Libre dels Quatre Senyals (1634), un regal més que institucional de la Generalitat?

Al monjo bibliòfil

Avui, dia de sant Galderic, amb aquest apunt el Piscolabis celebra els dos-cents articles i per això el dediquem a un llibre molt especial per vàries qüestions. L’origen de qualsevol llibre es pot trobar en múltiples causes però molt pocs són editats per raó de la corrupció institucional, com és el cas del Libre dels Quatre Senyals que avui analitzarem. Fou publicat per imperatiu legal dels Oïdors de la Generalitat -els auditors- de principis del s. XVII per tal d’evitar una picaresca i corruptela que es produïa anteriorment. El llibre comença amb la sentència -digne de Groucho Marx- que obligava a fer publicació: Los molt illustres Senyors Deputats del General del Principat de Cathalunya, ab interventio dels Senyors Oydors de comptes del dit General, attesa la exortatio feta à ses Senyorias per los molt Illustres Senyors Visitadors de la visita del General del trienni 1629, en la sententia per ells proferida en la querela de nª 53. à X del mes de Iuny del any 1633. instant lo procurador fiscal de la dita visita contra los Senyors Deputats, y Oydors de comptes del dit General, qui foren en lo trienni 1629 que juntament ab altres fetes en la dita visita està originalment continuada en un llibre recondit en la scrivania major del dit General, ab la qual dits Senyors Visitadors, continuant la exortatio ja feta per los illustres Senyors Visitadors del dit General del trienni 1626 en la sententia à instanctia del Procurador fiscal contra los Senyors Deputats, y Oydors de comptes del dit General del trienni precedent promulgada sobre la querela de nª 149 en la precalendada sententia de la dita visita del dit trienni 1629 designada, exortan à ses Senyorias, que manen imprimir lo llibre dit de quatre senyals, lo qual originalment està recondit en la dita scrivania major, ajustantse ses Senyorias à la dita exortatio, y à la dispositio, y exequutio de la dita sententia, en conformitat del que disposa lo cap. primer del nou redres del General de les Corts generals celebrades en la present ciutat de Barcelona en lo any 1599 al qual se ha relatio, deliberen, que lo dit llibre de quatre senyals recondit en la dita scrivania major, com dalt està dit, sie imprimit, y estampat; donant, y cometent ses Senyorias, conforme ab la present deliberatio donan, y cometen la impressio, y estampa de aquell à Ioseph Margarit fill del quondam Hieronym Margarit Estamper de la present ciutat de Barcelona, qui en lo temps vivia acostumava fer les impressions, que se offerien per los negocis, y affers del General, y present casa de la Deputatio.

 

Però què diu aquest llibre i per què era tan necessari que fos imprès? Això és part del que ara abordarem. Després de les cabdals Corts del 1413 en què la Generalitat rebia de la monarquia funcions executives i fiscals de més ampli abast que anteriorment, es decidí que cada diputat amb potestat executiva triat triennalment tindria un exemplar del Libre dels Quatre Senyals que recull de les lleis, decrets, prerrogatives fiscals... de la Generalitat per a la seva consulta. Aquest llibre aglutinava els diversos reculls legislatius anteriors com el Libre dels vuit senyals i Libre del redreç del General. El llibre havia de ser el coixí legal sobre el quals els diputats de cada trienni havien de fonamentar-se en les seves funcions fiscals i recaptatòries i alhora sobre el que després se’ls demanaria comptes per part dels Oïdors de Comptes.

L’ordre que cada diputat executiu tingués en propietat un Libre dels Quatre Senyals suposava que l’escrivania de la Generalitat cada tres anys havia de transcriure a mà cadascun dels exemplars necessaris per lliurar-lo als diputats que accedien al càrrec. En èpoques remotes era normal que es fes així, però des de la difusió de la impremta la còpia manuscrita hauria d’haver passat a ser totalment innecessària perquè el llibre es podia imprimir i fer-ne de cop tants exemplars com fos necessari. 

Manuscrit del s. XVII del Llibre dels Quatre Senyals (Col·lecció particular)

Bé sigui per la inèrcia del costum o perquè l’escriptura d’aquests llibres aportava beneficis als que s’hi dedicaven mai ningú fins el s. XVII havia dut el llibre a impremta. A més del ingressos normals que suposava copiar els manuscrits cada vegada que hi havia un nou diputat s’hi sumava el fet fraudulent que es cobraven manuscrits que no es feien perquè hi havia un mercat de revenda i de cessió d’exemplars entre els consistorials i oficials preeminents de la diputació. Hom ha calculat que els implicats en aquest assumpte obtenien un sobresou d’uns 20 lliures per llibre.

 

Després de diverses intervencions des de principis del s. XVII per part dels Oïdors de Comptes -tal com recull la sentència que hem reproduït- en el sentit que el llibre havia d’imprimir-se, finalment el 1634 el llibre fou editat, el que evità la corruptela que havia planat en la còpia sistemàtica del manuscrit del llibre, més enllà dels errors que els copistes podien fer. Per això podem dir que aquest és dels pocs llibres que s’han publicat per tal de frenar la corrupció política, mal endèmic de la condició humana com encara ho patim.

 

El llibre, més enllà d’aquest naixement curiós, és importantíssim per a Catalunya perquè és un dels instruments del seu autogovern enfront de la monarquia i dels qui podien qüestionar sobretot la política fiscal de la Generalitat. És interessant el que diu l’historiador Joaquim Albareda sobre la importància del corpus legal català quan afirma que darrera d’aquest entramat institucional hi havia una determinada concepció de la política de tons republicans, no en el sentit d’antimonàrquica, sinó com una cultura política fonamentada en el pacte que vetllava pels interessos públics per damunt dels individuals i que tenia en la representació política –si bé limitada i de caràcter estamental- el seu canal d’expressió i de participació en la cosa pública, especialment remarcable en el govern dels municipis, on tenien presència els menestrals. Ben entès, les “Constitucions, privilegis i altres drets”, lluny de constituir un conjunt de lleis que només beneficiaven els privilegiats, eren, de fet, drets formals que protegien els interessos dels catalans –a uns més que d’altres, evidentment, d’acord amb una societat d’Antic Règim- i que limitaven el creixent poder reial en un temps que la pressió fiscal i militar dels naixents estats assolia cotes màximes. Sens dubte, la defensa de les lleis pròpies esdevé la pedra angular del patriotisme català durant el segle XVII i fins a principis del segle XVIII.Tanmateix, a Castella, el rei gaudia d’atribucions molt més àmplies i podia legislar mitjançant disposicions com la pragmàtica, al marge de les Corts, una institució que esdevé testimonial a partir de la derrota dels comuneros el 1521.

 

Així doncs, veiem que el Libre dels Quatre Senyals és cabdal per a la història legal de Catalunya precisament perquè conforma el recull de les normatives administratives que s’havien anat conquerint al llarg del temps per cessions de la monarquia de les seves prerrogatives executives. La cessió d’aquestes prerrogatives a la Generalitat van facilitar el govern del territori català durant les constants absències reials, sobretot a partir dels s. XVI i XVII. Tomàs de Montagut Estragués en el seu estudi a l’edició facsimilar del 2006 ja ens comenta que el llibre reflecteix l’estructura orgànica i de funcionament de la Generalitat evidenciant el seu pluralisme polític i institucional per sobre del dret canònic, civil, constitucional, de capítols de Corts, privilegis, ordenacions, usos, costums, llibertats, franqueses, etc.

 

Tot  aquest marc legislatiu era obert a tothom perquè estava per sobre de les comunitats universals (Església i Imperi) i locals (municipals i senyories) i fins i tot limitava clarament la jurisdicció del monarca.  Només se n’escapava el Sant Pare que en els Capitols dels drets de las entradas y exidas i en l’apartat de Robas del Sant Pare se exceptuan de pagar lo dret. Com diu Tomàs de Montagut aquests drets de les entrades i eixides, els drets de les joies; la bolla de plom; el segell de cera, etc., eren anomenats “generalitats” perquè eren prestacions públiques de base patrimonial que havien de satisfer-se amb caràcter general per tots aquells catalans o residents de Catalunya (àdhuc el monarca) que realitzessin certa activitat (compra, venda, consum, transport...) amb determinats béns (draps de llana, d’or, de seda, joies, safrà,etc.).

 

Aquestes potestats i drets tant amplis aconseguits des del s. XIII és el que molestà a la llarga a la mateixa monarquia que veia reduïda la seva autoritat executiva. Aquest entramat legal va treure de polleguera als Habsburg –sobretot des de Felip I (II)- i els seus consellers ja que posava pals a les rodes en el camí vers l’absolutisme. Com diu Tomàs de Montagut les lleis configuren i protegeixen la Diputació del General amb una jurisdicció suprema que coexisteix amb la del monarca. Les Corts Generals i la Diputació del General mantenien l’equilibri amb el monarca, integraven i condicionaven l’organització política pactista del Principat en el seu nivell superior. En certa manera, hom ha dit que el que definí Catalunya com a Nació a l’Època Moderna no fou  ni la seva llengua, ni les seves tradicions, ni la seva història sinó la defensa permanent d’un Corpus legal que els donava caràcter i llibertats i els beneficiava per sobre d’altres nacions veïnes i del que n’estaven contents malgrat totes les imperfeccions.

 

Així doncs, el Libre dels Quatre Senyals controlava l’observança del dret català o exigia o imposava el seu restabliment en els casos de contrafacció, és a dir, de violació del dret català vigent. Les contrafaccions comeses pels oficials i militars reialistes presagiaven, tot plegat, els fets del Corpus de Sang del 1640 i la demostració que els monarques consideraven un destorb totes les lleis que restringien el seu poder.  L’esclat de la Guerra dels Segadors va tenir com a origen principal el persistent costum per part dels sectors propers al rei d’intentar minar les lleis catalanes en el projecte unificador de la monarquia.

 

Després del Corpus de Sang i l’assassinat del lloctinent el comte de Santa Coloma com a símbol del poder reial Pau Claris i la Generalitat proclamà la república. Aquest projecte polític, però, durà molt poc perquè la pressió de l’exèrcit castellà fou molt forta i feien caure la balança a favor del rei Felip III (IV). Aquesta situació d’urgències va provocar que hom mirés -santa innocència!- a la monarquia del borbó Lluís I (XIII) i a la seva mort sobre Lluís II (XIV) de França –el rei Sol- com a salvador de les llibertats de Catalunya. Per aquest motiu la Generalitat, amb les negociacions que portà a terme amb el Cardenal Richelieau, se sotmeté a la submissió del rei francès. I aquí és on el nostre llibre entre en joc a nivell històric perquè creiem que estigué pel mig de les negociacions.

Cobertes luxoses del llibre

El primer que crida l’atenció d'aquest exemplar concret és la luxosa enquadernació gens habitual a l’època, on la gran majoria dels llibres era relligada amb pergamí. En aquest cas, a més de ser de cuir l’exemplar compta amb una decoració de daurats que omple tant les dues tapes com el llom amb uns ferros molt variats i ben estampats. Hem de tenir en compte que els exemplars impresos per als diputats de la Generalitat també tenien una enquadernació de luxe ab cubertes de cuyro vermell ab lo senyal del General com diuen els documents de l’època però no amb el luxe que observem en l’exemplar que comentem. El que és clar és que si comparem aquest exemplar amb els dels diputats ambdós foren enquadernats pel mateix artesà ja que comparteixen uns mateixos ferros.

 

Full en el que hi consta l'inici de la dedicatòria al rei Felip IV i esmenat ràpidament i la dedicatòria al rei Lluís II (Lluís XIV) amb un exlibris manuscrit del 1720

Llavors, si aquesta luxosa enquadernació no fou la destinada per als diputats, a qui estava destinada? Les inscripcions manuscrites que conté el llibre ens donen les pistes. El llibre està dedicat Al rey Lluÿs Seÿnor nostra qui deu guart en peris (a París?) més una signatura il·legible. A més d’aquesta inscripció i en la mateixa pàgina a la part superior en té una altra de tatxada on hi diu al rey don Felipe. Com pot ser possible ambdues inscripcions de la mateixa mà i fetes segurament el mateix dia? Sembla com si a l’escriba se li indiqués que dediqués aquest llibre cabdal per a la Generalitat al rei i que d’esma i fes constar el rei Felip III (IV). Una vegada advertit l’error i tatxada la primera inscripció se li dedicà a Lluís II (XIV) ja que era el nou rei que reconeixia la Generalitat després del curt període republicà.

 

Inscripció del pas de mà en mà d'aquest llibre

El llibre, però, no arribà mai a mans del rei francès ja que es quedà a Perpinyà com molt bé indiquen els diversos exlibris manuscrits. La primera inscripció és datada el 1653 quan la Guerra dels Segadors estava en ple batibull i no estava segur que triomfessin les tropes franceses. Potser aquests problemes van impedir la tramesa d'aquest llibre al rei francès i veiem com el llibre passa d'una mà a una altra quan diu Musur (munseñor) Benet que Deu guart en Perpÿnia vuy als 9 gr 1653.  Jauma Sala pajes. El 1720 encara estava a Perpinyà com observem amb la inscripció que diu que es de mi lo noble Joseph de Reart y Blay habitant en Perpgignya l’any 1720. El darrer propietari rossellonès degué emigrar al Quebec des d'on via Ebay el llibre finalment va retornar a Catalunya.

Tota una peripècia d'un llibre per a ús burocràtic de la Generalitat que fou relligat de manera luxosa per a un obsequi institucional que mai va arribar a realizar-se.

 

Detall de l'enquadernació amb la decoració marroca i les sanefas amb imatges d'animals

BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM. “Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714” a 11 de setembre de 1714. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2005

CAPDEFERRO I PLA, JOSEP. "Promoció i difusió d'obres jurídiques a Catalunya a cavall dels segles XVI i XVII" a Ivs fugit, 15. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra - Dep. de dret, 2007. Pàg. 537-559

MONTAGUT ESTRAGUÉS, TOMÀS DE. Libre dels Quatre Senyals. Barcelona, Editorial Base – Apograph historica Cataloniae serie historica XI, 2006 (Estudi preliminar a l’edició facsímil)