dilluns, 21 de febrer de 2011

El petit arbre (2008) de Katsumi Komagata, la bellesa de la subtilitat


Aquest cap de setmana l’artista japonès Katsumi Komagata (Tòquio, 1953) ha tingut una agenda atapeïda a Barcelona. L’associació Tantàgora l’ha convidat dintre del Festival Flic a realitzar una sèrie de tallers que l’han ocupat tant dissabte com diumenge a prop de nens, il·lustradors, dissenyadors i admiradors de la seva obra, dintre del món del llibre infantil. Així que em vaig assabentar que venia una de les personalitats més interessants del món del llibre infantil de l’actualitat, em vaig apuntar als seus tallers, per tafanejar, i sobretot per gaudir i aprendre d’una oportunitat única. Vaig conèixer l’obra de Katsumi Komagata a través dels llibres que en va portar per primera vegada a Espanya la Teresa de La Peixera, ja farà uns quatre anys.

Dedicatòria de katsumi Komagata al llibre del Petit arbre

Però, qui és Katsumi Komagata? Ras i curt és un dissenyador japonès, format en part al Japó i en part a Nova York. Arran del naixement de la seva primera filla va començar a dissenyar llibres conceptuals amb colors plans per apropar-s’hi. A partir d’aquí els seus llibres, que havien de ser d’ús familiar, es van publicar i actualment la seva obra és considerada hereva de Bruno Munari dintre del món dels prellibres. Com a dissenyador de llibres ha rebut els premis i reconeixements màxims, però malgrat tot això una de les activitats que sovint porta a terme són aquesta sèrie de tallers, com els que s’han celebrat a Barcelona, en els quals intenta transmetre la seva forma de fer i de concebre el llibre. I no només això, sinó que ho fa amb una gràcia i una alegria plena d’una viscuda i autèntica humilitat, que realment és admirable.


No s'adverteix una presència tan petita ... encara forma  part de la de neu
Creix una mica

Més enllà d’aquesta petita biografia tenim un artista d’una sensibilitat especial i d’una manera de treballar que el fan fàcilment identificable. La subtilesa de les formes i les textures és el que més caracteritza la seva obra i el que més ens sobta. Els seus llibres busquen la sorpresa a cada pàgina, a base dels colors, de retalls i de diversos tipus de paper i de textures que els donen un plus de sensibilitat, apte per al tacte a més de per a la vista. En certa manera, continua la tradició dels origami i dels ukiyo-e japonesos, però no rememorant el passat sinó mantenint la seva estructura, i actualitzant unes intuïcions formals que ja estaven prou fermes, amb la seva modernitat viscuda com un element d’actualitat. I aquesta és la virtut de Katsimura Komagata, utilitzar un passat tradicional per innovar i tornar a transformar-lo en llenguatge universal.


 La primavera arriba i les branques s'estenen suaument  Les fulles apareixen a poc a poc

 
 Algunes fulles de l’estiu absorbeixen la llum del sol      Les branques es balancegen amb el vent i s'expandeix l'ombra de l'arbre

Però per parlar de la seva obra, què millor que agafar un llibre seu i analitzar-lo? El llibre escollit va ser editat el 2008, s’anomena Petit arbre (Little tree o 駒形克己) i és la història cíclica d’un arbre, sense més i amb tot. És un llibre que podríem considerar un pop-up però, a diferència de certa tendència actual, no cau en l’espectacularitat barroquitzant sinó que tendeix cap a la senzillesa minimalista de les formes. Per això, el jurat de la Fira de Bolonya li va atorgar el premi Ragazzi Award, en la categoria de Ficció, perquè l'art exquisit de Katsumi Komagata ha produït un llibre bonic. El seu minimalisme pictòric té una qualitat elegant, de somni. Fidel a la tradició de Gutenberg i Bodoni (clara mostra d’eurocentrisme en no vincular-lo amb Hokusai, per exemple!), el paper en si mateix és molt important, un element refinat i delicat, d’un subtil art poètic que anima tota l'obra. En una societat del malbaratament, l'excés i el mal gust, Katsumi Komagata ens ofereix aquesta pausada història, de tons apagats però elegants.

 La llum es matisa
Les fulles es tornen grogues ... vermelles

Aquesta subtilesa és el que ens sorprèn més i el que fa que aquest llibre sigui tan atractiu. En certa manera segueix la línia d’uns quants dissenyadors de pop-ups que reivindiquen el factor "més", la màxima de Mies van der Rohe de less is more. En aquesta línia podem trobar altres llibres excel·lents i a més bé de preu, com l’ABC3D de Marion Bataille, el Pop Ville de Anouck Boisrobert, Joy Sorman and Louis Rigaud, el Pop up porn de Kveta Pacovska... en els quals la subtilitat i la intel·ligència prenen el relleu a l’exuberància més mecànica.

 
Ja som a la tardor   La família d’ocells s’atabala per volar lluny del seu niu

Els núvols cobreixen el cel     El vent bufa fort gairebé trencant les fulles de les branques    
de la pluja s’omple la foscor ... esdevenint  aquí la foscor

Arriba l'hivern i el vent s’emporta  la darrera calor

En una entrevista que li van fer a Mèxic Katsumi Komagata va comentar que en la producció de llibres infantils la majoria de la gent intenta fer coses molt amables, que siguin meravelloses. Això està bé. Però a vegades és massa per a nens, massa infantil. Si els donem coses petites, senzilles, els permetem fer servir la seva imaginació, els permetem pensar per ells mateixos. En canvi, si els ensenyem moltes coses mai pensaran, perquè intentar seguir-nos els requerirà tota la seva atenció. Quan els ensenyem coses petites a partir del que coneixen, ells es pregunten: què passarà ara? Què és això? Procurar aquesta sensació, fomentar-la i el diàleg i l’intercanvi que això suposa amb les persones grans que l’envolten és el tipus d’imaginació que vull oferir al nen. En aquest sentit, el que és senzill es torna més creatiu.

 Portada del Petit arbre

El llibre del Petit arbre, de format apaïsat (21 x 26 cm) publicat per One Stroke de Tokio el 2008 i amb un tiratge inicial de 3.000 exemplars és una autèntica meravella des de l’inici fins al final. La portada, d’un crema molt pàl·lid, a més de contenir el títol i l’autor, està centrat per un arbre compost de punts daurats força distanciats, que permeten captar-ne la forma global de manera subtil.

 
 
Moltes primaveres i molts dies han passat
És prou alt com per adonar-se del seu entorn quan al principi era petit i tot li semblava gran

El corb retorna al niu de l'any passat    El punt de vista va canviant

Quan entrem dintre del llibre els canvis de tipus paper són constants, es produeixen a cada pàgina, seguint la llarga tradició japonesa. Malgrat aquestes diferències els papers tenen unes textures molt subtils, res és excessiu i tot ben equilibrat. El cromatisme s’allunya de la brillantor desbordant per passar a ser també d’una subtilitat cromàtica dins d’una gamma pastel, però amb força.

 La llum il·lumina la nit

El protagonista del llibre és precisament aquest petit arbre que, pàgina rere pàgina, va creixent i vivint el pas de la vida, des del naixement fins a la mort. Però no té ni una vida ni una mort heroiques, sinó de contemplació del pas del temps, sense estridències, amb subtilitat. Per això l’arbre -pàgina a pàgina- va creixent i transformant-se gràcies a la llum de les diverses estacions i dels canvis meteorològics, sense res més. És l’aventura de la vida quotidiana, que ja és molt.

 
 L'home que va perdre a un amic posa una flor als seus peus    No el pot ajudar ... segueix aquí

No hi ha ningú     Els nens que venien a agafar grills el passat estiu retornen per trobar-los
Era la fita dels vells i on descansaven, però ara l'arbre ja no hi és     Romandrà en el record

La part superior de les pàgines compta amb una petita decoració subtil a base d’ombres grises que insinuen -més que no pas expliquen- per mitjà de siluetes, núvols, persones, ocells... La manera difuminada d’estar fet ens connecta directament amb la tècnica xilogràfica dels ukiyo-e del s. XIX i que a Catalunya tan bé va imitar a principis del s. XX la Impremta Oliva de Vilanova. Aquests difuminats no es troben sempre al mateix lloc, sinó que van variant com la meteorologia i apareixen ara a la dreta, ara a l’esquerra, o a tota la zona superior, i són de diversa intensitat per remarcar els pocs personatges que surten (ombres de persones i ocells). Tot canvia però la forma és perenne.

 La llavor va ser portada per algú a un lloc desconegut     Segurament existirà per a algú encara que ningú noti una presència tan petita

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre en el qual l’autor ha abocat tota l’harmonia per aconseguir un llibre rodó, i els diversos elements funcionen en perfecte equilibri. De fet, aquest Petit arbre és considerat com una petita obra mestra dels pop-up i fins i tot a Barcelona, l'associació Recre]art[ el setembre del 2010 va fer una instal·lació a l'Umbracle del Parc de la Ciutadella de Barcelona a l'entorn d'aquest llibre.

 

L'únic inconvenient de llibres com aquest és que la utilització de papers diversos i de gran qualitat, l’estampació molt acurada i fabricació al Japó, fa que el preu es dispari en comparació a altres llibres pop-up de tirades més llargues, estampats a països en vies de desenvolupament i amb materials no tant exclusius. Això ens ha de fer meditar sobre la recerca del perfeccionament i la recerca del darrer detall versus una producció seriada, que també és molt vàlida. La veritat, però, és que veure i tocar el Petit arbre és tenir a les mans una joia destinada als infants... i també als adults.

PD. Si algú està interessat en l'obra de Katsumi Komagata us recomano la conferència de demà 22 de febrer a les 18,30 h. a Elisava (La Rambla 30,  Barcelona) amb el títol d'Així neix un llibre d'art. Cal apuntar-s'hi prèviament.

A la découverte de Katsumi Komagata from Médiathèque CCRY on Vimeo.

http://www.tv3.cat/videos/3382432/Alumnes-per-un-dia-de-lillustrador-Katsumi-Komagata

45 comentaris:

  1. El vaig pescar ahir al telenotícies, però no et vaig saber descobrir entre les criatures. Aquest llibre sembla una passada.

    ResponSuprimeix
  2. Allau,
    Ja m'ho han dit que va sortir al telenotícies. Com dic a l'inici de l'apunt va tenir una atapeïda agenda a Barcelona i no era la sessió que em va tocar. La meva corresponia al que es va fer al taller del Museu de les Arts Decoratives.

    ResponSuprimeix
  3. Sense voler caure en els tòpics, aquest és un d'aquells llibres en que, sense llegir-ne el nom del autor, un pot intuïr que ha estat fet al Japó.

    Un il.lustrador conegut meu, va poder assistir al taller que va impartir a Barcelona.
    Aquesta visita sí que lamento haver-me-la perdut!

    ResponSuprimeix
  4. M'acabo d'enamorar, miraré d'aconseguir-lo.

    ResponSuprimeix
  5. Nostra maleta,

    És curiós perquè una noia que estava realitzant una il·lustració a partir de l'exercici del Komagata va fer una il·lustració molt semblant a la teva manera de fer, fins i tot la protagonista de la capçalera del teu bloc. Fin i tot li vaig preguntar si es deia Carme...

    ResponSuprimeix
  6. Nostra maleta,

    Estic d'acord amb tu en que se li veu que és japonès sense saber-ne l'autor. Fins i tot l'apunt l'he etiquetat com a llibre no occidental!

    ResponSuprimeix
  7. Clídice,

    Hi ha amors que et portaran a la ruïna...

    ResponSuprimeix
  8. Fantàstic. Ho desconeixia i ara m'hi enganxaré. De Bruno Munari en tinc algun i és fantàstic. També té un preu elevat, però són joies per conservar, com els bons llibres. Quan llegeixo un Munari a ma filla jo aguanto el llibre i giro els fulls. Quan creixi ja ho farà ella...

    ResponSuprimeix
  9. Galderich, quina joia!
    no tinc més paraules; m'ha agradat molt!

    ResponSuprimeix
  10. felicitats per l'article i gràcies a qui hagi fet possible que tinguem a komagata tan a prop, vaig participar a la sessió de les 9h del taller per a adults a tantàgora (una llàstima no tenir fills encara) i el plaer va ser rodó, a més feia molta gràcia veure'l riure tant i exclamar un shinchanesc "ooooh" amb cada un dels resultats dels assistents (amb tot el respecte i admiració per katsumi, shin chan i el japó).

    ResponSuprimeix
  11. I es deia Carme? A veure si finalment me'n he sortit amb això dels viatges Astrals! Ara només em faltaria, recordar-los! :-)

    ResponSuprimeix
  12. Vaig descobrir que havia passat per Barcelona a les notícies de la TV, i si ho hagués sabut abans hauria fet els possibles per anar-hi. El millor de la seva obra i del punt de vista és que prova d'estimular la creativitat en els nens (i no tan nens). Els adults (tant a casa com a l'escola) caiem en l'error de proritzar l'escriptura sobre el dibuix, i a partir del moment en què el nen escriu, se li diu que això és molt més important que dibuixar. A partir d'aquest instant, espatllem la creativitat de molta gent.

    ResponSuprimeix
  13. Yo también lo he descubierto demasiado tarde para poder apuntarme a todo.
    Ya había visto algo del autor, es una preciosidad.
    Me lo compraré. ¿Está en La Peixera?
    El ABC3D, anduve persiguiendolo hace tiempo hasta que conseguí uno, ahora está en muchas librerías. De vez en cuando lo abro y lo miro como un tesoro.
    El tipo este japonés, parece aquel primer ministro tan atractivo del pelo alborotado. Este no está mal tampoco.

    Lo siento, tenía que poner la nota insustancial...

    ResponSuprimeix
  14. Pombolita: les notes insubstancials acaben per donar substància, com pots veure. Jo crec que el paradigma del japonès atractiu encara és el pianista Riuychi Sakamoto, no tenia controlat un primer ministre...

    ResponSuprimeix
  15. Gazo,
    Tens raó, són llibres per a compartir amb la família. És un d'aquests plaers familiars indescriptibles.

    ResponSuprimeix
  16. Eulàlia,
    És curiós perquè és un llibre que també funciona sense paraules. Ho entens tot igualment.

    ResponSuprimeix
  17. Joan,

    Ha, ha... jo també hi vaig ser a aquesta sessió d'adults! Però no vaig veure cap triangle transformat en Napoleó... sinó recordo malament! I mira que transformà un triangle en Napoleó no hagués costat gaire... ;-)

    També haig de dir que el somriure del primer dia era molt més ampli que el del segon dia després d'uns quants tallers i amb nens plorant pel mig...

    Llàstima que no ens vam veure! Una altra vegada serà.

    ResponSuprimeix
  18. Carme,

    Es deia Maria i no et puc dir res perquè sóc molt tallat i vaig pensar: "encara es creurà que estic tirant la canya en un taller del Komagata!" ;-)

    ResponSuprimeix
  19. Lluís,
    Tens tota la raó en la teva reflexió sobre el dibuix i l'escriptura i el nostre error de prioritzar únicament i exclusiva la lectura, a vegades obsessivament. El cas dels còmics i els tebeos és prou clar en aquest sentit i el que costa que certes persones els valorin "per se".

    ResponSuprimeix
  20. Pombolita,
    Els de la Peixera van estar al taller de dissabte el matí i venien llibres del Komagata que tenien i d'altres que els va portar el mateix Komagata. Jo diria que ho deurien vendre tot perquè en realitat tenien poc material per la demanda que es va generar. I fins que no rebin el gènere de nou suposo que trigaran les seves setmanes.
    I com diu en Lluís, la insubstancialitat és el que té més substància i veient-lo ja vaig pensar que era un individuo interessant en aspectes més enllà de l'artístic... I sí, en Lluís també té raó amb el tema del Ryuichi Sakamoto, sembla prou interessant.

    ResponSuprimeix
  21. Vols saber què és el que més m'agrada d'aquest art conceptual? El seu relativisme a causa del continent. Un arbre i el seu cicle és el continent, però depen a qui ho adrecis hi veurà un contingut o un altre. Aquesta és la meravella de l'art conceptual. Un nen hi veurà el pas de les estacions un depressiu la procimitat de la mort, un naturalista l'etern relaixement de la natura, un poeta pot ser hi veu una al·legoria de la vida. És encantadorament complexe, dintre la senzillesa knaiff d'un poppap.

    ResponSuprimeix
  22. Me voy a internet a ver si veo a Sakamoto...
    Ya lo he visto.
    No está mal, pero tiene un look algo estudiado, habría que despeinarlo un pelín y nunca mejor dicho...

    ResponSuprimeix
  23. El exprimer ministro se llamaba Junichiro Koizumi.
    Bueno se llama porque no creo que se haya hecho el hara-kiri...

    ResponSuprimeix
  24. Pombolita,
    Estic d'acord amb tu en que té una pose una mica massa estudiada.
    Sobre el ministre, diuen que és el Richard Gere del Japó...

    ResponSuprimeix
  25. així que vam compartir taller, ai la curiositat com pica! que podries dir-me com vas resoldre l'exercici? si vols jo et descric el meu i podem mirar de fer memòria. m'agradaria posar una cara a aquest blog, més enllà de l'home antic, barbut i groguenc.
    i sobre napoleó, he d'admetre que el primer instant en veure aquells triangles tan bicornis gairebé em vaig deixar arrossegar per ell, però el veig molt sovint aquests dies (el llibret que estic fent és un projecte final de classe i ja toquem el tram final) i m'agrada mantenir un règim de visites sa. a reveure galderich

    ResponSuprimeix
  26. Joan,
    Jo vaig fer un pollastre vertical. Estava situat a la dreta del Komagata, d'esquena i a l'extrem.

    ResponSuprimeix
  27. quina gràcia, el recordo, va ser molt divertit, i a tu també et recordo, encantat, galderich. jo vaig fer una seqüència linial de triangle en triangle amb poligons vermells, i un personatget petit en blanc pel damunt del qual saltaven, cap al final. estava situat just enfront teu, però d'esquenes. i ara dir que moltes gràcies per satisfer la meva curiositat.

    ResponSuprimeix
  28. Galderich,
    Queda clar que tu sí que hi eres. Em sap encara més greu no haver-hi anat, després de llegir la rècula de commentaris. Sembla que us ho vau passar més que bé.
    He après molt amb la teva entrada. Gràcies

    ResponSuprimeix
  29. Joan, em sembla que ja sé quina era. Tendia cap a l'abstracció?
    En fi, ja ens veurem en una altra ocasió!

    ResponSuprimeix
  30. Bibliotecària,
    Realment va estar molt bé. Uns tallers realment molt interessants.

    ResponSuprimeix
  31. Jorrrr...i jo en la parra per a variar¡¡¡...aço de ser de provincies no té perdó¡¡¡..una meravella, hi han "suertudos" pel mon que poden anar a la Elisava a fer estes coses¡¡¡..quina enveja mes lletja¡¡¡¡¡¡...vaig a fusilar la idea, no eixirà ni paregut..pèro i lo que en divertiré¡¡¡Gracies per la cultura¡

    ResponSuprimeix
  32. sento una enveja terrible, perquè ahir vaig enviar un missatge per intentar anar a Elisava però em van dir que l'aforament ja estava complet :( sniff

    ResponSuprimeix
  33. Ahh...apunt per a Pombolita,que entre Junichiro y Ryuichi em quede amb el Ken Watanabe :)

    ResponSuprimeix
  34. Glòria,
    No et queixis de ser de províncies que teniu altres avantatges com anar al canyissar a buscar unes canyetes per a poder fer uns ventalls... Per cert, com van quedar?
    I si, l'enveja sempre és insana com la que tinc jo de les teves habilitats manuals...
    Malgrat tot, al Ken Watanabe li falta certa maduresa... segons la meva no autoritzada opinió.

    ResponSuprimeix
  35. Eulàlia,
    Tranquil·la, quan jo em vaig assabentar de la conferència del Komagata i vaig escriure vaig fer tard. Ahir a la tarda em van comunicar que estava tot ple... :( més sniff

    ResponSuprimeix
  36. ¡Un libro fantástico!

    No asistí a los cursos que dio en septiembre. Ahora estoy arrepentido :-(.

    Saludos

    ResponSuprimeix
  37. Marco Fabrizio,
    Tranquil, em van comentar que té una molt bona relació amb Mèxic i fins i tot una estreta vinculació amb una editorial. Així no és estrany que torni a repetir una visita a Mèxic. Ja veuràs que és tot un plaer.

    ResponSuprimeix
  38. Aiiii, GAL...això és ser de poble, ...per a tota la resta, sense senyal en TV3, amiguets de l'ànima, educació tirada per Font de Mora, Cotino enriquint-se, els fems com a negoci de mafiosos, Operació Brugal i no és de rom...
    Les canyetes, van quedar molt bé i ja no em queda cap però faré més, m'agrada ser de poble, però no m'acostume a ser de províncies ''.
    Això del Ken Watanabe..madureza?? si te'ls anys del meu home...I com a actor em pareix que li dóna tres puntellons al Ryuichi ..en fi, que no tinc consol :)

    ResponSuprimeix
  39. Glòria,
    Idealitzem el que és dels altres. Estic d'acord que esteu fotuts però també mira els altres i els casos Millet, Sta. Coloma... i tants d'altres que de tant en tant surten o s'amaguen. La prova és que a Catalunya tenim una costa totalment destruïda (no sé com venen turistes...) i això és degut a una especulació i corruptela de primer ordre que mai s'ha destapat.
    I sobre ser provincià és un matís cert però tots també tenim aquesta sensació... :-(
    I sobre japonesos madurs... jo em sembla que em retiro que no arribo a l'alçada de res...

    ResponSuprimeix
  40. Els seus llibres son d'una sensibilitat exquisita, agradables de veure, gustosos de tocar... fantàstic apunt..
    Et deixo un bloc que potser et pot interessar que potser ja coneixes. http://blog.grrr.es/
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  41. Rokins,
    M'agrada l'expressió de gustós de tocar perquè realment és així.
    I gràcies per l'enllaç que està molt bé.

    ResponSuprimeix
  42. Júlia,
    A una persona subtil com tu és lògic que t'agradés!

    ResponSuprimeix
  43. Hola Galderich! Ja tinc els dos catàlegs que et vaig prometre. L'exposició dels Archives Nationales sobre les festes de la corona francesa és espectacular, ja ho veuràs. Quan sigui a Barna et faig un truc.

    Lluís

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols