El ninotaire amagat Arseni Pellicer, els dibuixants heterodoxos (1/8)

Arseni Pellicer en els seus diversos destins dintre de la Guerra Civil (1938)

A la Llibreria La Memòria de Gràcia i fins al proper 28 de gener podeu veure l’exposició Arseni Pellicer (1912-1973), dibuixant ininotaire, no us la perdeu! L’exposició va relacionada amb l’edició d’un petit catàleg que han publicat els seus fills Judith i Nèstor. Les característiques de l’artista m’han portat a la memòria tota una sèrie de ninotaires i artistes que per diverses característiques han restat al marge dels circuits de divulgació de manera voluntària o forçats per les circumstàncies. Els casos de Josep Baqué i el de Josefa Tolrà són dos casos recents i propers al que avui analitzem i que han comptat amb una certa reivindicació mediàtica.

Pepet quiere ser torero (1945)

Aquests artistes heterodoxos són els que acaben d’arrodonir la realitat de les diverses èpoques i ens fan entendre-la. Des de Piscolabis intentarem oferir-vos una sèrie de vuit artistes d’obres interessants per diversos aspectes units per una estètica estilística diferent però que els donen un toc naïf molt interessant. El primer que veurem és el cas d’Arseni Pellicer seguit del daudelsetita Cram, del literari Jusep Torres Campalans, del secret de Joan Pujol, d’uns primerencs Marià Fortuny i Emili Ferrer, d’un anònim francès del s. XIX i acabarem amb la figura de Camil Congost, més conegut a l’època com a Fradera i/o Werther.

Felip Roig de Vallirana i Cel·la 598 de la 6a Galeria de la Presó Model (1945)

En el cas d’Arseni Pellicer tenim la immensa sort que els seus fills han preservat tant el llegat físic del material que va produir com de la memòria de les seves activitats. A més s’han preocupat també de publicar un petit i deliciós catàleg que resumeix la seva vida i trajectòria centrada només en l’aspecte de ninotaire. Les dades que proporcionen ens mostren un perfil molt aproximat de com era la vida de molts catalans tant a l’època de la República com de la postguerra i els seus dibuixos en són un gran reflex.

Parada de Santa Llúcia d'Arseni Pellicer venent els celatges de pessebre

Després d’estudiar en el Patronat Domènech d’Artur Martorell entrà a treballar com a gravador en un taller mentre estudià a Llotja. Aquests estudis li van permetre uns coneixements que li facilitaren dedicar-se al llarg de la seva vida al sector artístic com a restaurador de ceràmica o pintura i sobretot durant trenta anys a pintar cels per a vendre’ls a la Fira de SantaLlúcia, on tenia parada. Després marxà a Eivissa on es dedicà a fer d’aquarel·lista.

L'artista -el mateix Arseni- i la model (agost 1939)

A més amb els seus amics van crear el que podria ser un dels darrers tallers d’artistes a la manera dels del s. XIX i que es feren famosos per organitzar les festes carnavalesques. En aquest cas era més restringit a l’àmbit bohemi de l’amistat -sense repercussió exterior- que s’anomenaren La Cigala d’Or i que s’instal·là a Aribau 222 fins a l’any 1940 després de ser desballestats pels atzars de la guerra.

Auca de l'Homenatge Gracienc a la Vellesa 

Malgrat aquesta formació i empremta artística la seva faceta com a ninotaire, que és el que ara ens interessa, té unes característiques concretes que el classificarien dintre d’un dibuix d’estètica adolescent i naïf. A pesar d’aquestes característiques en els personatges compositivament és molt solvent. Les seves composicions ajuden a crear uns ambients que realcen les seves figures que funcionen perfectament dintre d’una escenografia ben trobada. En Jordi Pablo, que escriu la introducció del catàleg, el defineix molt encertadament dient que tenia una gran capacitat per fer ironia i, per capturar ambients, amb un dibuix desenfadat i espontani.

Dibuix que regalà a la seva esposa Esther Casals el dia del seu aniversari amb els seus ninots anant-la a felicitar (1940)

Les seves característiques estilístiques són les que li impediren anar més enllà dels cercles familiars i d’encàrrecs puntuals dintre de Gràcia, sobretot d’auques i petites propagandes d’àmbit local. Malgrat això hem de tenir en compte que Arseni Pellicer s’adapta als encàrrecs que li fan per a publicar deixant una mica de banda el seu estil espontani i una mica destraler per ser més acurat, sabedor que són il·lustracions públiques i no particulars.

Nu i Nu cubista (1938)

Malgrat els problemes estilístics com a ninotaire que li puguem trobar el llegat d’Arseni Pellicer és important sobretot per la seva espontaneïtat, per la seva llibertat temàtica sabedor que era una obra destinada a l’esbarjo de cercles familiars i d’amistat i aquí hi ha un dels seus més grans valors. Això fa que la seva temàtica sigui molt eloqüent de la seva època: la República, la guerra i la postguerra. Capta amb grans dosis d’ironia i sarcasme els moments més quotidians dels moments que va viure, com un notari que pren nota d’allò que l’envolta. No sabem si era conscient que aquesta tasca notarial podia tenir la seva transcendència o no però és important per a nosaltres veure la guerra, la postguerra i la presó des del punt de vista dels moments sense teòricament sense importància, de descans.

Interior de la cel·la 490 de la 5a Galeria de la Presó Model (1945)

És curiós veure com el seu llapis es posa més seriós quan retrata l’interior de la presó model el 1945 -hi va anar a parar dos mesos sense judici per amagar un parent republicà- i abandonà el to caricaturesc per intentar transmetre la no activitat carcerària. Les visions internes de la presó són molt rares, no n’hi ha, però els apunts de l’Arseni Pellicer en són una mostra que ens les mostra sense el seu vessant grotesc sinó amb un to de transcendentalista perquè no vol entretenir sinó transmetre.

Vídeo d'Andreu Adrover recreant l'ambient de creació d'Arseni Pellicer

Un altre dels aspectes curiosos és el relacionat amb els seus dibuixos de descomplexitat sexual. L’esclat d’alegria de la República es veu molt ben reflectit però alhora també l’intent transgressiu, com tota la seva obra, en plena època franquista. És molt representatiu el dibuix que va fer amb el forat al cul retallat d’una dona per posar-hi el dit –tal com es veu en el vídeo- que saluda als franquistes bandera en mà i que és il·lustratiu d’aquesta ironia respecte de la nova situació política del país. Més enigmàtica és la imatge d’una sala de tortura de difícil interpretació però d’un gran efecte visual fet en plena dictadura a més dels diversos nus que va dibuixar durant tota la seva vida.

Auca d'Artes i oficios de la calle (1945)

El tema de les auques, publicades o per a ús particular, també té molt de suc perquè és un molt bon moment en el qual plasma la societat que vol retratar. Les d’encàrrec i publicades torna a utilitzar un dibuix més mesurat encara que humorístic però en les seves particulars el contingut és més punyent des de la que dedica a La portera chafardera a Pepet quiere ser torero o la impactant de Artes y oficios de la calle, molt il·lustratiu de l’època de misèria que es vivia en plena postguerra.

Escena de tortures (setempre 1939)

A partir dels anys 60 marxà de Gràcia i se’n va anar a viure a Eivissa on encetà una etapa d’aquarel·lista que no abandonà i a la que es dedicà amb força fins a la seva sobtada mort el 1973. És curiós com en aquesta etapa deixà de fer els seus ninots per a encetar una etapa que podríem anomenar de més artística, com si fos conscient que el que feia abans era més un divertimentto que no pas un art transcendent. Afortunadament, com hem comentat, tot el llegat de l’Arseni Pellicer es troba preservat pels seus fills -que ens han facilitat la reproducció de les imatges- i a més han volgut promoure’l. Esperem que aquesta iniciativa empenyi a molts altres possibles Arsenis que resten amagats i que cal promoure’ls com més aviat millor abans no sigui massa tard. Són artistes que ens ajuden a perfilar la realitat de la nostra Història.

BIBLIOGRAFIA:

PABLO, JORDI i PELLICER, NÈSTOR. Arseni Pellicer, dibuixant i ninotaire (Gràcia, 1912 - Eivissa, 1973). Barcelona,  Art&Graf, 2016