Cantos Spirituals Negros (1951) d'Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa, la reivindicació del jazz a Catalunya

Ara fa un any que en Lluís, la Eulàlia i l'Enric van retre un homenatgenohomenatge a Josep Maria Fonollosa en motiu dels 20 anys de la seva mort. No m’hi vaig afegir perquè si no tinc res a dir, ni a aportar, no publico res malgrat que les xifres rodones m’agraden quan serveixen per rescatar de l’oblit persones i dates que s’ho valen. I és que, reconeixeu-m’ho, la temàtica del bloc és força limitada i això fa que la participació als homenatges només és possible quan hi ha lletra impresa pel mig, que jo pugui donar a conèixer. Malgrat això, durant aquest any i gràcies a la badada en el preu per part d’un llibreter, vaig poder comprar una petita obra en la qual hi havia participat directament Josep Maria Fonollosa. Així doncs, de qui feia uns mesos no podia dir res, malgrat que m’agradés el que havia llegit i après -com gairebé tothom gràcies a l’Albert Pla- ara em permetia descobrir-ne la faceta de traductor.

Coberta

El llibre, a més, ens situa en un moment molt interessant de la cultura catalana que és el punt de sortida de la llarga postguerra, quan hom ja començava a albirar certs canvis intel·lectuals renovadors després d’una dècada castrant d’un ambient fosc generalitzat. És l’època de diverses iniciatives artístiques i literàries que van buscar les primeres esquerdes del Règim i a partir de l’alegalitat intentaven enllaçar amb el que hi havia hagut abans de la guerra per buscar nous camins, diferents dels oficials. És el moment de la revista Ariel (1946-1951), de Dau al Set (1948-1955) i de l’editorial Cobalto (1947-1953), sobretot la seva segona època.

L’editorial Cobalto (1947-1953) fou fundada per Josep M. Junoy, Rafael Santos Torroella i M.Teresa Bermejo. Va néixer amb la idea de publicar estudis sobre art, adreçats a un públic burgés i col·leccionista. La idea inicial era la d’editar una revista d’art, però malgrat el format no es deia revista per no tenir problemes amb la censura. La publicació dedicada al surrealisme, en una primera anàlisi després de la Guerra Civil, provocà un gir de l’editorial, a partir del qual Rafael Santos Torroella potencià l’art contemporani, García Lorca i altres temàtiques que no agradaven a Josep M. Junoy, que abandonà Cobalto el 1948.

Il·lustració impressa i acolorida per Josep Guinovart

El llibre d’avui, Breve Antologia de los cantos spirituals negros, fou publicat per Cobalto el 1951 dintre de la col·lecció La calle desierta, anomenada així per expressar el sentiment d’absència generalitzada i de depauperació cultural de l’època. A més del llibre de què avui parlem, només se’n va publicar un altre dintre d’aquesta col·lecció malauradament: Em va fer Joan Brossa de Joan Brossa, amb un dibuix de Joan Ponç (però ja parlarem d’aquest llibre algun altre dia). Cantos spirituals negros compta amb una il·lustració que representa una família negra i correspon a l’època figurativa de Josep Guinovart. En l’exemplar que analitzem, en ser de la tirada limitada, la il·lustració fou il·luminada a mà amb aquarel·la per Josep Guinovart mateix, amb els colors característics que desenvolupà posteriorment en la seva obra abstracta.

 Exemplar del tiratge "popular" que estava a la venda a Todocolección amb els marges més retallats i la il·lustració sense aquarel·lar

Aquesta il·lustració és molt característica de la primera etapa d’en Josep Guinovart en el que el primitivisme i la síntesi formal en foren les seves principals característiques. En certa manera era l’intent, compartit per Sucre, Brotat, García-Llort-, Vilacasas, Ponç, Ràfols-Casamada... de tornar a un Paradís Perdut mític a través d’aquest primitivisme. De fet la temàtica dels spiriruals negros són una bona mostra d’aquesta enyorança a la manera que en aquesta època la intel·lectualitat enyorava una època republicana perduda. Guinovart el mateix 1951 ja va col·laborar amb Cobalto en un llibre luxós, Homenaje a García Lorca, fet amb aiguaforts que versa precisament a l’entorn d’un mite de la República.

Justificació del tiratge

Com editorial adreçada a un públic burgés amb recursos econòmics suficients, les publicacions de Cobalto tenien diversos tiratges en funció de numeracions bibliòfiles. La col·lecció La calle desierta no fou una excepció i per això d’aquest llibre s’editaren 400 exemplars en offset i 20, numerats amb números romans, en paper Biblos de la casa Guarro. Si comparem la tirada de luxe amb la normal, podem veure que la tirada numerada té els marges més amplis per les vores externes, el que provoca que el text estigui lleugerament descentrat cap al llom i la part superior.

Dues pàgines del mateix llibre amb el número 15, el que demostra el desgavell de compaginació que patí el llibre

Aquest exemplar concret correspon al nº XV i té una anomalia que presumiblement devia tenir tota la tirada, i és que el primer plec està mal compaginat, de manera que hi ha una alteració en l’ordre de les pàgines que en l’edició venial no hi és. És un error poc comú i ens ha sorprès trobar-lo en una edició de luxe, ja que justament les impremtes tipogràfiques solien reservar la tasca de la compaginació a persones expertes que no feien aquesta mena d’errades bàsiques. I més sorprenent és encara que s’hi donés difusió –tal com indica la dedicatòria manuscrita,ja que era una equivocació de la impremta i hauria hagut d’assumir l’error propi i repetir la tirada. Però hem de deixar-ho aquí ja que seixanta anys més tard no és possible anar més enllà per esbrinar el perquè d’aquesta doble anomalia.

Portada amb el nom senser del llibre: Breve antologia de los cantos spirituals negros

Els autors de la selecció de Cantos spirituals negros foren Alfredo Papo i José María Fonollosa. Alfredo Papo és potser el primer gran especialista sobre jazz que ha tingut Catalunya i ha estat un dels màxims difusors de la música afroamericana al nostre país. Va col·laborar en revistes i publicacions com Crítica, Imágenes, Ritmo y Melodía, Destino, Club del Ritmo i La Vanguardia. Va realitzar programes de jazz a Ràdio Barcelona i Ràdio España i va escriure molts estudis sobre un tema que era la seva passió. Fou membre del comitè organitzador del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. A més, fou un dels refundadors del Hot Club de Barcelona -que en aquella època aglutinà els moviments d’una avantguarda que començaven a treure el cap. Entre els llibres que va publicar destaca el que va fer amb la fotògrafa Anna Tubau, anomenat Jazz para cinco intrumentos (1975) a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen.

Per una altra banda José María Fonollosa fou també un coneixedor del món de jazz i les traduccions de les cançons que va fer en aquest llibre (malgrat que la comparació textual no sigui el meu fort...) són molt lliures, intentant explotar més la bellesa lírica que la fidelitat a les paraules originals. Aquest llibre fou la darrera tasca que realitzà abans de marxar cap a Cuba on s’estigué durant deu anys i d’haver publicat els seus dos anteriors poemaris, La sombra de la luz (1945) i Umbral del silencio (1948). La seva figura no fou recuperada fins quaranta anys després, amb la publicació de Ciudad del hombre: New York (1990). De fet, després de tenir en preparació diversos llibres que no veieren la llum pública, en aquesta obra desenvolupà unes composicions força amorals i escèptiques que l’heterodox Albert Plà va saber explotar molt bé.

Però tornant al llibre d’avui, cal concretar que el contingut versa a l’entorn dels cants espirituals negres com a base fonamental del blues i posteriorment del jazz. Malgrat que figuri conjuntament l’autoria de José María Fonollosa i Alfredo Papo, és de creure que la traducció fou obra de José María Fonollosa mentre que la selecció i la nota introductòria d’Alfredo Papo, amb una revisió conjunta del llibre. Dels 18 cantos spirituals negros de què es compon el llibre hi ha el text original anglès i la versió castellana, però en canvi només es reprodueixen dues partitures.

Al final del llibre s’inclou una bibliografia i una molt interessant discografia per a què els interessats poguessin aprofundir en la temàtica del llibre. El llibre es publicà al mateix any en què els dos autors també van col·laborar als exemplars de febrer i octubre de Blues que la revista Dau al Set va dedicar a aquest gènere literari. Potser fins i tot ens podríem aventurar que el llibre que analitzem fou una conseqüència del número Blues de febrer de Dau al set.

Coberta de la revista Dau al Set de febrer del 1951 dedocat añ Blues amb il·lustració de Joan Ponç

Els comentaris encertats sobre la música que hi ha a la introducció van acompanyats també d’una exaltació del valor literari de les lletres com a literatura popular, quan afirmen que esta breve selección, aunque no puede ser tan representativa como quisiéramos, acaso sirva para sugerir algo de la riqueza y el lirismo, a la par humilde y exaltado, que poseen los cantos espirituales. Cada cual debe desarrollar después, por sus propios medios un mayor conocimiento de esta manifestación poética, pues se bifurca en múltiples matices que, la brevedad de estas páginas no nos permite recoger en su justa medida. En los spirituals hay cantos de dolor, cantos de gozo, reminiscencias bíblicas, alusiones a la muerte, a la vida eterna, exhortaciones al arrepentimiento... Todo ello presidido por un sentir ingenuo, desahogo de almas sencillas y esperanzadas, que los hace aún más estimables. El negro emplea términos de pura expresión terrenal para referirse a las cosas celestiales, ya que allí cree poder encontrar todo aquello de que ha carecido durante su paso por la tierra.

Discografia final que els autors van recomanar

El contingut del llibre és doblement interessant perquè a l’inici dels anys 50, quan el que manava musicalment eren els cuplés, les sarsueles i els cantants de veu d’agulla, el jazz fou vist com una música internacional que connectava amb la modernitat enlluernadora que havia estat estroncada. Fins i tot, Alfredo Papo i José María Fonollosa a la introducció es permeten una lectura sobre l’actualitat del país, encara que sigui molt veladament, en dir que la angustia que se refleja abundantemente en la mayoría de los cantos espirituales negros no expresa, como se pudiera creer a primera vista, la del pecador cercano al arrepentimiento. La angustia negra es la del hombre que sufre un terrible martirio y que grita su desesperación, aguardando su libertad y su triunfo, no solo en el Paraíso verdadero, sino también en el “Paraíso” que pudiera ser, que habría de ser, un mundo terrenal mejor. Aquesta lectura alliberadora d’una realitat opressora es podia fer perquè el franquisme utilitzà la situació de les comunitats negres per retreure que els EUA no eren una autèntica democràcia, on les coses no eren com a Espanya que no hi havia racisme...

Dedicatòria d'Alfredo Papo a Joaquim Horta

Aquest exemplar, a més, ens guarda una sorpresa, ja que està dedicat per Alfredo Papo a un altre personatge heterodox de la nostra cultura i gran coneixedor del jazz a Barcelona: A Joaquin Horta, estas pálidas reconstituciones de un arte vivo. Con toda amistad. De Joaquim Horta, Ignasi Riera ha dit que d'aquí a uns quants anys, algú, potser un antropòleg japonès, es posarà a llegir papers sobre un país, qui sap si ja esborrat de l'atles de la història, que diuen que es deia Catalunya, i llegirà el nom d'un personatge anomenat Joaquim Horta. L'antropòleg, perplex, haurà de desxifrar si es tracta del Joaquim Horta editor, que en anys de prohibicions encadenades editava J.V. Foix, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Perucho o Gabriel Ferrater, entre d'altres; el mateix que temps a venir havia de fer-se càrrec dels "Quaderns de Teatre" de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona; o si es referia al Joaquim Horta que redactava els articles sobre jazz a l'Enciclopèdia Catalana (...); o si és el Joaquim Horta vinculat amb el departament d'edicions d'un dels col·legis professionals més importants de Catalunya –el Col·legi d'Arquitectes (...); o si es parla del Joaquim Horta traductor, amb Manuel de Seabra, del gran Vladímir Maiakovski al català; o si es refereix a l'Horta definit com el "camàlic" de la Cultura Catalana (...) o bé el Joaquim Horta que (...) passava a fer-se càrrec del departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica.

En definitiva, aquests Spiritiuals negros, recullen tots els anhels d'una intel·lectualitat que intentava trencar les cadenes de l'Espanya franquista i també de la societat que els envoltava. Us adjunto l'enllaç al meu Spotyfi on tinc un apartat amb dotze de les peces que Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa van seleccionar interpretats pels més diversos cantants. Que en gaudiu tant com ells en gaudiren amb les seves audicions.