dimarts, 1 abril de 2014

Àngel Ferrant (1934), l'escultura primigènia

  
A Miquel Aparici, descendent artístic d’Àngel Ferrant, potser sense saber-ho

Fa 75 anys que els feixistes van liquidar la Segona República amb un lacònic:
En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
El Generalísimo
Franco
Burgos 1º abril 1939.

Poques vegades tant poques paraules han volgut dir tantes coses durant tant de temps. L’apunt d’avui només vol mostrar l’Espanya republicana que volia ser una altra cosa, més oberta, més connectada amb el món, més intuïtiva i més possibilista alhora que utòpica. Els desitjos van ser anorreats i esquinçats però la consciència d’un món millor no es va malmetre. En un dia com avui parlarem de la utopia artística en època republicana i d’allò que podríem haver estat i no vam ser durant un llarg i fosc període.


Hi ha artistes que no han tingut la fama popular d’alguns altres sense que aquí analitzem les causes, que són llargues i complexes. Alguns artistes, malgrat aquest poc èxit a nivell mediàtic, si que han tingut una gran influència dintre dels ambients artístics que els ha reconegut les seves aportacions, dinamisme i influència. Aquest és el cas d’Àngel Ferrant (1890-1961), un dels artistes més importants de les avantguardes històriques espanyoles i que avui, fora dels àmbits estrictament artístics, és gairebé un desconegut malgrat l’exposició retrospectiva que se li van dedicar el Museo Reina Sofia a Madrid i el MNAC a Barcelona el 1999.


Ja ho va dir Manuel Conde quan afirmava que Ferrant está en el antes, en el entonces, y en el ahora y en el después de la escultura española que se responsabiliza de su momento histórico. La influència d’Àngel Ferrant la trobem no només en els escultors de les primeres avantguardes espanyoles sinó també sobre els artistes posteriors com els del Grup El Paso o Dau al Set perquè fou capaç de bellugar-se entre la figuració i l’abstracció i les diverses tècniques escultòriques amb una llibertat difícil d’assolir.  En certa manera Àngel Ferrant va influenciar no només als seus coetanis sinó a generacions futures. Potser aquesta llibertat de fer en cada moment el que hom vol fou la causa del seu no reconeixement ja que no va vertebrar un estil propi ben definit malgrat que en tot el que feia hi deixava la seva empremta de personalitat. Mai, però, va caure en una autorrepetició manierista.


El fet que fos un innovador constant i un artista teoritzador sobre art i les seves circumstàncies va provocar que l’agitador cultural canari i alma mater de la revista la Gaceta de Arte, Eduardo Westerdahl, li dediqués el 1934 un llibret en quart (26 x 18 cm.) monogràfic amb una nota autobiogràfica, un text teòric del propi Àngel Ferrant i una interessantíssima introducció de Sebastià Gasch. Recordem, com ja vam veure, quan vam parlar de Crimen d’Antonio Espina que la Gaceta de Arte fou la revista –en la que hi col·laborà Àngel Ferrant- i l’editorial que des de Tenerife intentava introduir les avantguardes artístiques i literàries europees a Espanya, que va arribar a organitzar fins i tot una gran exposició sobre el surrealisme abans de la guerra. Per això no és d’estranyar que Eduardo Westerdahl dediqués un llibre a l’obra més agosarada, experimental i trencadora estèticament i conceptual que Àngel Ferrant estava portant a terme en aquells moments.


El llibre fou editat a la Tipografia Sans de Tenerife seguint l’estètica pròpia d’Ediciones Gaceta de Arte amb una tipografia sans serif com la Futura per als titulars que contrasta amb la tipografia serif del text. Aquest petit llibre prescindeix, per estètica, de totes les majúscules, tant de noms propis com d’inici de paràgrafs seguint un corrent estètic que intentava innovar tipogràficament i estètica. La mateixa coberta que combina el negre i el verd sobre fons blanc amb una cal·ligrafia manual de gran expressió gràfica segurament del mateix Àngel Ferrant juga entre la sobrietat i un cert decoratisme expressiu. A la part final del llibre hi van en paper couché nou il·lustracions en blanc i negre corresponents a set obres d’Angel Ferrant: hidroavión, anfibio galopante, gitana, composición, composición, formas y movimientos de la vida acuática i novia. Malgrat l’escassetat de mitjans emprats el resultat del llibre és fantàstic perquè està cuidat fins els darrers detalls. Aquestes obres són autèntics objectes trouvé a la manera del camí iniciat per artistes com Marcel Duchamp, Kurt Schwitters o Joan Miró per posar només alguns dels noms més coneguts.


Aquest llibret de 18 pàgines i 9 il·lustracions fou la primera monografia dedicada a Angel Ferrant que a més recollí les obres experimentals que hem comentat però que no han arribat fins als nostres dies ja que només les coneixem precisament per les fotografies que es reproduïren. Això fa que el llibre tingui un doble valor tant pel seu contingut teòric a través dels articles com de testimoni d’unes obres a les que se’ls ha perdut la pista perquè segurament foren destruïdes en considerar que era més important la sotragada conceptual i estètica que l’obra en si mateix.

 

El llibre es publicà el 1934, quan Àngel Ferrant residia a Barcelona, moment clau per al seu desenvolupament ja que pogué gaudir de l’estela que artistes tant interessants com Torres-García o Barradas havien deixat a Barcelona i l'ambient artístic d'una ciutat en plena efervescència. Aquesta mateixa època Àngel Ferrant estava vibrant amb tot allò que succeïa arreu del món dintre de les avantguardes i intentant un equilibri entre formes pròpies i influències alienes. És el moment en el que forjà una molt bona amistat amb el crític Sebastià Gasch –fundadors ambdós de l’ADLAN- que  va escriure el text del present llibre a més d’estar en totes les propostes artístiques del moment com la publicació dedicada a l’art contemporani D’Ací i d’Allà també del 1934 o en relació amb en Joan Magrinyà i els seu ballet del 1935.


D'Àngel Ferrant en Juan Eduardo Cirlot  ja va dir que les seves obres dejan una impresión de síntesis de contrarios, de pugna entre factores adversos, entre los cuales sobresale, por así decirlo, el arte inocente del niño que juega con objetos encontrados, aunque entre ellos pueden aparecer puntas afiladas de la tijera de la muerte. I és que Àngel Ferrant com a persona que tenia el neguit artístic ben arrelat va buscar i teoritzar sobre l’estètica del dibuix infantil com a art primitiu i intuïtiu. Va estar en contacte amb el pedagog Pere Vergés de l’Escola del Mar qui li deixà dibuixos d’alumnes per a les seves estudis com els seus articles per a la revista AC del GATCPAC. Sobre el món de la creació plàstica adaptada als infants l’IVAM el 1999 va exposar el seu projecte (1935) anomenat Arsintes –art sintètic- a base de plantilles de cartró retallat per a que l’infant o l’escultor adult confegissin les seves composicions complexes a partir de formes senzilles.

 

Però deixem que sigui Sebastià Gasch qui ens parli de l’obra d’Àngel Ferrant d’aquest llibre –tot respectant la tipografia sense majúscules-. El crític ja avisa a la seva introducció que a partir de les obres del nostre artista va fer una reflexió des de la particularitat a la universalitat de l’art contemporani:
la escultura es función animadora del espacio.    ni más ni menos.   y si esto se consigue, no se hace otra cosa que escultura”   -dice el enscultor angel ferrant.    si, evidentemente.    la escultura pone únicamente en juego la luz y los volúmenes en el espacio.   ni más ni menos.
este espacio se puede animar con torsos y brazos de mujer o con botellas y guitarras.   es igual.    sea como sea, si los volúmenes, representativos o no, están bien ordenados en el espacio, el resultado será siempre escultura.


¿por qué ferrant, cansado de animar el espacio con torsos y brazos de mujer, ha querido animarlo ahora con pelotas y discos fonográficos?    por dos razones.    primera razón: porqué los torsos y brazos de mujer han sido ordenados tanto y tan bien por los escultores de épocas pasadas, los museos tienen tantos espacios animados, y bien animados, con torsos y brazos de mujer, que no vale la pena de repetir una cosa que ya ha sido realizada con tanta perfección.   hay que decir algon nuevo.   segunda razón:  porque, a pesar de tanta perfección, los torsos y brazos de mujer son volúmenes impuros.   y modernamente, las artes sienten con más intensidad que nunca el deseo de purez.    en consecuencia, las artes plásticas se han vuelto geométricas.    y la música se ha vuelto descarnada.   en la plástica, el esquelo de la forma.    en la música el esqueleto del ritmo.    ferrant, hombre de su tiempo, ha querido obedecer esos dos imperativos de la época.   y ha querido decir cosas nuevas.   y ha querido hacer obras puras.
(...) las posibilidades de los torsos y brazos de mujer ya han sido completamente agotadas.   ya ha sido dicho todo on estos elementos.    ferrant ha buscado elementos nuevos, cuya combinación contiene más cantidad de sorpresa y de imprevisto.    Deja un margen más amplio a la invención.   y ha querido hacer obras puras....    por lo tanto, ha buscado a su alrededor volúmenes purísimos, superficies lisas y lustrosas, formas primarias desprovistas de hojarasca, huérfanas de ornamentación.


(...) estos objetos tienen una armonía sorprendente.   para lograr el equilibrio nada ha sido respetado.   ferrant ha sido acusado de mutilar los elementos que emplea.   un disco fonográfico, por ejemplo.   no hay que olvidar, empero, que el disco utilizado deja de ser disco para entrar a formar parte de un todo.   y que si la armonia de este conjunto exige que el disco sea mutilado, hay que hacerlo.   libertades que no podía tomarse con el torso y los brazos de mujer el escultor naturalista, esclavo de la verosimilitud óptica.

en los objetos de ferrant la concepción juega un papel más importante que la ejecución, la habilidad manual.   sus objetos son pura materialización de una concepción.   estamos lejos, afortunadamente, del genio fin de siglo, arrastrado por un delirio puramente exterior y trabajando con gestos de energúmeno y actitudes de alucinado el fango de donde había de surgir la estátua declamatoria y enfática.   estamos lejos de todo virtuosismo, de todo malabarismo digital, de todos los fuegos de artificio manuales.    ferrant, una vez concebida claramente su obra, le da forma con la misma sangre fría y la misma exactitud matemática que precisan para construir un instrumento de precisión.    la tarea de ferrant, hombre más inteligente que los manobres de la escultura, es tarea eminentemente intelectual.


he aquí unas palabras del gran escultor hans arp: “el hombre llama abstracto a lo que es concreto.   comprendo que se llame abstracto a un cuadro cubista, ya que algunas partes han sido sustraídas al objeto que ha servido de modelo a dicho cuadro.   pero considero que un cuadro o una escultura que no han tenido ningún objeto por modelo son tan concretos y sensuales como una oja o una piedra.   el arte es un fruto que brota en el hombre.   como una fruta sobre una planta o el nió en el vientre de su madre.    pero mientras la fruta de la planta toma formas autónomas que no se parecen a un aerostato o a un presidente con levita, la fruta artificial del hombre se parece generalmente de un modo ridículo al aspecto de otra cosa.   amo la naturaleza, pero no sus sucedáneos.   el arte ilusionista es un sucedáneo de la naturaleza”.

Aquest cant a la llibertat creativa que suposà l'obra d'Àngel Ferrant no és més que una alenada d'aire fresc que intentà vertebrar una utopia estètica en uns moments difícils que arribaren a complicar-se encara molt més. Per això no és estrany que Anthony Kerrigan el 1960, després d'analitzar l'obra tant escrita com plàstica de l'artista definís, amb estimació i admiració, el taller d’Àngel Ferrant com a Guerrilla Academy.


BIBLIOGRAFIA:

VARIS AUTORS. 3 propuestas para niños. Angel Ferrant, Melendreras, Tono. 1930-1935. València, L’Eixam – IVAM, 1999

VARIS AUTORS. Àngel Ferrant. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 1999


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

dilluns, 6 gener de 2014

Lo Nou Testament (1832) traduït per Josep Melcior de Prat, el primer llibre en català publicat a l’exili?


Ara que estem acabant les festes nadalenques és bo no oblidar que són festes principalment amb un contingut cristià com ho són les de Setmana Santa a diferència de les d’estiu. El cert és que el capitalisme tot ho transforma i ho engoleix i cada vegada són unes festes més paganes de culte al diner que d’un Déu nascut en plena pobresa. Totes aquestes festes es fonamenten en el Nou Testament que és la darrera part de la Bíblia i la base de les Esglésies cristianes perquè és on s’explica la vida i miracles –i mai tant ben dit- de Jesucrist.

Inici dels quatre evangelis de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquest Nou Testament originàriament fou escrit en grec i és un text considerat revelat per Déu a través de l’Esperit Sant en les figures dels evangelistes, dels sants epistolars i de Sant Joan de Patmos, autor de l’Apocalipsi. La revelació com a concepte és clau per entendre tant el món de l’Església com del dogmatisme del cristianisme. El fet que sigui un text revelat implica que és paraula directa de Déu per la qual cosa teològicament no hi pot haver cap mena d’error en cap sentit. Aquest dogma de la revelació és el que ha provocat que les religions monoteistes, de manera tradicional, hagin estat reticents a cap novetat científica que posés en dubte el que diu fil per randa la Bíblia o l’Alcorà.

Recordem la importància de la revelació dels textos sagrats –revelats per l’Arcàngel Gabriel a Mahoma- en el cas de Salman Rushdie quan fou condemnat per una fàtua a la pena de mort en fantasiar sobre el tema en la seva novel·la Els versos satànics (1988). Per això, quan Sant Jeroni va traduir la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata, es digué que fou inspirat per Déu i en conseqüència es considerà com a traducció revelada. Per això s’acceptà la Vulgata com a text dogmàtic i totes les traduccions posteriors en llengües vernacles que se’n van fer foren vistes per l’Església com a sospitoses ja que traduir és trair... Les autoritats religioses consideraren que només que qualsevol traductor hagués fet una mala traducció podria pervertir el significat teològic primigeni de la revelació i com a conseqüència introduir un error herètic.

Colofó del darrer full de la Bíblia valenciana de 1478 de la Hispanic Society de Nova York

Aquesta fou la causa que l’Església prohibís i perseguís des de l’Edat Mitjana totes les traduccions que s’haguessin fet en llengües vernacles amb la seva Regula III de l’Índex Librorum Prohibitorum quan prohibeix entre altres coses versiones vero novi Testamenti ab Actuoribus primae Classis hujus Indicis factae, nemini concedantur, quia utilitatis parum, periculi vero plurimum lectoribus ex earum lectione manare solet. La persecució s’incrementà significativament amb l’aparició de la impremta que permetia l’abaratiment i major divulgació d’aquestes traduccions. En català, per exemple, el 1478, s’edità a València en català l’anomenada Bíblia valenciana que fou una traducció atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicenç Ferrer, família gens sospitosa de ser herètica... Malauradament només se’n conserva a l’Hispanic Society de Nova York el darrer full amb el colofó que ens dona tota aquesta informació. Tot el tiratge d’aquesta Bíblia fou destruït per la Inquisició per la qual cosa no podem saber filològicament quina fidelitat tenia respecte al text de la Vulgata.

Índex de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquest cas no fou l’únic i la Inquisició anà destruint totes les traduccions que se’n feien. Paral·lelament a aquest procés Martí Luter va portar a terme una de les seves obres més descomunals, la traducció de la Bíblia luterana (1534) que suposà la vertebració i consolidació de l’alemany a nivell filològic i científic. Una de les tesis de Martí Luter fou precisament la lliure interpretació de la Bíblia per la qual cosa el text havia d’estar a l’abast de tothom i no només dels eclesiàstics que eren els qui coneixien el llatí. El fet que Martí Luter i els protestants es dediquessin a traduir sistemàticament la Bíblia en diversos idiomes és el que va ratificar l’Església contrareformista en la seva lluita contra les traduccions ja que es considerava que els protestants hi introduïen conceptes que portaven a futuribles males interpretacions herètiques. Dintre de l’Espanya catòlica les traduccions quedaren totalment prohibides ja que la Inquisició no fou suprimida fins el 1812 amb les Corts de Cadis i definitivament el 1820. Així doncs, no fou fins aquest moment en el que hom es plantejà poder tornar a fer una traducció de la Bíblia, en aquest cas el Nou Testament, al català.

Portada de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Aquesta llarga introducció vol emmarcar el per què és important la publicació de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu Christ a Londres a l’impremta de Samuel Bagster jr. el 1832. Aquesta traducció fou subvencionada per la Societat inglesa y estrangera de la Bíblia –la British and Foreign Bible Society- organització protestant encarregada de la divulgació de la Bíblia. Però, com és que es publicà a Londres aquesta primera traducció bíblica en català després de la ja llunyana Bíblia valenciana de 1478? Com sempre la solució la trobem en la convulsa política espanyola i concretament la del s. XIX. Per analitzar-ho, però, cal estar atents a tota una sèrie de dades diverses que ens donaran la clau de la raresa del llibre que avui comentem.

En primer lloc hem de saber qui està darrera aquesta traducció que mai fou signada malgrat les seves posteriors reimpressions promogudes per la British and Foreign Bible Society del 1835 (Richard Watts, Londres), 1836 (Antoni Bergnes de las Casas, Barcelona) i 1888 (José Cruzado, Madrid). Darrera d’aquest anonimat, però, està Josep Melcior Prat, un exiliat liberal espanyol més que hagué de marxar de la restauració absolutista de Ferran VII després del Trienni Liberal (1820-1823). Aquests exiliats marxaren camí d’una Sudamèrica que s’emancipava, cap a França com va fer Goya o cap a Londres on s’hi reuní bona part de la intel·lectualitat tal com ja hem vist a Piscolabis Librorum a través dels casos de José Joaquín de Mora o de Ramon Busanya.

Reial Cèdula del 1823 en la que acaba amb les Corts del Trienni Liberal i provoca la fugida dels liberals per culpa de la repressió absolutista que generà

Tot va començar quan Ferran VII, a través de Reial Cèdula de 1823 que de manera lacònica deia que por mi Real orden de veinte y nueve de Mayo último he tenido a bien mandar que el mi Consejo Real, reuniéndose en su local acostumbrado, proceda á continuar en el ejercicio de sus funciones interrumpidas de hecho, y no de derecho, en el dia nueve de Marzo de mil ochocientos veinte por el pretendido Gobierno constinucional... D’aquesta manera anul·lava tota l’obra de govern del Trienni Liberal i el seu Parlament i restaurava l’absolutista Consell Reial. La repressió s’acarnissà contra els liberals per tal d’evitar un altre pronunciament a la manera de Riego que volgués tornar a reinstaurar la Constitució de Cadis.

Els pocs estudis sobre els exiliats londinencs d’aquest període demostren que no perderen el temps i que es prepararen a consciència per tornar a Espanya i transformar el país entrant en contacte amb la intel·lectualitat liberal i fins i tot protestant d’Anglaterra. Per això aquest Lo Nou Testament és fruit d’aquesta xarxa liberal exiliada. Com que la British and Foreign Bible Society tenia com a objectiu prioritari la divulgació de la Bíblia contacta amb els sectors catalans dels exiliats per saber qui podia traduir el Nou Testament com ho havia fet al castellà el 1823 el bisbe liberal Torres Amat. Finalment s’encarregà de la traducció Josep Melcior Prat i Solà que fou governador civil de Barcelona durant el Trienni Liberal però que durant les Corts de Cadis (1810-1814) fou redactor i taquígraf. El 1833 –ja mort Ferran VII- s’acollí a l’amnistia del govern espanyol i tornà a ser governador de Barcelona, Alacant, Oviedo i Sant Sebastià on morí.

Epístola de Sant Pau als romans de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Prat desconeixia la llengua grega original del Nou Testament, de manera que va traduir Lo Nou Testament del llatí –traduhit de la vulgata llatina- i de diverses versions importants en llengües europees com la Reina-Valera [1602] en castellà –de caràcter protestant-, King James Version [1611] en anglès, Le Maistre de Sacy [1696] en francès, Martini [1792] en italià, Scío de San Miguel [1793] i Torres Amat [1823] en castellà. També rebé l’assessorament de diversos exiliats catalans a Londres, com Ramon Busanya tal com vam veure al Piscolabis ja fa un cert temps. El que si que és important és que el català que utilitza és molt planer i entenedor, lluny de del llenguatge jocfloralesc de La Renaixença literària que estava a punt d’esclatar a Catalunya.

Sobre els aspectes filològics de la traducció poca cosa puc dir ja que Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ha estat reeditat recentment (2008) pel «Corpus Biblicum Catalanicum» (Vol. 38) amb un estudi previ de 190 pàgines i una transcripció amb notes de 433 pàgines quan l’original fou imprès en quart de foli (19 x 12 cm.) amb un total de 391 pàgines. La transcripció d’aquesta darrera versió anà a càrrec d’Antoni Coll, doctorand en filologia catalana a la Universitat de Girona; el filòleg Pere Casanellas establí  les notes del text i els estudis introductoris foren fets per Pau Alegre, Carme Capó, Antoni Coll i Pere Casanellas. El glossari final ––que és una de les aportacions més importants d’aquest volum a la filologia històrica catalana–– fou establert per Coll i Casanellas supervisat pel catedràtic de la Universitat de Girona, Albert Rossich.

Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ha estat objecte de molts estudis al llarg del temps dintre dels filòlegs ja que representa un punt de partida molt interessant pel que després s’anomenarà la Renaixença. Gràcies a la British and Foreign Bible Society aquesta traducció es difongué, primer clandestinament, a Catalunya i suposà un model de llengua alternatiu al jocfloraresc posterior. Les dues primeres edicions impreses a Londres -1832 imprès per Samuel Bagster jr. i 1835 per Richard Watts- converteixen Lo Nou Testament com el primer llibre imprès en llengua catalana, del que en tingui notícia, publicat a l’estranger per causes d’exili. Malauradament no fou el darrer cas...

Art. 11 de la Constitució de 1837

Només es pogué publicar amb normalitat a Barcelona a partir del 1836, durant el primer període progressista (1835-1840) d’Isabel II -Desamortització de Mendizával, Constitució de 1837...–. Aquesta constitució no era tant liberal com la de Cadis però contenia l’article 11 que diu que la Nacion se obliga á mantener el culto y los ministros de la religion católica que profesan los españoles. Com sempre, les constitucions les hem d’analitzar tant pel que diuen com pel que callen. En aquest cas no es proclama la Religió catòlica com l’oficial de l’Estat ni en prohibeix cap altre –com si havia fet la de Cadis-, el que suposa una certa tolerància religiosa i la introducció a Espanya dels primers protestants i el respecte del seu culte que trencava l’hegemonia catòlica i introduïa la dissidència religiosa després de quatre-cents anys d’homogeneïtat inquisitorial.

 Portada de Lo Nou Testament imprès a Barcelona (1836) per Antoni Bergnes de las Casas (Fotografia Todocolección)

Malgrat aquests nous aires liberals hagué de ser Antoni Bergnes de las Casas (1801-1871) qui publicà Lo Nou Testament a Barcelona el 1836. Amb Josep Melcior Prat, que ja havia tornat a Barcelona, segurament ja s’havien conegut a Londres i on a més se suposa que Antoni Bergnes ja havia contactat amb elements protestants, sobretot els quàquers. Antoni Bergnes no era precisament un impressor o editor sinó catedràtic de filologia especialitzat en grec i francès i arribà a ser el rector de la Universitat de Barcelona (1868-1875) en el Sexenni Democràtic. A més fou un divulgador científic a través d’articles científics que publicà a les seves revistes Museo de Familias i La Abeja. Des de jove fou un actiu liberal que pertanyia a una família afrancesada de Barcelona i amb 19 anys ja consta que fou un dels assaltants contra la Seu de la Inquisició de Barcelona el 1820 a més de ser membre de la Milícia Nacional Voluntària (1820-1823) en el Trienni Liberal i de la Milícia Nacional de la Província (1837-1840) en plena Primera Guerra carlina. A més fou director del diari liberal El Vapor (1833-1835) a més de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i senador el 1872.

Pàgina 19 amb l'error tipogràfic de CHAP. en compte de CAPÍTOL que s'usa al llarg de Lo Nou Testament

Amb tot aquest currículum d’activisme no és estrany que Antoni Bergnes de las Casas fos qui edità, per encàrrec de la “Societat inglesa y estrangera de la Bíblia”, Lo Nou Testament de Josep Melcior Prat ja que pocs editors es devien atrevir per estalviar-se problemes malgrat les liberals lleis de llibertat d’impremta. Aquesta edició és igual que les angleses tant a nivell de contingut com estètic i només el peu d’impremta de les portades permet la seva diferenciació. De fet l’edició anglesa de 1832 només es nota que és anglesa per un lapsus del caixista de la impremta que a la pàgina 19 se li va escapar anomenar el capítol XIII de l’Evangeli de Mateu amb l’abreviatura anglesa CHAP. en compte de CAPITOL que és la fórmula que s’utilitza de dalt a baix.

Aquesta traducció protestant, però, quedà superada, i oblidada menys pels filòlegs del s. XX que són els qui li han tret suc més enllà de qüestions religioses com ho prova l’edició recent que se n’ha fet, el facsímil que Benjamí Planes va dirigir i editat per la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya i els nombrosos estudis, tesis i articles que ha originat. A nivell religiós cal destacar les posteriors traduccions directament de l’hebreu i del grec com fou la magna empresa de la Fundació Bíblica Catalana (1928-1948) amb el mecenatge de Francesc Cambó o les més recents com la Bíblia de Montserrat (1970) i més recentment la Bíblia catalana interconfessional (1993) que posà d’acord a totes les Esglésies cristianes, tant la catòlica com les protestants que és la que ara s’utilitza litúrgicament. El llarg camí d’evolució de les traduccions bíbliques al català són fruit de la lenta evolució de l’Església catòlica, la més influent a Catalunya, al llarg del temps i la seva petita adaptació als moments històrics que la marquen com el Concili Vaticà II o l’ecumenisme per posar només dos elements de canvi.

 Epístola de l'apòstol Sant Judes i inici de l'Apocalipsi -darrer llibre- de Lo Nou Testament traduit per Josep Melcior de Prat (Londres, 1832)

Malgrat tot, hem de reconèixer que aquesta traducció catalana de Lo Nou Testament fou filla de les circumstàncies polítiques del país i de l’interès dels protestants de la British and Foreign Bible Society de promoure a tots els àmbits lingüístics traduccions pròpies tinguessin Estat propi o no.  De fet és ben eloqüent que la traducció de Torres i Amat (1823) al castellà fos promoguda -malgrat les normes inquisitorials- per Carles IV i Ferran VII i en canvi la catalana per protestants. La clau potser ens la dona l’informe que el 1871 l’agent de la Societat Bíblica a Espanya envià a la central de Londres en què deia que el Govern intenta suprimir l’ús del català, i és prohibit a les escoles municipals [...]. Essent els catalans una raça conquerida, sembla que hi ha la política de fer-los oblidar la llengua de llurs pares.

BIBLIOGRAFIA

CAMÓS CABECERAN, AGUSTÍ. “Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879) difusor de la cultura científica i del transformismo lamarckista” a Llull, vol. 21. Palma de Mallorca, 1998. pp. 633-651

PARCERISAS, FRANCESC. Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les traduccions de "La Bíblia" i de "L'Odissea" al català. Vic, Eumo, 2010

VARIS AUTORS. Lo Nou Testament. Traducció de Josep Melcior Prat. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Corpus Biblicum Catalanicum, 2008.

dimarts, 12 novembre de 2013

El porque de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios (1760) d’Antonio Lobera, l’expurgació inquisitorial i el projecte Deletrix de Joan Fontcubera


Cartell del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat (2011) amb una fotografia de Joan Fontcuberta del projecte Deletrix

Avui s’inaugura a l’Arts Santa Mònica de Barcelona una nova exposició de Joan Fontcuberta amb col·laboració del PEN català a l’entorn de la censura. El projecte, anomenat Deletrix, es proposa aprofundir sobre la censura i concretament sobre els llibres que entre els segles XVI i XVIII foren expurgats parcialment a través dels ratllats que hom va perpetrar sobre les parts prohibides de diversos llibres. La col•laboració entre Joan Fontcuberta i el PEN català s’inicià el 2011, quan els va cedir una de les fotografies del projecte Deletrix per al cartell del Dia internacional de l’Escriptor Empresonat.

Pàgines expurgades lleument del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento a Barcelona el 1710. L’anotació justificativa de l’expurgació diu: Está prohibida por la Inquisición por ser trobos al Ave Maria / Todo genero de lithania fuera de los Stos y lauretania esta prohibida por el Sto. Oficio y por consiguiente esta

A partir de les expurgacions, Joan Fontcuberta i Manel Guerrero han desenvolupat amb els textos d’altres escriptors com Salman Rushdie, Carme Arenas, Manuel Guerreror, Chenjerai Hove, Herta Müller, Emmanuel Pierrat i John Ralston Saul una crítica a la censura com a concepte repressor, destacant en aquests casos particulars els contradictoris valors estètics que aquests llibres poden tenir com a precedents d’artistes com Jackson Pollock, Antoni Tàpies, Mathieu i altres artistes amb la pregunta: Redimeix l’estètica, la violència?

Portada del llibre El por que de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios

Aquest projecte el va iniciar Joan Fontcuberta fa 11 anys i per això part d’aquestes fotografies van poder ser vistes a l’exposició de la Virreina de 2008, que ja vam comentar arran del seu llibre Sputnik. Com ens ha comentat ell mateix, per al projecte Deletrix no té un final previst sinó que l’anirà desenvolupant al llarg de la seva carrera artística, intentant que sigui un projecte viu. Per això Joan Foncuberta ha visitat biblioteques públiques i particulars d’Europa i Nordamèrica, seguint la pista de llibres que han patit expurgació en algun moment sota les estrictes ordres de la Inquisició.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, Typographia Rev. Camerae Apostolicae, 1806

Per una altra banda des de Piscolabis sempre hem estat amatents al fenomen de la censura des de diversos vessants, com ho demostra l’etiqueta específica dedicada a la censura que aglutina els onze apunts dedicats a aquest tema. A més a més, el títol mateix del blog intenta ser una ironia a l’entorn del gran antillibre –en vigència des del 1559 al 1966-, l’Index Librorum Prohibitorum. El nostre nom de Piscolabis Librorum, interpretat per més d’un lector com un títol ampul·lós, arrenca de la voluntat d’ironitzar i de reivindicar la varietat de tots els llibres, des dels llagoters vers els poder, fins als que s’hi enfronten des de la clandestinitat. El compromís del Piscolabis sempre ha estat el de la llibertat d’impremta tal com reclamen el PEN internacional -també a través del PEN català- que ja sap el pa que s’hi dóna, i Joan Fontcuberta amb aquest seu treball, el Deletrix.

Portada manuscrita del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento a Barcelona el 1710

Per aquests motius quan ens vam assabentar a través de Verkami de l’exposició que es fa ara a Arts Santa Mònica de Barcelona i l’edició del catàleg de Deletrix, no vam dubtar a posar a disposició dels autors els dos llibres del període que comprèn el projecte que tenim expurgats per algú que seguí ortodoxament les indicacions de la Inquisició. Un dels dos llibres, que comentarem més a fons en una altra ocasió, és el manuscrit del Jardín de flores de diversas devociones recollit pel carmelita descalç Pedro del Santíssimo Sacramento de Barcelona que podreu veure a l’exposició. L’altre llibre que també podreu veure a l’exposició i que a més és reproduït fotogràficament per Joan Fontcuberta en el seu catàleg és El por que de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios d’Antonio Lobera editat el 1760 a Barcelona per la impremta de Francisco Generas.

Censura de d. Gerónimo Ignacio Cavero autoritzant en un principi la publicació del llibre d’El porque...

El llibre, com el seu títol indica parla de simbolisme i iconografia religiosa –per això em va interessar- i encara avui és utilitzat com a font de consulta pels estudiosos del tema. El llibre tingué un relatiu èxit ja que en coneixem set edicions del segle XVIII (la primera a Figueres els 1758 i la resta a Barcelona i Madrid) i sis del s. XIX (de Barcelona, París i Madrid fins l’any 1898). Com tots els llibres passà les pertinents censures eclesiàstiques i comptava amb els privilegis reials pertinents per a la seva edició i venda. El censor, D. Geronimo Ignacio Cavero de la Universitat de Salamanca afirmà que yo confiesso, que comencé solo por cumplir; pero despues me llevó el afecto de aprender: Por lo que no tengo que censurar,sino es de dar gracias à Dios, de que me haya puesto en las manos Libro en que aprender à obrar lo mejmor en mi estado; y agradecer al Autor se haya dedicado tanto tiempo a leer, y recoger tanta noticia para enseñar. Este es mi sentir, salvo meliori.

Regula VIII de l’Index Librorum Prohibitorum

Aquest salvo meliori –el que podríem traduir per un fora d’allò que pugui dir algú més docte- és clau per entendre el tema de les expurgacions. L’Índex Librorum Prohibitorum en la seva Regula VIII ja diu que s’han de censurar els llibres que quorum principale argumentum bonum est, in quibus tamen obiter aliqua inserta sunt, quae ad haeresim, seu impietatem, divinationem, seu superstittionem spectant, a Catholicis Theologis, Inquisitionis generalis auctoritate, expurgati, concedi possunt (Dels llibres, dels quals el principal és un bon argument, en els quals, però, s'insereixen coses d'heretgia o impietat, d'endevinació, o tenen relació amb supersticions per als catòlics. L'autoritat de la Inquisició, en general, els purificarà i podrà ser concedida la seva publicació, o la no destrucció quan es tracta d’un llibre ja publicat). Així, doncs, la Inquisició tenia present que un llibre podia ser bo però tenir alguna cosa que no entrés en la ortodòxia o resultés contrària als principis catòlics. En aquest cas només s’havia d’expurgar –purificar- la part herètica i salvar la resta.

Pàgina anterior de l'expurgada d’El porque... amb la taca produïda pel censor

De fet, el mateix autor -del qual només sabem que va néixer a Barbuñales (Osca) i va morir el 1760 a Cadis- al final del llibre afegeix una Protestacion de el autor: Obedeciendo á todos los Decretos Apostolicos, como hijo que soy de N.S.M. Iglesia Catholica, y Apostolica Romana; protesto, que todo lo que se contiene en este Libro, lo sujeto á la misma S.M. Iglesia, como hijo fidelissimo suyo, á su Correccion, y á la del Santo Tribunal de la Inquisicion. Això era molt normal entre els autors, sobretot de teologia, ja que precisament sobre aquesta temàtica és la que més edictes inquisitorials hi ha. Gairebé el 90 % dels llibres de l’Índex Librorum Prohibitorum són religiosos perquè l’Església, a més d’anar contra els llibres perjudicials per a la moral i les bases polítiques que la sustentaven, vetllava per l’ortodòxia religiosa.

Pàgines ratllades d’El porque...

Per això l’edicte de la Santa Inquisició del 3 de febrer de 1793 -quan Fray Tomás Domingo n’era el Qualificador inquisitorial- va manar expurgar el llibre El porque de todas las ceremonias de la Iglesia y sus mysterios... En aquest edicte ja es deia que la continua malicia de los Hereges procura afear la hermosura de la Iglesia, desde que nació: no lo han conseguido, ni lo conseguirán, aunque armados de todo el veneno del Infierno. Una de las trazas en que mas esfuerzo han hecho sus depravados intentos, ha sido sembrar de errores los Libros, que la Divina Providencia de Christo su Esposo, la dio, como el mayor tesoro de luces, donde informada de las verdades, aprendiese las de la Fé en las Escrituras Divinas

Imatge de l'exposició amb els llibres Jardin de devociones... i El porque... la reproducció del catàleg i la fotografia d'en Fontcuberta penjada a la paret
Tots els que eren propietaris d’un exemplar d’aquest llibre, o d’altres inclosos en les llistes esmentades, els havien d’expurgar: ratllar la part herètica de manera que fos illegible, i llavors podien conservar la resta del llibre. El zel dels propietaris, temorosos que la Inquisició els pogués trobar un llibres sense expurgar, va fer que cobrissin aquests parts amb intenses capes de tinta per tal que no quedés rastre del que s’hi deia. Les edicions posteriors ja es publicaren sense aquesta part, però les anteriors a l’edicte hom s’havia de preocupar que estiguessin en les condicions que les autoritats eclesiàstiques requerien. Per això, en aquest cas concret, al costat de la zona ratllada el censor hi anota: Lo siguiente va borrado por orden del Sto. Tribunal en los edictos de 1790 y 1793.

Fotocòpia amb la part censurada d’una edició no expurgada d’El porque...

Ara bé, la pregunta que us fareu és: però què s’hi deia en aquest llibre religiós que fos tant greu? Doncs res de rellevant, es tracta d’històries que expliquen l’origen del poble jueu, per exemple, i que cauen més en la superstició o en creences populars infundades, però no hi ha res que sigui herètic, ofensiu o racista. De fet, el que explica està en consonància amb interpretacions bastant ahistòriques sobre l’origen dels símbols i cerimònies i que es basaven en interpretacions més simbòliques i esotèriques que en els fets històrics. Tot el llibre, però, té les mateixes característiques i resulta, per tant, curiós que la Inquisició només en censurés aquesta part.

Decret de l’abolició de la Inquisició a Espanya del 22 de febrer de 1813 per les Corts de Cadis

La Inquisició, però, a finals del s. XVIII tenia els dies comptats i els edictes del 1793 foren dels darrers que promulgà en la persecució de llibres i la seva expurgació. La Inquisició fou abolida per les Corts de Cadis el 22 de febrer de 1813 i encara que fou reinstaurada amb la tornada de Ferran VII el 1814, el cop mortal que aquesta institució fundada pels Reis Catòlics havia rebut, ja estava donat. No oblidem, però, que Roma continuà publicant l’Index Librorum Prohibitorum fins el 1966 i que era d’obligat compliment pels estats catòlics. De fet durant el període franquista tots els llibres que eren a l’Índex estaven directament prohibits. A més, les autoritats van elaborar llistes pròpies de llibres proscrits que n’incloïen de temes més específicament polítics i socials. Cal destacar el llibre de Garmendia de Otaola titulat Lecturas buenas y malas a la luz del dogma y la moral, publicat a Bilbao entre el 1949 i 1955 que és una crítica de llibres que s’adapta perfectament al títol.

Programes de mà de cinema per a les pel·lícules La Dama de Trinidad (1952) –amb censura sobre l’escot de la Rita Hayworth- i ¡No más mujeres! (1942)-amb el nom de Joan Crawford ratllat pel seu recolzament a la causa republicana-

Per evitar la censura en totes les seves dimensions, tant en països democràtics com els nostres –hi uns quants casos de censura- com en països directament dictatorials, el PEN català cada any ens recorda la necessitat de denunciar tots aquests casos.

Que Joan Foncuberta, de qui ja hem publicat altres treballs en aquest blog, hagi prestat la col·laboració a aquesta causa de la Llibertat d’Expressió és una molt bona notícia, a la qual el Piscolabis Librorum s’ha volgut sumar, modestament, perquè creiem fermament en la màxima que diu que nulla estetica sine etica. En aquesta ocasió hem vestit el bloc de festa -com la Rita Hayworth- i ens comprometem -com la Joan Crawford- en la causa de la Llibertat per evitar que les grapes dels censors –d’allà on sigui- continuïn ultratjant els autors i llurs obres, com encara passa a Catalunya.

 
Catàleg de Deletrix amb una coberta d'un llibre d'Erasme apunyalat

dilluns, 28 octubre de 2013

Le mariage de Suzon (1936) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya



Per en Leptotyphlus i la Mayetia

 Ja fa temps que tinc una mica abandonat el blog Piscolabis Librorum maioris perquè he anat enllaçant altres apunts d'altres llibres que no entraven en les seves característiques. La boda d'uns bons amics i la creació d'una pàgina web especial m'han portat a recuperar un llibre que paga la pena.

Com sempre, si no teniu la majoria d'edat o sou especialment sensibles no podeu entrar a l'apunt escrit a l'entorn de Le mariage de Suzon (1936) de León Courbouleix.


diumenge, 13 octubre de 2013

Trattato degl'instrumenti di martirio... (1591) d’Antonio Gallonio, l’exaltació del dolor místic


La beatificació d’avui a l’engròs de 522 màrtirs a Tarragona de la Guerra Civil ha generat perplexitat en una societat laica com l’actual. Per a parlar una mica de màrtirs i martiris avui comentem el Trattato degl'instrumenti di martirio...  d’Antonio Gallonio. Com que el llibre està il·lustrat amb gravats manieristes del s. XVI de forta càrrega de violència visual hem publicat el llibre a la nostra pàgina específica per a aquesta temàtica de Piscolabis Librorum Violentiae. Si no sou majors d'edat o teniu una gran sensibilitat pel tema us preguem que no hi entreu.
 

dimecres, 2 octubre de 2013

Tu, poemes d’adolescència (1934) de Josep Janés, la maduresa literària i estètica d’un jove editor



Els aniversaris de números rodons ens serveixen per revisar fets i sobretot la trajectòria de persones a les quals el pas del temps deixa una mica oblidades, malgrat haver estat importants per al nostre passat i fins i tot per al nostre present. Un dels casos que estem vivint ara és el de Josep Janés Olivé (1913-1959) qui, tot i d’haver estat un dels grans dinamitzadors del món editorial català en temps de la República i de la postguerra i després d’una mort prematura, el seu nom restà només en la memòria col·lectiva a través de l’Editorial Plaza y Janés.


Coincidint amb aquest aniversari l’investigador del món editorial i blogaire del molt recomanable Negritasycursivas Josep Mengual ha publicat a l’Editorial Debate un magnífic estudi titulat A dos tintas, Josep Janés poeta y escritor -presentat recentment- i que completa les investigacions prèvies de l’estudiosa i professora universitària Dra. Jacqueline Hurtley. És un estudi en què retrata la vida sobretot professional de Janés des dels inicis fins a la seva mort d’accident de cotxe. Una de les coses que ens crida l’atenció llegint aquest llibre, que no per erudit deixa de ser molt amè, és la tasca constant de Josep Janés en el món editorial des de l’adolescència en mil i un projectes de tot tipus.


Resulta sorprenent però molt eloqüent del seu temperament, com Josep Janés va ser capaç d’adaptar-se a cada circumstància històrica (República, Guerra Civil i primer franquisme) amb una autèntica obsessió de lluitar per la cultura literària del país, malgrat les circumstàncies ben adverses de molts moments. I també com -enmig de circumstàncies ben difícils- fou capaç de lluitar pels seus amics literaris, més enllà del que dictaria la prudència. Per això, en plena Guerra Civil, va moure cel i terra per aconseguir l’indult per als escriptors falangistes Luys Santa Marina i Fèlix Ros, buscant a la desesperada que molts altres intel·lectuals signessin una petició compromesa.


I fou també ell qui, quan durant el primer franquisme -després d’una curta temporada a la presó i després d’un també breu exili, ja que havia dirigit el Servei de Cultura  al Front- va moure cel i terra per facilitar el retorn d’intel·lectuals com ara Carles Riba, o intentar solucionar els problemes amb què es trobaren Josep Maria López-Picó i Agustí Esclasans, per posar només uns quants exemples.  En aquests casos i en d’altres feu gestions directes davant les autoritats franquistes, amb cartes de recomanació dels falangistes que prèviament havia ajudat. A més d’aquestes intervencions directes, des de la seva editorial va recolzar donant les primeres feines a intel·lectuals que retornaven de l’exili o bé que sortien de la presó. Es tractava ben sovint d’encàrrecs de traduccions i altres treballs literaris molt ben pagats per l’època, tot i que sovint no s’arribaven a publicar.


Ara bé, els diversos articles que s’escriuen arran d’un centenari solen glossar la figura de l’homenetjat, però comporten rara vegada que algú pugui fer afirmacions destraleres –per dir-ho d’alguna manera-, sense esmentar cap font, ni haver comprovat, ni contrastat cap dada. Aquest és el cas de l’article publicat per Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia i titulat Janés i la 5a columna. En aquest article, després de barrejar noms de membres irrefutables de la 5a columna barcelonina amb el de Josep Janés, n’insinua la participació activa en la reraguarda franquista de la Guerra Civil i emmarca les seves activitats professionals i personals durant el primer franquisme com a vinculades als serveis secrets, sense aportar cap mena de documentació ni testimoni, i fins i tot en una ostentació de frivolitat o de mala intenció, arriba a insinuar incidiosament: O d’on sortien els generosos fons que repartia (potser a canvi de confiança i, així, de contactes i informació) a base d’encàrrecs entre els lletraferits de l'exili interior? Afirmació més que gratuïta, ja que els segells editorials de Janés van tenir de seguida un bon acolliment del públic i un èxit notable.
Aquest article -que ha aixecat moltes ampolles per injustificat i injustificable- diríem que el que delata és la incapacitat de l’autor per entendre un personatge que, tal com demostra àmpliament Josep Mengual en el seu llibre, es movia per vincles d’amistat i d’abnegació intel·lectual.

Presència de Catalunya. Barcelona, Serveis de Cultura al Front, 1938. Llibre editat per Josep Janés

I és que, de fet, els contactes que Janés establí amb tothom del món literari, de les més diverses ideologies i que estaven a les antípodes els uns dels altres, li van permetre que col·laborés des de l’inici amb les carreres literàries d’autors catalans com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Salvador Espriu, Pere Calders o castellans com Antonio Rabinat, Antonio Buero Vallejo, Paco Candel, González Ledesma, Juan Goytisolo o Camilo José Cela per posar només els exemples més coneguts. I aquesta amistat diversa li va comportar diversos problemes, com es pot intuir en la nota que L’Esquella de la Torratxa va incloure en el seu número 3065 del 27 de maig de 1938, en motiu de la publicació del llibret Presència de Catalunya publicat pels Serveis de Cultura al Front que com ja hem dit Janés dirigí durant la Guerra Civil. En aquesta nota es deia amb ironia que el llibre era destinat a recordar als combatents el paisatge i l’ànima de la pàtria. Una idea magnífica. El volum és una tria de versos i proses dels literats catalans, exaltant tots la terra nostra. Felicitem l’editor per la tria. I li proposem que, ultra enviar-lo als soldats, enviï també el llibre a la majoria dels autors seleccionats, els quals, pobrets!, a l’estranger, aquesta presència de Catalunya els seria un gran consol.

 
 EDGAR A. POE. Els assassinats del carrer Morgue. Barcelona, Quaderns Literaris, 1934 (Traducció de Carles Riba i il·lustració d'Enric Cluselles (´Fotografia El Gabinet Negre)

La diversitat de contactes que va mantenir al llarg de la vida i des de ben jove, li arribà gràcies a la seva tasca com a editor, que des d’un inici estigué vinculada a diversos diaris, revistes i editorials, com la de Quaderns literaris que pretenia editar una obra literària cada setmana en edicions econòmiques però sense perdre qualitat. D’aquesta col·lecció de llibres de butxaca Andrés Trapiello ha dit que era tipográficamente magnífica, anterior en meses a la aparición de los libros de Penguin, y no inferior a éstos y superior a los de Austral que aparecerían tres años después (...) un ejemplo de modernidad en lo que iban a convertirse los libros de bolsillo.

Primeres edicions d'Ariadna al laberint grotesc i Letizia de Salvador Espriu, dos llibres publicats per un jove Josep Janés amb el segells de Quaderns Literaris i Biblioteca de la Rosa dels Vents

En època republicana els seus projectes es van desenvolupar en català, però en la postguerra -per causes òbvies- hagué de reempredre els projectes editorials inicialment en castellà exclusivament.
Un dels objectius de Josep Janés fou el de donar difusió tant a escriptors novells, com ja hem comentat, com a escriptors estrangers, sobretot anglosaxons. Això ho va dur a terme fins i tot en l’inici del franquisme, moment en què la literatura germànica era la que estava promocionada i l’anglesa més aviat mal vista. Com que havia d’editar a un ritme constant, va entrar en contacte amb molts il·lustradors i literats que li van fer les pertinents traduccions dels textos encarregats, vetllant per la qualitat.


Però no continuaré valorant la tasca editora i vital de Josep Janés, cosa de la qual ja s’ha encarregat àmpliament Josep Mengual en el seu molt recomanable llibre, que ens dona una visió biogràfica i sobretot cultural i política del moment que li va tocar viure. El que volem ressaltar, però, és que Josep Janés -malgrat ser un editor d’èxit fins i tot quan les dificultats econòmiques i socials podien posar en perill els seus múltiples segells editorials- tingué un tarannà diferent del d’altres editors del moment. Pensem a tall d’exemple en Lara, qui va dir en una entrevista a Del Arco: Yo he triunfado en la vida porque he dado muchos golpes bajos.

Així doncs ara volem comentar l’obra del Josep Janés escriptor en català, que va escriure només tres llibres de poesia segurament a causa de la feina absorbent de l’editorial: Tu, poemes d’adolescència (1934), Combat del somni (1937) i 12 puntes seques i un autoretrat de Grau Sala (1958). El que hem triat per comentar, però, és el primer dels tres llibres -Tu, poemes d’adolescència- del que n’havia publicat alguns poemes el desembre de 1933 l’Avui, diari de Catalunya, que ell dirigia. A més els poemes Tu i Il·lusió del Teu vestit de núvia van ser premiats el 6 de maig de 1934 amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, premi que va rebre de mans de Pompeu Fabra en una cerimònia al Palau de Música Catalana, en presència de Lluís Companys, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch i Gimpera. Arran de La Flor Natural que li fou concedida, Delfí Dalmau l’entrevistà per a la revista Clarisme on el nostre autor i editor parla dels seus inicis, de les seves maneres de fer, relacions personals, influències...


Amb aquests antecedents el conjunt del poemari fou imprès per la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs i de seguida tingué bones crítiques, com la que li dedicà Manuel de Montoliu entre altres. Aquest èxit inicial va animar Janés  a autopublicar-se’l en la col·lecció Quaderns Literaris que dirigia amb un gran refinament estètic. A més va fer una tercera edició el 1937. Però és precisament en la segona edició –publicada poc després dels fets d’octubre del 1934, el dia 11- que volem centrar l’atenció.

En el llibre es recullen les característiques que després caracteritzarien la cura que Josep Janés esmerçaria en l’edició de llibres. La coberta mateix és una de les millors que es van fer a Barcelona durant l’època republicana, en la qual el negre intens de fons es veu trencat pel perfilat en blanc tant del títol com del dibuix -una cara d’un adolescent de mirada fixa i intensa. La tipografia interna és la de la modernitat del moment, la Futura, el que reforçava un aire més innovador. El llibre fou imprès en paper Bernat Metge de Torres-Domènech i tingué un tiratge de 300 exemplars, tots numerats.


A més d’aquestes característiques hem d’afegir el fet que el llibre està il·lustrat  amb set xilografies que corresponen a les sis sèries de poemes i al colofó final. Són obra d’Enric Cluselles –conegut també com a Nyerra en els dibuixos més humorístics- i que foren aquarel·lades manualment. Enric Cluselles fou un dels xilògrafs de qualitat de la fornada republicana, el seu estil es caracteritza per unes línies molt primes i juntes, que confereixen a les masses de negre un toc vellutat molt característic. La col·laboració entre editor i il•lustrador va ser molt llarga, de fet fins al final de la vida de Josep Janés. La considerada millor obra d’Enric Cluselles és la que va il·lustrar el llibre Unitats de xoc (1938) de Pere Calders i que publicà el Servei de Cultura al Front, amb Josep Janés al capdavant.

Aquest exemplar conté diversos poemes copiats per un antic propietari que el llegí i rellegí

Literàriament l’obra de Josep Janés ha tingut una difusió irregular, en funció de les diverses antologies que s’han anat fet de la literatura catalana i això ha provocat que en l’actualitat gairebé mai sigui ressenyat. Malgrat això, us oferim un tast de la seva idiosincràsia, per això ens basarem en el que va dir Agustí Esclasans en el seu interessant pròleg al llibre: La dona, en aquesta pura lírica, és un pretext carnal i sensual per a les més pures cristal·litzacions transparents de l’ardor cordial i mental. (...) Cap més poeta català d’avui no té aquest do magnífic de sensualisme blanc, i àdhuc de sexualisme candorós, que ens presenta amb un cast impudor el cos i la nuesa de les verges adolescents, gairebé infantils, extremides sota la mà i la carícia dels àngels. No tot això és pas fruit de collites espontànies. La psicologia lírica de Josep Janés i Olivé s’ha macerat amb persistència constant i heroica, abans d’arrencar a cantar en vers... (...)
El jove poeta pur, inefablement enamorat, en mal d’adolescència sinceríssima, passa per tots els tons eròtics, en l’amor i el dolor, en el madrigal i l’elegia, com per les ordes d’una arpa en la música tenuíssima de la qual juguessin, orquestralment, però amb sordina, tots els matisos dels colors de l’arc-de-Sant-Martí.


Agustí Esclassans acaba dient que feia temps que en la lectura de l’obra d’un nou literat jove no havíem trobat un gaudi tan atraient com en aquest recull que ara veu la llum. No sabem quins destins preparen, en bé o en mal, la ruta del futur de l’autor de “TU”. Però li diem des d’ara, amb el dret que ens dóna la nostra cordial amistat, que esperem i confiem en ell més que en tots els altres. Malgrat que en aquella època en Josep Janés ja havia iniciat la publicació de la col·lecció literària de Quaderns Literaris, poca cosa feia preveure que acabaria editant uns 1.600 llibres, i que aquest mateix èxit editorial seria, molt probablement, la causa que publiqués només tres llibres personals.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació