De carlinades, litografies i fotografies

La història del s. XIX ha estat molt dura a Espanya: la Guerra del Francès, tres guerres civils (les carlinades), un nombre elevat de pronunciaments o cops d’estats, sis constitucions (més altres de redactades i no aprovades), tres dinasties diferents i una república i un bon nombre de bullangues i altres rebomboris populars, a més d’aixecaments absolutistes, com la guerra dels malcontents, entre altres. Tots aquests fets demostren la inestabilitat política del país. La majoria d’aquests conflictes derivaven de l’enfrontament entre liberals i conservadors, entre les dues Espanyes que te han de helar el corazón.

Quan es generava un conflicte, els dos bàndols desplegaven tot el potencial propagandístic que tenien i la celebració del triomf era explotat al màxim. L’estat liberal va lluitar aferrissadament, també des del vessant propagandístic, contra dels carlins, ja que el retorn a l’absolutisme que aquests propugnaven hauria compromès la seva supervivència personal i col·lectiva.

Per això sorgiren moltes publicacions, auques, romanços... que exaltaven l’estat liberal, la reina Isabel (que es recolzava en els liberals) o el rei i els seus, del bàndol liberal. Les obres que presentem avui ens porten a parlar dels monuments commemoratius efímers, que s’havien anat fent de l’antiguitat. Es tracta, concretament, dels construïts a Barcelona a ran de dues carlinades i que hom decidí conservar-ne una imatge per a la posteritat. El pas del temps, però, va provocar que la tècnica emprada fos diferent; en el primer cas es tracta d’una litografia i en el segon d’una fotografia feta a l'albúmina.

Així, la litografia de Gaspar (Pilar Vélez ens referencia que aquest autor en va realitzar una altra sobre el tema) porta la llegenda de: TÚMULO erigido en la Santa Yglesia Catedral de Barcelona á expensas de su Exmo. Ayuntamniento el dia 3 de Febrero de 1837 en la celebración de las exequias de los valientes que murireron para defender y salvar a la invicta Bilbao. El monument, obra de Salvador Carrera, segueix els esquemes dels túmuls funeraris de commemoració reial anteriors, però amb una iconografia totalment diferent ja que intenta representar les muralles de Bilbao i tots els elements de defensa, conjuntament amb les banderes i els canons, a més d’un fris on es representava la gesta.

Aquest monument, realitzat amb fustes, teles, guix i pintures, estava previst perquè durés només el període de les commemoracions i per això hom manà fer-ne una imatge per mitjà d’una tècnica de gravat que permetia fer moltes i moltes còpies: la litografia. És tracta d’una estampació de luxe (54 x 37 cm.), que devia ser difosa entre un selecte grup de persones. L'edició més barata es publicà per al llibret titulat Relación de las solemnes y patrioticas ecsequias con que la ciudad de Barcelona honró en 5 de febrero de 1837 la memoria de los que fallecieron para defender y salvar a la inmortal Bilbao, impresa per Gaspar (Baixada de la Presó) de Barcelona el 1837. La qualitat de la litografia, la signatura i el nom de la impremta ens portarien a pensar que Gaspar fou el mateix litògraf, tal com insinua na Pilar Vélez.

La fotografia d’albúmina del segon monument porta la llegenda de: Monumento de honor erigido por el Exmo Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, en la plaza de la Paz, durante los últimos festejos para celebrar la terminación de la guerra civil. Marzo de 1876. Consta a la fotografia que fou projectat per Antoni Rovira i Trias (l’arquitecte municipal i qui presentà un projecte alternatiu al Pla Cerdà entre altres obres) malgrat que hi ha informacions que diuen que l'encàrrec el va fer Tomàs Padró. Potser el projecte estètic fou degut a Tomàs Padró i la resolució arquitectònica a Antoni Rovira i Trias.

La fotografia (55 x 42 cm.) és signada pels fotògrafs del taller Moliné y Albareda que estaven establerts al carrer Arolas 16 i tenien la dignitat de Fotògrafs de la Casa Reial.
Està dedicada, amb un breu text manuscrit, al regidor Josep Oriol Cañadó per l’alcalde de Barcelona del moment, Albert Faura. Aquesta dedicatòria és el que demostraria que aquestes reproduccions dels monuments estaven destinades a dignataris del país i altres compromisos, dintre del que podríem anomenar les adhesions al Règim.

En tractar-se d’una fotografia, podem observar molt més bé (sense les idealitzacions pròpies del dibuix) com aquests monuments es realitzaven amb materials efímers ja que la durada d’exposició era limitada a un període determinat, d’unes setmanes com a màxim.

Malgrat la diferència d’uns 40 anys entre l’un i l’altre podem copsar que estèticament hi ha una gran unitat. Amb tot, hi ha unes certes diferències entre la manera de referir-se als fets bèl·lics.
En primer lloc, el de la primera carlinada a l’ésser fet per estar dins d’un temple tenia la limitació volumètrica (uns 11 m. d'alçada) que li imposava la nau de l’edifici, mentre que el de la segona carlinada era exposat a l’aire lliure, fet que li permetia una major envergadura (uns 18 m.). Iconogràficament, el primer té molts elements escenogràfics, amb detalls que representen restes de la batalla: muralles ensorrades, cossos jacents, canons trencats..., el vessant més destructiu de la guerra hi és ben manifest, sense oblidar elements simbòlics com l’esfera alada, símbol d’origen egipci o persa, que representa la resurrecció. En canvi, l’altre se centra en els elements simbòlics: escuts de les províncies catalanes al mig i espanyoles als costats, objectes que representen el món productiu: l’agricultura, el comerç i la indústria, i, al capdamunt, una figura femenina que representa la victòria, tot plegat molt menys cruent.

Malgrat els elements de proximitat comuns, veiem com el temps no passa en debades, ja que a cada moment s’aplica la tècnica de reproducció més innovadora. L’any 1837 s’utilitza la litografia en comptes de la calcografia, com era l’habitual fins llavors, i el 1876 la fotografia en comptes de la litografia.

En ser unes reproduccions en blanc i negre, els monuments ens poden semblar més o menys sobris, però hem de tenir en compte que anaven pintats, amb la qual cosa estèticament s'aproparien més a les actuals falles valencianes (com totes les arquitectures efímeres des de temps remots) que a arcs de triomfs romans. Un bon exemple paral·lel a aquest monument és la columna-monument que l'Institut Agrícola de Sant Isidre aixecà en commemoració de la visita d'Isabel II i la família el 1860 o l'obelisc, una mica posterior (1904), de l'entrada d'Alfons XIII a Barcelona on podem veure com es construïen aquests monuments efímers.

L'estètica final només la podem intuir a través dels pocs dibuixos originals pintats a color que reproduïen aquests monuments i dels monuments litúrgics eclesiàstics que resten encara en alguns llocs.

Totes dues imatges celebren el final d’una guerra des de la perspectiva liberal (la primera i la tercera guerres carlines) amb un gran desplegament propagandístic, com s’ha fet sempre des del poder.


Monument efímer de fusta de la Mare de Déu Morta que cada 15 d'agost munten i desmunten a la parròquia de Porreres (Mallorca) i que ens permet veure com seria el resultat estètic final dels monuments referenciats

BIBLIOGRAFIA 

BORI, SALVADOR (JAUME PASSARELL). Padró, Planas, Pellicer. Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945

VÉLEZ, PILAR. La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas a Locus Amoenus. Bellaterra, Universitat Autònoma, 1997. (p. 155)