dissabte, 1 de novembre de 2008

El bes de la Mort, el vers petrificat de Mossèn Cinto

Al picapedrer i oncle Artemi Barba, que d’aprenent va esculpir les costelles de la Mort

Taller de marbres de J. Barba situat al carrer Guillem Tell/Saragossa (Sant Gervasi) on ara hi ha una farmàcia. D'esquerra a dreta el meu besavi Jaume, la meva àvia Paz i les seves germanes Aurora, Júlia i Dolors, futura esposa de Joan Fontbernat (1910 aprox.)

Coincidint en Tot Sants us parlaré d’una obra molt propera a mi des del vessant familiar. És una escultura que es va elaborar al taller del meu besavi Jaume Barba i concretament va ser concebuda per l’escultor més destacat d’aquell taller i gendre de l’amo, en Joan Fontbernat, casat amb la seva filla Dolors. Era l’orgull de la família en tota la seva extensió i consideraven que era l’obra culminant del taller. La meva àvia Paz en parlava amb orgull igual que el meu pare, maltrat tots els lapsus de memòria que té, encara ho fa.


Vista del Departament III amb el Bes de la Mort

Jaume Barba (signaven les obres com a J. Barba) comptava a final dels anys vint amb dos tallers, un a Sant Gervasi i l’altre al Poble Nou, a prop del cementiri. En aquest darrer es va elaborar l’escultura de la que ara parlarem. Normalment les escultures mortuòries són al·legòriques de conceptes religiosos i/o de figures religioses (àngels, sagrats cors...) i algun retrat. En el cas d'aquesta escultura, feta el 1930, es partí d'un encàrrec concret que era el de reflectir aquests versos de Mossèn Cinto que el client aportà com a epitafi per a la tomba:


Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s’atura y glaça
y l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.


Ercole Mentasti. El bes de la Mort. Panteó de la família Maroni del Cementiri de Milà (1908). (Fotografia de Robert Freidus o Robert W. Ficheter extreta del llibre de Sandra Berresford, Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love)

Joan Fontbernat, l’operari-escultor més destre del taller com s'ha comentat, partí d'alguna fotografia de l'obra D'Ercole Mentasti escolpida per a la família Maroni del cementiri de Milà vers el 1908. Les relacions entre ambdues obres així ho delaten i el fet que l'obra d'Ercole Mentasti sigui anterior marca molt clarament que Joan Fontbernat com a bon artesà fou qui sabé relacionar aquests versos amb la fotografia de la que devien disposar en el seu arxiu de taller, actualment totalment desaparegut. L'altre mèrit de Joan Fontbernat fou el de passar d'una concepció de l'escultura en relleu a una en tres dimensions i dotar a l'esquena de la mort d'una força expressiva molt interessant. En certa manera es passa d'un interessant difuminat del relleu a la rotunditat de les formes plenes d'una volumetria més agossarada i per això més impactant, si és possible.

Vista frontal del Bes de la Mort amb la inscripció epigràfica del poema de Mossèn Cinto

L’obra representa la mort amb ales (i no amb la dalla com és tradicional) i intenta captar el moment en que l’alè abandona el cos i la persona passar a mans de la Mort que l'acull amb força, gairebé com una enamorada. El resultat final és una obra corprenedora i efectista que sorprèn el visitant del Cementiri del Poble Nou. Tant és així, que ha estat exposada en diverses mostres d’art mortuori que s’han celebrat arreu d’Europa.


Vista posterior del Bes de la Mort amb les costelles esculpides per Artemi Barba


Sobre el significat més profunt del conjunt escultòric s'ha de tenir present la interpretació que en fan el Dr. Raimon Arola en el seu article a la revista virtual dedicada al Símbol en l'Art, ArsGravis.

NOTA:
Aquest apunt ha estat substancialment retocat el 31 de març de 2012 gràcies a les aportacions sobre l'escultura milanesa d'Ercole Mentasti que ha aportat el Sr. Carlos Saguar Quer en l'interessantíssim grup de Facebook Apoyamos la Ruta Europea de Cementerios. A més aporta bibliografia específica sobre el tema i d'on ha sortit la reveladora imatge.

BIBLIOGRAFIA:

AROLA, RAIMON. La muerte del beso. ArsGravis, 1 juny 2012

BERRESFORD, SANDRA. Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love. Londres, Frances Lincoln, 2004

BARBA I REBERT, ARTEMI. Vivències d'un picapedrer. Balaguer, 1999 (treball inèdit)

BRULLET, JUNY. Pinzellades d'una vida activa. Barcelona, 1998 (treball inèdit)

MARTÍ I LÒPEZ, ELISA. Un passeig pel cementiri del Poblenou. Barcelona, Serveis funeraris de Barcelona-Ajuntament de Barcelona, 2004

SAGUAR QUER, CARLOS. "Reseña al libro Italian Memorial Sculpture 1820-1940. A legacy of love" a GOYA nº 301-302. Madrid, 2004.

20 comentaris:

  1. L'art funerari sempre m'ha causat desassossec. De fet sóc poc amic de cementiris.

    Sempre he pensat que no em cal un racó per recordar les persones que ja ens han deixat: en tinc prouamb un bocinet de memòria.

    ResponElimina
  2. Ja,ja... suposo que el meu cas és el contrari per deformació familiar. De fet em passejo pels cementiris amb total tranquil·litat i fins i tot admiració per algunes obres tant escultòriques, arquitectòniques com literàries.
    Ja aniré publicant altres articles sobre epigrafia funerària, epitafis, llibres sobre el tema...
    De molt petit (malgrat que la branca de la meva família no es dedicà al marbre) em vaig acostumar a la mort com un fet normal i a tenir un cert distaciament. Estic d'acord amb tu que el millor, però, és la memòria que tenim dels morts.

    ResponElimina
  3. En la mort millor ni pensar-hi, però posats a imaginar és preferible una dansa que no un bes. Realment espectacular, l'obra.

    ResponElimina
  4. Ja, ja... jo no sé que triaria! Una dança? Per on l'agafaríem, per la cintura? No sé, no sé... ja m'està bé que sigui una escultura.

    ResponElimina
  5. Hola Galderich muchas gracias por tu comentario espero hayas podido ver los videos con toda la resolución y que bueno que te hayan gustado. Disculpa que escriba en español pero el catalán apenas si logro leerlo porque soy de México.

    Tienes también un hermoso blog y veo muchas imagenes llenas de nostlagia, te envío un saludo y buena vibra.

    ResponElimina
  6. Home, els cementiris, són interessants. Fa unes setmanes a París en vaig visitar el de Père Lachaise, ja se sap ple de celebritats. Interessant em va semblar els petits mausoleus que hi ha de finals del XIX i principis del XX. Però espcialment el de la família Rotschild, fantàstic... la gent i tirava diners, a veure si en el més enllà la fortuna dels Meier els torna alguna cosa. Com d'altres elements, els cementiris són un factor molt interessant per a conèixer les diverses parts del món on un viatja. Veieu els mausoleus a Còrsega, perduts per les carreteres, al mig dels pobles... o els de Sicília...

    ResponElimina
  7. Per cert, gràcies per situar-me al teu blog. Com pots llegir al meu darrer post, estic en unes hores-dies d'espessor mental, i va bé llegir, al marge de llibres, alguna cosa que no t'esperes.

    Arnau.

    ResponElimina
  8. A mi aquesta figura de la mort em fa pensar en aquells personatges horribles de la saga de Harry Potter, els demèntors. Amb la diferència que ells quan et fan un petó no et maten, sinó, segons el llibre, molt pijor: et xuclen l'ànima.
    Aiaiai que macabra tot plegat! I dius que això et ve de família?

    ResponElimina
  9. No tinc el plaer de conèixer els demètors però pel que sembla la qüestió de la Mort amb el temps s'ha anat complicant...
    Ai si el besavi Jaume aixequés el cap, ja no entendria res dels éssers fantàstics i altres mitologies d'avui!

    ResponElimina
  10. Hola,a "En memoria" Cementiri de Poble Nou tambe possan en dubte l'autoria de"El peto de la mort".Som Esther i Tony de "Imatges de pedra i silenci" on intentem ,desde el respecte,mostrar l'art funerari que hem vist i ens ha agradat

    ResponElimina
  11. Esther i Toni,
    Felicitats per la vostra pàgina, que crec que és molt necessària ja que és un art que ningú li fa cas.
    Sobre "En memoria" ja els he comentat que com dic en l'article el taller era de Jaume Barba i l'excecussió de l'obra de Joan Fontbernat com a operari del taller.
    Gràcies per comentar-ho.
    Les fonts familiars que esmenta són les meves però mal interpretades...

    ResponElimina
  12. Hola,

    Fa un temps, amb el permís del Ajuntament, vaig fer unes fotografies de l'escultura "El bes de la mort", peró no puc publica-les sense el permís de l'autor. L'Ajuntament em va dir que els hi enviés les fotografies i la numeració del sepulcre, que ells transmetrien la meva petició al propietari. No he rebut resposta.

    Seria possible posar-me en contacte amb tu o la persona a qui pertanyin els drets d'autor d'aquesta escultura? Aquests drets són vigents fins 80 anys després de la mort de l'autor.

    El meu correu és ivan.ms, arroba, telefonica.net

    Moltes gràcies per endavant per la teva ajuda.

    Iván Melenchón Serrano

    ResponElimina
  13. Iván,
    Si tens permisos fotogràfics de l'Ajuntament per a fer la fotografia pots reproduir-la sense problemes perquè és una obra a l'aire lliure.
    En tot cas, ni els Barba (la meva família) ni els Fontbernat (família del meu oncle avi) et dirien mai res perquè mai hem cobrat res per les fotografies... Ni les que publica l'Ajuntament!
    Les pots reproduir sense problemes legals.

    ResponElimina
  14. hola lo había visto aquí.

    http://veodigital.blogspot.com/2009/12/el-beso-de-la-muerte-la-fusion-de.html

    me ha gustado leer más de la escultura.gracias

    ResponElimina
  15. WiFi,
    Gràcies per l'enllaç que ens passes. Sobre el tema de l'escultura que copia aquesta no en sabia res!

    ResponElimina
  16. Hola! molt xulo el post! ha sido mi inspiración para ponerle letras a unas fotos que hice hace ya un tiempo en el cementerio del Poble Nou en un post en mi blog, aprovechando también que se acerca Halloween, te he creditado en él :)

    http://www.xixerone.com/2010/10/curiosidades-de-barcelona-el-beso-de-la.html

    ResponElimina
  17. El naturalisme fantàstic, és genial. L'obra italiana té un to impressionista, però l'escultura del teu parent és terriblement realista. A més a més les figures estan elaborades a la mida natural. L'esquelet alat, vist pel darrera, és extraordinari perquè està dotat de moviment i fins i tot de sensualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. LLuís, tens bon ull estètic i de gran capacitat d'anàlisi!

      Elimina
  18. Estic content, soc net de Joan Fontbernat i besnet de Jaume Barba el ultim tambet el recordo, fa molts anys que la meva mare Marina filla de Dolors ha demanat al ajuntament de Barcelona que a les informacions s ha anomanés el nom del escultor Joan Fontbernat Paurtivi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, jo també sóc besnèt de Jaume Barba, fill del Sergi i nèt de la Paz. Jo ja els vaig comentar per activa i per passiva qui era l'autor concret de l'obra malgrat pertànyer al taller de Jaume Barba però no ho he aconseguit. De fet gràcies a aquest article a internet tothom sap qui en va ser autor però des de Serveis Funeraris sembla que no ho saben... Una abraçada ben forta que encara recordo en Ramon i la Marina com si fos avui amb el seu super cotxe!

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols