El bes de la Mort, el vers petrificat de Mossèn Cinto

Al picapedrer i oncle Artemi Barba, que d’aprenent va esculpir les costelles de la Mort

Taller de marbres de J. Barba situat al carrer Guillem Tell/Saragossa (Sant Gervasi) on ara hi ha una farmàcia. D'esquerra a dreta el meu besavi Jaume, la meva àvia Paz i les seves germanes Aurora, Júlia i Dolors, futura esposa de Joan Fontbernat (1910 aprox.)

Coincidint en Tot Sants us parlaré d’una obra molt propera a mi des del vessant familiar. És una escultura que es va elaborar al taller del meu besavi Jaume Barba i concretament va ser concebuda per l’escultor més destacat d’aquell taller i gendre de l’amo, en Joan Fontbernat, casat amb la seva filla Dolors. Era l’orgull de la família en tota la seva extensió i consideraven que era l’obra culminant del taller. La meva àvia Paz en parlava amb orgull igual que el meu pare, maltrat tots els lapsus de memòria que té, encara ho fa.

Vista del Departament III amb el Bes de la Mort

Jaume Barba (signaven les obres com a J. Barba) comptava a final dels anys vint amb dos tallers, un a Sant Gervasi i l’altre al Poble Nou, a prop del cementiri. En aquest darrer es va elaborar l’escultura de la que ara parlarem. Normalment les escultures mortuòries són al·legòriques de conceptes religiosos i/o de figures religioses (àngels, sagrats cors...) i algun retrat. En el cas d'aquesta escultura, feta el 1930, és un encàrrec de Teresa Soler Pintó, vídua de Llaudet en ocasió de la mort del seu fill.

L'escultura compta amb els versos de la introducció de L'Atlàntida (1877) de Mossèn Cinto com a epitafi per a la tomba:

Mes son cor jovenívol no pot més;

en ses venes la sanch s’atura y glaça

y l’esma perduda amb la fe s’abraça

sentint-se caure de la mort al bes.

Joan Fontbernat, l’operari-escultor més destre del taller com s'ha comentat, partí d'alguna fotografia de l'obra de Lorenzo Maroni escolpida per a la família d'Ercole Mentasti (1843-1909) del Cimetero Monumentale de Milà vers el 1910. Les relacions entre ambdues obres així ho delaten i el fet que l'obra d'Ercole Mentasti sigui anterior marca molt clarament que Joan Fontbernat com a bon artesà fou qui sabé relacionar aquests versos amb la fotografia de la que devien disposar en el seu arxiu de taller, actualment totalment desaparegut. 

Lorenzo Maroni. El bes de la Mort. Panteó de la família d'Ercole Mentasti del Cimentero Monumentale di Milano (1910), en el Rialzato Levante A, número 192. (Fotografies de Toni i Esther del blog Imatges de pedra i silenci)

L'altre mèrit de Joan Fontbernat fou el de passar d'una concepció de l'escultura en relleu a una en tres dimensions i dotar a l'esquena de la mort d'una força expressiva molt interessant. En certa manera es passa d'un interessant difuminat del relleu a la rotunditat de les formes plenes d'una volumetria més agossarada i per això més impactant, si és possible.

Permís d'obres del Bes de la Mort (1930)

En el dibuix que hi consta a l'arxiu municipal amb el que es demanava el permís d'obres a nom del propietari del taller, en Jaume Barba, podem observar que el domini del dibuix no era el fort d'un picapedrer com Joan Fontbernat. El traç és insegur i segueix al peu de la lletra una fotografia de l'obra milanesa amb alguna varietat com la situació del rostre o la situació de la mà esquerra de la mort.

Vista frontal del Bes de la Mort amb la inscripció epigràfica del poema de Mossèn Cinto

L’obra representa la mort amb ales (i no amb la dalla com és tradicional) i intenta captar el moment en que l’alè abandona el cos i la persona passar a mans de la Mort que l'acull amb força, gairebé com una enamorada. El resultat final és una obra corprenedora i efectista que sorprèn el visitant del Cementiri del Poble Nou. Tant és així, que ha estat exposada en diverses mostres d’art mortuori que s’han celebrat arreu d’Europa.

Vista posterior del Bes de la Mort amb les costelles esculpides per Artemi Barba

Sobre el significat més profunt del conjunt escultòric s'ha de tenir present la interpretació que en fan el Dr. Raimon Arola en el seu article a la revista virtual dedicada al Símbol en l'Art, ArsGravis.

Del taller es coneixen diverses obres de menys o més qualitat, sobretot de feines de làpides i tombes i també altres escultures de certa qualitat com la del panteó de la família Falcón Vernís al cementiri de Puigcerdà. Aquesta també és una obra molt subtil que ajuda a entendre la qualitat del taller de Jaume Barba com a especialistes en treballs funeraris.

(Fotografia de Tony Collbató, Novembre 2017)

NOTA:
Aquest apunt ha estat substancialment retocat entre el 31 de març de 2012 i el 27 de novembre de 2017 gràcies a les aportacions sobre l'escultura milanesa de Lorenzo Maroni que ha aportat el Sr. Carlos Saguar Quer en l'interessantíssim grup de Facebook Apoyamos la Ruta Europea de Cementerios i a través del comentari al blog. A més aporta bibliografia específica sobre el tema i d'on ha sortit la reveladora imatge. A més hem pogut identificar el nom de la família que va encarregar l'obra i també l'origen dels versos a L'Atlàntida de Mossèn Cinto. A més en Tony Collbató ens ha passat la informació del panteó Falcón Vernís de Puigcerdà que ajuda a entrendre el taller de Jaume Barba.

BIBLIOGRAFIA:

AROLA, RAIMON. La muerte del beso. ArsGravis, 1 juny 2012

BERRESFORD, SANDRA. Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love. Londres, Frances Lincoln, 2004

BARBA I REBERT, ARTEMI. Vivències d'un picapedrer. Balaguer, 1999 (treball inèdit)

BRULLET, JUNY. Pinzellades d'una vida activa. Barcelona, 1998 (treball inèdit)

MARTÍ I LÒPEZ, ELISA. Un passeig pel cementiri del Poblenou. Barcelona, Serveis funeraris de Barcelona-Ajuntament de Barcelona, 2004

SAGUAR QUER, CARLOS. "Reseña al libro Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love" a GOYA nº 301-302. Madrid, 2004.