dilluns, 16 març de 2015

Poemas i Dibuixos (1984) d'Ovidi Montllor i Marta Cabeza, la curiositat d'una publicació



Des de fa uns dies es commemora que fa vint anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances amb la samarreta vermella i ens va deixar una mica més orfes de referents. Els mitjans de comunicació ens ho han recordat per activa i passiva com si quan hagués viscut fos un referent col·lectiu. Si no em falla la memòria recordo els seus esporàdics concerts i recitals amb un públic més aviat escàs i amb un cert oblit institucional. Recordo l'entusiasme d'un Albert Pla que de la mà d'en Quico Pi de la Serra i la Guillermina Motta el descobria a L'Espai perquè mai abans havia tingut la oportunitat de veure'l dalt d'un escenari.


Aquests records em venen al cap quan veig que la figura de l'Ovidi s'ha transformat com la d'algú que hagués estat imprescindible per a la Cultura catalana quan en realitat fou una persona marginada i amb poc seguiment del públic. Hom deia que era massa bast cantant, de lletres i temàtiques ja passades de moda i d'altres temps o que era poc dinàmic i alegre i fins i tot algú -en veu baixa- hi afegia que ja no eren temps de militància comunista. Veure'l rebrotar sempre s'agraeix però crec que l'hauríem de situar on era amb tot el que això pot comportar d'autocrítica vers una generació que es va desempallegar de tot allò que no traspuava una "modernitat" de disseny. La marginació a la que se'l sotmeté, contradictòriament, ens va permetre tenir també un Ovidi actor de teatre, de cinema i rapsoda imprescindible!


Sigui com sigui, avui us vull parlar d'un llibre que l'Ovidi Montllor va publicar l'any 1984 de la mà d'una d'aquelles galeries d'art dinàmiques que estaven interessades en transformar el món real i plàstic: el Taller de Picasso. Aquesta galeria organitzà exposicions des dels anys 70 i edicions de gravats i llibres d'artistes des dels anys 80 per tal de promoure l'art de base. Un dels projectes més interessants és la sèrie de llibres que portaren un mateix títol de Poemes i Dibuixos en la que hi participaren poetes i artistes.

Poema autògraf i signat de l'Ovidi Montllor
Poemes i Dibuixos fou una sèrie de llibres tallats per un mateix patró. Tots foren editats en foli i amb un tiratge de 250 exemplars numerats amb un dibuix i un poema originals de l'artista i de l'escriptor, tot empaquetat dintre d'una petaca de cartró. La nòmina dels escriptors -sense comptar els prologuistes- i artistes que participaren és molt nombrosa amb binomis com els de Salvador Espriu/Joan Descals, Víctor Pallàs/Eduard Oliva, Miquel de Palol/Conxa Ibáñez, Miquel Alzueta/Viladot, Mau Struc/Agustí Fructuoso, Mercè de Prat/Víctor Ramírez, Joan Colomina/Jordi Trapero, J.V. Foix/Soler Lladó, Manuel de Pedrolo/M.A. Barenys...


Les il·lustracions eren en blanc i negre i totes elles signades per l'artista malgrat estar enquadernat a diferència del que es fa en els llibres de bibliòfil en el que l'autor i l'artista només signen a la zona de justificació de tiratge. La coberta i la petaca són els únics llocs on la il·lustració és a tot color. Potser si se li ha de fer una crítica estètica és la tipografia triada, poc adequada per a dotar les publicacions d'una elegància i d'una consistència apropiada a les característiques d'una edició que pretén ser una mica de bibliofília. En certa manera li confereix una sensació de llibre autoeditat.


El llibre d'avui forma part d'aquesta col·lecció, i com a tal porta com a títol Poemes i Dibuixos, recull trenta poemes de diversos tipus d'Ovidi Montllor que no va incloure en cap dels seus escrits musicats a diferència del seu anterior llibre Poemes i cançons, il·lustrat en aquella ocasió per Eduard Alcoy. Les composicions de l'Ovidi que s'inclouen en aquest llibre són majoritàriament com uns haikús de reflexions malgrat que no pateixin la rigidesa d'aquesta forma japonesa. Malgrat haver-hi composicions poètiques molt diverses li trobo a faltar la força i contundència dels seus textos musicats, però això és una opinió personal allunyada de l'objectiu del Piscolabis de parlar només dels vessants estètics dels llibres.

Aquarel·la original de Marta Cabeza
Pel que fa a les il·lustracions de Marta Cabeza, que ja havia exposat l'any 1973 a la galeria, observem que seguia una manera de fer dels artistes figuratius del moment en el que els angles rectes i les superfícies fragmentàries confegien un entramat entre una concepció surrealista i cubista de les composicions. Marta Cabeza en algunes ocasions sembla seguir el text per a realitzar la il·lustració de l'Ovidi i en altres és molt més lliure i la il·lustració és independent. La impressió de les seves il·lustracions és d'una molt bona qualitat malgrat ser fetes per mètodes mecànics i poc artesanals amb uns negres prou forts per a fer-les resaltar.



Ens troben, doncs, davant d'un llibre que participa d'una col·lecció unitària que vol distingir-ne els diversos volums per la qualitat dels seus protagonistes que aporten la part literària i plàstica per separat però vinculada, a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen. Fou un intent més d'apropar un plantejament estètic a capes de la Societat que normalment no en tindrien accés en contrast del que iniciatives com la Rosa Vera de Jaume Pla pretenien per amb els seus llibres d'alta bibliofília.

dimarts, 3 febrer de 2015

Poemes & Cal·ligrames (1920) de Josep Maria Junoy, l'avantguarda poètica sorgida a la Zona Neutral (3/3)


In memoriam Jaume Vallcorba, editor i estudiós de Josep Maria Junoy

Ja vam veure a l'apunt dedicat a Darrera el vidre com la Gran Guerra va activar encara més la fascinació de la intel·lectualitat catalana vers l'europea arran de la vinguda d'alguns dels artistes i poetes que fugien de la barbàrie. A l'exposició Zona Neutral  que encara sou a temps de veure a la Fundació Miró podreu observar-hi vàries mostres de cal·ligrames publicats a revistes com Un enemic del poble -dirigida per Salvat-Papasseit- i Trossos -dirigida primer per Josep Maria Junoy i després per J.V. Foix-.

 

Els qui heu seguit més o menys el blog del Piscolabis deveu conèixer la nostra fascinació vers els cal·ligrames com a súmmum de la vinculació de l'art amb la tipografia i la paraula. Ja fa temps vam dedicar quatre apunts per a analitzar aquest gènere des dels temps del barroc fins la Guerra Civil, on hi ha un trencament de l'experimentació que costarà recuperar. És per això que no ens sap greu tornar a insistir-hi per tal de tornar a fascinar-nos amb l'estètica dels cal·ligrames de la mà d'un dels intel·lectuals més curiosos de la Catalunya de les avantguardes, en Josep Maria Junoy.

 

El llibre fou editat el 1920 per la Llibreria Nacional Catalana de Salvat-Papasseit llibrers de Barcelona amb un tiratge limitat a 150 exemplars. Algun dia haurem de parlar del paper de Joan Salvat-Papasseit com a editor i dinamitzador d'escriptors i artistes però en aquest cas ja podem observar com a tret essencial i constant del poeta-editor la de publicar llibres especials dels amics i col·laboradors de les seves aventures intel·lectuals.

 

Poemes & cal·ligrames fou el recull de paraules en llibertat que Josep Maria Junoy va publicar de manera dispersa en publicacions periòdiques com Troços, La Revista o Ibèria. El llibre, doncs, recull la poesia més experimental publicada en el període de la Gran Guerra de Josep Maria Junoy en un sol volum que serví, com ja veurem, de cloenda d'un període molt fructífer de la poesia avantguardista del nostre poeta. El llibre que recull deu poemes i cal·ligrames suposà també la revisió de la seva obra i la versió definitiva amb petits retocs tant estètics com literaris de títols i versos. Per una altra banda hem de tenir en compte que en ser obres de tipus tipogràfic la tria d'una tipografia o una altra pot oferir variacions estètiques interessants.

 

El llibre fou publicat utilitzant la lletra sans serif Futura, típica com hem anat veient al llarg del Piscolabis de les avantguardes, i amb una gran senzillesa estètica. L'enquadernació és feta amb una paper de quart (26 x 20,5 cm.) tipus ceba molt fi de color marronós mentre que l'interior el paper de certa qualitat però no verjurat ni de fil a la manera luxosa.


El llibre s'inicia amb una breu carta-prefaci de Guillaume Apollinaire, el gran dinamitzador dels cal·ligrames a nivell internacional, en el que lloa un dels seus cal·ligrames, el dedicat a Guynemer. Com ja vam veure en una apunt anterior a Piscolabis aquest cal·ligrama dedicat a l'aviador de la Gran Guerra havia estat publicat a la revista aliadòfila Ibèria i posteriorment fou editada en francès en forma de plaquette per a promoure-la a nivell internacional. Aquesta publicació fou la que Junoy envià a Apollinaire i que el donà a conèixer en àmbits fora de Catalunya. El cal·ligrama fou del grat d'Apollinaire que el felicità tot dient que era vraiment le fruti d'une authentique inspiration á la fois lyrique et plastique.

                                                                                                       
Les composicions poètiques anaven des de cal·ligrames que incorporaven elements dels cubistes i dels futuristes fins a assajos de haikús que eren les formes poètiques en les que estava concentrat cap el 1920.  Malgrat tot, el gruix de les composicions són els cal·ligrames que estaven inspirats per les tavole parolibere de Marinetti o la poesia d'Apollinaire i sobretot d'Albert-Birot. Aquests poetes italians i francesos tingueren una gran repercussió dintre d'alguns poetes catalans com foren en un primer moment Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit conjuntament amb Vicenç Solé de Sojo i Joaquim Folguera i posteriorment a Carles Sindreu.

 

Malgrat aquesta inquietud inicial que és el que recull el llibre de Poemes & Cal·ligrames fou un petit comiat de la recerca avantguardista del seu autor ja que a partir precisament del 1920 deixa de treballar amb paraules en llibertat i la seva poesia es tornà més conservadora. El seu gir cap a una concepció més noucentista de l'estètica i de la poètica el portà a distanciar-se d'aquesta primera fase i va sorprendre a tota la intel·lectualitat de l'època. Josep Pla el descriu dient que quan vivia entre nosaltres, el tòpic sobre Junoy consistí a dir que era inquiet. Altres proclamaren que era un snob. En un moment de morositat, podruït potser per un atac de migranya, Quim Borralleres, digué, un capvespre barceloní de tardor, davant meu, que era un tastaolletes.

 

Aquest gir cap a fórmules més conservadores que foren aplaudides per un sector de la intel·lectualitat catalana no implicà que es desentengués del tot de les avantguardes. El mateix Salvat-Papasseit li va demanar el 20 de juliol de 1923 el pròleg per al recull antològic dels seus poemes a la nova col·lecció "Els poetes d'ara". En la carta li comentava en sol·licitar-li aquest pròleg que jo seria honorat que ho féssiu vos, primer perquè us estimo: després, per la raó que havent d'anar pel món, un guia com sou Vos em farà obrir les portes. Em coneixeu ben bé, em sabeu els defectes i algunes qualitats. I, encara, majorment, que la meva actitud com a poeta només la pot comprendre un home que ha viscut la mateixa trinxera. Havent de condensar en unes quantes planes, Vos condenseu millor que cap crític d'aquí.

 
J
unoy el veu com un romàntic, una mena de troç preciós del cor esberlat del gran Maragall i li reconeix una immarcible categoria poètica malgrat que lamenti l'excés que Salvat mostra en els gust de la novetat per la novetat. El nostre autor i crític artístic i literari ja estava cercant nous camins i per això creia que un dels errors principals de l'art... dit d'avantguarda ha estat de pretendre que les seves manifestacions més autèntiques havien de seguir la cursa enfollidora de les troballes incessants de les ciències i de llurs continuades aplicacions.

 


Cada vegada més Junoy se separava de l'avantguarda que tanta fama li havia donat i cercava en la tradició la modernitat que tant anhelava però amb unes noves fòrmules, diferents de les que el llibre Poemes & Cal·ligrames havien reflectit. Irònicament el 1928 dirà que cal saber fer-se perdonar la modernitat per la tradició i la tradició per la modernitat. Malgrat això, ens queda un dels llibres més interessants de l'avantguarda literària catalana.



BIBLIOGRAFIA

JUNOY, JOSEP MARIA. Obra poètica. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984. Estudi i edició per Jaume VallcorbaPlana

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1992

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional, 2008

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetaavantguardistacatalà. Barcelona, Generalitat de Catalunya-Arts Santa Mònica, 2010

dimarts, 9 desembre de 2014

Como juegan los niños (1925 aprox.) de Mathilde Ritter, un llibre infantil sorgit de la zona neutral (2/3)

A la Mercè, amb l'esperança que mai perdi la imaginació i que la sàpiga desenvolupar en un món cada vegada més tangible


Com bé mostra l'exposició ZonaNeutral de la Fundació Miró i el seu catàleg, Barcelona es convertí en un pol d'atracció per a tota mena d'exiliats que fugien del conflicte, tant francesos com alemanys i d'altres nacionalitats. Si bé és cert que la francofília tradicional i l'aposta per a règims parlamentaris dels catalans va fer recaure el pes social cap a la defensa de França no és menys cert que també hi hagué germanòfils i també alemanys que vingueren a Barcelona i que fins i tot s'instal·laren com és el cas de l'editor C. Seither, Carl Seither o Carlos Seither en funció de com signava l'edició dels seu segell editorial.

Como juegan los niños desplegat amb El mercat i l'Hospital de nens

La figura de Carlos Seither ens és enigmàtica ja que el tenim documentat com a editor entre els anys 1915 -a l'inici de la Gran Guerra- fins a l'inici dels anys 40 -ja iniciada la Segona Guerra Mundial-. Fora de les dades de publicació dels seus llibres -que cronològicament ens poden orientar sobre les seves circumstàncies personals- poca cosa en sabem d'ell ja que la seva editorial no ens surt per enlloc de la bibliografia bibliòfila. És per aquest motiu que per fer una certa reconstrucció de la seva vida i situar l'obra que avui analitzem hem de fer una petita revisió de la seva producció editorial. sempre situada a la Rambla de Catalunya 72 de Barcelona.

El tren

Les primeres publicacions que edità a Barcelona anaven marcades per uns títols prou il·lustratius de l'esperit bèl·lic d'aquelles dates com Al frente de mi compañía de Paul Oskar Hocker, Hacia el Este de Sven Anders Hedin,  En las filas alemanas. Cuadros de la gran Guerra 1914 de Josep Maluquer i Salvador, Hacia Siberia con cien mil alemanes. Cuatro meses prisionero de guerra en Rusia d'Aram Kurt, Miguel y Pepe dos valientes que irresistibles, prepotenetes hunden al fin la compañía de la impostura y la falsa obra humorística  de Wilhelm Widmann, De re belica d'Armando Guerra (un seudònim), Como gané la Cruz de Hierro y otras cartas de combatientes anònim però versió de José Pablo Rivas, El "U 39" en el Mediterráneo de Walter Hollweg, Submarinos en el Mar Glacial d'autor anònim...  

La casa de nines

A més d'una Gramatica sucinta de la lengua inglesa de Luigi Pavía també ens consta que va imprimir llibres en alemany com Der brennende Scleier de Conon von Schaecher o Gedenke, dass du ein Deutscer bist! Drei Reden d'Ernst Jockers. Tota aquest activitat es portà a terme entre el 1915 i el 1918 amb traductors com Josep Maluquer, José Pablo Rivas, Manuel Medina o  Ramón María Tenreiro.

El Zepelin

A partir d'aquest primer període, acabada ja la Gran Guerra, els títols són més escassos i alhora hi ha un canvi d'orientació, especialitzant-se en llibres divulgatius de ciència per a infants. Així neixen els Atlas de bolsilo dels que en trobem de dedicats a la mineralogia, papallones i erugues, peixos, mamífers o fins i tot a les patologies de malalties més freqüents tot amb adaptacions i traduccions de professors barcelonins. També dedicarà dos llibres als jocs d'escacs ja fora de l'àmbit de les ciències naturals. Les darreres notícies que en tenim d'ell daten del 1940 quan se li atorgà una llicència per a importació de material però poca cosa més.

Parc d'atraccions

És en aquesta segona etapa que el nostre editor que emigrà a Barcelona segurament a causa de la Gran Guerra deuria iniciar també una col·lecció de llibres infantils d'autors alemanys. Malauradament no hem trobat cap més referència ni en biblioteques públiques ni a la venda dels dos llibres que va publicar Carlos Seither cap als anys 20 i que porten com a títol Los doce negritos d'il·lustrador que desconeixem i. el que analitzarem avui, Como juegan los niños de Mathilde Ritter. El format d'ambdues obres és apaïsat amb les cobertes de cartró dur i les pàgines interiors rígides. Són llibres pensats per a nens molt petits, entre els dos i vuit anys i per això pensats perquè fossin molt resistents i poc estripables. Del primer que hem anomenat -avui políticament incorrecte- ho desconeixem tot, fins i tot el seu autor i no hem pogut aconseguir saber quin era el seu títol original ja que la traducció literal de l'alemany - Die zwölf schwarzen Männer- no ens porta enlloc en la nostra recerca.

Versió original alemanya: Ohne Geld durch die Welt (Foto d'Ebay)

Sobre el llibre Como juegan los niños sabem que el llibre original de Mathilde Ritter es titulava Ohne Geld durch die Welt -Sense diners a través del món- i anava acompanyat de versos de Carl Ferdinands i va ser publicat per Hegel u Schae de Leipzig els anys 20. La nostra versió castellana, que oferí l'editor Carl Seithen a Barcelona, es fonamentava només en les imatges. A la coberta, a més del títol, hi ha el text que ens explica què representen les il·lustracions interiors que se suposa que substituïren els títols del poemes que acompanyaven les il·lustracions de la versió original. Aquests il·lustracions ens mostren el joc simbòlic infantil dels nens alemanys de principis de segle que poc difereixen dels nostres fora d'algunes innovacions tècniques. Per això hi veiem el mercat, la Clínica dels nens, el tren, la casa de les nines, el Zepelí, el parc d’atraccions, la banda municipal i el viatge en automòbil. Tots aquests rols són els mateixos que els nostres fills representen canviant el Zepelí per l'avió.

Banda municipal

Hem pogut documentar que la il·lustradora fou Mathilde Ritter -gràcies a Jaume Bosch- per la seva signatura ja que el llibre no conté cap mena de crèdit sobre l'autoria. Poc hem pogut saber de la seva autora i només una recerca a internet ens ha pogut permetre la seva tasca com a il·lustradora alemanya entre els anys 20 i 30 amb traduccions arreu del món però amb cap mena de biografia de l'autora. Sabem que va publicar sobretot a Leipzig amb llibres personals o il·lustrant textos de Carl Ferdinands (Kleine leut A spiel und freud, Ein Spielbilderbuch, i Familie Steinpliz), Lois Donaldson (Im Mäusehäuschen i Runzel - Punzel) o elisabeth Brenner (Bibbos und bobbis Abenteeur). 

 

Viatge en cotxe

Sigui com sigui ens trobem davant d'un llibre en el que el dibuix, exacte i meticulós de Mathilde Ritter ens remet directament a la nostra infància en la que el joc simbòlic era el motor de la nostra imaginació per a crear tots els móns reals i imaginaris possibles. Ara que venen les festes nadalenques potser és un bon moment per a donar-li un cop d'ull a aquest rar llibre que no es troba enlloc i que ens va arribar a conseqüència de la Gran Guerra i el trasbals que va ocasionar amb el moviment de persones, com l'editor Carl Seither.