Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco (1939), entre la submissió i la recerca d’un espai propi de la burgesia catalana

Unes de les publicacions més curioses -i que surten dels estàndards dels primers anys del franquisme a Catalunya- són sense cap mena de dubte els dos àlbums de l’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Malgrat que el nom sigui tant explícit, és també ple de matisos interessants per entendre la desorientació de la burgesia catalana després del triomf del bàndol dels sollevats. Per a ampliar la informació que donarem avui és molt recomanable l’estudi que els va dedicar Ramon Salvo d’on hem extret part del gruix de les informacions, que completem amb algunes aportacions –menors- de collita pròpia.

Ara que ha fet 74 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona, és un moment escaient per presentar aquests dos àlbums i intentar entendre una mica què hi ha més enllà de la seva aparença. En primer lloc els anomenem àlbums perquè no sabem com descriure’ls des del punt de vista objectual, si com un llibre o com una revista, ja que és una publicació de format quadrat amb cobertes de cartoné i relligat amb espiral. De fet, l’estètica emprada seguia fil per randa la de la revista D’Ací i D’Allà, però en realitat la publicació no fou concebuda com una revista sinó com un llibre amb format de revista, en la qual s’intentava explicar tantes coses que finalment el contingut fou repartit en dos àlbums diferents, editats en pocs mesos de diferència.

Coberta del primer àlbum de l'Homenaje...

Aquests àlbums foren editats per una empresa anomenada Fomento de la Producción Nacional, dedicada a publicitat, i de la qual s’encarregava del disseny l’escultor surrealista Ramon Marinel·lo. Aquest escultor, vinculat a l’ADLAN en temps de la República, va ser qui els donà aquest aire d’avantguarda i modernitat que si més no contrastava amb la estètica grandiloqüent que perseguia el franquisme en la resta de publicacions. Malgrat que els àlbums no porten data, l'estudi de Ramon Salvo demostra que el primer àlbum fou elaborat entre març i octubre de 1939 i publicat a principis de desembre, amb un tiratge d’uns 300 exemplars, més els que estaven destinats als anunciants. El segon àlbum fou publicat uns mesos després, ja ben entrat l’any 1940. Hi ha indicis, com veurem posteriorment, que els dos àlbums s’imprimiren per separat perquè el contingut els devia haver anat creixent tant que finalment recopilar tots els articles, fotografies i anuncis en un sol volum devia ser impossible. La jugada els devia sortir molt bé, perquè el segon àlbum conté molta més publicitat que el primer...

Autoridades de Barcelona que Ramon Salvo en el seu estudi ja comenta que en publicar-se el primer àlbum de l'Homenaje... algunes ja havien estat canviades!

La modernitat dels àlbums és la primera cosa que ens sobta en observar-los, malgrat que la coberta del primer és anodina com a il·lustració, ja que reproduí el Sant Jordi de Bernat Martorell com a metàfora de Franco matant el monstre del comunisme i el separatisme que assolava Catalunya... La franja lateral amb el títol de l’àlbum amb lletra lligada no aporta cap estètica especialment rellevant malgrat la seva intenció. La coberta del següent àlbum, obra segurament de Ramon Marinel·lo, ja compta amb un fotomuntatge més adient per a una edició de tipus avantguardista, en la qual el espíritu laborioso de Catalunya n’és protagonista.

Coberta del segon àlbum de l'Homenaje... amb amb un fotomuntatge de Ramon Marinel·lo i publicitat a la contracoberta

Els àlbums foren publicats a Barcelona i impresos per Nacional de Artes Gráficas, S.A. (N.A.G.S.A), el mateix taller on havia havia estat impresa la revista D’Ací i d’Allà i que estava vinculada a la llibreria Catalònia, en el moment d’aquesta publicació anomenada Casa del Libro... La publicitat prèvia a la sortida dels àlbums publicada a Destino (els mesos de juliol i agost) ja destacava que l’obra seria digna de NAGSA i que seria editado con la máxima pulcritud. (...) Es de notar el sentido artístico que preside y controla esta publicación vinculado en el nombre del escultor Ramón Marinel·lo. La dilatada distància entre les primeres notícies de què tenim coneixement (març de 1939) i la publicació final (principis de desembre del mateix any) vindria explicada tant per la cura de perfeccionar al màxim l’estètica del projecte, com la recopilació dels textos dels autors que estan datats al llarg de força mesos.

Pàgines de l'Homenaje... (1939) i de la revista AC (1937) on podem observar el reaprofitament 

i resignificació del pagès amb barratina, fotografia de Francesc Blasi Vallespinosa, per part de Ramon Marinel·lo 

Els àlbums seguiren fil per randa l’estètica republicana, de tal manera que fins i tot hom pot parlar de plagi. Els dos models estètics foren -sense cap mena de dubte- les revistes D’Ací i d’Allà i AC Documentos de actividad contemporània del GATEPAC que s’editaren a Barcelona. Per això els àlbums tenen una estètica més propera a una revista que a un llibre. Si Ramon Marinel·lo manllevà de D’Ací i d’Allà el format i l’enquadernació amb espiral, de la revista AC aprofità per als àlbums una bona quantitat de fotografies. La tipografia sans serif Futura, utilitzada per a ambdues publicacions republicanes, fou adoptada també per l’Homenaje... el que li donà a aquesta publicació un aire republicà insòlit que contrastava amb el seu contingut.

Poema visual i gràfic de Carles Sindreu i Invocación de Cataluña a su Caudillo de Fèlix Ros

Amb un títol com el d’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco no hi pot haver confusió, com tampoc amb el nom d’alguns autors (Carles Poch, Carles Sindreu, Sebastià Sánchez-Juan -que ja vam veure com a autors de cal·ligrames- i Felix Ros) dels diversos articles interiors, ja que es tracta de persones vinculades a la censura franquista des dels primers moments. Aquesta és la raó per la qual no consta que els àlbums passessin la censura –cosa raríssima- segons els registres oficials de la censura. De fet, la introducció ja deixa molt clar l’anàlisi que feia de la situació política, en dir que en nombre de una falsa libertad y de una más falsa y sectaria justicia social, se destruían (les de Catalunya) sus fuentes de riqueza y se anulaba su enorme potencialidad económica (...). Al manifestar los más destacados representantes de este factor de riqueza española que se llama Cataluña su adhesión estusiasta (...) expresan al mismo tiempo una realidad primordial: su patriotismo de españoles, que destruye para siempre, con su sola afirmación, todos los errores, todas las mezquindades, todos los egoismos que en los tiempos que precedieron a la gran tragedia que ahora ha terminado felizmente, hicieron de Cataluñá un “problema” para España.

Inici de la secció de turisme de Catalunya del primer àlbum. Curiosament consta que el seu autor Ramon de Semir pertanyia al Club Muntanyenc Barcelonès, així, tal qual, en català.

En observar la nòmina dels que hi participaren, hom s’adona que hi havia persones vinculades tant al moviment carlí català i al falangisme, com persones vinculades a La Lliga -Front Català d’Ordre- tal com es van presentar a les eleccions de febrer del 1936. Així doncs, a més del director de disseny que fou Ramon Marinel·lo, trobem fotògrafs com Zercovitz, Brangulí-Compte, Artur Ferrán, Sagarra, Pérez de Rozas, Arxiu Mas i en la part escrita: Sebastià Sánchez-Juan, Oleguer Junyent, Luys Santa Marina, Félix Ros, M.A. Casssanyes, Javier de Winthuysen, Carles Sindreu, Carles Poch, Ramon de Semir y Manuel Montoliu, Santiago de Anta, Eugènia Domènech, Luis del Arco, P. Gual Villabí, Lloreç Brunet, Jaume Camps, L. Bertrán y Pijoan, F. Valls i Taberner, Ángel Zúñiga, Ángel Sabata, María Costa Durán, Manuel Beguer Piñol, J.M. Junoy y Manuel Herrera Ges. Malgrat que en la publicitat prèvia a Destino, s’havia anunciat la participació de Carles Sentís i Martí de Riquer, finalment no consten ni en els crèdits, ni signant cap text, tot i que n’hi ha d’anònims. Un cas apart és el d’Aureli Capmany que, com ja veurem, escrigué uns molt bons articles costumistes, però no consta com a autor enlloc ja que segurament preferí no constar-hi.

La sardana en la aldea de Carles Sindreu

Les col·laboracions són de diversos tipus, però totes van encaminades a mostrar l’espanyolitat de Catalunya a través d’argumentacions molt variades i distanciar-se del catalanisme que en nombre de una falsa libertad y de una más falsa y sectaria justicia social havia estat un dels “culpables” de la Guerra Civil. En certa manera, aquests àlbums són un petit temple expiatori dels excessos catalanistes, provant congraciar-se amb el nou status quo, com si fos un intent de redimir-se, pensant en la nova situació com si fos una nova dictadura a l’estil de la de Primo de Rivera. Aquest supòsit era fals perquè una de les diferències entre les dues dictadures és que la primera triomfà des dels inicis i fou incruenta –malgrat totes les repressions que comportà un cop establerta- i la franquista s’imposà per les armes després d’una guerra civil. Els punts de partida eren diferents, però moltes persones vinculades al catalanisme de dretes no ho veieren inicialment d’aquesta manera i pensaren que podien capgirar la situació de repressió contra el fet diferencial català, si aquest s’inseria en el nou sistema seguint les pautes ideològiques franquistes.

Muntatge de Ramon Marinel·lo a l'entorn de la sardana amb l'unic text escrit en català dels dos àlbums amb la pertinent traducció al costat

L’Homenaje... el que pretén és mostrar la vitalitat de la regió catalana a nivell industrial, històric, cultural, turístic... i per això sembla ser més un llibre pensat per als conqueridors -perquè coneguessin la Catalunya que interessava destacar- més que per als catalans mateixos. Els articles van en aquesta direcció, intentant mostrar les zones turístiques de Catalunya, o explicar des del punt de vista franquista què havia estat la literatura catalana (Breves notas sobre el espíritu español en la literatura catalana de Manuel de Montoliu) o la cultura catalana, fent èmfasi sobretot en la sardana –primer prohibida i després autoritzada- amb els articles no signats d’Aureli Capmany que fan més èmfasi en allò que hom anomena barcelonisme que en el catalanisme, com volent separar ambdues realitats.

Publicitat de Myrurgia i Las "coblas" de Cataluña de Carles Sindreu

El tipisme i els bons costums de la región catalana estan protagonitzats per la sardana, teoritzada en un article que intenta devaluar-ne la peculiaritat, afirmant entre altres coses que las danzas redondas son universales. Las hallamos en España y en Rumania, por citar dos países de rica substancia folklórica. En nuestra patria se bailan la ysa en Canarias y la sardana en Cataluña. L’article de l’àlbum, a més de dir coses òbvies i sabudes, amb la finalitat de treure peculiaritats a la sardana, intenta espanyolitzar-la amb el fotomuntatge de Ramon Marinel·lo, un desplegable amb la bandera espanyola de fons i uns versos breus de Joan Maragall (amb la seva traducció) i el dibuix d’una sardana. Dos cal·ligrames de Carles Sindreu -amb fotografies de d’una sardana i una cobla- acaben d’arrodonir l’espai dedicat a la dansa catalana, amb un intent molt clar d’integrar una senya d’identitat catalana a la cultura espanyola. Aquests poemes cal·ligramàtics –conjuntament amb el d’A los caídos. Tercio de Montserrat també de Carles Sindreu- s’avancen 20 anys a l’anomenada Poesia Visiva italiana i són tota una raresa dintre de la literatura catalana, tant per l’idioma utilitzat com per una estètica avantguardista que ja ningú no feia servir...

Volver de Carles Poch

A més d’aquesta part dedicada a la sardana, en trobem una altra que versa sobre Los oficios populares y la Imagineria popular barcelonesa de Carles Sindreu en el primer àlbum, i en el segon ja uns articles amb més profunditat deguts a Aureli Capmany com hem comentat. Amb el títol d’Ochocentismo barcelonés, el folklorista i antic col·laborador de D’Ací i D’Allà recull una sèrie d’articles dedicats als Reales festejos, Procesiones, Costumbres barcelonesas, La Rambla, El Carnaval –que curiosament havia estat prohibit pel nou règim-, Las ferias i Fin de siglo XIX, que potencien precisament aquest barcelonisme folklòric enfront del catalanisme tan suposadament perniciós.

Quadernets –opúsculos- de Barcelona sentimental. Barcelona, 

Fomento de la Producción Nacional, 1939 i 1940.

Els articles de Capmany foren també publicats en uns quadernets –opúsculos- publicats el 1939, anomenats Barcelona sentimental, però si tenim en compte que surten en el segon àlbum, que és del 1940, tenim un ball de dates una mica estrany. O bé els articles d’Aureli Capmany –que signa en els quadernets, però que no consta en els àlbums de l’Homenaje... ni com a col·laborador- estaven preparats per a que sortissin en el primer àlbum i finalment no hi van caber, o bé es va creure interessant, degut a l’èxit de vendes de la Barcelona sentimental –s’en van fer dues edicions-, aprofitar-los per al segon àlbum, publicat el 1940. El quadernet de Barcelona sentimental de 1940, però, conté una sèrie d’articles que no es publicaren enlloc més, i això ens portaria a pensar en la possibilitat que hi hagués el projecte d’un tercer àlbum d’Homenaje..., però això ja no ho sabrem mai. Només sabem que l’empresa Fomento de la Producción Nacional que ho publicà tot, hi tornà el 1943 amb un àlbum de les mateixes característiques però dedicat íntegrament al Espíritu y fuerza de la industria textil catalana, amb una estètica molt semblant –coberta amb fotomuntatge inclòs- però fora d’alguns aspectes poc donat a modernitats, i sí a ser un pamflet propagandístic del tèxtil català, sufragat per totes les indústries del ram amb anuncis de plana sencera i farcit de publireportatges de les empreses.

Pàgina del primer àlbum de l'Homenaje... dedicat a l'arquitectura contemporània on destaca l'obra de Gaudí i el GATCPAC i no en parla de la del noucentisme que és la que el franquisme finalment incorporarà a la seva estètica

Per acabar només voldria analitzar, per ser altament representatius de les intencions, els articles que els àlbums van dedicar a l’art català. A més d’afirmar que l’art català medieval és catòlic i espanyol a l’època moderna i contemporània, es nota una certa dosi de desconcert. L’autor d’aquest apartat és Magí A. Cassanyes, antic col·laborador de l’ADLAN i divulgador de l’art contemporani més radical a través dels seus articles a les revistes de la modernitat CA i D’Allí i D’Allà. Cassanyes dividí el seu resum de la història de l’art català entre els dos àlbums. La divisió és estranya perquè en el primer àlbum hi publica tot l’art català des dels inicis fins el 1939 -menys la part de les arts plàstiques contemporànies, que queda reservada per al segon volum.

Anunci del CNS del segon àlbum de l'Homenaje... amb fotomuntatge

Sobre arquitectura en el primer volum després de dir referint-se a l’època moderna que los siglos XVI y XVIII fueron para Cataluña, políticamente, un periodo de desorientación y en ciertos momentos de equivocación lamentable –referint-se a la Guerra dels Segadors i de la de Successió- passa al s. XIX i comenta les arquitectures modernista i racionalista dient que es muy curioso el hecho de que durante la era demoliberal no existió un estilo artístico digno de este nombre. Solamente hallamos una imitación incongruente y superficial de los diversos estilos en todas las épocas y de todos los países, sobre todo del Renaciomiento, el más afín a la mentalidad masónica. En oposición a esa estéril y absurda imitación, elevaron algunos espíritus escogidos (...) al lugar primorladísimo que le corresponde el principio de creación e invención. Aquestes paraules elogioses són per a Gaudí –de qui es reprodueix La Pedrera - i al grup del GATCPAC –de qui només reprodueix unes fotografies de Sixte Illescas i de Turull-. De l’arquitectura obvia les figures modernistes de Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner -per catalanistes- i del GATCPAC els altres membres del grup com Torres Clavé, Sert i d’altres -per esquerranosos-. Un oblit més o menys sospitós...

Pàgines dedicades a la pintura i l'escultura catalana contemporània 

del segon àlbum de l'Homenaje... on s'obvien les figures més universals

Aquesta aposta reivindicativa de Magí A. Cassanyes per unes arquitectures alienes a l’esperit feixista –encara que deixa pel camí un bon grapat de bons arquitectes per raons polítiques- no apareix en el segon àlbum, quan ha de parlar de les arts plàstiques (pintura i escultura) contemporànies. Aquí és on s’oblida dels seus articles d’època republicana, en els quals lloava als artistes més avantguardistes com ara Joan Miró o Salvador Dalí –abans de la seva reconversió franquista-, que després ni esmenta. En aquest apartat s’inclouen els pintors com Pruna, Opisso, Prim, Nogués, Llimona, Benet... Artur Carbonell (l’únic surrealista) i en escultura a Miquel i Luciano Oslé, Manolo Hugué -amb matisos-, Cañas, Viladomat, Jou i Marinel•lo...  més conservadors estèticament parlant amb algunes excepcions –poques- que desdibuixen un mapa de l’art català més aviat retrògrada que res; contradictori amb el que pensava Magí A. Cassanyes i amb l’estètica dels dos àlbums.

 Espíritu y fuerza de la industria téxtil catalana. 

Barcelona, Fomento Nacional de la Producción, 1942

Els àlbums deambulen enmig de contradiccions, com volent nedar i guardar la roba, amb anuncis rabiosos com el de Sala i Badrinas de Terrassa -Nunca agradeceremos bastante al insigne Caudillo, Generalísimo Franco, y al glorioso Ejército que bajo su sabia y prudente dirección salvó a nuestra Patria de las garras marxistas, el inmenso servicio que preataron a las fuentes de riqueza nacional: Agricultura, Industria y Comercio, que gracias a ellos existen y se desenvulven, dando nueva savia para el vigor del sobervio tronco en España, nuestra inmaculada Patria- amb anuncis que només s’anuncien. Tot embolcallat amb una estètica que no tingué continuïtat perquè el franquisme no pensava en una estètica republicana per un Nou Ordre, ni pensava en perdonar el pecat de Catalunya: intentar evidenciar les diferències culturals. La diferència és que la burgesia no va entendre que per a ells aquest pecat era venial i pel franquisme era mortal, un error estratègic del que encara en paguem les consqüències...

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació