dimecres, 26 de desembre del 2012

Il était une petite pie (1928) de Lise Hirtz i Joan Miró, un llibre infantil de l’assassí de la pintura


Il·lustració inicial del llibre

A la Marta, per més de cinquanta raons

Je veux assassiner la peinture va dir Joan Miró el 1927 dintre de l'esperit surrealista empeltat de dadaisme d'un dels moments més representatius de l'artista. No es referia a la pintura en general, sinó a la seva pròpia pintura per a començar, amb les arrels posades en les seves provatures prèvies, una manera de fer pròpia i totalment diferent. I tant que ho va aconseguir! A partir d’aquests moments i fins a principis dels anys 30 va assolir una personalitat artística que esdevindria la seva targeta de presentació dintre del panorama pictòric. El seu llenguatge es depurà, assassinant sobretot l’anècdota i bastint un món de formes i colors que jugaven amb l’abstracció ben característic.

Il·lustració del poema Il était une petite pie

A partir d’aquest moment Joan Miró s’introduí en altres camps més enllà de la pròpia pintura assassinada per a multiplicar els seus interessos vers el món del gravat (pochoir, aiguafort, aiguatinta, litografia, xilografia...), la dansa –vestuari i escenografia-, la ceràmica, el tapís, escultures amb fusta, bronze... i tot allò que fos prou seductor per a investigar. El llibre que us presentem ara correspon precisament a aquest moment inicial tant interessant pels diversos vessants que analitzarem avui.

Exemplar de l'IVAM on podem observar la dedicatòria i l'enquadernació original amb les vetes centrals que relliguen els fulls (Fotografia d'Infància y arte moderno)

El llibre fou imprès per les Éditions Jeanne Bucher de París el novembre de 1928 per a il·lustrar un llibre de poemes infantils de Lise Hirtz , una de les muses del grup surrealista. El llibre fou concebut com a llibre d’artista, amb un format foli (34,5 x 26,5 cm.) presentat amb una carpeta de tela grisa amb una estampació a la coberta de la il·lustració interior del poema Table que va realitzar en Joan Miró. Unes cintes interiors relligaven els fulls dels poemes i les il·lustracions amb dos forats trepats seguint una certa moda de presentació de llibres d’artista com ja vam veure a Viva Octubre! d’Hélios Gómez.


El tiratge d’Il était une petite pie no fou petit tenint en compte que es tractava d’un llibre d’artista. En el colofó final hi consta que cet ouvrage a été reproduit au pochoir par le / Maitre Coroliste SAUDÉ. 31, rue de Buffon, pour / les éditions Jeanne Bucher, 3, rue du Cherche-Midi, / d’après les gouaches de Joan MIRO, au mois de / Novembre 1928, au nombre de 300 exemplaires, / 20 sur Japon numérotés de 1 à 20, 280 sur Arches, / numérotés de 21 à 300. Així doncs, tant els 20 exemplars impresos sobre paper japó com els 280 sobre paper d’Arches tenen una presentació exquisida gràcies a la bona concepció i realització dels participants en aquest projecte en principi infantil però que està més destinat a adults.   

Portada del llibre on curiosament es destaca més el nom de Joan Miró que el de la seva escriptora, Lise Hirtz.

Per al llibre s’utilitzà la tipografia serif Auriol, molt curiosa amb els traços trencats –portada i justificació de tiratge- mentre que els poemes reprodueixen la cal·ligrafia de la poetessa. Les anotacions de les il·lustracions mironianes mantenen la cal·ligrafia de l’artista, el que fa lamentar que no se li encarregués a Joan Miró la cal·ligrafia dels poemes ja que la seva lletra és molt més estètica que la de Lise Hirtz, molt mal girbada. Malgrat aquestes consideracions estètico-cal·ligràfiques  hem de tenir en compte que Lise Hirtz fou una persona molt important pels cercles surrealistes en els que fou anomenada une très jolie sorcière, reine de saba, voix d'héliotrope, i per Eluard la femme à la bouche qui rêve. Man Ray la transformà i immortalitzà en la seva obra de la Dame de Piques.

Il·lustració del poema Le cochon blond

Aquestes relacions surrealistes foren les que permeteren a Joan Miró il·lustrar el seu primer llibre després de la que dissenyà per al seu amic J.V. Foix per al llibre Gertrudis (1927). Aquesta primera il·lustració foixana, però, no tenia en compte el contingut del llibre a diferència de les que avui analitzem que estan pensades directament per a il·lustrar els poemes de Lise Hirtz. Així doncs, i segons ens consta en l’epistolari conservat a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca l’agost del 1927 el poeta Paul Éluard li passà els poemes de Lise Hirtz a Joan Miró en nom d’André Breton perquè els il·lustrés ja que creien que la manera de fer del pintor era la més apropiada per a aquests poemes. A més sembla ser que Éluard li suggerí que utilitzés la tècnica del pochoir per a aquestes il·lustracions.

Il·lustració del poema Une petite pomme

És curiós com ara aquesta tècnica no està considerada com una de les tècniques del gravat quan en realitat si que ho és com pot ser la serigrafia si tenim en compte que el gravat el que proporciona és la reproducció seriada d’una obra. El mateix Patrick Cramer en el seu catàleg raonat de l’obra gràfica de Joan Miró només cita al principi aquesta obra sense fer-ne tant d’èmfasi com en les altres gravats mironians. Com ens explica Santi Barjau la tècnica del pochoir o trepa consisteix a realitzar, a partir d’un dibuix donat, diverses plantilles calades, fetes en un material resistent una per a cada color), i aplicar sucessivament els pigments amb pinzells, aerògrafs o altres mitjans. L’operari ha de tenir certa habilitat per evitar de tacar el paper fora dels límits previstos, però de fet no necessita tenir cap mena de coneixements artístics. Aquest sistema combina una rudimentària estandardització del procés amb uns resultats molt propers a la il·luminació manual, de manera que permet fer breus tiratges amb aspecte quasi de peces úniques.

Taca blava de la il·lustració de La poule noire on observem el bon treball com a impressor de Jean Saudet amb la tècnica del pochoir

L’encarregat de l’execució dels vuit pochoir que realitzà Joan Miró per al llibre fou Jean Saudet, el millor especialista d’aquesta tècnica que a l’època de l’Art Decó i les avantguardes tingué una gran florida. A partir d’uns gouaches que Joan Miró li passà, Jean Saudet realitzà una impressió de primera qualitat amb uns colors molt vius però no plans, plens de matisos i amb un perímetre irregular talment com si fos pintat pel propi artista. Aquesta poètica del tractament del color en certa manera ens recorda una mica la manera de fer que anys després Mark Rothko -en una altra línia- experimentà. Malgrat que a partir d’aquest moment Joan Miró experimentà en altres tipus de gravat no abandonà mai el pochoir que va utilitzar per exemple per la famosa il·lustració de la revista D’Ací i D’Allà i per al cartellet Aidez l’Espagne destinat per a recaptar fons per a la República en plena Guerra Civil. Malgrat la perfecta execució d’aquests dos pochoirs els colors són plans i no tenen res a veure amb la subtilitat d’aquesta primera obra mironiana impresa per Jean Saudet.

Il·lustració del poema Table

A la Fundació Miró de Barcelona es conserven els dibuixos preparatoris per a aquesta obra realitzats amb un traç ferm i amb una idea molt clara de quina il·lustració havia de correspondre a cada poema. Les instruccions que hi indicava sobre el colors i el que hi havia d’anar revelen una consciència clara del que pretenia en cadascuna de les il·lustracions malgrat la seva aparença d’espontaneïtat. De fet els anys vint la pintura de Joan Miró que havia estat molt rica en objectes i personatges es converteix en un autèntic espai poètic on el buit fa ballar els colors.

Il·lustració del poema Les pâquerettes

Intencionalment l’assassinat de la pintura de Miró va presentar-se per sobre de tot com un intent molt acurat de reviure el moment del  primer pintor. Va participar de la reivindicació de l’art popular, infantil i dels bojos com a arts sense prejudicis estètics. Bataille  digué que finalment, com que Miró mateix professava que volia “matar la pintura”, la descomposició va ser portada tan enllà que ja només van quedar unes quantes taques informes damunt la tapa (o damunt la pedra tombal, si ho preferiu) de la capsa de les sorpreses. Tot el que queda són “les restes de no se sap quin desastre”.


Aquesta manera de fer ens recorda molt la seva obra Ceci est la couleur de mes rêves (1925) en la que tant la cal·ligrafia –suggeridora però no explícita- es veu acompanyada per formes i sobretot per colors, en aquest cas el blau, que l’abocava directament cap a l’abstracció. Per això en aquest moment de recerca d’una manera de fer pròpia escrigué apassionadament des de Mont-roig a Sebastià Gasch:
Orgull en la concepció d’una obra i extrema humilitat en realitzar-la.
Extrem orgull i extrema humilitat. Però cal un extrem orgull en concebre-la i una extrema humilitat en realitzar-la.
Estic ara fent un esforç de resistència potser comparable a quan feia “La masia”,  menys dur no obstant perquè en aquella tela passar-me tants mesos sobre la mateixa cosa era molt àrid.
(...) Em crec atacar de cada dia més i més a fons, fent que les meves víctimes morin net, sense esgarrifances de nirvis en l’agonia, cop sec com un llamp
.

Il·lustració del poema La poule noire

El seu epistolari i la seva biografia ens mostren un Joan Miró que alternava París amb Mont-roig, cercant un llenguatge universal ben arrelat a la terra. De fet el juliol de 1928 deia a Francesc Trabal en una entrevista per a “La Gaceta Literaria”:  Crec que entre els pintors d’aquest país, sóc el que està més a prop de Catalunya, encara que passi llargues temporades a l’estranger (...) Us puc assegurar que allà no em sento més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, segons els meu parer l’indret més català que hi pugui haver (...) Tota la meva obra es crea a Mont-roig i tot el que faig a París primer ha estat concebut a Mont-roig, sense pensar mai en Paris, que detesto.

Vídeo amb quatre fragments de les cançons de George Auric inspirades per l'obra de Lise Hirtz

El llibre que analitzem fou dedicat per la seva autora al músic George Auric, del que ben poca cosa n’hem trobat llevat de que va musicar precisament el 1929 cinc poemes d’aquest llibre. El títol de les partitures fou Cinc chansons de Lise Hirtz avec accompagnement de piano i foren publicades per Heugel a París. Malgrat aquestes dades i que quatre d’aquestes cançons foren incloses en un disc del 2003 dedicat A Century of french songs al costat d’altres cançons de Gounod, Bizet, Fauré, Debussy... res més hem pogut localitzar a internet d’aquest músic a qui se li dedicà el present llibre.

Facsímil de l'enquadernació original en el que li hem reduit la il·lustració de la coberta

En el cas de l’exemplar que tenim entre les mans cal destacar que surt una mica del corrent una vegada analitzats tots els que corren per internet i els tres de la Fundació Joan Miró de Barcelona. En aquest cas ens va arribar sense la carpeta original ja comentada i amb la primera i darrera pàgina sense perforar i tot l’interior perforat, el que impossibilita el tipus tradicional d’enquadernació del llibre amb les dues cintes centrals. A més, i com a objecte trobat dintre del llibre hi havia una invitació del 1920 per a la inauguració a la Galeria Léonce Rosenberg de París d’una exposició de l’escultor cubista Csaky, el que ens deixa fer la hipòtesi que l’antic propietari era algú vinculat a les avantguardes parisenques.

Petaca que hem realitzat inspirada amb la carpeta que Joan Miró realizà per al seu exemplar que no en tenia

Aquesta hipòtesi també podria confirmar-se perquè aquest exemplar no té ni la dedicatòria a George Auriac –que es troba impresa normalment darrera de la portada- ni de la justificació de tiratge ni de la firma de l’artista –que es troba impresa a la contraportada compartint plec amb la portada-. L’interior es troba en perfecte estat amb tots els poemes i tots els pochoirs mironians i amb les perforacions intactes gràcies a que mai ha estat enquadernat amb les vetes interiors que acostumen a segar-les. Aquestes mancances d’impressió només es poden justificar perquè o bé fou una prova d’impremta per a algú que estava pendent del projecte o perquè fou un exemplar escapat del tiratge oficial -com passa més sovint del que hom creu- ja que tant el paper Arches (amb filigrafna inclosa) com els pochoirs són de l’època.

Vista general del conjunt amb la petaca i la carpeta facsimiliades i els pochoirs originals

Per tal de preservar aquesta edició vam encarregar als bons professionals de Paper lligat una simulació de la carpeta original reduint una mica les dimensions del dibuix de la coberta per tal d’evidenciar en un futur que es tracta d’una facsimiliació de la carpeta original. Com una carpeta lligada només per l’extrem vertical comporta problemes d’estabilitat dels fulls interiors sinó van lligats vam decidir de fer-li una petaca. Com que un dels exemplars conservats a la Fundació Joan Miró de Barcelona no té la seva enquadernació original i l’artista en fabricà una posteriorment -anys 60-70- de color blau i amb papers de colors enganxats vam aprofitar aquesta estètica per a reproduir-la amb tela i fer-li la petaca.

BIBLIOGRAFIA:

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.

CRAMER, PATRICK. Joan Miró. The illustrated books. Ginebra, Patrick Cramer Publisher, 1989

GREEN, CHRISTOPHER. "1923-1933: el darrer i el primer pintor" a Joan Miró 1893-1993. Barcelona, Fundació Joan Miró, 1993.

VARIS AUTORS. Infancia y arte moderno. València, IVAM, 1998

Il·lustració final del llibre

40 comentaris:

  1. Un llibre fantabulós, encara que Miró fos un assassí molt improbable.

    La tipografia crec que és l'Auriol:

    http://www.identifont.com/show?F4

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau,
      Fantabulós és el terme que millor li escau! Moltes gràcies per la informació tipogràfica que ha estat incorporada a l'apunt.

      Elimina
  2. Em sembla que avui cal felicitar el blocaire per l'apunt i a la Marta, intuïm que pel mig segle. Per molts anys als dos!

    ResponElimina
  3. L'entrada és excel·lent, com sempre... però encara millor el detall de la dedicatòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Des del primer dia que dediquem apunts però el d'avui s'ho mereixia malgrat que no l'ha revisat... encara! Esperem que aviat acabi d'arrodonir.lo.

      Elimina
    2. Sabem que sempre dediques les entrades del teu bloc (de fet, fins i tot en tenim algun de dedicat). Aquesta dedicatòria, però, és la més maca que mai has fet :)

      Elimina
    3. Home, n'hi ha unes quantes que no estan malament!

      Elimina
  4. Me encanta el libro y como lo has explicado y también quiero felicitar a la Marta, por lo que sea!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,
      M'agrada això de felicitar pel que sigui perquè va molt més enllà de dates concretes!

      Elimina
  5. Veig que neix una nova tendència d'apunts dedicats. Felicitats a la Marta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Víctor, com amb en Xavier, les dedicatòries sempre han format part del Piscolabis perquè és la millor manera d'agrair els qui t'ajuden, a la manera del Taller de l'artista de Gustave Courbet.

      Elimina
  6. Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Si, es un buen final de año, ¡porqué negarlo!

      Elimina
  7. Fantàstica entrada! Felicitats!
    Bona entrada d'any a tothom!

    ResponElimina
  8. Hi ha un munt de detalls, tècnics sobretot, que desconec i que vaig aprenent amb la lectura dels teus apunts. El d'avui no és una excepció, però t'he de dir que el que més m'ha cridat l'atenció ha estat la definició que fas de la pintura mironiana dels anys 20: un espai poètic on el buit fa ballar els colors. M'encanta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris,
      Sobre la frase que comentes haig de dir que ha estat parcialment manllevada d'alguns dels llibres o articles que he llegit per bastir el present apunt. Em va agradar i la vaig apuntar perquè és molt il·lustrativa de les sensacions que transmeten aquests pochoirs i l'obra del moment.

      Elimina
  9. Mai no deixes de sor prendre'n als teus seguidors: documentat de forma rigorosament impecable, ets capaç de fer poesia informativa de la tècnica més eixuta. Pensa que estàs educant als que, com jo, poc saben del llenguatge de l'enquadernació i l'edició. Aquest llibre, més enllà de la seva qualitat poètica, és un estímul per a la vista. Gràcies per regalar-nos aquestes entrades que ens fan millors persones.
    Felicitatats a la Marta, des d'Águilas-Ábradas: segur que hi ha més de cinquanta motius per fer-ho. I felicitats també a tu per tot el que arriben a ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas,
      La tècnica no és eixuta, és el que permet l'expressió subtil de l'artista i l'estímul per qui contempla el resultat final.
      A vegades entenent la tècnica podem entendre on rau la dificultat i les solucions dels artistes.

      Elimina
  10. Se m'acut una possibilitat... Per molt que en sàpigues (i és evident que el Saudet en sabia molt), l'estampació amb trepa genera moltes impressions que acaben desestimades (que si un color que s'escola, que si un petit descentrat), res que sigui important si no és davant uns ulls exigents. Ara pensem en un tiratge tan considerable com són 280 exemplars..., la de papers descartats i proves prèvies que havia de generar. Jo, si fos l'editor, miraria d'endreçar els millors i, cas que faltés una peça del joc, ja que tinc trepes i tintes a punt, l'imprimeixo sense manies i ja tinc un exemplar fora de sèrie (mai millor dir). Potser sigui una hipòtesi massa peregrina, però m'ha fet pensar en el procés serial.

    Felicitats, Marta, de part nostra!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén,
      El que és curiós del llibre és que conserva portada i textos de la Lise Hirtz a més de tots els pochoir. Si jo fos l'impressor també faria el mateix que dius...

      Elimina
  11. No entenc molt dels llibres d'artista (ni dels altres!) Però aquest en concret em sembla fantàstic ¡i la tipofrafía d'Auriol és una maravila!. A més a més el que estigui dedicat afila meus ullals de col · leccionista.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bach,
      Jo tampoc entenc de llibres d'artistes i en general no m'agraden perquè és una sofisticació aliena al món del llibre. M'agraden els llibres ben editats, i mal editats a vegades també, per a la gent normal, no per a col·leccionistes. Per això em va agradar aquest llibre amb un tiratge de 300 exemplars i sobretot per les il·lustracions mironianes. Tota la vida estaré agraït a Sant Ebay!

      Elimina
  12. L'article, com sempre, interessant, exhaustiu i brillant. Millor encara la història que acompanya aquest exemplar: la hipòtesi del seu origen i del seu propietari és d'aquestes aventures que a vegades acompanyen els llibres i els fan encara més vius i que ens permeten relacionar-nos-hi de forma gairebé orgànica: no té preu participar de la vida d'un llibre.

    Dit això, i com ja he manifestat altres vegades, Miró no m'agrada, amb algunes excepcions. Estic d'acord amb Bataille quan diu.: "la descomposició va ser portada tan enllà que ja només van quedar unes quantes taques informes damunt la tapa (o damunt la pedra tombal, si ho preferiu) de la capsa de les sorpreses. Tot el que queda són “les restes de no se sap quin desastre". Potser és una mancança meva; no dic que no. Però si comparem aquests "pochoirs" amb el cartell "Aidez l’Espagne" l'alt nivell d'abstracció es carrega tota possibilitat de contemplar l'obra com un relat, amb contingut en lloc de només tesi artística.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      M'agrada que no t'agradi Miró. Però "Aidez l'Espagne" no hagués estat possible sense aquesta fase assassina de la pintura. Si els pochoirs mironians ens els mirem llegint els poemes surrealistes de Lise Hirtz veurem que si que hi ha relat però en la seva més mínima expressió.
      Recorda que en aquest moment es pretenia que hom contemplés les obres no com a relat sinó com a combinació de colors, formes... a la manera de la música on no hi ha cap element que ens digui explícitament que representi la primavera, l'estiu, tardor o hivern (en el cas de Vivaldi) sinó que hi trobem el discurs després de saber els títols de les composicions. La pintura ha d'oferir la seva harmonia pròpia i per això l'abstracció es carrega la figura, perquè distreu de l'essència l'harmonia pròpia de la disciplina. I Miró estava en aquesta fase.

      Elimina
    2. Sí, sí, a nivell teòric no tinc res a dir, entenc perfectament el procés i la importància dins la pintura i la història de l'art. Però, ésclar, com a simple consumidor amb uns gustos determinats, aquest Miró em deixa fred.

      Elimina
    3. Totalment d'acord, una cosa és la teoria i l'altre la pràctica. A mi aquest Miró, i aquesta etapa, m'emociona particularment per la poètica de l'espai i els colors. De totes maneres entenc que a algú no li digui res o fins i tot que ho pugui rebutjar. De fet, un dels problemes de les avantguardes és la intel·lectualització dels processos creatius que són uns petits murs que tendeixen a cert elitisme.
      És una gran contradicció entre el que volen i el que aconsegueixen. Malgrat això jo sempre dic que si avui som capaços d'apreciar el disseny d'un cotxe (més que la Victòria de Samotràcia) i de portar samarretes amb estampats molt trencadors, per exemple, vol dir que les avantguardes han acabat triomfant, no en les teles pintades per ells sinó en el canvi estètic que han aconseguit...

      Elimina
    4. Diguem-ho clar: Aquells "polvos" màgics d'ahir ens han portat al llot d'avui. Ara, des de la docència artística, s'ensenya a deixar degotissos i regalims que impregnin l'obra d'una presumpta espontaneïtat. I pobre de tu si intentes ser net, que d'adotzenat i anacrònic serà el mínim que et diran aquells que encara ignoren que la busca fa temps que ha completat el seu gir.

      Elimina
    5. Els dogmatismes de sempre han fet el seu mal sempre. I només mirar una manera de fer és academicisme, amb textura, abstracció... però academicisme al cap i a la fi. Aquesta virtut de l'Acadèmia de fogacitar totes les novetats no s'atura mai. Per això és important veure l'origen dels canvis i pensar que d'això ja en fa 85 anys!

      Elimina
  13. Em trec el barret... quin regal impensat. Saps que ara estic estudiant història de l'art? Bñe, sóc als inicies, però em fascina des de sempre l'anàlisi artístic. La meva formació és filològica, i tot just ara m'estic familiaritzant amb aquesta crítica que té coses en comú però d'altres recursos diferents.

    Molt interessant: un iceberg que promet camins de moment desconeguts per a mi.

    Bon any, i que el 13 ens segueixis deparant moments especials.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver,
      En la crítica de l'art sempre deixa't emportar pel que a tu t'agrada i el que no independentment del que diguin. Escola i crema retina mirant, és l'única manera que conec treure'n rendiment al que puguis estudiar!
      Bon Any!

      Elimina
  14. de fa temps que vaig decidir que l'art no m'agradaria ni em desagradaria per manca de coneixements. i és per això que m'interessa tant, per la seva concepció, per l'exercici intel·lectual de comunicar-se, d'explorar, de retrobar camins, d'obrir-ne de nous i per tota la humanitat que s'hi arrossega al darrera. vocació de detectiu, potser. gràcies per donar més pistes. I FELICITATS MARTA! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice,
      La millor postura és aquesta. Estar espectant i alhora intentar apronfundir sense atabalar-se. És la millor manera de gaudir de tot plegat.

      Elimina
  15. Miró sempre es Miró, sona a tòpic, però és la sensació que que sempre m'ha produït, crec que pocs artistes he vist tan fidels a si mateixos i a les seves idees.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      Els tòpics hi són perquè a vegades són. En el cas de Miró aquesta fidelitat es maté a partir d'aquest moment i aquesta fidelitat al seu llenguatge és el que a vegades li ha valgut la crítica de la repetició. Malgrat això jo crec que ha creat i recreat al llarg de la seva vida artística el seu llenguatge amb una llibertat que no es troba gaire.

      Elimina
  16. Petites meravelles que ens regala la vida. Gràcies per descobrir-nos-les.
    (Confio que els pronoms estiguin ben escrits,sempre m'és difícil escriure'ls)
    SALUT. R.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ropto,
      També tinc els meus problemes amb els pronoms... :-(

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols