Cataluña. Barcelona, Franck, 1852 (Barcelona, Reial Acadèmia de Belles Arts)

Entre aquest Album fotográfico i el següent hi ha un buit temporal de nou anys en que, de moment, no trobem cap incunable fotogràfic fins que es publica la Memoria de la Plaza de Toros de Valencia de 1861 amb dues fotografies de Pablo Orellana de vistes de la plaça de bous. D'aquest llibre de dimensions considerables (31 . 22 cm.) se'n conserven dos models amb les fotografies diferents: un amb la fotografia de la plça de toros amb vista exterior i un altre amb una vista interior, ambdues amb el peu d'impremta diferent. A parrtir d'aquest llibre fou s'inicia una humil però cara aventura editorial, com veurem, però, que hem de tenir en consideració.

Memoria sobre la plaza de toros de Valencia. València, José Ferrer de Orga, 1861

Malgrat aquest inici amb una vista la majoria dels llibres publicats contenien el retrat del protagonista del llibre tal com es feia antigament com hem vist en el cas de Monlau. És per això que una de les iniciatives més interessants fou la del fotògraf Eusebio Julià de Madrid que el 1862 inicià una col·lecció de llibrets, dintre d’una col·lecció que anomenà Galería biogràfica de españoles célebres, que seguia altres iniciatives anteriors semblants com les realitzades per Pastor Díaz (1841) o Fenández de los Rios (1849) amb retrats xilografiats. En aquest cas en va fer una vintena -per raons estadístiques en aquest cas ho hem comptat com si només en fos un- que intentava aprofitar la moda de les CDV però afegint-hi una informació suplementària sobre els personatges biografiats.

 Galeria biogràfica de españoles célebres (1862) Ilustración fotogràfica de D. E. Julià y García

Cal destacar que el mateix Eusebio Julià edità, com a propaganda del seu estudi, els famosos "Almanaque de E. Juliá para el año..." els anys 1873 i 1874. Del primer almanac literari en va fer dues tirades diferents, una de luxe amb trenta i tres retrats d'intel·lectuals i literats -inclòs el seu autoretrat- del moment que li van escriure composicions. Després s'imprimí el mateix però sense fotografies, destinat al repartiment gratuït entre la seva clientela. L'edició de 1874 ja la va fer amb només una o dues fotografies, i no sempre del mateix personatge.

EUSEBIO JULIÁ. Almanaque de E. Juliá para el año 1874 . Madrid, 1873. (Retrat de Juan de la Rosa González)

Com era habitual a l’època, la dona quedà relegada, igual que amb la resta del món editorial, d’aquests primers llibres fotogràfics i només Antonia Díaz de Lamarque (1867) s’escapa d’aquesta marginació al costat d’altres literats del moment que publicaren els seus poemaris amb els seus retrats per servar la seva memòria no només literària sinó també humana.

DÍAZ DE LAMARQUE, ANTONIA. Poesias de la señora... Sevilla, Manuel P. Salvador, 1867

La marginació no només era masclista sinó que també lingüística perquè la majoria dels llibres foren publicats en castellà. No es coneixen publicacions en basc ni gallec però si algunes en català gràcies a l’empenta de la Renaixença. Víctor Balaguer (1868) -coincidint amb la vinguda dels felibres a Catalunya- publicà les seves poesies catalanes -edició bilingüe català-castellà- i Francesc Pelai Briz (1873) les seves balades. A més d’aquestes dues obres poètiques catalanes, com veurem més endavant, s’editaren llibres sobre patrimoni català en català, però representen una minoria dintre de la producció no només a Espanya sinó també a Catalunya.

 BALAGUER, VÍCTOR. Poesías catalanes completes de... La Bisbal, Antonio de Torres, 1868

Dintre la producció literària cal destacar dues traduccions espectaculars corresponents a dos clàssics de la literatura mundial, en edicions produïdes en coordinació amb editorials estrangeres. Ens referim a la Divina Comèdia de Dante (1868) i el Faust de Goethe (1878), amb fotografies de quadres d’A. Kreling. Aquests llibres, no només amb una bona quantitat de fotografies sinó que també de i potser algun detall de fotogravat es degué imprimir a Anglaterra i ser distribuït al mercat castellanoparlant, ja que l’edició de Londres és del 1877 i l’alemanya, una mica posterior, del 1880, amb peu d’impremta a Munic.

GOETHE. Faust. Madrid, English y Gras Editores, 1878

Els retrats també foren utilitzats en l’àmbit polític per tal de fer propaganda. És el cas, per exemple, de la biografia de Sagasta publicada el 1876 a l’inici de la Restauració borbònica de la que en seria un dels protagonistes. Més curiosa, però, és la publicació d’un llibret que denunciava els abusos anticlericals de la Comuna de París i l’assassinat de cinc jesuïtes. Aquest llibret de 1871 segurament estava destinat tant a la promoció de la Fe com al procés de beatificació martirial que devia haver desencadenat.

PONLEVOY, P. ARMANDO. Actas del cautiverio y de la muete de los RR.PP... Barcelona, Vda. De J: Subirana, 1871

Més enllà dels retrats, però, els incunables fotogràfics tingueren una gran varietat temàtica en paral·lel a la producció editorial. Destaquen els dedicats a art i a la literatura que representa un 50% de la producció d’incunables fotogràfics. La resta de temàtiques es reparteixen entre diversos aspectes com poden ser la Història, la política, medicina i ciència... Sobta que només es publiquessin 5 llibres de religiosos en un país encara no del tot secularitzat.

Estadística temàtica

El món de la ciència també es deixà seduir per la inclusió de la fotografia en les seves publicacions. És natural que fos així, ja que l’empirisme de la ciència del s. XIX demanava aquesta veracitat visual en el que s’hi explicava. Són meritoris, en aquest cas els diversos números de los Anales de la Sociedad Española de História Natural en els que de tant en tant i enmig de litografies i cromolitografies s’hi van incloure diverses fotografies per tal d’exemplificar perfectament el que s’hi deia. En els Anales... de 1874 hi figuren dos gossos dissecats i l'esquelet d'un amb la mancança de les potes del davant, una raresa biològica a la que hi havia molta afecció el s. XIX com ho demostra el Museu Darder de Banyoles.

“Paloma i Palomo” a Anales de la Sociedad Española de História Natural. Madrid, S. De Uhagon, 1874

Per una altra banda, és interessant veure com en els Anales... de 1880 es reprodueixen les que podríem considerar les primeres fotografies fetes amb alguna espècie de microscopi. A més, a diferència de la fotografia dels gossos, van signades pel fotògraf madrileny Gonzalo Langa (actiu entre 1864-1887), que a més de fer fotografies de persones s'encarregava també de fotografiar escultures religioses, com a negoci de comercialització d'encàrrecs. Cal mencionar que aquestes fotografies de 1880 són anteriors a les fotografies fetes amb microscopi de Wilson Bentley, qui el 1885 aconseguí fotografiar els cristalls de gel.

“Paloma i Palomo” a Anales de la Sociedad Española de História Natural. Madrid, S. De Uhagon, 1880

Del microscopi podem passar al telescopi gràcies al llibre de Camille Flamarion (1877), que estava plagat de cromolitografies, xilografies i dos fotoglípties de Can Goupil de París, amb imatges de la lluna. Aquest llibre hauria estat estampat a París perquè és d’una gran complexitat de recursos més enllà de les dues fotoglípties i també perquè l’edició francesa va sortir al mateix moment i amb el mateix desplegament de recursos il·lustratius.

FLAMMARION, CAMILO. Las Tierras del Cielo. Madrid, Gaspar y Roig editores, 1877

En l’àmbit  mèdic, una de les grans preocupacions socials i higièniques fou la gran expansió de malalties dermatològiques, sobretot les de transmissió sexual. El Dr. Giné i Partagàs presentà un estudi complet estudi sobre les malalties dermatològiques (1880) il·lustrat amb moltes cromolitografies -com era costum a l’època- però destacant tres fotografies acolorides, dels germans Partagàs, en les que hi veiem diverses afectacions. 

GINÉ Y PARTAGAS, JOAN. Tratado clínico iconográfico de Dermatología Quirúrgica. Barcelona, La Academia de Evaristo Ullastres, 1880

A nivell científic també fou interessant l’estudi entorn dels terratrèmols de Málaga i Granada (1884-85), amb fotografies de Leonardo Camps, en el que s’analitzen els seus efectes sobre la zona amb fotografies dels pobles afectats. Aquestes fotografies que reprodueixen la situació en la qual va quedar la zona ens fa pensar en que és potser el primer llibre de fotoperiodisme espanyol. En molt bon estudi monogràfic sobre el tema el trobareu a l’apunt extraordinari que li van dedicar des de la Col·lecció Rivero de Màlaga.

ORUETA Y DUARTE, DOMINGO DE. Informe sobre los terremotos ocurridos en el sud de España en Diciembre de 1884 y Enero de 1885. Màlaga, Fausto Muñoz, 1885

Quan analitzem les diverses temàtiques d’aquests incunables fotogràfics observem que els llibres dedicats a la Història de l’Art són majoritaris. Tenint en compte que era una disciplina recentment desenvolupada -malgrat els precedents tipus Vasari- és important destacar el punt de visionaris que tingueren a l’hora d’introduir la fotografia en els estudis artístics, fins al dia d’avui. Si bé és cert que arreu d’Europa s’havien reproduït, sobretot en calcografia, elements patrimonials i monumentals a Espanya això fou molt escàs i sobretot a Catalunya. Només tenim un cas de qualitat amb el gravat (1765) de Pere Pasqual Moles de l’espectacular mosaic, conservat al MAC, que anava vinculat a un petit estudi amb totes les deficiències del moment. És per això que la veracitat fou un autèntic revulsiu per als estudis artístics perquè permetia disposar de la “vera effigies” d’allò que s’estudiava com podem veure amb aquest altre mosaic de Ripoll (1878).

MARTÍ DE PRAT, FRANCESC. Dissertación sobre la Antigua obra mosaica que se admira en el suelo de la iglesia parroquial de Sant Miquel. Barcelona, Francesc Generas, 1765 i PELLICER Y PAGÉS, JOSEP MARIA. Santa María de Ripoll. Nobilísimo origen de este Real Santuario. Girona, Vicente Dorca, 1878.

Dintre dels estudis d’art estaquem el cas de la monografia del pintor barroc Antoni Viladomat (1877) que per primera vegada a Catalunya s’emprenia un estudi monogràfic sobre un autor català. Gràcies a aquest estudi d’Antoni Viladomat hom pogué veure les obres que se li atribuïen tenint en compte que no hi havia la possibilitat de desplaçar-se d’un lloc a un altre per a veure-les amb facilitat. El pintor fou sobredimensionat i alhora admirat com el primer artista català destacable dintre de la historiografia del moment i per això a l’Eixample barceloní se li dedicà un dels seus carrers.

FONTANALS DEL CASTILLO, JOAQUIM. Viladomat, el artista olvidado y maestro de la escuela de pintura catalana del siglo XVIII. Barcelona, Celestí Verdaguer, 1877

La introducció de la fotografia al món editorial serví també per a elaborar els primers catàlegs d’obres exposades on a més de la descripciói figuren els objectes fotografiats.  Algunes exposicions d’art, fetes a Mallorca o a Barcelona, comptaren amb aquests catàlegs altament il·lustrats que ens permet gaudir de les obres exposades i dels gustos estètics del moment. És el cas de l'Associació Artístico-Arqueòlogica de Barcelonina que durant uns quants anys editaren els catàlegs de les exposicions que organitzaren i que foren la base dels futurs museus de Barcelona. La perllongació en els anys de la publicació sistemàtica d'aquests catàlegs ens permeten veure com passen de la incorporació de les albúmines (Joies, miniatures--- el 1878, vestits i armes el 1879) al rotogravat -huecograbado- (Dibuixos artístics el 1883) i posteriorment ja a la reproducció fotogràfica (Col·leccions reials el 1885).

Álbum fotográfico de la exposición de joyas, miniatures y esmaltes celebrada por la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Barcelona, Sucesores de Ramírez y Cª, 1878

Álbum heliográfico de la exposición de dibujos autógrafos de artistas fallecidos y de vistas y dibujos de edificios o monumenttos... celebrada por la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Barcelona, Impremta de Lluís Tasso i Serra, 1883

La fotografia també serví per a presentar alguns projectes monumentals i poder distribuir les propostes entre els qui havien de triar de tirar-lo endavant o no dintre de memòries i pressupostos impresos. Conservem la memòria que Francesc Espluga va presentar del projecte de nínxols per al cementiri de Barcelona el 1874. En aquest cas és una curta edició destinada als regidors i altres persones vinculades a l'aprovació del projecte que se'ls inclu la fotografia del disseny de l'arquitecte.

ESPLUGA, FRANCISCO. Memoria facultativa de un proyecto de nihcos en el cementerio de esta ciudad. 

Barcelona, Tipografia de Leopold Domènech, 1874

Un altre cas és el d’aquest projecte de monument dedicat a la Guerra d’Àfrica  en la que els voluntaris catalans, sota les ordres del General Prim, tingueren un paper molt important i fins i tot podríem dir que mediàtic. L’eufòria de la Guerra d’Àfrica (1859-1860), victòria isabelina de la monarquia borbònica,  amb els seus herois quedà estroncada amb la Revolució de La Gloriosa. Per això no ens ha d’estranyar que el 1876, després del Sexenni Democràtic (1868-1874) i amb la Restauració borbònica, hom intentés aixecar un monument a Barcelona dedicat a la guerra d'Àfrica, símbol de la monarquia de la mare del rei, Isabel II. És un paral·lel destinat a ser perenne al que també s’aixecà a la mateixa època però amb caràcter de monument efímer dedicat a la victòria alfonsina de la Tercera Guerra Carlina que també ens va quedar com a record institucional en albúmina.

GARRIGA I ROCA, MIQUEL. Proyecto de monumento destinado á perpetuar las glorias de España en la Guerra de África. Barcelona, Ramírez y Cª, 1876

Un dels altres vessants importants d’aquests incunables fotogràfics foren la relació d’edificis patrimonials importants en els quals les fotografies tenen un paper destacat. Recordem, per exemple, el llibre dedicat a l'Escorial. El cas de Ripoll és especial ja que per tal de recaptar diners per a la reconstrucció del monestir de Ripoll -ho diuen clarament-, s’edità aquest llibre-estudi amb informacions històriques ii fotografies per tal de reivindicar-lo com a bressol de Catalunya, mostrant un edifici en estat ruinós.

PELLICER Y PAGÉS, JOSEP MARIA. Santa María de Ripoll. Nobilísimo origen de este Real Santuario. 

Girona, Vicente Dorca, 1878

En temes fotogràfics és interessant destacar que en aquesta tipologia es va introduir la tècnica de la fototípia que va substituir les albúmines. Permetia una més gran definició gràcies al contrast entre els blancs i els negres. Amb aquesta tècnica es va realitzar un monogràfic dedicat a la catedral de Barcelona amb el subtítol d’àlbum fototípich, publicat per la Societat Catalana Fotogràfica. En certa manera és un paral·lel dels àlbums ja comentats de l'Associació Artístico-arqueològica Barcelonina en que utilitzaven rotogravat i en aquest cas fototípia, intentant superar l'albúmina, més cara.

Catedral de Barcelona. Album fotoípich. Barcelona, Thomas, 1888

Tant el cas anterior de la catedral de Barcelona com en el cas dels llibres publicats per de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques -actual CEC –corresponents a Poblet, Santes Creus i Montserrat utilitzaren el català.  Com la Carme Perrota ha comentat fou amb voluntat programàtica dintre d’un ambient reivindicatiu de la Renaixença del català no només com a llengua de comunicació popular sinó també de llengua culta i de transmissió científica i cultural.

Album pintoresch monumental de Catalunya. Santes Creus. Barcelona, Associació Catalanista d’Excursions Científiques, 1879

Un cas diferent foren els àlbums dedicats a les ciutats. En el cas de Barcelona compta amb dos àlbums importants. El primer es compon de les fotografies de Barcelona de Jules Ainaud, comercialitzades per Laurent de Madrid que van sortir en fascicles amb una explicació històrica de F.J. Álvarez de cadascun dels monuments i edificis reproduits. Es titulà Álbum fotográfico de los Monumentos y Edificios más notables que existen en Barcelona, con su correspondiente descripción i fou imprès per la Tipografia Obradors i publicats el 1872.

JULES AINAUD, portada de Santa Maria del Mar, publicada a Álbum fotográfico de los Monumentos y 

Edificios más notables que existen en Barcelona, con su correspondiente descripción. Barcelona, 1872

L'altre cas d'aquest tipus d'àlbums és el de Bellezas de Barcelona, amb les fotografies de Joan Martí, publicat el juny de 1874, és paradigmàtic de la comercialització dels llibres fotogràfics. Va tenir diverses edicions -en les que hi ha diverses variacions i canvis de punt de vistes d'edificis, i és un referent d’edició cuidada i monumental que ens transmet quina era la situació de la Barcelona de l’època. El 1875 en va fer un altre de Bellezas de Montserrat i el 1877 se li va encarregar un àlbum per a Girona, amb el títol de Bellezas de Gerona. Aquests llibres foren coeditats per l'enquadernador Pere Vives que els dotà d'un relligà molt interessant i únic, de manera luxosa.

MARTI, JOAN. Bellezas de Barcelona. Barcelona, Marti i Vives Editores, 1875

Un altre cas, però, són les guies de ciutats que incorporaven dintre de les seves pàgines algunes fotografies que il·lustraven, a més dels gravats que podien contenir, el discurs de qui havia fet la guia. Un exemple paradigmàtidc és el que va escriure José Colá y Goiti titulat La ciudad de Vitoria, bajo los puntos de vista artístico, literario y mercantil, seguida del indicador del viajero. Fou publicat a Vitoria per la vídua i fills d'Iturbe el 1883, contenint deu fotografies intercalades en els llocs de l'explicació  Malgrat totes les dades i les dues edicions que es van fer amb les fotografies -les següents ja no les tenien- desconeixem el fotògraf.

JOSÉ COLÁ Y GOITI. La ciudad de Vitoria... Vitoria, Vídua i Fills d'Iturbe, 1883

Per una altra banda, tenint en compte el suplement econòmic d’aquests incunables fotogràfics fou un camí fàcil i fins i tot classista per a la propaganda política de la monarquia borbònica adreçada a les capes benestants. Isabel II imprimí la Rosa de Oro que li va donar el Papa per les seves virtuts cristianes. Era un llibre clarament de propaganda política com  ho havia estat la concessió d’aquest guardó papal a una reina que no era coneguda precisament ni per les seves virtuts polítiques ni cristianes stricto sensu més enllà de les deixes econòmiques que enviava al Vaticà.

La Rosa de Oro enviada por la Santidad de Pio IX a SM La Reina Isabel II. Madrid, Miguel Ginesta, 1868

Un cas més especial és el d’adulació que comporta el llibre que a Mallorca li dedicaren amb fotografies dels dibuixos preparatoris del monument que li aixecaren i que continuava la llarga tradició de publicacions commemoratives de diversos aspectes de la reialesa. En aquest cas concret és curiós constatar que es conserva la fotografia l’enderrocament del monument amb les sogues al coll just quan començaven a estirar per fer-la caure a l’inici de la Revolució La Gloriosa (1868)

Reseña oficial de los Trabajos efectuados para la construcción el monumento que las Islas Baleares han dedicado á S. M. la reina Doña Isabel II. Palma de Mallorca, Pedro José Gelabert, 1864

L’exili borbònic durant el Sexenni Democràtic els devia ser molt dur i van publicar diversos llibrets exaltant els valors d’un jove príncep -el futur Alfons XII-, apte per a la corona després que fossin expulsats al crit d’Abajo los Borbones... En aquest cas és un llibret que es va realitzà per subscripció popular -tots són duquesses i marqueses...- que s’exalta els valors del príncep Alfons després que la seva mare, per pressions d’Antonio Cánovas del Castillo, abdiqués a favor del seu fill. Veiem que l’impressor Miguel Ginesta torna a publicar un llibre d’exaltació monàrquica.

FERNÁNDEZ GRILO, ANTONIO. Oda al Príncipe Don Alfonso y a las damas españolas. Madrid, Miguel Ginesta, 1870

Una vegada restaurada la monarquia borbònica aquests llibres deixaren de publicar-se, potser perquè la institució ja estava totalment consolidada. Malgrat això, els llibrets funeraris per a la M. de las Mercedes i Alfons XII que se’ls va dedicar a Barcelona van incloure unes fotografies dels dibuixos preparatoris dels tradicionals túmuls. És interessant que es reprodueixi el dibuix preparatori i no la fotografia del túmul ja realitzat perquè precisament aquests recordatoris mortuoris de luxe, a la manera que s’havia fet durant l’Antic Règim, estaven pensats per ser venuts quan es feia la cerimònia i hi havia poc temps per a editar-lo. El dibuix original del dedicat a Alfons XII es conserva als Fons de l’AHCB.

LLANAS, EDUARDO. Oracion fúnebre en honor de Dª M. de las Mercedes, Rª de España. 

Barcelona, Narcís Ramírez i Cª, 1878

Si hem vist la propaganda de la dinastia borbònica també hem de veure la propaganda que es produí a l’època del Sexenni Democràtic (1868-1874). Amadeu I va promoure llibres amb fotografies que justifiquessin el seu tro entre els quals destaca aquest monumental àlbum dedicat a la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878) que el nou rei ja es va trobar en marxa. És un àlbum molt complet dels seus protagonistes i de vistes de Cuba i de l’Habana, però en cap moment pren la iniciativa de tractar el conflicte com si fos fotoperiodisme, ja que no hi ha cap efecte de la guerra més enllà dels retrats dels generals i d’alguna soldadesca.

GIL GELPI Y FERRO, D. Album historico fotografico de la Guerra de Cuba desde su principo hasta el reinado de Amadeo I. L’Habana, “La Antilla” de Cacho-Negrete, 1872

Per consolidar precisament els nous poders fora de la dinastia borbònica es van publicar una sèrie d’àlbums que recollien els retrats dels nous diputats de les corts constituents de 1869 amb orles cromolitografiades que les emmarquen amb el corresponent nom del diputat. La minoria republicana se’n va fer també el seu propi àlbum, independent del general, per tal de recollir els seus diputats, fotografies de Leopold Rovira, que com hem vist, devia pertànyer als cercles republicans. Tot això ens mostra com des d’un bon principi es va considerar la fotografia com a element de propaganda política de primer ordre.

Joan Tutau i Vergés. Minoria Republicana en las Cortes Constituyentes de 1869. Barcelona, Litografia Mercantil, 1869

Per una altra banda els fidels carlins, abans de la Tercera Guerra Carlina, però a l'inici del Sexenni Democràtic (1868-1874) volgueren reivindicar les seves pretencions a la corona espanyola. És per això que s'edità el llibret La solución española en el rey y en la ley (1868) de J. de Vildósola, publicat per A. Pérez Durrull de Madrid. En aquesta publicació s'hi afegeixen dues fotografies, tant del pretendent Carles de Borbón com de la seva esposa Margarita de Borbón.

La solución española en el rey y en la ley de J. de Vildósola. Madrid, 1868.

Hi hagué altres usos molt diversos en funció dels llocs on es publicaren, dels anys o de diversos interessos editorials. En aquest cas podem veure un rar programa d’òpera amb el retrat del compositor Giovanni Bottesini ja que és l’únic cas de llibret d’òpera conegut que incorpora la fotografia. Hem de pensar que aquests programes de mà amb el text, moltes vegades bilingüe, foren ben comuns des del s. XVIII per tal que els espectador poguessin seguir l’òpera tal com encara es fa actualment. Aquests programes ja de per si eren cars per l'efímer que eren i per això no és d'estranyar que, en aquest cas, s'inclogués una fotografia del compositior. En aquesta ocasió, com ens ha indicat el violoncelista Ezequiel González, tenim tres llibrets amb les corresponents diverses fotografies de la mateixa sessió fotogràfica, que es va realitzar a Barcelona quan el compositor va visitar la ciutat per les representacions al Liceu. Al Museu del Disseny de Barcelona es conserva una fotografia en format carte de visite d'aquesta sessió de Giovanni Bottesini, comercialitzada per Pujada & Cia. (1863-1871), per la qual cosa se li hauria d'atribuir a aquest fotògraf les fotografies. Malauradament, com passa mantes vegades, no hi consta gairebé mai el fotògraf en aquests incunables fotogràfics.

GHISLANZONI, A. Maria Delorme. Drama de Victor Hugo. Barcelona, Tomàs Gorchs, 1864

Més enllà dels llibres com a motor editorial cal destacar que el món de la impremta utilitzà aquesta mixtura entre imprès i fotografia sobretot en esqueles mortuòries o amb estamparia popular com aquests casos mallorquins. Aquests exemplars són molt rars de localitzar perquè precisament la seva funció més o menys efímera fa que ens costi localitzar-les ja que poden estar molt mal classificades.

Mare de Déu de la Mercè. Ciutat de Mallorca (1880-1890)

La Natàlia Vila Urriza ha demostrat com els impresos en exclusiva que tenia la Universitat de Cervera el s. XVIII van ser piratejats per altres impremtes que intentaven imitar les seves característiques. En el cas del incunables fotogràfics hem de destacar el primer llibre piratejat  amb aquest mètode. Es tracta de la còpia fotogràfica del llibre Historia de una mujer  d’Eusebi Planas que va ser muntada com a llibre -van circular moltes CDV amb les il·lustracions- davant del gran èxit editorial que suposà aquest àlbum de cromolitografies. El seu autor, Ferran Tort, un fotògraf català que emigrà a Argentina, publicà el llibre a Buenos Aires, el mateix any de la publicació de l’àlbum original.

PLANAS, EUSEBI. Historia de una mujer Barcelona, Joan Aleu, 1880 i Buenos Aires, Ferran Tort, 1880

L’anàlisi de la llista de la Isabel García Ortega més els llibrets que han sortit a la venda durant tots aquests anys i que he anat apuntant ens marca molt bé com ha estat aquesta producció editorial d’incunables fotogràfics. Sobretot es realitzaren en capitals de províncies i només Aranjuez, La Bisbal, Tolosa i Vilanova i la Geltrú s’escapen d’aquesta tònica. És observable també el repartiment desigual per províncies d’Espanya, principalment editats en les més riques. Això fa que observem que hi ha una certa relació preu del llibre i projectes editorials amb una clientela ja vertebrada.

Fundación de la Biblioteca-Museo de Vilanova y Geltrú. Barcelona, Suc. Ramírez y Cª, 1883

(Com a curiositat direm que la primera fotografia té la litografia errònia ja que hi posa "Interior biblioteca" 

quan hauria de dir "Fachada".

El darrer incunable fotogràfic publicat conegut data del 1888 però aquest sistema manual continuà en esqueles, carnets... Fins fa poc en llibres d’art de luxe que encara hi havia, en ple s. XX, publicacions on el text va per una banda i postierorment s’hi afegia la fotografial, com és el cas de les luxoses edicions de  Skira.

Homenaje al genio artístico de Rafael Calvo. Madrid, José M. Ducazcal, 1888

NOTA: Aquest apunt és fruit d’un fil de Twitter que he fet que conté més imatges que les posades en aquest blog però amb el text més ampliat amb informacions complementàries.

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Nova York, Phaidon, 2004.

ORTEGA GARCÍA, ISABEL. “Relació de llibres il·lustrats amb fotografia original publicats a Espanya al segle XIX” a La fotografia a Espanya al segle XIX. Barcelona, La Caixa, 2003.