L'edició príncep de la Constitució espanyola de 1978

La fràgil democràcia postfranquista necessitava refermar-se per superar la debilitat de les noves institucions estatals que s’havien creat.

La Constitució del 1978 fou, i és, el paladí de la defensa d’uns valors determinats de la nova Espanya que s’havia fundat. Per aquest motiu hom decidí, per tal de donar-li més relleu, fer una edició de la Constitució com un llibre de prestigi.

Aquest format seguia el costum de com s'havien publicat les constitucions en el s. XIX, en el que hi havia l'edició en foli per als diputats i altres persones de prestigi (era l'edició príncep) i després les impreses en quart per a la resta de població.

En ocasió del trenta aniversari de la Constitució comenterem, doncs, aquesta edició príncep del text.

El dissenyador i artista, José Luís Alexanco, projectà el llibre seguint un model que, vist amb la perspectiva del temps, representa molt bé el que és la Constitució espanyola: un intent de modernització, ancorat en el passat.

En primer lloc s’utilitzà paper de banc (amb filigranes horitzontals i diagonals que s’entrecreuen) i s’inventà un tipus de lletra especial per a tant magna publicació, que anomenaren, com sinó, tipus Constitució.

La lletra té una forma que vol representar l’escriptura cal·ligràfica, però té el defecte que el traç és massa prim. Ens pot agradar o no (a mi particularment no m’agrada per a una llibre), però el que sí és veritat és que va funcionar correctament en cos 18. Ara bé, en el moment que van voler reduir-ne el cos per a les anotacions, amb lletra més petita, no els devia funcionar. Això explicaria que la resta de la publicació (justificacions de tiratge, diputats i senadors del moment de l’aprovació...) és compongués amb altres tipus més versàtils que permetien l’ús de cossos petits, sense empastar-se.

El volum fou relligat amb unes tapes de cartró independents dels fulls, a la manera de carpeta, el que ens deixa veure en el llom els fils que serveixen per relligar tots els fascicles formant la bandera espanyola, l’únic to de color de l’obra, ja que tota la resta és d’un blanc immaculat.

Per una altra banda es dissenyà una funda de metraquilat a la manera de les capses de cartró de certs llibres de bibliofília.

Tota l’obra, com podem observar, intenta traspuar modernitat pel que fa al disseny i als materials, però el resultat és fallit des del punt de vista estètic. Vol seguir els esquemes dels llibres de bibliofília però tampoc no ho assoleix perquè és un disseny magre, sense cos, en el qual les lletres queden diluïdes dintre del blanc general del llibre. És una espècie de quiero y no puedo castís, que traspua perfectament les circumstàncies que en van envoltar l’edició, i el resultat final és totalment paral·lel al de la Constitució, que volgué acontentar a tothom però que no convencé gairebé ningú. Si això és el que volia representar el dissenyador de l’edició, val a dir que aconseguí l’objectiu, però crec que les intencions devien anar per un altre costat...