dimecres, 19 desembre de 2012

Barcelona blanc i negre (1964) de Xavier Miserachs, el color de la diversitat


Fotografia a la que la Júlia fa referència en un interessant apunt

Fins el 26 de gener teniu temps de visitar la magnífica exposició de fotografies de Leopoldo Pomés a l’entorn del projecte de llibre que, amb Carlos Barral, va voler dedicar a Barcelona el 1957 i que malauradament no es dur portar a terme. Ara la Fundació Colectania en recupera el projecte, l’exposa i n’edita un catàleg que esdevé alhora la plasmació del que hauria d’haver estat el llibre. A més, Sd-mudito publica, en una magnífica edició, les fotografies que Bernard Plossu va realitzar a Barcelona el 1974. Iniciatives com aquestes són necessàries per recuperar la memòria visual del nostre passat, no amb l’enyorança de qui ha perdut un món millor –perquè no ho era- sinó per saber d’on venim.


Aquests projectes no tiraren endavant, però a la mateixa època sí que en fructificaren dos de semblants, el de Català-Roca i el de Xavier Miserachs que és el que avui analitzarem. És curiós veure com aquest tàndem de fotògrafs s’anaven trepitjant una mica els temes, com vam veure ja fa un temps a l’entorn del projecte de Costa Brava Show. Català-Roca, més gran que Xavier iserachs se li avançà sistemàticament en els projectes, cosa que Miserachs acatava amb estoïcisme i amb un reconeixement de feina ben feta del fotògraf vallenc, d’una generació més gran.


Català-Roca publicà el seu llibre el 1954 amb l’Editorial Barna i, deu anys després, Xavier Miserachs aportà el seu punt de vista d’una Barcelona que començava a despertar-se d’una guerra civil i una postguerra pertorbadores. Aquesta dècada de diferència és important per entendre un canvi de concepció dintre del món de la fotografia, gràcies al llibre New York de William Klein, publicat el 1955. Aquest darrer llibre influencià sense cap mena de dubte en un jove Xavier Miserachs i en el seu projecte de captar part de l’essència de la seva ciutat.

És obvi que entre la manera de fer de William Klein i Xavier Miserachs hi ha una sèrie de paral·lelismes però, i perdoneu-me la personalització, malgrat conèixer l’obra d’ambdós fotògrafs sóc incapaç de fer una fotografia mínimament propera a la seva manera de fer.


El paisatge de Barcelona permet a Miserachs integrar-se dins el que podem anomenar una fotografia urbana, gràcies a la seva habilitat de moure’s dintre de l’escenari quotidià i amb una recerca de la llum digne dels millors clarobscuristes del barroc. Aquesta llum posteriorment fou contrastada forçant els negres i els blancs, que són els protagonistes de les seves fotografies, i amb una impressió de luxe -de Huecograbados Fournier- que encara reforça molt més el contrast i el gra de la pel·lícula.

Les escenes, a diferència per exemple de Català-Roca, són molt dinàmiques per l’ús de l’angular, ombres retallades, figures escapçades i bellugades, primers plans trencadors, el format en 35 mm... Xavier Miserachs no buscava una bellesa artificial, neta de qualsevol destorb, sinó que es recrea amb els cables i fils que les grans companyies de subministraments ens regalen per tot arreu, amb els cotxes aparcats i en moviment integrats dintre de l’espai, els cartells enganxats i estripats de les parets... el que infon més vida a unes fotografies dinàmiques ja de per si mateixes.


Aquesta manera de fer va marcar una ruptura amb la representació de la societat espanyola de la postguerra. Igual que els seus col·legues fotògrafs de la generació d’Afal, Miserachs va contribuir a donar a conèixer una Espanya diferent de la que volien mostrar les autoritats, però que no podien amagar perquè era la realitat. Això explica que els fotògrafs d’aquesta època pertanyents a Afal, i cadascú des de la seva perspectiva, aportessin el seu granet de sorra per vertebrar un dels moments més lúcids de la fotografia hispana, com ja hem pogut veure amb els diversos llibres publicats per Lumen dintre de la col·lecció Palabra e imagen -en la que hi col·laboraà amb el llibre de Mario Vargas Llosa, Los cachorros-.

Aquesta influència dels seus predecessors ha estat una petita llosa que ha pesat sobre la seva obra com un aspecte negatiu. Per això, en les seves interessantíssimes memòries, Miserachs comenta que respecte a la influència de William Klein, res a dir. Només afegir que encara és viva i mai no m’ha fet nosa. M’ha fet –crec- molt de profit.(...) Els qui fem fotografia de carrer, per exemple, seríem idiotes si no aprofitéssim les experiències de Doisneau, Cartier Bresson, Boubat, Frank, Klein, Erwitt, Winogrand, Català-Roca i tants d’altres en aquest terreny. Prendre’ls com a punt de partida no farà altra cosa que donar solidesa a la nostra feina, però plagiar-los? Fóra impossible. Ni la nostra manera d’enfrontar-nos a la realitat i intentar explicar-la és la seva, ni les realitats de què ens toca donar testimoni són les mateixes que ells han treballat prèviament. L’opció de deixar una “petita aportació” hi és sempre, cal saber aprofitar-la.
Pretendre reinventar el reportatge urbà cada vegada que se surt al carrer amb la càmera penjada al coll, fóra una ridícula actitud d’il·luminats pretensiosos.



Aquest text hauria d’estar emmarcat en totes les històries de l’art, perquè és d’una finesa i d’un grau de lucidesa espatarrant. Xavier Miserachs reivindica la feina del suscitador d’imatges, com d’algú que sense oblidar els seu antecessors és capaç de fer la seva obra amb total llibertat, com és el seu cas. De fet, com ell mateix explica, el naixement d’aquest llibre publicat per l’Editorial Aymà el 1964 –del que hi ha edicions en català, castellà i francès- amb un format quadrat de grans dimensions (34 x 32 cm.) fou fortuït: L’atzar va fer sortir del calaix on dormien, després de dos anys de letargia, les fotografies de Barcelona. Rafael Serra, gerent de l’editorial Aymà, era al meu estudi esperant que jo li acabés un encàrrec puntual i urgent, però sense importància. Per entretenir-lo, vaig deixar-li les caixes plenes de fotos 24x30. Quan va marxar amb l’encàrrec, encara calent de l’esmaltadora, va demanar-me d’emportar-se també les caixes per ensenyar-les a la gent de l’editorial.
Pocs dies després va convocar-me a Aymà. El senyor Cendrós –em sembla que era l’amo- em proposava publicar el treball en forma de llibre. Oda Zantop i el mateix Serra tindrien cura de la producció. Joan Oliver s’encarregaria del pròleg, i els textos de peu de fotos els escriuria Josep Maria Espinàs. La maqueta la faria Ràfols Casamada. Així va néixer
Barcelona blanc i negre.

Sobrecoberta i guardes interiors

Com aquell que no diu res en Xavier Miserachs ens fa una descripició tècnica d’aquest llibre amb una participació de luxe. El disseny mateix fou obra de l’Albert Ràfols-Casamada molt relacionat amb Miserachs i l’escola Eina, que l’artista plàstic creà com a escissió de l’escola Elisava. La composició del llibre està cuidada fins al darrer detalla, des de la sobrecoberta, la tipografia, la portada i sobretot la combinació de fotografies que són presentades de manera individual o formant part d’un mosaic fotogràfic amb vinculacions mútues. Aquest disseny provoca que cada cop que passem el full hi hagi una sorpresa compositiva a l’entorn de les fotografies. Un mapa final de Barcelona amb la ruta de les fotografies és un preciós colofó per al potser millor llibre dedicat a Barcelona.

Portada interior i plànol final

El pròleg fou escrit magistralment per Joan Oliver, Pere Quart, amb una capacitat per captar la importància d’aquest llibre molt profètica. Xavier Miserachs mateix reconeix que en el seu moment no va ser copsar prou la intel·ligència del proleguista quan afirma que com sol passar amb els llibres on la imatge domina sobre la lletra impresa, pocs van ser els qui van parar esment en el text de Joan Oliver. Jo mateix, embadalit davant l’espectacularitat de les meves imatges tirades al gravat en relleu, no vaig adonar-me de la clarividència i el rigor del text de l’autor de Bestiari, i ha estat rellegint-lo molt més tard quan n’he descobert la importància.


I és que Miserachs té tota la raó, ja que la perspicàcia del prologuista és molta a l’hora de teoritzar sobre el món de la fotografia i concretament de l’obra del nostre fotògraf. El defineix d’una manera molt exacta quan diu que el suscitador d’aquestes imatges, és un barceloní escandalosament jove i efectivament nou; potser el brot més recent d’una generació de fotògrafs catalans, inquiets, greus, esperançats, que viuen de cara al Nord i d’esquena a unes circumstàncies que ja trobaren fetes i que llasten i alhora estimulen llur impuls renovador.
És modest, perquè és conscient de la seva realitat –però no dubto pas que nodreix una ambició, doblement justificada per la seva joventut i pels seus dons-, i es defensa dels elogis amb una fórmula senzilla i commovedora, que els envejosos s’afanyen a trobar satisfactòria: “La màquina ho fa tot” diu en un to de veu més aviat somort, mentre espurnegen els ulls eixerits, els llavis dibuixen un somriure finíssim i les mans no es mouen o s’enfonsen a les butxaques
.


Sobre els peus de foto en Pere Quart diu que hom pot, naturalment, comentar el tema, completar l’anècdota amb remarques que prolonguin en el temps el moment que el fotògraf ha immobilitzat sobre el paper, cosa que, en el nostre cas, ja ha estat feta per en Josep Maria Espinàs amb una gràcia lleugera i incisiva. Però jo no gosaria pas –ni que pogués- desentranyar el misteri de tantes foscors ni il·lustrar amb llampecs retòrics la claredat de tantes evidències. I té raó, els textos d’en Josep Maria Espinàs hi són una mica de més, perquè la força de les fotografies ja parlen per si mateixes, sense necessitar un text que s’apropa, més que a cap altra cosa, als cors emfasitzadors de les tragèdies gregues.

Diuen que si el que has de dir no aporta res al que ja s’ha dit, val més callar. Per això deixeu-me que parli a través del que Pere Quart va deixat dit en el seu interessantíssim pròleg, perquè vist amb la perspectiva del temps encara agafen un contingut més premonitori: I avui sí que totes les ciutats són anàlogues. I el turista de bona fe, que va a la recerca de “color local” ha de refugiar-se, d’una banda, en l’admiració dels vestigis erts i estantissos del passat, dels “barris gòtics” més o menys ben apedaçats, de les pedres ja inservibles i fora de lloc, dels castells envilits, en funció d’escaparates, de les catedrals fumades pels segles i capciosament aclarides per una llum que no és pas la de l’antiga fe. I d’altra banda, en el miserable espectacle d’un folklore aigualit, degenerat, caricaturesc, en mans de mercaders espavilats.


Barcelona és avui una massa urbana de dos milions d’habitants, una ciutat de mar, i de pla i muntanya, una ciutat vella i nova, vetusta i moderna, desmanegada i geomètrica, en ràpida creixença per la immigració provinent de la resta d’Espanya; de població bilingüe, promíscua i en part poc sedimentada, singularment absorbida per la indústria i el comerç i amb una fesomia de trets qui-sap-lo borrosos i d’esperit força engavanyat i deixatat a causa d’un decandiment de segles i d’unes vicissituds, uns influxos, unes febleses i, sobretot, uns errors que han embridat ara i adés la seva al capdavall admirable renaixença.

El nostre fotògraf ha lliurat una batalla o múltiples escaramusses contra aquell uniformisme igualitari i destructor a què més amunt em referia.
(...) Tendeix a revelar, això sí, “una certa Barcelona”, molt allunyada de les versions consuetes, monumentals, apologètiques, turístiques, que tant l’interès anomenat patriòtic com el comercial aconsellen. Nogensmenys fóra d’una injustícia flagrant titllar aquest llibre de pessimista, de pejoratiu, de negatiu.


I he percebut una vibració d’entranyable humanitat en tants d’enfocaments afectuosament crítics: infants i donetes del poble, homes del carrer, treballadors del port o del mercat, modestíssims servidors públics i d’altres “pacients”, carn i esperit anònims de la ciutat, que en Miserachs ha volgut inserir en el seu extraordinari retaule travessat d’ombres o xop de sol, animat amb tants gestos de la vida quotidiana, d’obscures resistències heroiques, de minúscules confiances, de vanitats ingènues. I he sentit el delicat respecte amb què capta la vida estreta i la senzilla alegria dels forasters del Sud, que arriben a Barcelona amb la maleta plena de parracs i el cor sorbeeixint d’esperances...

Només vull afegir la grata sorpresa, acostumat a altres menes d’interessos, que de la gestió del llegat de Xavier Miserachs generen els seus hereus. Més enllà de cobrar uns drets d’autor obvis per la comercialització de l’obra del fotògraf, divulguen les seves imatges per Internet a través de la seva pàgina web. En aquest web podreu trobar, per exemple, unes quantes fotografies del llibre Barcelona blanc i negre  i d’altres projectes. A més posen a lliure disposició deu fotografies sota llicència de Creative Commons per a l’ús de tothom, i el llegat del fotògraf es guarda al MCBA per a la consulta dels experts i interessats.

BIBLIOGRAFIA:

MISERACHS, XAVIER. Fulls de contactes. Memòries. Barcelona, Ed. 62, 1998

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava. Girona, Fundació Caixa de Girona, 2007

33 comentaris:

  1. Si dius que és potser el millor llibre (i no llibre de fotografies) dedicat a Barcelona, caldrà tenir-lo en compte. Algunes de les imatges s'han fet ben famoses, realment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Si fa un cert temps vaig parlar de les primeres guies amb informacions aquest llibre és una guia visuals dels anys 50 i 60 de Barcelona.

      Elimina
  2. És un llibre magnífic. Recordo que el meu oncle el tenia. Tinc una sensació estranya en veure imatges d'aquell temps tan aparentment remot on jo ja triscava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirant i remirant el llibre a vegades tinc la sensació que hi ha coses que he vist de petit però que en realitat les he vist via les fotografies d'en Miserachs. Els garitos dels "amanuenses" no sé si els vaig veure en directe o és una qüestió fotogràfica...

      Elimina
  3. El cas de l'obra de Miserachs és d'aquells en què hom coneix les imatges sense saber-ne l'autor, potser perquè han estat usades i reproduïdes infinitament. Diria que moltes d'aquestes imatges ja són a l'imaginari col·lectiu. Possiblement això definiria l'èxit d'un l'artista, quan el seu llegat té vida pròpia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís,
      Jo diria que això que dius és el súmmum de l'èxit. El problema és si els hereus ho veuen així o no. Per això crec que és meritòria la gestió d'aquests drets en el cas d'en Miserachs en els que es busca un equilibri entre la divulgació i el benefici econòmic.

      Elimina
    2. Sí, entenc què vols dir: que no cal un altre llastimós Show a l'estil dels Centelles Brothers.

      Elimina
    3. No només parlo dels Centelles que van saber aprofitar que les administracions són estúpides i no entenen que el patrimoni és col·lectiu i no d'una administració i per a això van pujar el preu entre ells (nosaltres) mateixos, sinó també d'altres creadors -literats, músics, pintors...-. No poso noms perquè la llista seria massa llarga però en un moment en tindràs uns quants al cap que prioritzen guany a divulgació, una contradicció per a algú que és creador i vol comunicar.

      Elimina
  4. Tinc el llibre i és una passada.
    Gràcies per recordar aquests artistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veí de dalt,
      És un plaer anar-lo agafant de tant en tant i sorprendre's cada dia de les mateixes fotografies que ja has vist!

      Elimina
  5. Galderich.
    Me encantó el libro, es un documento invaluable para la historia de tu bella ciudad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Las fotografías cada vez más son un documento histórico de primera magnitud. Si además tienen una forma bella ya es la repera!

      Elimina
  6. L’escena del camàlic amb els envasos buits era habitual al Born pel matí, en acabar l’horari de venda. Les caixes, que eren retornables, anaven de la parada al camió per tornar al pagès, i feien aquestes carretillades enormes perquè les caixes buides no pesaven gaire. A la foto el camàlic està aixecant la carretilla tot buscant el punt d’equilibri, després es girava i l’arrossegava. El que sí que era un problema eren les rodes de la carretilla, de perfil metàlic com la de la foto (més tard vindrien de pneumàtic), i les llambordes que a la foto es veuen molt bé. Amb una certa freqüència carretilla i càrrega queien de costat perquè el terra era força irregular, però no recordo haver sentit de cap accident greu. Tot això va acabar amb la migració del Born a Mercabarna, el 1971.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi,
      Un complement perfecte a l'apunt de la Júlia que enllaço per a aquesta fotografia de la que acabarem de saber-ho tot malgrat els anonimats. Una descripció totalment viva, com viva és la fotografia!

      Elimina
  7. Molt interesant, Galderich, aquesta aproximació a l'obra de Miserachs i de la fotografia urbana en general. Més enllà de tècniques fotogràfiques, de Miserachs i dels seus col·legues contemporanis hem après a llegir la fotografia. Des del meu punt de vista, el que hi ha en la seva obra és un relat, imatge a imatge. I precisament en una època on era molt difícil explicar quina era la situació que vivíem de la postguerra ençà ells van posar la mirada, la llum, l'enquadrament i l'instant allà on nosaltres havíem de fer la lectura.

    És un testimoni, sens dubte; però per sobre de totes les coses, és una lliçó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      Tu ho dius perfectament, gràcies a en Miserachs, Català-Roca, Maspons... hem après a llegir fotografies des del contingut a al continent.
      En certa manera ens van madurar per ser conscients que una imatge com a mínim pot valdre el mateix que mil paraules.

      Elimina
  8. “La màquina ho fa tot”... esplèndid! El mateix diria el Plossu (dijous fullejava el llibre que dius i fa molt de goig).

    Sempre he mantingut el dubte de si aquell nen que, endut per la urgència, surt de la filera per donar la carta als reis, no era jo. Las fotografia ja ho té això d'enteranyinar la memòria fins el punt d'esdevenir record autònom. Sobre el que no tinc cap dubte és sobre els garitos dels "amanuenses": a principis dels 80 encara subsistien els darrers. Recordo una "acció" que va consistir en un dictat poètic per a poder exposar el seu manuscrit.
    I vull agrair-te l'extensió que li has dedicat al pròleg del Pere Quart. Quina finor la seva perspectiva urbana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que resulti anecdotari, recordo haver sigut un corcó per a la germana del Xavier, la Toni (una vàula important del nostre disseny gràfic).

      Elimina
    2. Girbén,
      Això de "la màquina ho fa tot" és el mateix que deia Miquelàngel en parlar de la seva escultura: "Jo l'única cosa que faig és retirar del bloc tot el que sobre perquè l'escultura ja hi era a dins..."
      Sobre el pròleg d'en Pere Quart em va passar que vaig anar apuntant les idees que m'agradaven i després quan vaig llegir les memòries d'en Miserachs vaig veure que ell més o menys havia destacat el mateix.
      Sobre la Toni Miserachs, i parlo de memòria, es va encarregar de treballar també per a Lumen a la col·lecció de "Palabra e imagen".

      Elimina
  9. Un llibre imprescindible. I tota una sort que bona part de la feina del Miserachs es pugui veure a través de la xarxa, gràcies a la manera d'entendre la difusio cultural per part dels hereus de l'artista.

    Un apunt impecable, Galderich, i el pròleg del Pere Quart, directament per emmarcar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris,
      Ha, ha... no hi ha res d'imprescindible... menys aquest llibre!

      Elimina
    2. Menys que imprescindible?... Vatua! vaig a fer-me una mica l'hara-kiri!

      Elimina
    3. Sicoris, el gir gramatical pretenia dir que és més que imprescindible! De totes maneres espera't a fer-te el Hara-Kiri a fer uns quants apunts més en el teu bloc! ;-)

      Elimina
  10. Respostes
    1. I tant que la van capturar! És una radiografia d'aquell moment molt exacte que va passar la censura perquè ho devia trobar normal...

      Elimina
  11. Preciós llibre!
    Queda clar que en mitjans de transport hem avançat bastant. Quant a la resta .......
    Bon Nadal Galderich!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bach,
      El transport i alguna que altra cosa però a vegades tinc la sensació que és més un tema formal que de profunditat. Però això seria filosofar massa.
      Bon Any!

      Elimina
  12. Aquestes fotografies, com els contes i novel.les de Ignacio Aldecoa, universalitzen els individus per fer-los persones amb les que ens podemidentificar o podem identificar en contextos ben diferents a l'original. Crec que la "fotografia urbana" aventatja a la bucòlica perquè la seva força visual i els matisos del seu blanc i negre generen una iconografia que aconsegueix èsser autònoma dels models que pren de la realitat.
    Com sempre, gràcies per compartir aquestes troballes que ens permeten millorar la nostra competència en aquest món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas,
      Com el gran Ignacio Aldecoa, Miserachs ens converteix els personatges anònims i locals en universals perquè precisament en retrata l'essència.

      Elimina
  13. I no són només les fotos, és que l'edició estava mesurada al mil.límetre, mimada... És el tot! Avui dia es nota molt en falta aquest toc en massa publicacions, que són més aviat "productes" o "papers tacats de tinta"...
    En qualsevol cas, gràcies i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barcelonauta,
      Per això l'estudi d'aquests llibres s'ha de fer de manera global, amb tots els participants perquè tot suma.
      De totes maneres ara es fan més bones edicions que abans ja que els dissenyadors s'han generalitzat i la feina que fan per la presentació dels llibres és molt bona. El que és bo d'aquest llibre és precisament que és una excepció a la seva època on la majoria de les publicacions, fora de casos especials, era molt adotzenada.

      Elimina
  14. Galderich, m'he tornat carabassa intentant esbrinar què era això del "Col·lectiu Cocentaina" fins que me n'he adonat que et refereixes a la "Fundació Colectania". Per un moment m'havia pensat que els "socarrats" que puguen haver per Barcelona s'havien organitzat en banda armada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alcoià, desficiat! És un lapsus degut a que a casa dels Colectania en diem els Cocentaina, com la capital de la comarca del Comtat. A l'hora de corregir l'apunt ens va passar per alt aquesta denominació familiar i... En fi, perdona el desfici. Una abraçada.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols