dimarts, 31 de maig de 2022

Incunables Fotogràfics a Espanya (1852-1888), els avantpassats de la il·lustració fotogràfica

A Fotoconnexió, pel Portal Clifford, per tot i més

Estem molt acostumats a veure llibres il·lustrats amb fotografies i fotollibres i en el blog n’hem vist uns quants, però, com s’introduí la fotografia al món editorial? Quins foren els orígens remots d’aquest canvi tan revolucionari? A Madrid se celebra una important exposició sobre els incunables a Espanya que marquen la introducció de la impremta a la península i es fa èmfasi en la il·lustració o amb la introducció de les partitures.

Utilitzem la paraula llatina incunabula -bressol- per a referir-nos al naixement de la impremta (impresos del s. XV), en una fase d’aprenentatge i maduració. Aquest terme també li escau a aquests inicis de la fotografia dintre del món editorial perquè, com veurem, es fa de manera molt manual i alhora amb moltes imperfeccions tècniques. Aquest és el darrer pas en l’evolució de l’estampació de la imatge en el món del llibre, cap a una més gran fidelitat o versemblança del que s’hi representa.

Faules d’Isop (Girona, Francesc Bro, s. XVIII), La Verdadera política de los Hombres de distinción (Barcelona, Joan Jolis, 1732), Serafí Pitarra. Retrato litográfich y literari (Barcleona, La Renaixensa, 1874) i La Baladas de Briz (Barcelona, Joan Roca i Bros, 1878)

Malgrat que hi hagués abans de la fotografia diverses tècniques de gravat, com a la xilografia i la calcografia, la litografia s’estava imposant en el món editorial pel seu abaratiment dels costos de producció. Els seus inicis, a Espanya entre 1819 i 1823, foren també molt primitius, matussers i d’estètica naïf. Això, com ja hem vist al Piscolabis Librorum, ens fa parlar d’incunables litogràfics. Per això el s. XIX és el del domini de la litografia que finalment serà destronada a finals del s. XIX amb la mecanització dels fotogravats. S’aconseguí integrar text i imatge gràcies a una planxa de zinc, mecànicament gravada amb un negatiu, que s’incorporava a un tac de fusta del gruix tipogràfic, igual que els tipus mòbils.

Tac de fusta amb un fotogravat de l’exterior de la Santa Cova de Manresa

L’aparició del daguerreotip el 1839 va revolucionar el món de la imatge, però la seva base era rígida peça única, ja que no es podia reproduir. La tècnica del col·lodió humit o albúmina, vers 1850, va permetre crear un negatiu reproduïble sobre paper amb tantes còpies com fossin necessàries rebaixant el cost econòmic i assolint graus de perfecció que abans no s’havien obtingut. Aquest sistema és el que es divulgarà gràcies a les Carte de visite (CDV) i d’aquí passaran al món del llibre. De fet, el que es feia era enganxar el prim paper d’albúmina sobre un cartó rígid per a ser relligat posteriorment en el llibre.


Daguerrotip (mitjans s. XIX) i CDV del mag Fructuós Canonge (Barcelona, Moliné i Albareda, vers 1880)

Diferències entre el paper d’albúmina i el paper cartó al qual s’enganxava

Malgrat que el sistema de l’albúmina abaratí molt el cost de les fotografies aquest procediment encara suposava un cert cost que feia que anar a cal fotògraf fos una cosa ocasional. Això explica els post-mortems que ens feien perquè no era tan usual la fotografia en vida. Aquest cost econòmic devia ser un impediment també per als incunables fotogràfics que devien encarir el producte malgrat la seva versemblança superior a la litografia. 

Estadística producció d’incunables fotogràfics entre 1861 i 1888


Gràcies a l’estudi d’Isabel Ortega Garcia, de la BNE, que en el catàleg Fotografíà en la España del s. XIX (2003) que comportava un inicial catàleg d’incunables fotogràfics 1861 i 1888 -més incorporacions que he trobat posteriorment- es devien editar escassament un centenar i molt concentrats, precisament, en les províncies més pròsperes. La litografia i la cromolitografia continuaren essent el tipus d’il·lustració majoritari al món editorial del s. XIX malgrat aquest intent matiner d’introduir la fotografia. 

Mapa provincial de la producció d’incunables fotogràfics


La realitat, sense polemitzar amb la fotografia de la post-veritat d’en Joan Fontcuberta, fou l’element més preuat de la fotografia. Aquest element distintiu d’aquests incunables fotogràfics ho podem observar en les “vera effigies” de l’edició litogràfica (1858) i la fotogràfica (1864) (Fotografia d'Ángel Alonso Martínez, Madrid) del currículum de Pere Felip Monlau que recullen dos retrats tècnicament diferents i, malgrat haver passat sis anys, amb grans diferències que fins i tot semblen dues persones diferents malgrat portar el mateix abric... Sobta, també, que dintre dels mèrits d’aquests currículums no hi figuri en cap moment el fet que Monlau fou un dels introductors de la primera fotografia a Barcelona el 1839.

MONLAU Y SALA, JOSÉ. Relación de los estudiós, grados, merítos, Servicios y obres científicas y literarias del Dr. D. Pedro Felipe Monlau. Madrid, Rivadeneyra, 1858 i 1864 (Fotografia d'Ángel Alonso Martínez)


Però, quan s’introduí aquest costum d’il·lustrar un llibre amb una o diverses fotografies en albúmina? Segons Martin Parr i Gerry Badger, en el seu estudi entorn els fotollibres, seria The Pencil of Nature de William Henry Fox Talbot de 1844. A Espanya, en Jep Martí, ens passa la informació que el fotògraf François-Marie-Louis-Alexandre Gobinet de Villechole, de nom comercial Franck, (actiu a Barcelona entre 1845-1871) va publicar el 1852 un Álbum fotografico. L'agost de 1852 s'anuncià la comercialització d'un àlbum de vistes de Catalunya. El primer fascicle es va publicar aquell agost i la fotografia fou una vista de la Llotja. La col·lecció havia de tenir vint-i-cinc fascicles. La vista de la Muralla de Mar que reproduïm deuria ser del segon fascicle i la tercera fou una vista de la Plaça Reial. El 1853 sortí una vista del Liceu i una de Girona des de l'Onyar, la primera coneguda de la ciutat.

Aquests fascicles -només en conservem tres custodiats a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i la de Girona a un museu de Dublin- tenien un text de quatre pàgines i una imatge de Catalunya. El mateix fascicle ja anunciava que era una "obra destinada a dar a conocer las bellezas monumentales y pintorescas más notables de este Principado en grandes láminas daguerrotipadas en papel superfino". Fou un precedent importantíssim per veure com per primera vegada algú amb vista de futur creia que la fotografia podria ser element imprescindible al món visual que s'iniciava.


Franck. Album fotografico. Cataluña. Barcelona, Franck, 1852 (Barcelona, Reial Acadèmia de Belles Arts)


Entre aquest Album fotográfico y el següent hi ha un buit temporal de nou anys en que, de moment, no trobem cap incunable fotogràfic fins que es publica la Memoria de la Plaza de Toros de Valencia de 1861 amb una fotografia de Pablo Orellna de la vista de la plaça de bous. A parrtir d'aquest llibre fou s'inicia una humil però cara aventura editorial, com veurem, però, que hem de tenir en consideració.

Memoria sobre la plaza de toros de Valencia. València, José Ferrer de Orga, 1861


Malgrat aquest inici amb una vista la majoria dels llibres publicats contenien el retrat del protagonista del llibre tal com es feia antigament com hem vist en el cas de Monlau. És per això que una de les iniciatives més interessants fou la del fotògraf Eusebio Julià de Madrid que el 1862 inicià una col·lecció de llibrets, dintre d’una col·lecció que anomenà Galería biogràfica de españoles célebres, que seguia altres iniciatives anteriors semblants com les realitzades per Pastor Díaz (1841) o Fenández de los Rios (1849) amb retrats xilografiats. En aquest cas en va fer una vintena -per raons estadístiques en aquest cas ho hem comptat com si només en fos un- que intentava aprofitar la moda de les CDV però afegint-hi una informació suplementària sobre els personatges biografiats.


 Galeria biogràfica de españoles célebres (1862) Ilustración fotogràfica de D. E. Julià y García


Com era habitual a l’època, la dona quedà relegada, igual que amb la resta del món editorial, d’aquests primers llibres fotogràfics i només Antonia Díaz de Lamarque (1867) s’escapa d’aquesta marginació al costat d’altres literats del moment que publicaren els seus poemaris amb els seus retrats per servar la seva memòria no només literària sinó també humana.


DÍAZ DE LAMARQUE, ANTONIA. Poesias de la señora... Sevilla, Manuel P. Salvador, 1867


La marginació no només era masclista sinó que també lingüística perquè la majoria dels llibres foren publicats en castellà. No es coneixen publicacions en basc ni gallec però si algunes en català gràcies a l’empenta de la Renaixença. Víctor Balaguer (1868) -coincidint amb la vinguda dels felibres a Catalunya- publicà les seves poesies catalanes -edició bilingüe català-castellà- i Francesc Pelai Briz (1873) les seves balades. A més d’aquestes dues obres poètiques catalanes, com veurem més endavant, s’editaren llibres sobre patrimoni català en català, però representen una minoria dintre de la producció no només a Espanya sinó també a Catalunya.


 BALAGUER, VÍCTOR. Poesías catalanes completes de... La Bisbal, Antonio de Torres, 1868


Dintre la producció literària cal destacar dues traduccions espectaculars corresponents a dos clàssics de la literatura mundial, en edicions produïdes en coordinació amb editorials estrangeres. Ens referim a la Divina Comèdia de Dante (1868) i el Faust de Goethe (1878), amb fotografies de quadres d’A. Kreling. Aquests llibres, no només amb una bona quantitat de fotografies sinó que també de i potser algun detall de fotogravat es degué imprimir a Anglaterra i ser distribuït al mercat castellanoparlant, ja que l’edició de Londres és del 1877 i l’alemanya, una mica posterior, del 1880, amb peu d’impremta a Munic.


GOETHE. Faust. Madrid, English y Gras Editores, 1878


Els retrats també foren utilitzats en l’àmbit polític per tal de fer propaganda. És el cas, per exemple, de la biografia de Sagasta publicada el 1876 a l’inici de la Restauració borbònica de la que en seria un dels protagonistes. Més curiosa, però, és la publicació d’un llibret que denunciava els abusos anticlericals de la Comuna de París i l’assassinat de cinc jesuïtes. Aquest llibret de 1871 segurament estava destinat tant a la promoció de la Fe com al procés de beatificació martirial que devia haver desencadenat.


PONLEVOY, P. ARMANDO. Actas del cautiverio y de la muete de los RR.PP... Barcelona, Vda. De J: Subirana, 1871


Més enllà dels retrats, però, els incunables fotogràfics tingueren una gran varietat temàtica en paral·lel a la producció editorial. Destaquen els dedicats a art i a la literatura que representa un 50% de la producció d’incunables fotogràfics. La resta de temàtiques es reparteixen entre diversos aspectes com poden ser la Història, la política, medicina i ciència... Sobta que només es publiquessin 5 llibres de religiosos en un país encara no del tot secularitzat.


Estadística temàtica


El món de la ciència també es deixà seduir per la inclusió de la fotografia en les seves publicacions. És natural que fos així, ja que l’empirisme de la ciència del s. XIX demanava aquesta veracitat visual en el que s’hi explicava. Són meritoris, en aquest cas els diversos números de los Anales de la Sociedad Española de História Natural en els que de tant en tant i enmig de litografies i cromolitografies s’hi van incloure diverses fotografies per tal d’exemplificar perfectament el que s’hi deia. És interessant veure com es reprodueixen també primeres fotografies fetes amb microscopi.


“Paloma i Palomo” a Anales de la Sociedad Española de História Natural. Madrid, S. De Uhagon, 1874


Del microscopi podem passar al telescopi gràcies al llibre de Camille Flamarion (1877), que estava plagat de cromolitografies, xilografies i dos fotoglípties de Can Goupil de París, amb imatges de la lluna. Aquest llibre hauria estat estampat a París perquè és d’una gran complexitat de recursos més enllà de les dues fotoglípties i també perquè l’edició francesa va sortir al mateix moment i amb el mateix desplegament de recursos il·lustratius.

FLAMMARION, CAMILO. Las Tierras del Cielo. Madrid, Gaspar y Roig editores, 1877


En l’àmbit  mèdic, una de les grans preocupacions socials i higièniques fou la gran expansió de malalties dermatològiques, sobretot les de transmissió sexual. El Dr. Giné i Partagàs presentà un estudi complet estudi sobre les malalties dermatològiques (1880) il·lustrat amb moltes cromolitografies -com era costum a l’època- però destacant tres fotografies acolorides, dels germans Partagàs, en les que hi veiem diverses afectacions. 


GINÉ Y PARTAGAS, JOAN. Tratado clínico iconográfico de Dermatología Quirúrgica. Barcelona, La Academia de Evaristo Ullastres, 1880


A nivell científic també fou interessant l’estudi entorn dels terratrèmols de Málaga i Granada (1884-85), amb fotografies de Leonardo Camps, en el que s’analitzen els seus efectes sobre la zona amb fotografies dels pobles afectats. Aquestes fotografies que reprodueixen la situació en la qual va quedar la zona ens fa pensar en que és potser el primer llibre de fotoperiodisme espanyol. En molt bon estudi monogràfic sobre el tema el trobareu a l’apunt extraordinari que li van dedicar des de la Col·lecció Rivero de Màlaga.


ORUETA Y DUARTE, DOMINGO DE. Informe sobre los terremotos ocurridos en el sud de España en Diciembre de 1884 y Enero de 1885. Màlaga, Fausto Muñoz, 1885


Quan analitzem les diverses temàtiques d’aquests incunables fotogràfics observem que els llibres dedicats a la Història de l’Art són majoritaris. Tenint en compte que era una disciplina recentment desenvolupada -malgrat els precedents tipus Vasari- és important destacar el punt de visionaris que tingueren a l’hora d’introduir la fotografia en els estudis artístics, fins al dia d’avui. Si bé és cert que arreu d’Europa s’havien reproduït, sobretot en calcografia, elements patrimonials i monumentals a Espanya això fou molt escàs i sobretot a Catalunya. Només tenim un cas de qualitat amb el gravat (1765) de Pere Pasqual Moles de l’espectacular mosaic, conservat al MAC, que anava vinculat a un petit estudi amb totes les deficiències del moment. És per això que la veracitat fou un autèntic revulsiu per als estudis artístics perquè permetia disposar de la “vera effigies” d’allò que s’estudiava com podem veure amb aquest altre mosaic de Ripoll (1878).


MARTÍ DE PRAT, FRANCESC. Dissertación sobre la Antigua obra mosaica que se admira en el suelo de la iglesia parroquial de Sant Miquel. Barcelona, Francesc Generas, 1765 i PELLICER Y PAGÉS, JOSEP MARIA. Santa María de Ripoll. Nobilísimo origen de este Real Santuario. Girona, Vicente Dorca, 1878.


Dintre dels estudis d’art estaquem el cas de la monografia del pintor barroc Antoni Viladomat (1877) que per primera vegada a Catalunya s’emprenia un estudi monogràfic sobre un autor català. Gràcies a aquest estudi d’Antoni Viladomat hom pogué veure les obres que se li atribuïen tenint en compte que no hi havia la possibilitat de desplaçar-se d’un lloc a un altre per a veure-les amb facilitat. El pintor fou sobredimensionat i alhora admirat com el primer artista català destacable dintre de la historiografia del moment i per això a l’Eixample barceloní se li dedicà un dels seus carrers.



FONTANALS DEL CASTILLO, JOAQUIM. Viladomat, el artista olvidado y maestro de la escuela de pintura catalana del siglo XVIII. Barcelona, Celestí Verdaguer, 1877


La introducció de la fotografia al món editorial serví també per a elaborar els primers catàlegs d’obres exposades on a més de la descripciói figuren els objectes fotografiats.  Algunes exposicions d’art, fetes a Mallorca o a Barcelona, comptaren amb aquests catàlegs altament il·lustrats que ens permet gaudir de les obres exposades i dels gustos estètics del moment.


Álbum fotográfico de la exposición de joyas, miniatures y esmaltes celebrada por la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Barcelona, Sucesores de Ramírez y Cª, 1878


La fotografia també serví per a presentar alguns projectes monumentals i poder distribuir les propostes entre els qui havien de triar de tirar-lo endavant o no. És el cas d’aquest projecte de monument dedicat a la Guerra d’Àfrica  en la que els voluntaris catalans, sota les ordres del General Prim, tingueren un paper molt important i fins i tot podríem dir que mediàtic. L’eufòria de la Guerra d’Àfrica (1859-1860), victòria isabelina de la monarquia borbònica,  amb els seus herois quedà estroncada amb la Revolució de La Gloriosa. Per això no ens ha d’estranyar que el 1876, després de la Restauració borbònica, hom intentés aixecar un monument a Barcelona dedicat a la guerra. Igual com també s’aixecà un monument efímer dedicat a la victòria alfonsina de la Tercera Guerra Carlina.


GARRIGA I ROCA, MIQUEL. Proyecto de monumento destinado á perpetuar las glorias de España en la Guerra de África. Barcelona, Ramírez y Cª, 1876


Un dels altres vessants importants d’aquests incunables fotogràfics foren la relació d’edificis patrimonials importants en els quals les fotografies tenen un paper destacat.

És per això que, en el cas de Ripoll i per tal de recaptar diners per a la reconstrucció del monestir de Ripoll -ho diuen clarament-, s’edità aquest llibre-estudi amb informacions històriques ii fotografies per tal de reivindicar-lo com a bressol de Catalunya.


PELLICER Y PAGÉS, JOSEP MARIA. Santa María de Ripoll. Nobilísimo origen de este Real Santuario. Girona, Vicente Dorca, 1878


En temes fotogràfics és interessant destacar que en aquesta tipologia es va introduir la tècnica de la fototípia que va substituir les albúmines. Permetia una més gran definició gràcies al contrast entre els blancs i els negres. Amb aquesta tècnica es va realitzar un monogràfic dedicat a la catedral de Barcelona amb el subtítol d’àlbum fototípich, publicat per la Societat Catalana Fotogràfica.


Catedral de Barcelona. Album fotoípich. Barcelona, Thomas, 1888


Tant el cas anterior de la catedral de Barcelona com en el cas dels llibres publicats per de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques -actual CEC –corresponents a Poblet, Santes Creus i Montserrat utilitzaren el català.  Com la Carme Perrota ha comentat fou amb voluntat programàtica dintre d’un ambient reivindicatiu de la Renaixença del català no només com a llengua de comunicació popular sinó també de llengua culta i de transmissió científica i cultural.


Album pintoresch monumental de Catalunya. Santes Creus. Barcelona, Associació Catalanista d’Excursions Científiques, 1879


Un cas diferent foren els àlbums dedicats a les ciutats. El cas de Bellezas de Barcelona, amb les fotografies de Joan Martí, és paradigmàtic de la comercialització dels llibres fotogràfics. Va tenir diverses edicions i és un referent d’edició cuidada i monumental que ens transmet quina era la situació de la Barcelona de l’època.


MARTI, JOAN. Bellezas de Barcelona. Barcelona, Marti i Vives Editores, 1875


Per una altra banda, tenint en compte el suplement econòmic d’aquests incunables fotogràfics fou un camí fàcil i fins i tot classista per a la propaganda política de la monarquia borbònica adreçada a les capes benestants. Isabel II imprimí la Rosa de Oro que li va donar el Papa per les seves virtuts cristianes. Era un llibre clarament de propaganda política com  ho havia estat la concessió d’aquest guardó papal a una reina que no era coneguda precisament ni per les seves virtuts polítiques ni cristianes stricto sensu més enllà de les deixes econòmiques que enviava al Vaticà.


La Rosa de Oro enviada por la Santidad de Pio IX a SM La Reina Isabel II. Madrid, Miguel Ginesta, 1868


Un cas més especial és el d’adulació que comporta el llibre que a Mallorca li dedicaren amb fotografies dels dibuixos preparatoris del monument que li aixecaren i que continuava la llarga tradició de publicacions commemoratives de diversos aspectes de la reialesa. En aquest cas concret és curiós constatar que es conserva la fotografia l’enderrocament del monument amb les sogues al coll just quan començaven a estirar per fer-la caure a l’inici de la Revolució La Gloriosa (1868)


Reseña oficial de los Trabajos efectuados para la construcción el monumento que las Islas Baleares han dedicado á S. M. la reina Doña Isabel II. Palma, Pedro José Gelabert, 1864


L’exili borbònic durant el Sexenni Democràtic els devia ser molt dur i van publicar diversos llibrets exaltant els valors d’un jove príncep -el futur Alfons XII-, apte per a la corona després que fossin expulsats al crit d’Abajo los Borbones... En aquest cas és un llibret que es va realitzà per subscripció popular -tots són duquesses i marqueses...- que s’exalta els valors del príncep Alfons després que la seva mare, per pressions d’Antonio Cánovas del Castillo, abdiqués a favor del seu fill. Veiem que l’impressor Miguel Ginesta torna a publicar un llibre d’exaltació monàrquica.


FERNÁNDEZ GRILO, ANTONIO. Oda al Príncipe Don Alfonso y a las damas españolas. Madrid, Miguel Ginesta, 1870


Una vegada restaurada la monarquia borbònica aquests llibres deixaren de publicar-se, potser perquè la institució ja estava totalment consolidada. Malgrat això, els llibrets funeraris per a la M. de las Mercedes i Alfons XII que se’ls va dedicar a Barcelona van incloure unes fotografies dels dibuixos preparatoris dels tradicionals túmuls. És interessant que es reprodueixi el dibuix preparatori i no la fotografia del túmul ja realitzat perquè precisament aquests recordatoris mortuoris de luxe, a la manera que s’havia fet durant l’Antic Règim, estaven pensats per ser venuts quan es feia la cerimònia i hi havia poc temps per a editar-lo. El dibuix original del dedicat a Alfons XII es conserva als Fons de l’AHCB.


LLANAS, EDUARDO. Oracion fúnebre en honor de Dª M. de las Mercedes, Rª de España. Barcelona, Narcís Ramírez i Cª, 1878


Si hem vist la propaganda de la dinastia borbònica també hem de veure la propaganda que es produí a l’època del Sexenni Democràtic (1868-1874). Amadeu I va promoure llibres amb fotografies que justifiquessin el seu tro entre els quals destaca aquest monumental àlbum dedicat a la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878) que el nou rei ja es va trobar en marxa. És un àlbum molt complet dels seus protagonistes i de vistes de Cuba i de l’Habana, però en cap moment pren la iniciativa de tractar el conflicte com si fos fotoperiodisme, ja que no hi ha cap efecte de la guerra més enllà dels retrats dels generals i d’alguna soldadesca.


GIL GELPI Y FERRO, D. Album historico fotografico de la Guerra de Cuba desde su principo hasta el reinado de Amadeo I. L’Habana, “La Antilla” de Cacho-Negrete, 1872


Per consolidar precisament els nous poders fora de la dinastia borbònica es van publicar una sèrie d’àlbums que recollien els retrats dels nous diputats de les corts constituents de 1869 amb orles cromolitografiades que les emmarquen amb el corresponent nom del diputat. La minoria republicana se’n va fer també el seu propi àlbum, independent del general, per tal de recollir els seus diputats, fotografies de Leopold Rovira, que com hem vist, devia pertànyer als cercles republicans. Tot això ens mostra com des d’un bon principi es va considerar la fotografia com a element de propaganda política de primer ordre.


Joan Tutau i Vergés. Minoria Republicana en las Cortes Constituyentes de 1869. Barcelona, Litografia Mercantil, 1869


Hi hagué altres usos molt diversos en funció dels llocs on es publicaren, dels anys o de diversos interessos editorials. En aquest cas podem veure un rar programa d’òpera amb el retrat del compositor Giovanni Bottesini ja que és l’únic cas de llibret d’òpera conegut que incorpora la fotografia. Hem de pensar que aquests programes de mà amb el text, moltes vegades bilingüe, foren ben comuns des del s. XVIII per tal que els espectador poguessin seguir l’òpera tal com encara es fa actualment.


GHISLANZONI, A. Maria Delorme. Drama de Victor Hugo. Barcelona, Tomàs Gorchs, 1864


Més enllà dels llibres com a motor editorial cal destacar que el món de la impremta utilitzà aquesta mixtura entre imprès i fotografia sobretot en esqueles mortuòries o amb estamparia popular com aquests casos mallorquins. Aquests exemplars són molt rars de localitzar perquè precisament la seva funció més o menys efímera fa que ens costi localitzar-les ja que poden estar molt mal classificades.


Mare de Déu de la Mercè. Ciutat de Mallorca (1880-1890)


La Natàlia Vila Urriza ha demostrat com els impresos en exclusiva que tenia la Universitat de Cervera el s. XVIII van ser piratejats per altres impremtes que intentaven imitar les seves característiques. En el cas del incunables fotogràfics hem de destacar el primer llibre piratejat  amb aquest mètode. Es tracta de la còpia fotogràfica del llibre Historia de una mujer  d’Eusebi Planas que va ser muntada com a llibre -van circular moltes CDV amb les il·lustracions- davant del gran èxit editorial que suposà aquest àlbum de cromolitografies. El seu autor, Ferran Tort, un fotògraf català que emigrà a Argentina, publicà el llibre a Buenos Aires, el mateix any de la publicació de l’àlbum original.


PLANAS, EUSEBI. Historia de una mujer Barcelona, Joan Aleu, 1880 i Buenos Aires, Ferran Tort, 1880


L’anàlisi de la llista de la Isabel García Ortega més els llibrets que han sortit a la venda durant tots aquests anys i que he anat apuntant ens marca molt bé com ha estat aquesta producció editorial d’incunables fotogràfics. Sobretot es realitzaren en capitals de províncies i només Aranjuez, La Bisbal, Tolosa i Vilanova i la Geltrú s’escapen d’aquesta tònica. És observable també el repartiment desigual per províncies d’Espanya, principalment editats en les més riques. Això fa que observem que hi ha una certa relació preu del llibre i projectes editorials amb una clientela ja vertebrada..


Fundación de la Biblioteca-Museo de Vilanova y Geltrú. Barcelona, Suc. Ramírez y Cª, 1883


El darrer incunable fotogràfic publicat conegut data del 1888 però aquest sistema manual continuà en esqueles, carnets... Fins fa poc en llibres d’art de luxe que encara hi havia, en ple s. XX, publicacions on el text va per una banda i postierorment s’hi afegia la fotografial, com és el cas de les luxoses edicions de  Skira.


Homenaje al genio artístico de Rafael Calvo. Madrid, José M. Ducazcal, 1888


NOTA: Aquest apunt és fruit d’un fil de Twitter que he fet que conté més imatges que les posades en aquest blog però amb el text més ampliat amb informacions complementàries.


BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Nova York, Phaidon, 2004.

ORTEGA GARCÍA, ISABEL. “Relació de llibres il·lustrats amb fotografia original publicats a Espanya al segle XIX” a La fotografia a Espanya al segle XIX. Barcelona, La Caixa, 2003. 


dissabte, 2 de novembre de 2019

Les exèquies del General Mariano Álvarez de Castro (1816), els túmuls a l’heroi de la Girona immortal


Retrat eqüestre d’Álvarez de Castro gravat per Domènec Estruch (1819)

Ara que s’ha parlat del trasllat de les despulles del dictador Franco i el simbolisme que això ha representat és bo donar una ullada a un altre trasllat mortuori de fa més de dos-cents anys. Ens referim al trasllat per Catalunya del cos de Mariano Álvarez de Castro per a intentar enterrar-lo definitivament a la Girona que va defensar aferrissadament el 1809.

Text de la placa de la cel·la presó de Figueres on morí Álvarez de Castro

No hi ha cap mena de dubte que la Guerra del Francès vertebrà el que avui podem anomenar el nacionalisme espanyol, més enllà de la monarquia, i que a això hi contribuí l’exaltació dels mites de la guerra. Un dels mites sense cap mena de dubte fou el de Mariano Álvarez de Castro (Granada, 1749- Figueres 1810) que es negà a lliurar Girona en un darrer setge malgrat la depauperada situació de la població i dels militars. Degut a una malaltia que l’impedí dirigir la darrera defensa de la ciutat un altre militar la lliurà als francesos i els oficials foren fets presoners. A l’heroi de Girona l’acompanyà el seu ajudant de camp, el capità d’infanteria Francesc Satué, fins que després d’un periple morí a la presó de Figueres on s’hi instal·là una placa i es conservà la cel·la com a un lloc d’homenatge.

Inscripcions del sepulcre provisional del General Álvarez de Castro a Sant Fèlix de Girona a la Relación de lo que Gerona agradecida a su dignisimo (...) Don Mariano Alvarez hizo en el transito de sus apreciables restos... Girona (1816)

Ja les Corts de Cadis, en el seu decret CXIV del 7 de gener de 1812 exaltaren la figura de l’heroi dient que las Córtes generales y extraordinarias, constituidas en la imperiosa necesidad de eternitzar por su parte la inmortal defensa de Gerona, gloriosa para siempre por el heroico valor y magnànima constància con que su bizarro governador D. Mariano Álvarez, su esforzada guarnicion y fidelisimo vecindario la sostuvieron en el año de 1809 contra las numerosas huestes del usurpador Napoleon por espacio de siete meses de asedio, de hambre y de toda classe de horrores; y debiendo dar al citado Álvarez y á tantos héroes animados por su exemplo el justo tributo de gratitud de la Nacion, á quien las Cortes representan, decretan: posar una làpida honorant-lo amb lletres d’or a la sala de sessions y la construcció d’un monument, quan es pugui, a la plaça principal de Girona.

Escapularis per a resistents a la invasió napoleònica impresos clandestinament 
a la impremta d'Anotni Brusi i publicats per Raimundo Ferrer a Barcelona cautiva... Barcelona, 1815

Així doncs, l’intent de fer li un homenatge fou una de les constants del s. XIX però que no acabà de concretar-se en res definitiu, mantenint sempre una sensació de provisionalitat important. Aquest homenatge tingué el suport d’una monarquia que havia tornat a l’absolutisme després d'anorrear tota la tasca legislativa de La Pepa i que necessitava el suport d’herois que no estiguessin vinculats amb idees liberals ja que es convertiren en el seu malson. 

FRANCESC SATUÉ. Manifiesto de quanto sucedió al (...) D. Mariano Alvareez de Castro (...) Barcelona, 1816

Gràcies al seu ajudant de camp, el capità Francesc Satué, tenim una descripció dels seus darrers dies en el seu Manifiesto de quanto sucedió al excelentisimo señor Teniente General D. Mariano Álvarez de Castro... (Barcelona, Oficina de Garriga y Aguasvivas, 1816) convertint-se en l’hagiògraf laic de l’heroi. El mateix Francesc Satué fou qui anà recordant a tothom la necessitat de fer un homenatge públic a Álvarez de Castro i pressionar perquè es pogués portar a terme com així succeí.


Finalment el 1816 es programà el periple que havien de fer les despulles de l’heroi des de la Capella de Sant Ferran de Figueres el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar de Barcelona el 26 d’octubre per acabar de portar-lo a la catedral de Girona. Finalment les despulles es portarien a la capella de Sant Narcís de Sant Fèlix de Girona, on en Francesc Satué havia dit que el general Álvarez de Castro havia volgut reposar per sempre. Aquest trasllat es va realitzar de manera protocol·lària, passant poble per poble amb els seus rendiments d’honors pertinents, i amb dos punts destacats per les seves cerimònies com hem vist: Barcelona i Girona, on Álvarez de Castro havia estat cap militar.

Comparativa dels dos túmuls, de Barcelona i Girona, dedicats a Álvarez de Castro

Aquest periple, perfectament estudiat per Laura Corrales, va comportar la construcció de dos túmuls funeraris en honor a les despulles del general per tal de celebrar les seves exèquies corpore insepulto a diferència del que s’acostumava a realitzar amb les exèquies reials que es feien només amb una urna simbòlica. Són interessants aquestes exèquies i els seus corresponents túmuls funeraris perquè estan marcats per una transició d’una cerimònia pròpia de l’Antic Règim a una cerimònia que va perdent la fastuositat de l’antiguitat per anar desapareixent amb la consolidació futura de l’Estat liberal.

Túmul del Duc de Láncaster (1802)

Hem de tenir en compte que les exèquies no només estaven reservades a l’estament reial sinó que també a grans dignitats eclesiàstiques com els casos del Mestre General dels dominics Tomàs Ripoll (1746) i el també dominici Tomàs de Boixadors (17881) o nobiliàries com els casos del comte de Perelada (1756) del duc de Láncaster (1802).  En aquests casos ens han arribat les seves relacions i sermons fúnebres amb els seus corresponents gravats però no oblidem que se’n feren molts més perquè eren els dos estaments fonamentals que garantien la perpetuïtat de l’Antic Règim.

Exèquies en honor a les víctimes de la Guerra

Malgrat això, a partir de la Guerra del Francès alguna cosa començà a canviar. La propaganda oficial d’exaltació del nacionalisme espanyol, una vegada passat el conflicte bèl·lic, començà a realitzar, amb no certs entrebancs, els homenatges, exèquies i aixecament de monuments als herois de la guerra. Aquest és el cas, per exemple, del dedicat als vuit herois de Barcelona y que recollí la Relación de las pomposas exequias que la Ciudad de Barcelona consagró... a la memòria de las ocho víctimes sacificadas en dicha Ciudad por el Gobierno intruso en los dies 6 y 27 de junio de 1809 impresa per Joan Ignasi Jordi el 1815. A partir d’aquest moment aquestes exèquies oficials no només es realitzaren en honor als estaments oficials sinó que també van incloure al que en llenguatge revolucionari podríem dir el Tercer Estat. Aquest és un canvi que ens pot explicar el final d’aquestes cerimònies i la construcció dels seus corresponents túmuls amb l’adveniment definitiu de l’Estat liberal a partir de 1833 amb la mort de Ferran VII tal com vam veure en un apunt anterior.

Túmul de Carles III (1789)

Aquest canvi conceptual també afectà en l'àmbit estètic que ja es va anar gestant a finals del s. XVIII quan s’abandonaren les formes més abarrocades per a adoptar unes línies més classicistes. Aquest canvi estètic en els túmuls s’inicia a Catalunya amb el dedicat a Carles III el 1789 i ja no serà abandonat en tota la resta que es varen realitzar, i en això els dedicats a Mariano Álvarez de Castro tant a Barcelona com Girona no en són unes excepcions.

Targeta d’invitació a les exèquies de Santa Maria del Mar (1816)

Els actes s’havien de celebrar amb total esplendor i per això com ve explica Francesc Satué s’imprimí por medio de la lamina Militar al·legòrica, que se havia dispuesto para servir de targeta: y en efecto se distribuyeron mil setecientas á los conbidados de las principales clases, y á los Prires, Consules, y Prohombres de los Colegios, y Gremios de esta Ciudad. Aquesta invitació, adreçada a la “flor i nata” de la ciutat garantia una magnificència adequada en honor a l’heroi de Girona. El gravat de la invitació fou realitzat per Domènech Estruc a partir d’un disseny realitzat per Francesc Satué que va dibuixar el Tinent Miquel Geli, també ajudant d'Álvarez de Castro. És curiós constatar que el valencià Domènec Estruch fou l’encarregat, segurament per intersecció de Francesc Satué, tots els gravats relacionats amb els actes en honor d’Àlvarez de Castro, fins i tot el retrat eqüestre que el 1819 li encarregà el mateix ajudant de camp que ho organitzà tot. En el cas del retrat eqüestre és interessant que fos realitzat pel tinent Miquel Geli, que com a ajudant el va conèixer personalment per la qual cosa li podia fer un retrat real.


El gravat fou publicat al llibre de Francesc Satué Relacion de la pompa funebre (...) se ha efectuado en esta capital a los restos del Excmo. Señor Don Mariano Alvarez de Castro (...) a Barcelona a l'oficina de Garriga y Aguasvivas l'any 1816 conjuntament amb l'esmentada invitació per als prohomos de la ciutat. Laura Corrales ens dona la notícia que tant el gravat del túmul com aquesta relació es van vendre a Madrid durant un temps per separats.

Túmul d’Álvarez de Castro de Santa Maria del Mar (1816)

Aquest túmul no es quedava endarrere amb la magnificència i enmig d’una església de Santa Maria del Mar totalment endolada s’aixecà l’estructura amb una base que representava les muralles de Girona, amb unes torres a cada cantonada, i amb una de les cares amb un esvoranc on s’hi situà un lleó davant d’un mirall trencat que el reflecteix diverses vegades però amb el lema de Siempre el mismo. És curiós constatar com aquesta idea de la base amb l’esvoranc serà reaprofitada per al monument que el 1837 Salvador Carrera va dissenyar per a la catedral de Barcelona per a les víctimes del setge de Bilbao de la primera carlinada. 

Túmul d’Álvarez de Castro de la catedral de Girona (1816)

El túmul de Girona el coneixem també gràcies a la Relacion de lo que Gerona agradecida a su dignisimo gobernador que fue, Don Mariano Alvarez, hizo en el tránsito de sus apreciables Restos por ella (...) publicat a la impremta de Vicenç Oliva el 1816. Això ens ajuda a veure que els dos túmuls segueixen una estètica neoclassicitzant força semblant amb un obelisc culminant el monument. En el cas del de Girona, obra de Josep Barnoya Viñals, sembla que el túmul fou la seva darrera obra coneguda i Gabriel Martín i Francesc Miralpeix en la seva fantàstica monografia dedicada a aquest escultor consideren que és el seu testament artístic pel que implica de l’inici d’un classicisme que s’allunya de la tradició familiar i de les seves pròpies obres. A més ens comenten que aquest túmul es va continuar utilitzant els anys següents per celebrar l’aniversari de les exèquies d’Álvarez de Castro i per al festeig religiós que es duia a terme cada 5 de novembre per honorar les víctimes del setge. 

Túmul funerari dedicat a Luis de Lacy a Barcelona (1820)

Aquesta propaganda política entorn dels herois de la Guerra del Francès intentava consolidar la figura d'un monarca que havia estat molt desitjat i que es començava a posar en entredit. El retorn a l'absolutisme que una intel·lectualitat il·lustrada ja no acceptava i que certs sectors liberals de l'exèrcit que havien lluitat en la guerra tampoc acceptaven feia que aquests sectors comencin a conspirar sediciosament contra Ferran VII. El cas més representatiu fou el del també heroi Luis Lacy que protagonitzà un pronunciament constitucional que fou avortat i que li suposà que fos assassinat al castell de Bellver de Mallorca, reconvertit en presó. En ple Trienni Liberal, i en certa manera per a contrarestar la propaganda funerària que hem vist avui es feren també unes exèquies d'Estat, en aquest cas liberal, amb un dels túmuls més neoclàssics de tipologia de templet a aquest altre heroi assassinat per l'absolutisme. Però això ja són unes altres exèquies que ja veurem en una altra ocasió, potser l'any que ve que en farà 200 anys...


BIBLIOGRAFIA

CORRALES BURJALÉS, LAURA. “Les exèquies a Alvarez de Castro:túmuls, estampes i epitafis en honor del governador militar” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona, Institut d’Estudis Gironins Vol. 51, 2010. pàgs. 189-210 

DOMÈNECH, ALBERT. L'Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats dels s. XVI al XIX. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009

DOMÈNECH, ALBERT. "Els Castrum doloris en els gravats i les relacions imprses de la Catalunya borbònica de l'Antic Règim (1700.1834). Una eina per a aprofundir en l'art efímer" a eHumanista IVITRA 14. University of California at Santa Barbara (EUA), 2018 pàgs. 2223-271

MARTIN, GABRIEL I MIRALPEIX, FRANCESC. Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el Llibre de comptes de totes las feynas que tinch ajustades (1773-1816). Girona, Diputació de Girona, 2017

VILALLONGA, BORJA. “Unes consideracions sobre les representacions nacionals dels setges” a Revista de Girona. Girona, Revista de Girona, 2008, nº 251. pàgs. 68-73