dimarts, 30 de desembre de 2008

Brossa-Tàpies, l’estètica de la clandestinitat

A Joan Brossa (dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista, poeta, veu i imatge de l’imaginari col·lectiu) en el desè aniversari de la seva mort.


Per atzars commemoratius hauré penjat a la xarxa tres articles seguits (inclòs aquest) sobre el llibre català i els problemes que va patir amb la repressió i la censura franquistes. No ho he fet premeditadament (perquè el que volia és que els articles fossin variats), però les commemoracions han vingut així i també és una bona manera de veure els efectes de la censura en els llibres durant els diversos períodes del franquisme. En el cas d’avui ens ocupem del franquisme tardà de la mà de Joan Brossa i com a participació dintre de l’Abloccedari en homenatge a Joan Brossa.



No és cap secret dir que Joan Brossa no fou un autor popular fins que arribà al final de la seva intensa vida artística, quan finalment li fou reconeguda en vida la seva trajectòria i sortí dels cenacles intel·lectuals d’avantguarda, per sorpresa d’ell mateix.

Malgrat que no fos un nom àmpliament conegut dintre del panorama català de la postguerra i del franquisme tardà, Joan Brossa va fer ús d’una gran llibertat creativa, que el duia a fer l’obra que ell considerava adient, malgrat les limitacions quant a la difusió que això li comportava. Feia l’obra en què creia malgrat que això li dificultés seriosament poder-la publicar, és a dir, divulgar. D’altra banda, les seves conviccions polítiques el van portar a col·laborar amb totes les iniciatives que li arribaven a favor d’un canvi de sistema polític i de la reclamació de llibertat, tant individual com col·lectiva, sense contrapartides.

Per aquest motiu, des de Comissions Obreres de Mataró, el 1971 hom li demanà un recull de poesies que titulà Des d’un got d’aigua fins al petroli per publicar-lo, vendre’l i recaptar fons per a mantenir els Comitès de Solidaritat i tota la resta d’activitats clandestines que desenvolupava aquest sindicat. D'aqu.esta edició clandestina se'n feu un tiratge de 800 exemplars segons consta en l'edició ja normal que va fer Edicions Robrenyo de Mataró el 1977, mort ja el dictador.



Joan Brossa s’hi avení, assumint el risc que aquest fet comportava. El llibre duia la seva signatura i també la del seu amic Antoni Tàpies, que signà el dibuix de la portada. Ambdós artistes havien col·laborat en l’edició de llibres d’artistes per a bibliòfils i en altres tipus de llibres sempre autoritzats i també van fer-ho en aquest cas tant singular. De fet, la relació Brossa-Tàpies fou fructífera i al llarg dels anys van col·laborar en una vintena de projectes editorials, però aquest és potser el que més surt del que podríem anomenar normalitat dintre d’un període d’anormalitat legislativa i editorial.

En aquest cas, el llibre s’imprimí en foli (29 x 21,5 cm.) ciclostilat a una cara i fou relligat a l’americana amb una coberta de cartolina marró dissenyada per Pere Casanovas que situà el dibuix de Tàpies a la part superior. La cartolina i la tipografia de màquina d’escriure impresa amb ciclostil li confereixen un aire de clandestinitat que contrasta amb el disseny de la portada, que no renuncia a certa estètica compositiva i tipogràfica.


Joan Brossa trià per a aquest llibre un recull de poemes que daten de la dècada dels 50 i que per raons òbvies no havien estat publicats i restaven en un calaix. Des d'un got d'aigua fins al petroli és un recull de poemes de caràcter patriòtic i polític, on reivindica una Catalunya lliure de submissions econòmiques, polítiques o religioses. L’obra esdevé, doncs, una denúncia del franquisme i la seva hipocresia en la combinació del binomi Capital-Església i la conseqüent opressió del proletariat i de Catalunya.

Hem de suposar que aquest llibre tingué una divulgació escassa per la contundència de la poesia brossiana -gens fàcil per a no iniciats-, per la temàtica i per la distribució clandestina. Això explicaria que en algun magatzem particular n’hagin restat força exemplars que són els que ara surten a la venda, tots en un estat de conservació semblant, i a uns preus semblants a unes quantes llibreries de vell.

Sigui com sigui, és una mostra més del compromís de la intel·lectualitat amb el país i amb la lluita antifranquista des del vessant cultural, que ens mostra que Joan Brossa fou capaç d’arriscar-se a les represàlies del sistema, tenint en compte que en aquell moment no era una personalitat reconeguda internacionalment –com ho és ara- i que per tant podria haver tingut, arran d’aquest llibre, més problemes seriosos amb les autoritats franquistes.

En homenatge al compromís cívic de Joan Brossa reprodueixo els darrers versos del llibre i del poema O terra o cendra:


No retornem enrera amb la nefanda troca:

ferms en el nostre dret guardem mesura justa

o el pont de l’únic pas possible s’enderroca.


Agost 1950



6 comentaris:

  1. Resulta obvi pensar que un artista viu en comunitat i en connexió amb d'altres artistes de disciplines semblants (no necessàriament) i amb idees tampoc necessàriament coincidents.

    L'artista no treballa aïllat, ni fa la seva obra aliè al que passa al seu voltant.

    Avui que molts descobrim moltes facetes desconegudes de Brossa trobem aquestes connexions amb Tàpies o amb fabra, sense anar més lluny.

    Interessantíssim com sempre el teu escrit, Galderich!

    ResponElimina
  2. Gràcies Víctor per la moguda que heu muntat amb la colla pessigolla blocaire a l'entorn de Joan Brossa.
    He gaudit molt (i gaudeixo encara) amb les diverses aportacions al Bloc/gcedari brossià.
    Per altra part el que ens pot semblar obvi a temps passat no ho és tant en un moment on te la estas jugant constantment i fort.
    Cal recordar-ho de tant en tant perquè darrerament sembla que aquí no ha passat res i que tothom parla de revenja en compte d'anàlisi just del que ha passat.

    ResponElimina
  3. Quanta història del país hi ha en la cultura clandestina!

    Aquesta edició que presentes es limità a 800 exemplars ciclostilats. Jo el tinc en una reedició posterior, més popular, d'Edicions Robrenyo (Mataró, 1977). Les mides i la coberta coincideixen, però el text ja no és ciclostilat, sinó d'impremta. Brossany 9!

    ResponElimina
  4. Em corregeixo en un punt. Aquesta reedició popular és molt més petita: fa només 12x 16,5.

    ResponElimina
  5. Gràcies. Aportacions interessantíssimes sobretot el tema del número d'exemplars. Sobre la segona edició em vaig oblidar d'esmentar que posteriorment es va editar amb normalitat. Errare humanum est.
    Per cert, saps d'on has tret aquesta dada dels exemplars? La saps per circumstàncies de viva veu o per bibliografia. Si la tens la incorporo a l'article.

    ResponElimina
  6. Puigmalet, incorporo les teves dades contrastades a l'article.
    Gràcies.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols