Un exemple de censura teatral, la Calle 43 (1950) del Maestro Jacinto Guerrero

Avui fa precisament 60 anys (l’1 de març del 1950) que a Madrid, en el Teatro de la Zarzuela (que era utilitzat en aquell moment per a revistes i alguna sarsuela), es va reestrenar l’espectacle de revista musical La calle 43, amb text de Joaquín Vela i Eusebio Sierra i música del mestre Jacinto Guerrero. L’obra ja s’havia estrenat el 10 de juliol del1940 a Madrid, amb molt d’èxit de públic. Fins i tot es va repartir una copeta de Licor 43 entre els assistents a l’estrena!

El que avui ens porta a comentar aquesta obra i aquesta estrena és, però, el procés de censura que va haver de passar la segona tanda de representacions, abans de pujar als escenaris. No és que fos un tràmit diferent del que passaven la resta d’obres, sinó que el comentem perquè disposem de part de la documentació que acompanyava aquest tràmit.

Pel que fa al text de l’obra hem de suposar que ja havia passat la censura quan fou estrenada el 1940 i per tant ja devia comptar amb el nihil obstat del Règim i es devia adequar a la Ley de Unidad Sindical del 26 de gener del 1939 (cualquier obra o espectáculo que se represente en el territorio nacional deberá disponer de hoja de censura, qualquiera que sea su caràcter, hecha excepción solamente de las obras consideradas “clásicas” y la de la represión de la masonería y el comunismo).

 

Desconeixo totalment l’argument del llibret però haig de reconèixer que em sobta el títol de La calle 43. Com bé insinua l'Allau en els comentaris l'obra havia de ser una sàtira o un homenatge al musical cinematogràfic 42nd Street. El vestuari, però, jo el veig inspirat en segles passats i l'Allau com a vestuari luxós. De fet, les crítiques del moment van destacar la part del vestuari. De la música tampoc us puc dir res, perquè no l’he trobat disponible a la xarxa, però sí que em consta que fou reeditada l’any 1999 per la Fundación Jacinto e Inocencio Guerrero i Sonifolk, conjuntament amb altres composicions del mateix músic.

El Maestro Jacinto Guerrero (1895-1951) fou un compositor prolífic que va gaudir de molt d’èxit en el seu moment. Es va dedicar sobretot a la sarsuela (Los gavilanes és potser la seva obra de més renom, juntament amb La rosa del azafrán) i la va alternar amb la revista i altres gèneres còmics.

 

A través d’aquest document de censura podem analitzar el procés que en aquell temps seguia una obra de teatre abans no fos estrenada. Així, doncs, primer hi havia la censura sobre el text i després sobre el vestuari per tal de vetllar per la moral pública, que és el cas que ens porta a aquí. D’aquest darrer pas se n’encarregava la Dirección General de cinematografia y teatro de la Subsecretaria de Educación Popular del Ministerio de Educación Nacional.

En la tesi de Juan José Montijano consta que hi havia unes normes que especificaven que en los espectáculos de revistas exigirás el correspondiente certificado de censura, el libro sellado por la Delegación Nacional de Propaganda y el figurín de trajes igualmente visado que contiene los dibujos de los vestidos en cada cuadro. Exigirás igual que en los espectáculos de variedades el ensayo general.

 

Aquest document, anomenat Guia de Censura, constava d’una carpeteta ja impresa (22 x 16 cms.) de color sépia, damunt la qual s’enganxaven les pòlisses burocràtiques preceptives (en aquest cas per import de 3,15 ptes.). També hi figura el número d’expedient (1020-40), el número de guia (en aquest cas és la número 2, cosa que indica potser que la primera no va passar la censura), qui feia la petició de passar la censura (D. José Manuel de Mata), quina obra era i de quins autors i també el nom de la companyia (en aquest cas, la del músic i autor Maestro Guerrero). Tots els papers que integraven el dossier tenien la mateixa dimensió que aquesta carpeta i anaven a dintre sense grapar, ni estar subjectats de cap manera, cosa que podia facilitar que es perdés part del contingut, com així ha estat.

 

És significatiu -per dir-ho d’alguna manera- llegir les Condiciones particulares especificades a l’interior de la coberta, en les quals es fa un èmfasi especial als espectacles de revista (molt populars en aquells temps en què els espais i els temps de diversió eren escassos) ja que calia fer constar tot el repartiment, qui feia què i com anava vestit cadascú. L’aprovació sempre quedava en suspens fins que els censors assistien a un assaig general. En funció de com anava i de si el que s’aportava a la documentació s’ajustava o no a allò que es veia dalt de l’escenari, finalment s’autoritzava l’espectacle, o no. A més a més d’aquest pas previ, durant les representacions de tant en tant feia acte de presència un censor per supervisar que l’obra realment seguís el que s’havia estipulat prèviament. Aquesta “imprevista” presència del censor (que tothom coneixia) és el que ha donat peu a les mil i una anècdotes dintre del món del teatre i de com s’intentaven escapolir de les limitacions del moment.

 

La documentació que ens ha arribat d’aquest expedient 1020-40 està incompleta, ja que té mancances importants com són el repartiment d’actrius i actors i el vestit corresponent a cada número i els esbossos del decorat. Conté, efectivament, només 13 dels 40 figurins amb què comptava l’obra. És de suposar que una vegada acabada la representació aquest tipus de documentació es perdia o es repartia entre els participants de l’obra o quedava arxivat vés a saber on!

Els tretze maniquins que ens han arribat tenen molta gràcia ja que el traç del dissenyador és molt espontani i molt clar, molt a la manera del que fan encara actualment els estilistes de la moda. En un moment en què les fotocòpies i els escànners no existien, hem d’admirar la feinada que suposava al dissenyador de la roba haver de fer els diversos dibuixos amb els duplicats i triplicats, tal com requeria la burocràcia de l’època. Cadascun d’aquests maniquins va timbrat amb la marca d’un segell de goma de la direcció de la Gran compañia de Revistas del Maestro Guerrero i el segell de la censura on consta l’expedient i el número de maniquí aprovat.

El que sí ha sobreviscut d’aquest expedient és el paper de la Inspecció que aquesta representació va ocasionar i que està signat pel delegat Provincial de la Inspecció censora. És rellevant conèixer algunes dades del censor, ja que són significatives del perfil polític que tenien els que ostentaven aquesta mena de càrrecs. Es tractava de José Maria Díaz Aguado, que havia estat militant des del 1934 de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) abans de la fusió amb Falange (1934), que havia participat en un atemptat fallit -en el qual va morir un guardaespatlles- contra Luís Jiménez de Asúa (catedràtic de Dret Penal de Madrid, vicepresident primer de les Corts i defensor de Largo Caballero pels successos d’octubre del 1934)  i que havia preparat un intent d’alliberament de la presó d’Alacant de José Antonio Primo de Ribera el 1936.

Així, doncs, Jose Maria Díaz Aguado, fou qui autoritzà l’obra una vegada que havia assistit a l’assaig general, però amb unes observacions al dors que són ben curioses i que ens permeten veure com pensava un censor del moment. En aquestes observacions s’indiquen els retocs que cal fer per poder tenir el vist –i- plau per estrenar. Us les reprodueixo (malgrat que les teniu a la fotografia ampliable) perquè val molt la pena:

1º En el numero “La danza del Fuego” las señoritas llevaran el justillo, ajustado, de forma que al levantar los brazos en los movimientos del baile, no se suba éste y puedan versele los senos.
2º En el numero de la “Conga” todas las artistas se bajaran la faja que les ciñe las caderas, hasta casi medio muslo, a fin de que no se les vean las bragas. Este mismo detalle se observara en todos los trajes de la obra.
La Srta. Ruiz se cerrará, mas abajo de la entrepierna, la falda, que luce en este numero, para que tampoco se le vea la braga.
3º El traje, la “Cotelera” que luce la Sra. Ruiz, se ajustarà esactamente al figurin, o sea que este traje debe tener tul largo hasta los pies.

Com podem veure, un document senzill, que en el seu moment era rutinari i burocràtic -i precisament per això estava condemnat a la destrucció-, ens explica la lògica del funcionament de la censura que vetllava per la moral pública i que centrava l’atenció fins als mínims detalls, perquè no hi havia res que fos irrellevant i res no escapava a l’implacabilitat del règim.

BIBLIOGRAFIA:
MONTIJANO RUIZ, JUAN JOSE. Historia del teatro olvidado: la revista (1864-2009) (Tesi doctoral de la Universidad de Granada, Facultad de Filosofia y Letras, Departamento de Literatura Espanyola). Granada, 2009. (pp. 460-465)