L'Anuari Oliva (1907), ensaig de materialisació d'un moment intelectual

Coberta de l'Anuari Oliva amb un disseny de Renart

A Mironet du Bois

Avui fa cent anys que moria a Vilanova una de les persones més interessants del nostre patrimoni bibliogràfic, en Joan Oliva i Milà (1858.1911). Per dir-ho ras i curt, si el modernisme el componen, a més dels grans arquitectes, pintors i escultors, els grans artesans com Lluís Brú ( mosaic), Antoni Rigalt (vitrall), Gaspar Homar (moble), Lluís Masriera (joies) ...  en Joan Oliva és el gran artesà modernista del llibre i també del noucentisme. A diferència  d’aquestes destacadíssimes personalitats del modernisme que depenen en gran mesura de dissenys previs, en Joan Oliva dissenyava els seus llibres sense el guiatge de cap artista aliè al món editorial, a no ser com a col·laborador del mateix impressor. Això fa que les seves obres siguin úniques i que incomprensiblement el seu nom figuri en molt poques ocasions en els llibres que parlen globalment del modernisme com a art total.

 Portada interior amb un exlibris mediavalitzant de Víctor Oliva

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels grans artistes és la falsa modèstia o d’histrionisme a la manera de Dalí, per l’altre costat. En canvi Joan Oliva guarda una equidistància perfecte perquè és conscient que com a impressor està fent història i per a això el 1907 va publicar aquest Anuari Oliva, subtitulat ensaig de materialisació d'un moment intelectual, orgullós de la seva obra i sabedor que la pot presentar on calgui perquè sempre tindrà el reconeixement públic. Malgrat això, com a pencaire de mena que era no s’aturarà en l’autocomplaença i continuà treballant intensament cercant la perfecció de l’obra. Aquest anhel de perfecció no va acabar amb ell ara fa cent anys sinó que ho va saber transmetre als seus fills, Víctor i Demetri.

 Justificació del tiratge i llista dels col·laboradors amb el símbol dissenyat per Víctor Oliva que els identifica dintre de l'Anuari

L’altre peculiaritat de la seva impremta és que no estava en el rovell de l’ou del modernisme català com ho era Barcelona, sinó que estava situat en una ciutat comarcal com era Vilanova (Garraf). Per això era conegut com la Impremta Oliva de Vilanova fins i tot quan els seus hereus van traslladar-la (1915) al carrer Casanova 169 de Barcelona amb el nom més pompós  d'Institut Gràfic Oliva de Vilanova. Quan Ignasi Folch va escriure el seu article comentant l’aparició d’aquest Anuari Oliva a la revista Futurisme (juliol 1907) ho expressà d’allò més bé: Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

 Col·laboració literària i artística d'Alexandre de Riquer

Però qui fou en Joan Oliva? Per poder entendre la complexitat de Joan Oliva no hi ha res millor que visitar la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova on s’ha inaugurat una molt interessant i recomanable exposició, Joan Oliva i Milà: erudit, i fidel bibliotecari (1858-1911), en motiu del centenari de la seva mort. En aquesta exposició vilanovina podem veure, a través dels plafons explicatius -amb ampliacions d’informació gràcies al codi QR- i de les vitrines la feina que va fer tant com a bibliotecari i home de confiança de la Biblioteca Víctor Balaguer, la seva proposta d’organització bibliotecària a nivell europeu i la seva feina d’impressor, que en aquest cas és la que més ens interessa. Pel meu gust trobo que les vitrines han quedat curtes per la ingent tasca que va desenvolupar. Hi trobo a faltar més desenvolupat l’aspecte d’impressor malgrat que reconec que a la Biblioteca Víctor Balaguer se’n destaqui més la tasca d’innovador bibliotecari.

La mort del seu pare l’obligà a posar-se a treballar als 12 anys i a entrar com a caixista d’una impremta on quedà lligat per sempre a l’olor del paper i la tinta. El 1880 marxà cap a Paris i Londres (el que li donà domini dels idiomes i contactes internacionals) per a perfeccionar l’aprenentatge com a impressor i com a bibliotecari. Quan tenia previst marxar cap als Estats Units fou cridat per Víctor Balagué per a que posés ordre a la biblioteca que havia donat a Vilanova. El 1896 començà els seus primers treballs com a impressor que el portà el 1899 a fundar la Impremta Oliva impressor al carrer Llibertat número 53 de Vilanova.

A partir d’aquest moment inicià una empresa meteòrica que el permeté imprimir dels millors llibres i impressos efímers del modernisme i dels inicis del noucentisme, amb una estètica personal que navegava (mai naufragava!) entre ambdues aigües amb una gran personalitat lluny dels arquetips més modernistes a la manera d’Alexandre de Riquer. Només com a exemple direm que dintre del seu catàleg destaquen Boires Baixes (1902) de Josep M. Roviralta amb il·lustracions de Lluís Bonnín i partitura d’Enric Granados (considerada obra mestra del modernisme), Els exlibris de Renart, Liliana d’Apel·les Mestres o Els dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius per posar només quatre exemples de llibres monumentals amb una personalitat pròpia i independent. Només cadascú d'aquests llibres de manera individual ja haguessin passat a la història de la impremta i és que la Impremta Oliva de Vilanova es distingí per la seva qualitat, el que provocà que de seguida rebessin encàrrecs des de Barcelona i de fora de la ciutat

Exemple d'impressió japonitzant feta per al llibre Poesia & Prosa d'Ignasi de Ribera

Joan Oliva, i després els seus fills, aplicaren les darreres tècniques tipogràfiques però amb una cura molt especial que anava des de la tria meticulosa dels tipus mòbils o el paper fins a l’aplicació de tècniques que requerien un cert domini artesanal. L’aplicació de tintes clares sobre papers foscos o el procediment japonès de colors difuminats, reinventat mecànicament pels Oliva -que no se sap exactament com ho aconseguia- són dos d’aquests exemples del domini i la innovació com a impressors dels Oliva. Euniciano Martín creu que la tècnica japonitzant s’aconseguia per una irisación conseguida en la impresión por la simple regulación del vaivén de los rodillos que toman las diversas tintas de sectores distintos del tintero, separados entre sí por plomos. Sigui com sigui el que queda clar és l’aspiració vers la perfecció que tingueren els Oliva de Vilanova i que és el que els donà fama.

Quan el 1907 en Joan Oliva es proposà fer un anuari de propaganda com els que es feien a l’època (impremta Henrich y Cª, per exemple) prescindí del calendari i el convertí en un llibre de format quadratitzant (27 x 22 cm.) amb un recull d’articles escrits per intel·lectuals del moment com Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Àngel Aguiló, Carlo Boselli, Josep Carner, Raimon Casellas, mossèn Miquel Costa i Llovera, Gustau Galceran, Ramon Miquel i Planas, Mateu Obrador i Bennassar, Víctor Oliva, Josep Pijoan, Josep Pin i Soler, Joan Pons i Massaveu, Joaquim Riera i Bertran, Alexandre de Riquer, Josep M. Roviralta, Santiago Rusiñol, Doctor Schulze i Xavier Viura. A més artísticament hi ha col·laboracions de Josep Triadó, Bruno Héroux, Ramon Ferrer, Llaveries, Riquer, Casas i Stanlaws.

Aquest conjunt divers de col·laboradors pretenia sintetitzar el concepte de varietas renaixentista amb que emprenien tots els encàrrecs ja que buscaven per a cadascun dels projectes la solució idònia. Per a això a l’Anuari Oliva es reprodueixen multitud d’exemples del que són capaços de fer però no la totalitat de la seva producció malgrat que al final, com a apèndix, s’inventarià tot el que havien publicat. Se’n tiraren 500 exemplars (9 exemplars en paper japó, 29 en paper allisat acigronat per als col·laboradors, 462 amb el mateix paper per a la venda) i consta que es cercà subscriptors per a aquesta obra de propaganda com ho indica un prospecte que constava 16 pàgines de l’anuari que es venia a 30 cèntims. Aquest aspecte és important per veure que anaven més enllà de propaganda que es reparteix als clients i el que es buscava, com ells ho anomenaven, fer un llibre d’art.

 Pàgines amb la reproducció del Llibre de rajoles valencianes i catalanes que havien publicat

Aquest prospecte que publicitava l’Anuari Oliva indicava a qui anava adreçat:
 Als bibliòfils, com el primer llibre d’art imprès a Espanya.
Als impressors, com la millor colecció de mostres de tipografia moderna.
Als exlibrites per la varietat d’exlibris que conté, la major part inedits.
Als artistes, per qu’es na glorificació de les arts del dibuix.
A les demés persones inteligents desitjoses de tenir un álbum que, tot distrayent la vista, ensenyi bellesa y elevi el gust.
Les intencions eren clares i s’hi esmerçaren tots els esforços. Malgrat les intencions de fer un altre anuari l’any següent aquesta iniciativa no tirà endavant i només els seus fills editaren un llibre semblant però no tant espectacular, el Keepsake, per commemorar el trasllat de la impremta de Vilanova a Barcelona l’any 1915.

Els esforços impressors de Joan Oliva foren continuats pels seus fills Víctor i Demetri amb llibres que anaren adaptant-se i innovant a l’estètica de cada moment amb il·lustradors de la talla d’Ismael Smith, R-C. Ricart, Josep Ribot, Roberto Montenegro, Xavier Nogués, Francesc Labarta...  amb una continuïtat de llibres de gran interès com la Introducción al estudio del arte del alfabeto en Cataluña, La lámpara de Aladino, Aleluyas, Llibre d’or del Rosari a Catalunya, El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930), Costums de Catalunya, Don Quixote of La Mancha, Tratado de monteria del siglo XV... Aquests llibres foren encàrrecs locals o fins i tot internacionals ja que la fama de la impremta traspassà fronteres. No és estrany que quan acabés la Guerra Civil Ernesto Giménez-Caballero una de les primeres coses que va fer en entrar a Barcelona fou l'encàrrec de la impressió del seu llibre ¡Hay Pirineos! o que Ediciones Jerarquia els ordenés la impressió de Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera el mateix 1939. És curiós que malgrat, la pulcritud d'aquestes publicacions i les que vingueren després, a partir d’aquest moment la impremta Oliva deixà d’experimentar i d'innovar en els seus dissenys i quedà com encallada, fent la viu-viu fins a la seva desparició.

 Diverses marques d'impressors que havia tingut la Impremta Oliva de Vilanova

El bibliòfil Miquel i Planas que és el darrer en fer l’aportació literària per a aquest singular Anuari Oliva, en el seu petit article titulat Reflexions sobre l’art de fer llibres, després d’analitzar les virtuts què ha de tenir un bon llibre acaba dient que l’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor. Y sols l’Amor es lo que dona a la freda materia el calor de la bellesa, sols l’Amor eleva el travall a art, sols l’amor sublima les vulgaritats de la tècnica, les rutines y les pesadeses de la feyna, fins a ferne poesía. En Guillem Morris ho digué: l’art es el travall fet ab amor, y aquesta perfecta intuïció de l’essencia de l’art el dugué a les sublimitats de la Kelmscott Press, imprenteta d’art establerta entre jardins, ben lluny del bullici de Londres, en el pacífich Hammersmith.

En definitiva, aquest Anuari Oliva és realment un ensaig de materialisació d'un moment intelectual. Com podreu comprendre, aquest no serà el darrer apunt (de fet ja és el tercer) que li dedicarem a la impremta Oliva de Vilanova i als seus llibres.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002 (Estudi seriós i definitiu, malgrat l'enganyós títol, sobre la impremta Oliva de Vilanova, molt recomanable per a saber-ne més i per a gaudir de les obres que van publicar gràcies a l'esforç fotogràfic)

TRENCH BALLESTER, ELISEO. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.

VÈLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.