dimecres, 31 d’octubre de 2012

El cenotafi de Carles III (1790) de Barcelona, la burgesia catalana i els borbons


Els que fa temps que seguiu el Piscolabis ja sabeu que entre els plats tradicionals que preparem es troben els apunts amb l'etiqueta de fúnebre de Tots Sants. Els que fa temps que seguiu el Piscolabis també ja sabeu que una de les dèries d’aquesta pàgina són les publicacions que des del s. XVII s’editaren per a commemorar la festa o el dol dels diversos esdeveniments importants de la monarquia o de les classes socials altes de l’Antic Règim. Ens agraden aquests impresos que de forma barroca volien eternitzar l’efímer.

Aquests llibres, llibrets, opuscles, fulls volants... són el màxim exponent de la literatura barroca efímera tant pel contingut com pel continent. El seu llenguatge ampul·lós de lloança hiperbòlica  i submisa i la incorporació de gravats que il·lustren -a vegades de forma exagerada- l’esforç econòmic que es va invertir en la construcció dels monuments efímers són el reflex de l’Antic Règim. Aquests impresos catalans intenten congraciar-se amb el Poder tant del rei que va morir com del que l’havia de succeir fent bona aquella frase de: Ha mort el rei, Visca el rei! A Barcelona, un dels reis que va aconseguir acumular més actes d’adhesió a la monarquia sense cap mena de dubte fou Carles III, tercer fill de Felip V i el mateix que va prohibir l’ensenyament del català (1768) a les poques escoles que hi havia a Catalunya.

Portada de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Aquesta preferència per a Carles III, el dèspota il·lustrat espanyol més representatiu, es deu al bon moment econòmic que va permetre a la llarga la industrialització de Catalunya gràcies, en part, a la sèrie de reials decrets que beneficiaren a la burgesia catalana. Carles III fou el rei que amplià la llibertat d’indústria a costa dels gremis d’origen medieval, el que va permetre una més llibertat de circulació de mercaderies i reduí significativament les duanes interiors ja que si hi havia unitat de lleis sota les de Castella no calia que hagués fronteres aranzelàries. A més, fou el rei que permeté el lliure comerç entre Barcelona i Amèrica (1784) sense haver de passar pels ports andalusos que en tenien l’exclusiva.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Aquestes mesures, entre d’altres causes, sense cap mena de dubte dinamitzaren una economia que partint d’un capital agrari començà a instal·lar les primeres fàbriques que pogueren comercialitzar els seus productes tant dintre dels regnes hispànics com en les exportacions a través de les indianes. La fabricació tèxtil fou la primera gran indústria que consolidà la imatge de Barcelona i Catalunya com a la fàbrica d’Espanya. D’aquest moment dolç econòmicament parlant que ha estat estudiat per Pierre Vilar entre altres grans historiadors consolidà una burgesia i una aristocràcia -antigament austriacista- que havia de congraciar-se amb la nova monarquia borbònica o bé havia de recordar l’adhesió i compromís amb els borbons que van recolzar en la Guerra de Successió.

Per això en aquestes festes commemoratives és interessant la participació tant de les classes dominants com de les classes més baixes de la societat de l’Antic Règim en una espècie de catarsi col·lectiva com ens diu Antonio Bonet Correa: ... la locura coleciva fue como una válvula de escape que de vez en cuando, y a su debido tiempo, se abría para así mantener el equilibrio y la conexión entre las clases (...) También fue un eficiente lenitivio que hacía soportable el trabajo y penalidades de los días laborables. Per aquest motiu de cohesió social, malgrat que cadascú estigués al lloc que li pertocava, s’invertiren grans quantitats de diners com si d’un panem et circenses de l’Antic Règim es tractés.


Epítome del alegorico festejo a sus Magestades, y Altezas Reales que ha dispuesto la Ciudad, quedando la execucion à cargo, y expensas de sus Colegios, y Gremios. Barcelona, 1731

És curiós constatar com des d’un bon inici Catalunya dedicà al llarg de la vida Carles III tota mena d’actes de celebració fins a la mort tal com veurem avui. Quan el 1731 fou nomenat rei de Nàpols i s’embarcà a Barcelona per anar a prendre possessió del seu reialme italià (pactat entre Felip V i l’Emperador Carles, l’antic arxiduc d’Àustria) se li feren unes grans festes per celebrar el seu pas per la ciutat. Un Epítome del alegorico festejo a sus Magestades... recull aquesta primera presència i celebració i com tots els altres s’imprimí tant per a la memòria futura –és a dir, per a nosaltres- com per a fer evident al monarca governant de l’esforç dels seus súbdits per congraciar-lo.

Joan Pau Canals (dibuix) i Ignasi Valls (gravat). Idea de la perspetiva iluminada para recibir... a Relación obsequiosa de los seis primeros dias, en que logró la monarchia española... Barcelona (1759) (35 x 52 cm.)

La festa grossa, però, es celebrà quan proclamaren Carles III com a rei d’Espanya (1759) en morir sense descendència el seu germà Ferran VI. El seu retorn des de Nàpols passant per Barcelona fou celebrat amb una munió d’actes entre els que destaca la Màscara Reial que fou immortalitzada a través dels gravats d’A.J. Defehrt i Pasqual Pere Moles i que comportà tal esforç que no es publicà fins després de quatre anys de treballs. La importància d’aquest àlbum que recull en grans làmines la Màscara Reial que se li dedicà fou motiu fins i tot d’una exposició monogràfica al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2001. A més d’aquesta màscara els actes commemoratius de l’arribada de Carles III a Barcelona per ser coronat rei d’Espanya tingueren altres publicacions -no tant espectaculars com la Màscara Reial mencionada- que intentaren recollir els actes principals com el recull poètic que li dedicaren els jesuïtes (els mateixos que aquest rei expulsà el 1767) o la Relación obsequiosa de los seis primeros dias en que logró la monarchia española su mas Augusto Principio (...) publicada el 1759.

Joan Pau Canals (projecte) i Agustí Sellent (gravat). Decoració de la casa de Joan Pau Canals (1783) (52 x 35 cm.)

Totes aquestes manifestacions de celebració tingueren com a comú denominador la participació activa de la burgesia catalana que a través dels Col·legis professionals i gremis que s’encarregaren d’organitzar els saraus i pagar una bona part de les festes. El cas més evident és el de Joan Pau Canals, Baró de Vallroja, títol nobiliari que li fou concedit per Carles III el 1780. A més rebé els càrrecs d’Inspector General de la Rubia o Granza de España i Director General de les Fabricas i Tintes del Reino. Joan Pau Canals a més d’industrial d’indianes era una persona de gran cultura i és qui s’amagava moltes vegades darrera de les concepcions al·legòriques i mitològiques amb les que eren rebuts els reis, com la de la transformació de les obres de la Llotja de comerç en un espai escenogràfic. Ell fou precisament qui en motiu del naixement dels dos bessons del rei i de la signatura d’una pau amb Anglaterra (1783) guarní la façana del seu palau i en publicà un gravat per a memòria eterna de la seva inversió...

 
PADRE ROQUE ANTONIO GILA Sermon funebre de el Excmo. Señor Don Jaime Miguel de Guzman, &c. Marqués de la Mina... Barcelona, 1767. Retrat del difunt gravat per Pasqual Pere Moles

Però aquestes festes també es podien transformar en commemoracions de dol per la mort de persones vinculades a l’estament eclesiàstic o aristocràtic o directament per la mort de membres de la família reial i finalment la del propi Carles III com ja vam veure en les exèquies dedicades al cap general dels dominics Tomàs Ripoll (1748) i les de la Reina Maria Amàlia (1761). Aquests no són els únics casos de grans exèquies com ho testimonien la gran quantitat de Sermons publicats durant aquesta època a tota classe de dignitat eclesiàstica o les relacions de les exèquies de personatges aristocràtics com el General Lacy (1795) o el mateix Marqués de la Mina (1767), l’impulsor de la Barceloneta.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

En el cas de les exèquies de Carles III, però, la solemnitat havia de ser encara més gran i per aquest motiu es celebraren dues cerimònies d’exèquies amb una quinzena de dies de diferència. Una fou organitzada per la corporació municipal de Barcelona i se celebrà a la Catedral i l’altre -la que avui analitzarem- que es celebrà al convent dels frares mínims de Sant Francesc de Paula organitzada per la Reial Junta de Comerç, és a dir, per la burgesia industrial. De la primera no ens ha arribat notícia impresa, i menys cap gravat, però si els comentaris que va escriure el Baró de Maldà. Només sabem que fou dirigida per Manuel Tramulles i que comportà convertir la Seu barcelonina en un recinte endolat de dalt a baix amb els característics domassos negres.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

De la que es realitzà a Sant Francesc de Paula tenim una memòria en el llibre imprès en foli (34 x 26 cm.) titulat Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta particular y Consulado de Comercio del Principado de Cataluña consagró a la memoria de su amado Rey y singular bienhechor el señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria) el dia 15 de enero de 1789 publicat per Francesc Surià i Burgada a Barcelona. El llibre va ser il·lustrat amb un gran gravat al buril (59 x 38,5 cm.) que reprodueix –sempre idealitzada- del cenotafi que se li dedicà dissenyat per Pere Pau Muntanya i gravat per Pasqual Pere Moles.

Plànol del convent dels frares mínims de Sant Francesc de Paula

Les exèquies se celebraren a l’església del convent de Sant Francesc de Paula dels frares mínims situat on actualment hi ha el Palau de la Música catalana. Malauradament la informació d’aquest convent és parcial, conservant-se només dos plànols del convent i gravats i fotografies de quan fou enderrocat degut a la desamortització de Mendizábal (1835). L’església va patir els incendis del 1835 després de la desamortització, el del 1909 de la Setmana Tràgica i el del 1936 a l’inici de la Guerra Civil espanyola. A totes aquestes destruccions caldria afegir-hi les diverses restauracions que distorsionaren la imatge original d’aquesta església fundada el s. XVI. Malgrat els intents revolucionaris per cremar aquesta església no fou fins el 2002 que hom la destruí definitivament sota la ampliació d’un Palau de la Música catalana per part d’Oscar Tusquets dirigit per Fèlix Millet... Tots aquests fets i la falta d’un alçat ens impossibiliten poder fer una hipotètica reconstrucció – com hem fet en altres ocasions- de com havia de ser la visió del cenotafi integrat en el transsepte de l’església.

Detall del text i del gravat de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

El llibre, però, ens reconstrueix com havia de ser tot el muntatge efímer, des dels domassos negres penjats per tot arreu amb les seves típiques cartel·les amb frases llatines que exaltaven la figura del rei, fins a la descripció del cenotafi i la seva simbologia. A més el llibre ens parla de la gènesi d’aquestes exèquies i com la Junta de Comerç hi va tenir un especial interès a fer-la independentment de les que ja organitzava la ciutat. El text ens diu que concibieron desde luego los Señores Comisionados (...) que la presente comision pedia muy especiales atenciones, quando se trataba de un obsequio tan inmediato á la Real Persona. En conseqüencia pensaron y resolvieron que lo primero que debia providenciarse era, que el aparato lúgubre, y toda la pompa fúnebre de las Reales Exêquias se hiciese con arregló á las leyes del arte y del buen gusto, para cuyo fin era menester echar mano de un artífece que lo tuviera bien acreditado. Solo podia dificultar la eleccion el copioso número de jóvenes habilísimos en todos los ramos de las nobles Artes, que han salido, y baxo la direccion de la Real Junta florece en esta Capital, con utilidad del Público (...). Pero como el célebre Pintor Don Pedro Pablo Montaña, Teniente de Director en la misma Escuela habia desempeñado (...) quedó elegido para que en la presente ocasion tirase un magnífico rasgo, que por sí solo fuese capaz de acreditar la apliacion de su talento, los progresos de la Escuela de Diseño, y sobre todo el zelo de la Real Junta en manifestar del mejor modo que podia la parte que tomaba en el universal quebranto.

Aiguafort de Pasqual Pere Moles per a la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

No hem d’oblidar que Carles III fou el rei que confirmà les ordenances que la Junta de Comerç (1763) que havia atorgat Ferran VII i que publicaren luxosament perquè era la primera vegada després del Decret de Nova Planta (1716) i l’anul·lació de les lleis vinculades al Consolat de Mar que la burgesia catalana disposava d’una organització pròpia per a dinamitzar l’economia del país. Per això el text insisteix en la tria dels millors artistes del moment com foren Pere Pau Muntanya com a dissenyador i executador del projecte i Pere Pasqual Moles com a gravador - tinent de director i director respectivament de l’Escola d’Arts de Llotja sufragada per la Junta de Comerç. Aquesta al·lusió a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja és una manera de justificar tant la construcció d’un edifici magnificent com era la Llotja de Barcelona -en aquell moment en construcció- com el manteniment de l’escola que volia formar artistes locals per poder tenir bons dissenyadors per a la indústria catalana, sobretot aplicada a les indianes. Tant la construcció de l’edifici de la Llotja com de l’escola comptaven amb el vist-i-plau de Carles III, un altre dels múltiples favors que la burgesia havia d’agrair a la generositat del rei.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Per aquest motiu a dalt del cenotafi s’hi intal·laren quatre relleus blancs y con ellos se hacia grata memoria de los principales beneficios que del Monarca difunto habia recibido la Real Junta, cuya obsequiosa postura junto con la divisa de las Armas, bien claro manifestaba ser la Real Junta, recibiendo de las reales manos las Ordenanzas, acompañada de la Industria y de la Felicidad pública, que son el blanco de sus atenciones. En els altres relleus hi ha al·legories als plànols del nou edifici de la Llotja, tres matrones que representen les tres nobles  Arts (arquitectura, escultura i pintura) promogudes per la Llotja i altres motius al·legòrics de les arts i el comerç i de la monarquia.

Noticias de las exequias que la muy noble, i muy leal Ciudad, i Reyno de Mallorca (...) del Señor D. Carlos III... Palma de Mallorca (1789). Disseny de formes més barroques amb línies còncoves i convexes i gravat a l'aiguafort del cenotafi de Carles III  per Joan Muntaner

Estèticament aquest cenotafi es diferencia dels altres que es construïren pels regnes hispànics –tant peninsulars com ultramarins- en que es separa d’una estètica de formes sinuoses encara deutora del barroc (com la de Mallorca) per entrar en una estètica neoclàssica. De fet, Pere Pau Muntanya utilitza un element neoclàssic d’inspiració egípcia tant en aquest cenotafi com en el que dissenyà per al General Lacy. Ens pot semblar estrany veure elements egipcis com els obeliscs  en una arquitectura neoclàssica reivindicadora del gust sobretot de la Roma clàssica però aquests elements eren molt utilitzats en construccions fúnebres com posteriorment Antonio Ginesi farà al Cementiri del Poble Nou i és que als egipcis sempre se’ls ha vinculat al culte als morts.

Gravat final, gairebé un cul de llàntia, de Pasqual Pere Moles per a la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

En definitiva, el regnat de Carles III fou un revulsiu per la situació de paràlisi econòmica que en vivia Catalunya anteriorment i una millora tan significativa de la qualitat de vida dels catalans que passà de mig milió d’habitants que tenia el país a principis del s. XVIII a gairebé el doble una vegada acabada la centúria. En agraïment pels múltiples favors rebuts la burgesia catalana en un acte de submissió sense pal·liatius li dedicà  un cenotafi en el que todas las partes hasta aqui descriptas consideradas de por sí lisonjeban el gusto, y se llevaban la general aprobacion, con todo es menester confesar que lo primero que se venia á los ojos con admiracion y asombro de los espectadores era el enorme regio Panteon edificado en medio del crucero del adornado Templo con tal arte y suntuosidad, que no es posible á la sola vista de su làmina, aunque de autor habil y acreditado; esto es, Don Pedro Pascual Moles, Director de la Escuela gratuita del Diseño, poder hacer concepto adequado de toda su belleza y magnificiencia.

Clou aquesta Pompa funebre y solemnes exequias una magnífica al·legoria a la mort i al tempus fugit gravada per Pasqual Pere Moles que no m'importaria gens ni mica que fos la il·lustració de la meva esquela.

BIBLIOGRAFIA

ALCOLEA, SANTIAGO. La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII. Barcelona, Anales y boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 1959-1960 Vol XIV (Malgrat la data publicat vers 1965)

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. “L’Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats del s. XVI al XIX”a El Eterno efímero. Grabados y dibujos conmemorativos el siglo XVI al XIX. Bacelona, Palau Antiguitats, 2009.

PONT I ESTRADERA, MARIA. La Llotja i la reialesa. La mirada reial al món barceloní. Barcelona,
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 2002

SUBIRANA, ROSA Ma. Pasqual Pere Moles i Corones. València 1741- Barcelona 1797. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1990


TRIADÓ, JOAN RAMON. “Festa i mort a l’època de Carles III. Manifestacions festives i commemoratives a Barcelona entorn de Carles III” a Catalunya a l’època de Carles III. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991

23 comentaris:

  1. La Reial Cèdula d’Aranjuez és un dels documents més admirats pels professors de català. Lectura obligatòria en el nou pla d'estudis del ministre Wert.
    He trobat a faltar la cara de pitof de Carles III. Bona castanyada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo, una mica l'apunt intenta reflexionar sobre el tema. Podem recordar a Carles III com el que suprimí el català de l'ensenyament com pretèn fer en Bauzà a les Illes Balerars o com algú que es plantejà una reforma de l'Estat profunda i amb més o menys cap i peus. I com totes aquestes opcions tingueren l'aprovació de la burgesia catalana...

      Suprimeix
  2. De sobte m'he traslladat al record de l'església de Sant Vicenç de Paula. Jo vaig néixer a menys de cent metres d'aquell lloc que va engolir la voracitat cobdiciosa del gran Millet. Un cas especial a Catalunya, on la destrucció d'esglésies semblava un rivilegi exclusiu de la FAI.
    I finalment m'has fet retornar les ganes d'anar al cementiri del Poble Nou amb càmera fotogràfica!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluís,
      Ja ho diuen que el liberalisme econòmic radical que demana que no hagi gairebé Estat s'apropa a una anarquia controlada pels Mercats, és a dir un campi qui pugui. El cas de Sant Francesc de Paula en seria un bon exemple de com acabar una feina que la FAI no va poder deixar acabada...
      I endavant amb la visita als cementiris abans no hi entrem amb els ulls clucs!

      Suprimeix
    2. Mentre el gran Artur em mantingui a l'Atur en nom de la pàtria, la visita al cementiri no es farà esperar. Jo també crec que el cas d'aquesta església exemplifica què vol dir el liberalisme i què en podem esperar. I què podríem esperar en cas de majoria absoluta "sobiranista".

      Suprimeix
    3. Lluís,
      Malauradament hi ha massa treballadors amb massa temps. Però sobre el tema sobiranista m'és una mica igual si els qui tenen la majoria són neoliberals d'aquí o d'allà, el resultat és el mateix. I entre una cosa o una altra els prefereixo de prop que els puc destapar les vergonyes més fàcilment. El cas Millet no està en aquest apunt de manera gratuita (amb ells res és gratuït) com molt bé has observat.

      Suprimeix
  3. Una estupenda entrada, ben pensat crec que les coses han canviat ben poc, per part de certs sectors social, en quant a la capacitat de adulació vers al poder central. Sols cal modificar el escenari i veure com alguns corren a fer costat a aquells que tant ens estimen.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier, cada vegada estic més convençut que la Humanitat és com és i que canvien els escenaris però continuem amb els mateixos tics, una mica més evolucionats, però més o menys igual...

      Suprimeix
  4. Mestre Galderich, novament un post molt instructiu. Només em permeto de suggerir-vos que canvieu l'expressió "frares menors" de Sant Francesc de Paula (peu del plànol) per "frares mínims", que és més exacte (els mínims no han estat mai franciscans).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Outsider, gràcies per la rectificació i ja veus que els mestres són els lectors i comentaristes que enriqueixen els apunts! Ja tenia els meus dubtes sobre el tema i en no contrastar la dada...

      Suprimeix
  5. Una entrada excel·lent. Trobo molts interessants tots el rituals i cerimònies que acompanyen la mort, i també he trobat sempre molt interessant a Carles III, o sigui que aquesta entrada m'ha encantat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      Els rituals monàrquics a l'entorn de la mort es celebraven en tots els seus territoris. De Carles III es troben reculls impresos de Lima, Mèxic, Madrid i altres poblacions menros a més d'aquesta de Barcelona. De fet s'enviava una notificació on s'exigia que les ciutats fessin una cerimònia fúnebre en honor del rei mort. Entre una cerimònia fúnebre i la parafarnàlia que es feien en alguns llocs com en aquest cas és on rau la diferència de voler congraciar-se més o menys amb el monarca hereu.

      Suprimeix
  6. Casualitats de la vida, mentre llegia el teu apunt he escoltat les campanes dels mínims del Guinardó tocant les hores...
    No puc deixar d'imaginar els possibles fastos quan mori l'actual Borbó. Aquell dia el passat que expliques se'ns farà present; si és que mai ha deixat de ser-ho. Deu ser una fantasia recurrent dels reis la d'aspirar a ser plorats per tots els vassalls. Afortunats nosaltres que ens estalviem un neguit tan estèril.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Girbén,
      La mort de Fraga, Samaranch, Carrillo... ja ens van deixar entreveure quins seran els fastos que se li dedicaran al borbó, cadascú amb les seves adaptacions i tenint en compte que al borbó l'enterraran a l'Escorial. Espero veure-ho perquè voldrà dir que el sobriviuré...

      Suprimeix
  7. Què bonica la història de la burgesia catalana traïnt els ideals a canvi de diners i configurant el que és la burgesia catalana actual. En aquest cas resulta molt més alliçonador pel que té d'anàlisi sociològica i política, que per l'estudi dels documents i dels fastos. Hauria de ser un text de lectura obligatòria a les escoles: "Nens, mireu d'on venim i qui ens governa!"

    Caldrà fer-li publicitat al teu article durant aquesta campanya política per a les eleccions dels 25N.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,
      Deixem que els temaris escolars facin la seva feina i aquestes coses tant especialitzades siguin tema de nivells una mica més superiors i d'amants -per pur plaer, sense exàmens- del saber per saber. Malgrat això, em temo que l'actitud de la burgesia catalana és la mateixa a tot arreu ja que sempre el diner a volgut ser conservador i estar a prop del poder per si cau alguna engruna.
      Per aquest motiu és important l'anàlisi sociològica de tota aquesta parafernàlia que, com molt bé dius, ens ajuda a saber d'on venim i qui ens pot fer el llit a darrera hora...

      Suprimeix
  8. Estimado Galderich.

    Muy buen artículo, dicen que el dinero no sabe de nacionalidades.
    El ejemplar de Pompa Fúnebre, precioso. ¨Por pura curiosidad ¿el formato es octavo?
    Saludos

    ResponSuprimeix
  9. Marco Fabrizio,
    "Poderoso caballero es Don Dinero"! El ejemplar es un folio (34 x 26 cm.). Las fotografías engañan...

    ResponSuprimeix
  10. La burgesia sempre donarà suport qualsevol política que el beneficiï. Sigui catalana, basca o bielorusa. Només cal recordar el suport que va donar tota la burgesia de l'estat a Franco. I quan la burgesia s'alia amb el poble és per tremolar de por.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bach,
      El balanç econòmic és el que l'interessa al diner. Ideologia? La del benefici...

      Suprimeix
  11. Hola Galderich! L'absència al meu bloc implica l'absència als blocs que acostumava a llegir, tot i que periòdicament miro de recuperar el temps perdut. Tinc, per cert, un llibre per tornar-te i un catàleg sobre art efímer que et vaig portar de París. A veure si la pròxima vegada que vingui a Barcelona amb una mica de temps te'ls puc donar.

    Es dóna el cas que estic preparant un seminari sobre la festa a Barcelona els primeríssims anys del segle XIX per d'aquí a molts pocs dies i et volia demanar si en aquest llibre de festes que presentes, i que no coneixia, hi ha alguna referència a la música, com aquella tan interessant del cas de Ma Amàlia de Saxònia el 1761. De fet ara estic treballant uns mesos a Versalles i en vaig parlar amb un director d'un grup francès que buscava música espanyola. Li faré arribar les partitures de Pujol a veure si s'anima a provar-les.

    Ja em diràs alguna cosa. Espero que vagi tot molt bé. Fins aviat!

    Lluís

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluís,
      Anem tots de bòlit. A veure si quan vens per Barcelona ens veiem que també tinc material per passar-te.
      Sobre la música en aquest funeral consta que hi va haver però no fa cap referència sobre el músic i la música ja que a diferència del funeral de la Reina Amàlia aquesta memòria és molt més breu.
      A veure si hi ha sort i podem sentir la música d'en Pujol en marxa!

      Suprimeix
  12. Moltes gràcies per la resposta. T'aviso quan baixi a Barcelona, doncs. Fins aviat!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols