dimecres, 9 de maig del 2012

Piscolabis, una paraula de gran significat


Capçalera del primer any de Piscolabis Librorum
Ja fa uns quants anys vaig conèixer en un viatge organitzat un dels actors de la sèrie televisiva Verano Azul. Malgrat ser de Madrid, tenia certes vinculacions amb Catalunya i per això entenia el català i podia seguir les converses que la resta del grup –casualment tots catalans- manteníem en la nostra llengua. Un dia, parlant de la llengua, em va comentar que la paraula que més el meravellava del català era mocador. Amb una ganyota de cert menyspreu vers el pañuelo deia que mocador es superior porque es expresiva de la acción de recogida de los mocos y no una palabra que sólo indica que es un paño pequeño, sin utilidad concreta

Capçalera del segon any de Piscolabis Librorum

Aquest comentari marginal, dit en una tertúlia distesa i intranscendent, em va quedar gravada i des de llavors, de forma inconscient, hi ha paraules que em meravellen per si mateixes. A partir d’aquell moment les paraules les miro amb més admiració i del castellà, per exemple, me’n fascina una que vaig sentir a Mèxic quan una mare que li deia al seu fill entremaliat: ¡Te voy a dar una nalgada! –la nostra plantofada al cul, expressió que també m’agrada. Ja ho veieu, a partir d’una conversa intranscendent podem arribar a canviar la percepció diferent i engrescadora de la nostra pròpia llengua i de la resta de llengües.

Capçalera del tercer any de Piscolabis Librorum

Tot això ve a tomb perquè avui fa 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC i que culminà amb la redacció en fitxes del primer diccionari que esdevindria normatiu, efemèride que des de la Catosfera es vol celebrar amb l'apadrinament d’una paraula per bloc amb la iniciativa de Aparaula'm a través del projecte de Paraula viva. Després de segles d’utilització del català escrit de manera precària- i fins i tot intuïtiva- aquest primer pas va representar un canvi molt important cap a la normalització lingüística i la cohesió de l’idioma, amb totes les limitacions i mancances que això suposava encara. És curiós com les decisions que, encara avui, es prenen des de l’IEC poden arribar a crear petites polèmiques (bloc o blog per exemple) i en canvi en altres llengües en què moltes de les normes són centenàries i presses sense tant de rigor científic, com passa amb el castellà per exemple, aquestes discussions no sorgeixen malgrat que les normes puguin ser força més aleatòries que les que es prenen per al català.


Col·lecció de Palabra e imagen de Lumen (1961-1985)

Per aquests motius, quan em vaig plantejar de participar en aquest nou homenatge col·lectiu blocaire (en aquest cas a una tasca), la tria va anar directament a la paraula Piscolabis que defineix aquest bloc mateix. De fet, quan vaig haver de triar el nom per al bloc, el primer amb el que vaig pensar va ser el d’Imatges i paraules però ja n’hi havia un altre que es deia més o menys igual, i a més hi havia hagut la magnífica col·lecció de llibres de Lumen que vinculava literatura i fotografia, que es deia així. Per tot plegat em va semblar que calia buscar-ne un altre i evitar plagiar noms d’altri, ja que això no era la millor manera de començar amb un bloc.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, 1806

Després d’aquesta primera opció que vaig descartar, em vingué al cap una paraula que havia sentit mil vegades a casa i que m’agradava: Piscolabis! A casa el meu pare sempre deia als amics perquè es quedessin a dinar o sopar, improvisadament, no patiu que ja farem un piscolabis, amb aquest plural majestàtic, com si ell entrés mai a la cuina! Aquesta paraula definia una menjada, feta amb diverses coses per picar agafades de la nevera, del rebost o comprades a darrera hora, el que implicava una diversitat que finalment acomplia l’objecte de fer-ho digerible. Aquest record familiar em va fer triar la primera paraula i li vaig afegir el Librorum perquè era un toc irònic a l’Índex Librorum prohibitorum que es publicà entre els segles XVI i XX, per perseguir tota mena de llibres que fossin considerats pecaminosos i que esdevingué un catàleg ben divers.

 JOSEPH KOSUTH. Una i tres cadires (1965). MOMA, Nova York

Com que piscolabis era una paraula segurament degenerada (que no derivada) del llatí, vaig creure que era una combinació divertida. Des d’un bon principi, i ja en van tres, la capçalera que es renova cada any inclou la definició de les paraules Piscolabis Librorum, a la manera d'homenatge a l’artista Kosuth en la seva obra conceptual. Així doncs a la capçalera podeu llegir la definició de diccionari tant de Piscolabis (M. Refrigeri, menjada o beguda que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar. [del cast. Piscolabis, probablement de formació burlesca pseudollatina sorgida sorgida en ambients clericals, comp. Amb pizca “mica” i un segon element que recorda un futur verbal com cibabis “menjaràs”]) com de Librorum (m. pl. dels llibres [del llatí: liber; genitiu plural]).

 Goigs de Sant Galderich i la comparança entre els goigs rossellonesos i els del Principat

Aquestes dues llatinades (idioma del que només conec les beceroles) em permetien des d’un bon inici definir el que cercava amb aquest bloc i que crec que he aconseguit: la diversitat en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, aquest bloc ha intentat endinsar-se, a través dels seus 170 apunts, al món de l’estètica dels llibres i de les seves circumstàncies i oferir unes informacions al màxim de solvents i d’imatges de suficient qualitat per a que estiguin disponibles a la xarxa sota la llicència Creative Commons.

Capçalera de la Galeria d'imatges
Gràcies a aquest esforç gràfic realitzat de manera lenta (en gairebé quatre anys) a través del Piscolabis Librorum i també a través de la Galeria d’Imatges (esforç compartit amb amics d’abans i de després d’Internet) crec haver “empastifat” (gran paraula, també!) la xarxa d’imatges de gran resolució, de les quals em consta que hom hi troba aplicació, tal com ens indica el comptador de visites, que també comptabilitza les descàrregues. A més, l’altra idea del bloc que crec que s’ha acomplert és la d’oferir imatges no només d’una part dels llibres (la coberta que és el que normalment s’exposa) sinó també l’interior del llibre que és on els impressors, dissenyadors, il·lustradors, tipògrafs, publicistes, enquadernadors, editors... s’hi han esmerçat per aconseguir una obra total que fos agradable o útil al lector.

ANSELM TURMEDA. Llibre dels bons amonestaments. Barcelona, Pedro Malo, 1584

L’estètica i la temàtica durant aquests gairebé quatre anys han estat d’allò més variades, un autèntic festival piscolabero: des de llibres de l’any de la picor, a publicacions recents; de llibres d’artistes consagrats, a les publicacions més humils; des de llibres clandestins, a llibres de propaganda oficial; de llibres religiosos i pietosos, a llibres revolucionaris anticlericals; de llibres infantils, a no aptes per a menors; de llibres locals, a internacionals i fins i tot als anomenats exòtics; de llibres d’alt contingut literari, a d’altres de rima popular; obres amb dedicatòries; de materials diversos (ós, pergamí, paper, ginesta, fulla de palma, suro, pedra, metall... ); de formes diverses, i també comentaris a exposicions de poca difusió mediàtica però no per això menys importants, etc. A més, hem fet públiques troballes que van des dels manuscrits d’El Trapecio (actualment a la BNC), a una edició inèdita (1589 del Llibre dels Bons amonestaments d’Anselm Turmeda, fins a concretar quin pot ser el primer llibre amb numeració de tiratge en català (1880) i el primer àlbum a la manera de TBO i en català, Vida d'un dona, o el primer llibre d’Espanya piratejat fotogràficament del 1880, la localització d’un incunable litogràfic, o les més que significatives diferències entre edicions de la Cartilla escolar antifascista... entre uns quants exemples.

MAURICO AMSTER. Comparació entre les dues edicions de la Cartilla escolar antifascista, 1937
Aquest aiguabarreig (una altra gran paraula!) és el que ha donat la salsa que pretenia a un bloc que ha intentat des del rigor divulgar una mica el patrimoni bibliogràfic destacant-ne, per limitacions i dèries personals, la producció realitzada a Catalunya. Cada apunt ha estat arrodonit per comentaris dels lectors que han matisat, puntualitzat i aportat notícies que han acabat millorant els apunts. A més, a través de la virtualitat del bloc puc afirmar que he conegut gent molt interessant i amb alguns d’ells, per proximitat, hem pogut mantenir una amistat més que desvirtualitzada. Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que durant aquests gairebé quatre anys he après molt i això ho dec a una paraula: piscolabis. Tant senzilla i tant complexa.

PD. No us perdeu la paraula Bacona que el bloc paral·lel i no apte per a menors Piscolabis Librorum maioris ha apadrinat per a aquest Aparaula'm

36 comentaris:

  1. Segur que tu aprens molt, Pisco, però els teus lectors encara molt més. És un plaer seguir blocs com el teu(i no exagero un pèl).

    ResponElimina
  2. Gazo,
    A la vida d'en Galderich hi ha un abans i un després del Piscolabis, sense cap mena de dubte. I com diu el dibuix que Goya va pintar els darrers temps de la seva vida: "aun aprendo"...

    ResponElimina
  3. Una paraula, i un nom, adequadíssims per aquest blog tan apetitós, fins i tot si hi afegeixes les olives assassines. La Xarxa té la gran fortuna de comptar amb blogs com el teu, que la justifiquen sobradament. Gràcies pels piscolabis que ens ofereixes :)

    ResponElimina
  4. Clídice,
    Tota la xarxa es justifica per si mateix, sigui quin sigui el bloc.
    Ara, el bloc de les olives assassines és l'altre...

    ResponElimina
  5. Galde, m'ha inquietat que l'apunt estigui escrit en pretèrit. Espero que, encara que sigui mandrosament, continuis.

    ResponElimina
  6. Allau,
    No en sóc conscient d'haver-ho fet en pretèrit però veig que si. En fi, potser perquè ha estat una mirada endarrera d'on venim i cap a on anem i aquestes coses.
    La veritat és que darrerament estic més dispers que mai malgrat que aquesta entrada la tenia redactada (sort d'això!) des de fa un temps, quan vaig conèixer la iniciativa.

    ResponElimina
  7. Sense creure en cap moment que fos un comiat, he tingut la mateixa sensació que l'Allau. En tot cas, és el testament vital del Piscolabis, del qual tots ens en sentim partíceps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, hauré de revisar el text, o no. No, no és un comiat, al contrari, és una revisió del que he fet pensant en el futur. Encara hi ha més paperasa que espera algun apunt!

      Elimina
  8. Em sembla que la gent escriu el testament en vida, i molt abans de dinyar-la. Diria que, generalment, els morts no escriuen gaire. Perquè jo també he tingut la intuïció de comiat, que veig que ha estat comuna a d'altres lectors però desmentida.
    I ja saps què penso jo: que la blogosfera no es justifica per sí mateixa i que algun dia aquest blog tindrà el reconeixement que es mereix. Amén.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís,
      Jo crec que la blocosfera es justifica per si mateixa perquè cadascú fa el que vol i aquesta llibertat és la que falta en els mitjans escrits.
      I mira, ben mirat, podríem dir que aquest apunt és el testament del piscolabis però això no vol dir que quan fem testament ens haguem de morir, a no ser que sigui un "testamentum in extremis", i no crec -malgrat la llatinada- que sigui el cas del Piscolabis!

      Elimina
  9. Gran tasca feta i entretinguda i agraïda explicació.

    Ja ho hem dit i ens repetim: en volem més.
    SALUT. R.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ropto, malgrat els rumors que corren, i els fets de l'enlentiment de publicacions que sembla confirmar-ho, en tindreu més malgrat tot.

      Elimina
  10. Respostes
    1. Ostres, no esmentis la paraula "crak" que corre el rumor que tanquem! Esperem resistir! ;-)

      Elimina
  11. Trobarem a faltar el teu somriure;
    dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
    però el record de la vall, on vas viure,
    no l'esborra la pols del camí.

    El teu front dur la llum de l'albada,
    ja no el solquen dolors ni treballs,
    i el vestit amarat de rosada
    es vermell com el riu de la vall.

    Quan arribis a dalt la carena,
    mira el riu i la vall que has deixat
    i aquest cor que ara guarda la pena,
    tan amarga del teu comiat.

    ResponElimina
  12. Me comenzaba a inquietar por lo que parecía una despedida. Una vez aclarado el punto, celebro la elección del título
    del blog y le deseo larga vida a Piscolabis Librorum.

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Lo he leído y lo he releído y no le veo la despedida pero si hay unanimidad en ello es que no controlo la lengua... ¡como me ocurre muchas veces!
      Sólo pretendía hacer un resumen de lo que la palabra Piscolabis representa para mi.
      Y gracias a ti y a muchos otros por seguir fielmente el blog desde los inicios a pesar de ser en otra lengua diferente a la tuya, lo que demuestra más que nunca pasión por los impresos.
      Una abraçada a tot Mèxic!

      Elimina
  13. Un apunt molt amè i pròxim. Bon comunicador Galderich i bona tasca per suposat.... divertida la iniciativa que ja he vist que arribo tard....
    Una abraçada.
    Per cert la paraula bacona m'ha recordat a la mítica "pendó" de Dallas. ;-)
    http://www.youtube.com/watch?v=XRNzXLTKy6Q

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rokins,
      Mai és tard! Jo diria que encara et pots apuntar a la moguda!
      I sobre el Dallas, jo crec que és un mite de la nostra cultura postfranquista! Què bó allò del pendó, a l'alçada del "Ja sóc aquí!" d'en Tarradelles.

      Elimina
  14. Doy fe de que no va a abandonar, que ayer se paseaba por el barrio vestido de verde manzana brillante que sólo le faltaba un letrero que puesiera ¡cómedme!....
    Un apunte de apunte, como siempre, estupendo...
    Per molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,
      La meva veïna i malgrat això amiga, com a mínim testimonies que la dèria de continuar encara la tinc. Una altra cosa són les forces, els elements que s'interposen a la feina i coses menors que ens destorben i no ens enlenteixen la tasca que voldríem fer.

      Elimina
  15. ha estat un plar descobrir més sobre el propòsit del teu blog i sobre la seva etimologia. Té un origen entre casolà i històric d'allò més ben triat.
    Espero que duri molts anys més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... i que vosté ho pugui veure que deien els nostres grans!
      M'agradat aquesta definició d'"entre casolà i històric".

      Elimina
  16. com diu el pota-blava de dalt val la pena,i molt, llegir-te.

    ( o vlok)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      Me n'havia oblidat de la teva tercera línia en la discussió bizantina: vlok!

      Elimina
  17. Ves per on, llegint aquesta entrada m'ha passat el singlot. Gràcies, Galderich!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant espanta aquest apunt? Celebro que tingui virtuts taumatològiques!

      Elimina
  18. Un apunt addictiu que llegiré en diversos dies.
    Ei! Res de la nostra plantofada. Una NALGADA és una NATJADA. La mama m'amenaçava quan, fa molts anys, jo era petita: Et clavaré una bona natjada!
    Salutacions!

    ResponElimina
  19. Glòria,
    Prent-ho amb calma i apunto el tema de la NATJADA. No l'havia sentit mai però em sembla que l'incorporaré al meu llenguatge. Preguntaré a les meves filles petites a veure què prefereixen, si una plantofada o una natjada!

    ResponElimina
  20. L'altre dia parlant de blocs amb getn que aprecio, els hi vaig posar d'exmple aquest bloc. No cal dir que el veredicte fou unànim en dos aspectes:

    - Agradava molt.
    - Requeria molta feina.

    De res i a seguir. Ramon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon-Ropto,
      El que requereix feina és el llegir-los! Gràcies.

      Elimina
  21. Dos reflexions, a contratemps:
    1ª- Els teus articles són, com diríem amb paràmetres culturals a la frontera del desús, articles de fons i poden ser llegits al marge de la urgència de la novetat. Aquest en concret és més de fons, encara, perquè valora la profunditat dels anteriors, en una mena d’antologia valorativa amb perspectiva. El vaig llegir quan “va sortir” i segueix sent un plaer rellegir-lo ara i ho serà l’any que ve. Les imatges de la col.lecció de Lumen m’han fet retrobar el Neutral corner de Ignacio Aldecoa que un dia em vas regalar.
    2ª Les paraules, per sobre i per sota del que signifiquen, signifiquen. Els que tenim la sort de ser bilingües, valorem les capacitats comunicatives de ambdues llengües i, de vegades, en veiem forçats a emprar paraules de “l’altra llengua” per expressar-nos millor. Del català, així, de primeres, em quedaria amb “amorosir” perquè, per sobre de l’ús carrincló o kitsch, fa més dolç el que toca, per molt dur que sigui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas,
      Dues respostes:
      1a. Els apunts, malgrat que hi ha alguna referència a l'actualitat personal, general o temporal intenten ser útil més enllà de les seves circumstàncies. El Neutral corner d'Ignacio Aldecoa eren altres temps en els que la col·lecció no era buscada i es trobavem restes de sèrie que serviren per agraïr la recomanació de l'obra global d'aquest gran autor.
      2a- Cadascú té les seves paraules predilectes i per això em va agradar molt la iniciativa.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols