dimarts, 6 de gener de 2009

El setmanari manuscrit El Trapecio, una gran descoberta del 1860


A Jorge Brotons autor de Blocalcirc, una de les circumstàncies culpables i necessàries d’aquest bloc.

Avui els Reis d’Orient ens aporten al bloc la presentació de tres volums inèdits que recullen els manuscrits literaris i artístics d’una tertúlia que es reuní als soterranis de l’antic cafè de l’Univers de la plaça Reial nº 1 de Barcelona. Entre el 28 d’abril i el 10 de novembre del 1860, es van elaborar aquests tres volums, que porten el títol de: El Trapecio. Semanario guason redactado por una companyia de titiriteros del Círculo Gimnástico Barcelonés. Veiem, doncs, en el títol mateix del setmanari el to irònic i sarcàstic que ho presideix tot.


Els tertulians solien aportar cada dissabte un escrit o un dibuix (els textos podien ser indistintament en català o castellà) per fornir aquesta obra col·lectiva. La varietat de qualitats de papers (malgrat que tots s’adapten al mig foli) ens confirma que cadascú portava l’aportació de casa, amb alguna accepció que ja es veu (i ho confirma el text mateix) que fou improvisada allà mateix.

Portadella tipogràfica que encapçala el recull d'aportacions setmanals. A mà s'hi afegia el número de la setmana del Setmanari.

Finalment, tots els fulls foren col·leccionats per setmanes, cadascuna dels quals té una portadella tipogràfica idèntica, en la que s’afegia de manera manuscrita el número de la setmana (26 en total). Els tres volums agrupen, doncs, entre vuit i deu setmanes cadascun i al llarg dels mesos es nota un cert cansament, ja que la primera setmana inclou 45 pàgines de força autors diferents, mentre que la darrera separata inclou dues setmanes enlloc d’una i ocupa només tretze pàgines.

Acudit intern que fa referència a la poca activitat productiva dels membres d'El Trapecio. Aquest personatge prim (que podria ser l'anomenat l'Almirant) és un dels blancs preferits dels acudits sobre el grup.
La relligadura és en tela gravada, com si fos pell (24 x 17 cm.) i té guardes interiors de marbrats. Aquesta enquadernació es degué, com es reconeix a la setmana número 11, a les influències de Celestí Verdaguer qui, a més a més, es devia encarregar de les portadelles tipogràfiques -que són força especials ja que contenen una varietat de tipus de lletra no habitual. Com veurem, aquest personatge estava vinculat familiarment al món del llibre.

Moltes aportacions tenien caràcter lúdic, com aquesta il·lustració que passà censura. Em de tenir en compte que rulé vol dir cul... L'interior del soterrani tenia aquest escacat amb dibuixos diversos en la paret com s'observa.

L’única referència que hem localitzat del Círculo Gimnástico Barcelonés ens la dóna Antonio R. Dalmau que ens diu que el viejo gimnasio, fundado por el Dr. Quadras, un enamorado del atletismo en 1860, estaba instalado en la calle Nueva de San Francisco (a prop de la Pça. Reial) y salieron de él no pocos acróbatas y saltadores, aplaudidos después por los públicos de España y de fuera de ella. Se hizo cargo, más tarde, del gimnasio que fué de Quadras, el doctor Casademunt, que imprimió a sus enseñanzas una orientación más hacia la gimnasia higiénica (p. 47). Fora d’aquesta breu referència no hem trobat res més. Per les pistes que tenim, podem creure que molts socis del gimnàs es trobaven en un local situat en un soterrani de la Plaça Reial, bé perquè hi tenien justament la seu social del gimnàs, bé perquè hi havia alguna mena de cafè o bar. En aquell moment la plaça Reial era una plaça de recent construcció (1848) on vivia només gent benestant.

Interior del soterrani de la Pça. Reial nº 1 amb els membres del Círculo Gimnástico barcelonés amb les finestres que donen al carrer i que segons una de les aportacions eren ideals per observar per sota les dones que passaven a prop...

Un dels aspectes més destacats d’aquests manuscrits és que constitueixen la informació gràfica i literària més antiga de l’esport a Catalunya, ja que els primers gimnasos s’iniciaren en aquest moment –el 1860- i estaven estretament vinculats al món de l’acrobàcia o com es deia en aquell moment als volatines. Cal tenir en compte que l’esport, com una activitat vinculada al lleure, per al manteniment de la salut física i moral, és un concepte que només té sentit en un context urbà i industrial, que arribà per influència forana i que s’inicià en cercles intel·lectuals i grescaires de les classes mitjanes vinculades al comerç, al món dels oficis i a les professions liberals. És a dir, que l’esport i la seva praxi al gimnàs s’inicià a casa nostra de la mà d’aquells que, sense pertànyer a l’alta burgesia -que es dedicava a activitats més refinades i elitistes-, es podien permetre el luxe d’anar al gimnàs per estar en forma i alhora anar als cafès de moda del moment.
De fet, dintre de les aportacions literàries de la revista n’hi ha una que és un autèntic cant a l’exercici físic que deu ser dels primers que trobaríem a Catalunya i que estaria molt vinculat a les noves tendències mèdiques de caràcter higienista, en boga a Europa.

Instal·lant els diversos aparells per a desenvolupar la tasca gimnàstica dintre del soterrani.

Malauradament, les signatures dels participants d’aquestes tertúlies que veiem al peu dels articles i els dibuixos són en la seva immensa majoria pseudònims (Almirant, Simon, Periquito, Valencianito, Tòful, Un orangutan, un Fantasma, Trifon, Tirlis, Manolo, Pero Gullo, Juan Lechuga, Tifa, Jeroni Tombafullas, Pochinela, Almirant 3 esclops, Picotazo, Un Civilizador, Pánfilo, Espuela... el que ens impedeix saber (per ara) de qui es tractava en cada cas. A més, i a falta de la comprovació en el diccionari de pseudònims barcelonins del s. XIX que no he pogut consultar encara, crec que aquests pseudònims tenen més un caràcter de bromes internes del grup que de pseudònim literari pròpiament dit.

Acudit de Toful en el que és la primera referència al consum de fotografies eròtiques que es coneix a Espanya.

Malgrat l’abundància de pseudònims, alguns dels col·laboradors van signar amb el nom autèntic, com ara Francesc Tusquets (que després va viure a París, on publicà novel·les naturalistes de caràcter catòlic), Ricard Moly de Baños (entre 1874 i 1876 fou secretari i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès i secretari del Banc de Barcelona), Rafael Tejada y Alonso (poeta que se’n va anar a viure a Madrid on es vinculà a l’Ateneo Científico y Literario), Llorenç Desideri Lacasa (no en tenim dades) i Celestí Verdaguer (fill de l’impressor Joaquim Verdaguer i germà d’Àlvar, que publicà les Crisantemes de Riquer).

Caricatura sarcàstica i amb certa mala bava del directius i del seu paper com a censuradors d'El Trapecio, obra de Simon.
Les caricatures dels directius del Cercle els retraten com a persones plenament adultes o de ja certa edat (30-50 anys), mentre que els literats identificats hem pogut calcular que voltaven la vintena d’anys el 1860. Aquest fet ens permet veure que es tractava d’una tertúlia intergeneracional però que hi havia uns quants personatges que la tutelaven i que de tant en tant censuraven articles. La censura afectava tant la temàtica com algunes paraules concretes -tingudes per mal sonants-, com s’observa en composicions al·lusives al tema.

Interesant dibuix d'escasa qualitat gràfica però que ens mostra la famosa orxateria dels Porxos d'en Xifré (desapareguda el 1890) i d'una prostituta del Barri Xino (abans d'anomenar-se així) barceloní. L'acudit fa referència als metalls (que es fonen) de les monedes que es necessitaven per prendre un refresc a can Nelo i el que es necessitava pels serveis d'una meuca. Observi's que a sota de la Fundición de Plata hi ha una sospitosa retallada en la que encara s'entreveuen els traços d'algun comentari que la Junta Censora degué creure que era xaró...

La qualitat literària de les aportacions és irregular, des de composicions fetes per compromís fins a algunes amb aspiracions literàries més clares. A més es toquen tots els gèneres (poesia, prosa i teatre i fins i tot jeroglífics), normalment de forma sarcàstica i irònica. No hi falten les al·lusions mútues entre membres del grup, i fins i tot s’hi troben picabaralles fortes, en les quals algú amb mà esquerra ha de posar una mica de pau.

Jeroglífic de l'Almirant 3 esclops. Resultat: A la primera l' rei perdona; a la segona, catxamona

Una gran majoria dels dibuixos foren realitzats per afeccionats (fins i tot alguns són formes esquemàtiques fetes per una mà poc destre) però n’hi ha alguns d’una qualitat destacable, signats per un tal Simon (amb gran domini del tramat i de les figures i els retrats), El Valencianito (segurament dibuixant d’impremta a sou, per la perfecció del dibuix i la imitació de litografies) i sobretot Toful -el millor de tots, amb un domini del dibuix de primera qualitat- amb dibuixos moltes vegades vinculats a aportacions literàries. D’una de les aportacions literàries es podria deduir que el nom real corresponia a un tal Cristòfol Vinardell i que potser seria mestre d’obres. Aquestes dades, però, no es poden considerar seriosament perquè el to poc seriós del text on s’esmenta el fet i del setmanari en general ens obliguen a haver de contrastar les dades abans de donar-les per bones. Així doncs, malgrat aquesta qualitat encara no sabem qui es pot amagar rere aquests pseudònims artístics i no podem descartar que es tracti d’un artista de primera línia del moment.

Dibuix imitant la qualitat litogràfica, obra del Valencianito

Malgrat la qualitat artística tan irregular de les aportacions, els manuscrits són un document interessantíssim perquè els seus autors parlen de la vida quotidiana i dels esdeveniments més importants de la Barcelona d’entre les dates citades. Així, per exemple, no en parlen del famós Carnestoltes organitzat per un tal Junyent (es va celebrar el febrer del 1860) però sí de la rebuda del General Prim i dels voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica amb cançons patriòtiques i sarcàstiques (n’hi havia de tots colors) i dibuixos dels monuments aixecats en honor seu. També es parla de la vinguda de la reina Isabel II a Barcelona i es denigra al pretendent carlí Carles VI (comte de Montemolín i que aquell any fou detingut a Sant Carles de la Ràpita). Entre altres personatges polítics, es parla de Garibaldi i la unificació italiana, les polèmiques entre lliurecanvistes i proteccionistes, ...

Arc de Triomf efímer aixecat en honor dels Voluntaris Catalans de la Guerra d'Àfrica (1859-1860) a Barcelona. Curiosament no es reprodueix en el completíssim llibre que dedicà Víctor Balaguer als homenatges que es realitzaren en aquesta ocasió.

Sobre la vida quotidiana són també un document interessantíssim perquè com que cada aportació és lliure, trobem una sèrie d’acudits sobre temàtiques diverses, com ara la prohibició de pixar al carrer, el tràfic de fotos eròtiques, les processons de Corpus, les modes de vestir, les mainaderes -i com desatenen les criatures davant un bon mosso-, els balls públics i els festejos, una excursió col·lectiva a Montserrat, un eclipsi solar... en fi, sembla que no hem canviat gaire!

Una de les aportacions a l'eclipsi que succeí en aquells temps

Sobre el circ i el gimnàs les referències són més aviat escasses però és molt interessant la polèmica sobre la necessitat d’anar al gimnàs uniformats o no, i si aquest uniforme havia de ser folgat o estret per marcar “els desarrollos” dels esportistes. Aquesta polèmica cristal·litzà en una sèrie llarga de projectes de vestuari gimnàstic. També és curiós com aquests primers gimnasos estaven vinculats a l’art del circ tant pel que fa als equilibris com a les composicions en què es requeria força...
En certa manera són la primera referència original sobre l’esport a Catalunya i diria que a Espanya, ja que no he trobat més antic que no estigui vinculat a l’esgrima o l’equitació, les activitats “esportives” de la classe alta!

Projecte d'uniforme. És curiosa la representació del poltre de saltar com si d'un cavall real es tractés.

En fi, hi ha molta matèria per investigar en aquests tres volums que són un autèntic piscolabis temàtic. Com que es tracta de material inèdit, de tant en tant aniré publicant les troballes que vagi realitzant (amb calma i entremig d’altres històries) perquè, com a mínim, en quedi una certa constància. Per això he titulat el post El Trapecio (I). Serà una mena de serial...

Escena costumista al Ball del Tivoli, obra de Toful

BIBLIOGRAFIA:
DALMAU, ANTONIO R. El circo en la vida barcelonesa. Barcelona, Monografias Históricas de Barcelona, Ediciones Librería Milla, 1947.
PUJADAS, XAVIER. Els orígens de l’esport a la Catalunya contemporània: entre la modernització del lleure i la massificació (1870-1936) a “L’esport a Catalunya”. Barcelona, Fundació Carulla, 2008.

Nota del 7 de gener de 2009.
Una vegada tancat i penjat l'article el Sr. Jorge Brotons m'envia una sèrie d'articles sobre l'inici de la gimnàstica moderna sobretot a l'entorn de la figura de Francisco Amorós y Ondeano (València 1770-París 1848) que desenvolupà les seves pràctiques i mètodes a París. Els articles que m'ha passat i adjunto tenen informacions molt bones per a la història de la gimnàstica a França i Espanya i són un bon complement per arrodonir aquest estudi al voltant d'El Trapecio. Si els hagués tingut abans hagués canviat algun comentari però no invalida, ans al contrari la reafirma, la importància iconogràfica d'aquest setmanari i les seves notícies.

9 comentaris:

  1. Amigo Galderich, magnífico documento de la Barcelona del XIX. Si es raro encontrar algún testimonio escrito de las tertulias decimonónicas de tema literario o político. Extrema en su rareza este semanario manuscrito e ilustrado de índole lúdico-deportivo. Es de destacar la rapida belleza de su dibujo y la satírica espontaneidad en algunos casos. Es realmente una pieza de museo.
    Por lo que me toca, resulta simpática la intervención del "valencianito"·

    Gracias por mostrarnos esta pieza inédita. Saludos bibliófilos

    ResponElimina
  2. Gràcies Lamberto, a mesura que l'he anat llegint i estudiant m'he adonat més de la seva importància.
    Sobre el "valencianito" sabia que t'agradaria. Un dia en publicaré tots els seus dibuixos d'una qualitat tant alta que vaig haver d'agafar la lupa per saber si es tractava d'un dibuix original o d'un gravat incorporat!

    ResponElimina
  3. Quina joia que ens ensenyes, Galderich... Això mereix una reedició, ara que la Gene fa tanta propaganda del circ. I n'hauries de fer difusió per revistes de bibliofília com la Hibris, per exemple.

    ResponElimina
  4. Gràcies però amb el tema del bloc i altres temesa part , a més de la feina, aquest any vaig molt de bòlit i no tinc temps. La divulgació la faré via internet que és més ecològica. El setmanari l'aniré desgranant a base d'articles temàtics i està a la disposició de qui el vulgui consultar directament, sense problemes. "La propietat privada és un robatori..." "sinó es comparteix" com van dir Proudhon-Galderich...

    ResponElimina
  5. Amigo Galderich: ¡y tú te quejas de los Reyes Magos! Estoy admirado de esa joya manuscrita, bellísima y singular que recoge las vivencias de un Círculo Deportivo de mediados del XIX (¡es que tras el XIX la humanidad y nuestra cultura en particular, falta de inquietud lo único que hacemis es admirar ese siglo y copiarlo!). Enhorabuena por el libro y por el artículo tan profundo como interesante. Y me satisface encontrar a un valenciano, Amorós (que tiene nombre de bar legendario valenciano: junto a la plaza del Ayuntamiento toda una institución) bregando en el mundo deportivo.
    Enhorabuena y saludos bibliófilos,
    Diego.

    ResponElimina
  6. T'informo que he afegit un enllaç a aquest post a la meva secció de Blogs de gustació d'avui.

    ResponElimina
  7. Diego,
    Tens raó, però el Trapecio és d'abans dels Reis... Com deia en Lamberto encara hi ha un il·lustrador valencià entre el Trapecio, a més de la referència a la valenciana "Bunyoleria Tio Nelo". I parlant del Tio Nelo tinc molta curiositat pel llibre de cuina que t'han portat els reis que pel llom jo diria que no és del s. XIX!
    Jesús,
    Gràcies per linkar el post d'El Trapecio com a degustació!

    ResponElimina
  8. Amigo Galderich, ¡mucho quieres saber!, bueno te lo digo: se trata de la única edición valenciana del Arte de Cozina de Martínez Montiño, cocinero de Felipe III. La primera edición es 1611 y se reimprimió a lo largo del XVII y XVIII. Este ejemplar es Valencia, 1705. Hablaremos de él...
    Saludos bibliófilos, Diego.

    ResponElimina
  9. Ja m'estic llepant els dits virtuals només de pensar-hi. Ja faràs el teu post.
    Salutacions bibliòfiles.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols