dilluns, 6 de gener de 2014

Lo Nou Testament (1832) traduït per Josep Melcior de Prat, el primer llibre en català publicat a l’exili?


Ara que estem acabant les festes nadalenques és bo no oblidar que són festes principalment amb un contingut cristià com ho són les de Setmana Santa a diferència de les d’estiu. El cert és que el capitalisme tot ho transforma i ho engoleix i cada vegada són unes festes més paganes de culte al diner que d’un Déu nascut en plena pobresa. Totes aquestes festes es fonamenten en el Nou Testament que és la darrera part de la Bíblia i la base de les Esglésies cristianes perquè és on s’explica la vida i miracles –i mai tant ben dit- de Jesucrist.

Inici dels quatre evangelis de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquest Nou Testament originàriament fou escrit en grec i és un text considerat revelat per Déu a través de l’Esperit Sant en les figures dels evangelistes, dels sants epistolars i de Sant Joan de Patmos, autor de l’Apocalipsi. La revelació com a concepte és clau per entendre tant el món de l’Església com del dogmatisme del cristianisme. El fet que sigui un text revelat implica que és paraula directa de Déu per la qual cosa teològicament no hi pot haver cap mena d’error en cap sentit. Aquest dogma de la revelació és el que ha provocat que les religions monoteistes, de manera tradicional, hagin estat reticents a cap novetat científica que posés en dubte el que diu fil per randa la Bíblia o l’Alcorà.

Recordem la importància de la revelació dels textos sagrats –revelats per l’Arcàngel Gabriel a Mahoma- en el cas de Salman Rushdie quan fou condemnat per una fàtua a la pena de mort en fantasiar sobre el tema en la seva novel·la Els versos satànics (1988). Per això, quan Sant Jeroni va traduir la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata, es digué que fou inspirat per Déu i en conseqüència es considerà com a traducció revelada. Per això s’acceptà la Vulgata com a text dogmàtic i totes les traduccions posteriors en llengües vernacles que se’n van fer foren vistes per l’Església com a sospitoses ja que traduir és trair... Les autoritats religioses consideraren que només que qualsevol traductor hagués fet una mala traducció podria pervertir el significat teològic primigeni de la revelació i com a conseqüència introduir un error herètic.

Colofó del darrer full de la Bíblia valenciana de 1478 de la Hispanic Society de Nova York

Aquesta fou la causa que l’Església prohibís i perseguís des de l’Edat Mitjana totes les traduccions que s’haguessin fet en llengües vernacles amb la seva Regula III de l’Índex Librorum Prohibitorum quan prohibeix entre altres coses versiones vero novi Testamenti ab Actuoribus primae Classis hujus Indicis factae, nemini concedantur, quia utilitatis parum, periculi vero plurimum lectoribus ex earum lectione manare solet. La persecució s’incrementà significativament amb l’aparició de la impremta que permetia l’abaratiment i major divulgació d’aquestes traduccions. En català, per exemple, el 1478, s’edità a València en català l’anomenada Bíblia valenciana que fou una traducció atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicenç Ferrer, família gens sospitosa de ser herètica... Malauradament només se’n conserva a l’Hispanic Society de Nova York el darrer full amb el colofó que ens dona tota aquesta informació. Tot el tiratge d’aquesta Bíblia fou destruït per la Inquisició per la qual cosa no podem saber filològicament quina fidelitat tenia respecte al text de la Vulgata.

Índex de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquest cas no fou l’únic i la Inquisició anà destruint totes les traduccions que se’n feien. Paral·lelament a aquest procés Martí Luter va portar a terme una de les seves obres més descomunals, la traducció de la Bíblia luterana (1534) que suposà la vertebració i consolidació de l’alemany a nivell filològic i científic. Una de les tesis de Martí Luter fou precisament la lliure interpretació de la Bíblia per la qual cosa el text havia d’estar a l’abast de tothom i no només dels eclesiàstics que eren els qui coneixien el llatí. El fet que Martí Luter i els protestants es dediquessin a traduir sistemàticament la Bíblia en diversos idiomes és el que va ratificar l’Església contrareformista en la seva lluita contra les traduccions ja que es considerava que els protestants hi introduïen conceptes que portaven a futuribles males interpretacions herètiques. Dintre de l’Espanya catòlica les traduccions quedaren totalment prohibides ja que la Inquisició no fou suprimida fins el 1812 amb les Corts de Cadis i definitivament el 1820. Així doncs, no fou fins aquest moment en el que hom es plantejà poder tornar a fer una traducció de la Bíblia, en aquest cas el Nou Testament, al català.

Portada de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquesta llarga introducció vol emmarcar el per què és important la publicació de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu Christ a Londres a l’impremta de Samuel Bagster jr. el 1832. Aquesta traducció fou subvencionada per la Societat inglesa y estrangera de la Bíblia –la British and Foreign Bible Society- organització protestant encarregada de la divulgació de la Bíblia. Però, com és que es publicà a Londres aquesta primera traducció bíblica en català després de la ja llunyana Bíblia valenciana de 1478? Com sempre la solució la trobem en la convulsa política espanyola i concretament la del s. XIX. Per analitzar-ho, però, cal estar atents a tota una sèrie de dades diverses que ens donaran la clau de la raresa del llibre que avui comentem.

En primer lloc hem de saber qui està darrera aquesta traducció que mai fou signada malgrat les seves posteriors reimpressions promogudes per la British and Foreign Bible Society del 1835 (Richard Watts, Londres), 1836 (Antoni Bergnes de las Casas, Barcelona) i 1888 (José Cruzado, Madrid). Darrera d’aquest anonimat, però, està Josep Melcior Prat, un exiliat liberal espanyol més que hagué de marxar de la restauració absolutista de Ferran VII després del Trienni Liberal (1820-1823). Aquests exiliats marxaren camí d’una Sudamèrica que s’emancipava, cap a França com va fer Goya o cap a Londres on s’hi reuní bona part de la intel·lectualitat tal com ja hem vist a Piscolabis Librorum a través dels casos de José Joaquín de Mora o de Ramon Busanya.

Reial Cèdula del 1823 en la que acaba amb les Corts del Trienni Liberal i provoca la fugida dels liberals per culpa de la repressió absolutista que generà

Tot va començar quan Ferran VII, a través de Reial Cèdula de 1823 que de manera lacònica deia que por mi Real orden de veinte y nueve de Mayo último he tenido a bien mandar que el mi Consejo Real, reuniéndose en su local acostumbrado, proceda á continuar en el ejercicio de sus funciones interrumpidas de hecho, y no de derecho, en el dia nueve de Marzo de mil ochocientos veinte por el pretendido Gobierno constinucional... D’aquesta manera anul·lava tota l’obra de govern del Trienni Liberal i el seu Parlament i restaurava l’absolutista Consell Reial. La repressió s’acarnissà contra els liberals per tal d’evitar un altre pronunciament a la manera de Riego que volgués tornar a reinstaurar la Constitució de Cadis.

Els pocs estudis sobre els exiliats londinencs d’aquest període demostren que no perderen el temps i que es prepararen a consciència per tornar a Espanya i transformar el país entrant en contacte amb la intel·lectualitat liberal i fins i tot protestant d’Anglaterra. Per això aquest Lo Nou Testament és fruit d’aquesta xarxa liberal exiliada. Com que la British and Foreign Bible Society tenia com a objectiu prioritari la divulgació de la Bíblia contacta amb els sectors catalans dels exiliats per saber qui podia traduir el Nou Testament com ho havia fet al castellà el 1823 el bisbe liberal Torres Amat. Se sap que hi hagué diversos candidats per a la traducció entre els que destacà el valencià Joaquim Llorenç Villanueva que fou proposat pel bibliòfil i exiliat valencià Salvà. Finalment s’encarregà de la traducció Josep Melcior Prat i Solà que fou governador civil de Barcelona durant el Trienni Liberal però que durant les Corts de Cadis (1810-1814) fou redactor i taquígraf. El 1833 –ja mort Ferran VII- s’acollí a l’amnistia del govern espanyol i tornà a ser governador de Barcelona, Alacant, Oviedo i Sant Sebastià on morí.

Epístola de Sant Pau als romans de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Prat desconeixia la llengua grega original del Nou Testament, de manera que va traduir Lo Nou Testament del llatí –traduhit de la vulgata llatina- i de diverses versions importants en llengües europees com la Reina-Valera [1602] en castellà –de caràcter protestant-, King James Version [1611] en anglès, Le Maistre de Sacy [1696] en francès, Martini [1792] en italià, Scío de San Miguel [1793] i Torres Amat [1823] en castellà. També rebé l’assessorament de diversos exiliats catalans a Londres, com Ramon Busanya tal com vam veure al Piscolabis ja fa un cert temps. El que si que és important és que el català que utilitza és molt planer i entenedor, lluny de del llenguatge jocfloralesc de La Renaixença literària que estava a punt d’esclatar a Catalunya.

Sobre els aspectes filològics de la traducció poca cosa puc dir ja que Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ha estat reeditat recentment (2008) pel «Corpus Biblicum Catalanicum» (Vol. 38) amb un estudi previ de 190 pàgines i una transcripció amb notes de 433 pàgines quan l’original fou imprès en quart de foli (19 x 12 cm.) amb un total de 391 pàgines. La transcripció d’aquesta darrera versió anà a càrrec d’Antoni Coll, doctorand en filologia catalana a la Universitat de Girona; el filòleg Pere Casanellas establí  les notes del text i els estudis introductoris foren fets per Pau Alegre, Carme Capó, Antoni Coll i Pere Casanellas. El glossari final ––que és una de les aportacions més importants d’aquest volum a la filologia històrica catalana–– fou establert per Coll i Casanellas supervisat pel catedràtic de la Universitat de Girona, Albert Rossich.

Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ha estat objecte de molts estudis al llarg del temps dintre dels filòlegs ja que representa un punt de partida molt interessant pel que després s’anomenarà la Renaixença. Gràcies a la British and Foreign Bible Society aquesta traducció es difongué, primer clandestinament, a Catalunya i suposà un model de llengua alternatiu al jocfloraresc posterior. Les dues primeres edicions impreses a Londres -1832 imprès per Samuel Bagster jr. i 1835 per Richard Watts- converteixen Lo Nou Testament com el primer llibre imprès en llengua catalana, del que en tingui notícia, publicat a l’estranger per causes d’exili. Malauradament no fou el darrer cas...

Art. 11 de la Constitució de 1837

Només es pogué publicar amb normalitat a Barcelona a partir del 1836, durant el primer període progressista (1835-1840) d’Isabel II -Desamortització de Mendizával, Constitució de 1837...–. Aquesta constitució no era tant liberal com la de Cadis però contenia l’article 11 que diu que la Nacion se obliga á mantener el culto y los ministros de la religion católica que profesan los españoles. Com sempre, les constitucions les hem d’analitzar tant pel que diuen com pel que callen. En aquest cas no es proclama la Religió catòlica com l’oficial de l’Estat ni en prohibeix cap altre –com si havia fet la de Cadis-, el que suposa una certa tolerància religiosa i la introducció a Espanya dels primers protestants i el respecte del seu culte que trencava l’hegemonia catòlica i introduïa la dissidència religiosa després de quatre-cents anys d’homogeneïtat inquisitorial.

 Portada de Lo Nou Testament imprès a Barcelona (1836) per Antoni Bergnes de las Casas (Fotografia Todocolección)

Malgrat aquests nous aires liberals hagué de ser Antoni Bergnes de las Casas (1801-1871) qui publicà Lo Nou Testament a Barcelona el 1836. Amb Josep Melcior Prat, que ja havia tornat a Barcelona, segurament ja s’havien conegut a Londres i on a més se suposa que Antoni Bergnes ja havia contactat amb elements protestants, sobretot els quàquers. Antoni Bergnes no era precisament un impressor o editor sinó catedràtic de filologia especialitzat en grec i francès i arribà a ser el rector de la Universitat de Barcelona (1868-1875) en el Sexenni Democràtic. A més fou un divulgador científic a través d’articles científics que publicà a les seves revistes Museo de Familias i La Abeja. Des de jove fou un actiu liberal que pertanyia a una família afrancesada de Barcelona i amb 19 anys ja consta que fou un dels assaltants contra la Seu de la Inquisició de Barcelona el 1820 a més de ser membre de la Milícia Nacional Voluntària (1820-1823) en el Trienni Liberal i de la Milícia Nacional de la Província (1837-1840) en plena Primera Guerra carlina. A més fou director del diari liberal El Vapor (1833-1835) a més de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i senador el 1872.

Pàgina 19 amb l'error tipogràfic de CHAP. en compte de CAPÍTOL que s'usa al llarg de Lo Nou Testament

Amb tot aquest currículum d’activisme no és estrany que Antoni Bergnes de las Casas fos qui edità, per encàrrec de la “Societat inglesa y estrangera de la Bíblia”, Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ja que pocs editors es devien atrevir per estalviar-se problemes malgrat les liberals lleis de llibertat d’impremta. Aquesta edició és igual que les angleses tant a nivell de contingut com estètic i només el peu d’impremta de les portades permet la seva diferenciació. De fet l’edició anglesa de 1832 només es nota que és anglesa per un lapsus del caixista de la impremta que a la pàgina 19 se li va escapar anomenar el capítol XIII de l’Evangeli de Mateu amb l’abreviatura anglesa CHAP. en compte de CAPITOL que és la fórmula que s’utilitza de dalt a baix.

Aquesta traducció protestant, però, quedà superada, i oblidada menys pels filòlegs del s. XX que són els qui li han tret suc més enllà de qüestions religioses com ho prova l’edició recent que se n’ha fet, el facsímil que Benjamí Planes va dirigir i editat per la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya i els nombrosos estudis, tesis i articles que ha originat. A nivell religiós cal destacar les posteriors traduccions directament de l’hebreu i del grec com fou la magna empresa de la Fundació Bíblica Catalana (1928-1948) amb el mecenatge de Francesc Cambó o les més recents com la Bíblia de Montserrat (1970) i més recentment la Bíblia catalana interconfessional (1993) que posà d’acord a totes les Esglésies cristianes, tant la catòlica com les protestants que és la que ara s’utilitza litúrgicament. El llarg camí d’evolució de les traduccions bíbliques al català són fruit de la lenta evolució de l’Església catòlica, la més influent a Catalunya, al llarg del temps i la seva petita adaptació als moments històrics que la marquen com el Concili Vaticà II o l’ecumenisme per posar només dos elements de canvi.

 Epístola de l'apòstol Sant Judes i inici de l'Apocalipsi -darrer llibre- de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Malgrat tot, hem de reconèixer que aquesta traducció catalana de Lo Nou Testament fou filla de les circumstàncies polítiques del país i de l’interès dels protestants de la British and Foreign Bible Society de promoure a tots els àmbits lingüístics traduccions pròpies tinguessin Estat propi o no.  De fet és ben eloqüent que la traducció de Torres i Amat (1823) al castellà fos promoguda -malgrat les normes inquisitorials- per Carles IV i Ferran VII i en canvi la catalana per protestants. La clau potser ens la dona l’informe que el 1871 l’agent de la Societat Bíblica a Espanya envià a la central de Londres en què deia que el Govern intenta suprimir l’ús del català, i és prohibit a les escoles municipals [...]. Essent els catalans una raça conquerida, sembla que hi ha la política de fer-los oblidar la llengua de llurs pares.

BIBLIOGRAFIA

CAMÓS CABECERAN, AGUSTÍ. “Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879) difusor de la cultura científica i del transformismo lamarckista” a Llull, vol. 21. Palma de Mallorca, 1998. pp. 633-651

PARCERISAS, FRANCESC. Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les traduccions de "La Bíblia" i de "L'Odissea" al català. Vic, Eumo, 2010

VARIS AUTORS. Lo Nou Testament. Traducció de Josep Melcior Prat. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Corpus Biblicum Catalanicum, 2008.

14 comentaris:

  1. És curiós com la dita "traduttore, traditore" pot ser també una porta oberta a la censura i a la ignorància. Un fet simptomàtic és que, malgrat les prohibicions medievals de l'Església i l'absolutisme de Ferran VII, de les versions decimonòniques de la Vulgata en castellà i en català, la primera fos recolzada per l'establishment espanyol de l'època i la segona l'hagués de publicar una Societat anglesa protestant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, a vegades tot té el seu vessant fosc. El que han aportat les traduccions i el que han arribat a ser de blasmades! Sort que sempre ens queden els que contra el que hom considera normal tiren endavant projectes fora de l'establishment...

      Elimina
  2. Sobre la història de les diverses traduccions al català de la Bíblia hi ha un molt interessant llibre del Francesc Parcerisas (basat, si no em falla la memòria, en la seva tesi doctoral): «Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les traduccions de "La Bíblia" i de "L'Odissea" al català» (Eumo, 2010).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, no el coneixia. Gràcies per la informació que l'adjunto a la bibliografia per si a algú li pot interessar en aprofundir en el tema. Per cert, si el tens a mà i hi ha alguna informació, matís... que s'hi pugui afegir t'ho agraïre.

      Elimina
  3. Molt bon apunt Galderich!! Realment molt interessants els avatar de la Biblia per traduir-se al català.
    Sempre m'ha sorprés l'oposició de l'església a que tothom pogués conèixer la lectura de la Bíblia. Quan aquesta s'acabà legalitzat tot va continuar igua. Vull dir per als feligresos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      L'statu quo s'ha de mantenir sempre i mai deixar que els canvis puguin pertorvar la pau social... Sempre ha estat així des de fa segles i l'Església com a institució mil·lenària ha estat sempre immobilista precisament per poder tenir continuïtat.

      Elimina
  4. Muy buena entrada. La traducción de la Biblia le quita poder al que se autonombra intermediario entre lo lo terreno y lo divino.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio, tu frase de "La traducción de la Biblia le quita poder al que se autonombra intermediario entre lo lo terreno y lo divino" resume perfectamente los recelos a los cambios.

      Elimina
  5. Ens regales un apunt magnífic per Reis, Galderich.

    A l'article sobre la Bíblia Valenciana de la viquipèdia anglesa (http://en.wikipedia.org/wiki/Valencian_Bible) diuen que han sobreviscut dues pàgines. Em temo que deuen ser dues pàgines en un sol full, hehe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Ja saps que les cadenes són compostes per baldes independents fins arribar al final. Així doncs, gràcies per la teva balda i rectifico com molt bé diu els tema de pàgina i full... entre altres coses.

      Elimina
    2. Sobre el full que es conserva, l'editorial Curial va publicar un estudi del Jordi Ventura: "La Bíblia valenciana: recuperació de la història d'un incunable en català" (1993, Biblioteca Torres Amat. Nova etapa ; 12).

      Més lúdic, també, la novel·la policíaca que va escriure Rafael Tasis i que recentment ha recuperat Tres i Quatre (hi ha també una traducció en aranès).

      Elimina
  6. Molt bona contextualització, que ens permet veure el avatars que les traduccions que la Bíblia cristiana ha tingut al llarg dels temps. Potser només caldria afegir que la negativa a traduir també està associada a no posar a l'abast dels creients un text que només podien interpretar els sacerdots, la mateixa raó per la qual la missa es va fer en llatí fins el Concili Vaticà II (1962-1965).

    De la "Bíblia valenciana", com tu dius, només se'n conserva el darrer foli a Nova York (The Hispanic Society of America, Rare Books, MS B1141), que conté la part final de l’Apocalipsi i el colofó. Però el salteri s'ha conservat a
    "Saltiri extret de la Bíblia del segle XV", imprès a Barcelona l'any 1480 aprox., en un sol exemplar conegut, conservat a París, a la Biblioteca Mazarina, incunable 1228.

    Per consultar totes les traduccions fetes al català de la Bíblia, sencera o parcial, pots veure: Casanellas, Pere, "Les traduccions catalanes de la Bíblia", Qüestions de Vida Cristiana (Barcelona), núm. 236 (abril 2010), pp. 9-37. En línia: http://www.fundaciojoanmaragall.org/questions/wp-content/uploads/2013/07/Les-traduccions-catalanes-de-la-B%C3%ADblia.-Pere-Casanellas.pdf

    ResponElimina
  7. T'has fet esperar, però realment ha valgut la pena, com sempre una entrada perfecta.

    ResponElimina
  8. Un altre article: Tine Barrass: "The language of J. M. Prat's Catalan New Testament", Estudis Romànics, XIII, 1970, p. 317-347.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols