dimarts, 14 de novembre del 2023

Tres túmuls "nous" i un oblit (1783-1809) per a "Castrum Doloris"..., una rectificació.

A en Txatxi, vilanoví de pro


A l'època de Tots Sants o el Dia dels Difunts sempre intento penjar algun apunt sobre temes mortuoris, però enguany la feina acumulada m'ha impedit ser molt puntual. Aquest cop, però, ho faig intentant purgar la culpa d'un lapsus que vaig tenir i tres noves troballes en un article que vaig fer sobre túmuls funeraris i gravats. Quan hom fa un article intenta que sigui el més pulcre i acabat possible i espera que en un futur pugui haver-hi rectificacions, externes o internes, que millorin allò que va pensar en un principi. A diferència d'un blog, que pots anar actualitzant i rectificant, quan es publica pels canals escrits -virtuals o analògics de paper- els articles queden tancats i no hi pot haver rectificacions a posteriori. És per això que aprofito el blog per a fer unes quatre incorporacions a l'inventari que vaig fer per a l'article Castrum Doloris... publicat a la revista virtual eHumanista de la Universitat de Santa Bàrbara de Califòrnia, en un ja llunyà 2018.

Detall del túmul dedicat al bisbe tarragoní Joaquim Santiyán, gravat per Domènec Pauner (1783)

L'article inventariava els gravats que reproduïen les arquitectures escultòriques efímeres dedicades als túmuls funeraris reials, de dignataris -militars o eclesiàstics- i de víctimes de fets històrics a l'Antic Règim (1701-1834). Pretenia ser un exhaustiu inventari de tots els gravats que, en aquest període, es van imprimir per tal de perpetuar, contradictòriament, l'efímer a l'eternitat. En aquesta catalogació van quedar fora de l'inventari una de controlada, però que, per temes informàtics, va quedar oblidada dintre de l'ordinador i les altres tres eren desconegudes en la bibliografia general. Aquests túmuls es trobaven documentats, però escampats i en monografies locals, de difícil accés. A més es dona la circumstància que tots tres són de fora de Barcelona -Vilanova i la Geltrú i Tarragona- i s'afegeixen a l'únic gravat -de Cervera (1746)- de túmul funerari que coneixíem de fora de la capital dels dinou que havíem localitzat. Això ens fa reflexionar sobre la barcelopatia que afecta a bona part de les investigacions entorn de Catalunya i el centralisme documental que això provoca.

Exèquies de Carles III (1789) del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú,
gravat atribuïble a Pasqual Pere Moles

Així doncs, el primer túmul que analitzem és el que el Gremi de Mariners o Marejants de Vilanova i la Geltrú dedicà a Carles III. La casualitat va fer que, per una banda, localitzés per internet el gravat del túmul i, posteriorment, localitzés el llibret sense el gravat. Aquest retrobament fou segellat per Sílvia Villà, de BBlassi, que en restaurar el gravat aprofità per unir-lo al llibret, com era originàriament.

Oració funerària de Carles III (1789) del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú

El sermó públic i la corresponent relació de les exèquies foren fetes per Jaume Pelfort, canonge de la seu tortosina. És per això que l'imprès fou editat a Tortosa, ja que Vilanova i la Geltrú no tenia impremta. El llibret, titulat Oracion funebre que en las honras funerales hechas Por el Real Gremio de Mareantes de la Ilustre Villa de Villanueva y a la Catholica Magestad de Don Carles III Rey de las Españas dixo el Doctor Don Jayme Pelfort (...) el dia 16 de Febrero del Año 1789 En la Parroquial de San Antonio Abad el podeu trobar facsimilat per la Bibioteca de la Universitat de Granada.

Comparativa entre els túmuls de Carles III de la Junta de Comerç, gravat perPasqual Pere Moles
de Barcelona i la del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú, gravat  atribuïble a Pasqual Pere Moles

Fou imprès amb un paper de bona qualitat i d'un gramatge excepcional a la impremta de Josep Cid del carrer de la Rosa de Tortosa. El llibre pren monumentalitat gràcies a aquest espectacular gravat que l'acompanya d'unes dimensions inusualment grans (50 x 31 cm.) i sobretot per la seva qualitat. Aquest gravat no signat, però, per les seves dimensions, devia ser estampat a Barcelona, on si hi havia tòrculs per fer-ho, a diferència, en aquest cas, de Tortosa on no coneixem gravats d'aquestes dimensions. Si el comparem amb el túmul que la Reial Junta Particular del Comerç del Principat li va dedicar també a Carles III, a la barcelonina església de Sant Francesc de Paula, signat per Pasqual Pere Moles (1741-1797), veiem que la qualitat és idèntica. Per això creiem que s'hauria d'incorporar al corpus dels gravats realitzats per Pasqual Pere Moles que Rosa  Subirana va catalogar, malgrat que en aquest cas vilanoví, excepcionalment, no va ser signat.

Comparativa dels cortinatges entre els túmuls de Carles III de la Junta de Comerç
de Barcelona i la del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú

Una detallada anàlisi del domini tècnic del gravat ens permet aventurar aquesta nova atribució al catàleg del nostre gran gravador del rococó català. La manera d'utilitzar el burí a l'hora de fer els cortinatges, els marbrats de les columnes, les flames de les espelmes... amb tota la subtilesa fa que li puguem atribuir sense gaires dubtes. A això li hem d'afegir que la cal·ligrafia de les llegendes dels corresponents peus és de la mateixa mà amb un text idèntic: Perspectiva del Tumulo, que en las Exequias del Rey Carlos III erigió el (la institució que s'encarregà de fer-ho) el dia (específic de túmul) de 1789 amb les dades corresponents a cada cas. Creiem que tots aquests elements acaben de certificar la pertinença a un mateix taller de Pasqual Pere Moles.

Comparativa dels peus de gravat entre els túmuls de Carles III de la Junta de Comerç
de Barcelona i la del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú

Com és que Vilanova i la Geltrú va dedicar un túmul impressionant com aquest, de dimensions semblants al de la Reial Junta Particular i Consolat de Catalunya, i va editar un llibret a perpetuar-ne la memòria? Hem de tenir en compte que aquest túmul fou un encàrrec del Gremi de Marejants o Mariners de Vilanova i la Geltrú, els navegants dels vaixells que es dedicaven al comerç peninsular i també d'ultramar després de l'autorització, precisament de Carles III, per comerciar amb Amèrica el 1778. Això ens permet entendre l'esforç econòmic que van fer, no només per al monument efímer sinó també, per a la publicació del llibre. Fou pensat sobretot per fer-lo arribar al seu successor, Carles IV, per demostrar la fidelitat monàrquica i per tal que continués beneficiant-los com ho va fer el seu pare.

Hem de pensar que a Santa Maria de la Geltrú també es va construir un altre túmul funerari, però que no s'inclou en aquesta narració i del que no en tenim cap altra notícia més enllà que fou construït, de dimensions més modestes, segons menció d'aquesta narració. La descripció del túmul de Sant Antoni de Vilanova i de tot el que envoltà la cerimònia fou del mateix Jaume Pelfort, autor de l'Oración Fúnebre, que se li dedicà i que fou publicada com un annex a la Relación de las Reales Exequias.

Comparativa de dimensions entre els llibres d'exèquies de Carles III de la Junta de Comerç de Barcelona 
i la del Gremi de Marejants de Vilanova i la Geltrú

La narració ens explica, amb totes les hipèrboles barroques, que el Reynado de este gran Monarca ha sido para Villanuevael engrandecimiento de la Poblacionel ornato de las calles, y edificiosel adelantamiento del comercio, y el ventajoso restablecimiento de la Marina. Y en efecto es notable el aumento de industria, y poblacion, que se ha experimentado alli de algunos años á esta parte (...) se ha puesto floreciente el comercio, y Marina: se han añadido comodidades à la Playa, y surgidero, en donde abordan tan frequentemente las naves mercantiles, que parece va à renovarse allí aquel concurso de embarciones que havia en tiempo de los Cartagineses. A partir d'aquí fa una digressió sobre la història local i la vinculació mítica amb els cartaginesos de Vilanova i la Geltrú que Josep Ferrer i altres consideren que és la primera narració històrica de la ciutat, malgrat ser fabulada.

Portada de les descripcions excequials en honor al bisbe Joaquim Santiyán i Valdivieso (1783)

L'altre túmul que desconeixia és el corresponent a les exèquies que se celebraren el 1783 en honor de l'arquebisbe Joaquim Santiyán a Tarragona. En aquest cas es troba en el llibre Descripcion succinta de las Solemnes Particulares Exequias, que la gratitud de los moradores de Tarragona consagro a la venerable memòria de su ilustrisimo Prelado Dn Joachin de Santiyán y Valdivieso en la Iglesia del Convento de Padres Menores Observantes de la misma Ciudad, el dia 22 de Julio de 1783. Fou imprès a la Imprenta de Magí Canals Mercadér, sota la direcció de l'impressor Pere Canals. El llibre va acompanyat de l'Oracion Funebre que en las Particulares Exequias con que la gratitud de los Moradores de la Ciudad de Tarragona celebro la Piadosa Memoria de su ilustrisimo Prelado Don Joaquin de Santiyán y Valdivieso el dia 22 de Julio de 1783 (...) d'Ambrosio Puig, on s'inclou el gravat (38 x 23,5 cm.) del túmul. Afortunadament, aquestes exèquies i sermó fúnebre han estat digitalitzades i disponible gràcies a la Universitat Pompeu Fabra. 

Túmul funerari en honor al bisbe Joaquim Santiyán i Valdivieso (1783)

El túmul fou dissenyat per Francesc Bonifàs i Massó (1735-1806) i gravat per Domènec Pauner i Alté (1720-1783) com consta al peu de l'espectacular gravat. Tots dos artistes pertanyien a dinasties vinculades a la seva especialitat plàstica. En el cas de Domènec Pauner, pare de la Teresa Pauner -a qui ja li vam dedicar dos apunts al Piscolabis és la baula del mig de la família de gravadors- fou un artista més justet, acadèmicament parlant, que Pasqual Pere Moles, com podem observar amb la perícia dels seus traços, però prou digne en la realització del gravat. Sofia Mata i Jordi París comentaven que segurament aquest túmul fou ideat pel canonge i vicari general tarragoní Ramon Foguet i Foraster (1729-1794) que fou un erudit local i accionat a les antiguitats, que, a la seva mort, donà la seva biblioteca i col·lecció personal als franciscans. Com erudit local s'encarregà d'escriure el volum XXIV dedicat a Tarragona de l'España Sagrada de Flórez (1769) i va encarregar els dibuixos de les antiguitats romanes per a gravar-los a Francesc Bonifàs.

Comparança tècnica entre el túmul dedicat a Joaquim Santiyán gravat per Domènec Pauner
i el túmul dedicat a Carles III a Vilanova i la Geltrú gravat, suposadament, per Pasqual Pere Moles

El túmul amb cinc obeliscs, quatre als extrems i un central, amb les seves pertinents lluminàries fou situat a l'església del convent de Sant Francesc de Tarragona que el 1758 s'havia refet del tot. Un marc propici, d'un barroc academicista o protoneoclàssic que ja avança les maneres de fer neoclàssiques, per a un túmul d'arrels neoclàssiques que començaven a trencar amb els estereotips estètics més barrocs dels túmuls de les primeres tres quarts del s. XVIII. Un retrat de l'arquebisbe Joaquim Santiyán envoltat per dos angelots i coronat pel capell arquebisbal, presidia tot el conjunt farcit d'espelmes i ciris que devia provocar un bon efecte teatral.

Portada de l'Elogio patrio... dedicat als vuit màrtirs barcelonins de la Guerra del Francès (Tarragona, 1809)

El tercer túmul que no teníem localitzat és totalment diferent de la resta. És un túmul dedicat als vuit màrtirs barcelonins de la Guerra del Francès i es publicà a Elogio Patrio que en las honras funebres que dicto la Piedad de los Señores Representantes de todos los vecinos expatriados de Barcelona en sufragio de las almas del Doctor Don Joaquin Pou,Don Juan Gallifa, Don Josef Navarro, Don Juan Massana, Don Salvador  Aulet, Don Ramon Mas, Don Julian Portet, y Don Pedro Lastortas, tan heroycamente perdiéron su vida en los dias 3 y 27 de Junio de 1809, en la Capital por condena ilegalé injusta pronunciada por los franceses (...) escrita pel carmelita descalç Manuel dels Dolors.

Túmul dedicat als vuit màrtirs barcelonins de la Guerra del Francès (Tarragona, 1809)

Ens trobem davant d'unes exèquies amb un monumental aparell d'accés pels quatre cantons, amb els seus corresponents obeliscs als angles, amb una torre central culminada pel taüt simbòlic presidit per un pelicà, ocell de múltiples significats. El gravat de Josep Coromina porta una llarga inscripció explicant qui el va encarregar i a qui anava adreçat: CENOTAFIO que el excelentísimo Sor Dn Antonio Malet, Marques de Coupgni, Comandante del 2º Batallon del Rl. Guardias Walonas, Teniente Genl. de los Extos. y segundo Comandante Genl. de este Exº y Principado y los de SS Dn Jayme García Conde, Mariscal de Campo de los Rls Extos. y Mayor Gen' de lnfanteria Dn Josef de Montes Salazar de igual clase y Comandte. Gen' del R' de ArtilleriaDn. Xavier de Olea y Carrasco, Regente de la R' Audª y Dn Ramon Maria Sala, Auditor de Guerra del Ex', y aseosor Genl. del mismo Principado, representando los naturales y vecinos expatriados de Barcelona, mandaron erigir y dedicaron a los ochos Héroes, omprimidos en la misma por el Gobierno Frances, que tan glosiosamteperdieron su vida en los dias 3, y 27 de Junio de 1809 en la Capital, por condena integral é impuesta pronunciada por aquellos: en las honras fúnebres que se celebraron en el Convento de PP de S. Agunstín, de la Ciudad de Tarragona el dia 2 de Agosto del mismo año.

A diferència dels altres túmuls que analitzem aquest no homenatja un personatge rellevant del moment sinó un grup d'herois de la Guerra del Francès amb un panegíric abrandat, propi de temps de guerra: pero para llenar en esta parte nuestros deseos, no pderdamos jamas de vista lo que mundanamente nos eseña este triste y lúgubre aparato. Nos recuerda la buena memoria que han dexado los ocho hermanos nuestros, que la perfidia francesa ha arrancado vilmente de nuestra compañia. Su patriotismo, su interes por la independencia de la España, su Religion, su  entreñable amor á nuestro desgraciado FERNANDO, y los vivísimos deseos que tenían de redimir la duríssima esclavitud en que gime la infeliz Barcelona, les han hecho pagar con gusto el comun tributo á la muerte. 

Narració de les festes en honor de la Constitució de Càdis (Manresa, 1812)

Precisament sobta molt que aquestes exèquies en memòria dels vuit herois, executats el juny de 1809, se celebrin l'agost de 1809 -en la mateixa església que l'anterior- a només cent quilòmetres de distància on es produïren els fets. Josep Fontana ja explicava que la conquesta territorial d'Espanya a la Guerra del Francès no fou total i a més fou intermitent. Això explica que hi hagi territoris momentàniament lliures de presència francesa i que aprofitin l'ocasió per a fer commemoracions efímeres com aquesta o les festes celebrades a Manresa el 1812 per a celebrar la proclamació de la Constitució. Ambdós casos, són exemples primerencs d'un canvi de celebracions populars en el que Jordi Roca i Vernet hja vingut a anomenar com a festes cíviques, trencant amb les dinàmiques de celebracions oficials més pròpies de l'Antic Règim, com hem vist amb la resta de túmuls.

Petit monument funerari de l'Establecimiento Gimnástico Militar
en memòria del companys morts per la febre groga de Barceolona de 1821

Dintre d'aquestes commemoracions cíviques, i malgrat que s'escapi una mica del que entenem com un túmul i tota la grandiloqüència que comporta, a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es conserva un petit monument efímer que fou construït el 1821 en memòria de les víctimes de l'epidèmia de la febre groga de 1821. El peu de gravat diu que los jovenes del establecimiento gimanstico militar de Barcelona a sus compañeros de armas quehan sido victimas de la epidemia de 1821 en las honras del dia 23 febrero celebradas en la iglesia de Nta. Sra. de la Merced. No arriba a la categoria de túmul però hem cregut oportú també incloure aquest petit monument funerari.

Més enllà dels tres casos precedents que hem comentat, i dels que no en teníem notícia, hi ha el cas, més lamentable per a mi, i pel que haig d'entonar el mea culpa, és el cas del túmul d'Eustaquio de Azara i Perera (1727-1797)  perquè, per temes tècnics, em va desaparèixer de l'ordinador i no va entrar en l'inventari. Es tracta del túmul dedicat al bisbe barceloní que es bastí a l'església de l'Hospici de Barcelona. El llibre que explica les exèquies fou escrit per J. Izquierdo i Capdevila i porta com a títol El Amigo de los Hombres: Elogio en las solemnes exequias celebradas por la Real Junta de Hospicio y refugio de esta ciudad, en su iglesia el dia 29 de julio de 1797 a su difunto presidente el ilustrísimo Señor D. Eustaquio de Azara, Obispo de esta Diócesis (...) que fou estampada per Francesc Surià i Burgada a Barcelona el mateix 1797.

Túmul funerari en honor del bisbe Eustaqui d'Azara i Perera (Barcelona, 1797)
Per a més resolució aneu al Fons Anotnio Correa de la Calcografia

El gravat del túmul de les exèquies, a diferència dels que hem vist, és d'unes proporcions molt més petites (16 x 11,5 cm.) adaptant-se a les dimensions del llibre i, òbviament, sense necessitat de plegar-lo. En certa manera és un paral·lel al que s'imprimirà cinc anys després per al sermó funerari d'Agustí Làncaster i Araciel (1802) i que també fou patrocinat per la Junta de la Casa de la Caritat de Barcelona. Rosa  Subirana apunta la possibilitat que aquesta estructura fos reaprofitada d'anteriors túmuls, sobretot algun dels dedicats al Comte de Lacy (1793).

Sermó funerari en honor al bisbe Eustaqui d'Azara i Perera (Barcelona, 1797)


Malgrat el reaprofitament de parts d'altres dd, aquest fou dissenyat pel Frare agustinià Guillem Gaig i gravat per Pasqual Pere Moles amb una forma entre obelisc i piràmide truncada envoltada d'atxes i ciris, d'una estètica plenament neoclàssica. És sense cap mena de dubte un dels darrers treballs del gran gravador Moles que tancava així una carrera artística brillant, deixant una escola de gravadors més professionalitzada de la que es va trobar en arribar des de València.

En fi, només volia afegir a l'inventari de túmuls aquests que comparteixen una estètica neoclàsica, ja que són de finals del s. XVIII i principis del s. XIX. Així doncs, intento esmenar el que per diverses raons no van ser inclosos en un primer inventari i que crec que calia afegir-los. A més, aquestes aportacions descentralitzen una mica la visió barcelonacentrista d'aquestes estructures efímeres que han arribat fins als nostres dies gràcies als gravats, malgrat que siguin una idealització dels projectes definitius.


BIBLIOGRAFIA

CIVIT I NADAL, ANTONI. Prontuario práctico de las exequias funeralesy de toda especie de celebracions de difuntosocn un apendice de altar privilegiado. Tarragona, Pere Canals, 1796 

FERRER, JOSEP; ORRIOLS, LLUÏSA; SANZ FERRAN I SORNÍ, XAVIER. "Els primers passatges escrits d'Història de Vilanova" a Primera edició: Centre d'Estudis Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú (2008) 

MATA DE LA CRUZ, SOFIA i PARÍS FORTUNY, JORDI. "Notes per a completar l'obra Els Bonifàs, una nissaga d'esculors (2006). Algunes precisions" a Quaderns de Vilaniu, 54. Valls, 2008 pàg. 109-117

ORTUETA HILBERATH, ELENA. De l'erudit al turista. Inici de la projecció del patrimoni artístic i cultural de Tarragona (1834-1933). Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 2019 pàg. 119-125

ROCA VERNET, JORDI. "Las fiestas cívicas del Trienno Progresista (1840-1843):
progresistas enfrentados y desafío a la Regencia." Historia Contemporánea 56
(2018): pàg. 7-45.

SUBIRANA I REBULL, ROSA Mª. Pasqual Pere Moles i Corones. València 1741 – Barcelona 1797. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989, p. 3-23