dilluns, 2 de setembre de 2013

Le Japon artistique (1888-1891) de Siegfried Bing, la revista del japonisme



Encara tenim quinze dies per veure la fantàstica exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès que s’està celebrant al CaixaForum de Barcelona i que posteriorment viatjarà a Madrid. Ens pot sorprendre aquesta proposta perquè el mateix terme japonisme és una paraula molt específica dels historiadors de l’art per definir la descoberta i la influència de l’art japonès, després de molts segles d’inactivitat comercial, política i cultural entre el món occidental i el Japó, però cal dir que és una exposició molt atractiva i que mereix la visita de tota persona amb una mínima inquietud per l’art i la cultura en general.


L’exposició obeeix a l’esforç d’investigació que el seu comissari, Ricard Bru, ha realitzat per reconstruir aquesta relació, sobretot a Catalunya. Aquesta recerca ha comportat la recuperació d’informacions molt destacables i obres disperses per posar-les en relació. Quan parlem de japonisme a Barcelona ens ve a la memòria la Casa Bruno Cuadros o Casa dels paraigües de les Rambles de Barcelona, però poca cosa més. En canvi en Ricard Bru, en el seu estudi primer i en l’exposició ara, ens descobreix que a finals del s. XIX al Passeig de Gràcia/Gran Via s’hi aixecava un pavelló japonès, que al número 90 del mateix Passeig de Gràcia el cònsol alemany Richard Lindau hi va allotjar el Museu d’Art Japonès, que el col·leccionista Josep Mansana va acumular 3.000 peces, que hi havia els Almacenes del Japón que venien artilugis i art oriental i que a l’Exposició Universal del 1888 hi va destacar el pavelló del Japó... o unes quantes altres botigues al tombant de segle. I a Piscolabis ja hem vist un altre exemple de japonisme aplicat al món del llibre gràcies a Grisantemes d’Alexandre de Riquer per no parlar de la producció de la Impremta Oliva de Vilanova. Tots aquests exemples ens mostren la fascinació dels artistes, els burgesos i les classes populars per altres cultures, però sobretot pel refinament de la japonesa.


El japonisme, però, fou la culminació dels contactes entre el món occidental i altres cultures però en peu igualtat, ja que les influències artístiques eren mútues. Anteriorment, les chinnoseries es posaren de moda sobretot en el rococó del s. XVIII pel seu recarregament, tal com ho mostra –a tall d’exemple- la Cambra xinesa del Palau d’Aranjuez. També un temps abans, els missioners havien portat mostres de l’art anomenat primitiu de l’Àfrica subsahariana o d’Oceania, que eren percebudes com elements bàrbars fins que a principis del s. XX l’art dels més diversos pobles del món fou reivindicat pels cubistes. Els contactes amb el Nord d’Àfrica s’havien fet més constants des de la invasió napoleònica d’Egipte o d’Argel posteriorment, el que despertà una ebullició d’exotisme que fou recollida pels romàntics com Ingres, Delacroix en terres franceses... o per artistes catalans com Fortuny. Malgrat això, el gust per l’exotisme no passà de ser una moda carregada de tòpics i de reinvenció i adaptació de les altres cultures des d’Occident.


El japonisme, en canvi, suposà la descoberta d’una sensibilitat diferent de la pròpia, tant pel que fa a la forma com al contingut. Per tot Europa s’admirà la subtilesa de les formes de l’art japonès, el protagonisme temàtic d’elements en principi irrellevants (flors, insectes, muntanyes, persones de tota condició...) i sobretot la manera de representar-los, sense fer ús de la perspectiva renaixentista. Tot plegat va fer que aquesta estètica es posés de moda en totes les capes de la societat, però sobretot entre la burgesa, i es comencessin a comercialitzar productes japonesos. El fet que des del s. XVII els europeus haguessin tingut prohibida l’entrada al Japó i que aquesta prohibició s’aixequés el 1854 i sobretot a l’època Meiji ens permet parlar d’un descobriment sobtat arran de l’obertura comercial, política i cultural.


A partir d’aquest moment la moda del japonisme s’escampà. Es van obrir comerços que venien des de peces de gran qualitat a d’altres que eren autèntics bibelots, fets per una indústria japonesa dirigida a l’exportació a Europa i que prescindia dels estàndards de qualitat de l’art tradicional.


Per tal d’aclarir el panorama del japonisme va néixer a París, i de la mà de Siegfried Bing, la revista Le Japon artistique que es publicà també en anglès i en alemany. Siegfried Bing fou un dels màxims agitadors artístics de finals del s. XIX des de les seves galeries d’art, sobretot d’una anomenada Art Noveau, que va donar nom, per extensió, a l’estil modernista a París. De fet, afortunadament, al mateix CaixaForum vam poder veure l’any 2006 una exposició monogràfica anomenada L'Art Nouveau. El llegat de Siegfried Bing en què es mostrava la personalitat dinamitzadora de Siegfried Bing.


La revista tenia en gran part una finalitat comercial ja que Bing –marxant jueu alemany nacionalitzat francès- es dedicava a importar productes orientals i fins i tot exportar-los també als Estats Units. La seva distingida clientela d’arreu del món occidental –encapçalada per Émile Zola, Edmond de Goncourt, Whistler, Edgar Degas...-, s’abastia dels productes i va ser qui va donar més impuls al japonisme, terme que fou encunyat el 1872 per Jules Claretie per definir aquesta fal·lera per la cultura objectual del Japó.


Hem de veure la revista com l’aparador internacional que Bing va bastir per promoure el japonisme amb articles de profunditat i sobretot amb la reproducció de peces japoneses de gran qualitat. En un moment de crisi estètica com la que es vivia a Europa, amb un esgotament clar de les formes clàssiques grego-romanes, la revista promocionà l’entrada de l’estètica japonesa com un alè d’aire fresc, que va esdevenir un dels motors per al modernisme, l’impressionisme i tot l’art occidental des d’aquell moment.


Le Japon artistique, però, no fou la primera revista d’aquesta temàtica a occident, ja que Philippe Burty –client de Bing- ho intentà abans amb Le Japon artiste malgrat que només en va arribar a treure un número a causa de l’elevat cost que comportava la reproducció de les il·lustracions, que eren aiguaforts del mateix Burty i que mostraven peces de la seva col·lecció. De fet, de la revista no se’n conserva cap exemplar sencer perquè només ens han arribat els gravats de manera aïllada. Malgrat tot, aquesta iniciativa devia ser l’esperó que decidí a Siegfried Bing a engegar Le Japon artistique de manera més professional sense abandonar formes luxoses i tècnicament impecables, com s’adeia a la seva clientela.

Cobertes del primer volum

La revista era de format foli (33 x 25 cm.) sobre un paper de cert gramatge, que malgrat ser industrial li dóna qualitat. Iniciava cada número de Le Japon artistique un article de profunditat que al llarg del temps va tocar diverses temàtiques. Aquest text, però, a vegades podia anar acompanyat d’il·lustracions que no estaven relacionades directament amb el que es tractava sinó per altres que al director li interessés difondre. Com que Siegfried Bing era un gran entusiasta dels llibres manga d’Hokusai moltes vegades aquests articles inicials comptaven amb els diversos dibuixos dels mangues. Tot seguit s’incloïen una sèrie de làmines de gran qualitat d’estampació que anaven acompanyades d’un text que les comentava.


De l’edició s’encarregà Flammarion i de la impressió Charles Gillot -també col·leccionista d’art japonès- que aconseguí transmetre la sensibilitat de l’art japonès a través de tècniques de fotogravat molt acurades i d’altres més manuals que van permetre plasmar els degradats de color dels gravats ukiyo-e japonesos. El mateix Bing a Le Japon artistique reconeixia que j’ai eu la bonne fortune de recontrer en M. Charles Gillot un collaborateur zélé dont l’ardeur s’est trouvé aiguillonnée par son fervent amour pour le japon et son art. On reconnaîtra que dans ses gravures et leur impression M. Gillot a réussi jusq’à la perfection. Il a démontré en cette circonstance que les moyens mécaniques cessent d’étre les ennemis irréconciliables de l’art pour qui a su en faire des auxiliaires dociles dont la souplesse égale celle des doigts de l’artiste travaillant sous l’inspiration immédiate du cerveau.


Només per veure la proesa tècnica que va suposar la manera de fer de Charles Guillot hem de tenir en compte que el degradat dels colors no s’aconseguí a Catalunya fins que la Impremta Oliva de Vilanova va aconseguir trobar la forma de fer-ho. Així, doncs, el 1904 en els famosos programes de l’Associació wagneriana de Barcelona -una altra obra de clar japonisme- introduí magistralment aquesta tècnica a casa nostra, sense poder tenir altres imitadors per la dificultat i el secretisme amb que es guardà la manera de fer-ho.

Ukiyo-e 

Els col·laboradors literaris que va tenir també van ser de primera fila, i experts japonistes. Entre els qui van escriure a la revista s’hi pot trobar a Goncourt, Burty, Ary Renan, Victor Champier. Lucien Falize o Roger Marx. Tots ells, i des dels seus diversos camps professionals o d’investigació, van escriure articles que van aportar el seu granet de sorra a Le Japon artistique i a les vendes dels establiments de Siegfried Bing i de retruc també de la competència. En certa manera, la revista va rebre crítiques perquè des de la seva publicació s’havia notat un increment dels preus de venda d’objectes i d’ukiyo-e japonesos.

Làmina quadriculada per a traspassar aquesta imatge a una mida de 0,50 x 1,30 m.
Sigui com sigui, la revista fou venuda a professionals del mercat d’objectes japonesos, a col·leccionistes i a artistes. Se sap que Van Gogh, a més de col·leccionar ukiyo-e que Bing li venia, tenia revistes de Le Japon artistique i el mateix primer volum que tenim, dels quatre que van sortir, va pertànyer a algun artista català que devia traspassar pel sistema de la quadrícula el dibuix d’un ukiyo-e a una altra superfície ja que a més de la quadrícula hi consta la inscripció de perfilada 0,50 x 1,30. Aquesta utilització pràctica de la revista ens il·lustra que la consolidació del japonisme es va deure en certa mesura a l’èxit d’aquesta revista, que havia de ser deficitària però que Sigfried Bing va mantenir durant quatre anys perquè li sortia rentable econòmicament gràcies amb les vendes que realitzava com a comerciant.

30 comentaris:

  1. Ei, japonista, quan canviaves la capçalera, no acostumaves a explicar el que era l'anterior? O se'm va passar per alt?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allau,
      Com sou els lectors del blog, no se us acapa ni una! La capçalera anterior era el projecte d'un llibre sobre Napoleó que no va poder tirar endavant. Era un projecte meravellós i complexe i per això no va ser possible la seva publicació... Vaig mantenir la capçalera durant dos anys per si es publicava però... què hi farem, era molt bo!

      Suprimeix
  2. Ara entenc perquè, quan vas canviar la capçalera del zoòtrop, vas anunciar que deixaries de publicar els apunts setmanals, ja que tenies un projecte editorial entre mans. No se m'escapa una.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allau,
      Els meus projectes encara els tinc en dança més la feina laboral diària que impedeix publicar tant com voldria. El projecte de llibre no era meu sinó d'un jove il·lustrador excel·lent que espero que se'n parli molt d'aquí a un temps: Joan Casaramona. El seu blog intermitent es diu Pit i Cuixa. Si busqueu Napoleó dintre del blog trobareu parts del projecte: http://joancasaramona.blogspot.com.es

      Suprimeix
  3. Me ha resultado muy interesante hojear esta revista, Galderich. Hace poco he leído precisamente La liebre con ojos de ámbar, muy recomendable, que arranca con esta corriente estética decimonónica y la historia de una colección de netsuke. Ya tenía en la cabeza acudir a la exposición de CaixaForum, pero después de lo que comentas encontraré un fin de semana seguro.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Urzay,
      No eres el primero en recomendar este libro y las críticas han sido muy unánimes. La exposición ya veràs que es impresionante para todo el mundo y en especial para cualquier amante de los libros.

      Suprimeix
  4. Hola Galderich!
    Magnífica exposició sobre el japonesisme. M'ha anat super bé per situar una sèrie de dades sobre un tipus d'art que m'agrada. Per cert, tu creus que es podria establir una relació entre el japonesismo tradicional i qüestions com el magna i el menjar sushi de l'actualitat, o són fenòmens diferents?
    A per cert, jo al Caicaforum, d'ençà que hem de pagar per entrar-hi li tinc declarat el bloqueig. Imagino que la nova feina de la infanta Cristina a Ginebra és ara l'obra social de La Caixa XD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      El manga tradicional és la base del manga actual pel que fa a la perspectiva, punts de vista, enquadraments... hi ha una relació que jo crec que és directe. Sobre temes gastronòmics... ja no ho sé, se m'escapa com tantes altres coses.
      I sobre La Caixa... jo no la utilitzo menys quan fa exposicions com aquesta i intento buscar-me la vida per fer un "sinpa" legal! ;-)

      Suprimeix
    2. Eduard, mira't uns quants mangues clàssics i veuràs quina delícia.

      Suprimeix
    3. Prometo posar a la Galeria un dia d'aquests uns quants mangues d'Hokusai encara que d'edicions del tercer quart del s. XIX.

      Suprimeix
  5. Com diu l'Eduard Ariza al comentari anterior, a mi també em fot bastant haver de pagar per entrar al CaixaFòrum, tot i que aquesta exposició sobre el japonisme ja fa temps que em crida l'atenció. Després de llegir el teu magnífic article, d'aquest cap de setmana no passa, que després la retiren i me'n penediré tota la vida...

    Per cert, a més de "La liebre con ojos de ámbar" (de la que n'he llegit boníssimes crítiques però encara tinc pendent), mentre t'anava llegint em venia al cap "Seta" d'Alessandro Baricco.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sícoris,
      No et perdis l'exposició. Si fas boicot a La Caixa, com molts, paga només pels serveis que et doni -res de comissions i altres serveis bancaris- com en el cas del que fa al CaixaForum. No te la perdis per ser íntegre als teus ideals perquè la quota de contradicció diària ens fa viure...

      Suprimeix
    2. Sícoris, encara que només sigui per entrar al CaixaForum paga la pena tenir una llibreta i una targeta amb quatre duros.

      Suprimeix
    3. Discrepo, si pagues les quotes de manteniment de la llibreta, més altres comissions et paga més la pena pagar l'entrada al CaixaForum...

      Suprimeix
  6. Que tingueu un bon començament de curs escolar, savi dels llibres. Que passat per Google Translate és:

    学年の良いスタート、ワイズの本を持っている。

    I que si ho tornes al català ja no s'entén un borrall.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. 新しい年、新しいおやつ que en català vol dir "Nou curs nou Piscolabis" que pel traductor de Google vol dir "Nou any nou aperitiu"!

      Suprimeix
  7. Gracias por la noticia de la exposición.
    Es tentador pensar la cantidad de obras que inspiraron las bellas portadas de la revista, posiblemente algunos de los modernistas tuvieron algún ejemplar en sus manos.
    La nueva cabecera es muy atractiva, sin embargo espero que pronto aparezca una nueva oportunidad para que se pueda realizar el proyecto que quedó pendiente.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Esta revista estuvo en manos de los impresionistas y los modernistas. Esta es la importancia de la revista porque sirvió de apoyo a nuevas visiones del arte.
      Le diré a Leblansky-que la ha diseñado- que te ha gustado la nueva cabecera. Un saludo.

      Suprimeix
  8. Uf! Quina meravella de revista! Els dibuixos, les pintures, els degradats... És una delícia, i ens l'has presentat magníficament, com sempre. L'exposició també. Objectes a banda, m'agrada molt l'ambientació, els jocs de llum, les penombres... Qui no la vegi es prendrà un viatge fantàstic. I tu, Galderich, es perdràs un altre viatge si no llegeixes "La llebre amb ulls d'ambre".

    Si em permets l'espai, deixo l'enllaç a "De pops i pubis: la representació del plaer", on també parlo de japonisme i d'altres coses.

    http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/04/de-pops-i-pubis-la-representacio-del.html

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,

      I tant que es permeten enllaços si són vers apunts com el que vas fer! Per cert, també recomano el meu sobre el tema... per què ens agrada tant el marro?

      http://librorummaioris.piscolabis.cat/2009/11/un-shunga-de-lescola-dutagawa-kunisada.html

      Suprimeix
  9. El teu post, magnífic complement per a l'expo. Jo imagino a L'Hergè inspirant-se amb molts exemplars de la revista del Bing: a més de manga tenim aquí el que serà línia clara europea. Què tècniques que són les perspectives japoneses, ben bé axonometries cavalleres, sense fugues.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Kalamar,
      La línia clara japonesa es deu precisament a la tècnica de la xilografia que no es pot fer d'una altra manera. Ells intentaven matisar-la una mica a base dels colors degradats.
      Les perspectives són una cosa meravellosa que els dona un caràcter molt especial.

      Suprimeix
  10. L'exposició paga molt la pena. Per a passar-hi un grapat d'hores establint connexions. Vaig aprofitar el fil per a rellegit "El elogio de la sombra", el clàssic on Tanizaki explica les subtileses estètiques japoneses, tot allò que es perdia amb la seva conversió en moda, en la seva traducció.

    També m'agradaria veure si no hem viscut un altra etapa de japonisme. Em va sobtar que a l'expo no s'hi referissin. Si miro la generació del meu fill, tots Boles de Drac, puc comptar uns quants amics dedicats al Hap Ki do, mestres de la katana; l'altre afanyant-se a aprendre cal·ligrafia japo, l'altre estalviant per a viatjar al país dels seus somnis... La de fideus instantanis que han arribat a menjar!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Girbén,
      Tens tota la raó amb el tema que l'exposició podria haver fet una picada d'ull a l'actualitat i així com es posa amb l'art que es va fer els anys 40 i 50 a partir d'influències nipones no va més enllà. Potser hagués estat massa complexe pels comissaris entrar en un terreny que potser no dominen gaire.

      Suprimeix
  11. he gaudit llegint l'article i segur que a l'exposició ho pasaré molt bé.
    L'Allau te raó en ho de la capçelera ho vas prometre i ho estàvem esperant.
    Sayoonara i Arigatoo .

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      Ja veuràs com en gaudiràs de l'exposició que s'acaba aquest diumenge.
      Sobre la capçalera... quan pot ser és i quan no... Espero que no us ho prengueu a la valenta!
      Sayoonara i Arigatoo

      Suprimeix
    2. Per cert, m'agradarà veure quan la Caixa, catalans i olímpics, presenti l'exposició a Madrid, a dia d'avui la ciutat més antinipona del món. Sí que els caldrà un bon relaxing...

      Suprimeix
    3. Ha, ha... no hi havia pensat! El que si que es trobaran, i és un dels problemes de l'exposició, que la recerca s'ha centrat molt a Catalunya i Espanya queda una mica minoritzada. Però sempre queda el "café con leche en la Plaza Mayor"

      Suprimeix
  12. Excel·lent article i a mes a la exposició vaig gaudir com un nan.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier, només que es tingués una mica de sensibilitat l'exposició era per xalar a base de bé. Si a més es tenen molts referents ja és una autentica meravella veure l'exposició.

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols