dimecres, 2 d’octubre de 2013

Tu, poemes d’adolescència (1934) de Josep Janés, la maduresa literària i estètica d’un jove editor



Els aniversaris de números rodons ens serveixen per revisar fets i sobretot la trajectòria de persones a les quals el pas del temps deixa una mica oblidades, malgrat haver estat importants per al nostre passat i fins i tot per al nostre present. Un dels casos que estem vivint ara és el de Josep Janés Olivé (1913-1959) qui, tot i d’haver estat un dels grans dinamitzadors del món editorial català en temps de la República i de la postguerra i després d’una mort prematura, el seu nom restà només en la memòria col·lectiva a través de l’Editorial Plaza y Janés.


Coincidint amb aquest aniversari l’investigador del món editorial i blogaire del molt recomanable Negritasycursivas Josep Mengual ha publicat a l’Editorial Debate un magnífic estudi titulat A dos tintas, Josep Janés poeta y escritor -presentat recentment- i que completa les investigacions prèvies de l’estudiosa i professora universitària Dra. Jacqueline Hurtley. És un estudi en què retrata la vida sobretot professional de Janés des dels inicis fins a la seva mort d’accident de cotxe. Una de les coses que ens crida l’atenció llegint aquest llibre, que no per erudit deixa de ser molt amè, és la tasca constant de Josep Janés en el món editorial des de l’adolescència en mil i un projectes de tot tipus.


Resulta sorprenent però molt eloqüent del seu temperament, com Josep Janés va ser capaç d’adaptar-se a cada circumstància històrica (República, Guerra Civil i primer franquisme) amb una autèntica obsessió de lluitar per la cultura literària del país, malgrat les circumstàncies ben adverses de molts moments. I també com -enmig de circumstàncies ben difícils- fou capaç de lluitar pels seus amics literaris, més enllà del que dictaria la prudència. Per això, en plena Guerra Civil, va moure cel i terra per aconseguir l’indult per als escriptors falangistes Luys Santa Marina i Fèlix Ros, buscant a la desesperada que molts altres intel·lectuals signessin una petició compromesa.


I fou també ell qui, quan durant el primer franquisme -després d’una curta temporada a la presó i després d’un també breu exili, ja que havia dirigit el Servei de Cultura  al Front- va moure cel i terra per facilitar el retorn d’intel·lectuals com ara Carles Riba, o intentar solucionar els problemes amb què es trobaren Josep Maria López-Picó i Agustí Esclasans, per posar només uns quants exemples.  En aquests casos i en d’altres feu gestions directes davant les autoritats franquistes, amb cartes de recomanació dels falangistes que prèviament havia ajudat. A més d’aquestes intervencions directes, des de la seva editorial va recolzar donant les primeres feines a intel·lectuals que retornaven de l’exili o bé que sortien de la presó. Es tractava ben sovint d’encàrrecs de traduccions i altres treballs literaris molt ben pagats per l’època, tot i que sovint no s’arribaven a publicar.


Ara bé, els diversos articles que s’escriuen arran d’un centenari solen glossar la figura de l’homenetjat, però comporten rara vegada que algú pugui fer afirmacions destraleres –per dir-ho d’alguna manera-, sense esmentar cap font, ni haver comprovat, ni contrastat cap dada. Aquest és el cas de l’article publicat per Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia i titulat Janés i la 5a columna. En aquest article, després de barrejar noms de membres irrefutables de la 5a columna barcelonina amb el de Josep Janés, n’insinua la participació activa en la reraguarda franquista de la Guerra Civil i emmarca les seves activitats professionals i personals durant el primer franquisme com a vinculades als serveis secrets, sense aportar cap mena de documentació ni testimoni, i fins i tot en una ostentació de frivolitat o de mala intenció, arriba a insinuar incidiosament: O d’on sortien els generosos fons que repartia (potser a canvi de confiança i, així, de contactes i informació) a base d’encàrrecs entre els lletraferits de l'exili interior? Afirmació més que gratuïta, ja que els segells editorials de Janés van tenir de seguida un bon acolliment del públic i un èxit notable.
Aquest article -que ha aixecat moltes ampolles per injustificat i injustificable- diríem que el que delata és la incapacitat de l’autor per entendre un personatge que, tal com demostra àmpliament Josep Mengual en el seu llibre, es movia per vincles d’amistat i d’abnegació intel·lectual.

Presència de Catalunya. Barcelona, Serveis de Cultura al Front, 1938. Llibre editat per Josep Janés

I és que, de fet, els contactes que Janés establí amb tothom del món literari, de les més diverses ideologies i que estaven a les antípodes els uns dels altres, li van permetre que col·laborés des de l’inici amb les carreres literàries d’autors catalans com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Salvador Espriu, Pere Calders o castellans com Antonio Rabinat, Antonio Buero Vallejo, Paco Candel, González Ledesma, Juan Goytisolo o Camilo José Cela per posar només els exemples més coneguts. I aquesta amistat diversa li va comportar diversos problemes, com es pot intuir en la nota que L’Esquella de la Torratxa va incloure en el seu número 3065 del 27 de maig de 1938, en motiu de la publicació del llibret Presència de Catalunya publicat pels Serveis de Cultura al Front que com ja hem dit Janés dirigí durant la Guerra Civil. En aquesta nota es deia amb ironia que el llibre era destinat a recordar als combatents el paisatge i l’ànima de la pàtria. Una idea magnífica. El volum és una tria de versos i proses dels literats catalans, exaltant tots la terra nostra. Felicitem l’editor per la tria. I li proposem que, ultra enviar-lo als soldats, enviï també el llibre a la majoria dels autors seleccionats, els quals, pobrets!, a l’estranger, aquesta presència de Catalunya els seria un gran consol.

 
 EDGAR A. POE. Els assassinats del carrer Morgue. Barcelona, Quaderns Literaris, 1934 (Traducció de Carles Riba i il·lustració d'Enric Cluselles (´Fotografia El Gabinet Negre)

La diversitat de contactes que va mantenir al llarg de la vida i des de ben jove, li arribà gràcies a la seva tasca com a editor, que des d’un inici estigué vinculada a diversos diaris, revistes i editorials, com la de Quaderns literaris que pretenia editar una obra literària cada setmana en edicions econòmiques però sense perdre qualitat. D’aquesta col·lecció de llibres de butxaca Andrés Trapiello ha dit que era tipográficamente magnífica, anterior en meses a la aparición de los libros de Penguin, y no inferior a éstos y superior a los de Austral que aparecerían tres años después (...) un ejemplo de modernidad en lo que iban a convertirse los libros de bolsillo.

Primeres edicions d'Ariadna al laberint grotesc i Letizia de Salvador Espriu, dos llibres publicats per un jove Josep Janés amb el segells de Quaderns Literaris i Biblioteca de la Rosa dels Vents

En època republicana els seus projectes es van desenvolupar en català, però en la postguerra -per causes òbvies- hagué de reempredre els projectes editorials inicialment en castellà exclusivament.
Un dels objectius de Josep Janés fou el de donar difusió tant a escriptors novells, com ja hem comentat, com a escriptors estrangers, sobretot anglosaxons. Això ho va dur a terme fins i tot en l’inici del franquisme, moment en què la literatura germànica era la que estava promocionada i l’anglesa més aviat mal vista. Com que havia d’editar a un ritme constant, va entrar en contacte amb molts il·lustradors i literats que li van fer les pertinents traduccions dels textos encarregats, vetllant per la qualitat.


Però no continuaré valorant la tasca editora i vital de Josep Janés, cosa de la qual ja s’ha encarregat àmpliament Josep Mengual en el seu molt recomanable llibre, que ens dona una visió biogràfica i sobretot cultural i política del moment que li va tocar viure. El que volem ressaltar, però, és que Josep Janés -malgrat ser un editor d’èxit fins i tot quan les dificultats econòmiques i socials podien posar en perill els seus múltiples segells editorials- tingué un tarannà diferent del d’altres editors del moment. Pensem a tall d’exemple en Lara, qui va dir en una entrevista a Del Arco: Yo he triunfado en la vida porque he dado muchos golpes bajos.

Així doncs ara volem comentar l’obra del Josep Janés escriptor en català, que va escriure només tres llibres de poesia segurament a causa de la feina absorbent de l’editorial: Tu, poemes d’adolescència (1934), Combat del somni (1937) i 12 puntes seques i un autoretrat de Grau Sala (1958). El que hem triat per comentar, però, és el primer dels tres llibres -Tu, poemes d’adolescència- del que n’havia publicat alguns poemes el desembre de 1933 l’Avui, diari de Catalunya, que ell dirigia. A més els poemes Tu i Il·lusió del Teu vestit de núvia van ser premiats el 6 de maig de 1934 amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, premi que va rebre de mans de Pompeu Fabra en una cerimònia al Palau de Música Catalana, en presència de Lluís Companys, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch i Gimpera. Arran de La Flor Natural que li fou concedida, Delfí Dalmau l’entrevistà per a la revista Clarisme on el nostre autor i editor parla dels seus inicis, de les seves maneres de fer, relacions personals, influències...


Amb aquests antecedents el conjunt del poemari fou imprès per la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs i de seguida tingué bones crítiques, com la que li dedicà Manuel de Montoliu entre altres. Aquest èxit inicial va animar Janés  a autopublicar-se’l en la col·lecció Quaderns Literaris que dirigia amb un gran refinament estètic. A més va fer una tercera edició el 1937. Però és precisament en la segona edició –publicada poc després dels fets d’octubre del 1934, el dia 11- que volem centrar l’atenció.

En el llibre es recullen les característiques que després caracteritzarien la cura que Josep Janés esmerçaria en l’edició de llibres. La coberta mateix és una de les millors que es van fer a Barcelona durant l’època republicana, en la qual el negre intens de fons es veu trencat pel perfilat en blanc tant del títol com del dibuix -una cara d’un adolescent de mirada fixa i intensa. La tipografia interna és la de la modernitat del moment, la Futura, el que reforçava un aire més innovador. El llibre fou imprès en paper Bernat Metge de Torres-Domènech i tingué un tiratge de 300 exemplars, tots numerats.


A més d’aquestes característiques hem d’afegir el fet que el llibre està il·lustrat  amb set xilografies que corresponen a les sis sèries de poemes i al colofó final. Són obra d’Enric Cluselles –conegut també com a Nyerra en els dibuixos més humorístics- i que foren aquarel·lades manualment. Enric Cluselles fou un dels xilògrafs de qualitat de la fornada republicana, el seu estil es caracteritza per unes línies molt primes i juntes, que confereixen a les masses de negre un toc vellutat molt característic. La col·laboració entre editor i il•lustrador va ser molt llarga, de fet fins al final de la vida de Josep Janés. La considerada millor obra d’Enric Cluselles és la que va il·lustrar el llibre Unitats de xoc (1938) de Pere Calders i que publicà el Servei de Cultura al Front, amb Josep Janés al capdavant.

Aquest exemplar conté diversos poemes copiats per un antic propietari que el llegí i rellegí

Literàriament l’obra de Josep Janés ha tingut una difusió irregular, en funció de les diverses antologies que s’han anat fet de la literatura catalana i això ha provocat que en l’actualitat gairebé mai sigui ressenyat. Malgrat això, us oferim un tast de la seva idiosincràsia, per això ens basarem en el que va dir Agustí Esclasans en el seu interessant pròleg al llibre: La dona, en aquesta pura lírica, és un pretext carnal i sensual per a les més pures cristal·litzacions transparents de l’ardor cordial i mental. (...) Cap més poeta català d’avui no té aquest do magnífic de sensualisme blanc, i àdhuc de sexualisme candorós, que ens presenta amb un cast impudor el cos i la nuesa de les verges adolescents, gairebé infantils, extremides sota la mà i la carícia dels àngels. No tot això és pas fruit de collites espontànies. La psicologia lírica de Josep Janés i Olivé s’ha macerat amb persistència constant i heroica, abans d’arrencar a cantar en vers... (...)
El jove poeta pur, inefablement enamorat, en mal d’adolescència sinceríssima, passa per tots els tons eròtics, en l’amor i el dolor, en el madrigal i l’elegia, com per les ordes d’una arpa en la música tenuíssima de la qual juguessin, orquestralment, però amb sordina, tots els matisos dels colors de l’arc-de-Sant-Martí.


Agustí Esclassans acaba dient que feia temps que en la lectura de l’obra d’un nou literat jove no havíem trobat un gaudi tan atraient com en aquest recull que ara veu la llum. No sabem quins destins preparen, en bé o en mal, la ruta del futur de l’autor de “TU”. Però li diem des d’ara, amb el dret que ens dóna la nostra cordial amistat, que esperem i confiem en ell més que en tots els altres. Malgrat que en aquella època en Josep Janés ja havia iniciat la publicació de la col·lecció literària de Quaderns Literaris, poca cosa feia preveure que acabaria editant uns 1.600 llibres, i que aquest mateix èxit editorial seria, molt probablement, la causa que publiqués només tres llibres personals.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

35 comentaris:

  1. Un entusiasme potser un pèl exagerat, però que agraeixo. I coincideixo plenament en que la poesia de Janés ha de ser rellegida i reevaluada perque és la seva vessant més desatesa. Puc imaginar com devia estar al damunt de l´edició del seu primer poemari Janés! Vist a la Fira del Llibre antic el Presència de Catalunya a només 20 euros. Pas mal.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Josep,
      Quan es va fer la presentació ja es va incidir en el tema de la seva poesia i com els poetes -com el cas de Fages de Climent o Jesús Liano, per exemple- poden quedar fora de la popularitat per un factor tant estrany com si algú t'ha inclós en una antologia de poesia catalana o no. En un món de capelletes com és el literari -no només a Catalunya, que consti!- és molt normal que poetes vàlids quedin fora de catàleg. El seu és un cas.

      Suprimeix
  2. L'autor de l'article que ha alçat tanta polseguera és Oriol Pi de Cabanyes, no Cabañes, com està (mal) escrit en aquest post. És important la precisió sempre i en tota circumstància, fins i tot per esmentar allò que ens desagrada. Quant a que no se citen les fonts no és ben bé cert, ja que és el mateix Janés qui escriu al diari falangista Solidaridad Nacional (8 de juliol del 1939), tal com és citat entre cometes a l'article "Janés i la 5ª columna", que va estar "intranquilo durante muchos días: mi situación militar era más que equívoca, y mis actividades al lado de Félix, interrumpidas por la detención de todos nuestros compañeros del grupo Luís Ocharán me hacía temer una doble intención en las palabras de Zugazagoitia". El grup Luís Ocharán era un grup quintacolumnista de Falange Española de Fet y de las Jons que operava a Barcelona durant la guerra.
    Janés era un bon poeta i un magnífic editor, però una cosa no treu l'altra. Les llums i les ombres no ens han de fer nosa a l'hora d'evaluar la realitat. Estem al segle XXI i la veritat, tard o d'hora, s'anirà sabent, o així ho hem d'esperar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Teresa,

      En primer lloc moltes gràcies per detectar el lapsus que he tingut en el cognom i que ja ha estat corregit.

      Sobre el tema que comentes i que en Josep Mengual ha replicat des del coneixement només comentar-te que jo si que vaig llegir l'article de Solidaridad Nacional i que és un clar exemple d'intentar salvar el mobles i alhora de restar importància a la participació activa dels intel·lectuals durant la Guerra Civil per tal de no carregar les tintes sobre unes persones que ho tenien molt cru com si va fer per exemple Miguel Utrillo en els seus articles significativament titulats "Fantasmones rojos" i que molt addientment fa poc ha publicat A Contravent.

      La lectura d'aquest article que no sé si està en xarxa em va fer buscar informació sobre el tema i en cap dels estudis que vaig consultar -que cita en Josep Mengual- hi apareix el seu nom. Quan ell deia que estava intranquil és lògic perquè demanar l'indult o rebaixa de pena per persones que estaven en una mala situació era un tema molt delicat i que no tothom és capaç de fer per no veure's marcat com a feixista en una època on això portava conseqüències nefastes.

      Us adjunto l'enllaç de resposta de la carta que va signar la família a La Vanguardia sobre el tema que no l'he posat per no allargar l'apunt:
      http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130818/54378633153/articulo-insidioso.html

      Suprimeix
  3. No sé si és el lloc adient per a una rèplica, però he llegit més d´una vegada el text de Janés a Solidaridad Nacional i també el de Oriol Pi de Cabanyes (confio no haver caigut en errata). Del segon no entenc, per exemple, que dediqui tant d´espai a parlar de Martínez Anido, però sembla donar a entendre una relació amb Janés de la que no tinc cap noticia ni ell tampoc la dona. Del primer text, que he llegit de Solidaridad Nacional, no en la versió abreujada que en publicà Félix Ros a Preventorio D, coincideixo amb altres analistes del text (Jordi Gracia, Jacqueline Hurtley) en que és clarament i inequívoca un text exculpatori de qui havia estat mà dreta de Pi i Sunyer, dirigia els Serveis de Cultura al Front durant la guerra, i havia estat empresonat i condemnat a mort. Si les paraules d´algú en aquestes circumstàncies s´han de prendre al peu de la lletra i no tenir en compte el context històric, és que no estem del tot al segle XXI. I doncs? Quina és la prova, l´indici? Hi ha testimonis, de Joan Bonet, per exemple, que els primers llibres que fa Janés a Barcelona s´esgotaven en quinze dies, i eren llibres cars. Ja sabem d´on treia els diners. No és por a evaluar la realitat, però no es sensat escriure coses d´aquest gruix en un diari com La Vanguardia sense fonts fiables.
    Però dir, com diu Pi de Cabanyes, que no sabem res del grup Luis de Ocharán després dels treballs de Domenec Pastor Petit (La cinquena columna a Catalunya, Espies catalans, etc.) i dels estudis de Joan Maria Thomàs sobre els feixistes i la Falange i del munt de bibliografia que ha generat el tema, és de debò molt sorprenent venint de qui ve. I un últim afegitó: la citació de que es sentia intranquil Janés, si es llegeix en el context, es veu clar: estava en situació militar irregular perque Pi i Sunyer el considerava imprescindible a la reraguarda i per això no era al front. Quan les dades no coincideixen amb el que volem dir tant si com no, què hem de fer? Suposar que Carles Pi i Sunyer també era quintacolumnista?? Amb Ros Janés s´hi relacionava des de força abans de la guerra, també, eren amics. Em pregunto per quin motiu a hores d´ara Pi de Cabanyes (ho he escrit bé?) no ha donat resposta a la carta al director de les filles de Janés que va publicar La Vanguardia. Ens hauriem estalviat aquest mullader absurd, però si Pi de Cabanyes té dades fefaents, que les doni, volem saber-ho. Disculpes, Galderich, si no és el lloc oportú per un missatge com aquest. Sempre pots esborrar-lo i em semblarà molt bé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Josep,

      Gràcies per comentar-ho i precisament l'apartat de comentaris dels blogs és un bon lloc per a tenir aquests intercanvis d'idees perquè milloren l'apunt en si mateix com és el cas del que comenteu tant la Teresa com tu mateix.

      La meva aportació documental al centenari -el teu llibre deixa poc espai a aportar- és l'article de l'Esquella de la Torratxa en la que persones com en Calders o Tísner, amics personals d'en Janés i alhora persones que ajudà quan tornaren de l'exili- insinuen que l'editor del llibre Presència de Catalunya ha utilitzat literats que no són fidels a la República. Una acusació com aquesta -encara que fos en conya- més l'ajuda a Luys Santa Marina i Fèlix Ros podia costar car...

      En fi, potser prefereixo pensar en algú obsessiónat en ajudar als amics per sobre de totes les circumstàncies a algú amb un doble joc, si això no es demostra documentalment.

      Suprimeix
    2. Molt ben vista la oportunitat de mencionar el text de L´Esquella, que desconeixia, i que posa de manfiest, al meu entendre, la mala baba d´aquesta capçalera envers els intel·lectuals no compromesos amb la República o que, amenaçats o esporoguits per les patrulles de control (o més aviat del descontrol), havien guillat. No crec que l´objectiu de la crítica fos Janés (a qui per cert aquestes mateixes patrulles havien anat a buscar a casa seva a L´Hospitalet). Perque la antologia en qüestió es omnicomprensiva, inclou clàssics i joves promeses (Verdaguer, Oller, Alomar, Ruyra, Salvat-Papaseit, Riba, Vinyoli, Josep Sol...), amb criteris temàtics i estètics però sense cap mena de distinció ideològica.

      Suprimeix
    3. Josep,
      Quan diuen que "felicitem l'editor per la tria" de manera sarcàstica el dard queda clar que anava contra en Janés.

      Suprimeix
  4. Molt interessant, polèmica inclosa. Crec que hores d'ara ja hauríem d'entendre que en temps complexos les conductes no són d'una peça ni ho poden ser si es vol sobreviure i ajudar els amics i parents a la mida de les possibilitats. Això val per a la guerra i la postguerra. Fa un temps escoltava Agustí Pons comentant que a la seva edat ja es veia incapaç de jutjar la gent que va patir la guerra civil però aquí sempre anem donant voltes als cavallets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Júlia,
      Una de les coses que pretèn la sèrie dedicada a la República -i que inclou volgudament una certa continuïtat en el primer franquisme- és mostrar la complexitat de l'etapa a través de les vicissituds dels llibres i dels seus autors. A la que rasques una mica les reduccions tòpiques d'una i una altra banda s'enfonsen perquè no tenen en compte ni el factor humà ni les circumstàncies que es van viure. L'empatia a vegades ajudaria a millorar les visions reduccionistes. Malgrat tot, estic segur que si l'Oriol Pi de Cabanyes hagués llegit el llibre d'en Mengual no hagués escrit el que va escriure. Contextualitzant hem de dir que el llibre dedicat a en Janés va apareixer un mes després de l'article polèmic que vaig estar a punt de ni mencionar-lo per no ampliar el tema però vaig creure, i no em vaig equivocar, que era interessant comentar-lo i enllaçar-lo.

      Suprimeix
  5. Una mica, ja forma part del panorama literari d'arreu aquests atacs tant professionals com ideològics, que busquen desprestigiar per motius sovint exclusivament personals o per buscar-se un espai en el món acadèmic. Jo no li donaria més importància si no fos perquè després ens quedem amb el que primer llegim. I és trist que això passi amb gent que se li suposa una mínima base cultural i intel·lectual.

    Jo sé directament per Antonio Rabinad la feina immensa que Janés va arribar a fer amb escriptors que van patir problemes per qüestions ideològiques, i ho sé, de manera més general per Jordi Gràcia.

    Bé, en tot cas, amb en Mengual i ara amb el teu apunt recuperem el personatge gràcies a la perspectiva que el coneixement i les ganes de conèixer que el temps ens ha procurat.

    Tots sabem on eren els enemics de veritat, polítics i de la cultura. En aquest sentit, no et perdis l'apunt de demà en el meu blog, sobre el Somorrostro.

    Ah, per cert, magnífiques les xilografies!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,
      Jo no qualificaria l'article de l'Oriol Pi de Cabanyes com d'atac gremial sinó més aviat com a una intuïció no contrastada que hom publica, A partir d'aquí és quan es desencadena les rèpliques perquè és una acusació greu que a la família li ha dolgut profundament.
      Esperarem el teu apunt perquè són sempre perspectives noves i inèdites d'entomar temes que semblaven clars i no ho eren.
      El que és clar i és d'agraïr és que per a algunes persones que et vinculin directament com a col·laborador -i no com a supervivent- del feixisme encara fa mal...

      Suprimeix
    2. Ja és greu fer mal d´una manera tan burda i innecesàriament a la familia, però allunyant-nos del cas concret, potser ho és més, des del punt de vista de la salut intel·lectual, interferir i contaminar amb aquesta mena de suposicions sense fonamentar-les en l´estudi històric i en el coneixement rigurós del passat. Em fa pensar en les judicis paral·lels que han fet fortuna a la televisió més cutre.

      Suprimeix
    3. Josep,
      Jo que sóc de verb fàcil -d'escriptura sóc més moderat i analític- he pres nota del tema i prometo d'aquí endavant quan acusi de manera gènerica a algú pensar-m'ho dues vegades...

      Suprimeix
  6. Estupendo apunte, no dejo de asombrarme de la gigantesca actividad editorial en Cataluña, Las xilografías muy bellas.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Barcelona ha sido la gran potencia editorial de España que ha publicado para el mercado catalán como el español hasta para la exportación a América. Janés como has podido comprobar fue de los mejores en tiempos muy duros.
      Esta actividad editorial provocó que los ilustradores también fuesen muy buenos, como el caso de Cluselles y estas xilografias.

      Suprimeix
    2. Certament, no és casual que Jacqueline Hurtley tituli el capítol del seu llibre sobre Janés dedicat a aquesta matèria "Els il·lustradors: Llotja en peu".

      Suprimeix
    3. El llibre de la Jacqueline Hurtley no l'he consultat però el títol del capítol és molt addient. Veig que coincideixo amb ella en reflectir que la cura d'en Janés en els llibres passava per comptar amb bons professionals de tots els camps editorials, il·lustradors inclosos.

      Suprimeix
  7. He llegit amb molt d'interès el teu apunt i els comentaris posteriors, amb polèmica inclosa. Seria agosarat de la meva part posicionar-me al respecte, atès el coneixement superficial que tinc del personatge. En tot cas, però, penso que hauria estat bé afegir a l'apunt la rèplica de les filles de Janés a l'article de Pi de Cabanyes. El seu testimoni és directe per raons familiars, i per les mateixes raons, també podria ser parcial. De tota manera, és una aportació indispensable a l'hora de reconstruir la figura de l'editor des de tots els prismes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sícoris,
      No vaig afegir la carta de les filles perquè quan vaig acabar de redactar l'apunt encara no disposava de l'enllaç i per això el vaig afegir entre els comentaris que sempre acaben d'arrodonir l'apunt mateix gràcies a les vostres observacions.
      Però veig que gràcies a la intervenció de la Teresa s'ha pogut matisar més el tema i gràcies això la polèmica ha quedat més o menys aclarida.

      Suprimeix
  8. Davant comentaris tant erudits nomes puc fer que callar, per no demostrar la meva ignorància, la qual en certa mida acaba de quedar esmenada. Axis que novament gracies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier,
      Llegir ens farà lliures! Mai aquesta màxima serà prou apreciada. I internet ens facilita l'accès a informacions -i ho saps per experiència- mai haguessim pogut obtenir.

      Suprimeix
  9. Observo una visión muy parcial del personaje. ¿Se trata de una hagiografía? No conozco el libro de Mengual. Aunque no parece tener una actitud propia de un analista ecuánime y riguroso.La guerra civil comportó muchos camuflajes. Es lógico que la familia quiera continuar haciendo de Janés un gran editor, que lo fue, pero sería de desear una mayor estima por la verdad histórica. Él mismo se delató cuando escribió en el diario falangista que habían sido detenidos "todos nuestros compañeros del grupo Luís Ocharán" (quintacolumna en zona roja). Se da por buena su versión de que estuvo condenado a muerte. Me gustaría que alguien explicara dónde, en qué fecha y por qué tribunal. Lo niega rotundamente su amigo Manuel de Zuluaga en carta al director de "El País" 15 de agosto de 1986. Amicus Plato, sed magis amica veritas.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sr. Anónimo,
      Como viene siendo habitual solicito a los comentaristas que lo hagan desde un nombre o pseudónimo por un tema de estética ya que "anónimo" resulta un tanto violento.
      Ruego primero lea el libro de Josep Mengual donde no esconde la polémica sino que la afronta sin problemas. No es una hagiografia sino una biografia donde emmarca la época en qué vivió y los problemas que tuvo que sortear.

      Suprimeix
    2. Anònimo: En cualquier caso, al margen de lo que quiera la familia, coincidiremos, supongo, en que lo lógico hubiera sido que obtuvieran una respuesta a su carta, muy respetuosa a mi parecer.
      Y en cuanto a la condena a muerte, que trato en las pp. 172-178 de "A dos tintas", no voy a volver por extenso a ello, pero sí recordar que la carta de Zuloaga fue ya replicada en su momento por Jacqueline Hurtley (El País, 25 de agosto de 1986) y por quien trabajó con Janés David de los Arcos (El País 29 de agosto de 1936). Alusiones a la condena a muerte las hacen otros allegados a Janés (Juan Arbó, por ejemplo) o periodistas como Xavier Moret. Quizá las circunstancias en que Zuloaga conoció a Janés (en Madrid) expliquen su versión, que yo sepa nunca aclarada ni sustentada con datos (me temo que como pasará con la de Pi de Cabanyes). Agradezco en lo que valen los piropos a mi ecuanimidad y rigor antes de haber leído el libro, por cierto.

      Suprimeix
    3. Advierto ahora y corrijo un error obvio: la carta en El País es de 1986, no 1936. Perdón.

      Suprimeix
  10. A Facebook, des de la Llibreria Estrems que dirigeix la filla i nèta dels editors Estrems m'ha deixat aquest comentari que pot complementar aquest apunt: "Certament els historiadors ens poden aclarir els casos concrets com aquest. Jo -que no sóc historiadora- només puc dir que a casa recordo un gran respecte envers Josep Janés, com a persona i sobretot com a editor (això sí, el d'abans de la fusió amb G. Plaza). El què costa més és fer-se càrrec dels dubtes i contradiccions dels que van haver de viure la guerra i la posguerra. Alguns exiliats per exemple, consideraven que el fet d'haver-se quedat era en certa manera col·laborar amb el franquisme. Jo em quedo amb el què li va dir en Pau Casals al pare: "jo podré fer més feina des de fora, vosaltres des de dins".
    D'aquesta nissaga d'editors que foren dels primers en editar en català quan estava prohibit i en van rebre les seves conseqüències vam publicar un apunt sobre el llibre dedicat al Pessebre escrit per Joan Amades: http://librorum.piscolabis.cat/2008/12/el-pessebre-1946-de-joan-amades-una.html

    ResponSuprimeix
  11. Com sempre una gran entrada. Em temo que al final l'he llegit amb una mica de pressa de la que mreixia. En qualsevol cas, no deixa de ser lamentable que hi hagi tants escriptors que per unes quasalitats o unes altres tot i ser bons no hagin accedit al cànon tal com es mereixen.
    Per cert, l'inici de l'entrada m'ha recordat molt a l'esperti dels "Homenots".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      El tema dels cànons literaris ja saps com va tot plegat. La Fama i els seus viaranys són inaccesibles i molts coneixen els seus capritxos... I sobre el tema dels "Homenots" alerta que en Pla pot sortir de la tomba i fotre't un jec d'òsties per comparar-lo amb el que jo escric! Diuen que tenia mala llet...

      Suprimeix
  12. Curiosament tot aquest reguitzell de comentaris em sorprèn llegint "Las aventuras de Sally" de P. G. Wodehouse, herència literària paterna, a la col·lecció humorística "Al monigote de papel" d'un tal José Janés. Read all about it a "The Daily Avalanche".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allau,
      Després d'editar 1.600 llibres el que seria curiós és que agafessis l'herència literària paterna i no et sortís cap llibre editat per José Janés!

      Suprimeix
  13. I entre aquests 1.600 no va fer ni un diccionari?!

    Aquest és un dels apunts que he llegit amb comentaris més curiosos. Fins i tot amb anònims que t'acusen de parcialitat. Fantàstiques reaccions. No deixes mai indiferent, Galderich.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo,
      En Janés va publicar de tot, en diverses qualitats, però mai un diccionari que jo sàpiga!
      I tens raó, els comentaris han acabat d'arrodonir l'apunt.

      Suprimeix
  14. Galderich Galderich ¡ Mengual Mengual ¡ Pi Pi ¡

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols