dimarts, 28 de juny de 2011

Historia de una mujer d'Eusebi Planas (1880), la culminació de la litografia a color


A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.



Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.



A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.


 Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final

Aquestes il·lustracions estèticament són postromàntiques i segueixen l’estela francesa de Paul Gavarni, però amb una tendència a triar només les coses estèticament boniques, esquivant sempre els temes antiestètics. La il·lustració és de dibuix subtil i gràcil, amb un gran domini del traç que demostra el mestratge que l’artista tenia del llapis litogràfic i sobretot de la composició dels personatges en escena. Estèticament és interessant contrastar aquest àlbum amb el que publicà el seu deixeble Joan Aleu titulat La vida alegre (1882) ja que el seu seguidor és molt més rígid, sense la gràcia de l’Eusebi Planas que podem observar aquí. Per valorar amb més justícia les virtuts d’Eusebi Planas és interessant contrastar l’únic dibuix original que en coneixem (Col·lecció RSM) amb la cromolitografia corresponent. El dibuix i la cromolitografia són iguals compositivament, és a dir que el gravat no reprodueix la imatge invertida del dibuix (efecte mirall) com passa habitualment quan es tradueix a gravat un dibuix preexistent, el que demostraria que en aquest cas Eusebi Planas respectava la composició original en passar els seus dibuixos a gravats, encara que això li comportés un esforç suplementari. La cura que tingué l’artista en aquest àlbum va ser ben recompensada amb 500 pessetes per il·lustració, el que suposaria 25.000 pessetes per tot l’àlbum! Una autèntica fortuna, per l’època.




Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.



Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.



Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així -atribuit a Alexandre Dumas-, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales  la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.



L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició. El seu biògraf Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) ens informa que Eusebi Planas va cobrar cinc-centes pessetes per làmina. Si tenim en compte que en són 50 el preu que hagués cobrat és el de 25.000 pessetes, un preu mai pagat a ningú de les impremtes espanyoles del moment ni d'èpoques posteriors. Només es concep una tarifa d'aquest tipus si l'il·lustrador realment era una persona d'èxit i que era capaç de vendre només per fer constar el seu nom.



L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracàs de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.



De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.



Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.




Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.



Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.



L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.


Coberta i portada l'àlbum pirata argentí de la Historia de una mujer / Exacta cópia fotográfica del magnífico album del célebre dibujante español Eusebio Planas / Buenos Aires / 1880 / Fernando Tort (Fotógrafo)

Malgrat tot això, l'àlbum d'Història de una mujer fou tot un èxit editorial amb dues edicions molt seguides, el que demostra la bona recepció que tingué en el seu moment. Un altre element que demostra aquesta fama és que es va fer una edició que avui en diríem pirata del mateix any de la seva publicació, el 1880. El fotògraf de Buenos Aires d'origen català Ferran Tort va reproduir làmina a làmina tot l'àlbum i el posà a la venda a l'Argentina. Amb una acurada coberta de pell verda gravada i amb motius decoratius d'època romàntica amb la inscripció daurada Album de Planas / F. Tort Fotografo incloia les fotografies però també una portada tipogràfica i les fotografies en albúmina enganxades en cartrons que prèviament han estat tipografiats amb els textos de les làmines originals.


Pàgina de l'àlbum pirata argentí de Ferran Tort editat amb fotografia d'albúmina amb la imatge que va inspirar els cromos d'El Buen Tono de Mèxic

D'aquesta manera, i malgrat que les fotografies siguin de mides més petites, podem llegir perfectament els textos i seguir la història. A l'Anuario bibliográfico de la República Argentina (el que descartaria una edició catalana amb peu d'impremta falsificat) hi consta la publicació d'aquest llibre (un autèntic incunable fotogràfic) amb una petita explicació que diu: las fotografías bastante bien tomadas, son hechas en Buenos Aires. En aquest anuari es comenta que en cuanto a la concepción y dibujo, inmejorable. Hay gracia en todas las escenas, movimiento dramático en el conjunto y siempre belleza en la ejecución. Las múltiples aventuras de una mujer alegre y hermosa están consignadas y fijadas en esas cincuenta páginas con arte y exactitud inimitable. Del seu autor Ferran Tort poca cosa en sabem. Tenim constància que ja estava a l'Argentina el 1869 com a fotògraf i que havia fet algun viatge a Europa a partir del 1884. També hem localitzat a Figueres un fotògraf de cognom Tort a principis del s. XX però no sabem si estava relacionat o no un amb l'altre.



Suposats cromos de la Historia de una mujer editats a Mèxic per la tabaquera El Buen Tono. Les imatges són presses d'internet. La imatge de més de fiar seria la de l'esquerra ja que és més esquemàtica adaptada a l'estètica dels cromos més que la de la dreta que és massa complexa

I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujer és la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas.



A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarantena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic. L'existència de l'àlbum pirata argentí amb fotografies de dimensions més petites potser va induir a la tabaquera a creure que la història funcionaria en dimensions petites i li encarreguessin a Eusebi Planas una ampliació de la Historia de una mujer amb més cromos litogràfics. Malgrat tot, només són suposicions que caldria anar demostrant a la que trobem els cromos.



L'èxit de l'àlbum va anar lligat a la fama del mateix Eusebi Planas. Fins els anys 30 el seu nom encara era alguna cosa important i per això el Centre Excursionista de Catalunya li va dedicar una exposició i Salvador Bori (seudònim de Jaume Passarell) va escriure el llibre de Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer publicat que es va publicar acabada la Guerra Civil. D'aquest període de principis del s. XX i fins els anys 30 també pertanyen una sèrie de rajoles (20 x 15 cm.) que suposem que devien reproduir tot l'àlbum i de les quals malauradament només en coneixem tres mostres. Aquests elements, conjuntament amb els reculls que existeixen de només làmines de les seves il·lustracions de novel·les per lliurament, ens permeten copsar una mica el que fou un il·lustrador de gran projecció a Catalunya, Espanya i Hispanoamèrica i que actualment passa gairebé desapercebut sinó fos perquè té un carrer dedicat en el barri de Sants.



Rajoles dels 1930' en les que es reproduïen escenes de la Historia de una mujer
En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujer és una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.



BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945. 

CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.  


 

46 comentaris:

  1. Gran Planas, com m'hauria agradat conèixer-lo. És una llàstima que no hi hagi ningú prou agosarat com per endegar edicions facsímils d'aquests llibres. Vaja, que jo sàpiga.

    ResponElimina
  2. Júlia,
    De fet vaig entrar al món dels blocs a partir d'un comentari que feies tu sobre l'Eusebi Planas. Cercant per internet vaig arribar a tu i al món dels blocs!
    Per una altra part no sé si una edició facsímil tindria èxit i si aconseguiria la brillantor dels colors purs d'aquelles èpoques.

    ResponElimina
  3. Galde, has fet una "reentré" de categoria, es nota que s'ha acabat el curs. He de confessar que no em convenç gaire aquesta estètica, dec ser modernista.

    ResponElimina
  4. Allau,
    Diguem que he estat abduït una mica... Sobre l'estètica d'en Planas estic d'acord amb tu que pot ser que a molta gent no li agradi perquè mai ha estat reivindicat i per això dubto que un facsímil pogués tenir èxit. Però mai se sap.

    ResponElimina
  5. Sí, ho recordo, ja fa uns anyets i volia endegar una sèrie sobre dibuixants però no vaig continuar.

    Allau, a mi m'encanta, dec ser pre-modernista, tot i que crec que m'agrada 'tot'.

    Galderich, la tècnica es podria aconseguir, una altra cosa és que fos rendible i 'vendible'... Fa molts anys es va fer alguna coseta amb revistes i coses així però crec que l'editorial va fer fallida, he, he.

    ResponElimina
  6. Malauradament som un país de prestatgets, com deia Calders, on n'hi ha un no n'hi pot haver un altre, val també per a tendències literàries i artístiques, i així s'oblida tot i sempre hem de 'redescobrir'... Ara ja amb internet i la relaxació dels costums sexuals ni tan sols la producció porno d'aquest gran senyor i gran vividor tindria sortida, potser, ja estem curats d'espants.

    ResponElimina
  7. En primer lloc, em permetré fer una certa gala de meva ignoràcnia i us dic reunint el meu valor que és el primer cop que sento a parlar d'Eusebi Planas.
    El treball que és fa sobre les il·lustracions des d'un punt tècnic el trobo genial Galderich. Hi havia un munt de coses que no coneixia.
    Respecte als episodis de la pornografia i els seus soposats problemes policials, sempre he pensat que quant més prohibeixis de fer quelcom més es revela l'individu si no ho veu lògic, especialment si té un ànima creativa i en Planas la tenia.

    ResponElimina
  8. Júlia,
    Al principi del bloc una editorial es va interessar per fer una facsímil de la "Vida d'una dona" d'en Josep Armet però els problemes tècnics per a reproduir correctament la litografia suposo que els va fer tirar endarrere. Llàstima.
    I sobre el tema més "lliure" d'en Planas a veure si d'aquí nou mesos (com a mínim) us puc donar bones notícies!

    ResponElimina
  9. Has fet ben fet de precisar que el gruix de l'obra d'en Planas no era la pornografia: és obvi que tenia d'altres temàtiques. Tot i això, se li endevina una sensualitat latent, com si en qualsevol il·lustració hagués començat per dibuixar la dona nua... i vestir-la després amb tota aquesta parafernàlia.
    Davant d'un post com aquest no tinc més remei que repetir allò: crec que això és un model de blog, apunts que no caduquen i que contenen informació i emocions. Fa poc precisament la Júlia (que et comenta més amunt) reflexionava sobre els blog i deia que prefereix els "generalistes". Jo, com més va més, trobo que valen els monogràfics. hauries d'anar pensant en alguna edició en paper de tot el material que dus acumulat...

    ResponElimina
  10. Eduard,
    El problema és que artistes com Eusebi Planas passen a ser de segona divisió dintre de la Història de l'Art i els professors corresponent mai en parlen i llavors ningú els coneix. Una llàstima! ;-)
    Si vols saber qui fou en Planas pots passar a l'enllaç que hi ha sobre el seu vessant pornogràfic.

    ResponElimina
  11. Lluís,
    Això és l'antibloc! El problema que tinc és que cada vegada llegeixo més antiblocs que tinguin contingut! Són els que t'aporten alguna cosa. Suposo que el Twiter i aquests invents més "internet kleenex" alliberaran el format bloc per a coses de més contingut. Sobre publicar això que escric... ho veig difícil, una editorial no permetria que pel text que hi ha haguessin tantes il·lustracions, qüestions de costos.

    ResponElimina
  12. Galderich, permita-me escrever em português,

    Muito curioso o livro e muito interessantes ilustrações. Para além disso, apreciei muito sua afirmação de que aquilo que foi produzido antes da internet não tem existência atual. É uma verdade com muitas implicações para nosso futuro.

    Abraços

    ResponElimina
  13. Angelo,
    Benvingut i fes servir el portuguès sense cap mena de problema perquè ens entenem perfectament ja que és un idioma llatí i sinó Google ens posa el traductor automàtic!
    I així com internet té avantatges com el traductor automàtic (amb tots els defectes i les seves moltes virtuts) també té aquest inconvenient de deixar de banda coses molt importants sinó ens encarreguem de posar-les.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Com sempre un apunt per passar-hi estona i ser rellegit amb ganes. Gràcies! :)

    ResponElimina
  15. Clídice,
    Una manera molt fina de dir que com sempre he esgotat als lectors... ;-)

    ResponElimina
  16. Yo tampoco conocía a este Planas tan gamberro y ya veo lo que me estaba perdiendo.
    Son unas ilustraciones preciosas. Me encanta el uso del color y además es exquisito el "estilismo", los trajes, los muebles, etc.
    Yo lo compro seguro, un apunte estupendo como siempre.

    ResponElimina
  17. Pombolita,
    La definició de "gamberro" la trobo molt ben trobada referida a l'Eusebi Planas.

    ResponElimina
  18. Endevino un fil que va de "La Philosophie dans le boudoir" del Sade a l'auge de "L'Estètica de boudoir"; a la qual hauríem d'inscriure aquesta part de l'obra del Planas. Avui mateix descobria els olis del parisí Henri Gervex i no puc deixar de d'emparentar-los. Imagino la força del mite de la nit parisenca..., i el seu reflex en el nostre Paral·lel.
    Ara, d'ençà la Raquel Welch es refregava el sabó Lux, tot això del boudoir són anuncis de la tele.

    ResponElimina
  19. Girbén,
    Eusebi Planas fou un artista educat en el París de mitjans del s. XIX i això el devia marcar en relació amb la Barcelona del moment. En certa manera va traspassar els coneixements en tots els àmbits de París a Barcelona, des del món del gravat (legal i ilegal), l'estètica dels seus models i fins i tot les formes de vestir. De fet els biògrafs de l'època sempre utilitzen una paraula que avui ha caigut una mica en desús i que li és molt escaient: dandi.

    ResponElimina
  20. Quan jo era petita 'dandi' era encara plenament vigent, de tota manera la meva mare deia que en el temps de la seva joventut també deien 'ianqui' dels nois alts i ben plantats que no eren dandis, eren diferents.

    M'ha vingut al cap un terme de la meva joventut, tot era 'birguer', persones incloses.

    Cert, tot un dandi, en Planas.

    ResponElimina
  21. Galderich.
    Para los que conocimos la obra de Eusebi Planas gracias a tu espacio, la presente, es un complemento muy revelador.

    Sobre la obra de Planas en México, como bien dices, no hay nada en claro, la poca información que se puede encontrar en ocasiones resulta contradictoria.

    ResponElimina
  22. Júlia,
    A casa encara utilitzem la paraula "dandi" malgrat que cada dia sigui més difícil aplicar-la a algú...
    "Birguer", una altra gran paraula!

    ResponElimina
  23. Marco Fabrizio,
    Si el "corresponsal de Piscolabis a Mèxic" confirma que el tema "El Buen Tono" és contradictori millor deixar-ho així fins que es pugui aclarir. He enviat un email a Thelma Chamorro però no ha contestat que és qui podria posar una mica de claror al tema de Planas i l'inici del còmic mexicà.

    ResponElimina
  24. Enhorabona pel post, com sempre amenitat, rigor i erudició combinats en la justa mesura. Planas és un personatge a reivindicar, maltractat -com tants d'altres- per la nostra història.
    Aquestes imatges són una meravella, i malgrat de ben segur s'allunyen del gust actual, cal tenir en compte l'època en la que foren fetes i la dificultat que ofereix la tècnica litogràfica que requereix dibuixar cada color en una pedra separada.
    Jo penso que en aquest volum, Planas també fa un cert homenatge a una de les obres mestres de la caricatura del segle XVIII, A Harlot's Progress, de Hogarth...

    ResponElimina
  25. kap,
    Molt ben explicada la tècnica de la cromolitografia. Hem de pensar que aquests gravats tenien uns 7 colors diferents!
    Sobre el Harlot's Progress de Hogarth si que és un bon precedent de la història però la cultura francòfona d'Eusebi Planas el decanta més pel tema de les "lorettes" de Gavarni.

    ResponElimina
  26. Ara mateix a sant Google encara hi prevalen les imatges porno d'en Planas. Tot serà qüestió de temps! A banda d'aquest objectiu que haurà d'esperar, la quantitat d'informació que dones en aquest apunt és fantàstica. Bones vacances!

    ResponElimina
  27. Gazo,
    Sant Google és molt Sant Google i canviar aquesta dinàmica costarà Deú i ajuda!

    ResponElimina
  28. Arribo tard, però hi arribo.

    L'apunt és magnífic. Això és una obvietat. El que és important és el que diu el Lluís: el teu bloc té sentit. Hi ha autors, obres, estils, que poden agradar més o menys, però l'empremta Piscolabis és la que impera.

    Pel que fa a Planas (i això és extrapolable a qualsevol autor), jo no em fixo si m'agrada o no: a mi m'interessen els personatges i les situacions i com l'autor resolt el dibuix psicològic i sociològic de cada escena. Els artistes que no m'interessen són aquells que no aconsegueixen crear cap mena d'empatia.

    La cromolitografia de la noia alada mirant pel forat de la pared és d'una intensitat eròtica important. Diu:

    -Tiene V. unas piernas admirables, de primera fuerza.
    -(Todavía no lo sabes tu bien...)

    Cal posar-hi alguna cosa de la nostra part; és clar. Però no hi hauria art sense aquesta comunicació, encara que (o sense que) cridi als baixos instints.

    ResponElimina
  29. Enric,

    No cal posar gaire de la nostra part amb en Planas. Aconsegueix deixar les situacions ambigües ben clares i aquest és el seu mèrit.

    Suposo que pel que dius no dec tenir criteri i gairebé m'agrada tot de totes les èpoques perquè són representatives de cada moment. Cada moment té les seves manera d'expressar-se.

    ResponElimina
  30. Galderich, jo d'això no en diria "no tenir criteri". Tu valores molt els aspectes tècnics. Potser no et mulles tant en les qüestions de contingut, de significat, però per això estan els comentaris.

    Estem parlant de grans artistes, per tant, aquí el criteri està en la teva feina descriptiva.

    Per cert, tinc uns gravats d'en Planes en una obra força atrotinada, però potser li interessen al Piscolabis... Què fem?

    ResponElimina
  31. Enric,
    Via email em pots passar les il·lustracions i dir-me de quina obra es tracta. Potser m'interessa per una altra feina que porto entre mans... ;-)

    ResponElimina
  32. Doncs a mi aquest " apunt molt llarg" se m'ha fet molt curt.

    ResponElimina
  33. Biblioaprenent,
    Ha,ha... t'agraden les contradiccions i per això tens un vlok! ;-)

    ResponElimina
  34. A mi tb m'ha agradat descobrir l'Eusebi Planas. I tot i que tampoc m'entuassiasme aquest estil, valoro el virtuossisme i admiro la delicadesa i sensualitat de formes i colors.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  35. Rokins,
    Has fet un bon resum de la impressió que causa en Planas. La seva estètica ha estat molt superada i això va en el seu detriment. Si ens traiem aquests prejudicis el podrem gaudir.

    ResponElimina
  36. Excelente, como siempre.
    En efecto, Planas podría pasar por nuestro Hogarth. Muy perspicaz, Jaume.
    Enhorabuena!

    ResponElimina
  37. OSTRES, OSTRES I OSTRES.
    Ja no ser que dir. Vas més de pressa tu que jo a posar-me el dia.
    SALUT.

    ResponElimina
  38. Manuel,
    No és una idea descartable però em temo que la idea aquesta de la mala dona que acaba malament agrada a tots els homes...

    ResponElimina
  39. RSM,
    Doncs mira que vaig lent! Gràcies per deixar el dibuix, no serà l'única vegada que te'l demanaré...

    ResponElimina
  40. Hola a todos,
    tengo 41 cromolitografias de Eusebi Planas que eran de mi abuelo. Las primeras fechadas en 1878 hasta 1880 pertenecientes a " Historia de una mujer ", son preciosas y de una exquisitez, extraordinaria, mi pregunta es el mercado de antiguedades, cuánto podrían darme por estas litografías, en caso de verme obligada a venderlas ya que son originales, todas fechadas y firmadas por él, por favor, me podeis contestar. Gracias.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      Era normal en la época coleccionar cromolitografías de Eusebi Planas. En esa época se utilizaban para la decoración pero desafortunadamente su estética ha pasado de moda y ya nadie ni las emmarca ni las exhibe en cuadros colgados en casa, salvo algunas honrosas excepciones.
      Las litografías que tiene depende de su estado y de a qué libro pertenecían.
      Si entra en Todocolección.com tendrá una guía aproximada de los precios pero una cosa es la venta y la otra la compra del material para venderlo. Los precios varían mucho pero ha de tener en cuenta que no es material muy apreciado en la actualidad.

      Elimina
  41. Muchísimas gracias por responderme. Casi es un alivio porque les tengo mucho cariño y yo sí las enmarcaré.
    Muchas gracias. Saludos.

    ResponElimina
  42. Casualment he trobat aquesta coberta tan semblant a la de l'Àlbum de Planas: http://ddd.uab.cat/pub/llibres/1880/72485/marforalb_a1880x1@mnac.pdf

    Es tracta d'un àlbum de reproduccions d'obres de Marian Fortuny publicat també el 1880. Qui va ser primer?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi,
      Gràcies per l'enllaç. Sobre qui va ser el primer no ho puc dir però aquest ferro per a l'enquadernació el deurien fer servir altres vegades perquè l'havia vist aplicat a altres àlbums. Malauradament la confecció de Historia de una mujer va ser lenta (1878-1880) i quan es va relligar exactament no ho sé perquè veig també que el llibre d'en Fortuny tampoc té el dia d'impressió en un colofó.
      De totes maneres si el mateix 1880 Historia de una mujer va tenir una segona edició feta per Trilla i Serra i una edició pirata fotogràfica feta a l'Argentina hauríem de situar aquesta primera edició cap al primer trimestre del 1880 per donar espai cronològic a les altres edicions.

      Elimina
  43. tengo el libro de historia de una mujer en excelente estado alguien me podría decir como en cuanto vale? gracias

    ResponElimina
    Respostes
    1. Favian,
      Como siempre una cosa es el valor de venta y otra el de compra.
      En las librerías de viejo está a unos 600 € -en internet algún caso hasta más caro- pero regateando llegas a los 400 € si quieres comprarlo.
      En subastas puedes conseguirlo por unos 150 € o 250 € dependiendo de la suerte ya que es de donde se suministran también muchos libreros. Esto quiere decir que si lo ofreces a un librero puedes sacar entre unos 150 o 200 € ya que el libro, aunque muy bello y obra cumbre de la cromolitografía en España, no tiene demanda.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols