dilluns, 29 de març de 2010

L’Esteve-Belvitges-Juglà (1803-1805), molt més que un diccionari

Portades de la primera part (1803) i segona part (1805) del Diccionari

Haig de reconèixer la meva fascinació pels diccionaris i la dependència que en tinc quan els consulto, ja que no puc evitar saltar d’una paraula a una altra. És una mica com un antecedent d’Internet, que comences a buscar una paraula i et trobes consultant-ne d’altres que no hi tenien res a veure. Per això el Diccionario Catalán-Castellano-Latino que van publicar Joaquim Esteve, Josep Belvitges i Antoni Juglà entre el 1803 i el 1805 a la impremta de la Vídua Tecla Pla m’ha proporcionat unes bones estones en navegar per les seves línies.

Enquadernació de pell del present Diccionari Catalan-Castellano-Latino

Fou imprès en dues tandes, però la major part dels exemplars conserven les dues parts reunides, com aquest cas que presentem. És un volum en foli (30 x 20 cm.) amb un total de 850 pàgines amb una enquadernació, de l'època, de pell amb nervis al llom i una petita decoració daurada, d’un estil imperi una mica sobri que li escau d’allò més. Les guardes interiors, de paper marbrat, són hipnotitzants com tots els papers del mateix estil, que tots són iguals però tots diferents.

Guardes interiors de paper marbrat

Com en el cas de les guardes interiors, l’aspecte físic d’un diccionari sempre ens sembla igual. En aquest cas, però, una tipografia molt acurada i uns marges adequats ajuden a gaudir de la lectura sense cap mena de problema. A més a més, la utilització de les majúscules per als termes a definir i d’ús de majúscules d’unes dimensions menors (tipus versals) per a la paremiologia ens facilita una lectura còmoda del diccionari, que és el que hom precisament buscava.

Quan amb en Joan Puigmalet de Gazophylacium vam parlar de fer un apunt en paral·lel sobre aquest diccionari, vaig tenir clar que no em podia posar en qüestions filològiques perquè la meva competència en aquesta àrea és nul·la i perquè no hi ha raó per posar-s’hi comptant amb algú que gestiona un bloc dedicat als diccionaris prefabrians com és aquest!


Pròleg del diccionari on es descriu el plantejament de l’obra

Així, doncs, parlarem dels aspectes més històrics de l’aparició d’aquest diccionari. De la importància del diccionari en parlen diversos autors, entre els que hi ha Germà Colon, Amadeu Soberanas i Ernest Lluch. Colon i Soberanas el qualifiquen de cappare de la moderna lexicografia catalana i de diccionari de la prerenaixença i gestat en un ambient de recuperació de la identitat nacional. Aquesta consideració xoca amb la d’altres autors anteriors a ells, que hi van veure una eina de castellanització més que no pas de recuperació de la llengua, amb l’argument que el diccionari és Català-Castellà-Llatí i per això estaria destinat a l’aprenentatge del castellà i no a l’inrevés del castellà al català.

Per part seva, Ernest Lluch el contextualitza més i ens comenta que aquest diccionari estaria dintre dels tres grans textos de la Il·lustració catalana, conjuntament amb el memorable: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (Madrid, 1779-1792), obra d’Antoni de Capmany i el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Catalunya de la Real Junta de Comercio de Barcelona (Barcelona, 1780) de Jaume Caresmar però que mai s’arribà a publicar, malgrat que en van circular exemplars manuscrits. El nostre diccionari Esteve-Belvitges-Juglà formaria un tercer text conjuntament amb les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres i Amat i Gramatica y apología de la llengua cathalana de Pau Ballot.

Detall amb la paraula bloquejar

Per a Ernest LLuch aquestes tres obres, junt amb els complements, constitueixen el millor fruit de la Il·lustració aplicada a Catalunya i que constitueixen un autèntic projecte pel país: la memòria històrica i la de la literatura catalana així com una visió del present i del futur de la nostra economia. Aquest conjunt donà una consciència global de país com feia dècades que no havia existit amb aquest grau de perfecció. Fins el Noucentisme no tingué parió. En certa manera aquest aspecte de prerenaixença, a finals del s. XVIII i principis del s. XIX, ja el vam analitzar en parlar de l’entrada de Carles IV a Barcelona el 1802 i les festes que se li van organitzar -durant les quals es van representar escenes de la història de Catalunya en comptes d’al·legories mitològiques com era habitual en aquestes recepcions.

El Diccionari no és només una senzilla traducció de paraules ordenades sinó que inclou la definició dels termes en català, la traducció al castellà i al llatí i també paremiologia amb traduccions no literals molt encertades com molt encertadament comenta Joan Puigmalet en el seu apunt ja esmentat. En aquest trabajo improbo (com s’autoqualifica el diccionari en el pròleg) hi va participar moltíssima gent, a més dels autors titulars. Així, doncs, la base per al diccionari fou facilitada per Torres Amat.

La confecció del diccionari nasqué de la iniciativa del bisbe de Barcelona Josep Climent que trobava dificultats a què els seminaristes aprenguessin llatí ja que, com que no coneixien la correlació de les paraules al castellà, mal podien entendre el llatí si les eines de què disposaven eren en castellà. Així, arran de la prohibició del català a l’ensenyament el 1768, el bisbe suggerí a l’Acadèmia de Bones Lletres de fer un diccionari català-castellà per facilitar l’aprenentatge del castellà, però també per conservar la memòria i la puresa del català. El diccionari s’interrompé i fou l’arquebisbe Fèlix Torres (oncle de l’autor del Diccionario crítico de autores catalanes... qui el reprengué amb l’ajut logístic d’Antoni de Capmany, el 1790. S’organitzà una comissió amb els autors definitius, que tingueren com a base el material esmentat.

Aquest diccionari és simptomàtic de la voluntat de fixar la llengua, en contraposició a la imposició del castellà per part de les autoritats borbòniques, i de desvetllar en els sectors cultes l’interès no sols per l’ús de la llengua pròpia sinó també pel seu estudi. Hom també hi veu una reacció al que passava a Catalunya Nord amb la política lingüística uniformitzadora i exterminadora de la França revolucionària, entre 1790 i 1794. L’enquesta de l’abbé Grégoire sobre els patois que fou publicada a Le Patriote français (considerava les llengües que no eren francès residus de la feudalitat) demostrà que sis milions de francesos dels vint-i-cinc que formaven la població de França en aquell moment desconeixien per complet la llengua francesa. Podria ser que, com a reacció a la guerra declarada als patois durant la Revolució, sorgís la necessitat de dotar el català d’una gramàtica, una ortografia i un diccionari, seguint el model castellà.

Com que he observat que molts bibliòfils són també gatòfils us he seleccionat la pàgina amb la paraula gat i tots els seus derivats

Segons aquesta hipòtesi les iniciatives envers la llengua catalana no tindrien una intenció únicament arqueològica o filològica, sinó que implicarien una certa voluntat de recuperació al nivell de l’alta cultura.

Molt aclaridor d’això és l’opinió d’Antoni de Capmany en el seu Centinela contra franceses (1808) que diu que igualarlo todo, uniformarlo, simplificarlo, organizarlo, son palabras muy lisonjeras para los teóricos, y aun más para los tiranos. (...) En Francia, pues, no hay provincias, ni naciones (...) Todos se llaman franceses, al montón, como quien dize carneros, baxo la porra del gran rabadán imperial (...) ¿Qué sería ya de los españoles si no hubiera habido aragoneses, valencianos, murcianos, andalucies, asturianos, gallegos, extremeños, catalanes, castellanos, etc.? Cada uno de estos nombres inflama y envanece, y de estas pequeñas naciones se compone la masa de la gran Nación, que no conocía nuestro sabio conquistador, a pesar de tener sobre el bufete abierto el mapa de España a todas horas.

Pàgines on consta la paraula anar i que inclou exhaustivament 200 variants i que fou motiu d'esment en l'oració fúnebre que Ignasi Torres i Amat va adreçar a la memòria de Joaquim Esteve

Els autors del diccionari formaven part de l’Acadèmia de Bones Lletres. Antoni Juglà era científic i historiador, havia ordenat l’arxiu de la Llotja de Barcelona i havia col·laborat activament amb Antoni de Capmany en les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes..., Josep Belvitges era eclesiàstic i gramàtic i Joaquim Esteve era científic, gramàtic i poeta. Quan Joaquim Esteve va morir, Ignasi Torres i Amat en feu l’elogi fúnebre dient que sin embargo, vemos en el Diccionario catalán la primera vez que sale al público tanta abundancia de voces, frases y locuciones, que el solo artículo del verbo anar pasan del número de 200, y cada qual con diferente definición y correspondencia castellana y latina. Entre tots tres n’enllestiren l’elaboració, el que va permetre publicar el diccionari entre el 1803 i el 1805.

A més de totes les virtuts en relació a la història de Catalunya que té el diccionari i que hem explicat fins ara, el present exemplar té la seva petita història. A la portada del primer volum hi ha l’ex-libris manuscrit del primer propietari: Ramon Busanya (Bussanya o Busaña). Qui era aquest personatge? Pel que he trobat a Internet fou acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1835 i un dels representants més importants del partit liberal a Barcelona. Abans, però, sembla que fou notari a Moià (1808-1820) i parlamentari durant el Trienni Liberal. Quan Ferran VII acabà amb aquest petit oasi d’assaig de democràcia per imposar novament l’absolutisme, Bussanya hagué d’exiliar-se, com tants espanyols: Goya, Blanco White, Joaquín de Mora... Ell marxà a Londres d’on no retornà fins el 1833, una vegada mort Ferran VII, per després ser procurador a Corts el 1836.

Correccions manuscrites i addicions de Ramon Busanya al seu exemplar del diccionari

Fou precisament a Londres on coincidí amb Josep Melcior de Prat que és qui, amb l’ajut sobretot de Fèlix Torres i Amat i d’Antoni Puigblanc, va publicar el 1832 la primera traducció moderna al català de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ, promogut per la British and Foreign Bible Society. Aquesta societat protestant va tenir molta influència entre els exiliats espanyols, de tal manera que alguns es van convertir a l’anglicanisme. Melcior Prat, que també fou diputat per Barcelona els anys 1822-1823 i que va exiliar-se en ser condemnat a mort per Ferran VII, comptà amb la col·laboració del propietari d’aquest exemplar del Diccionari, en Ramon Busanya. Així, doncs, a mi em fa una certa il·lusió pensar que aquest diccionari, amb les seves anotacions manuscrites de paraules que no hi constaven i de traduccions de parèmies catalanes, serví per a una empresa necessària per a la cultura catalana com era la traducció de Lo Nou Testament després de la traducció incunable de la Bíblia valenciana.

 Sobre adreçat a Ramon Busanya el 1859

Per acabar d’arrodonir la troballa, aquest exemplar conserva en el seu interior una carta del 1859 adreçada a un ja gran Ramon Busanya (que vivia al carrer de l’Hospital nº 110 primer pis) amb una inscripció (sembla un fragment d’un poema) que resulta d’allò més enigmàtica:

mostrabas en lo cel alguna cometa,
lo poble consternat guerra auguraba
o pesta, ab que l’ bon Deu l.amenassaba

Missatge que conté la carta adreçada a Ramon Busanya

Malgrat la manca d’una paraula en la meva transcripció (agrairé la col·laboració d’algun expert en paleografia moderna per salvar la llacuna) sembla clar que aquesta nota fa referència al que Dani Cortijo en el seu bloc d'Altres Barcelones explicava en relació a la funció senyalística en èpoques bèl·liques del costum de fer volar estels.

És curiós que gràcies a aquest apunt, com en tants altres ja fets, he pogut copsar la importància del diccionari que rutinàriament consultava cercant termes més o menys antics en les meves lectures d’obres de l’època moderna. A partir d’ara quan l’agafi la reverència serà encara més gran... no hi ha res com estar informat!

BIBLIOGRAFIA:

CAMPABADAL I BERTRAN, MIREIA. Llengua i literatura catalanes a l’Acadèmia de Bones Lletres al s. XVIII a “Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona 2003”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. pp. 130-147.

COLON, GERMÀ I SOBERANAS, AMADEU-J. Panorama de la lexicografia catalana (de les glosses medievals a Pompeu Fabra). Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986 (2a ed., revisada, 1991)

LLUCH, ERNEST. La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996.

PUIG I TÀRRECH, ARMAND. Les traduccions bíbliques catalanes en el segle XIX a "Butlletí de l'Assossiació Bíblica de Catalunya" nº 82. Tarragona, 2003. 

22 comentaris:

  1. Interessantíssim l'apunt, Galderich, com sempre.

    I això ens demostra que encara hi ha molta feina a fer en la recerca de la nostra història dels darrers segles.

    ResponElimina
  2. Jo m'he fixat només en un aspecte. Tu, en canvi, has redactat un apunt d'introducció general a l'obra que serà referència obligada per als presents i futurs interessats en el Belvitges. Quina por col·laborar amb gent com tu! :)

    ResponElimina
  3. Víctor,
    La feinada la tenim sobretot en el s. XVIII i principis del s. XIX que encara són una mica tabú per a la nostra historiografia.
    Malgrat tot, qui té feina ets tu buidant el diccionari...

    ResponElimina
  4. Gazo,
    Com diu una de les primeres parèmies que cites de la lletra A: "Qui molt abrassa, poc estreny. ref. Quien mucho abarca, poco aprieta. Difficile est continere quod capere non possis."
    I espera't amb les futures col·laboracions que això només ha fet que començar (de fet ja fa un cert temps que ho fem!)...

    ResponElimina
  5. A mi me pasa lo mismo con los diccionarios y enciclopedias; soy adicto. Tener un diccionario en la mano es como tener un trozo de plástico de burbujas...
    Me ha encantado el desarrollo del artículo donde contenido, continente y procedencia le dan una dimensión mas allá de la de ser un simple diccionario, además de ser una pieza importante en el desarrollo del catalán.

    Como gatófilo me han llamado la atención los refranes que contienen la palabra gato. Me quedo con la traducción latina de "De nit els gats son pardos: Nocte nihil interest inter mulieres"

    Saludos bibliófilos y gatófilos

    ResponElimina
  6. Lamberto,
    M'ha agradat el parel·lelisme amb el plàstic de bombolles. Temptacions massa fortes...
    La dedicatòria gatuna es deu a que precisament sou molts els gatòfils que en feu bandera!

    ResponElimina
  7. Esplèndid!

    sobre la paraula que falta, jo suggeriria:

    o pesta ab que l' bon deu l'amanassaba

    després de "pesta" potser volia continuar amb "per què" però va preferir "amb què".

    ResponElimina
  8. Llibreter,

    Gràcies per la interpretació que dones que crec que és la definitiva. El problema amb les transcripcions es que et pots quedar encallat sense resoldre un signe com ha estat aquest cas.
    Així, podríem transcriure la nota enigmàtica com:

    "mostrabas en lo cel alguna cometa,
    lo poble consternat guerra auguraba
    o pesta, ab que l’ bon Deu l.amenassaba"

    Gràcies per tot.

    ResponElimina
  9. Galderich.

    Precioso ejemplar en todos los sentidos.

    Es difícil pensar en una labor más ingente, que elaborar un diccionario, y por otra parte pocas lecturas provocan tanto placer.
    Si el diccionario es trilingüe, el trabajo y el placer se multiplican.
    ¡ Felicidades por tan importante adquisición!
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Fascinant!! Jo també sóc de les persones que gaudeixen mirant i remirant paraules als diccionaris i aprenent cada dia un mot o una frase. Quan estudiava a la universitat, vaig tenir un professor que em va ensenyar a fruir de la bellesa del llenguatge i, sobretot, de la seva precisió, que, malauradament, s'està perdent. M'ha agradat molt la vostra crònica, malgrat que el meu desconeixement sobre els aspectes que tracteu no em permet aportar res però, en canvi, em dóna la llicència per lloar les petites (o grans joies) que exposeu.
    Esther

    ResponElimina
  11. Marco Fabrizio,

    Sempre he admirat els que confeccionen un diccionari per les seves dificultats. L'obra que més m'admira, però, és l'Enciclopèdia francesa...!

    ResponElimina
  12. Esther,

    Els diccionaris són d'aquests petits plaers que ens permeten capbussar-nos per les seves pàgines. A més ens permet jugar al diccionari com a entreteniment de tota la família inventant definicions de paraules reals!

    ResponElimina
  13. Em quedo sorpresa que el 1805 hi hagués reculls d'aquesta mena! (tan complets vull dir)

    ResponElimina
  14. La tradició filològica ja veus que arrenca de fa molt de temps. Et recomano els blocs d'en Pàmies (paremiologia) i el del Puigmalet (Gazophylacium o diccionaris prefabrians)

    ResponElimina
  15. Galderich, me ha costado cuatro días leer (y entender) esta entrada tan erudita, pero ya sólo por pensar que puedas o podais saber todas esas cosas sobre un libro, me quito el sombrero...
    El libro parece una joya y me ha encantado el texto de Capmany contra los franceses, que no se quién era este tipo, pero es gracioso y como ya sabes que soy muy fantasiosa, ya os imagino a ti y a toda tu troupe de sabios seguidores, en una serie que me encanta, "Bones", que va de una antropóloga forense.
    Lo vuestro con los libros es una nueva dimensión para mi, hasta ahora me había quedado con la estética y el contenido...

    ResponElimina
  16. Interesantísima entrada amigo Galderich.

    El ejemplar es estupendo en condición original. Bella y elegante encuadernación: si le das un poco de cola neutra sobre los despellejos de las cofias y lomo, la lavas después con jabón neutro y acabas dándole cera de la BNF te quedará un ejemplar espectacular y soberbio pues esa piel es muy agradecida. Y su interior impoluto hacen un conjunto tentador.

    Hay un blog de un canadiense que colecciona diccionarios. Lo cacé ayer en una entrevista en Le Bibliomane Moderne, muy interesante.

    Eres más afortunado que yo: ¡hace quince días perdí un ejemplar del Diccionario Valenciano-Castellano del notario Carles Ros, Valencia, 1764, Benito Monfort que se subastó en Barcelona en S&Ll. No imaginé que pudiese subir tanto.

    Saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  17. Me interesa los consejos para el arreglo del libro, por favor ¿qué es cera BNF?.
    ¿Y para limpiar uno forrado de pergamino, hay algún método facilito...?

    ResponElimina
  18. Estimada Pombolita:

    Cera BNF es la cera de restauración que vende la Bibliothèque Nationale de France. Es cera neutra basada en aceite extraido de pezuña de vaca. Se puede conseguir fácilmente haciendo el pedido por internet en la página web de la BNF. ¡Francia maravillosa donde su Biblioteca Nacional proporciona al amateur hasta cera para restaurar las encuadernaciones de sus libros!

    El pergamino es fácil de limpiar: solución de jabón neutro y agua y frotar con un paño para que vaya saliendo la suciedad acumulada.El paño quedará negro. No acercar nunca el pergamino a fuentes de calor pues encogerá.

    Espero te sea de utilidad.

    Saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  19. Pombolita,
    Quatre dies no és res. Entenc que són apunts una mica complicats perquè intento dir-ho tot en les mínimes línies possibles... i en fi, encara no sé com hi ha gent que llegeix els meus apunts, però... Estic una mica acomplexat! ;-)
    El que és bo d'internet són les dimensions noves que es troben i que desconeixíem!
    Sobre la consulta que li fas al Diego Mallén ja quedarem i et passaré la cera que em va facilitar quan el vaig visitar a València. És un plaer tenir un amic com el Diego per moltes raons i ja veus que ha contestat sense problemes les teves consultes. Què més es pot demanar?

    ResponElimina
  20. Diego,
    Amb la cera que em vas passar i els consells tant detallats em llançaré a una petita intervenció, que em fa pànic perquè el tema de les manualitats fines no són el meu fort. Em sembla que quedaré amb la Pombolita per assejar aquests consells que no aniran malament per als meus llibres.

    Sobre el preu dels diccionaris cada vegada es veu que estan pitjor. Hom no es pot refiar dels preus de sortida. Però tranquil, tornarà a sortir el diccionari d'en Ros... i més bé de preu!

    Gràcies pels teus consells sobre el manteniment dels llibres. Són molt bons i el que és millor, respectuosos amb les peces.

    ResponElimina
  21. Diego,

    Sobre la pàgina del canadenc la miraré però per a diccionari catalans tenim el Gazophilacium... increïble! De fet aquesta entrada com has pogut veure anava en paral·lel en un apunt d'aquesta pàgina que la porta el gran Joan Puigmalet. Com diu la Pombolita, una altra pàgina d'una altra dimensió!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols