diumenge, 11 de novembre de 2018

Iberia (1915-1919), la revista combativa dels aliadòfils catalans




Avui fa 100 anys que es va signar l’esperat armistici que posà fi a la Gran Guerra (1914-1918). L’armistici de Compiègne fou el primer pas a la pacificació d’una Europa que havia entrat en plena follia col·lectiva però que culminaria amb un Tractat de Versalles que més que cicatritzar les ferides produïdes hi afegia sal i degeneraria en la Segona Guerra Mundial. Una de les característiques d’aquesta guerra fou l’aplicació per primera vegada de mètodes bèl·lics procedents de la Revolució Industrial amb conseqüències mortíferes mai conegudes.

Sàtira antigermanòfila de Ricard Canals

Espanya, situada en un racó d’Europa i amb una política poc clara i amb una situació econòmica i social no gaire bona no es podia permetre entrar en un conflicte on mai se la va tenir en compte. Ni la Triple Entesa ni la Triple Aliança havien cridat mai a integrar-se a un país amb un retard econòmic important i amb una economia agrícola poc desenvolupada. La pèrdua recent de Cuba (1898) -amb el que implicava- i les seves aventures colonials al Marroc provocaren un aïllament en positiu per a no implicar-se dintre el conflicte internacional.

APA. Coberta del número especial dedicat al final de la Gran Guerra

Malgrat que aquesta situació la intel·lectualitat espanyola es dividí en dos sectors, els anomenats aliadòfils i germanòfils. Amb totes les excepcions que calgui el món polític es repartí aquestes dues tendències; les esquerres, republicans i catalanistes foren aliadòfil o directament francòfils i les dretes, monàrquics, carlins... foren germanòfils. Fins i tot la monarquia estava dividida entre uns i altres perquè la reina mare era l’austríaca Maria Cristiana d’Hamburg i la reina l’anglesa Victòria Eugènia de Battemberg. A pesar d’aquesta situació el govern era més proper als germanòfils que als aliadòfils.

APA. Coberta especial del número dedicat als voluntaris catalans

Catalunya, malgrat algunes excepcions que també foren actives, es decantà vers el bàndol aliadòfil i a més prengué una posició força activa en defensa dels valors democràtics enfront de l’autoritarisme. Els aliadòfils arribaren a organitzar contingents de voluntaris catalans que s’integraren a les companyies estrangeres que comportà que des de Catalunya hi anessin uns 1.000 voluntaris que la propaganda catalanista va elevar vers els 15.000.


Una part del catalanisme, una part del més conservador, va creure que les estructures més o menys federals d’Alemanya i de l’Imperi Austrohongarès eren preferibles al centralisme francès. Dintre d’aquest corrent cal destacar l’Àngel Aguiló, Joan Costa i Déu, Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bosch-Gimpera, Pere Barnils, Antoni Griera i sobretot Manuel de Montoliu.


La premsa es dividí també entre els aliadòfils com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Poble Català, El Diluvio, la Publicidad, El Progreso, El Liberal, Los Miserables i publicacions comarcals com El Diari de Sabadell, Lluitem o Empordà Federal. A Madrid també hi havia diaris aliadòfils: España (l’equivalent d’Iberia, amb qui compartien diversos periodistes), El Sol, Diario Universal, El Heraldo de Madrid, La Mañana, La Correspondencia de España, El Socialista, El Radical o El PaísLa premsa germanòfila la constituiren el Correo Catalán, La Tribuna, El Tiempo, El Día Gráfico. El Debate, El Correo Español, El Universo, Nueva España, El Día, El Mundo, El Siglo Futuro, La Correspondencia Militar, La Acción i –també una mica- ABC. Creat per la ocasió de la guerra trobem Germania, El Heraldo Germánico o Pum. A Catalunya només els diaris conservadors de La Veu de Catalunya i La Vanguardia volgueren mantenir una neutralitat equidistant propiciada sobretot per la figura d’Eugeni d’Ors, que no sabia cap a quin bàndol decantar-se.


En aquesta situació bipolar va aparèixer una de les revistes més especials de tots els temps, la revista Ibèria que es va publicar entre el 10 d’abril de 1915 al 2 de febrer de 1919 amb seu al carrer Portaferrissa 28 1r 2a de Barcelona. La tendència del diari fou clarament catalanista, liberal i republicà sota el guiatge dels intel·lectuals aliadòfils vinculats a l’Ateneu Barcelonès i encapçalats per Rovira i Virgili.

Coberta fotogràfica d'urgència per a celebrar que la Triple Aliança havia perdut la guerra.
Es nota que l'Apa no va tenir temps a fer una coberta gràfica impactant

Des d’un primer moment s’alinea bèl·licament amb una introducció en el primer número que no deixa ocasió al dubte quan afirma que Iberia se abandera por Francia y por Inglaterra, contra Alemania, pero sin hacer dejación de su alma. [...] IBERIA, amigos, no será una revista sabia, sino de excitación. Y entendiéndose bien que no venimos a afiliarnos en la legión extranjera. Bandera, la nuestra -aquí, la santa bandera catalana-, alma la nuestra, pensares los nuestros. Pero todos nuestros amores para la Francia, todas nuestras admiraciones para Inglaterra. Y en cuanto a Alemania, por las hecatombes de Bélgica, por los sacrificios de Francia, por las escenas de misterio y crueldad del mar Norte, odio. Su ciencia nada tiene que ver con su crueldad. Así también a nuestro respeto de hombres cultos se lo ha tragado el rencor.


Òbviament el seu finançament inicial estigué vinculat al cònsol de França mitjançant el Ministre d’Afers Estrangers en la figura de l’industrial Eloi Detoûche. Ho reconegué quan escriví que j’ajoutée la revue hebdomadaire il·lustre qui va étre fondée, ces jours ci, avec les secours pécuniaire de français dévoués que j’ai pu grouper, à cette intention, reunit les noms d’hommes polítiques et de littératueurs sérieux qui on ofert eux-mêmes leur collaboration.

Il·lustració interior de Joan Colom

En total en van sortir 203 números (dels quals només es numeraren 200) amb una periodicitat setmanal amb cent vuitanta-cinc dels números en format normal i vuit en edició especial dedicats sobretot als diversos països de la Triple Aliança o a altres qüestions com els voluntaris catalans, la Batalla del Marne, París o la Victòria. Aquests números, a més de tenir més publicitat foren editats amb paper més bo i amb un disseny més luxós. El format inicial passà dels 36,5 x 26,5 cm. als 33 x 24 cm. que el feia més manejable.

Josep Maria Junoy publicà el primer cal·ligrama avantguardista d'Espanya, 
titulat Guynemer en honor del famós pilot francés d'aviació 

Una de les qüestions que més va destacar de la revista fou la seva seriositat malgrat el seu decantament ideològic tant dels seus articulistes com l’estètica deguda als grans il·lustradors que hi van participar. El planter de col·laboradors literaris agrupà el millor de la intel·lectualitat i el periodisme de l’època arribant a superar la xifra de dos-cents col·laboradors, destacant Claudi Ametlla (director), Amadeu Hurtado, Romà Jori, Màrius Aguilar, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Eugeni Xammar, Alexandra Plana, Josep Maria Junoy, Azorin, Miguel de Unamuno, López-Picó, Frederic Pujolà, Jaume Brossa, Anatole France, Apel·les Mestres, ...  Hem de tenir en compte que fins i tot tingué corresponsals a la guerra i en Pere Ynglada també hi va anar i envià dibuixos espectaculars amb imatges del front i de la rereguarda a més dibuixos plens d’un humor amarg.

Pàgines ineriors del número especial dedicat a París amb el cal·ligrama de Vicenç Solé de Sojo 
i textos en diversos idiomes. Al·legoria d'Apa de París com la nova Atenes.

La revista s’ha presentat com un model de multilingüisme però les estadístiques realitzades per la Joana Domènech demostren que hi predominà majoritàriament el castellà per sobre del català, el francès, l’anglès o fins i tot el portuguès. De fet els seus estudis han demostrat que el francès fou més utilitzat a l’inici i més puntualment al final de la guerra mentre que el català fou utilitzat de manera més remarcable entre el 1917 i el 1918 gràcies sobretot als articles de Rovira i Virgili i d’un enigmàtic X.Y.Z. que escrivia en una secció anomenada Tiquis-Miquis.

Col·laboracions d’artistes Domènec Carles, Joaquim Sunyer, Ricard Canals 
i Xavier Nogués en el número dedicat a París

A més d’aquesta part literària i periodística de les primeres plomes del moment el que destacà més fou la part gràfica sobretot gràcies a les caricatures d’Apa, el pseudònim de Felius Elias que també utilitzà el nom de Joan Sachs per als seus articles de crítica artística.  A més d’ell hi col·laboraren sobretot en Jaume Passarell i en Pere Ynglada a més de col·laboracions puntuals com la de Junceda, Xavier Nogués, Joan Colom, Ricard Canals, Domènec Carles, Joaquim Sunyer... Molts d’aquests artistes també col·laboraren en el famós àlbum amb cobertes de Pau Gargallo que se li regalà al Mariscal Joffre i que es conserva a la seva casa-museu de Rivesaltes (Rosselló).

El que crida més l’atenció de tota la revista foren les monumentals caricatures de l’Apa–equiparables a les d’en Lluís Bagaria a la revista España de Madrid- que donaren llum i color a la revista tant a les cobertes com en els acudits interiors. La participació de l’Apa sense cap mena de dubte va fer molt més atractiva aquesta revista i estèticament la vinculà a les formes europees com l’alemanya Simplissimus.


Les impactants caricatures de l’Apa acostumaven, com podeu observar, acompanyades amb espais en blanc, vermell, negre, blau... que en ressaltaven el dibuix. Les simplificacions caricaturesques més el joc constant amb la simbologia icònica dels diversos països bé sigui en forma de John Bull o Oncle Sam o dels animals descriptius de cada país ajudaren a crear un món fantàstic que va influenciar en la resta d’il·lustradors posteriors.

APA. Kameraden. Barcelona, 1918

Aquestes caricatures s’escamparen per tot Europa i fins i tot el 1918 es publicà un recull de les caricatures amb el nom de Kameraden amb la traducció a l’anglès i francès. El govern Francès valorà molt positivament les aportacions d’Iberia a la causa de la seva guerra i per això atorgà la Legió d’Honor a Claudi Ametlla, que n’era el seu director, i a Felius Elías, Apa, per les seves caricatures.
  

La revista tocà sistemàticament tot el que feia referència al món català i al catalanisme. Així doncs, el gran heroi de la revista fou en un primer moment el rossellonès Mariscal Joffre gràcies a la seva victòria al Marne que desencadenà l'eufòria dels catalans aliadòfils. És curiós com la seva figura desaparegué de la revista com a protagonista omnipresent en el moment en què els revessos bèl·lics demostraren que no era tan bon estrateg, el que provocà que el govern francès l’enviés com a ambaixador als Estats Units. 

Pàgines dedicades als voluntaris catalans

L’altre punt en el qual la revista va fer èmfasi és amb el grup de voluntaris catalans que anaren a la guerra i dels que en seguí la pista i en feu petites biografies i fins i tot un voluntari anomenat Gustau en feu diverses cròniques. En certa manera la revista serví de suport a aquest grup de voluntaris que s’engrescaren a anar a lluitar al front. La revista fou molt dinàmica denunciant els atacs sistemàtics dels alemanys dels vaixells aliats que no eren de guerra.

PERE YNGLADA. Coberta dedicada a Enric Granados

El cas que fou més denunciat i del que es va voler treure més  suc  polític fou el del Sussex, enfonsat per un submarí alemany, i on viatjava el músic Enric Granados i la seva muller, que hi moriren. El fet que l’Enric Granados fos conegut fou aprofitat mediàticament per a fer-se ressò dels atacs sistemàtics alemanys contra objectius civils. Aquest és un dels aspectes que la revista va insistir acusant els alemanys de no respectar les mínimes regles d’humanitat en atacar la població civil,  de violacions, de cremar església, de destrucció de boscos, de pillatge... De fet la revista presentà sistemàticament als alemanys com uns bàrbars i amb l’insult de “Boches”.

Diverses pàgines afectades per la censura i les diverses solucions per a denunciar-ho

La suposada neutralitat del govern també fou sistemàticament denunciada a través de crítiques constant al govern. Aquesta bel·ligerància antigovernamental li costà molts problemes amb la censura, bé sigui per l’aplicació sistemàtica de la Llei de Jurisdiccions o la Llei que impulsà Maura per perseguir l’espionatge i que era una fórmula més de censura dels mitjans que informaven sobre el conflicte.


Gràfic dels efectes de la censura sobre la revista Ibèria (Gràfic Joana Domènech)

La revista patí la censura i de manera militant ho remarcà sistemàticament per diversos mètodes, tant deixant l’espai en blanc, amb creus vermelles, taques negres o a base de punts... Això ho feien totes les revistes i finalment el govern decidí que la premsa censurada no podia ni fer menció de les tisores perquè encara era més contraproduent. L’estudi de la Joana Domènech ens mostra l’evolució i els períodes on la censura fou més dura tot i que hem de tenir en compte que els periodistes i dibuixants del moment ja s’autocensuraven i mai representaren el rei directament malgrat que si que representaren a tots els polítics europeus del moment.

Dibuixos d'interior de Pere Ynglada

La revista Iberia volgué continuar més enllà de la guerra i projectà reconvertir-se en una revista d'economia. Malgrat els anuncis que va fer els dos darrers números en aquesta direcció el projecte no devia fructificà. Tampoc fructificà l'esforç català d'aconseguir tenir un estat propi seguint l'estela dels 14 punts de Wilson que permeteren la fragmentació dels grans imperis europeus i el naixement de nous estats. Ni els voluntaris catalans, ni el suport aliadòfil influenciaren en res en les decisions europees i la delegació de Ventosa i Calvell es trobà amb la porta tancada a qualsevol mena de negociació.

Malgrat tot això, Iberia fou un model de periodisme des del punt de vista de contingut i estètic. De fet en plena Guerra Civil espanyola el Comissariat de Propaganda publicà una revista anomenada Nova Iberia com a homenatge a aquesta Ibèria que lluità per les llibertats des del bàndol aliadòfil. El mateix director d'Ibèria, en Claudi Ametlla , en el moment de fer balanç va dir que el públic l'acollí bé [...]. Integèrrima, francòfila i aliadòfila, em sembla que el lector assabentat mai no va tenir motius per creure que fos un full de propaganda escrit per mercenaris. I no ho fou realment. Si ho hagués cregut, no l'hauria comprada, puix que aquest és el càstig dels escrits que tenen aquell origen: aparten el lector

BIBLIOGRAFIA

ARTIGAS, JORDI. "Apa", "Iberia" i "Kameraden" a Comic de la premsa comarcal. Barcelona, desembre 2004, nº 22

DOMÈNECH, JOANA. Iberia, una guerra de tinta. Radiografia de la visió aliadòfila catalana a través de la revista Iberia (1915-1919). Barcelona, 2015 (Treball de recerca inèdit)

SAFONT I PLUMED, JOAN. Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans. Barcelona, Acontravent, 2012
dfdaf

dimecres, 5 de setembre de 2018

Joan Pujol i els seus dibuixos BDSM zoofílics, els dibuixants heterodoxos (4/8)

La casualitat va provocar que in extremis se salvés l'obra de Joan Pujol quan estava destinada a ser llançada. Aquesta casualitat a més ens ha permès albirar la personalitat d'un aritsta que mai publicà res ni -que puguem conèixer- mostrà mai els seus dibuixos eròtics de manera pública. Els realitzava de forma obsessiva en petits retalls on esbossava idees que després deixava ben acabats. Els dibuixos finals s'han perdut però en queden multitud de fotocòpies que els reprodueixen amb molt bona qualitat i és el que s'ha conservat i en part el que ha publicat El Círculo Cuadrado.

Si esteu interessats en aquest apunt, heu de continuar al Piscolabis Librorum maioris, ja que el seu contingut només és apte per a majors d'edat.


diumenge, 1 d’octubre de 2017

El sufragi a Espanya (1812-1931), l’evolució de la representativitat de la Sobirania

Als qui avui han fet possible el Sufragi

Una cosa que intento inculcar als meus alumnes és la necessitat de participació en totes les conteses electorals que es facin. Hom pot votar el que vulgui i fins i tot en blanc o nul però crec, i això intento transmetre’ls, que no votar és menysprear a tots els nostres avantpassats que, com veurem, van lluitar pel sufragi.

A Espanya la història del sufragi sorgeix amb la Constitució de Cadis (1812) ja que és la primera vegada que es reconeix el concepte de Sobirania Nacional, pel qual el Poder no l’ostenta una persona, el rei, sinó el conjunt dels ciutadans. La Constitució de Cadis en el seu 3r article diu que La sobirania reside esencialmente en la Nacion, y por lo mismo pertenece á esta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales. Aquest article deixa en evidència que el poder legislatiu el tindrà el Poble i no el rei, a qui se li reserva només el poder executiu.

Enquadernació de la Constitució de Cadis (1812)

El concepte de Sobirania Nacional és clau per a entendre les diverses interpretacions que hom fa de Poble i qui té dret a poder votar. El primer entrebanc, i que ens afecta en l’actualitat, és què entenem per a Nació. Des del1812 la nació ha anat vinculada a la ciutadania i per això per a Espanya ja des d’aquell temps eren ciutadans aquellos españoles que por ámbas líneas traen su orígen de los dominios espanyoles de ámbos hemisferios, y estan avecindados en qualquier pueblo de los mismos dominios (Art. 18). Això implica que la ciutadania espanyola ha anat variant perquè els països de l’otro hemisferio s’han anat independitzant de la metròpoli per a tenir noves nacionalitats (argentins, peruans, mexicans, veneçolans, cubans, filipins...) ja que el concepte era un concepte purament administratiu.

Actualment el concepte administratiu encara perdura enfront d’un concepte de Nació més cultural com és el model català. Aquesta concepció diferent provoca que es negui sistemàticament que Catalunya és una Nació perquè implicaria que seríem posseïdors de la Sobirania Nacional i del Dret a poder decidir què volem ser com a territori sobirà.

L’altre problema a l’hora d’exercir la sobirania nacional d’un territori –administratiu o cultural- és qui representa el concepte Nació. Tenim clar que els menors d’edat no tenen capacitat per a decidir políticament –malgrat que aquesta edat ha anat variant al llarg dels anys- però durant tot el s. XIX es van plantejar qui dels majors d’edat estava capacitat poder votar per tenir el seny apropiat. Es va decidir des del principi que les dones no tenien capacitat mental política per a exercir el sufragi i foren suspeses d’aquest dret malgrat la protesta d’algunes dones com Olimpia de Gorges a França que reivindicà el dret a sufragi femení i que acabà guilloninada.

Constitució de Cadis (1812) coneguda com La Pepa

A Espanya la Constitució de Cadis en el seu Capítol III en l’article 27 reconeix el sufragi universal indirecte quan diu que las Cortes son la reunión de todos los Diputados que representan la Nación, nombrados por los ciudadanos. El problema ve quan s’ha d’organitzar aquest sufragi i en l’article 35 es decideix de fer-lo indirecte, és a dir, primer es vota a les parròquies –que esdevenen col·legis electorals- i el resultat es torna a votar a l’àmbit d’administració del partido –espècie de comarca d’aquella època- i dels resultats que en surten finalment es voten a la província. Aquesta cadena de votacions sobre les votacions prèvies del que ha dit el ciutadà provoca que a aquest tipus de sufragi se l’anomeni indirecte. Aquest sistema estigué vigent a Espanya a Cadis durant la Guerra del Francès (1812-1814) i a l’època de Ferran VII durant el Trienni Liberal en la que Riego obligà al rei restituí la Pepa (1820-1823).

Constitució (1837)

El projecte de Constitució anomenat Estatuto Real (1834) a l’inici del regnat d’Isabel II introdueix el sufragi censatari, en funció de les rendes i altres paràmetres, que limitava moltíssim el dret a vot. De fet només podien votar 16.000 habitants d’Espanya que representaven el 0,15 % de la població total. Evidentment aquest sufragi va aixecar protestes entre els liberals que recolzaven la reina -sobretot la regent Maria Cristina- en plena Primera Guerra Carlina i forçaren un canvi legal.


Llei electoral de 1837

La Constitució de 1837 canvià la situació anterior amb més llibertats que les que reconeixia l’Estatuto Real i malgrat que el sufragi censatari era més ampli només podia votar entre el 2,2 i el 4,3 % en les eleccions. La llei electoral en el seu Capítol II art. 7 imposa les següents restriccions entre d’altres:
1º Pagar anualment 200 reales vellon por lo ménos de contribuciones directes, inclusas las de cuota fija.
2on Tener una renta líquida anual que no baje de 1.500 reales vellon, precedente de predios propios, rústicos ó úrbanos, ó de ganados de qualquier especie...
Los professores probarán su renta con certificados de los ayuntamientos de los pueblos donde residan
Los labradores que posean una yunta pròpia destinada esclusivamente á cultivar las tierras de su propiedad, estàn comprendidos en este caso sin necesidad de justificar su renta.

Constitució de 1845

El debat durant tot el segle XIX fou qui tenia dret a votar i les rendes econòmiques foren el barem que més s’utilitzà. Els conservadors volien un sufragi censatari molt restringit –per assegurar-se el clientelisme electoral- i els progressistes el volien més ampli per poder comptar amb el vot de les professions liberals i els petits propietaris. És per això que sistemàticament quan hi havia un govern conservador el sufragi censatari era més restrictiu com amb la Constitució del 1845 en la que només podia votar un 0,8 % del cens de la població i només fins el 1865 pogué votar un 2,6 %.

Constitució de 1869

Aquesta dinàmic del sufragi censatari fou trencat arran de la Revolució La Gloriosa de 1868 que envià a l’exili a Isabel II i encetà el període del Sexenni Democràtic. La Constitució aprovada el 1869 -que serví per al regnat d’Amadeu I de Savoia i la Primera República- proclamava el sufragi universal masculí des de l’inici. Així doncs, en el preàmbul de la Constitució de 1869 comença dient que la Nacion espanyola, y en su nombre las Córtes Constituyentes elegides por sufragio universal, deseando afianzar la justícia, la libertad y la Seguridad, y proveir al bien de cuantos vivan en España, decretan y sancionan lo siguiente...

Certificat de sufragi universal de Lugo (1870)

El 1870 a Espanya finalment s’aplicava el sufragi universal però amb la meitat de la població –les dones- que no el podien exercir. Malgrat això hem de pensar que en cap país del món es permetia votar a les dones i aquesta fou precisament la gran lluita del primer feminisme per a assolir una igualtat de drets que malauradament encara no és completa malgrat els avenços que la societat ha fet.

Constitució de 1876

El sufragi universal masculí, però, no va durar gaire, ja que el cop d’estat de Martínez Campos suposà la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII. Les primeres eleccions foren universals masculines ja que era vigent la Constitució de 1869, però, l’aprovació de la Constitució de 1876 suposà una regressió conservadora i el retorn al sufragi censatari amb la Llei electoral de 1878 que el limitava a només al 5% de la població.

Llei electoral de 1870

Per si això era poc la Constitució de 1876 diu en l’article 18 que la potestat de hacer leyes reside en las Cortes con el rey. Això de facto vol dir que el rei te un gran marge d’intervenció dintre del Poder legislatiu a més de ser el titular del Poder executiu. Si a aquest element introduït en la Constitució se li suma la Llei electoral del 1878 veurem que de tot plegat se’n deriva la possibilitat de manipular les eleccions sota control monàrquic.

Caricatura criticant el torn pacífic i les tupinades dels partits dinàstics. El Loro, Barcelona, 24 de desembre de 1881

Aquestes manipulacions són la base fundacional del que hom anomena el sistema canovista –Antonio Cánovas del Partit Conservador en fou l’inventor- o del torn pacífic. Per tal d’evitar nous cops d’estat conservadors o progressistes es decidí que el rei, en funció de les crisis de govern, convoqués eleccions en les quals prèviament els resultats fossin cuinats o falsificats en benefici del partit dinàstic que es cregués oportú que governés, sempre en torns. Aquestes trampes electorals oficials, facilitades pel sufragi censatari i la intervenció reial, s’anomenaren tupinades perquè eren com si es cuinessin en un tupí al foc lent.

Llei electoral de 1890

Aquesta anòmala situació arribà fins a la Llei electoral de 1890 en la que, de manera definitiva, es decretà el sufragi universal masculí. En el capítol “De los electores” el seu
article 1 diu: Son electores todos los españoles que se hallen en el pleno goce de sus derechos Civiles, y los hijos de estos que sean mayores de edad con arreglo á la legislacion de Castilla.
S’exceptuen condemnats i pendents de judici a la presó... i a l’article 4 los que careciendo de medios de subsistència reciben esta en establecimientos benéficos, ó los que se hallen empadroandos como mendigos y autorizados por los municipios para implorar la caridad pública.

Cens electoral de Sant Fruitós de Bages (1891) A més del nom, edat, ofici... podem observar que algú va apuntar a llapis el malnom popular dels electors per tal que fossin reconeguts pels interventors electorals de la mesa.

Malgrat això les tupinades continuaren sent el modus operandi d’uns governs corruptes que s’anaven alternant en el poder de manera cíclica amb tots els vicis que d’això se’n derivaven. Cada vegada, però, era més difícil poder manipular les eleccions perquè el cens electoral es feia cada vegada més extensiu i començaven a sortir forces que qüestionaven un bipartidisme sostingut per les tupinades. A això hi col·laborà tant el catalanisme polític i la pèrdua de suport dels partits dinàstics a Catalunya com la pujada lenta dels partits d’esquerres com el PSOE que finalment el 1910 aconseguí que Pablo Iglesias esdevingués el seu primer diputat.


Ventall sufragista (1930) de l'exposició El vestit valencià del Museu d'Etnologia de València

A finals del segle XIX i sobretot a principis del s. XX les dones començaren a reivindicar el seu dret a sufragi. De mica en mica aquesta lluita s’anà guanyant, no sense esforç i sobretot incomprensió per part de la gran majoria d’homes que no es plantejaven que les dones poguessin tenir els mateixos drets que els homes. El moviment sufragista, l’embrió del futur moviment feminista, havia nascut.

Constitució de la República Catalana de 1928

Les demandes del sufragi femení anaren creixent i el primer text legal on es reconegué el vot femení fou en el projecte de Constitució catalana de 1928, anomenada la cubana perquè fou dissenyada a l’Havana. En l’article 27 diu que s’estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i polítics entre l’home i la dona; i les lleis seran refetes a base d’aquesta equiparació. Malgrat que aquest ampli criteri en l’article 26 s’hi afegeix que per entrar en possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, desempenyar funcions i obtenir càrrecs públics serà necessari ésser major d’edat i saber llegir i escriure en català, el que anul·la el dret a sufragi als analfabets.

Constitució republicana de 1931

Amb l’adveniment de la Segona República se celebrà primer unes eleccions constituents on curiosament foren elegides tres dones –Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Kelken- malgrat que no tenien reconegut encara el sufragi ja que una llei electoral de 1907 ho permetia. La Constitució de 1931 per primera vegada a Espanya reconeixia el Sufragi universal en l’article 36 que deia que los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.


Moneda de 10 cèntims ressegellada amb la inscripció: FAI / obrero / no votes


A partir de la Segona República ja ningú qüestionà mai el sufragi universal com a tal. Només ha estat sistemàticament posat en dubte per part dels anarquistes que ideològicament i des d’un bon principi no han acceptat cap mena d’Estat i en conseqüència cap tipus de sufragi més enllà de les assemblees directes. No per discutir qui ha de votar sinó precisament per decidir no volian permetre. er això sistemàticament han cridat al boicot de les eleccions en considerar-les un element de control per part de les estructures d’Estat.