diumenge, 17 febrer de 2013

La Flaca (1870-1871) i Tomàs Padró, la primera sàtira republicana


A El Jueves, la revista satírica de la meva eterna adolescència

 Caricatura on la República prescindeix dels càlculs complexos i per sortir de la crisi que es patia en aquell moment proposa senzillament la retallada dels pressupostos eclesiàstics i monàrquics davant de Laureà Figuerola -ministre d'Hisenda- (La Flaca, 1871)

Ara que ha fet 140 anys que es va proclamar la 1a República espanyola i l'autòpsia al General Prim -el que ha comportat el replantejament d’un dels magnicidis espanyols més tèrbols- és oportú analitzar una de les revistes satíriques més interessants, La Flaca, i el seu protagonista principal, Tomàs Padró (1840-1877), que disseccionaren l’engrescador i alhora decebedor Sexenni Democràtic (1868-1874). El sorprenent nom de La Flaca ja és una sàtira contra la revista La Gorda que publicaven els carlins a Madrid. Així, doncs, des d’un bon inici la nostra revista marcà de ben a prop el món conservador dels liberals més rancis i sobretot dels carlins, objectiu preponderant de les seves crítiques. L’altre estament a criticar foren els monàrquics, sobretot Prim, Serrano, Topete i tota la colla de pretendents a la corona espanyola del moment i també l’Església com Poder fàctic i element distorsionador de la política espanyola. Fins i tot fou crítica amb els republicans mateixos i les seves martingales de política de baixa estofa, amb les seves discussions entre unionistes i federalistes.

Primer número de La Flaca (Barcelona, març 1869)

Malgrat que la tendència política de la revista fou la republicana federal, en la presentació del primer número afirmaren que LA FLACA es un periódico que sin ser político, comercial, industrial y noticiero, jocoso ni sério, tendrá un poco de todo. LA FLACA no es republicana, ni demócrata, ni progresista, ni unionista, ni menos nea.
LA FLACA es española, y sobre todo catalana. Es la amiga del hombre honrado, la amiga del trabajo. LA FLACA no adulará á los unos ni rebajará á los otros; se hallará siempre del lado de la razón y de la justicia; defenderá lo que juzgue digno de defensa y censurará lo que merezca ser censurado. En una palabra, seremos un periódico sério con las cosas serias; nos reiremos cuando haya de qué reirse; pero no nos rebajaremos hasta la personalidad ni mucho menos nos valdremos de chanzas pesadas para ridiculizar este ó aquel partido, tal ó cual institución, esa o esotra manifestacion particular.
LA FLACA considera la libertad de imprenta como una cosa buena, sublime; pero al mismo tiempo no ignoran sus redactores que la libertad no quiere decir licencia, que el escritor público ante todo debe conservar su dignidad, y que los abusos de la prensa son peores que los excesos de la tiranía
.

Al·legoria a la Constitució de 1869 (La Flaca, 1869)

El seu esperit crític constant els va valer diverses multes, suspensions temporals de publicació – entre el 9 d’octubre i l’11 de desembre de 1870 (quan fou proclamat Amadeu I rei d’Espanya, per exemple)- i suspensions definitives que els van obligar a canviar el nom de la revista passant de La Flaca (març de 1869), a La Carcajada, La Risotada, La Risa, La Madeja política, El Lío, i finalment La Madeja (fins el 3 de març de 1876). És interessant visitar el bloc dedicat a la revista i les seves continuïtats, que inclou la imatge digital dels diversos números. Sense cap mena de dubte, els textos i les caricatures –molt famoses, com veurem més endavant- foren els grans causants que la revista tingués una vida atzarosa però constant, malgrat totes les dificultats, per acabar sent una crònica, des de la sàtira, del Sexenni Democràtic.

Enquadernació i portada especial pels primers cent números

Fou editada per la Litografia de Joan Vazquez (Rambla del Centre 31) i estampada a la Impremta de Lluís Tasso (Arc del Teatre 21) de Barcelona. En principi havia de tenir una periodicitat setmanal i havia de sortir els dissabtes (Saldrá todos los días del año escepto los lunes, martes, miércoles, jueves, viernes y domingos). El preu era força elevat per a l’època (1,5 rals), amb subscripcions per a Barcelona de 12 rals el trimestre (a partir del 5 de desembre, també a Madrid), 14 rals a Espanya i 40 rals a Ultramar, França i Itàlia. Malgrat el preu, l’èxit fou molt important i se’n coneixen fins a quatre edicions de números concrets que havien d’anar imprimint en funció de la demanda. Conscients de l’èxit, van idear la venda de la revista enquadernada, tant pels primers 59 números (a 70 rals) com dels 100 de la primera època, abans de la clausura amb una portada pròpia. Aquestes col·leccions són les que han arribat fins als nostres dies, com és el cas de l’exemplar que us presentem avui.

L'única vegada en què la portada ha estat íntegrament il·lustrada igual que la contraportada de la revista fou degut a la notícia de la captura de Napoleó III en la batalla de Sedán per part dels prussians en la guerra francoprussiana

La revista, composta de només quatre pàgines cada número, fou publicada en gran foli (43 x 30 cm.) amb una capçalera cromolitogràfica que representa una al·legoria de l’Espanya republicana, amb la figura femenina de la República i el lleó de les Corts absolutament raquítics, flanquejats per l’escut de Castella i Lleó que s'utilitzava com el d'Espanya. La capçalera fou dissenyada per Tomàs Padró qui també s’ocupà de la majoria de les caricatures. Aquestes il·lustracions en un principi ocupaven una part d’una pàgina, però ben aviat -veient l’èxit que tenien- passaren a ocupar un full sencer. En el número 8 (6 juny de 1869) anunciaven que cada dos o tres mesos en publicarien una de gran, creant una làmina doble en els fulls centrals, però que llavors la capçalera de La Flaca seria tipogràfica ja que el tamaño de la lámina nos ha obligado tambien á retirar esta vez la viñeta de la primera plana per poder enquibir-hi més text. Malgrat aquest advertiment, les planes dobles foren cromolitografiades sense un ordre periòdic determinat i ens trobem, per exemple, amb els números consecutius 23, 24 i 25 amb aquestes característiques. Només una vegada la portada de la revista fou completament il·lustrada, a més de mantenir la caricatura de la contraportada.

Jeroglífic (La Flaca, 1870). Solució: La Miseria sube. El Trabajo baja

Text i imatge es complementaven perfectament i, malgrat que no coneguem gaire la política interna del Sexenni Democràtic –com una ironia constant que fan a l’entorn del torró com si d’un suborn es tractés-, podem seguir els dards enverinats que llençaven contra els polítics del moment, sobretot contra el General Prim. Els textos acostumen a ser anònims o bé signats amb pseudònims, però les caricatures es devien a Tomàs Padró –que signava amb el seu nom o amb les sigles A Wº, Tº Wº o - excepte quan viatjava, que llavors havia de ser substituït per altres litògrafs que no hem identificat i que signaven amb inicials com SL, ST o RV. A més dels articles i de seccions fixes com ara Bostezos -que contenia tafaneries divertides i breus (Dice un periódico que si Isabel de Borbón verifica su proyectado viaje á los baños de Mariembad, será recibida por las autoridades de Bohemia con los honores debidos á su alto rango. Solo entre gente bohéme puede ser considerada la ex-reina como una persona de alto rango)- hi havia un jeroglífic setmanal del qual es donava la solució en el número següent. El que no fallava mai és que totes les seccions sempre tenien el caràcter crític antimonàrquic i anticarlí i anticlerical.

Un tros de paper (1865)Almanac satíric El Tiburón (1867) amb il·lustracions de Tomàs Padró

Cal convenir, però, que l’èxit de la revista es degué sobretot a les cromolitografies, que resultaven en aquell moment tota una novetat. La premsa satírica espanyola comptava amb una història que havia arrencat al s. XVIII amb El Duende crítico (sense il·lustrar) i havia continuat a principi del s. XIX amb revistes com ara Sancho gobernador o la madrilenya Gil Blas –aquestes ja amb il·lustracions. A Catalunya, que com ja hem dit és on es publicà La Flaca, ja hi havia una llarga tradició de premsa satírica gestionada sobretot per Innocenci López i Bernagosi, amb revistes com Un tros de paper o El noy de la mare, ambdues en català, o els almanacs satírics com Lo Xanguet i El Tiburón.

Un dels acudits gràfics més famosos de la història de l'humorisme gràfic d'Espanya. La subhasta per part dels generals Prim i Serrano i el brigadier Topete -líders de la Revolució de setembre de 1868- de la Corona i el Ceptre de la monarquia espanyola entre els candidats europeus. A la dreta es pot distingir la destronada Isabel II proposant al seu fill Alfons XII com a candidat amb el suport de Antoni Maria Claret, el futur sant. (La Flaca, març 1869)

Així com Eusebi Planas –l’altre gran il·lustrador del moment- s’integrà en ambients burgesos, bohemis i cràpules, Tomàs Padró formava part dels ambients més polititzats de l’esquerra republicana federal. Així, doncs, participà de la gatzara de les tertúlies de les redaccions dels diversos diaris que publicava Innocenci López a través de la Libreria Española, com també de la de la rebotiga d’en Pitarra. Dos dels punts de reunió i d’agitació política foren el Café Suizo (a la plaça Reial 17) i el Café del Correo (a la Rambla Santa Mònica 21), amb tertúlies molt animades que acolliren els millors escriptors del moment que es dedicaven a la premsa satírica i a la tabola en general (Manuel de Lasarte, Conrad Roure, Josep Lluís Pellicer, Valentí Almirall, Robert Robert, Narcís Monturiol, Antoni Altadill, Anselm Clavé...) a més de dedicar-se en cos i ànima a les conspiracions republicanes. Com a tals els seus membres participaren en la Revolució de la Gloriosa que acabà amb el regnat d’Isabel II i van fer tot el possible perquè es proclamés la Primera República.

Acudit que acusa a l'Església de finaciar amb el que percep de l'Estat el bàndol carlí (La Flaca, 1869)

Tomàs Padró pertanyia a una nissaga d’artistes –vinculats al món de l’escultura- fet que li va permetre dedicar-se a la pintura sense cap mena de problema, ans al contrari, ja que fou esperonat per la família. Va estar en contacte amb artistes com Damià Campeny, Claudi Lorenzale, Madrazo, Marià Fortuny... Precisament el seu company i admirat Fortuny fou qui li passà el llibre Celébrites Contemporaines, amb les magnífiques litografies de Paul Gavarni. Aquest llibre va ser per a ell com una revelació i fou el que el seduí a dedicar-se a la il·lustració i a abandonar la pintura. Hem de pensar que l’única necrològica que publicà Lo Noy de la Mare (2 desembre 1866) fou la de Paul Gavarni, amb un text que Julien Lane atribueix a Tomàs Padró mateix, en el qual es diu que vindrà dia que nostres descendents, diu M. Eugeni de Mirecourt, se veuràn obligats a obrir las obras de Gavarni si volen trobar la història dels nostres hàbits, trajos, diversions, caràcter y costums. Frase que podem adaptar perfectament a l’obra de Tomàs Padró i a la majoria dels grans il·lustradors del moment.

Sàtira sobre la situació de Cuba on s'adverteix de la necessitat de canviar la política de l'Estat respecte aquest territori si no se'l vol perdre (La Flaca, 1870)

 Així, doncs, la seva trajectòria com a il·lustrador està lligada a totes les publicacions mítiques de l’època com La Campana de Gràcia, El Cañón Krupp, L’Esquella de la Torratxa, La Llumanera de Nova York, Lo Noy de la mare, La Pubilla, La Rambla, El Solfeo, Un Tros de paper, els anuaris humorístics de L’Any nou, El Tiburón i Lo Xanguet, a Catalunya. A més, per a l’exterior fou cronista gràfic de diverses revistes com ara L'Illustration, Illustrierte Zeitung, La Ilustración española y americana, Museo Universal, Le Monde illustré, etc. A més d’aquesta participació en projectes periodístics també col·laborà en la il·lustració de grans obres de consulta o en obres literàries com les del seu amic Frederic Soler –Pitarra- (Poesies catalanes, Singlots poètics...)

Crítica als fets de la Comuna de París (La Flaca, 1871) ja que es va considerar que s'havia anat massa lluny. Aquesta il·lustració ens demostra que La Flaca era republicana federal però no combregava amb les idees socialistes de la Comuna parisenca

Si ens fixem en els títols, observarem la seva participació constant en projectes de publicacions catalanes que tant potenciaven Pitarra com Innocenci López, en les quals s’utilitzava el que ells anomenaven el català que ara’s parla en contraposició del català jochfloraresc. En certa manera, i simplificant molt, el català que ara’s parla que volien impulsar aquest grup, estava més vinculat a una reivindicació catalanista d’esquerres que no a l’altre model de llengua que es veia com pertanyent a un catalanisme conservador. Innocenci López potencià el català popular –amb tots els seus xaronismes i incorreccions- i Pitarra la literatura catalana popular, sobretot la teatral. Si mirem el tipus de periodisme que es produïa, observarem que la gran majoria eren publicacions de tipus satíric que es reien del mort i de qui el vetlla.

Les imatges iconoclastes de Tomàs Padró podien aprofitar-se d'elements religiosos ja que en ser anticlericals ja no els importaven les critiques de sacrílegi. En aquestes caricatures s'aprofita del pessebre, d'una processó de Corpus i d'una moixiganga de Setmana Santa per a bastir la seva crítica als polítics del moment

De fet, Julien Lanes ha dit que parodiant la famosa frase de Mariano José de Larra, “escribir en Madrid es llorar”, podríem dir que aleshores, escriure a Barcelona era riure. Diferents personatges relacionats amb la militància democràtica (...) foren també coneguts escriptors humorístics i satírics, que participaren plenament en el que Alfons Roure considerà com “l’edat d’or de l’humorisme vuitcentista”. És una etapa que els estudiosos de la literatura d’elit han menystingut una mica i per aquest motiu és gairebé desconeguda per al gran públic actual, quan en realitat fou el germen d’un redreçament i popularització intel·lectual de primer ordre de La Renaixença.

Caricatures clarament anticlericals (La Flaca, 1869)

L’èxit de Tomàs Padró es degué sobretot a la seva perícia artística, al saber concretar en una il·lustració satírica un raonament complex i a la utilització de la tècnica de la cromolitografia, en una època en què això, com ja hem dit, era una novetat. Joaquim Fontanals del Castillo, en la seva extensa necrològica, lamenta que aquesta feina no li permeté desenvolupar la pintura i ho expressa molt bé quan panegíricament diu que la revolución de Setiembre (La Gloriosa de 1868), que impresionó su espíritu y que aguzó su ingenio, le robó sus momentos más preciosos para el arte, con que se hubiera crecido, y torció –cual otras cosas- el nérvio de su existencia. El campo que le ofreció, como diario ilusrador, y como lápiz cáustico, vedó á su ingenio un vasto campo, y al cuerpo su virilidad. Hízole popular, mas ocultó su grandeza!

Crítica a la destrucció i la mortaliat de la Guerra Francoprussiana (La Flaca, 1871)

A nivell artístic hem de pensar que Tomàs Padró es formà a Barcelona entre el taller dels seus familiars, el de Damià Campeny i després a l’Academia de Bellas Artes de Madrid, on va fer molt bones relacions. Estigué a punt d’anar becat a Roma, però hi renuncià per beneficiar un amic, i participà en diversos concursos de pintura, en els quals guanyà o quedà molt ben classificat. Viatjà força sovint a grans ciutats -Madrid, París i Londres- i també per les comarques catalanes i les províncies espanyoles, per prendre notes en funció del que havia d’il·lustrar, com per exemple va fer per a la Historia de España.

Exposició dedicada a Tomàs Padró a la Sala Parés (31 de maig de 1877). (Fotografia reproduïda de la Història de la Sala Parés de Joan A. Maragall)

La seva gran popularitat i l’ampli ventall d’amistats que tenia van fer que en morir d’unes febres tifoides hom organitzés una gran exposició venda d’obres de l’il·lustrador, per tal d’ajudar a la vídua i als dos fills. La Sala Parés fou on se celebrà aquesta exposició -inaugurada el 31 de maig del 1877-, que tingué un gran èxit de públic i vendes. Joan A. Maragall en la Història de la Sala Parés ens diu que l'acte inaugural fou reservat a les autoritats i als invitats del senyor Parés (...) L'exposició tenia un caràcter benèfic (...) i la formaven un gran nombre d'aportacions d'objectes artístics oferts per les autoritats i el públic. Es féu un sorteig amb tots ells. Els objectes donats pel senyor bisbe, pel capità general i pel governador de la província ocupaven un lloc especial sota un escut de Catalunya. D'aquesta exposició en resten unes fotografies (...) que ens permeten fer-nos una idea de com era la sala llavors i de la quantitat d'objectes que es reuniren per aquella ocasió.

Retrat de Tomàs Padró en fotografia d’albumina de Fernando Debás que per les seves dimensions (62 x 48 cm.) es va haver de realitzar amb una ampliadora solar.

Es va editar una extensa necrològica/llibret escrita pel crític d’art Joaquim Fontanals del Castillo, amb un retrat fotogràfic a l’albúmina de Tomàs Padró, el que afegeix al catàleg d’incunables fotogràfics una altra publicació. Aquesta fotografia de gran retrat fotogràfic (62 x 48 cm.), realitzada amb una ampliadora solar, devia presidir l’exposició i és del fotògraf de Madrid Fernando Debás tal com ho demostra la dedicatòria –A la querida Teresita, recuerdo de mucho cariño de su amigo F. Debas. 16 junio 1877-.

Crítica a les baralles internes entre els membres de la família borbònica a l'exili (La Flaca, 1870)

A partir d’aquesta imatge es van realitzar una gran quantitat de dibuixos i litografies, de les quals es troben àmplies mostres al mercat de l’art, fet que demostra l’estima que la gent li tingué en vida. La commoció per la seva mort en edat tant jove (37 anys) en els ambients artístics fou tant gran que Joaquim Fontanals del Castillo explica que en la vetlla del cadàver escultores vaciaban la imágen de su cabeza,sobre la cabeza misma que vació tantas imágenes: inspirados pintores apuntaban rápidamente los rasgos de aquella vida que perdia deprisa su última espresion, la espresion del que duerme; fotógrafos inteligentes reproducian más de prisa todavía, temerosos de que esa misma rapidez fuera más breve que la del olvido, las formas vivas del que ya no vivia, para darlas profusamente en millares de pliegos de papel como retrato póstumo; (...) entusiastas escritores regogian, acá y allá desparramados, despojos de la memoria para apuntar una biografia...

Caricatura de Manuel Ruiz Zorrilla -president del govern- sodomitzant a Clio, Musa de la Història. Atribuïble al taller de Tomàs Padró, "Clio, presidenta sin cartera". Las hijas de Apolo ó el ministerio-hembra. Cuadros mímico-jódico-plàsticos en un preludio y nueve posturas de efecto sorprendente. Itapicuá/Sevilla (Barcelona), (impremta de Josep Codina), 1872 (Col·lecció particular, França)

Aquesta relació amb el que seria el futur fotògraf de la Casa Reial d’Alfons XII confirmaria els seus contactes madrilenys, que li devien passar fotografies i d’altres caricatures dels ministres que Tomàs Padró s’encarregà de caricaturitzar i satiritzar de manera magistral. Sembla ser que comptava amb ajudants –potser els que signaren les caricatures amb les inicials SL, ST o RV – que l’ajudaven en la documentació i amb els tasques cromolitogràfiques. Potser ens hauríem de plantejar que l’anònim llibret Las hijas de Apolo... datat correctament el 1872 amb peus d’impremta falsos d’Itapicuá i Sevilla, possiblement fou imprès a Barcelona i il·lustrat pel cercle de Tomàs Padró com a divertimento a la manera del que van fer a Madrid els germans Bécquer i/o Ortego amb Los borbones en pelota.

Il·lustració sobre la problemàtica de la vivenda. (La Flaca, 1870)
Quanta raó tenia Joaquim Fontanals del Castillo quan deia que va escriure la necrològica de Tomàs Padró per tal de recordar-ne i perpetuar la memòria, perquè recelosos á nuestra vez de que, desprendidos poco á poco del árbol del afecto, como esgajadas hojas de otoño, que el viento arrastra y seca, y convierte en impalpable polvo, se perdiera muy en breve -¡y fuera lástima!- por la ingrata condicion humana y frágil.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR (pseudònim de PASSARELL, JAUME). Tres maestros del lápiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Estudio crítico-biográfico.  Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945

FONTANALS DEL CASTILLO, J. Recuerdo al artista Tomas Padro. Tribútanle otros de los admiradores de su ingenio. Barcelona, Tip-lit. de C. Verdaguer, 1877

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. Un infierno español. Un ensayo de bibliografía de publicciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939). Madrid, Libris. Asociación de libreros de viejo, 2011

LANES MARSALL, JULIEN. “Periodisme satíric en català del que ara’s parla: els almanacs humorístics de la “Librería Española” d’Innocenci López Bernagossi com a exemple” a Literatura popular catalana del segle XIX, Catalonia n°1, Université Paris-Sorbonne, 2008.

LLERA RUIZ, JOSÉ ANTONIO. “Una historia abreviada de la prensa satírica en España: desde El Duende Crítico de Madrid hasta Gedeón” a Estudios sobre el Mensaje Periodístico. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2003

MARAGALL, JOAN A. Història de la Sala Parés. Barcelona, Editorial Selecta, 1975

PERALES PIQUERES, ROSA. “La imagen gráfia y la caricatura española en los conflictos del siglo XIX”   a Norba-arte, nº 22-23. Badajoz, Universidad de Extremadura, 2003

ROCA, JAVIER i FERRER, SANTIAGO. Humor político en la España contemporánea. Madrid, Editorial Cambio 16, 1977

TRENC, ELISEU. “Tomàs Padró i la caricatura gràfica satírica a la premsa catalana a mitjan segle XIX”  a Literatura popular catalana del segle XIX, Catalonia n°1, Université Paris-Sorbonne, 2008.

27 comentaris:

  1. M'ha encantat, molt interessant, tota aquesta època està per reivindicar i recuperar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, tenim tantes coses a reivindicar... Però tens raó en que el s. XIX està totalment abandonat de la mà de Déu i dels moviments revolucionaris d'esquerres gairebé no se'n sap res. "El catalanisme és burgés" i amb aquest apriorisme ja està tot dit! A uns i a uns altres, però, els va interessar aquesta simplificació!

      Elimina
  2. Maravilloso, llámame antigua pero no podriamos recuperar algo de este prodigio de letra, dibujo, gracia y mala leche para esta época horrorosa que nos ha tocado vivir.
    Yo quiero ver a Rajoy y Bárcenas en una tesitura como la de Manuel Ruiz Zorrilla y Clio, ( no me atrevo a venturar quién sodomiza a quién).
    ¿Qué pasaría ahora con una ilustración así?, no parece que entonces los metieran en la cárcel ni pusieran demandas a troche y moche; la gente se reía de ellos porque se lo merecían y punto.
    Genial apunte, me gusta todo, forma y fondo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,
      Recorda que a El Jueves els van segrestar un número per fer una acudit així amb la Letízia i el príncep etern Felip. Has de tenir en compte que el llibre de "Las hijas de Apolo" era totalment clandestí i per això no està ni signada la impremta que el va imprimir. I també has de tenir en compte, tal com comento, que la revista va patir suspensions governatives, canvis de noms... fins a la prohició el 1876!

      Elimina
  3. Interessant entrada al socaire de la situació actual. Potser en aquest moment estem falta d'ironia per afrontar el que ens està caient a sobre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      Jo crec que d'ironia no en falta. Les xarxes socials a la que hi ha alguna cosa sempre s'omplen de feines de persones anònimes que li donen la volta a la situació per molt sangrant que sigui.

      Elimina
  4. El primer que em sorprèn és tot l'aparell que envoltava Tomàs Padró: no només disposava de tot el necessari a nivell editorial, sinó que tenia un equip que treballava amb ell com ho fan els il·lustradors moderns, i a més tenia una xarxa d'espionatge que li subministrava material amb que poder fer la caricaturització dels personatges.

    És cert que moltes de les cromolitografies em sonen malgrat desconèixer "La Flaca", però és immens el desconeixement que tenim d'aquestes publicacions i dels treballs d'escriptors i periodistes, desconeixement que s'allarga fins el primer terç del segle XX. Quan es parla d'aquells anys no sortim del naturalisme i del regeneracionisme, i quan es parla del romanticisme tardà i sui generis hispànic ningú explica que aquí ens estàvem partint la cara per deixar enrere l'Antic Règim, i l'Església, i la pols acumulada durant segles.

    Comença a ser hora de canviar algunes rutines acadèmiques perquè surti a la llum la premsa i la literatura que connectava més directament amb les capes mitjanes de la societat i, sobretot, allò que consumien les classes populars.

    Continua il·lustrant-nos, Galderich!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      En aquest cas la il·lustració la posa en Tomàs Padró. Quan parlem de taller parlem d'alguns deixebles que ajudaven amb la preparació de les litografies, recollir altres setmanaris satírics del moment... i en cas d'absència substituir el mestre. I les inicials són les claus que ens podria detectar de quins podrien ser aquests deixebles, però ens falta material i noms. Malauradament el pressupost no donava per gaire més i eren tallers modestos.
      I si, la visió que tenim del s. XIX és si més no tòpica i quan hi ha grups de filologia catalana que intenten canviar la visió de "decadència" de la literatura catalana per una altre de literatura amb unes característiques determinades tothom se'ls mira de reüll i creuen que són folls. Les troballes de manuscrits i de publicacions sobre aquest món popular de literatura acabarà per canviar el dogmatisme actual.

      Elimina
  5. N'he gaudit d'allò més. Realment és difícil creure que res pugui canviar i que no visquem en un bucle constant. Una història per tenir ben present.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice,
      Si que pot canviar. Depèn de nosaltres.

      Elimina
  6. Una revista de la que no sabía nada,pero me parece que además de su gran valor histórico,tiene una enorme singularidad. Hermosas litografías que de página completa, en una publicación de cuatro páginas. ¡Sensacional!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Como podrás haber observado es un semanario de una época y un tiempo muy específico para la Historia de Cataluña y de España. Y si, la cromolitografía ocupava la mitad de la revista!

      Elimina
  7. És trist, però m'havia arribat la feina clandestina dels germans Bécquer i, en canvi, no sabia res d'aquesta revista "La Flaca" (tot i que algunes de les il·lustracions ja les havia vistes).

    Trobo que cal fer més pedagogia al voltant del gènere satíric del segle XIX i principis del XX perquè ens dóna una imatge molt més fresca i quotidiana dels avatars polítics que la que acostumen a oferir els llibres d'història (l'humor ja ho té, això).

    Novament, una feina impecable i sumament interessant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris,
      Vist amb la perspectiva del temps el s. XIX és divertit perquè és una espècie de muntanya russa igual com els nostres néts gaudiran de la nostra època també com a muntanya russa. I riuran dels acudits de premsa que és el que ens queda més visual, més enllà dels articles d'anàlisi en profunditat.
      Sobre el tema dels germans Bécquer hi ha qui pensa que en realitat no foren ells els autors de "Los Borbones en pelota" sinó Ortego, l'equivalent madrileny de Tomàs Padró.

      Elimina
  8. A mi em sembla que ja no es fan revistes com les d'abans, per sort tenim l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) on les podem consultar .
    Article molt interessant per aprenents com jo Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      Fer un setmanari com aquest ara no tindria sentit.Quatre pàgines i una il·lustració no es vendria... ;-)
      I si, tens raó, l'ARCA ens permet consultar totes les revistes que ens puguin interessar. Hi ha un abans i un després d'internet.

      Elimina
  9. I sobretot hi ha un abans i un després a Internet quan gent com la del bloc de la Flaca o tu mateix decidiu fer aportacions culturals d'aquesta magnitud. La Flaca era flaca de pàgines, però per sort a Internet no hi ha límit d'espai.
    De fa uns mesos tenim "El capicua", revista satírica en català. Però no tan ben il·lustrada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Actualment l'humor gràfic es troba en la xarxa, sobretot a internet on les caricatures, els fotomuntatges... corren com la pólvora i per això internet en aquest camp és molt interessant malgrat que a vegades els acudits els podem rebre de manera duplicada o pentacada!
      I si, suposo que "El capicua" està en els seus inicis i els manca bons il·lustradors...

      Elimina
  10. Bona revista aquesta de "La Flaca". A Espanya una de les poques coses que sempre hem fet meridianament bé ha estat l'humor, imagino que perquè als desgraciats ens fa més falta que a la resta.
    La imatge de la Proclamació de la Constitució del 69 és boníssima, encara que excessivament crítica pel meu gust. La de Zorrilla sodomitzant Clio, també l'he trobada espectacular. Molta gent a Espanya s'ha dedicat a sodomitzar la història, d'un cantó i de l'altre malhauradament.
    I volia comentar-te sobre la imatge famosa de la subhasta de la corona d'Espanya on surt Prim amb tots els candidats. Aquesta imatge és poc lleial, perquè la realitat, encara més patética que la caricatura, fou que ningú volia ser rei d'Espanya. Això, jo encara ho trobo més irónic, i tràgic sigui dit de pas.
    Enhorabona pel post!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      L'humor és el darrer recurs contra la impotència política. Suposo que per a això som els reis d'una república de les idees.
      Les imatges han estat seleccionades perquè siguin representatives d'una revista com La Flaca, de gran qualitat. I sobre la caricatura de la subhasta que comentes no tens tota la raó ja que tant Isabel II proposant el seu fill Alfons XII com l'impresentable d'Antonio d'Orleans duc de Montpensier...

      Elimina
  11. Aquí si que has tocat el meu punt feble. Però que bo.

    Salut. R.

    ResponElimina
  12. Noi, quin excel·lent treball. Les il·lustracions són magnífiques.

    SALUT. R.

    ResponElimina
  13. Hola Albert,

    Feia temps que no em passejava per aquestes latituds. Sembla mentida però poc és el temps que destinem al que ens agrada.

    Avui he fet una bona passejada i m'he tornat a aturar en aquest magnífic article.

    Tinc un original d'en T. Padró. Un full que devia pertanyer a una lilbreta d'apunts. Esboços a llapis i algun dibuix passat a tinta. Veritables petites obres mestres.

    Pel que fa a les seves excel·lents composicions satíriques només n'he vist una, en original, ara deu fer uns deu anys. Era en una subhasta i va pujar a més de1.000 €. Se'm va escapar, evidentment, però penso que vaig perdre la única oportunitat de tornar a veure, i adquirir, una veritable obra mestre de la sàtira política.

    A reveure. R.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,

      Un col·leccionista com tu, que té el bo i millor del dibuix català del s. XIX i XX no ha de preocupar-se perquè s'escampin unes peces perquè segur que hi ha altres peces que ho compencen... En Padró és dels millors sense cap mena de dubte i pare de la caricatura catalana!

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols