divendres, 11 gener de 2013

El ratón Mickey en la Corte del Rey Arturo (1934), l’entrada triomfal de Walt Disney i els pop-up a Espanya




Quan cerquem Mickey Mouse pel Google ens surten uns 103 milions de resultats, aproximadament. Aquest és un clar cas de contaminació virtual de la informació ja que quan cerquem el que volem la discriminació de la informació és una tasca tant gegantina que no es pot portar a terme sense comptar amb l’eternitat. El bon posicionament només dona avantatges a la Wikipèdia i a les pàgines de Disney. Quan he cercat informació les primeres edicions de Mickey Mouse a Espanya per fer aquest apunt el primer mur amb que m’he trobat ha estat aquest de la contaminació virtual.


Gràcies a les referències bibliogràfiques de determinats llibres, a la informació personal d’en Jaume Bosch i els seus múltiples contactes -sempre disposats a ajudar a qui ajuda- i a alguns blocs com Tebeoesfera i Viñetas hem aconseguit reconstruir una mica els inicis d’en Mickey a Espanya. Resulta curiós com un personatge que està tant estudiat pel dret i pel revés no compti, o no hem trobat per culpa de la contaminació virtual, amb un estudi monogràfic sobre com es va introduir en el mercat de parla castellana en els anys de la Segona República de la mà sobretot de l’editorial Molino.


La figura de Mickey Mouse, creada el 1928, és potser una de les icones més importants de la cultura occidental i de la seva influència sobre d’altres cultures. Per la seva importància econòmica a més ha estat el motiu de l'extensió de la llei dels EUA sobre els copyrightact, que va rebre el nom de la Llei Mickey Mouse perquè evitava que el personatge passés al domini públic en funció dels anys que faltaven per a que caduquessin els drets que s’anaven allargant. El control del personatge per part de Walt Disney i la seva productora els ha permès treure-li el màxim rendiment econòmic, convertint el personatge amb una icona productiva del s. XX que ha comptat amb moltíssimes reinterpretacions a tots nivells, sobretot artístic amb casos tant coneguts com el de Warhol o l’Equip Crònica.


A Espanya l’arribada del personatge en un primer moment anomenat Patitas a La Alegria Infantil o Miguelín a La Vanguardia va anar seguida –ja amb el seu nom de Mickey Mouse- d’un cert màrketing a la manera americana, dirigit per l’Editorial Molino de Barcelona que en fou qui introduí el personatge a Espanya conjuntament amb l’Editorial Calleja de Madrid que publicà 100 mini contes de Mickey Mouse. L’Editorial Molino, en formar-se a partir d’una escissió de l’Editorial Juventud de la que Pau Molino Mateus marxà venent-se totes les seves accions a Josep Zendrera, apostà per a un tipus de literatura més popular d’origen estranger –com la Biblioteca Oro-  i també per la il·lustració d’autors foranis com ja vam veure en el conte d’El soldadito de plomo.

Pentit ventall desmuntable de figures mickeymòrfiques (anys 30)

Dintre d’aquesta cerca d’escriptors i il·lustradors estrangers –malgrat que també en va publicar de locals- la vista es dirigí hàbilment vers els EUA i la literatura dels pulp que triomfava i també en la figura emergent de Mickey Mouse. El cinema havia aconseguit popularitzar els dibuixos de Walt Disney i el seu principal protagonista venia avalat per un intens merchandising d’èxit com ho demostra que tot fos piratejat des d’un bon inici. La publicació dels llibres que tingueren a Mickey Mouse com a protagonista anà acompanyada dels curtmetratges de Walt Disney que assoliren una gran popularitat com ho demostra el fet que ja el 1938 a València se’n fes una il·lustració pornogràfica de la seva primera pel·lícula estrenada el 1937, Blancaneus i els set nans.

Propaganda del Club Disney (Viñetas)

Per a promoure el món Walt Disney l’editorial Molino creà el Club Mickey que aconseguí uns 55.000 socis dintre del públic infantil i en paral·lel publicà la Revista Mickey entre el 7 de març de 1935 i 8 d’agost del 1936 (74 números) fins que la realitat de la Guerra civil va impedir la seva continuïtat i la paralització momentània del desembarcament Disney a Espanya. Aquests dos elements de màrketing, el club i la revista, venien definits pel que es feia en altres països i sense cap mena de dubte formaven uns elements claus per al desenvolupament amb força d’un món infantil que posteriorment donaria més que bons resultats econòmics.


Els primers llibres de Mickey Mouse s’imprimiren el 1934 en castellà -mai en català- amb títols com Michey hace camping, Mickey en la Isla del Tesoro, Mickey correo aéreo, Mickey detective... Malgrat la signatura de l’empresa de Walt Disney com autora dels dibuixos, aquests llibres en realitat els va dibuixar a partir del 1930 Floyd Gottbfredson que s’encarregà del personatge fins el 1975. Malgrat que Gottebfredson no fou dels primers dibuixants de Mickey -ho foren Ub Iwerks i Win Smith- si que participà en la definició del personatge a partir de les tires que s’anaven publicant en els diaris i la introducció de personatges com Goofy. A partir d’un cert moment Gottebfredson participà com a guionista de les historietes a mesura que anava rellevant en aquesta tasca a Walt Disney.

Mickey en las carreras reproduit del catàleg de Tresors de paper de Quim Corominas

A més d’aquests llibres que podríem anomenar normals n’hi hagué una sèrie de llibres que introduïren una novetat en el panorama editorial espanyol: el pop-up. Dintre d’aquesta línia editorial  de publicar llibres espectaculars cal destacar, com a excepció a tot el conjunt,  el raríssim llibre-joguina de Mickey en las carreras (1935). El fet que fos infantil –el que deteriora molt els llibres d’aquesta temàtica- i de fer-se una edició molt limitada degut al seu elevat preu per tasques de manipulació molts pocs exemplars han arribat intactes. Del llibre en sortia una rampa i un mecanisme feia que les figures -prèviament muntades- hi baixessin. Aquest llibre i tots la resta dels pop-up que ara analitzarem seguiren fil per randa la mateixa edició americana i només en variava l’adaptació idiomàtica i els logotips de l’Editorial Molino.


Malgrat aquest llibre tant especial de grans dimensions comentat, que és considerat com un dels més preuats del món Mickey, el 1934 es començaren a editar la sèrie que ens interessa de llibres anomenats Ilustración sorpresa que en el seu interior contenien pop-up. Si bé els pop-up ja eren coneguts des de l’Edat Mitjana amb els discs giratoris de Ramon Llull, per exemple, no fou fins a finals del s. XIX amb Rafhael Tuck, Ernest Nister i Lothar Meggendorfer que s’aplicaren les diverses tècniques per a llibres infantils i fins i tot per a llibres mèdics. L’Editorial Blue Ribbon de Nova York els introduí a Amèrica i en patentà el seu sistema i el nom de pop-up el 1932 amb els llibres Pinocchio i Jack the Giant Killer il·lustrats per Harold Lentz.


És precisament l’Editorial Blue Ribbon qui dissenyarà els pop-up per a la Disney i que l’Editorial Molino adaptarà per al mercat espanyol i posteriorment sudamericà. Així doncs, els pop-up que es publicaren seguint el model americà foren d’El ratón Mickey en la corte del rey Arturo, Los enanos del bosque y el rey Neptuno, El ratón Mickey en el circo i Mini y el Pato Moby l’any 1934 i El Gallito del lugar (1938). Altres pop-up que publicà l’Editorial Molino foren els de Harold B. Lentz La tia Ansaronav, El gato con botas (1936) i de K.C. Segar Popeye y la bruja de los Siete Mares (1938). Sobte veure com en plena guerra l’Editorial Molino encara continuava publicant un tipus de llibres de cert nivell econòmic i totalment desideologiat a diferència d’altres llibres infantils.


Peter Pan y Wendy. El niño que no quiso crecer. Barcelona, Ed. Juventud - Cuentos animados, 1935. Ilustrada per A Saló

L’èxit d’aquests pop-up provocà que el 1935 l’Editorial Juventut, de la que s’havia independitzat Molino, intentés imitar-los creant uns pop-up poc reeixits malgrat la seva enquadernació especial en acordió com fou el conte de Peter Pan (en versió catalana i castellana). Després de la guerra l’Editorial Molino es quedà sense els permisos de Walt Disney i no va poder publicar-ne fins els anys 70’. Malgrat això fou una editorial que s’especialitzà en els llibres infantils amb pop-up com foren els llibres d’El Tesoro de Kaleo (1952) de M. Vallbé i il·lustrat per Lozano Olivares o una de La bella durmiente. Aquesta sèrie de pop-up continuà anomenant-se com Ilustración sorpresa a la manera com s’havien anomenat els contes publicats amb pop-up abans i durant de la Guerra Civil.

 

Com hem comentat, els llibres amb pop-up segueixen estrictament el model nordamericà. En el cas que avui analitzem com a model és una rèplica exacte de Mickey Mouse in King Arthur’s Court publicat el 1933 a Amèrica i el 1934 a Anglaterra (en aquest cas amb certes variacions de colors en les cobertes). La traducció castellana d’El ratón Mickey en la Corte del Rey Arturo fou deguda a Alfonso Nadal i es publicà el 1934 constant que està registrat a Espanya amb el Modelo de utilidad nº 2.529 “Ilustración Sorpresa” i En Estados Unidos patente nº 1.913.797 “Pop-up”. Aquestes referències ja deixaven molt clar que qualsevol còpia podia tenir problemes legals.

 Guardes interiors

El llibre, que tingué dues edicions, fou editat amb unes cobertes il·lustrades de cartoné amb un format de quart (26 x 20 cm.) i combinava les il·lustracions a tot color per a les guardes interiors i per als quatre pop-up amb il·lustracions en blanc i negre per la resta del llibre.  Totes aquestes il·lustracions són especialment reeixides en l’estètica de Mickey Mouse ja que foren treballades directament per Lloyd Gottfredson de qui es considera que és la millor etapa del personatge perquè encara hi havia un equilibri entre l’èxit de la sèrie i el treball pausat del seu il·lustrador i no de la seriació a la que posteriorment fos sotmès. Aquestes il·lustracions combinades amb la tècnica del pop-up guanyaven en relleu –i mai tant ben dit- i van tenir el seu èxit.

 Como se hacen los grabados de Mickey de l'Almanaque Mickey (1936) (Viñetas)

Malauradament la Guerra Civil va estroncar aquesta primera arribada d’en Mickey Mouse a Espanya i el merchandising que comportava com el Club Mickey i la revista Mickey que sense cap mena de dubte començava a tenir un èxit considerable com hem vist. Aquesta nova estètica i unes històries desideologiades s’infiltraren en una societat on encara la moralitat dels seus contes i històries estaven ben presents, tant per una moral d’esquerres com de dretes.  Recordem que uns anys abans s’havien format els Pomells de joventut vinculats a la revista Patufet i amb unes característiques ideològiques ben marcades d’un catalanisme conservador que el General Primo de Rivera prohibí el 1923


Així doncs, tant a nivell estètic com de càrrega ideològica l’arribada de Mickey Mouse contrastà amb la producció dels llibres infantils que es produïen a Barcelona on destacaven il·lustradors com Lola Anglada, Llaverias, Junceda... No compararem qualitats però el que és real és que l’Editorial Molino importà unes noves formes d’entendre l’esbarjo infantil que fou el que finalment tingué èxit i s’imposà tant per pressió publicitària com per pressió d’èxit de públic. La Guerra Civil el que va provocar és endarrerir l’entrada del món Disney a Espanya però que poc després d’aquest parèntesi Mickey i els seus companys entràen amb tanta o més força que en aquests primers moments espledorosos de l’etapa republicana.


BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova - Biblioteca Nacional de Catalunya, 1997

COROMINAS, QUIM. Pop-Up. Llibres movibles i tridimensionals. Girona, Caixa de Girona, 1999

COROMINAS, QUIM. Tresors de paper. Llibres, jocs i joguines de paper. Girona, Caixa de Girona, 2008

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d'Editors de Catalunya, 2005


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

29 comentaris:

  1. El meu dilema: no suporto Disney i m'interessen els pop-up. Ai, las! M'agrada el fil que apuntes de la desideologització del llibre infantil i de com, aquesta, i els tòpics enllaunats, s'han ensenyorit del panorama.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es pot tenir tot...
      Sobre la ideologia, no tenir ideologia (aparentment) també és una ideologia.

      Elimina
  2. Mai no he entès l'èxit de Mickey, un personatge insignificant i sense carisma. Suposo que la veterania és un grau i fa dècades que viu de rendes. El llibre que ens presentes és però una delícia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que estàs veient com una cosa negativa potser és la clau de seu èxit consolidat al llarg del temps.

      Elimina
  3. Mickey continua essent una gran icona, però la qüestió audiovisual em sembla que ha desplaçat molt la producció en paper. De petit, de les primeres lectures que ens regalaven els pares eren còmics de la Disney. Potser m'erro, però aquest costum em sembla que ja no és tan fort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha... recordo una amiga de la família que era la que ens subministrava els totxos de Walt Disney. Ara es regalen pel·lícules o gadgets sobre de Disney. Les mones de Pàsqua és un bon moment perquè els ninos Disney les presideixin.

      Elimina
  4. El cas Mickey (el seu èxit) mai no l'he acabat de comprendre: si haguessis d'explicar qui és, què fa, què el preocupa o què li interessa no sabries què dir. És un tipus extraordinàriament pla, i feliçment desproveït de psicologia. És justament per això que té èxit?
    Pel què fa als pop-up, sorprèn veure com aquesta demostració de virtuosisme editorial es remunta a aquells anys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al que dius li has d'afegir que estèticament és un personatge de formes arrodonides, de colors plans i línies senzilles però acabades. Compara la seva estètica amb els personatges més acabats i complexos dels nostres il·lustradors del moment i entendràs el per què del seu èxit.
      I sobre els pop-up hem de tenir en compte que era una excepció i no la norma. La senzillesa del dibuix també va contribuir que els pop-up fossin més entenedors i fàcils de fer que amb un altre dibuix.

      Elimina
  5. Sens dubte l'arribada del Disney fou paral·lela a la del plàstic.
    Qua jo era ben petit, una de les variades feines de la mare era la de pintar Mickeys i Plutos al fons dels orinals de Can Trilla (industria de plàstics encara en actiu). I ja em tens a mi, de la maneta tot el sant Pare Claret, i ella traginant una càrrega evident d'una cinquantena d'orinalets units amb una baga per les nanses. Alguna cosa de tendra al·legòria hi havia en motivar a la canalla a fer-ho damunt d'aquests personatges.
    És clar que uns orinalets no són aquests pop-ups tan fantàstics que ens ensenyes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha... molt bona això dels Mickeys i Plutos en el fons d'un orinals! És una al·legoria extraordinària i és una llàstima que no haguessis conservat cap d'aquests orinalets pintats a mà. Això és abans que es popularitzesin les calcomanies que s'enganxaven per tot arreu, sobretot a les rajoles de les cuines...

      Elimina
  6. Malgrat les explicacions que has fet a l'Allau i al Lluís, des del punt de vista del personatge i les aventures no s'entén l'interès. És probable que hi influís una primera mirada cap a la cultura popular nord-americana; vull dir, que l'interès era que fos ianqui, la novetat, una manera diferent d'entendre l'entreteniment infantil.

    Això sí, els pop-ups eren magnífics i per casa corrien alguns d'aquests exemplar de què parles. "El gallito del lugar" em sembla que encara sobreviu entre d'altres coses que crien pols perquè no tinc lloc on tenir-los ben posats. Tinc, com a curiositat, un "Gato con botas" pop-up dels 50 fet en castellà a Txecoslovàquia.

    Molt interessant aquesta mena de lluita editorial per fer-se amb uns mercats concrets. Potser també era una novetat aquesta pugna?

    I com sempre, un bon apunt que ens situa i ens il·lustra sobre un fenomen que ens ha afectat a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La novetat i les noves formes són la clau per entendre el seu desenvolupament com també succeeix amb el fenòmen manga japonès.

      I vetlla les teves golfes on amatgatzemes els teus tresors... encara trobaràs alguna sorpresa!

      Elimina
  7. Les meves tietes, que recorden aquesta època, sempre que parlen de Mickey Mouse l'esmenten com "La rata Miquey", escrit el nom de forma literal a com el pronuncien, no Miqui sino Miquey. No sé si era habitual referir-s'hi així. Això de Patitas m'ha fet molta gràcia... Lo de Miguelín sembla gairebé un despropòsit.

    Això que diu l'amic Lluis també ho he pensat moltes vegades. És un personatge sense psicologia. Al menys Mafalda, la Maya, el correcaminos, no sé, tots els dibuixos en general, tenen una psicologia, ni que sigui plana, sense perfils, sense detalls, ni que sigui una psicologia-tipus, si és que s'en pot dir psicologia. Però el MM simbolitza només la diversió, no?, la vida feliç i despreocupada.

    ResponElimina
  8. L'obsessió per a la bona pronúncia dels noms ianquis ens han fet perdre perles com la que dius de "La rata Miquey" tal com també l'anomenavem a casa. En fi, anem perdent aquella manera de dir les coses...
    Sobre la psicologia d'en Mickey si que en té ja que és l'espavilat de tota la colla en contrast amb en Goofy. Una mica com l'Astèrix i l'Obèlix.

    ResponElimina
  9. Pues a pesar de la contaminación virtual te las has apañado muy bien y, como siempre, el apunte es estupendo.
    En cuanto a la falta de personalidad del ratón, creo que la gracia y el éxito está en eso, en su "planicie", no hay ni que identificarse con él, no exige ningún esfuerzo mental...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha... és precisament aquest tret característic el que ens permet que ens identifiquem... per què també som plans?

      Elimina
  10. Veig que no sóc gaire original si dic que la figura del Mickey no m'ha dit mai gran cosa, però està molt bé saber l'origen de la seva presència per aquestes contrades.
    Una boníssima i laboriosa reconstrucció, Galderich!
    (Per cert, això de "la rata Miquey" i de "Miguelín"m'ha arribat a l'ànima!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es tracta d'originalitat sinó de constatar el que pensem a l'entorn de les icones ja que moltes vegades ni ens ho plantegem.

      Per una altra part també em de tenir en compte que molts de nosaltres ens vam educar en un ambient que denostava a Disney i tots els seus productes...

      Elimina
  11. Interessant la reflexió de l'Allau a l'entorn de la figura d'en Mickey que amplia molts comentaris d'aquest apunt:
    http://allausz.blogspot.com.es/2013/01/el-cas-mickey.html

    ResponElimina
  12. Galderich.
    Muy buena entrada.
    Aquí a Mickey Mouse se le nombró por mucho tiempo el Ratón Miguelito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antes la traducción de los nombres era lo más normal y lo raro es que Mickey impusiera su nombre inglés. Debían tener muchas perspectivas de negocios...

      Elimina
  13. Un artículo clarificador, que pone en orden diversos conocimientos de los que uno tiene por la cabeza... Es cierto que Molino introdujo formas nuevas y no sólo en la narrativa y estética infantiles: también a la labor de don Pablo se debe la llegada del pulp y si mal me apuran, hasta la desaparición del folletín, por periclitado... ¿Sabe si existe alguna monografía sobre tan crucial editorial? ¿O habremos de escribirla nosotros...?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abuelito,
      De editorial Molino no hay nada excepto la corta referencia que le puede dedicar Manuel Llanas en el volúmen que cito en la bibliografía y en el siguiente.
      Como todo, se ha de escribir aún la historia de esta editorial que como muy bien comenta abrió las puertas a las producciones americanas con la introducción de los pulp.
      Los blogs seremos los que poco a poco, hasta que alguien se lance a realizar un estudio organizado, vayamos reconstruyendo la historia de la Editorial Molino porque no hay nada.
      Ayer hablando con un librero de viejo con el que queríamos contrastar una información dijo:
      "a ver si hay algún blog que haya introducido la información..."

      Elimina
  14. Porta tant de temps entre nosaltres que ja es com de la família, per això m'ha resultat curiosa i molt entretinguda aquesta entrada. A nivell personal vaig tindre una infància atípica, estava mes interessat amb altres histories com les dels Germans Grimm o Perrault que no pas en Disney. Mickey mai va ser un dels meus herois, però no deixo de reconèixer l'enorme influencia que ha tingut i te. El que em sembla una pena es com contes europeus s'han transformat i devaluat mitjançant la visió de Disney

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      Un dels problemes de Disney és com ha "versionat" els contes infantils i el que és pitjor: n'ha fet un estàndart.
      Ara ha millorat molt perquè es dedica amb Pixar a crear les seves pròpies històries i amb total llibertat per fer l'argument que vol.
      I estic d'acord amb tu, Mickey s'ha convertit amb algú de la família perquè te'l trobes per tot arreu però ja se sap que la família et toca i els amics te'ls busques!

      Elimina
  15. Per fi he aconseguit acabar de llegir el teu article de Mickey. Molt interessant això de les primeres edicions del personatge. Però hauries d'aprofundir en aquesta edició pronogràfica que menciones tan de passada. Com a mínim ha de ser curiosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      Sobre l'edició porno de la Blancaneus a la fitxa de la Galeria d'Imatges X on enllacem ja hi ha la informació. És una peça molt curiosa perquè fou editada segurament a València pocs mesos abans de l'entrada de les tropes franquistes i demostra un cert sentit de l'humor salvatge en un moment molt delicat. És una peça extraordinària i com diu l'Abuelito en els comentaris de la Galeria X una de les primeres representacions pornogràfiques de la Blancaneus, molt poc després de la seva estrena mundial.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols