Deconstruint Ossama Ben Laden (2007), la reflexió artística de Joan Fontcuberta

A tots els musulmans que pateixen, a causa dels uns o dels altres...

Aquest dissabte la Generalitat de Catalunya ha lliurat a Joan Foncuberta el flamant Premi Nacional de Cultura, en la secció d’Arts Plàstiques. Com que els homenatges i els premis (els atorgats merescudament) serveixen per posar d’actualitat l’obra de persones que van fent la seva sense buscar els premis, va bé aprofitar l’ocasió per parar i tornar a reflexionar sobre el que fan. L’obra de Fontcuberta té la virtut de ser revisable en qualsevol moment i els seus projectes sempre aporten un plus al coneixement del món que ens envolta, gràcies a la seva mirada irònica. Així, doncs, gràcies al premi he tornat a agafar les seves obres i a remirar-me-les per fer aquest apunt. Fa temps que vaig fer un apunt sobre l’Sputnik i ara agafo un llibre que malauradament torna a ser actualitat i que aporta una nova lectura dels esdeveniments de revolta del Nord d’Àfrica i sobretot a l’entorn de Líbia, una de les darreres vergonyes de l’anomenat primer món.

En els seus projectes Joan Fontcuberta demostra que és un dels artistes plàstics contemporanis més sòlids i amb una carrera més coherent i consolidada, el que justifica per si sol que li hagin atorgat el premi. Però no només això, sinó que a més la seva obra ens aporta, de manera subtil i irònica, un replantejament de nosaltres mateixos i de la societat en què vivim, sense pretensions però amb contundència. A més, l’obra de Joan Fontcuberta és un bon exemple del que és l’art contemporani. Quan hom es queixa que l’art contemporani no és comprensible i que és un engany, el que fa és definir el que és la societat actual. Si sempre diem que l’art és el reflex de cada època, quina millor definició de la nostra societat que la que apliquem a l’art contemporani de desorientat, enganyós, divers, incomprensible, caòtic... I això és el que intenta mostrar-nos el nostre artista.

Joan Fontcuberta el que fa és jugar amb la desorientació que patim en general i introduir el dubte al nucli mateix de la seva obra. En un món com el que tenim, en què tothom vol certeses a qualsevol preu, fins i tot allà on no n’hi pot haver, la veu de Joan Fontcuberta ens proporciona l’exercici plàstic del dubte metòdic cartesià. En el llibre Deconstruint Ossama. La veritat sobre el cas Manbaa Mokfhi que analitzem avui es llença a la piscina -prescindint de qualsevol possible polèmica. Editat per Actar el 2007, reflexiona sobre el terrorisme islàmic i intenta capgirar els nostres prejudicis a través de la irrefutabilitat de la imatge com a document cert. El fet que encara es pugui trobar a les llibreries malgrat tingui l’autoria d’un dels nostres artistes més internacionals, el preu de 35 € i haver tingut un tiratge de, segons les meves dades, 500 exemplars demostra que tot el que toca al món islàmic pot ser poc entès. I això que va ser presentat en format d’exposició a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca que és qui en  va publicar el llibre-catàleg.

La presentació del llibre és intel·ligent perquè segueix, per parlar de l’Islam, els esteriotips estètics bibliòfils dels musulmans, des de l’enquadernació fins i a la decoració interior del llibre: l’enquadernació de pell sintètica que en simula una de tradicional, una decoració geomètrica daurada pròpia del món musulmà a la coberta i la contracoberta, els cordons de cuiro per subjectar el llom... A l’interior, les decoracions marginals de les pàgines -a la manera d’un Alcorà- són les típiques decoracions musulmanes, fetes en verd, que encara referma més aquesta sensació de llibre musulmà. A tot això hem d’afegir que està gairebé del tot escrit en àrab i les fotografies que hi veiem són idèntiques a les que estem acostumats a veure en els reportatges sobre conflictes en el món musulmà. Només un breu i discret text introductori i un diàleg entre els dos autors del llibre en català, castellà i anglès trenca la unitat de disseny musulmà. Aquest text és al principi del llibre si l’obrim com nosaltres solem fer-ho (de dreta a esquerra), però en realitat és al final de l’obra si l’obrim per la coberta que porta el títol i que seria la manera d’obrir els llibres escrits en àrab (d’esquerra a dreta).

El fet és que en aquesta introducció, molt succinta, se’ns explica la història –de ficció però amb molts visos de realitat- de l’actor Mohamed Ben Yussuf que els periodistes Mohammed ben Kalish Ezab i Omar ben Salaad (noms sortits del món de Tintín) de l’Agència de notícies de Qatar, Al Zur han descobert. Segons aquestes investigacions tota la guerra de d’Afganistan seria un complot per part de la indústria armamentística per anar fent rajar l’aixeta.

Les fotografies que ens mostren els telenotícies d’Ossama Ben Laden desenfocades, mal enquadrades... no seria més que un recurs per donar versemblança a l’actuació d’una colla d’extres per tal de crear la imatge de l’enemic. Així, l’actor galant de sèries televisives de poc ressò mediàtic, de pèplums musulmans de poc èxit i fins i tot anunciador de la Mecca Cola, Mohamed Ben Yussuf, faria el paper de Manbaa Mokfhi, àlies Dr. Fasqiyta-Ul Junat, lloctinent d’Ossama Ben Laden i cap de l’operatiu militar d’Al Qaeda. Els periodistes, a base de les fotografies que han anat recollint d’aquest famós i suposat terrorista, han reconstruït la seva vida real d’actor i han identificat els paisatges on apareix -no com les coves de Tora Bora- sinó les de Makkram-Suyaz al Sinaí o fins i tot platós cinematogràfics de Nevada on es van filmar –suposadament- les imatges del programa Apol·lo.

A partir d’aquests descobriments es destapa el que realment seria una guerra apocalíptica entre el fonamentalisme islàmic i el cristianisme neocon imperant a l’època Bush. L’opinió pública, doncs, estaria segrestada pels poders polítics mediàtics que, a través de la propaganda, demanen Fe vers els dirigents sense qüestionament de la realitat, com en la seva visió de la religió. Els prejudicis són creats, utilitzats i manipulats pel Poder en benefici propi i del Mercat. Ossama Ben Laden i tots els lloctinents serien els rostres del mal que es necessiten per bastir la conxorxa i aconseguir el suport incondicional dels acòlits, tots nosaltres. Ossama Ben Laden com a mare de totes les ficcions. L’Oficina d’Influència Estratégica dels EUA encarregada de la divulgació d’informacions falses hauria inventat el personatge d’Ossama Bin Laden com a Dimoni.

Aquest treball és un pas més enllà de l’Sputnik. Mentre que en aquella primera obra el protagonista -Ivan Istochnikov- era una víctima invisible, en aquest cas Ossama se'ns presenta com el culpable visible. L’absència de l’un i la presència de l’altre, la caiguda del teló d’acer del primer i el naixement d’un Nou Ordre... són els eixos que testimonien la complexitat del món que vivim, enfront de la simplicitat a què moltes vegades ens aboquen certs opinadors. Tot el treball és una paròdia dels fotoperiodistes, de les agències d’informació, dels mass media en general que han convertit la Guerra en un espectacle per manipular l’opinió pública.

I una vegada més, en la seva obra, Joan Foncuberta es disfressa de protagonista del seu projecte i cedeix el seu rostre a Manbaa Mokfhi. Els fotomuntatges mantenen una equidistància entre el que és creïble i el que no ho és. Hi ha una certa descura voluntària en la manera d’enganxar el rostre de Fontcuberta enmig de fotos reals i la inclusió d’una sèrie de fotografies increïbles com ara el protagonista ballant dalt d’un ase enmig d’un paisatge tòpicament afganès, o fent carantoines a un camell com si d’un gos falder es tractés. A més, com que el tòpic musulmà tot ho permet, hi incopora algunes fotografies que tenen com a teló de fons detalls de l’Alhambra de Granada... tot és musulmà per a nosaltres, i se suposa que no sabem distingir si l’escenografia és real o no! I per reforçar aquesta desorientació que patim a occident, Joan Fontcuberta ha posat tot el text on es desenvolupen les tesis dels investigadors en àrab, sense traducció, el que provoca l’eterna incomprensió entre dos móns condemnats a entendre’s.

Com a anècdota personal amb aquest llibre, i fins i tot diria que com a prova que el plantejament de Joan Fontcuberta no és tant erroni, haig de comentar que quan me’l vaig comprar i vaig pujar al metro per anar cap a casa no vaig poder esperar en fer-li una ullada ràpida i mirar les fotografies. Òbviament, jo tenia la vista posada en el llibre però vaig veure de cua d’ull com la mà de la dona que seia davant meu alertava al seu home que tenien un radical islàmic a prop, es tractava d’una parella ja gran. Suposo que el meu aspecte, amb barba potser un xic descuidada, i el fet que estigués mirant un llibre en àrab ple de fotografies de terroristes i la pressió mediàtica de llavors, devia posar en alerta la pobra dóna. Per a mi va ser una confirmació que la compra del llibre havia estat correcta i que -una vegada més- Joan Fontcuberta l’havia encertat en el plantejament del dubte metòdic.

Us deixo un fragment del diàleg entre els suposats periodistes Mohammed ben Kalish Ezab i Omar ben Salaad en el qual Joan Fontcuberta els fa dir més o menys el que ell pretén amb el llibre:
Mohammed: Després de la caiguda del comunisme, el món capitalista necessitava inventar un altre enemic i posar-li una cara. Li ha tocat a l’Islam. Tota la teoria de la guerra de civilitzacions no és sinó propaganda encaminada a imposar la necessitat inevitable de la confrontació.
Omar: Tal com succeeix amb la Bíblia, la doctrina islàmica es pot interpretar de moltes maneres, tant per promoure la pau i la tolerància, com per promoure la guerra i el fanatisme. Els culpables d’aquesta discrepància interessada són els ideòlegs que distorsionen la religió –qualsevol religió- per posar-la al servei dels seus programes polítics i dels seus interessos econòmics.
Mohammed: Aquesta propaganda, divulgada pels mitjans de comunicació, ha aconseguit implantar la idea que l’islam accepta i de fet propicia una cultura de la mort. Quan els mitjans occidentals presenten el món àrab i/o musulmà, recorren a estereotips de masses enfervorides i vociferants, violentes, encegades pel fonamentalisme. Per què no mostren els poetes, els humanistes, els professionals, els empresaris o els polítics que podrien humanitzar el rostre de l’islam? Per què aquest interès a servir d’altaveu exclusivament als radicals i mai als moderats? El nostre treball, Omar, intenta equilibrar aquestes veus.

Les revoltes recents, encapçalades per joves moderns, convocats a les manifestacions a través del Facebook i el Twitter corroboren que la visió de la realitat diversa dels països de cultura musulmana és totalment encertada, perquè com a tot arreu, en tot lloc hi ha de tot, i el majoritari no és –normalment- el més cridaner, que és el que ha focalitzat la premsa fins a temps ben recents.

Entretant, esperem que Joan Fontcuberta engegui un projecte sobre l’engany de la crisi. Estaria bé veure el seu punt de vista!

NOTA:
Aquest apunt participa de l'homenatge a Joan Fontcuberta amb l'apunt d'en Lluís Bosch a Mil Dimonis i de n'Eulàlia Mesalles a Riells Boulevard