dissabte, 4 d’abril de 2015

Oficio de Semana Santa (1836) gravada per Joan Amills, el retrobament de les estampes amb la matriu




Antigament la missa es realitzava en llatí i en el cas de l'específica de Setmana Santa per facilitar-ne el seguiment i la devoció hom va inventar un petit devocionari que es deia Oficio de la Semana Santa, publicat en castellà o bilingüe llatí-castellà. Es va editar des del s. XVI fins al s. XX -ignoro si encara s'imprimeix però podria ser- i es va convertir en tot un best-seller, ja que se'n van fer moltes edicions en totes les seves variants tant de títols, de noms d'autors com de traductors. No hi ha llibreter de vell que no en tingui algun exemplar per vendre ni casa amb certa solera devota que no en tingui algun exemplar.


Malgrat tot, el s. XIX fou el de màxima esplendor per aquest tipus de petits devocionaris (11 x 7 cm.), ja que se'n publicà una gran quantitat d'edicions. Com que era un llibre que hom feia servir per a obsequiar normalment es pot trobar en tiratges més o menys curosos de marges i tipografia i amb enquadernacions més o menys luxoses i amb contracobertes de paper marbrat. A més acostumen a anar acompanyats de gravats entorn de la Passió de Crist que li donen certa categoria dintre del comú dels llibres editats a l'Espanya del s. XIX. La seva popularitat va fer que hom els anomenés col·loquialment com a semanillas.

De fet, aquí a Piscolabis, ja vam dedicar un apunt a l'incunable litogràfic de la Semanilla que va publicar Antoni Brusi el 1821. Per això és interessant comentar avui aquesta Semanilla, ja que és posterior a la que ja havíem comentat però que utilitza una tècnica més antiga i més cara que les litografies. Això és degut al fet que la litografia va tenir certes dificultats per a imposar-se com a mètode d'estampació preferent per dues raons: en primer lloc perquè fou un monopoli de la impremta d'Antoni Brusi i la seva vídua i després per la seva manca de qualitat comparada amb els gravats calcogràfics.

 

Hem de tenir en compte que la impremta durant el s. XIX va patir més canvis tècnics que tots els que s'hi havien produït des de la seva invenció a mitjans del s. XV per Gutenberg. El primer gran canvi fou la invenció de la litografia a finals del s. XVIII i després totes les variants i diverses tècniques fotomecàniques que s'introduïren sobretot al darrer quart del s. XIX. A la seva novel·la La "Niña Gorda" Santiago Rusiñol ironitza sobre aquests canvis tècnics en parlar d'un gravador que amb la fototipia, el foto-gravat, la lenotipia i demés procediments que la cultura moderna ha dut a la il·lustració, s'havia quedat sense feina.



Per aquestes constants innovacions l'autor dels gravats calcogràfics del llibre que avui comentem, en Joan Amills i Costa (1800 ca. - 1853) és dels darrers gravadors catalans a la talla dolça o gravador de fines làmines com s'anomenaven en el seu moment. I és que el gravat calcogràfic desapareixerà al llarg del s. XIX com a gravat de grans tiratges per a la impremta per a integrar-se dintre del món més estrictament artístic amb figures com les de Goya -un precedent espanyol sobre el tema- i sobretot amb Marià Fortuny o en el s. XX restringit el seu ús a llibres de bibliofília

Joan Amills fou un dels darrers gravadors sorgits de l'Escola gratuïta de dibuix i nobles arts de Llotja especialitzant-se en gravat calcogràfic de la mà de Josep Coromina. És curiós constatar com la Llotja pagà beques perquè sortissin estudiants d'arts especialitzats en gravat calcogràfic i alhora estava al darrere de la instal·lació de la litografia a Espanya i fou qui subvencionà també l'arribada de la fotografia a Barcelona ara fa tot just 175 anys, tot més o menys al mateix moment. Meravella veure que una institució civil com aquesta no deixava res per verd i aprofitava tot allò que pogués aportar alguna cosa a la Indústria catalana... però aquest ja és un altre tema.

Manual Histórico-topográfico... Guia General de Barcelona. Barcelona, Impremta Manuel Saurí, 1849

El que sabem gràcies als estudis de Meritxell Verneda és que Joan Amills treballà en el món del gravat d'impremta des del 1824 fins a la seva mort el 1853 com també ho testimonien les diverses Guías de Forasteros de Barcelona que el relacionen com a gravador de làmines fines conjuntament amb companys seus que foren els darrers en subministrar els darrers gravats calcogràfics de les impremtes catalanes. Sabem també que Amills es dedicà sobretot als anomenats gravats de traducció perquè copiaven obres d'altres artistes i en el seu cas de Pere Esplugas i sobretot de Bonaventura Planella.

 Comparança entre la semanilla estampada per Sierra i Martí (1836) de Joan Amills
 i la de A. Gaspar y Compª (1837), anònima

És per això que l'obra de Joan Amills és una obra de certa qualitat com a traductor d'altres imatges com aquestes que estampà per a la impremta de Sierra Martí de la Plaça Sant Jaume del 1836. Els gravats d'aquesta semanilla van signats només amb un senzill Amills g. -gravà- i no hi consta l'autor perquè fou una iconografia que es repetia amb una total fidelitat d'una còpia a un altra, ja que ningú devia saber d'on havia sortit l'original. Per això tant les semanillas de la impremta d'Antoni Brusi que ja hem citat com les d'un altre exemplar que tenim del 1837 segueixen amb total exactitud el que dictava la iconografia típica i que les diverses impremtes anaven exigint als diversos gravadors que es posaven a reproduir-ne una i una altra vegada el mateix gravat. És més, Agustí Dalmau fa constar que Joan Amills va gravar els mateixos motius per a una semanilla del 1834 però sense citar a quina impremta s'estampà.



Sigui com sigui el fet és que l'exemplar que avui portem al Piscolabis és un d'aquells llibres dels quals hem aconseguit retrobar les seves estampes amb la seva matriu. Ja ho vam fer amb uns goigs de Santa Bàrbara i la seva correspoent làmina  i ara ho hem aconseguit amb aquest coure que ja teníem quan vam publicar la semanilla d'Antoni Brusi però que finalment hem aconseguit reunir una altra vegada la matriu amb l'estampa. Si això hi afegim que aquesta semanilla no ha estat detectada com a obra de Joan Amills fins al dia d'avui tindrem que hem pogut fer una petita aportació al món de la impremta catalana.

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU I FONT. AGUSTÍ. "Ripollesos oblidats (1). El gravador Joan Amils i Costa" a Vitel·la. Ripoll, Butlletí d'informació cultural de Ripoll - Museu Etnogràfic de Ripoll, Gener 2013, nº 25

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. Joan Amills i Costa, gravador de làmines fines. Tesina inèdita, 2006.

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. L'art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843. (Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2012)

dilluns, 16 de març de 2015

Poemas i Dibuixos (1985) d'Ovidi Montllor i Marta Cabeza, la curiositat d'una publicació



Des de fa uns dies es commemora que fa vint anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances amb la samarreta vermella i ens va deixar una mica més orfes de referents. Els mitjans de comunicació ens ho han recordat per activa i passiva com si quan hagués viscut fos un referent col·lectiu. Si no em falla la memòria recordo els seus esporàdics concerts i recitals amb un públic més aviat escàs i amb un cert oblit institucional. Recordo l'entusiasme d'un Albert Pla que de la mà d'en Quico Pi de la Serra i la Guillermina Motta el descobria a L'Espai perquè mai abans havia tingut la oportunitat de veure'l dalt d'un escenari.


Aquests records em venen al cap quan veig que la figura de l'Ovidi s'ha transformat com la d'algú que hagués estat imprescindible per a la Cultura catalana quan en realitat fou una persona marginada i amb poc seguiment del públic. Hom deia que era massa bast cantant, de lletres i temàtiques ja passades de moda i d'altres temps o que era poc dinàmic i alegre i fins i tot algú -en veu baixa- hi afegia que ja no eren temps de militància comunista. Veure'l rebrotar sempre s'agraeix però crec que l'hauríem de situar on era amb tot el que això pot comportar d'autocrítica vers una generació que es va desempallegar de tot allò que no traspuava una "modernitat" de disseny. La marginació a la que se'l sotmeté, contradictòriament, ens va permetre tenir també un Ovidi actor de teatre, de cinema i rapsoda imprescindible!


Sigui com sigui, avui us vull parlar d'un llibre que l'Ovidi Montllor va publicar l'any 1985 de la mà d'una d'aquelles galeries d'art dinàmiques que estaven interessades en transformar el món real i plàstic: el Taller de Picasso. Aquesta galeria organitzà exposicions des dels anys 70 i edicions de gravats i llibres d'artistes des dels anys 80 per tal de promoure l'art de base. Un dels projectes més interessants és la sèrie de llibres que portaren un mateix títol de Poemes i Dibuixos en la que hi participaren poetes i artistes.

Poema autògraf i signat de l'Ovidi Montllor
Poemes i Dibuixos fou una sèrie de llibres tallats per un mateix patró. Tots foren editats en foli i amb un tiratge de 250 exemplars numerats amb un dibuix i un poema originals de l'artista i de l'escriptor, tot empaquetat dintre d'una petaca de cartró. La nòmina dels escriptors -sense comptar els prologuistes- i artistes que participaren és molt nombrosa amb binomis com els de Salvador Espriu/Joan Descals, Víctor Pallàs/Eduard Oliva, Miquel de Palol/Conxa Ibáñez, Miquel Alzueta/Viladot, Mau Struc/Agustí Fructuoso, Mercè de Prat/Víctor Ramírez, Joan Colomina/Jordi Trapero, J.V. Foix/Soler Lladó, Manuel de Pedrolo/M.A. Barenys...


Les il·lustracions eren en blanc i negre i totes elles signades per l'artista malgrat estar enquadernat a diferència del que es fa en els llibres de bibliòfil en el que l'autor i l'artista només signen a la zona de justificació de tiratge. La coberta i la petaca són els únics llocs on la il·lustració és a tot color. Potser si se li ha de fer una crítica estètica és la tipografia triada, poc adequada per a dotar les publicacions d'una elegància i d'una consistència apropiada a les característiques d'una edició que pretén ser una mica de bibliofília. En certa manera li confereix una sensació de llibre autoeditat.


El llibre d'avui forma part d'aquesta col·lecció, i com a tal porta com a títol Poemes i Dibuixos, recull trenta poemes de diversos tipus d'Ovidi Montllor que no va incloure en cap dels seus escrits musicats a diferència del seu anterior llibre Poemes i cançons, il·lustrat en aquella ocasió per Eduard Alcoy. Les composicions de l'Ovidi que s'inclouen en aquest llibre són majoritàriament com uns haikús de reflexions malgrat que no pateixin la rigidesa d'aquesta forma japonesa. Malgrat haver-hi composicions poètiques molt diverses li trobo a faltar la força i contundència dels seus textos musicats, però això és una opinió personal allunyada de l'objectiu del Piscolabis de parlar només dels vessants estètics dels llibres.

Aquarel·la original de Marta Cabeza
Pel que fa a les il·lustracions de Marta Cabeza, que ja havia exposat l'any 1973 a la galeria, observem que seguia una manera de fer dels artistes figuratius del moment en el que els angles rectes i les superfícies fragmentàries confegien un entramat entre una concepció surrealista i cubista de les composicions. Marta Cabeza en algunes ocasions sembla seguir el text per a realitzar la il·lustració de l'Ovidi i en altres és molt més lliure i la il·lustració és independent. La impressió de les seves il·lustracions és d'una molt bona qualitat malgrat ser fetes per mètodes mecànics i poc artesanals amb uns negres prou forts per a fer-les resaltar.



Ens troben, doncs, davant d'un llibre que participa d'una col·lecció unitària que vol distingir-ne els diversos volums per la qualitat dels seus protagonistes que aporten la part literària i plàstica per separat però vinculada, a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen. Fou un intent més d'apropar un plantejament estètic a capes de la Societat que normalment no en tindrien accés en contrast del que iniciatives com la Rosa Vera de Jaume Pla pretenien per amb els seus llibres d'alta bibliofília.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Poemes & Cal·ligrames (1920) de Josep Maria Junoy, l'avantguarda poètica sorgida a la Zona Neutral (3/3)


In memoriam Jaume Vallcorba, editor i estudiós de Josep Maria Junoy

Ja vam veure a l'apunt dedicat a Darrera el vidre com la Gran Guerra va activar encara més la fascinació de la intel·lectualitat catalana vers l'europea arran de la vinguda d'alguns dels artistes i poetes que fugien de la barbàrie. A l'exposició Zona Neutral  que encara sou a temps de veure a la Fundació Miró podreu observar-hi vàries mostres de cal·ligrames publicats a revistes com Un enemic del poble -dirigida per Salvat-Papasseit- i Trossos -dirigida primer per Josep Maria Junoy i després per J.V. Foix-.

 

Els qui heu seguit més o menys el blog del Piscolabis deveu conèixer la nostra fascinació vers els cal·ligrames com a súmmum de la vinculació de l'art amb la tipografia i la paraula. Ja fa temps vam dedicar quatre apunts per a analitzar aquest gènere des dels temps del barroc fins la Guerra Civil, on hi ha un trencament de l'experimentació que costarà recuperar. És per això que no ens sap greu tornar a insistir-hi per tal de tornar a fascinar-nos amb l'estètica dels cal·ligrames de la mà d'un dels intel·lectuals més curiosos de la Catalunya de les avantguardes, en Josep Maria Junoy.

 

El llibre fou editat el 1920 per la Llibreria Nacional Catalana de Salvat-Papasseit llibrers de Barcelona amb un tiratge limitat a 150 exemplars. Algun dia haurem de parlar del paper de Joan Salvat-Papasseit com a editor i dinamitzador d'escriptors i artistes però en aquest cas ja podem observar com a tret essencial i constant del poeta-editor la de publicar llibres especials dels amics i col·laboradors de les seves aventures intel·lectuals.

 

Poemes & cal·ligrames fou el recull de paraules en llibertat que Josep Maria Junoy va publicar de manera dispersa en publicacions periòdiques com Troços, La Revista o Ibèria. El llibre, doncs, recull la poesia més experimental publicada en el període de la Gran Guerra de Josep Maria Junoy en un sol volum que serví, com ja veurem, de cloenda d'un període molt fructífer de la poesia avantguardista del nostre poeta. El llibre que recull deu poemes i cal·ligrames suposà també la revisió de la seva obra i la versió definitiva amb petits retocs tant estètics com literaris de títols i versos. Per una altra banda hem de tenir en compte que en ser obres de tipus tipogràfic la tria d'una tipografia o una altra pot oferir variacions estètiques interessants.

 

El llibre fou publicat utilitzant la lletra sans serif Futura, típica com hem anat veient al llarg del Piscolabis de les avantguardes, i amb una gran senzillesa estètica. L'enquadernació és feta amb una paper de quart (26 x 20,5 cm.) tipus ceba molt fi de color marronós mentre que l'interior el paper de certa qualitat però no verjurat ni de fil a la manera luxosa.


El llibre s'inicia amb una breu carta-prefaci de Guillaume Apollinaire, el gran dinamitzador dels cal·ligrames a nivell internacional, en el que lloa un dels seus cal·ligrames, el dedicat a Guynemer. Com ja vam veure en una apunt anterior a Piscolabis aquest cal·ligrama dedicat a l'aviador de la Gran Guerra havia estat publicat a la revista aliadòfila Ibèria i posteriorment fou editada en francès en forma de plaquette per a promoure-la a nivell internacional. Aquesta publicació fou la que Junoy envià a Apollinaire i que el donà a conèixer en àmbits fora de Catalunya. El cal·ligrama fou del grat d'Apollinaire que el felicità tot dient que era vraiment le fruti d'une authentique inspiration á la fois lyrique et plastique.

                                                                                                       
Les composicions poètiques anaven des de cal·ligrames que incorporaven elements dels cubistes i dels futuristes fins a assajos de haikús que eren les formes poètiques en les que estava concentrat cap el 1920.  Malgrat tot, el gruix de les composicions són els cal·ligrames que estaven inspirats per les tavole parolibere de Marinetti o la poesia d'Apollinaire i sobretot d'Albert-Birot. Aquests poetes italians i francesos tingueren una gran repercussió dintre d'alguns poetes catalans com foren en un primer moment Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit conjuntament amb Vicenç Solé de Sojo i Joaquim Folguera i posteriorment a Carles Sindreu.

 

Malgrat aquesta inquietud inicial que és el que recull el llibre de Poemes & Cal·ligrames fou un petit comiat de la recerca avantguardista del seu autor ja que a partir precisament del 1920 deixa de treballar amb paraules en llibertat i la seva poesia es tornà més conservadora. El seu gir cap a una concepció més noucentista de l'estètica i de la poètica el portà a distanciar-se d'aquesta primera fase i va sorprendre a tota la intel·lectualitat de l'època. Josep Pla el descriu dient que quan vivia entre nosaltres, el tòpic sobre Junoy consistí a dir que era inquiet. Altres proclamaren que era un snob. En un moment de morositat, podruït potser per un atac de migranya, Quim Borralleres, digué, un capvespre barceloní de tardor, davant meu, que era un tastaolletes.

 

Aquest gir cap a fórmules més conservadores que foren aplaudides per un sector de la intel·lectualitat catalana no implicà que es desentengués del tot de les avantguardes. El mateix Salvat-Papasseit li va demanar el 20 de juliol de 1923 el pròleg per al recull antològic dels seus poemes a la nova col·lecció "Els poetes d'ara". En la carta li comentava en sol·licitar-li aquest pròleg que jo seria honorat que ho féssiu vos, primer perquè us estimo: després, per la raó que havent d'anar pel món, un guia com sou Vos em farà obrir les portes. Em coneixeu ben bé, em sabeu els defectes i algunes qualitats. I, encara, majorment, que la meva actitud com a poeta només la pot comprendre un home que ha viscut la mateixa trinxera. Havent de condensar en unes quantes planes, Vos condenseu millor que cap crític d'aquí.

 
J
unoy el veu com un romàntic, una mena de troç preciós del cor esberlat del gran Maragall i li reconeix una immarcible categoria poètica malgrat que lamenti l'excés que Salvat mostra en els gust de la novetat per la novetat. El nostre autor i crític artístic i literari ja estava cercant nous camins i per això creia que un dels errors principals de l'art... dit d'avantguarda ha estat de pretendre que les seves manifestacions més autèntiques havien de seguir la cursa enfollidora de les troballes incessants de les ciències i de llurs continuades aplicacions.

 


Cada vegada més Junoy se separava de l'avantguarda que tanta fama li havia donat i cercava en la tradició la modernitat que tant anhelava però amb unes noves fòrmules, diferents de les que el llibre Poemes & Cal·ligrames havien reflectit. Irònicament el 1928 dirà que cal saber fer-se perdonar la modernitat per la tradició i la tradició per la modernitat. Malgrat això, ens queda un dels llibres més interessants de l'avantguarda literària catalana.



BIBLIOGRAFIA

JUNOY, JOSEP MARIA. Obra poètica. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984. Estudi i edició per Jaume VallcorbaPlana

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1992

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional, 2008

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetaavantguardistacatalà. Barcelona, Generalitat de Catalunya-Arts Santa Mònica, 2010