El setmanari manuscrit El Trapecio, una gran descoberta del 1860

-->

A Jorge Brotons autor de Blocalcirc, una de les circumstàncies culpables i necessàries d’aquest bloc.

Avui els Reis d’Orient ens aporten al bloc la presentació de tres volums inèdits que recullen els manuscrits literaris i artístics d’una tertúlia que es reuní als soterranis de l’antic cafè de l’Univers de la plaça Reial nº 1 de Barcelona. Entre el 28 d’abril i el 10 de novembre del 1860, es van elaborar aquests tres volums, que porten el títol de: El Trapecio. Semanario guason redactado por una companyia de titiriteros del Círculo Gimnástico Barcelonés. Veiem, doncs, en el títol mateix del setmanari el to irònic i sarcàstic que ho presideix tot.

Els tertulians solien aportar cada dissabte un escrit o un dibuix (els textos podien ser indistintament en català o castellà) per fornir aquesta obra col·lectiva. La varietat de qualitats de papers (malgrat que tots s’adapten al mig foli) ens confirma que cadascú portava l’aportació de casa, amb alguna accepció que ja es veu (i ho confirma el text mateix) que fou improvisada allà mateix.

Portadella tipogràfica que encapçala el recull d'aportacions setmanals. A mà s'hi afegia el número de la setmana del Setmanari.

Finalment, tots els fulls foren col·leccionats per setmanes, cadascuna dels quals té una portadella tipogràfica idèntica, en la que s’afegia de manera manuscrita el número de la setmana (26 en total). Els tres volums agrupen, doncs, entre vuit i deu setmanes cadascun i al llarg dels mesos es nota un cert cansament, ja que la primera setmana inclou 45 pàgines de força autors diferents, mentre que la darrera separata inclou dues setmanes enlloc d’una i ocupa només tretze pàgines.

Acudit intern que fa referència a la poca activitat productiva dels membres d'El Trapecio. Aquest personatge prim (que podria ser l'anomenat l'Almirant) és un dels blancs preferits dels acudits sobre el grup.

La relligadura és en tela gravada, com si fos pell (24 x 17 cm.) i té guardes interiors de marbrats. Aquesta enquadernació es degué, com es reconeix a la setmana número 11, a les influències de Celestí Verdaguer qui, a més a més, es devia encarregar de les portadelles tipogràfiques -que són força especials ja que contenen una varietat de tipus de lletra no habitual. Com veurem, aquest personatge estava vinculat familiarment al món del llibre.

Moltes aportacions tenien caràcter lúdic, com aquesta il·lustració que passà censura. Em de tenir en compte que rulé vol dir cul... L'interior del soterrani tenia aquest escacat amb dibuixos diversos en la paret com s'observa.

L’única referència que hem localitzat del Círculo Gimnástico Barcelonés ens la dóna Antonio R. Dalmau que ens diu que el viejo gimnasio, fundado por el Dr. Quadras, un enamorado del atletismo en 1860, estaba instalado en la calle Nueva de San Francisco (a prop de la Pça. Reial) y salieron de él no pocos acróbatas y saltadores, aplaudidos después por los públicos de España y de fuera de ella. Se hizo cargo, más tarde, del gimnasio que fué de Quadras, el doctor Casademunt, que imprimió a sus enseñanzas una orientación más hacia la gimnasia higiénica (p. 47). Fora d’aquesta breu referència no hem trobat res més. Per les pistes que tenim, podem creure que molts socis del gimnàs es trobaven en un local situat en un soterrani de la Plaça Reial, bé perquè hi tenien justament la seu social del gimnàs, bé perquè hi havia alguna mena de cafè o bar. En aquell moment la plaça Reial era una plaça de recent construcció (1848) on vivia només gent benestant.

Interior del soterrani de la Pça. Reial nº 1 amb els membres del Círculo Gimnástico barcelonés amb les finestres que donen al carrer i que segons una de les aportacions eren ideals per observar per sota les dones que passaven a prop...

Un dels aspectes més destacats d’aquests manuscrits és que constitueixen la informació gràfica i literària més antiga de l’esport a Catalunya, ja que els primers gimnasos s’iniciaren en aquest moment –el 1860- i estaven estretament vinculats al món de l’acrobàcia o com es deia en aquell moment als volatines. Cal tenir en compte que l’esport, com una activitat vinculada al lleure, per al manteniment de la salut física i moral, és un concepte que només té sentit en un context urbà i industrial, que arribà per influència forana i que s’inicià en cercles intel·lectuals i grescaires de les classes mitjanes vinculades al comerç, al món dels oficis i a les professions liberals. És a dir, que l’esport i la seva praxi al gimnàs s’inicià a casa nostra de la mà d’aquells que, sense pertànyer a l’alta burgesia -que es dedicava a activitats més refinades i elitistes-, es podien permetre el luxe d’anar al gimnàs per estar en forma i alhora anar als cafès de moda del moment.

De fet, dintre de les aportacions literàries de la revista n’hi ha una que és un autèntic cant a l’exercici físic que deu ser dels primers que trobaríem a Catalunya i que estaria molt vinculat a les noves tendències mèdiques de caràcter higienista, en boga a Europa.

Instal·lant els diversos aparells per a desenvolupar la tasca gimnàstica dintre del soterrani.

Malauradament, les signatures dels participants d’aquestes tertúlies que veiem al peu dels articles i els dibuixos són en la seva immensa majoria pseudònims (Almirant, Simon, Periquito, Valencianito, Tòful, Un orangutan, un Fantasma, Trifon, Tirlis, Manolo, Pero Gullo, Juan Lechuga, Tifa, Jeroni Tombafullas, Pochinela, Almirant 3 esclops, Picotazo, Un Civilizador, Pánfilo, Espuela... el que ens impedeix saber (per ara) de qui es tractava en cada cas. A més, i a falta de la comprovació en el diccionari de pseudònims barcelonins del s. XIX que no he pogut consultar encara, crec que aquests pseudònims tenen més un caràcter de bromes internes del grup que de pseudònim literari pròpiament dit.

Acudit de Toful en el que és la primera referència al consum de fotografies eròtiques que es coneix a Espanya.

Malgrat l’abundància de pseudònims, alguns dels col·laboradors van signar amb el nom autèntic, com ara Francesc Tusquets (que després va viure a París, on publicà novel·les naturalistes de caràcter catòlic), Ricard Moly de Baños (entre 1874 i 1876 fou secretari i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès i secretari del Banc de Barcelona), Rafael Tejada y Alonso (poeta que se’n va anar a viure a Madrid on es vinculà a l’Ateneo Científico y Literario), Llorenç Desideri Lacasa (estudiant de dibuix a la Reial Acadèmica d'Arts de Sant Jordi entre 1850-1853) i Celestí Verdaguer (fill de l’impressor Joaquim Verdaguer i germà d’Àlvar, que publicà les Crisantemes de Riquer).

Caricatura sarcàstica i amb certa mala bava del directius i del seu paper com a censuradors d'El Trapecio, obra de Simon

Litografia original de Gustave Doré publicat a Journal pour rire (7 juliol 1849) dintre de la seva sèrie de Grotesques que va ser copiat per l'anònim Simon a El Trapcio (Fotografia Gallica)

Aquestes caricatures podien ser originals o bé còpies d'altres setmanaris humorístics publicats tant a Espanya com a l'estranger com és el cas del plagi que va fer en Simon a partir de Gustave Doré. Hem de tenir en compte que el concepte d'original i còpia en aquest moment no és el mateix que l'actual i que precisament la gràcia està en el canvi de peu d'il·lustració que permet fer un acudit sobre la composició de la "junta directiva" d'El Trapecio (Informació afegida el 29 de desembre de 2019)

Interesant dibuix d'escasa qualitat gràfica però que ens mostra la famosa orxateria dels Porxos d'en Xifré (desapareguda el 1890) i d'una prostituta del Barri Xino (abans d'anomenar-se així) barceloní. L'acudit fa referència als metalls (que es fonen) de les monedes que es necessitaven per prendre un refresc a can Nelo i el que es necessitava pels serveis d'una meuca. Observi's que a sota de la Fundición de Plata hi ha una sospitosa retallada en la que encara s'entreveuen els traços d'algun comentari que la Junta Censora degué creure que era xaró...

La qualitat literària de les aportacions és irregular, des de composicions fetes per compromís fins a algunes amb aspiracions literàries més clares. A més es toquen tots els gèneres (poesia, prosa i teatre i fins i tot jeroglífics), normalment de forma sarcàstica i irònica. No hi falten les al·lusions mútues entre membres del grup, i fins i tot s’hi troben picabaralles fortes, en les quals algú amb mà esquerra ha de posar una mica de pau.

Jeroglífic de l'Almirant 3 esclops. Resultat: A la primera l' rei perdona; a la segona, catxamona

Una gran majoria dels dibuixos foren realitzats per afeccionats (fins i tot alguns són formes esquemàtiques fetes per una mà poc destre) però n’hi ha alguns d’una qualitat destacable, signats per un tal Simon (amb gran domini del tramat i de les figures i els retrats), El Valencianito (segurament dibuixant d’impremta a sou, per la perfecció del dibuix i la imitació de litografies) i sobretot Toful -el millor de tots, amb un domini del dibuix de primera qualitat- amb dibuixos moltes vegades vinculats a aportacions literàries. D’una de les aportacions literàries es podria deduir que el nom real corresponia a un tal Cristòfol Vinardell i que potser seria mestre d’obres. Aquestes dades, però, no es poden considerar seriosament perquè el to poc seriós del text on s’esmenta el fet i del setmanari en general ens obliguen a haver de contrastar les dades abans de donar-les per bones. Així doncs, malgrat aquesta qualitat encara no sabem qui es pot amagar rere aquests pseudònims artístics i no podem descartar que es tracti d’un artista de primera línia del moment.

Dibuix imitant la qualitat litogràfica, obra del Valencianito

Malgrat la qualitat artística tan irregular de les aportacions, els manuscrits són un document interessantíssim perquè els seus autors parlen de la vida quotidiana i dels esdeveniments més importants de la Barcelona d’entre les dates citades. Així, per exemple, no en parlen del famós Carnestoltes organitzat per un tal Junyent (es va celebrar el febrer del 1860) però sí de la rebuda del General Prim i dels voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica amb cançons patriòtiques i sarcàstiques (n’hi havia de tots colors) i dibuixos dels monuments aixecats en honor seu. També es parla de la vinguda de la reina Isabel II a Barcelona i es denigra al pretendent carlí Carles VI (comte de Montemolín i que aquell any fou detingut a Sant Carles de la Ràpita). Entre altres personatges polítics, es parla de Garibaldi i la unificació italiana, les polèmiques entre lliurecanvistes i proteccionistes, ...

Arc de Triomf efímer aixecat en honor dels Voluntaris Catalans de la Guerra d'Àfrica (1859-1860) a Barcelona. Curiosament no es reprodueix en el completíssim llibre que dedicà Víctor Balaguer als homenatges que es realitzaren en aquesta ocasió.

Sobre la vida quotidiana són també un document interessantíssim perquè com que cada aportació és lliure, trobem una sèrie d’acudits sobre temàtiques diverses, com ara la prohibició de pixar al carrer, el tràfic de fotos eròtiques, les processons de Corpus, les modes de vestir, les mainaderes -i com desatenen les criatures davant un bon mosso-, els balls públics i els festejos, una excursió col·lectiva a Montserrat, un eclipsi solar... en fi, sembla que no hem canviat gaire!

Una de les aportacions a l'eclipsi que succeí en aquells temps

Sobre el circ i el gimnàs les referències són més aviat escasses però és molt interessant la polèmica sobre la necessitat d’anar al gimnàs uniformats o no, i si aquest uniforme havia de ser folgat o estret per marcar “els desarrollos” dels esportistes. Aquesta polèmica cristal·litzà en una sèrie llarga de projectes de vestuari gimnàstic. També és curiós com aquests primers gimnasos estaven vinculats a l’art del circ tant pel que fa als equilibris com a les composicions en què es requeria força...

En certa manera són la primera referència original sobre l’esport a Catalunya i diria que a Espanya, ja que no he trobat més antic que no estigui vinculat a l’esgrima o l’equitació, les activitats “esportives” de la classe alta!

Projecte d'uniforme. És curiosa la representació del poltre de saltar com si d'un cavall real es tractés.

En fi, hi ha molta matèria per investigar en aquests tres volums que són un autèntic piscolabis temàtic. Com que es tracta de material inèdit, de tant en tant aniré publicant les troballes que vagi realitzant (amb calma i entremig d’altres històries) perquè, com a mínim, en quedi una certa constància. Per això he titulat el post El Trapecio (I). Serà una mena de serial...

Escena costumista al Ball del Tivoli, obra de Toful

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU, ANTONIO R. El circo en la vida barcelonesa. Barcelona, Monografias Históricas de Barcelona, Ediciones Librería Milla, 1947.

PUJADAS, XAVIER. Els orígens de l’esport a la Catalunya contemporània: entre la modernització del lleure i la massificació (1870-1936) a “L’esport a Catalunya”. Barcelona, Fundació Carulla, 2008.

Nota del 7 de gener de 2009.

Una vegada tancat i penjat l'article el Sr. Jorge Brotons m'envia una sèrie d'articles sobre l'inici de la gimnàstica moderna sobretot a l'entorn de la figura de Francisco Amorós y Ondeano (València 1770-París 1848) que desenvolupà les seves pràctiques i mètodes a París. Els articles que m'ha passat i adjunto tenen informacions molt bones per a la història de la gimnàstica a França i Espanya i són un bon complement per arrodonir aquest estudi al voltant d'El Trapecio. Si els hagués tingut abans hagués canviat algun comentari però no invalida, ans al contrari la reafirma, la importància iconogràfica d'aquest setmanari i les seves notícies.

http://www.efdeportes.com/efd17/trapeci.htm

http://www.cafyd.com/HistDeporte/htm/pdf/1-5.pdf

http://www.cafyd.com/REVISTA/art3n6a07.pdf

William Blake en castellà, les Meditaciones Poeticas (1826) de José Joaquín de Mora

l·lustració per a La resurrección de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Des de l’inici del Piscolabis l’apunt corresponent al dia de Reis l’utilitzo per presentar, com a regal màgic, alguna obra bibliòfila més rara del normal, com ho vaig fer amb El Trapecio (actualment a la Biblioteca Nacional de Catalunya) i el Llibre d’amonestacions de Fra Anselm Turmeda. Avui, malgrat no ser una obra única, us presento un dels llibres de l’època contemporània més rars que he localitzat mai en castellà. I ho és, de rar, per diverses raons. En primer lloc pel seu suposat curt tiratge, que provoca que en biblioteques públiques internacionals n’hi hagi molt pocs exemplars, en segon lloc per on es va editar i en tercer lloc -i més important- per les peripècies de les il·lustracions, obra del poeta i artista visionari preromàntic britànic William Blake.

 

Aquarel·les corresponents a The Skeleton Re-Animated que serví de portada i The soul Exploring the Recesses of the Grave per a les il·lustracions del poema The Grave de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s)

Les il·lustracions són les grans protagonistes d’aquest llibre tan especial, perquè fins i tot les poesies castellanes que componen el text de José Joaquín de Mora són inspirades precisament per l’obra de William Blake. L’origen d’aquests aiguaforts es remunta al 1805, quan l’editor anglès Robert H. Cromek va encarregar a William Blake (a instàncies de John Flaxman, de qui algun dia parlarem, i William Hayley) vint aquarel·les per després gravar-les, amb l’objectiu d’il·lustrar un clàssic de la literatura romàntica anglesa, The Grave de Robert Blair. El projecte era fer una edició de luxe i per la seva envergadura es finançà mitjançant una subscripció prèvia en la qual participaren 589 persones, moltes d’elles artistes i intel·lectuals de l’Anglaterra del moment.

 

a) Aquarel·la original de William Blake per il·lustrar el poema de la Death’s Door de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s)

b) Gravat original de William Blake, amb línies blanques (amb l'afecta mirall que capgira les imatges), que no va agradar a Cromek (Foto catàleg Sotheby’s)

c) Traducció a l’aiguafort del dibuix de William Blake per Luigi Schiavonetti que hàbilment grava sobre la planxa respectant la composició original de l'aquarel·la

L’edició, però, va agafar viaranys més tortuosos del que en un principi es podia esperar. Les diferents propagandes per a la subscripció ja permeten veure certes alteracions de plantejament, ja que va canviant el número d’il·lustracions (finalment se n’estamparen només 12) i fins i tot es produí un canvi de gravador, ja que no fou William Blake mateix qui va passar les aquarel·les a l’aiguafort (com s’havia pactat i anunciat) sinó Luigi Schiavonetti, a qui podríem anomenar un hàbil i impecable gravador a l’aiguafort però no pas un creador. A què es deu aquest canvi? Senzillament al fet que a l’editor, Robert H. Cromek, no li agradà el gravat que William Blake li va presentar -fet amb una tècnica de línia blanca- i el rebutjà com a gravador.

 

Dibuix original de William Blake per il·lustrar el poema Death of the Strong Wicked Man de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s) i Il·lustració per a La muerte del impio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Malgrat que la feina de Luigi Schiavonetti, com podem comprovar, va ser molt bona i força fidel a les aquarel·les originals, el gravat de William Blake és molt més personal, més contundent i menys acceptable pel gust general del públic a qui anava destinada l’obra. Aquest canvi de plantejament és, en certa manera, com si un gravador interpretés els dibuixos de Goya en comptes que fos ell mateix qui els gravés, amb l’espontaneïtat pròpia de l’artista i els matisos i rectificacions de darrer moment. Només veient el gravat corresponent a la Death’s Door i comparant-lo amb el gravat reinterpretat per Luigi Schiavonetti podem observar les diferències tècniques. Amb els gravats posteriors: Llibre de Job (1823-26) i la Divina Comèdia de Dante (1827) també podem veure que els gravats originals de Blake no són només una còpia d’un disseny previ d’aquarel·les, sinó que van més enllà artísticament parlant.

 

Portada de Meditaciones poeticas amb el retrat de Guillermo (William) Blake segons pintura de Thomas Phillips i el frontispici amb la mort com a element més propi d’un petit pop-up modern

Aquest canvi va provocar un enfrontament entre l’editor Cromek i l’artista Blake, que està perfectament documentat. El primer li retreu what public reputation you have, the reputation of eccentricity excepted, I have acquired for you, and I can honestly and conscientiously assert that if you had laboured through life for yourself as zealously and as earnestly as I have done for you your reputation as an artist would not only have been enviable but it would have placed you on an eminence that would have put it out of the power of an individual, as obscure as myself, either to add to it or take from it. William Blake l’insulta tractant-lo d’Assassí i el qualifica com a petty, sneaking knave who loves the art but this the art to cheat. Malgrat aquesta discussió tan aspre, i es ser conscient que el nom de William Blake donava categoria a la publicació, Cromek manà a Luigi Schiavonetti (qui devia estar al marge de la discussió) que copiés el retrat que l’artista Thomas Phillips havia fet a William Blake per encapçalar el llibre.

 

Il·lustració per a La eternidad y el espacio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Fos com fos, la propietat intel·lectual era considerada de manera molt diferent a com ho és avui i Cromek va fer el que mes li va plaure amb les aquarel·les, per les quals va pagar a William Blake 20 £. Luigi Schiavonetti cobrà 600 £ per gravar-les, xifra important tenint en compte que l’edició de The Grave de Robert Blair va costar un total de 1800 £, incloses les dues partides pressupostàries anteriors. En morir Cromek el 1812, la seva vídua va vendre les planxes calcogràfiques a l’editor Rudolph Ackermann, qui en va fer una segona edició el 1813. Les aquarel·les van sortir a subhasta pública el 1836 per 1,25 £, moment en què aparentment van desaparèixer.

 

Il·lustració per a El sepulcro de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Aquestes aquarel·les no tornaren a sortir a la llum pública fins el 2001, quan es produí un autèntic terratrèmol a Anglaterra per l’expectació que comportà una troballa d’aquesta dimensió i per la forta polèmica extrartística que protagonitzaren. Malgrat que William Blake -considerat com el millor artista britànic de tots els temps- va produir unes 550 aquarel·les, feia temps que no en sortia cap a la venda. A més de la picabaralla prèvia entre els antiquaris que van trobar la carpeta amb 19 de les aquarel·les i el propietari de la llibreria de vell d’Escòcia on van aparèixer, hi hagué el problema de com posar-les a la venda. Els antiquaris, per fer més diners, pretengueren vendre-les per separat, trencant la unitat del conjunt. Com que pel seu preu de mercat l’estat britànic no pogué comprar-les ni prohibir-ne l’exportació, finalment sortiren a la venda el 2006 a Sotheby’s de Nova York. El Musée du Louvre -que no tenia cap obra de William Blake- i altres institucions i particulars internacionals, se les quedaren pagant altes cotitzacions, amb una recaptació final de més de 7 milions de dòlars (tenint en compte que 8 de les aquarel·les no van ser venudes en primera instància). Aquest procés de venda, però, va propiciar la dispersió del conjunt unitari de les aquarel·les que serviren de base als gravats que avui us presentem. Recentment, el 2009, s'ha fet un facsímil de les aquarel·les com a conjunt amb la carpeta que els contenia inclosa.

 

Llista propagandística –en vistes a l’exportació dels llibres castellans editats per Ackermann de Londres- que trobem al final del llibre Nuevo arte de esgrima de Guzmán Rolando, Londres, R. Ackermann, 1826.Entre els títols que s’hi esmenten hi ha les Meditaciones poéticas

Però, com és que aquests gravats tan polèmics serviren per il·lustrar una obra en castellà a Londres el 1826? Ja Diego Mallén ens ha parlat de l’exili espanyol a Londres posterior al trienni liberal degut a la repressió absolutista de Ferran VII, que obligà als liberals a marxar del país (Goya a Bordeus, per exemple). Londres es convertí en un dels nuclis forts de l’exili, amb personalitats com Blanco White, Vicente Salvà, Andrés Bello... i Josep Melcior de Prat i Ramon Busanya (autors de la primera traducció de Lo Nou Testament contemporani, el 1832). El món editorial londinenc no fou aliè a aquest mercat, tant interior –fruit de l’exili mateix- com exterior, cap a una Amèrica que començava a obtenir la independència d’Espanya. Per això l’editor del nostre llibre, Rudolph Ackermann, tenia una sucursal a Mèxic i delegacions a Colombia, Buenos Aires, Xile, Perú i Guatemala, on distribuïa les seves publicacions en castellà, tal com consta en un índex de llibres publicats pel mateix segell que s’inclou al final del Nuevo arte de esgrima de Guzman Rolando publicat a Londres.

 
Il·lustració per a La muerte del justo de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Anteriorment Joaquín José de Mora (intel·lectual liberal i de trajectòria americanista després de la seva estada a Londres) va publicar diversos llibres amb aquest editor, entre ells una poesia, Himno a Bolivar, amb música de Caballero Castelli i el Correo literario y político de Londres, un diari trimestral destinat a la America que fue Española, en el cual se presenta un cuadro sucinto de Acaecimientos Políticos, y de Composiciones y Noticias relativas a la Literatura y a las Artes. També fou l’encarregat de l’edició castellana del llibre de luxe -amb 24 gravats acolorits a mà- titulat Viage pintoresco por las orillas del Rin, desde Muguncia hasta Colonia.

Il·lustració per a La separación de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

D’aquesta estreta relació degué sorgí la idea de José Joaquín de Mora de publicar unes poesies pròpies, inspirades per la força de les il·lustracions de William Blake per a The Grave de Robert Blair. Segurament devia quedar impactat amb unes imatges tan suggerents com les de William Blake. Cal tenir en compte que a Espanya -fora de l’obra de Goya- no hi havia ningú que fes res de semblant, només s’hi podien veure gravats acadèmics sotmesos a les normes estètiques més estereotipades i sense l’habilitat tècnica reflectida en els gravats europeus. 

 

Il·lustració per a El Valle de la Muerte de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

A diferència del concepte tradicional que uns gravats il·lustrin un text, les Meditaciones poeticas van ser concebudes a l’inrevés. És a dir, el text il·lustra l’obra gràfica de William Blake. A l’Advertencia, l’autor ja ens comenta que las composiciones poéticas contenidas en este volumen deben considerarse solamente como ilustraciones de las estampas. Ellas encierran la verdadera poesía de la obra, pues no son menos admirables por la corrección del dibujo, y por el mérito de la ejecución, que por el atrevimiento del designio, y por la sublime inteligencia que reina en las alegorías. (...) El autor de los versos no ha hecho más que indicar los asuntos de las estampas, procurando imitar los giros y el estilo que emplearon en la Poesía Sagrada los hombres eminentes que la cultivaron en España en el siglo XVI: aunque ha dado más latitud a la parte filosófica que a la mística. Segurament, aquests poemes castellans van rebre la inspiració de les Méditations poétiques (1820) d’Alphonse Lamartine, un dels primers poetes romàntics francesos.

 

Il·lustració per a La caverna de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Com que Rudolph Ackermann havia comprat les planxes calcogràfiques a la vídua de Cromek el 1812 per fer-ne la segona edició, el projecte editorial degué ser més fàcil que el de la primera edició. Així, només va caldre brunyir els títols originals en anglès amb alguns versos de The Grave i gravar-hi de nou els títols en castellà corresponents als dotze poemes compostos per José Joaquín de Mora. Sobre la qualitat literària dels poemes hem de dir que responen a una estètica romàntica i mística de la qual –curiosament- el seu autor havia blasmat anteriorment, en relacionar romanticisme amb l’obscurantisme de l’Espanya Negra antiliberal. Aquest romanticisme de José Joaquín de Mora, però, està imbuït d’un cert to anglicà (de recent conversió) i no hem de descartar certa influència maçònica.

 

Enquadernació original i portada

El llibre fou editat en gran foli (34 x 26 cm.) amb un paper de gran gramatge i de fil per als gravats i imprès per Carlos (Charles) Wood i enquadernat de sèrie amb unes guardes de cartró dur recobertes exteriorment per paper marbrat amb les cantoneres i el llom de pell vermella, el que s'anomena holandesa en puntes. Al mig, una cartel·la amb el títol de Meditaciones poeticas amb unes decoracions daurades presideix el llibre. Els altres dos exemplars que ja fa temps vaig veure a la venda per Internet tenien la mateixa enquadernació per la qual cosa hem de considerar que és la que venia de sèrie. Si, a més, tenim en compte que aquesta enquadernació és semblant a la que es va fer servir per a The Grave de Robert Blair, podem observar que l’estètica d’aquesta tercera edició dels gravats de William Blake volia imitar fil per randa la primera edició.

 

Il·lustració per a El Juicio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Desconeixem quants exemplars es tiraren d’aquest llibre però hem de calcular que no gaires, perquè havia de sortir molt car i devia resultar d’un interès literari relatiu. Ho confirma el fet que és realment és molt escàs, per no dir inexistent, en biblioteques públiques d’arreu del món (no hi és ni a París, Londres, Washington... incloses les sudamericanes, continent al qual teòricament estava destinat aquest llibre. A més d'aquesta raresa la seva cura en l'estampació dels gravats de William Blake, els seus amplis marges, una tipografia polida, la seva fina enquadernació de sèrie... fan d'aquest llibre una petita meravella en un moment en que a Espanya es produïen llibres d'aquestes característiques.

BIBLIOGRAFIA:

BIALLER, NANCY I ESSICK, ROBERT N. William Blake. Designs for Blair’s Grave. Nova York, Sotheby’s , 2006 

 

Il·lustració per a La reunión de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Piscolabis, una paraula de gran significat

Capçalera del primer any de Piscolabis Librorum

Ja fa uns quants anys vaig conèixer en un viatge organitzat un dels actors de la sèrie televisiva Verano Azul. Malgrat ser de Madrid, tenia certes vinculacions amb Catalunya i per això entenia el català i podia seguir les converses que la resta del grup –casualment tots catalans- manteníem en la nostra llengua. Un dia, parlant de la llengua, em va comentar que la paraula que més el meravellava del català era mocador. Amb una ganyota de cert menyspreu vers el pañuelo deia que mocador es superior porque es expresiva de la acción de recogida de los mocos y no una palabra que sólo indica que es un paño pequeño, sin utilidad concreta

Capçalera del segon any de Piscolabis Librorum

Aquest comentari marginal, dit en una tertúlia distesa i intranscendent, em va quedar gravada i des de llavors, de forma inconscient, hi ha paraules que em meravellen per si mateixes. A partir d’aquell moment les paraules les miro amb més admiració i del castellà, per exemple, me’n fascina una que vaig sentir a Mèxic quan una mare que li deia al seu fill entremaliat: ¡Te voy a dar una nalgada! –la nostra plantofada al cul, expressió que també m’agrada. Ja ho veieu, a partir d’una conversa intranscendent podem arribar a canviar la percepció diferent i engrescadora de la nostra pròpia llengua i de la resta de llengües.

Capçalera del tercer any de Piscolabis Librorum

Tot això ve a tomb perquè avui fa 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC i que culminà amb la redacció en fitxes del primer diccionari que esdevindria normatiu, efemèride que des de la Catosfera es vol celebrar amb l'apadrinament d’una paraula per bloc amb la iniciativa de Aparaula'm a través del projecte de Paraula viva. Després de segles d’utilització del català escrit de manera precària- i fins i tot intuïtiva- aquest primer pas va representar un canvi molt important cap a la normalització lingüística i la cohesió de l’idioma, amb totes les limitacions i mancances que això suposava encara. És curiós com les decisions que, encara avui, es prenen des de l’IEC poden arribar a crear petites polèmiques (bloc o blog per exemple) i en canvi en altres llengües en què moltes de les normes són centenàries i presses sense tant de rigor científic, com passa amb el castellà per exemple, aquestes discussions no sorgeixen malgrat que les normes puguin ser força més aleatòries que les que es prenen per al català.

Col·lecció de Palabra e imagen de Lumen (1961-1985)

Per aquests motius, quan em vaig plantejar de participar en aquest nou homenatge col·lectiu blocaire (en aquest cas a una tasca), la tria va anar directament a la paraula Piscolabis que defineix aquest bloc mateix. De fet, quan vaig haver de triar el nom per al bloc, el primer amb el que vaig pensar va ser el d’Imatges i paraules però ja n’hi havia un altre que es deia més o menys igual, i a més hi havia hagut la magnífica col·lecció de llibres de Lumen que vinculava literatura i fotografia, que es deia així. Per tot plegat em va semblar que calia buscar-ne un altre i evitar plagiar noms d’altri, ja que això no era la millor manera de començar amb un bloc.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, 1806

Després d’aquesta primera opció que vaig descartar, em vingué al cap una paraula que havia sentit mil vegades a casa i que m’agradava: Piscolabis! A casa el meu pare sempre deia als amics perquè es quedessin a dinar o sopar, improvisadament, no patiu que ja farem un piscolabis, amb aquest plural majestàtic, com si ell entrés mai a la cuina! Aquesta paraula definia una menjada, feta amb diverses coses per picar agafades de la nevera, del rebost o comprades a darrera hora, el que implicava una diversitat que finalment acomplia l’objecte de fer-ho digerible. Aquest record familiar em va fer triar la primera paraula i li vaig afegir el Librorum perquè era un toc irònic a l’Índex Librorum prohibitorum que es publicà entre els segles XVI i XX, per perseguir tota mena de llibres que fossin considerats pecaminosos i que esdevingué un catàleg ben divers.

 JOSEPH KOSUTH. Una i tres cadires (1965). MOMA, Nova York

Com que piscolabis era una paraula segurament degenerada (que no derivada) del llatí, vaig creure que era una combinació divertida. Des d’un bon principi, i ja en van tres, la capçalera que es renova cada any inclou la definició de les paraules Piscolabis Librorum, a la manera d'homenatge a l’artista Kosuth en la seva obra conceptual. Així doncs a la capçalera podeu llegir la definició de diccionari tant de Piscolabis (M. Refrigeri, menjada o beguda que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar. [del cast. Piscolabis, probablement de formació burlesca pseudollatina sorgida sorgida en ambients clericals, comp. Amb pizca “mica” i un segon element que recorda un futur verbal com cibabis “menjaràs”]) com de Librorum (m. pl. dels llibres [del llatí: liber; genitiu plural]).

 Goigs de Sant Galderich i la comparança entre els goigs rossellonesos i els del Principat

Aquestes dues llatinades (idioma del que només conec les beceroles) em permetien des d’un bon inici definir el que cercava amb aquest bloc i que crec que he aconseguit: la diversitat en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, aquest bloc ha intentat endinsar-se, a través dels seus 170 apunts, al món de l’estètica dels llibres i de les seves circumstàncies i oferir unes informacions al màxim de solvents i d’imatges de suficient qualitat per a que estiguin disponibles a la xarxa sota la llicència Creative Commons.

Capçalera de la Galeria d'imatges

Gràcies a aquest esforç gràfic realitzat de manera lenta (en gairebé quatre anys) a través del Piscolabis Librorum i també a través de la Galeria d’Imatges (esforç compartit amb amics d’abans i de després d’Internet) crec haver “empastifat” (gran paraula, també!) la xarxa d’imatges de gran resolució, de les quals em consta que hom hi troba aplicació, tal com ens indica el comptador de visites, que també comptabilitza les descàrregues. A més, l’altra idea del bloc que crec que s’ha acomplert és la d’oferir imatges no només d’una part dels llibres (la coberta que és el que normalment s’exposa) sinó també l’interior del llibre que és on els impressors, dissenyadors, il·lustradors, tipògrafs, publicistes, enquadernadors, editors... s’hi han esmerçat per aconseguir una obra total que fos agradable o útil al lector.

ANSELM TURMEDA. Llibre dels bons amonestaments. Barcelona, Pedro Malo, 1584

L’estètica i la temàtica durant aquests gairebé quatre anys han estat d’allò més variades, un autèntic festival piscolabero: des de llibres de l’any de la picor, a publicacions recents; de llibres d’artistes consagrats, a les publicacions més humils; des de llibres clandestins, a llibres de propaganda oficial; de llibres religiosos i pietosos, a llibres revolucionaris anticlericals; de llibres infantils, a no aptes per a menors; de llibres locals, a internacionals i fins i tot als anomenats exòtics; de llibres d’alt contingut literari, a d’altres de rima popular; obres amb dedicatòries; de materials diversos (ós, pergamí, paper, ginesta, fulla de palma, suro, pedra, metall... ); de formes diverses, i també comentaris a exposicions de poca difusió mediàtica però no per això menys importants, etc. A més, hem fet públiques troballes que van des dels manuscrits d’El Trapecio (actualment a la BNC), a una edició inèdita (1589 del Llibre dels Bons amonestaments d’Anselm Turmeda, fins a concretar quin pot ser el primer llibre amb numeració de tiratge en català (1880) i el primer àlbum a la manera de TBO i en català, Vida d'un dona, o el primer llibre d’Espanya piratejat fotogràficament del 1880, la localització d’un incunable litogràfic, o les més que significatives diferències entre edicions de la Cartilla escolar antifascista... entre uns quants exemples.

MAURICO AMSTER. Comparació entre les dues edicions de la Cartilla escolar antifascista, 1937

Aquest aiguabarreig (una altra gran paraula!) és el que ha donat la salsa que pretenia a un bloc que ha intentat des del rigor divulgar una mica el patrimoni bibliogràfic destacant-ne, per limitacions i dèries personals, la producció realitzada a Catalunya. Cada apunt ha estat arrodonit per comentaris dels lectors que han matisat, puntualitzat i aportat notícies que han acabat millorant els apunts. A més, a través de la virtualitat del bloc puc afirmar que he conegut gent molt interessant i amb alguns d’ells, per proximitat, hem pogut mantenir una amistat més que desvirtualitzada. Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que durant aquests gairebé quatre anys he après molt i això ho dec a una paraula: piscolabis. Tant senzilla i tant complexa.

PD. No us perdeu la paraula Bacona que el bloc paral·lel i no apte per a menors Piscolabis Librorum maioris ha apadrinat per a aquest Aparaula'm

Una fotografia històrica, inèdita i festiva de la Barcelona xarona i republicana (1868), una primera anàlisi

Detall esquerra de la fotografia

A David Domènech, per l'esforç de reconstruir una època amagada i esplendorosa


La publicació de l'estudi clau per a aprofundir en la vida cultural i política de la Barcelona de la segona meitat del s. XIX ens ha portat a fer pública una fotografia inèdita i complementària del llibre. En primer lloc ens referim al llibre de David Domènech titulat Les nits de Pitarra  en el que a més de disseccionar l’ambient polièdric de la famosa tertúlia d’en Pitarra ens facilita unes petites biografies dels seus assistents amb la seva corresponent fotografia, quan això ha estat possible. La complexa tasca detectivesca que ha portat a terme a l’hora d’escriure el llibre es deu sense cap mena de dubte a estar entre paperassa a la Biblioteca Pública Arús, a la que es dedica professionalment el seu autor.

Així doncs, per celebrar l’aparició del llibre de Les nits de Pitarra donem a la llum una fotografia inèdita que creiem serà clau per a entendre la cultura catalana i sobretot barcelonina del s. XIX. La possibilitat de disposar d’un corpus de fotografies de personatges de la Barcelona dels anys 1860-1870 és el que ens ha permès iniciar la ingent tasca d’intentar identificar els diversos personatges d’aquesta fotografia de grans dimensions (27,5 x 41 cm.) en albúmina.

Fotografia general amb l’emmarcat de L. Rovira

En analitzar-la el primer que observem és que és una fotografia de postureig col·lectiu, ja que no està feta en cap local concret d’on es reunien a tertuliajar sinó a l’estudi del fotògraf montpellerí Leopold Rovira Deloupy, actiu a Barcelona entre 1862 i el 1869 a la Rambla del Centre 37. Aquest fotògraf ja s’anunciava dient que se hacen toda classe de retratos desde el microscópico al de tamaño natural, así como toda classe de reproduccions. Podem observar que la fotografia fou pressa en un estudi pel gran cortinatge de l’esquerra i per la situació caòtica de les taules i les diverses estovalles no gaire ben situades i sobretot perquè el cortinatge i terra són els mateixos d’altres retrats en carte de visite que va fer Leopold Rovira. A més de les taules afegeix plats, copes i ampolles i sobretot la presidència d’una llagosta al mig de la taula.

Aiguada que reconstrueix la tertúlia d’en Pitarra obra de Ramon Torres Prieto (1945-48) 

(Barcelona, Museu Frederic Marès)

A diferència de les fotografies de l’època que les persones havien d’estar estàtiques per no sortir bellugades en aquesta els personatges estan dinàmics. Simulen un brindis i per això gairebé tots estan realitzant una acció asseguts i estintolant-se en cadires i taules per donar una sensació de moviment per tal de congelar un instant malgrat el llarg temps d’exposició del negatiu. Aquesta recreació d’un moment habitual en les tertúlies del moment és precisament el que es va voler aconseguir i de fet s’acomplí perfectament. Malgrat això, les postures forçades dels seus protagonistes va fer que en alguns casos sortissin poc nítids a causa dels petits moviments que segur que havien d’haver fet i que obligà al fotògraf a retocar les ninetes dels ulls de tots els seus protagonistes d’una manera tan lleu que ni es nota.

Dibuix esquemàtic de la tertúlia amb la silueta dels retrats i llurs números

El problema que tenim amb la fotografia és identificar els seus protagonistes perquè no hi ha cap indicació –com si succeeix en altres imatges- de qui és qui. L’altre problema és l’escassetat de fotografies dels possibles protagonistes perquè el s. XIX no era molt habitual anar al fotògraf. I si n’hi havia alguna o s’ha perdut o és amb vint anys de diferència per la qual cosa la fisonomia i els pentinats han canviat de moda, el que en dificulta encara més la seva identificació. Un altre gran inconvenient per a la correcta identificació és que la majoria han posat de perfil quan les fotografies d’estudi normalment es feien de tres quarts o frontals. El darrer problema amb el qual ens trobem és que els models de barba i bigotis és sempre el mateix, el que unifica certs aspectes que en dificulta la individualització i identificació per la qual cosa en alguns casos tenim dues propostes d’identificació d’un dels retratats.

Detall central amb Tomàs Padró, Valentí Almirall I Antoni Feliu i Codina (?) i potser Manel Angelón

Els personatges que podem identificar amb certes garanties són el dibuixant Tomàs Padró (5), el polític Valentí Almirall (6) i el músic Josep Anselm Clavé (4). Només aquesta tríada de personatges ja ens permet entreveure la dimensió històrica de la fotografia, ja que ens la vincula a la intel·lectualitat barcelonina de la dècada dels 60 del s. XIX. Els anys en què Leopold Rovira va estar treballant a Barcelona ens ajuda a fixar cronològicament aquesta fotografia. Si tal com intuïm el número 12 correspongués a José Zorrilla (12) això ens permetria datar la fotografia entre el 1868 i 1869, dates de la darrera etapa d’estada d'aquesta època del literat espanyol a les tertúlies de Barcelona segons David Domènech.

Detall dret de la tertúlia

La permeabilitat dels intel·lectuals per a passar d’una tertúlia a una altra fa que sigui difícilment identificable a quina tertúlia correspondria la fotografia perquè anaven d’una a una altra. Malgrat això, els altres personatges que identifiquem amb totes les reserves i dubtes són Conrad Roure (1), Josep Feliu i Codina (2), Anton Feliu i Codina (7), Josep Lluís Pellicer (8), Narcís Monuriol (9), Eusebi Planas (10), Modest Urgell (11), Manuel Angelón (13), Innocent López (14), Joan Soler i Rovirosa (15) -famós per les seves espectaculars patilles- i Manuel Moliné (16). Tenim algunes certeses i alhora seriosos dubtes amb algunes d’aquestes identificacions però el conjunt ens mostraria el més granat d’aquesta intel·lectualitat barcelonina que es movia entre tertúlies literàries i alhora en organitzacions polítiques vinculades a un republicanisme actiu que arribaria a consolidar-se en el Club dels Federalistes encapçalat per Valentí Almirall.

Fotografia albúmina comercialitzada per Innocenci Lòpez a Barcelona, 1868

Una altra possibilitat seguint el fil polític és que fos una fotografia feta en honor de José Maria Orense, polític republicà federalista càntabre, que visità -tal com explica Antoni Feliu Codina a les seves memòries de republicà- Barcelona en plena excitació federalista i se li feu una rebuda espectacular. De fet durant el Sexenni va sortir triat diputat per les circumscripcions eletorals tant per Barcelona com després de La Bisbal. El personatge del mig (13) podria ser identificat com a José Maria Orense i seria una fotografia que el Club dels feederalistes es farien amb ell com a protagonista destacat.

En aquest fictici banquet de celebració –el brindis així ens ho remarca- hi podem apreciar –sempre segons les nostres atribucions- absències importants de personatges claus del moment com els germans Altadill (Antoni i Carles), Albert Llanas (de qui només en conservem una fotografia de la seva senectut), Gonçal Serraclara o Damas Calvet a no ser que fos el personatge que no hem pogut atribuir a ningú amb el número 3.

SIMON. Tertúlia d’El Trapacio (1860). (Barcelona, Biblioteca Nacional de Catalunya)

Una absència molt destacable és la de Frederic Soler, Pitarra, el pal de paller de la gran tertúlia de la rebotiga de la seva rellotgeria. Aquesta és precisament de les tertúlies barcelonines del moment l’única de la qual hem conservat una imatge però com ha investigat David Domènech no és d’època sinó una reinterpretació dels anys 1945-48, dibuixat per Ramon Torres, per la qual cosa aquesta fotografia seria l’únic testimoni gràfic del món de les tertúlies que van animar l’ambient cultural i polític de la Barcelona del s. XIX com ja vam estudiar en la revista manual d’El Trapecio. 

Manuscrit de Don Jaume I el conquistador (dècada del 1860) d’en Pitarra, 

una obra clau i trencadora del xaronisme barceloní

Una hipòtesi de l’absència d’en Pitarra podria precisament que la fotografia i que aquesta fos una fotografia que una part dels tertulians es fessin fer al fotògraf Leopold Rovira per a obsequiar-lo en agraïment a mantenir una tertúlia tan complexa com la de la rebotiga tal com explica magníficament en David Domènech en el seu llibre Les nits de Pitarra. Tot són hipòtesis per a una fotografia que meravellosament ens mostra una Barcelona xarona on la diversió era el seu epicentre, moment recollit en aquest instant de companyonia.

Fotografia de la visita dels felibres i intel·lectuals de la Renaixença a Montserrat (1868) (Joan Martí, Barcelona) D’esquerra a dreta, a dalt Celestí Barallat, Vicent W. Querol, Vergés, Josep A. Torres Jordi i Josep M. Arnau;  al mig Conrad Roure –l’únic que compartiria ambdues fotografies-, Lluís Roca i Florejachs, Frederic Mistral, Albert Quintana, Víctor Balaguer, J. Sala, Guillem Bonaparte-Wyse i Rafael Ferrer i Bigné; asseguts a terra: Eduard Vidal i Valenciano, Loís Romieu, Teodor Llorente i Paul Meyer.

Com veiem, aquesta Barcelona intel·lectual, però, no seria només la Barcelona de la Renaixença sinó la Barcelona xarona i alternativa, més progressista, republicana i trencadora, del tot o res. És una Barcelona que s’està recuperant a través d’estudis concrets en l’àmbit polític com els de Josep Pich, culturals com el de David Domènech, literaris alternatius com el d’Albert Rossich o la politització del teatre pitarrià per en Xavier Albertí. Aquests estudis que haurien d’anar acompanyats per una recuperació dels artistes del moment ens mostren una complexitat que la necessària simplificació de la Història ha anat esborrant però que cal reivindicar perquè és el que ens explica la idiosincràsia dels catalans actuals i la seva manera d’actuar com ho demostren els resultats electorals d’Espanya des del s. XIX al s. XXI.

Cambrers de la Fonda Nacional (1874) (Barcelona, Carte de visite d'A. Torija)

com els de tants altres cafès de la Barcelona del moment

La Barcelona de l’època de La Gloriosa (1868) era plena de tertúlies conspiratives com les del Cafè Suizo –sobretot la seva mítica taula 14-, la Libreria Española d’Innocenci López o de tants cafès i rebotigues, com la d'en Pitarra. Continuar mantenint que la societat catalana ha estat dirigida per una burgesia conservadora és un error i un acte de mala fe a més d’un tòpic del que encara hi ha qui en treu un rendiment polític, tant a l’esquerra com a la dreta i tant a Catalunya com a Espanya. Aquesta fotografia en pot ser un bon retrat d’una intel·lectualitat pertanyent a una petita burgesia que va voler canviar l’statu quo del seu moment i que va escampar la llavor de la dissidència cultural i política.

PD. Si algú identifica algun personatge de la fotografia o en qüestiona la seva atribució agraïríem molt que ens ho comuniqui.