Il était une petite pie (1928) de Lise Hirtz i Joan Miró, un llibre infantil de l’assassí de la pintura

Il·lustració inicial del llibre

A la Marta, per més de cinquanta raons

Je veux assassiner la peinture va dir Joan Miró el 1927 dintre de l'esperit surrealista empeltat de dadaisme d'un dels moments més representatius de l'artista. No es referia a la pintura en general, sinó a la seva pròpia pintura per a començar, amb les arrels posades en les seves provatures prèvies, una manera de fer pròpia i totalment diferent. I tant que ho va aconseguir! A partir d’aquests moments i fins a principis dels anys 30 va assolir una personalitat artística que esdevindria la seva targeta de presentació dintre del panorama pictòric. El seu llenguatge es depurà, assassinant sobretot l’anècdota i bastint un món de formes i colors que jugaven amb l’abstracció ben característic.

Il·lustració del poema Il était une petite pie

A partir d’aquest moment Joan Miró s’introduí en altres camps més enllà de la pròpia pintura assassinada per a multiplicar els seus interessos vers el món del gravat (pochoir, aiguafort, aiguatinta, litografia, xilografia...), la dansa –vestuari i escenografia-, la ceràmica, el tapís, escultures amb fusta, bronze... i tot allò que fos prou seductor per a investigar. El llibre que us presentem ara correspon precisament a aquest moment inicial tant interessant pels diversos vessants que analitzarem avui.

Exemplar de l'IVAM on podem observar la dedicatòria i l'enquadernació original amb les vetes centrals que relliguen els fulls (Fotografia d'Infància y arte moderno)

El llibre fou imprès per les Éditions Jeanne Bucher de París el novembre de 1928 per a il·lustrar un llibre de poemes infantils de Lise Hirtz , una de les muses del grup surrealista. El llibre fou concebut com a llibre d’artista, amb un format foli (34,5 x 26,5 cm.) presentat amb una carpeta de tela grisa amb una estampació a la coberta de la il·lustració interior del poema Table que va realitzar en Joan Miró. Unes cintes interiors relligaven els fulls dels poemes i les il·lustracions amb dos forats trepats seguint una certa moda de presentació de llibres d’artista com ja vam veure a Viva Octubre! d’Hélios Gómez.

El tiratge d’Il était une petite pie no fou petit tenint en compte que es tractava d’un llibre d’artista. En el colofó final hi consta que cet ouvrage a été reproduit au pochoir par le / Maitre Coroliste SAUDÉ. 31, rue de Buffon, pour / les éditions Jeanne Bucher, 3, rue du Cherche-Midi, / d’après les gouaches de Joan MIRO, au mois de / Novembre 1928, au nombre de 300 exemplaires, / 20 sur Japon numérotés de 1 à 20, 280 sur Arches, / numérotés de 21 à 300. Així doncs, tant els 20 exemplars impresos sobre paper japó com els 280 sobre paper d’Arches tenen una presentació exquisida gràcies a la bona concepció i realització dels participants en aquest projecte en principi infantil però que està més destinat a adults.   

Portada del llibre on curiosament es destaca més el nom de Joan Miró que el de la seva escriptora, Lise Hirtz.

Per al llibre s’utilitzà la tipografia serif Auriol, molt curiosa amb els traços trencats –portada i justificació de tiratge- mentre que els poemes reprodueixen la cal·ligrafia de la poetessa. Les anotacions de les il·lustracions mironianes mantenen la cal·ligrafia de l’artista, el que fa lamentar que no se li encarregués a Joan Miró la cal·ligrafia dels poemes ja que la seva lletra és molt més estètica que la de Lise Hirtz, molt mal girbada. Malgrat aquestes consideracions estètico-cal·ligràfiques  hem de tenir en compte que Lise Hirtz fou una persona molt important pels cercles surrealistes en els que fou anomenada une très jolie sorcière, reine de saba, voix d'héliotrope, i per Eluard la femme à la bouche qui rêve. Man Ray la transformà i immortalitzà en la seva obra de la Dame de Piques.

Il·lustració del poema Le cochon blond

Aquestes relacions surrealistes foren les que permeteren a Joan Miró il·lustrar el seu primer llibre després de la que dissenyà per al seu amic J.V. Foix per al llibre Gertrudis (1927). Aquesta primera il·lustració foixana, però, no tenia en compte el contingut del llibre a diferència de les que avui analitzem que estan pensades directament per a il·lustrar els poemes de Lise Hirtz. Així doncs, i segons ens consta en l’epistolari conservat a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca l’agost del 1927 el poeta Paul Éluard li passà els poemes de Lise Hirtz a Joan Miró en nom d’André Breton perquè els il·lustrés ja que creien que la manera de fer del pintor era la més apropiada per a aquests poemes. A més sembla ser que Éluard li suggerí que utilitzés la tècnica del pochoir per a aquestes il·lustracions.

Il·lustració del poema Une petite pomme

És curiós com ara aquesta tècnica no està considerada com una de les tècniques del gravat quan en realitat si que ho és com pot ser la serigrafia si tenim en compte que el gravat el que proporciona és la reproducció seriada d’una obra. El mateix Patrick Cramer en el seu catàleg raonat de l’obra gràfica de Joan Miró només cita al principi aquesta obra sense fer-ne tant d’èmfasi com en les altres gravats mironians. Com ens explica Santi Barjau la tècnica del pochoir o trepa consisteix a realitzar, a partir d’un dibuix donat, diverses plantilles calades, fetes en un material resistent una per a cada color), i aplicar sucessivament els pigments amb pinzells, aerògrafs o altres mitjans. L’operari ha de tenir certa habilitat per evitar de tacar el paper fora dels límits previstos, però de fet no necessita tenir cap mena de coneixements artístics. Aquest sistema combina una rudimentària estandardització del procés amb uns resultats molt propers a la il·luminació manual, de manera que permet fer breus tiratges amb aspecte quasi de peces úniques.

Taca blava de la il·lustració de La poule noire on observem el bon treball com a impressor de Jean Saudet amb la tècnica del pochoir

L’encarregat de l’execució dels vuit pochoir que realitzà Joan Miró per al llibre fou Jean Saudet, el millor especialista d’aquesta tècnica que a l’època de l’Art Decó i les avantguardes tingué una gran florida. A partir d’uns gouaches que Joan Miró li passà, Jean Saudet realitzà una impressió de primera qualitat amb uns colors molt vius però no plans, plens de matisos i amb un perímetre irregular talment com si fos pintat pel propi artista. Aquesta poètica del tractament del color en certa manera ens recorda una mica la manera de fer que anys després Mark Rothko -en una altra línia- experimentà. Malgrat que a partir d’aquest moment Joan Miró experimentà en altres tipus de gravat no abandonà mai el pochoir que va utilitzar per exemple per la famosa il·lustració de la revista D’Ací i D’Allà i per al cartellet Aidez l’Espagne destinat per a recaptar fons per a la República en plena Guerra Civil. Malgrat la perfecta execució d’aquests dos pochoirs els colors són plans i no tenen res a veure amb la subtilitat d’aquesta primera obra mironiana impresa per Jean Saudet.

Il·lustració del poema Table

A la Fundació Miró de Barcelona es conserven els dibuixos preparatoris per a aquesta obra realitzats amb un traç ferm i amb una idea molt clara de quina il·lustració havia de correspondre a cada poema. Les instruccions que hi indicava sobre el colors i el que hi havia d’anar revelen una consciència clara del que pretenia en cadascuna de les il·lustracions malgrat la seva aparença d’espontaneïtat. De fet els anys vint la pintura de Joan Miró que havia estat molt rica en objectes i personatges es converteix en un autèntic espai poètic on el buit fa ballar els colors.

Il·lustració del poema Les pâquerettes

Intencionalment l’assassinat de la pintura de Miró va presentar-se per sobre de tot com un intent molt acurat de reviure el moment del  primer pintor. Va participar de la reivindicació de l’art popular, infantil i dels bojos com a arts sense prejudicis estètics. Bataille  digué que finalment, com que Miró mateix professava que volia “matar la pintura”, la descomposició va ser portada tan enllà que ja només van quedar unes quantes taques informes damunt la tapa (o damunt la pedra tombal, si ho preferiu) de la capsa de les sorpreses. Tot el que queda són “les restes de no se sap quin desastre”.

Aquesta manera de fer ens recorda molt la seva obra Ceci est la couleur de mes rêves (1925) en la que tant la cal·ligrafia –suggeridora però no explícita- es veu acompanyada per formes i sobretot per colors, en aquest cas el blau, que l’abocava directament cap a l’abstracció. Per això en aquest moment de recerca d’una manera de fer pròpia escrigué apassionadament des de Mont-roig a Sebastià Gasch:
Orgull en la concepció d’una obra i extrema humilitat en realitzar-la.
Extrem orgull i extrema humilitat. Però cal un extrem orgull en concebre-la i una extrema humilitat en realitzar-la.
Estic ara fent un esforç de resistència potser comparable a quan feia “La masia”,  menys dur no obstant perquè en aquella tela passar-me tants mesos sobre la mateixa cosa era molt àrid.
(...) Em crec atacar de cada dia més i més a fons, fent que les meves víctimes morin net, sense esgarrifances de nirvis en l’agonia, cop sec com un llamp.

Il·lustració del poema La poule noire

El seu epistolari i la seva biografia ens mostren un Joan Miró que alternava París amb Mont-roig, cercant un llenguatge universal ben arrelat a la terra. De fet el juliol de 1928 deia a Francesc Trabal en una entrevista per a “La Gaceta Literaria”:  Crec que entre els pintors d’aquest país, sóc el que està més a prop de Catalunya, encara que passi llargues temporades a l’estranger (...) Us puc assegurar que allà no em sento més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, segons els meu parer l’indret més català que hi pugui haver (...) Tota la meva obra es crea a Mont-roig i tot el que faig a París primer ha estat concebut a Mont-roig, sense pensar mai en Paris, que detesto.

Vídeo amb quatre fragments de les cançons de George Auric inspirades per l'obra de Lise Hirtz

El llibre que analitzem fou dedicat per la seva autora al músic George Auric, del que ben poca cosa n’hem trobat llevat de que va musicar precisament el 1929 cinc poemes d’aquest llibre. El títol de les partitures fou Cinc chansons de Lise Hirtz avec accompagnement de piano i foren publicades per Heugel a París. Malgrat aquestes dades i que quatre d’aquestes cançons foren incloses en un disc del 2003 dedicat A Century of french songs al costat d’altres cançons de Gounod, Bizet, Fauré, Debussy... res més hem pogut localitzar a internet d’aquest músic a qui se li dedicà el present llibre.

Facsímil de l'enquadernació original en el que li hem reduit la il·lustració de la coberta

En el cas de l’exemplar que tenim entre les mans cal destacar que surt una mica del corrent una vegada analitzats tots els que corren per internet i els tres de la Fundació Joan Miró de Barcelona. En aquest cas ens va arribar sense la carpeta original ja comentada i amb la primera i darrera pàgina sense perforar i tot l’interior perforat, el que impossibilita el tipus tradicional d’enquadernació del llibre amb les dues cintes centrals. A més, i com a objecte trobat dintre del llibre hi havia una invitació del 1920 per a la inauguració a la Galeria Léonce Rosenberg de París d’una exposició de l’escultor cubista Csaky, el que ens deixa fer la hipòtesi que l’antic propietari era algú vinculat a les avantguardes parisenques.

Petaca que hem realitzat inspirada amb la carpeta que Joan Miró realizà per al seu exemplar que no en tenia

Aquesta hipòtesi també podria confirmar-se perquè aquest exemplar no té ni la dedicatòria a George Auriac –que es troba impresa normalment darrera de la portada- ni de la justificació de tiratge ni de la firma de l’artista –que es troba impresa a la contraportada compartint plec amb la portada-. L’interior es troba en perfecte estat amb tots els poemes i tots els pochoirs mironians i amb les perforacions intactes gràcies a que mai ha estat enquadernat amb les vetes interiors que acostumen a segar-les. Aquestes mancances d’impressió només es poden justificar perquè o bé fou una prova d’impremta per a algú que estava pendent del projecte o perquè fou un exemplar escapat del tiratge oficial -com passa més sovint del que hom creu- ja que tant el paper Arches (amb filigrafna inclosa) com els pochoirs són de l’època.

Vista general del conjunt amb la petaca i la carpeta facsimiliades i els pochoirs originals

Per tal de preservar aquesta edició vam encarregar als bons professionals de Paper lligat una simulació de la carpeta original reduint una mica les dimensions del dibuix de la coberta per tal d’evidenciar en un futur que es tracta d’una facsimiliació de la carpeta original. Com una carpeta lligada només per l’extrem vertical comporta problemes d’estabilitat dels fulls interiors sinó van lligats vam decidir de fer-li una petaca. Com que un dels exemplars conservats a la Fundació Joan Miró de Barcelona no té la seva enquadernació original i l’artista en fabricà una posteriorment -anys 60-70- de color blau i amb papers de colors enganxats vam aprofitar aquesta estètica per a reproduir-la amb tela i fer-li la petaca.

BIBLIOGRAFIA:

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.

CRAMER, PATRICK. Joan Miró. The illustrated books. Ginebra, Patrick Cramer Publisher, 1989

GREEN, CHRISTOPHER. "1923-1933: el darrer i el primer pintor" a Joan Miró 1893-1993. Barcelona, Fundació Joan Miró, 1993.

VARIS AUTORS. Infancia y arte moderno. València, IVAM, 1998

Il·lustració final del llibre