dissabte, 19 de novembre de 2022

Les indulgències amb mala llet de Ferran VII (1816) il·lustrades per Vicente López i el menysteniment i silenciament de la Constitució de Cadis

Aprofitant que un 19 de setembre de fa 250 anys va néixer el pintor valencià Vicente López i que fa 208 anys que, com a pintor reial, va dissenyar els gravats d'aquestes indulgències parlarem d'aquests documents que són molt eloqüents de l'època de Ferran VII en aquell aiguabarreig d'un absolutisme que volia sobreviure i d'un liberalisme que treia el cap amb força i que acabà -no entrarem a comentar de quina forma i amb quines solucions- a imposar-se.

Els documents que analitzarem avui són dels que explico als alumnes a classe que diuen més pel que callen i no diuen que pel que diuen. Aquestes Indulgencias concedides por varios Prelados de la Iglesia... recen al glorioso Patriarca S. Josef, rogando á Dios por la paz y concòrdia entre los Príncipes cristianos, expiracion de las heregias, exáltacion de nuestra santa Fe catòlica y conversion de pecadores imprès a Madrid el 1816 són un cas molt representatiu de la no separació de Poders que hi havia a l'Antic Règim, on els conceptes de religió i política anaven íntimament relacionats i de la fúria absolutista de Ferran VII.


Pels afeccionats actuals a la numerologia aquestes indulgències poden ser el súmmum, ja que totes elles tenen com a centre de gravetat, i únic, el número 19, dia que el mes de març se celebra Sant Josep, protagonista de l'estampa que comentarem. Totes les indulgències foren concedides els dies 19 dels mesos compresos entre 1808 i 1815- com si es tractés d'una obsessió, perquè ho era. A més recull i relaciona exhaustivament totes les dates històriques que coincideixen en el dia 19, des de temes militars -relacionats amb la Guerra del Francès- fins a polítics o senzillament de l'elaboració d'aquestes indulgències.


Aquesta obsessió pel dia 19 ens permet conèixer detalls de l'elaboració del gravat i de l'estampació que d'altra manera no coneixeríem. El text ens diu que el dibuix fou obra de Vicente López i que Mariano Brandi en fou el gravador. El que també afegeix, i aquest és un detall moltes vegades ignorat, és el nom del gravador especialista en cal·ligrafia gravada, Pedro Manuel Gangoiti, que va gravar-les al burí, com el mateix gravat, a la planxa. Normalment, malgrat la seva importància, mai consta en els crèdits del gravat.


Si les indulgències, ja denunciades el s. XVI per Martí Luter, són documents carques i mercantilitzats de l'Església en aquest cas la submissió al poder reial les fa més especials que cap. Iconogràficament, es representa a Ferran VII, "humilment amb actitud de submissió" demanant a Sant Josep i el Nen Jesús que intercedeixin en favor dels seus súbdits en una visió místico-apoteòsica envoltats d'àngels que fan de testimoni. Aquestes imatges d'aiguabarreig reial entre l'eternitat i el terrenal és el que Carlos Reyero diu que, a diferència de la França revolucionària, no se sustituyó al rey por la diosa. Incluso es el rey el que, en muchos casos, encarna a la nación. Pero tambien coexisiteron, lo que afectó al modo de representación de ambos. Por un lado se produjo una modificación en la utilitzación de la imagen del rey, que se convirtió casi en alegoría del poder, más que en la evociación de una realidad tangible (...) donde Fernando VII es la cabeza del cuerpo político; y por otro, ambas figuras -una real, otra alegórica- se presentaron simultáneamente surgiendo realidades políticas diferentes. (REYERO 2010, 47)

Aquesta mixtificació conceptual no és rara, ja que en la dinastia borbònica francesa els reis podien tenir una àuria de taumatúrgia. Per això, més enllà de la identificació de Ferran VII com a Nació i ensems, i potser per això, protector de la Nació de les misèries que podia viure les indulgències inclouen un reguitzell de pregàries, goigs i jaculatòries que el devot que les comprava havia de resar-per tal que fessin el seu efecte en el perdó dels pecats propis o dels avantpassats per tal d'alliberar-los del purgatori i curar-los i elevar-los espiritualment.



Per una altra part, com hem vist, els dies 19 són els grans protagonistes d'aquestes indulgències, però si preguntem quin fet transcendental és el més important que va passar en el regnat de Ferran VII tothom estarà d'acord a dir que és la proclamació de la Constitució de Cadis, precisament el dia 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, per la qual cosa hom l'anomena popularment La Pepa. Però alerta, si ens llegim metòdicament totes les dates i dades que aporten les indulgències veurem que "curiosament" aquesta és l'única data dels dies 19 que no hi consta per enlloc i menys qualsevol referència a la Constitució. Aquesta és la clau de les indulgències, una espècie de contraprogramació ideològica, ja que, una vegada retornat el 1814, després de la Guerra del Francès, el que va fer precisament és abolir qualsevol decret i llei derivat de La Pepa i imposar l'absolutisme. La insistència a fer-ho quadrar tot, de manera molt forçada, en els dies 19 és clarament una voluntat absolutista d'esborrar tot rastre de la maleïda Constitució de 1812 que tants mals de cap li va donar. Hi ha una voluntat política implícita de silenciar-la i, en conseqüència, menystenir-la. Potser hauríem de tenir en compte en les intensions d'esborrar La Pepa el que apunta Laura Corrales quan diu que com la Bíblia, la Constitució pren un caràcter de codi sagrat, fet que es produeix per dos motius: 1. Per magnificar el codi, fer-lo transcendental; 2. Per apropar el text profà a una societat profundament religiosa. (CORRALEs 2012, 52).


A més hem estat parlant dels documents de les indulgències en plural perquè precisament en coneixem tres models diferents, un de luxe i dos senzills, el que ens mostra l'interès reial en la seva publicació. El de luxe fou imprès a doble foli en paper de cotó amb cert gramatge (63 x 44 cm) i estampat, amb amplis marges, amb una planxa calcogràfica treballada al burí (35 x 27 cm) que incloïa el gravat de la imatge (17 x 12 cm), dissenyat per Vicente López i gravat per Mariano Brandi, i la major part de la superfície de la planxa per les lletres incises per Pedro Manuel Gangoiti. Aquesta impressionant indulgència estava valorada en 8 rals de bilió.


Després tenim dues indulgències més estampades de forma més senzilla. La primera és del mateix any que la de luxe, del 1816. A diferència de l'altra està impresa sobre foli de paper de fil normal (31,5 x 22 cm) i impresa tipogràficament amb tipus mòbils molt petits. Només el gravat (14 x 9,7 cm.), de Vicente López i Mariano Brandi, fou estampat calcogràficament, trepitjant expressament el text tipogràfic, intentant integrar ambdues tècniques diferents que requerien maquinària també diferent, la premsa i el tòrcul. El preu d'aquesta indulgència estava valorat en 3 rals de bilió. Curiosament, la imatge d'aquesta indulgència és més petita que la de luxe per la qual cosa en Mariano Brandi va haver de gravar-la dues vegades a partir del disseny del mateix dibuix de Vicente López.




La darrera indulgència també fou impresa sobre foli de paper de fil i fou valorada a 6 quarts. A diferència de les dues anteriors, fou estampada nou anys després, el 1825 i pel mig ja havia passat el Trienni Liberal en què Rafael del Riego havia obligat el rei a jurar la Constitució de Cadis. Segurament per això en aquesta darrera impressió ja no es fa cap referència als dies 19, ni als dels atorgaments d'indulgències ni als fets històrics, i només hi consten les pregàries, jaculatòries... i l'atorgament dels 1520 dies d'indulgència.


Aquest darrer imprès, a més de contenir menys informació, per la qual cosa el cos de lletra és molt més gran -sobretot en la informació inferior-, va haver de manipular brunyint la planxa calcogràfica. D'aquesta manera va incorporar la llegenda San Jose. El rey Dn Fernando VII pide por la felicidad de todos sus Vasallos y a més hi afegeix al peu de la il·lustració el nom de Vicente López i el de Mariano Brandi tal com es feia usualment en aquell moment a diferència de les altres on la informació era inclosa en el text de la indulgència. Aquest darrer imprès es conserva al Museu Municipal de Madrid.


El mateix museu es conserva una estampa amb només la impressió de la imatge, segurament de la matriu de la indulgència de luxe i no una tercera planxa. No sabem si aquesta estampa és de tipus decorativa o devocional o si es tracta només d'una prova d'estat -no hi ha cap dada al peu d'imatge- i a més no s'aprecia cap marca de la impressió al full per la qual cosa devia ser retallada dintre dels marges. Hauríem de poder comparar aquesta estampa amb les altres impressions per treure'n conclusions més definitives.


Totes aquestes indulgències s'estamparen amb privilegi reial -era un imprès destinat a l'exaltació de la monarquia i d'encàrrec reial, a la llibreria d'Escribano, al carrer Carretas número 8 de Madrid. La qualitat de l'estampació en tots els casos és d'alta qualitat amb unes tintes negres molt opaques que ajuden a destacar el gravat de Mariano Brandi i el disseny original de Vicente López. Malauradament, desconeixem si el dibuix original ha sobreviscut o no per veure l'habilitat i fidelitat del gravador a l'obra original.

L'especialista José Luís Díez Garcia, en l'exposició de 1985 Vicente López, dibuixos para grabados al Museo de Bellas Artes de Bilbao no relaciona ni aquests gravats ni el dibuix original del pintor. L'historiador de l'art ja ens dóna la clau per a interpretar el dibuix d'aquest gravat quan ens diu que la forma de pintar de Vicente López, adulatoria y generosa en los retratos oficiales, hizo que el monarca se inclinara favorablemente por este artista, desplazando al mismo Goya. (DÍEZ 1985, 14)

Malgrat que el dibuix original d'aquest gravat no ens ha arribat als nostres dies si que podem fer-nos una idea amb els dibuixos que reprodueix en el catàleg i també, més a prop a través dels dos conservats a l'Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi. En aquest cas comptem amb els dibuixos originals que Vicente López va realitzar, des de València estant el 1804 -segons consta en un dels dibuixos-, dues il·lustracions per a la Vida del Beato Josef Oriol de Joan Francesc Masdeu, impresa a Barcelona per Jordi Roca i Gaspar el 1807.


Aquest llibre l'hem d'emmarcar en l'apoteosi eufòrica que es vivia i que es produí en les festes per a la beatificació de Josep Oriol com ja vam parlar fa temps al Piscolabis Librorum. En preparar l'hagiografia es demanà als considerats millors artistes del moment a dibuixar i gravar els esdeveniments més importants de la vida de l'anomenat Doctor Pa i Aigua. L'esforç editorial fou molt gran amb vint gravats diferents dels que s'encarregaren una munió d'artistes (Antonio Rodríguez, Mariano Ylla, Blai Ametller, Antoni Solà, Vicente López, Bonaventura Planella i Josep Bernat Flaugier) i gravadors de l'època (Blai Ametller, Luigi Fabri, Giovanni Batista Stagnon, Miquel Gamborino i Josep Coromina), avui gairebé tots desconeguts.



Destaquen per la seva qualitat amb relació al realisme, a la composició, a la tècnica de l'aiguatinta... els dissenyats per Vicente López corresponent a les iconografies del, retorn a Barcelona del Dr. Josep Oriol després d'una tempesta providencial a Marsella que fou gravada per Josep Coromina. En canvi, el dibuix corresponent al miracle del bergant fou gravat per Giovanni Batista Stagnon. -Si comparem aquests dibuixos amb els conservats al MNAC d'altres artistes que dissenyaren els altres gravats veurem que hi ha diferències molt grans de qualitat que també queda reflectida en els diversos gravats.


Més enllà de l'autoria, les peculiaritats de la seva impressió... és curiós com una iconografia tan especial com aquesta no hagi estat destacada -segurament per ser impresos rars malgrat ser en museus públics- en la historiografia general del moment. Però ja ho veieu com un imprès amb gravat, que a priori iconogràficament ens pot tirar una mica endarrere, ens pot aportar molta informació, no només del document en si mateix sinó que també de tot el que envoltava i de les seves circumstàncies. Potser si que l'art reflecteix el moment històric en què li ha tocat viure.

BIBLIOGRAFIA

CORRALES, LAURA. "La imatgeria constitucional en el procés de la revolució liberal (1808-1840)" a Rúbrica contemporània, 2012, Vol. 1 Núm. 01, p. 47-77

DÍEZ GARCÍA, JOSÉ LUÍS. Vicente López (1772-1850). Dibujos para Grabados. Bilbao, Museo de Bellas Artes, 1985

REYERO, CARLOS. Alegoría, nación y libertad. El Olimpio constitucional de 1812. Madrid, Siglo XXI, 2010

REYERO, CARLOS. Monarquía y Romanticismo. El hechizo de la imagen regia, 1829-1873. Madrid, Siglo XXI, 2015

2 comentaris:

  1. Com sempre, com em tens acostumat. És una entrada per imprimir i guardar, de consulta. Una feina molt ben elaborada i que obre l'apetit a temes que jo no acostumo a tocar, més aviat per ignorància, però aquí estàs tu, ajudant que se'm dissipi.
    Una abraçada i gràcies
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari però poc acostumats us tinc que publico massa poc a poc. Una abraçada.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols