Les Ordenances de Comerç (1763), una edició de luxe d'un text burocràtic

Les relacions entre la monarquia borbònica i Catalunya sempre han estat controvertides. Un dels regnats més debatuts, però, ha estat el de Carles III (1759-1788) perquè amb les seves decisions il·lustrades va beneficiar alguns aspectes de la vida catalana però també va perjudicar-la greument. Avui, però, entrarem a analitzar una de les mesures considerades positives.

Felip V (1700-1746) va liquidar gairebé totes les institucions pròpies de regulació del comerç (consulats...). A la fi del s. XVIII era una evidència que la indústria catalana estava creixent i que calia en regular, en més o menys mesura, les activitats. Per aquest motiu, Ferran VI (1746-1759) el 1758 en va fer un primer intent amb la creació de tres institucions: el Cuerpo de Comercio, ò Magistrado, la Junta de Comercio i el Consulado. Aquesta iniciativa quedà a mig camí del que es pretenia i per això es feu pressió per tal que el seu germà i successor, Carles III el 1763 les renovés i les actualitzés seguint la voluntat dels empresaris catalans que cada vegada eren més influents.

En aquesta reial cèdula el rei hi fixa les bases per al futur desenvolupament econòmic de la indústria barcelonina i de Catalunya a través del que fou la Junta General de Comerç que unia els tres cossos (Matrícula de Comerciants, el nou Consolat, dotat de les tradicionals atribucions judicials en matèria mercantil, i la Junta particular de Comerç).

Per aquest motiu s’edità en quart major amb 45 pàgines i amb gran luxe les Reales cedulas de ereccion, y ordenanzas de los tres cuerpos de comercio de el Principado de Cathaluña, que residen en la ciudad de Barcelona. Barcelona, Francisco Suriá impressor, 1763.

El paper utilitzat és de gran qualitat (tenint en compte que la paperera era una de les principals indústries del país) i tots els exemplars d’època tenen unes relligadures o bé de luxe o bé prou dignes com la fotografiada, amb guardes de paper d'engrut.

A més d’aquests bons materials de base, s’encarregà als millors artistes del moment: Francesc Tramulles, pintor, i Pere Pasqual Moles, gravador, la confecció d’una sèrie de gravats que ornessin l’edició i que van des de l’escut del rei Carles III a l’escut de la Junta General de Comerç, passant per una al·legoria al Comerç i la riquesa en el port de Barcelona en la qual figura la bandera de la casa Borbó (ja que la bandera espanyola encara no existia!).

És la primera vegada que ambdós artistes col·laboren i se sap que Moles va cobrar 72 lliures, 9 sous i 4 diners por el trabajo e haver retocado las otras laminas, y tirado las mismas en siescientas y sincuenta exemplares. És a dir, coneixem el cost d’aquesta intervenció i la quantitat d’exemplars que es van imprimir d’aquestes Ordenanzas.

També fou la primera vegada que Moles treballà per a la Reial Junta, col·laboració que culminà amb la seva tasca de director de la nova Escola de Dibuix de la Junta de Comerç.

Tipogràficament l’edició és impecable malgrat que la impressió és massa forta i a vegades transparenta al revers del paper. Les cèdules aprovades per Ferran VI han estat escrites amb un cos de lletra més gran (ja que el document és més curt i així l’allarguen visualment) i les cèdules de Carles III són d’un cos més petit i compactat en les quals s’especifiquen les diverses contingències del moment o que puguin aparèixer posteriorment.

Només per posar un exemple esmentaré l’intel·ligent privilegi que s’atorga als membres de la Junta General de Comerç d’esdevenir nobles en el cas que siguin propietaris de fàbriques tèxtils a condició que només dirigeixin i no hi treballin manualment.

Com que fins aquell moment era obligatori passar un examen manual de mestria en l’ofici de teixidor, cardador o tintorer aquesta nova normativa els eximia d’aquesta obligació i només calia que el passessin els encarregats menestrals per tal de no entrar en conflictes amb els gremis. Aquest apartat, fet amb la intenció de prestigiar socialment el treball dels benestants i contribuir així a la prosperitat del país, va permetre que molts empresaris catalans poguessin accedir a títols nobiliaris no per dret de sang noble, ni per mèrits militars (és els cas del general Prim) sinó per mèrits de riquesa... Això tenia, a ulls de la monarquia, un avantatge més: assegurar-se l’aprovació i la fidelitat d’una part petita, però poderosa, dels súbdits de Catalunya, que tant contraris havien estat i eren a la dinastia borbònica

BIBLIOGRAFIA:

PONT I ESTRADERA, MARIA. La Llotja i la reialesa. La mirada reial al món barceloní. Barcelona, Cambra Oficial e Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 2002.
SUBIRANA I REBULL, ROSA Ma. Pasqual Pere Moles i Corones. València 1741-Barcelona 1797. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1990.
VV.AA. Catalunya a l’època de Carles III. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991.