dimarts, 12 de novembre de 2013

El porque de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios (1760) d’Antonio Lobera, l’expurgació inquisitorial i el projecte Deletrix de Joan Fontcubera


Cartell del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat (2011) amb una fotografia de Joan Fontcuberta del projecte Deletrix

Avui s’inaugura a l’Arts Santa Mònica de Barcelona una nova exposició de Joan Fontcuberta amb col·laboració del PEN català a l’entorn de la censura. El projecte, anomenat Deletrix, es proposa aprofundir sobre la censura i concretament sobre els llibres que entre els segles XVI i XVIII foren expurgats parcialment a través dels ratllats que hom va perpetrar sobre les parts prohibides de diversos llibres. La col•laboració entre Joan Fontcuberta i el PEN català s’inicià el 2011, quan els va cedir una de les fotografies del projecte Deletrix per al cartell del Dia internacional de l’Escriptor Empresonat.

Pàgines expurgades lleument del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento a Barcelona el 1710. L’anotació justificativa de l’expurgació diu: Está prohibida por la Inquisición por ser trobos al Ave Maria / Todo genero de lithania fuera de los Stos y lauretania esta prohibida por el Sto. Oficio y por consiguiente esta

A partir de les expurgacions, Joan Fontcuberta i Manel Guerrero han desenvolupat amb els textos d’altres escriptors com Salman Rushdie, Carme Arenas, Manuel Guerreror, Chenjerai Hove, Herta Müller, Emmanuel Pierrat i John Ralston Saul una crítica a la censura com a concepte repressor, destacant en aquests casos particulars els contradictoris valors estètics que aquests llibres poden tenir com a precedents d’artistes com Jackson Pollock, Antoni Tàpies, Mathieu i altres artistes amb la pregunta: Redimeix l’estètica, la violència?

Portada del llibre El por que de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios

Aquest projecte el va iniciar Joan Fontcuberta fa 11 anys i per això part d’aquestes fotografies van poder ser vistes a l’exposició de la Virreina de 2008, que ja vam comentar arran del seu llibre Sputnik. Com ens ha comentat ell mateix, per al projecte Deletrix no té un final previst sinó que l’anirà desenvolupant al llarg de la seva carrera artística, intentant que sigui un projecte viu. Per això Joan Foncuberta ha visitat biblioteques públiques i particulars d’Europa i Nordamèrica, seguint la pista de llibres que han patit expurgació en algun moment sota les estrictes ordres de la Inquisició.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, Typographia Rev. Camerae Apostolicae, 1806

Per una altra banda des de Piscolabis sempre hem estat amatents al fenomen de la censura des de diversos vessants, com ho demostra l’etiqueta específica dedicada a la censura que aglutina els onze apunts dedicats a aquest tema. A més a més, el títol mateix del blog intenta ser una ironia a l’entorn del gran antillibre –en vigència des del 1559 al 1966-, l’Index Librorum Prohibitorum. El nostre nom de Piscolabis Librorum, interpretat per més d’un lector com un títol ampul·lós, arrenca de la voluntat d’ironitzar i de reivindicar la varietat de tots els llibres, des dels llagoters vers els poder, fins als que s’hi enfronten des de la clandestinitat. El compromís del Piscolabis sempre ha estat el de la llibertat d’impremta tal com reclamen el PEN internacional -també a través del PEN català- que ja sap el pa que s’hi dóna, i Joan Fontcuberta amb aquest seu treball, el Deletrix.

Portada manuscrita del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento a Barcelona el 1710

Per aquests motius quan ens vam assabentar a través de Verkami de l’exposició que es fa ara a Arts Santa Mònica de Barcelona i l’edició del catàleg de Deletrix, no vam dubtar a posar a disposició dels autors els dos llibres del període que comprèn el projecte que tenim expurgats per algú que seguí ortodoxament les indicacions de la Inquisició. Un dels dos llibres, que comentarem més a fons en una altra ocasió, és el manuscrit del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento de Barcelona que podreu veure a l’exposició. L’altre llibre que també podreu veure a l’exposició i que a més és reproduït fotogràficament per Joan Fontcuberta en el seu catàleg és El por que de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios d’Antonio Lobera editat el 1760 a Barcelona per la impremta de Francisco Generas.

Censura de d. Gerónimo Ignacio Cavero autoritzant en un principi la publicació del llibre d’El porque...

El llibre, com el seu títol indica parla de simbolisme i iconografia religiosa –per això em va interessar- i encara avui és utilitzat com a font de consulta pels estudiosos del tema. El llibre tingué un relatiu èxit ja que en coneixem set edicions del segle XVIII (la primera a Figueres els 1758 i la resta a Barcelona i Madrid) i sis del s. XIX (de Barcelona, París i Madrid fins l’any 1898). Com tots els llibres passà les pertinents censures eclesiàstiques i comptava amb els privilegis reials pertinents per a la seva edició i venda. El censor, D. Geronimo Ignacio Cavero de la Universitat de Salamanca afirmà que yo confiesso, que comencé solo por cumplir; pero despues me llevó el afecto de aprender: Por lo que no tengo que censurar,sino es de dar gracias à Dios, de que me haya puesto en las manos Libro en que aprender à obrar lo mejmor en mi estado; y agradecer al Autor se haya dedicado tanto tiempo a leer, y recoger tanta noticia para enseñar. Este es mi sentir, salvo meliori.

Regula VIII de l’Index Librorum Prohibitorum

Aquest salvo meliori –el que podríem traduir per un fora d’allò que pugui dir algú més docte- és clau per entendre el tema de les expurgacions. L’Índex Librorum Prohibitorum en la seva Regula VIII ja diu que s’han de censurar els llibres que quorum principale argumentum bonum est, in quibus tamen obiter aliqua inserta sunt, quae ad haeresim, seu impietatem, divinationem, seu superstittionem spectant, a Catholicis Theologis, Inquisitionis generalis auctoritate, expurgati, concedi possunt (Dels llibres, dels quals el principal és un bon argument, en els quals, però, s'insereixen coses d'heretgia o impietat, d'endevinació, o tenen relació amb supersticions per als catòlics. L'autoritat de la Inquisició, en general, els purificarà i podrà ser concedida la seva publicació, o la no destrucció quan es tracta d’un llibre ja publicat). Així, doncs, la Inquisició tenia present que un llibre podia ser bo però tenir alguna cosa que no entrés en la ortodòxia o resultés contrària als principis catòlics. En aquest cas només s’havia d’expurgar –purificar- la part herètica i salvar la resta.

Pàgina anterior de l'expurgada d’El porque... amb la taca produïda pel censor

De fet, el mateix autor -del qual només sabem que va néixer a Barbuñales (Osca) i va morir el 1760 a Cadis- al final del llibre afegeix una Protestacion de el autor: Obedeciendo á todos los Decretos Apostolicos, como hijo que soy de N.S.M. Iglesia Catholica, y Apostolica Romana; protesto, que todo lo que se contiene en este Libro, lo sujeto á la misma S.M. Iglesia, como hijo fidelissimo suyo, á su Correccion, y á la del Santo Tribunal de la Inquisicion. Això era molt normal entre els autors, sobretot de teologia, ja que precisament sobre aquesta temàtica és la que més edictes inquisitorials hi ha. Gairebé el 90 % dels llibres de l’Índex Librorum Prohibitorum són religiosos perquè l’Església, a més d’anar contra els llibres perjudicials per a la moral i les bases polítiques que la sustentaven, vetllava per l’ortodòxia religiosa.

Pàgines ratllades d’El porque...

Per això l’edicte de la Santa Inquisició del 3 de febrer de 1793 -quan Fray Tomás Domingo n’era el Qualificador inquisitorial- va manar expurgar el llibre El porque de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios... En aquest edicte ja es deia que la continua malicia de los Hereges procura afear la hermosura de la Iglesia, desde que nació: no lo han conseguido, ni lo conseguirán, aunque armados de todo el veneno del Infierno. Una de las trazas en que mas esfuerzo han hecho sus depravados intentos, ha sido sembrar de errores los Libros, que la Divina Providencia de Christo su Esposo, la dio, como el mayor tesoro de luces, donde informada de las verdades, aprendiese las de la Fé en las Escrituras Divinas

Imatge de l'exposició amb els llibres Jardin de devociones... i El porque... la reproducció del catàleg i la fotografia d'en Fontcuberta penjada a la paret
Tots els que eren propietaris d’un exemplar d’aquest llibre, o d’altres inclosos en les llistes esmentades, els havien d’expurgar: ratllar la part herètica de manera que fos illegible, i llavors podien conservar la resta del llibre. El zel dels propietaris, temorosos que la Inquisició els pogués trobar un llibres sense expurgar, va fer que cobrissin aquests parts amb intenses capes de tinta per tal que no quedés rastre del que s’hi deia. Les edicions posteriors ja es publicaren sense aquesta part, però les anteriors a l’edicte hom s’havia de preocupar que estiguessin en les condicions que les autoritats eclesiàstiques requerien. Per això, en aquest cas concret, al costat de la zona ratllada el censor hi anota: Lo siguiente va borrado por orden del Sto. Tribunal en los edictos de 1790 y 1793.

Fotocòpia amb la part censurada d’una edició no expurgada d’El porque...

Ara bé, la pregunta que us fareu és: però què s’hi deia en aquest llibre religiós que fos tant greu? Doncs res de rellevant, es tracta d’històries que expliquen l’origen del poble jueu, per exemple, i que cauen més en la superstició o en creences populars infundades, però no hi ha res que sigui herètic, ofensiu o racista. De fet, el que explica està en consonància amb interpretacions bastant ahistòriques sobre l’origen dels símbols i cerimònies i que es basaven en interpretacions més simbòliques i esotèriques que en els fets històrics. Tot el llibre, però, té les mateixes característiques i resulta, per tant, curiós que la Inquisició només en censurés aquesta part.

Decret de l’abolició de la Inquisició a Espanya del 22 de febrer de 1813 per les Corts de Cadis

La Inquisició, però, a finals del s. XVIII tenia els dies comptats i els edictes del 1793 foren dels darrers que promulgà en la persecució de llibres i la seva expurgació. La Inquisició fou abolida per les Corts de Cadis el 22 de febrer de 1813 i encara que fou reinstaurada amb la tornada de Ferran VII el 1814, el cop mortal que aquesta institució fundada pels Reis Catòlics havia rebut, ja estava donat. No oblidem, però, que Roma continuà publicant l’Index Librorum Prohibitorum fins el 1966 i que era d’obligat compliment pels estats catòlics. De fet durant el període franquista tots els llibres que eren a l’Índex estaven directament prohibits. A més, les autoritats van elaborar llistes pròpies de llibres proscrits que n’incloïen de temes més específicament polítics i socials. Cal destacar el llibre de Garmendia de Otaola titulat Lecturas buenas y malas a la luz del dogma y la moral, publicat a Bilbao entre el 1949 i 1955 que és una crítica de llibres que s’adapta perfectament al títol.

Programes de mà de cinema per a les pel·lícules La Dama de Trinidad (1952) –amb censura sobre l’escot de la Rita Hayworth- i ¡No más mujeres! (1942)-amb el nom de Joan Crawford ratllat pel seu recolzament a la causa republicana-

Per evitar la censura en totes les seves dimensions, tant en països democràtics com els nostres –hi uns quants casos de censura- com en països directament dictatorials, el PEN català cada any ens recorda la necessitat de denunciar tots aquests casos.

Que Joan Foncuberta, de qui ja hem publicat altres treballs en aquest blog, hagi prestat la col·laboració a aquesta causa de la Llibertat d’Expressió és una molt bona notícia, a la qual el Piscolabis Librorum s’ha volgut sumar, modestament, perquè creiem fermament en la màxima que diu que nulla estetica sine etica. En aquesta ocasió hem vestit el bloc de festa -com la Rita Hayworth- i ens comprometem -com la Joan Crawford- en la causa de la Llibertat per evitar que les grapes dels censors –d’allà on sigui- continuïn ultratjant els autors i llurs obres, com encara passa a Catalunya.

 
Catàleg de Deletrix amb una coberta d'un llibre d'Erasme apunyalat

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Le mariage de Suzon (1936) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya



Per en Leptotyphlus i la Mayetia

 Ja fa temps que tinc una mica abandonat el blog Piscolabis Librorum maioris perquè he anat enllaçant altres apunts d'altres llibres que no entraven en les seves característiques. La boda d'uns bons amics i la creació d'una pàgina web especial m'han portat a recuperar un llibre que paga la pena.

Com sempre, si no teniu la majoria d'edat o sou especialment sensibles no podeu entrar a l'apunt escrit a l'entorn de Le mariage de Suzon (1936) de León Courbouleix.


diumenge, 13 d’octubre de 2013

Trattato degl'instrumenti di martirio... (1591) d’Antonio Gallonio, l’exaltació del dolor místic


La beatificació d’avui a l’engròs de 522 màrtirs a Tarragona de la Guerra Civil ha generat perplexitat en una societat laica com l’actual. Per a parlar una mica de màrtirs i martiris avui comentem el Trattato degl'instrumenti di martirio...  d’Antonio Gallonio. Com que el llibre està il·lustrat amb gravats manieristes del s. XVI de forta càrrega de violència visual hem publicat el llibre a la nostra pàgina específica per a aquesta temàtica de Piscolabis Librorum Violentiae. Si no sou majors d'edat o teniu una gran sensibilitat pel tema us preguem que no hi entreu.
 

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Tu, poemes d’adolescència (1934) de Josep Janés, la maduresa literària i estètica d’un jove editor



Els aniversaris de números rodons ens serveixen per revisar fets i sobretot la trajectòria de persones a les quals el pas del temps deixa una mica oblidades, malgrat haver estat importants per al nostre passat i fins i tot per al nostre present. Un dels casos que estem vivint ara és el de Josep Janés Olivé (1913-1959) qui, tot i d’haver estat un dels grans dinamitzadors del món editorial català en temps de la República i de la postguerra i després d’una mort prematura, el seu nom restà només en la memòria col·lectiva a través de l’Editorial Plaza y Janés.


Coincidint amb aquest aniversari l’investigador del món editorial i blogaire del molt recomanable Negritasycursivas Josep Mengual ha publicat a l’Editorial Debate un magnífic estudi titulat A dos tintas, Josep Janés poeta y escritor -presentat recentment- i que completa les investigacions prèvies de l’estudiosa i professora universitària Dra. Jacqueline Hurtley. És un estudi en què retrata la vida sobretot professional de Janés des dels inicis fins a la seva mort d’accident de cotxe. Una de les coses que ens crida l’atenció llegint aquest llibre, que no per erudit deixa de ser molt amè, és la tasca constant de Josep Janés en el món editorial des de l’adolescència en mil i un projectes de tot tipus.


Resulta sorprenent però molt eloqüent del seu temperament, com Josep Janés va ser capaç d’adaptar-se a cada circumstància històrica (República, Guerra Civil i primer franquisme) amb una autèntica obsessió de lluitar per la cultura literària del país, malgrat les circumstàncies ben adverses de molts moments. I també com -enmig de circumstàncies ben difícils- fou capaç de lluitar pels seus amics literaris, més enllà del que dictaria la prudència. Per això, en plena Guerra Civil, va moure cel i terra per aconseguir l’indult per als escriptors falangistes Luys Santa Marina i Fèlix Ros, buscant a la desesperada que molts altres intel·lectuals signessin una petició compromesa.


I fou també ell qui, quan durant el primer franquisme -després d’una curta temporada a la presó i després d’un també breu exili, ja que havia dirigit el Servei de Cultura  al Front- va moure cel i terra per facilitar el retorn d’intel·lectuals com ara Carles Riba, o intentar solucionar els problemes amb què es trobaren Josep Maria López-Picó i Agustí Esclasans, per posar només uns quants exemples.  En aquests casos i en d’altres feu gestions directes davant les autoritats franquistes, amb cartes de recomanació dels falangistes que prèviament havia ajudat. A més d’aquestes intervencions directes, des de la seva editorial va recolzar donant les primeres feines a intel·lectuals que retornaven de l’exili o bé que sortien de la presó. Es tractava ben sovint d’encàrrecs de traduccions i altres treballs literaris molt ben pagats per l’època, tot i que sovint no s’arribaven a publicar.


Ara bé, els diversos articles que s’escriuen arran d’un centenari solen glossar la figura de l’homenetjat, però comporten rara vegada que algú pugui fer afirmacions destraleres –per dir-ho d’alguna manera-, sense esmentar cap font, ni haver comprovat, ni contrastat cap dada. Aquest és el cas de l’article publicat per Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia i titulat Janés i la 5a columna. En aquest article, després de barrejar noms de membres irrefutables de la 5a columna barcelonina amb el de Josep Janés, n’insinua la participació activa en la reraguarda franquista de la Guerra Civil i emmarca les seves activitats professionals i personals durant el primer franquisme com a vinculades als serveis secrets, sense aportar cap mena de documentació ni testimoni, i fins i tot en una ostentació de frivolitat o de mala intenció, arriba a insinuar incidiosament: O d’on sortien els generosos fons que repartia (potser a canvi de confiança i, així, de contactes i informació) a base d’encàrrecs entre els lletraferits de l'exili interior? Afirmació més que gratuïta, ja que els segells editorials de Janés van tenir de seguida un bon acolliment del públic i un èxit notable.
Aquest article -que ha aixecat moltes ampolles per injustificat i injustificable- diríem que el que delata és la incapacitat de l’autor per entendre un personatge que, tal com demostra àmpliament Josep Mengual en el seu llibre, es movia per vincles d’amistat i d’abnegació intel·lectual.

Presència de Catalunya. Barcelona, Serveis de Cultura al Front, 1938. Llibre editat per Josep Janés

I és que, de fet, els contactes que Janés establí amb tothom del món literari, de les més diverses ideologies i que estaven a les antípodes els uns dels altres, li van permetre que col·laborés des de l’inici amb les carreres literàries d’autors catalans com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Salvador Espriu, Pere Calders o castellans com Antonio Rabinat, Antonio Buero Vallejo, Paco Candel, González Ledesma, Juan Goytisolo o Camilo José Cela per posar només els exemples més coneguts. I aquesta amistat diversa li va comportar diversos problemes, com es pot intuir en la nota que L’Esquella de la Torratxa va incloure en el seu número 3065 del 27 de maig de 1938, en motiu de la publicació del llibret Presència de Catalunya publicat pels Serveis de Cultura al Front que com ja hem dit Janés dirigí durant la Guerra Civil. En aquesta nota es deia amb ironia que el llibre era destinat a recordar als combatents el paisatge i l’ànima de la pàtria. Una idea magnífica. El volum és una tria de versos i proses dels literats catalans, exaltant tots la terra nostra. Felicitem l’editor per la tria. I li proposem que, ultra enviar-lo als soldats, enviï també el llibre a la majoria dels autors seleccionats, els quals, pobrets!, a l’estranger, aquesta presència de Catalunya els seria un gran consol.

 
 EDGAR A. POE. Els assassinats del carrer Morgue. Barcelona, Quaderns Literaris, 1934 (Traducció de Carles Riba i il·lustració d'Enric Cluselles (´Fotografia El Gabinet Negre)

La diversitat de contactes que va mantenir al llarg de la vida i des de ben jove, li arribà gràcies a la seva tasca com a editor, que des d’un inici estigué vinculada a diversos diaris, revistes i editorials, com la de Quaderns literaris que pretenia editar una obra literària cada setmana en edicions econòmiques però sense perdre qualitat. D’aquesta col·lecció de llibres de butxaca Andrés Trapiello ha dit que era tipográficamente magnífica, anterior en meses a la aparición de los libros de Penguin, y no inferior a éstos y superior a los de Austral que aparecerían tres años después (...) un ejemplo de modernidad en lo que iban a convertirse los libros de bolsillo.

Primeres edicions d'Ariadna al laberint grotesc i Letizia de Salvador Espriu, dos llibres publicats per un jove Josep Janés amb el segells de Quaderns Literaris i Biblioteca de la Rosa dels Vents

En època republicana els seus projectes es van desenvolupar en català, però en la postguerra -per causes òbvies- hagué de reempredre els projectes editorials inicialment en castellà exclusivament.
Un dels objectius de Josep Janés fou el de donar difusió tant a escriptors novells, com ja hem comentat, com a escriptors estrangers, sobretot anglosaxons. Això ho va dur a terme fins i tot en l’inici del franquisme, moment en què la literatura germànica era la que estava promocionada i l’anglesa més aviat mal vista. Com que havia d’editar a un ritme constant, va entrar en contacte amb molts il·lustradors i literats que li van fer les pertinents traduccions dels textos encarregats, vetllant per la qualitat.


Però no continuaré valorant la tasca editora i vital de Josep Janés, cosa de la qual ja s’ha encarregat àmpliament Josep Mengual en el seu molt recomanable llibre, que ens dona una visió biogràfica i sobretot cultural i política del moment que li va tocar viure. El que volem ressaltar, però, és que Josep Janés -malgrat ser un editor d’èxit fins i tot quan les dificultats econòmiques i socials podien posar en perill els seus múltiples segells editorials- tingué un tarannà diferent del d’altres editors del moment. Pensem a tall d’exemple en Lara, qui va dir en una entrevista a Del Arco: Yo he triunfado en la vida porque he dado muchos golpes bajos.

Així doncs ara volem comentar l’obra del Josep Janés escriptor en català, que va escriure només tres llibres de poesia segurament a causa de la feina absorbent de l’editorial: Tu, poemes d’adolescència (1934), Combat del somni (1937) i 12 puntes seques i un autoretrat de Grau Sala (1958). El que hem triat per comentar, però, és el primer dels tres llibres -Tu, poemes d’adolescència- del que n’havia publicat alguns poemes el desembre de 1933 l’Avui, diari de Catalunya, que ell dirigia. A més els poemes Tu i Il·lusió del Teu vestit de núvia van ser premiats el 6 de maig de 1934 amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, premi que va rebre de mans de Pompeu Fabra en una cerimònia al Palau de Música Catalana, en presència de Lluís Companys, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch i Gimpera. Arran de La Flor Natural que li fou concedida, Delfí Dalmau l’entrevistà per a la revista Clarisme on el nostre autor i editor parla dels seus inicis, de les seves maneres de fer, relacions personals, influències...


Amb aquests antecedents el conjunt del poemari fou imprès per la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs i de seguida tingué bones crítiques, com la que li dedicà Manuel de Montoliu entre altres. Aquest èxit inicial va animar Janés  a autopublicar-se’l en la col·lecció Quaderns Literaris que dirigia amb un gran refinament estètic. A més va fer una tercera edició el 1937. Però és precisament en la segona edició –publicada poc després dels fets d’octubre del 1934, el dia 11- que volem centrar l’atenció.

En el llibre es recullen les característiques que després caracteritzarien la cura que Josep Janés esmerçaria en l’edició de llibres. La coberta mateix és una de les millors que es van fer a Barcelona durant l’època republicana, en la qual el negre intens de fons es veu trencat pel perfilat en blanc tant del títol com del dibuix -una cara d’un adolescent de mirada fixa i intensa. La tipografia interna és la de la modernitat del moment, la Futura, el que reforçava un aire més innovador. El llibre fou imprès en paper Bernat Metge de Torres-Domènech i tingué un tiratge de 300 exemplars, tots numerats.


A més d’aquestes característiques hem d’afegir el fet que el llibre està il·lustrat  amb set xilografies que corresponen a les sis sèries de poemes i al colofó final. Són obra d’Enric Cluselles –conegut també com a Nyerra en els dibuixos més humorístics- i que foren aquarel·lades manualment. Enric Cluselles fou un dels xilògrafs de qualitat de la fornada republicana, el seu estil es caracteritza per unes línies molt primes i juntes, que confereixen a les masses de negre un toc vellutat molt característic. La col·laboració entre editor i il•lustrador va ser molt llarga, de fet fins al final de la vida de Josep Janés. La considerada millor obra d’Enric Cluselles és la que va il·lustrar el llibre Unitats de xoc (1938) de Pere Calders i que publicà el Servei de Cultura al Front, amb Josep Janés al capdavant.

Aquest exemplar conté diversos poemes copiats per un antic propietari que el llegí i rellegí

Literàriament l’obra de Josep Janés ha tingut una difusió irregular, en funció de les diverses antologies que s’han anat fet de la literatura catalana i això ha provocat que en l’actualitat gairebé mai sigui ressenyat. Malgrat això, us oferim un tast de la seva idiosincràsia, per això ens basarem en el que va dir Agustí Esclasans en el seu interessant pròleg al llibre: La dona, en aquesta pura lírica, és un pretext carnal i sensual per a les més pures cristal·litzacions transparents de l’ardor cordial i mental. (...) Cap més poeta català d’avui no té aquest do magnífic de sensualisme blanc, i àdhuc de sexualisme candorós, que ens presenta amb un cast impudor el cos i la nuesa de les verges adolescents, gairebé infantils, extremides sota la mà i la carícia dels àngels. No tot això és pas fruit de collites espontànies. La psicologia lírica de Josep Janés i Olivé s’ha macerat amb persistència constant i heroica, abans d’arrencar a cantar en vers... (...)
El jove poeta pur, inefablement enamorat, en mal d’adolescència sinceríssima, passa per tots els tons eròtics, en l’amor i el dolor, en el madrigal i l’elegia, com per les ordes d’una arpa en la música tenuíssima de la qual juguessin, orquestralment, però amb sordina, tots els matisos dels colors de l’arc-de-Sant-Martí.


Agustí Esclassans acaba dient que feia temps que en la lectura de l’obra d’un nou literat jove no havíem trobat un gaudi tan atraient com en aquest recull que ara veu la llum. No sabem quins destins preparen, en bé o en mal, la ruta del futur de l’autor de “TU”. Però li diem des d’ara, amb el dret que ens dóna la nostra cordial amistat, que esperem i confiem en ell més que en tots els altres. Malgrat que en aquella època en Josep Janés ja havia iniciat la publicació de la col·lecció literària de Quaderns Literaris, poca cosa feia preveure que acabaria editant uns 1.600 llibres, i que aquest mateix èxit editorial seria, molt probablement, la causa que publiqués només tres llibres personals.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

dimecres, 11 de setembre de 2013

Festivas demostraciones y magestuosos obsequios... con el deseado arribo... de D. Felipe IV deAragón, y V de Castilla (1702), les festes que Barcelona li dedicà al primer Borbó


Els seguidors del blog ja saben que una de les meves dèries bibliòfiles són els llibres que descriuen els Fastos del Poder en els quals els elements efímers de la Festa són centrals. Malgrat que les celebracions són efímeres per naturalesa, aquestes narracions fan patent la voluntat -tant pròpia de l’esperit humà- de perpetuar-ne el record des d’un doble vessant: el fet a què hom ha dedicat la celebració (naixement, mort, casament o senzillament visita d’un rei a la ciutat) i com s’ha dut a terme la celebració, perquè malgrat ser un fet puntual i una celebració efímera en quedi –a través del llibre- perpetual memòria. Potser és una contradicció que algú de profundes conviccions republicanes quedi seduït pels Fastos de la Monarquia però a aquestes alçades del blog ja no ve d’una contradicció més...
Portada tipogràfica del llibre amb l'escut de la Generalitat de Catalunya
Com tots aquests llibres del que vaig anomenar l’etern efímer el títol és llarg perquè pretén ser descriptiu de tot el que s’hi narra i qui ho paga: Festivas demostraciones, y magestuosos obsequios, con que el muy ilustre, y fidelissimo consistorio de los Deputados, y Oydores del Principado de Cataluña, celebrò la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo, de sus catolicos reyes, D. Felipe IV de Aragon, y V de Castilla, y Doña Maria Luisa Gariela de Saboya, que Dios guarde, prospere, y en su sucession eternize. Siendo Deputados, y Oydores de Cuentas Los muy ilustres, y Fidelissimos Señores, Don Fr. Antonio de Plandella y de Cruylles... Acabo aquí perquè hi ha tot el reguitzell de Diputats que en aquell moment dirigien la Generalitat. Fou imprès de orden del muy Ilustre, y Fidelissimo Consistorio, per Rafael Figueró a Barcelona l’any 1702. En el títol mateix ja es diu tot, per tal que ningú tingui cap mena de dubte sobre el contingut i els comitents, amb un llenguatge adulatori vers el Poder, molt típic de l’època.

 
 Embarco del rey nuestro señor en el Muelle de Barcelona (...) 8.abril.MDCCII de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704
El llibre narra, com hem pogut llegir, l’estada a Barcelona del Rei d’Aragó i comte de Barcelona Felip IV i V de Castella -com molt apropiadament remarca el llibre- després que en testament del 1700 el seu oncle Carles II li deixés els regnes de la Corona espanyola. Felip d’Anjou, un adolescent quan acceptà la corona, jurà en un primer moment les lleis de Castella i posteriorment, aconsellat pel seu avi Lluís XIV de França, jurà el més aviat possible les lleis i Constitucions catalanes. Justament per jurar-les vingué a Barcelona el 30 de setembre de 1701, on hi residí fins el 8 d’abril del 1702, que marxà cap a Nàpols. Com en totes les vingudes reials, la ciutat de Barcelona es volcà a rebre’l i a organitzar festes, recepcions oficials, focs artificials, processons... per celebrar-ho.

 Jurament de fidelitat del Conseller en Cap a l'autoritat de Felip IV (V)

El llibre, escrit en castellà, recull els diversos actes que es van fer a Barcelona en honor de Felip IV (V) i recull tots els discursos, presentacions, cartes, poesies i altres composicions literàries... que es van escriure per a l’ocasió. El llibre transcriu cadascun d’aquests textos en l’idioma original, cosa que permet saber que la llengua més usada fou la castellana –que s’utilitzà per fer arribar més fàcilment a la cort la informació i perquè és la que literàriament en aquell moment de diglòssia alguns consideraven com de més cultura i repercussió- mentre que el llatí fou utilitzat només en els àmbits eclesiàstics i algunes composicions poètiques. El català fou usat en algunes composicions poètiques i sobretot en els parlaments dels consellers de Barcelona i dels diputats de la Generalitat i en els juraments del rei, en lengua materna, conforme se ha estilado siempre.

 Apartat on es parla del sermó i de les processons realitzades amb presència dels reis pel trasllat del cos de Sant Oleguer

El llibre, com hem comentat, recull des de la seva entrada a Barcelona el 30 de setembre, les festes que se celebraren en els dies posteriors, la vinguda de la reina i el casori, com també el trasllat del cos de Sant Oleguer en processió presidida pels monarques i altres festes de tipus nobiliari que se celebraren per a distracció reial. En canvi, no inclou la festa de comiat arran de la seva marxa cap a Nàpols el 8 d’abril, per la qual cosa hem de pensar que s’escrigué abans d’aquest dia i pensat per ser entregat al rei com a record. El llibre, com tots els de narracions festives, és sumptuós, pretensiós, hiperbòlic, grandiloqüent... amb un llenguatge carregós al servei d’intentar demostrar que es tractava de les millors festes que la ciutat havia pogut dedicar al monarca. Com explica el narrador anònim al final del llibre, el text fou publicat para que sirva de pauta, modelo, y exemplar à los venideros, y à los demàs vasallos de su Magestad en lo que pudiere explicarse à las funciones que tienen acostumbradas en semajantes casos, y en lo que fuere proporcionado à sus observancias, y ceremonias.

 Poema retrògrad i epigrames dedicats a Felip IV (V)

Les descripcions de les construccions efímeres són molt detallades –malgrat que no hagi cap gravat que ho il·lustri, com sí succeeix en altres llibres semblants- però molt probablement pequen de certa exageració. És interessant la descripció dels tapissos que decoraven el Palau de la Generalitat, que compara a l’art de Rafael d’Urbino, o la de l’arc que va fer aixecar la mateixa Generalitat (un arc fet de fusta pintada a trompe-oeil per aparentar arcs de triomfs a la manera romana). Se’ns diu que en la Arquitectura, lo perfecto de las proporciones entre las basas, pedestrales, pilastras, risos, cornisas, balustres, y remates, con la igualdad de los pefiles, y lo primoroso de los relieves, que efectivamente parecia que sobresalian, y con la arreglada distribucion, con que todo se hallava colocado en su proporcionado lugar.
En las discretas Poesias de varios idiomas, y metros hallava la inteligencia un suave echizo, que la suspendia con la dulçe actividad de sus agudezas, y conceptos, y con la ingeniosa inventiva de sus historias, Hieroglificos, y representaciones, que venian à ser el alma de aquel agigantado cuerpo de esplendor, mereciendo su grandeza por inscripcion este

SONETO

Arco sublime, que en tu Arquitectura
ostentas edificio, lo que es Arte,
con primores engañas al mirarte;
pues no es lo que se ve tu bella hechura.

No es de piedra ni broce la hermosura
que el agudo pinzel supo aplicarte;
su destreza solo es la que exaltarte
con tal garbo supo, y la que asegura

El triunfo al ingenio, y á la idea,
que a las lineas tirò à tu perspectiva;
un Consistorio fuè, gloria de Astrea;

En su fineza, tu grandeza estriba,
pasmo à la ista, que entre aplausos brilla
de Palas brinco, del Arte maravilla.

 Inici del llibre amb l'exlibris del baró d'Esponellà de Can Sentromà de Tiana

La narració posa de relleu l’afabilitat dels reis en rebre tota classe d’atencions i de clams populars i vol remarcar la seva simpatia amb el poble. És de destacar la voluntat humanitzadora de la imatge del monarca quan explica el besamà del dia de la jura dels furs en el que arrodillandose à sus Reales plantas el Doctor Don Luis de Valencia, Decano del Colegio de Leyes, y Canones, para besar su Real mano, como todos los demàs, no pudiendose despues levantar, por su cansada edad que passa de 80 años, le ayudò su Magestad con mucho cariño, y afabilidad à levantarse (...) bien claro manifestò su Magestad en tan piadosa accion la Soberania de su generoso, y Real pecho, socorriendo afectuosamente pronto al que reconoció à sus plantas, que necessitava de favor. Gloriosa accion, que merece imprimirse con caracteres de Estrellas en las ceruleas laminas del Firmamento; para que en ellas lean sus Vassallos el favor que logran del Cielo en serlo de un Monarca de un espiritu tan propenso à su socorro, y ayuda.

 La benediction nuptiale donnee solennellement au Roy et la reine a Feguieres le 5 Novembre 1701.
de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)
A la part inferior es prepresenta el jurament dels Furs d'Aragó del dia 17 de novembre de 1701 a Saragossa.
Els discursos i parlaments que hom va dedicar als monarques en les diverses ocasions al llarg d’aquells dies són també un compendi de llagoteria barroca. El bisbe de Barcelona, per felicitar els nuvis els digué que quiera el Cielo que à este tan Magestuoso lazo Nupcial entre dos tan grandes, y heroycas almas no le rompa la parca en muchos siglos, y que la divina Magestad derrame todo el lleno de sus bendiciones, para que de èl, successivamente se deriven multiplicados Monarcas, y Heroes esclarecidos, que con incomparables hazañas, en mayor aumento de la Religion Catholica estiendan su augusto dominio por toda la redondez de el Orbe, hasta que por falta ya de mas terreno, conquisten con sus virtudes el Cielo; en donde con immortal fama se coronen triunfantes como immarcescibles palmas, y laureles eternos de Gloria.

 
 La Royalle Reception faitte à la Reine d'Espagne par sa Majeste Catholique. A Figuiers en Catalogne le 3 Novembre 1701 de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)
El Diputat eclesiàstic de la Generalitat no es quedà curt amb les felicitacions, i adreçant-se a la reina li agraí la singular honra de celebrase en ella (a Barcelona) lo Real Himneo, que ditxosament feliz ha alegrat à tota la circumferencia del Orbe, ennoblintla de solidas esperanças, de que tant sagrada unio, ha de fecundar esta Monarquia de heroychs Princeps, que sent vius Retratos, que ab perfeta puntualitat copiaran lo govern, discreciò, proesas, virtuts, triunfos, y providencias del adorat Numen de nostra veneraciò, y carissim Espòs de V. Mag. eternisaràn sa Corona, dilatant sos dominis fins que falten regions per a rendir à son senyorio.

 Jurament de fidelitat de Felip IV (V) dels Drets i Privilegis de Catalunya

El llibre, a més de la descripció de les festes, processons, construccions efímeres, parlaments protocol·laris... conté les descripcions exactes dels cerimonials de jura de les Constitucions, Lleis i Privilegis i les paraules exactes que es pronunciaren. Així doncs, la jura de Felip IV (V) va ser: Nos Don Phelip per la Gracia de Deu, Rey de Castella, de Aragò (...), de Mallorca, (...), Comte de Aspurg, Flandes, Tirol, Barcelona, Rosselló, y Cerdanya (...) Iuràm per nostre Senyor Deu, è la Creu de Iesu-Christ, è los Sants Quatre Evangelis ab las nostras Reals mans corporalment tocats, tenir, è observar, ò per tenir, y observar als Prelats, Religiosos, clergues, Magnats, Barons, Richs homens, Nobles Cavallers, homens de Paratge, y à las ciutats, Viles, y Llochs del Principat de Cathalunya, è Comtats de Rossellò, y Cerdanya, è als Ciutatdans, Burgesos, è habitadors de les dites Ciutats, Viles è Llochs, la Carta de la Venda del Bovatge, Herbatge, y Terratge, è tots los Usatges de Barcelona, Constitucions, Estatuts, Capitols, Ordinacions, è Actes de las Corts Generals de dits Principat, y Comtats, è mes totes Libertats, Privilegis, è otorgats, è mes la uniò dels Regnes de Aragò, Valencia, è Comtat de Barcelona, è mes la uniò del Regne de Mallorca, è Isles à aquella adjacens, è dels Comtats de Roselló, y Cerdanya, de Conflent, è Vallespir, è Vescomtats de Orladesy, y Carladesi ab los dits Regnes, (...) è mes la Confirmaciò de totas las Constitucions de Cathalunya, axi las del Rey en jaume com dels altres Reys, del qual Iurament, è confirmaciò manàm esterdre feta Carta publica una, y moltes, pus llargament ordenadores, segons acostumàt, y senyaladament en la conformitat que fou feta, y lliurada als Deputats del present Principat de Cathalunya del Iurament que prestà lo Serenissim Senyor Rey don Phelip nostre Besavi en la Iurament, y Confirmaciò, fets per lo Serenissim Rey Don Ioan, lliuradoras als Deputats de Catalunya, à la Ciutat de Barcelona, è à altres, dels quals serà interès, è les voldràn. Una vegada fet el jurament, se mandò tocar La Tomàsa –campana de la catedral-, que con su grave voz de bronze notificava à toda la ciudad tan honorifica funcion.

 Philippus V. Hispaniarum Rex de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704

Llegint el llibre, però, una de les coses que sempre em vénen al cap és: si Catalunya va rebre Felip IV (V) amb tanta pompa i hagué tan bona relació entre els súbdits i el monarca, com és que després va trencar els juraments fets al monarca borbó per rendir-se al pretendent arxiduc, Carles d’Austria? Fins i tot hem de tenir en compte que Felip IV (V) convocà Corts a Barcelona –quan feia un segle que cap rei no n’havia convocat, com el text mateix indica- con el soberano designio con que su Magestad avia venido à este su Principado de aconsolar, favorecer, y aliviar à sus moradores como tan Fieles, y Leales Vassallos, atendiendo con particular reflexion que en toda la centuria passada no se avian concluido Cortes en èl, siendo preciso que con las calamidades en tan largo tiempo padecidas, se hallassen estragadas muchas de sus Constituciones, y que necessitasse de nuevas providencias para remedio de las necessidades publicas, alivio, consuelo, y satisfacion de los afligidos, oprimidos, y agraviados, que se reformassen abusos, se estableciessen nuevas Leyes para el universal beneficio, con el recto dictamen que son las Leyes, la regla, guia, norma, y luz de la justicia, nervios, alma y espiritu de la Republica, y saludable antidoto del veneno de los vicios, componiendo las costumbres con el temor que influyen, refrenando los atrevimientos, para que pueda vivir entre los malos segura la innocencia, y para que en ella halle el benemerito premio; el culpado, castigo; las virtudes, defensa; las injurias, vengança: el govierno estabilidad; y las calaminades, alivio. Motivos todos eficazes que con soberana prevencion, previamente considerados de nuestro gran Monarca, ya antes de salir de su Corte, avia mandado despachar las Convocatorias con prefixion de lugar, y dia para poner en execucion tan soberano, como provido designio.

A més de la jura de les Constitucions, les Lleis i els Privilegis i de la convocatòria de les Corts, Felip d’Anjou atorgà el permís de comerciar directament amb Amèrica, la possibilitat de vendre alcohol –un dels productes estrella catalans- a la resta de la Península sense traves i altres privilegis econòmics. Com sempre les coses no són tant senzilles com podem pensar d’entrada, i quan s’explica el període que va de la mort de Carles II a l’inici de la Guerra de Successió se sol simplificar i resumir els esdeveniments, de manera que el pas que va fer el govern de Catalunya de passar de l’acatament al rei Borbó a la causa austriacista mai no s’explica prou, ni s’hi aprofundeix, i pot semblar una decisió sense explicació. No em vull ni imaginar quina serà la simplificació que es farà del procés de la Transició de Franco a la Democràcia actual d’aquí a cent anys...

 Setge i desembarcament de les tropes aliades al port de Barcelona el 9 d'octubre de 1705 de P. VAN ALMODE. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)

Però deixem els futuribles i analitzem –també de manera molt simplificada- aquest pas. Quan Felip IV (V) és nomenat rei de les Espanyes, a banda de la sorpresa inicial, no hi havia cap element als territoris de la Corona que portés a pensar en la possibilitat d’un qüestionament de la decisió testamentària de Carles II, malgrat que a nivell internacional es valorà des d’un primer moment com inadequat per a l’equilibri de forces a Europa. Malgrat això i el sometiment de Catalunya a Felip d’Anjou hi hagué certes coses que començaren a grinyolar d’aquest suposat idil·li que ens planteja el llibre, pel que sembla més per l’entorn del rei que per ell mateix. Fins i tot els historiadors parlen del paper conciliador dels consellers francesos –centralistes com ningú- de Felip IV (V) que intentaren compensar certes iniciatives dels consellers castellans destinades a retallar certs privilegis tradicionals dels catalans, com per exemple la potestat dels consellers i diputats de portar barret en presència reial. Per això és molt significatiu que en el text del llibre s’insisteixi constantment en el fet que anessin coberts i s’explica que hi va haver un universal jubilo entre la innumerable multitud, quando llegò la deseada, y honorifica noticia de que su Magestad avia mandado cubrir los Excelentissimos Conselleres, y fue lo mismo que inundarse Barcelona en un alboroçado, y festivo seno de alegria, naufragando la ternura entre el contento, y la gratitud, pues no sabian sus moradores como aplaudir, y apreciar à un Principe, que con tant generosa grandeza les favorecia, y honrava; confundianse las calles, y plaças en amorosas aclamaciones, y solo se oìan en ellas los continuos, y esforçados ecos de Viva nuestro gran Monarca, viva nuestro adorado Dueño, viva nuestro Felipe Quinto. Entre estas vozes venia ordenada la Real Entrada.

Reglamentació del torneig que es va celebrar per tal de distreure els reis
Aquest és un element secundari però de gran significació simbòlica, perquè la gran obsessió dels catalans, i que potser els definia com a poble, era el respecte per les seves Constitucions, Lleis i Privilegis. Hi havia, a més, altres elements de tibantor com pot ser la destitució del lloctinent de Carles II -Jordi de Hessen-Darmstad- i el seu relleu per Francisco Fernández de Velasco, que no tenia mà esquerra per tractar amb els dirigents catalans i que creava conflictes on no n’hi havia. Ell mateix fou el que inicià una gran repressió contra els primers austriacistes després del setge aliat sobre Barcelona el 1704. Aquesta repressió desmesurada, buscant austriacistes per tot arreu i empresonant personalitats de relleu, va crispar els ànims i aconseguí l’efecte contrari. A partir d’aquest moment el nucli austriacista vinculat al grup anomenat d’els vigatans anà creixent fins a col·laborar activament amb el setge de Barcelona de 1705 –portat a terme per l’antic lloctinent Jordi de Hessen-Darmstad que hi tenia contactes- fet que suposà el desembarcament de Carles III i el pas de bona part dels catalans a la causa austriacista.
 Obra de teatre dedicada als reis en obsequi de les seves noces i representada per distreure'ls en la seva estada amb anotacions manuscrites d'alguns dels actors que hi participaren

A aquests fets bèl·lics hem sumar-hi també un ambient antifrancès molt present a Catalunya a causa dels dos setges que havia patit Barcelona el 1684 i sobretot el sagnant de 1697 de la Guerra dels Nou Anys, amb la presència de tropes franceses que van fer totes les malvestats que els van venir de gust. A més també hi havia qüestions econòmiques, com el fet que els francesos podien exportar cap a Catalunya sense cap mena de problema des del Tractat dels Pirineus (1659) i que hi havia una burgesia catalana vinculada a Feliu de la Peña que tenia com a model econòmic Anglaterra i Holanda. Tot això, amanit pel poc respecte que la monarquia borbònica havia tingut ja contra les Constitucions, Lleis i Privilegis de la Catalunya Nord, va fer que cada vegada sectors més amplis de les classes dirigents catalanes es malfiessin dels juraments de Felip d’Anjou i acollissin el nou monarca –Carles d’Austria- com una solució.

 Relació dels participants en el joc de societat anomenat el Momo per tal de distreure els reis

Tot plegat va desencadenar un final ben galdós per als catalans, que van signar el Pacte de Gènova (1705) pel qual donaven suport a la causa austriacista a canvi de la seguretat que Anglaterra i els aliats sempre vetllarien per les Constitucions, Lleis i Privilegis catalans, cosa que amb el Tractat d’Utrecht va ser oblidat. Quan Felip V va aplicar el derecho de conquista en publicar el 1716 el Decret de Nova Planta possiblement es recordà d’aquella poesia que el Gremi dels Sastres li va dedicar en la seva estada a Barcelona el 1701:

I a lo acert del governar
Te Cana per a medir,
Agulla, y Fil per cusir,
Y Tisores per tallar
.


BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM. “Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714” a 11 de setembre de 1714. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2005

ALCOBERRO, AGUSTÍ. Catalunya i la Guerra de Successió. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007

dilluns, 2 de setembre de 2013

Le Japon artistique (1888-1891) de Siegfried Bing, la revista del japonisme



Encara tenim quinze dies per veure la fantàstica exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès que s’està celebrant al CaixaForum de Barcelona i que posteriorment viatjarà a Madrid. Ens pot sorprendre aquesta proposta perquè el mateix terme japonisme és una paraula molt específica dels historiadors de l’art per definir la descoberta i la influència de l’art japonès, després de molts segles d’inactivitat comercial, política i cultural entre el món occidental i el Japó, però cal dir que és una exposició molt atractiva i que mereix la visita de tota persona amb una mínima inquietud per l’art i la cultura en general.


L’exposició obeeix a l’esforç d’investigació que el seu comissari, Ricard Bru, ha realitzat per reconstruir aquesta relació, sobretot a Catalunya. Aquesta recerca ha comportat la recuperació d’informacions molt destacables i obres disperses per posar-les en relació. Quan parlem de japonisme a Barcelona ens ve a la memòria la Casa Bruno Cuadros o Casa dels paraigües de les Rambles de Barcelona, però poca cosa més. En canvi en Ricard Bru, en el seu estudi primer i en l’exposició ara, ens descobreix que a finals del s. XIX al Passeig de Gràcia/Gran Via s’hi aixecava un pavelló japonès, que al número 90 del mateix Passeig de Gràcia el cònsol alemany Richard Lindau hi va allotjar el Museu d’Art Japonès, que el col·leccionista Josep Mansana va acumular 3.000 peces, que hi havia els Almacenes del Japón que venien artilugis i art oriental i que a l’Exposició Universal del 1888 hi va destacar el pavelló del Japó... o unes quantes altres botigues al tombant de segle. I a Piscolabis ja hem vist un altre exemple de japonisme aplicat al món del llibre gràcies a Grisantemes d’Alexandre de Riquer per no parlar de la producció de la Impremta Oliva de Vilanova. Tots aquests exemples ens mostren la fascinació dels artistes, els burgesos i les classes populars per altres cultures, però sobretot pel refinament de la japonesa.


El japonisme, però, fou la culminació dels contactes entre el món occidental i altres cultures però en peu igualtat, ja que les influències artístiques eren mútues. Anteriorment, les chinnoseries es posaren de moda sobretot en el rococó del s. XVIII pel seu recarregament, tal com ho mostra –a tall d’exemple- la Cambra xinesa del Palau d’Aranjuez. També un temps abans, els missioners havien portat mostres de l’art anomenat primitiu de l’Àfrica subsahariana o d’Oceania, que eren percebudes com elements bàrbars fins que a principis del s. XX l’art dels més diversos pobles del món fou reivindicat pels cubistes. Els contactes amb el Nord d’Àfrica s’havien fet més constants des de la invasió napoleònica d’Egipte o d’Argel posteriorment, el que despertà una ebullició d’exotisme que fou recollida pels romàntics com Ingres, Delacroix en terres franceses... o per artistes catalans com Fortuny. Malgrat això, el gust per l’exotisme no passà de ser una moda carregada de tòpics i de reinvenció i adaptació de les altres cultures des d’Occident.


El japonisme, en canvi, suposà la descoberta d’una sensibilitat diferent de la pròpia, tant pel que fa a la forma com al contingut. Per tot Europa s’admirà la subtilesa de les formes de l’art japonès, el protagonisme temàtic d’elements en principi irrellevants (flors, insectes, muntanyes, persones de tota condició...) i sobretot la manera de representar-los, sense fer ús de la perspectiva renaixentista. Tot plegat va fer que aquesta estètica es posés de moda en totes les capes de la societat, però sobretot entre la burgesa, i es comencessin a comercialitzar productes japonesos. El fet que des del s. XVII els europeus haguessin tingut prohibida l’entrada al Japó i que aquesta prohibició s’aixequés el 1854 i sobretot a l’època Meiji ens permet parlar d’un descobriment sobtat arran de l’obertura comercial, política i cultural.


A partir d’aquest moment la moda del japonisme s’escampà. Es van obrir comerços que venien des de peces de gran qualitat a d’altres que eren autèntics bibelots, fets per una indústria japonesa dirigida a l’exportació a Europa i que prescindia dels estàndards de qualitat de l’art tradicional.


Per tal d’aclarir el panorama del japonisme va néixer a París, i de la mà de Siegfried Bing, la revista Le Japon artistique que es publicà també en anglès i en alemany. Siegfried Bing fou un dels màxims agitadors artístics de finals del s. XIX des de les seves galeries d’art, sobretot d’una anomenada Art Noveau, que va donar nom, per extensió, a l’estil modernista a París. De fet, afortunadament, al mateix CaixaForum vam poder veure l’any 2006 una exposició monogràfica anomenada L'Art Nouveau. El llegat de Siegfried Bing en què es mostrava la personalitat dinamitzadora de Siegfried Bing.


La revista tenia en gran part una finalitat comercial ja que Bing –marxant jueu alemany nacionalitzat francès- es dedicava a importar productes orientals i fins i tot exportar-los també als Estats Units. La seva distingida clientela d’arreu del món occidental –encapçalada per Émile Zola, Edmond de Goncourt, Whistler, Edgar Degas...-, s’abastia dels productes i va ser qui va donar més impuls al japonisme, terme que fou encunyat el 1872 per Jules Claretie per definir aquesta fal·lera per la cultura objectual del Japó.


Hem de veure la revista com l’aparador internacional que Bing va bastir per promoure el japonisme amb articles de profunditat i sobretot amb la reproducció de peces japoneses de gran qualitat. En un moment de crisi estètica com la que es vivia a Europa, amb un esgotament clar de les formes clàssiques grego-romanes, la revista promocionà l’entrada de l’estètica japonesa com un alè d’aire fresc, que va esdevenir un dels motors per al modernisme, l’impressionisme i tot l’art occidental des d’aquell moment.


Le Japon artistique, però, no fou la primera revista d’aquesta temàtica a occident, ja que Philippe Burty –client de Bing- ho intentà abans amb Le Japon artiste malgrat que només en va arribar a treure un número a causa de l’elevat cost que comportava la reproducció de les il·lustracions, que eren aiguaforts del mateix Burty i que mostraven peces de la seva col·lecció. De fet, de la revista no se’n conserva cap exemplar sencer perquè només ens han arribat els gravats de manera aïllada. Malgrat tot, aquesta iniciativa devia ser l’esperó que decidí a Siegfried Bing a engegar Le Japon artistique de manera més professional sense abandonar formes luxoses i tècnicament impecables, com s’adeia a la seva clientela.

Cobertes del primer volum

La revista era de format foli (33 x 25 cm.) sobre un paper de cert gramatge, que malgrat ser industrial li dóna qualitat. Iniciava cada número de Le Japon artistique un article de profunditat que al llarg del temps va tocar diverses temàtiques. Aquest text, però, a vegades podia anar acompanyat d’il·lustracions que no estaven relacionades directament amb el que es tractava sinó per altres que al director li interessés difondre. Com que Siegfried Bing era un gran entusiasta dels llibres manga d’Hokusai moltes vegades aquests articles inicials comptaven amb els diversos dibuixos dels mangues. Tot seguit s’incloïen una sèrie de làmines de gran qualitat d’estampació que anaven acompanyades d’un text que les comentava.


De l’edició s’encarregà Flammarion i de la impressió Charles Gillot -també col·leccionista d’art japonès- que aconseguí transmetre la sensibilitat de l’art japonès a través de tècniques de fotogravat molt acurades i d’altres més manuals que van permetre plasmar els degradats de color dels gravats ukiyo-e japonesos. El mateix Bing a Le Japon artistique reconeixia que j’ai eu la bonne fortune de recontrer en M. Charles Gillot un collaborateur zélé dont l’ardeur s’est trouvé aiguillonnée par son fervent amour pour le japon et son art. On reconnaîtra que dans ses gravures et leur impression M. Gillot a réussi jusq’à la perfection. Il a démontré en cette circonstance que les moyens mécaniques cessent d’étre les ennemis irréconciliables de l’art pour qui a su en faire des auxiliaires dociles dont la souplesse égale celle des doigts de l’artiste travaillant sous l’inspiration immédiate du cerveau.


Només per veure la proesa tècnica que va suposar la manera de fer de Charles Guillot hem de tenir en compte que el degradat dels colors no s’aconseguí a Catalunya fins que la Impremta Oliva de Vilanova va aconseguir trobar la forma de fer-ho. Així, doncs, el 1904 en els famosos programes de l’Associació wagneriana de Barcelona -una altra obra de clar japonisme- introduí magistralment aquesta tècnica a casa nostra, sense poder tenir altres imitadors per la dificultat i el secretisme amb que es guardà la manera de fer-ho.

Ukiyo-e 

Els col·laboradors literaris que va tenir també van ser de primera fila, i experts japonistes. Entre els qui van escriure a la revista s’hi pot trobar a Goncourt, Burty, Ary Renan, Victor Champier. Lucien Falize o Roger Marx. Tots ells, i des dels seus diversos camps professionals o d’investigació, van escriure articles que van aportar el seu granet de sorra a Le Japon artistique i a les vendes dels establiments de Siegfried Bing i de retruc també de la competència. En certa manera, la revista va rebre crítiques perquè des de la seva publicació s’havia notat un increment dels preus de venda d’objectes i d’ukiyo-e japonesos.

Làmina quadriculada per a traspassar aquesta imatge a una mida de 0,50 x 1,30 m.
Sigui com sigui, la revista fou venuda a professionals del mercat d’objectes japonesos, a col·leccionistes i a artistes. Se sap que Van Gogh, a més de col·leccionar ukiyo-e que Bing li venia, tenia revistes de Le Japon artistique i el mateix primer volum que tenim, dels quatre que van sortir, va pertànyer a algun artista català que devia traspassar pel sistema de la quadrícula el dibuix d’un ukiyo-e a una altra superfície ja que a més de la quadrícula hi consta la inscripció de perfilada 0,50 x 1,30. Aquesta utilització pràctica de la revista ens il·lustra que la consolidació del japonisme es va deure en certa mesura a l’èxit d’aquesta revista, que havia de ser deficitària però que Sigfried Bing va mantenir durant quatre anys perquè li sortia rentable econòmicament gràcies amb les vendes que realitzava com a comerciant.