dilluns, 10 d’octubre de 2016

La imatge de l'artista de Vicenç Furió, una exposició imprescindible

Rembrandt van Rijn. L'orfebre (1655). Aiguafort i punta seca

Proudhon va dir que la propietat privada és un robatori. Jo afegiria que ho és si no es comparteix amb els altres i de manera altruista. Per això admiro les persones que han aconseguit crear una col·lecció amb una idea determinada i la posen al servei dels altres promovent la seva exhibició pública. És el que avui els esnobs en diuen retorn social però que no és res més que tenir una clara visió del patrimoni com alguna cosa que ens transcendeixen, com les obres ja van transcendir als seus anterios propietaris. Tenir clar que no són més que efímers custodis del patrimoni.

Cristofano Coriolano a partir de Giorgio Vasari. Última pàgina de Les Vite dé più eccellenti architettori, pittori e scultori italiani de Giorgio Vasari (2a edició de 1568). Xilografia (Foto Dani Rovira)

Aquesta reflexió ve a tomb de la magnífica exposició La imatge de l’artista, gravats antics sobre el món de l'art que el col·leccionista de gravats Vicenç Furió presenta a la magnífica sala d’ElCasino de Manresa i que encara podeu veure fins a finals d’octubre. Només per veure aquesta exposició val la pena aprofitar per a visitar una ciutat com la de Manresa que malauradament massa vegades és una ciutat de pas i no de parada amb la de joies que té. Aquesta exposició és un bon incentiu per a fer-ne una bona visita.

Daniel Chodowiecki. Cabinet d'un peintre (1771). Aiguafort

Des de fa un temps aquest historiador de l’art ha aconseguit formar una col·lecció de gravats coherent, amb sentit i amb personalitat pròpia basada en el gravat antic. Aquesta col·lecció cohesionada la podem subdividir en dos sectors a vegades complementaris: la de les obres mestres del gravat antic i la temàtica que cerca les vinculacions de l’art i l’artista com a leitmotiv.

John Sartain. a partir de Georges H. Comegys. The artist's dream (1841). Gravat a la manera negra.

Una part dels gravats dels mestres antics la vam gaudir exposada el gener del 2015 a l’entrada de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona sota el títol de L’art delgravat antic. Aquesta exposició la podeu recuperar amb l’esplèndid llibre de Vicenç Furió, del mateix títol, que és una autèntica joia per a apreciar els gravats i el seu complex món i potser un dels més ben editats per les universitats.

Frederick James Havell. A Brown Study  (c. 1830). Gravat a la manera negra

L’altra part de la col·lecció que ara s’exposa, també d’altíssima qualitat, és la que intenta reflexionar sobre el paper de l’artista a través dels gravats antics. Ja fou exposada fa un temps a la Fontana d’Or de Girona amb el mateix nom de La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art el 2008 malgrat que enguany incorpora més gravats perquè és una col·lecció viva que es repensa i incorpora noves peces.

George Delaw. Les coleurs se recontrent en champ clos (1920 c.). Litografia en color

L’exposició actual manresana acull 75 gravats dels segles XVI-XX que es divideixen en cinc apartats diferenciats i complementaris per a copsar el món de l’art.  El primer àmbit és dedicat al món del treball artístic amb els seus tallers i formes de treballar i fins i tot escenes d’artistes treballant fent acadèmies. El segon àmbit ens parla del col·leccionisme i mercat amb gravats que ens representen als connaisseurs i marxants. Exposicions és el tercer apartat amb les primeres grans mostres de salons artístics, les exposicions com a protagonistes. El quart espai, molt suggeridor i alhora divertit fa sang amb els Conflictes i debats dintre del món de l’art, conflictiu com pocs amb les picabaralles entre artistes i les seves polèmiques a vegades tan actuals. L’exposició remata magistralment aquest recorregut amb els Ideals i fama on l’eternitat cercada pels artistes i les arts es mostren en tots els seus aspectes o misèries.

Honoré Daumier. Devant les tableux de Meissonier (1852). Litografia

L’exposició compta amb grans noms del gravat –Rembrandt, Van Ostade, Goya, Sadeler, Mellado, Daumier...- però aquest no és el seu mèrit principal, sinó el de tenir com hem comentat, un bon fil conductor que ens porta d’una banda a una altra de l’art i les seves ramificacions conceptuals. L’altre punt fort de l’exposició és que ens permet veure una gran quantitat de tècniques que difícilment es veuen juntes i que ens ajuda a veure que les opcions creatives dels artistes són moltes per a aconseguir el resultat que volen. A més la gran quantitat de formats, la inclusió de llibres dintre de la mostra com hauria de ser normal, tipus de paper... només mostren l’encert d’una tria escapant de l’acumulació d’obres més o menys belles.

Thomas Rowlandson. Royal Academy (1811). Aiguafort acolorit


A més d’una exquisida presentació de les obres l’exposició compta amb unes imprescindibles cartel·les que ens emmarca cadascuna de les obres. A més de les dades tècniques ens aporta una breu explicació que respon a la idea que va fer que Vicenç Furió la seleccionés per a la seva col·lecció i per a l’exposició. Aquest element arrodoneix una exposició que és un autèntic luxe per als sibarites del gravat i sobretot per als qui no en saben. Una gran introducció a un art que malauradament molts creuen que és per a minories.

No us perdeu una exposició de categoria internacional al costa de casa, a Manresa!

L'ús de la lupa posada per al públic és més que aconsellable 
per acabar de gaudir de la feina dels gravadors (Foto Dani Rovira)

dilluns, 5 d’octubre de 2015

24 mujeres desgraciadas, por qué? (1879) d'Albert Llanes i Apel·les Mestres, les causes de la prostitució en clau humorística



Cada dia estic més enamorat de les exposicions petites que celebren institucions culturals públiques que mostren els materials que conserven -siguin o no considerats cabdals-, o galeries d'art que intenten donar un sentit més enllà del crematístic al material que tenen a la venda i per això el contextualitzen i articulen un discurs social o cultural al seu voltant. Una d'aquestes exposicions és la que podeu veure a Ca l'Ardiaca i que ha organitzat l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona mateix, anomenada Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric. Val la pena passar-hi i poder admirar l'habilitat del gran dibuixant de finals del s. xix i principis del s. xx, no només a través de la impressió sinó també d'obres originals.


Per commemorar aquesta iniciativa avui presentem una petita raresa dels inicis professionals d'Apel·les Mestres. Es tracta d'una obra de curt tiratge de la qual es fan fer dues edicions i que va formar part d'una breu col·lecció a ran de la bona acollida d'un públic restringit però suficient que tingué l'obra. Foren obres de format molt petit (11 x 8 cm.) i poques pàgines, carregades d'aquell humor del s. xix que tant em té captivat, perquè si avui resulten políticament incorrectes, mostren la realitat social del seu moment, amb unes desigualtats que clamen el cel.

L'obra té dos vessants complementaris: el text i la imatge. De la primera part se'n va fer càrrec un dels personatges més populars de la segona meitat del s. xix i que avui ha caigut totalment en l'oblit, l'Albert Llanas. La Barcelona costumista d'aquesta època tenia una sèrie de personatges que li donaren caràcter, que es movien entre la broma i la seriositat en seva feina -ja que rient, rient, retrataven les contradiccions i les misèries de la societat- com foren Serafí Pitarra, Conrad Roure, Eusebi Planas, Inocenci López, Tomàs Padró... i un llarg etcètera que s'acabà amb l'arribada del modernisme i la nova generació de personatges populars que van arraconar els antecedents.


L'Albert Llanas fou un escriptor costumista i més aviat humorístic, però com a personatge popular estava a totes les salses i era protagonista de moltes anècdotes reals o atribuïdes. Per això la seva filla, na Josepa Llanas, va escriure l'any 1934 el llibre de Coses de l'Albert Llanas on les recull i intenta reivindicar-lo davant de l'oblit que començava a patir i per aclarir precisament quines anècdotes eren les que calia atribuir-li. Aquestes històries avui ens poden semblar molt llunyanes, però són el reflex d'aquella època, que ens cal conèixer per poder interpretar un segle tant complex com el del s. xix.

El nostre escriptor amb aquest llibret sarcàstic, irònic i humorístic inicià una sèrie -La Galeria picaresca- en els quals pretenia repassar la vida quotidiana del s. xix a base només de petites frases humorístiques amb el reforç del dibuix. Per tal de complementar aquesta sèrie el, en aquell moment, jove dibuixant Apel·les Mestres hi posà una il·lustració complementària però que reforçava totalment el text.


Estem parlant del 1879 i tècnicament és un moment interessant perquè per a aquest projecte no s'utilitzà la tècnica de la litografia -com era el usual- sinó l'aplicació dels primers fotogravats. En aquesta època s'inicià aquesta tècnica i n'Apel·les Mestres en fou un dels capdavanters, utilitzant-la en les caplletres i altres decoracions per a l'esplèndid i luxós àlbum de La dama de les camèlies (1879) que contrasten amb les cromolitografies d'Eusebi Planas. Aquesta tècnica permetia per primera vegada poder reproduir perfectament el traç espontani de la tinta xinesa del dibuix original i integrar-lo dintre de la pàgina tipogràfica utilitzant la mateixa tècnica d'impressió. Això permeté abaratir costos i cap als anys 90 acabà amb la litografia, que era una tècnica més complexa i que obligava a fer dues tirades sobre el mateix paper, una per al dibuix i una altra per al text.


El domini d'Apel·les Mestres en la mestria del dibuix des d'un bon moment queda demostrat en aquest llibret. Els retrats són un autèntic prodigi de retrat psicològic de les diverses dones que ens expliquen com és que han anat a parar a la prostitució. A partir de la frase d'Albert Llanas el nostre dibuixant intenta copsar a través de l'expressió aquestes vint-i-quatre raons per les quals la vida d'una dona podia canviar de manera sobtada d'una posició a una altra. Aquest virtuosisme en el retrat només podia ser assolit per un mestre del dibuix i la tria de l'Apel·les Mestres no va anar desencaminada.


La intenció d'aquests llibrets era la de fer una mirada humorística al món del s. xix, per la qual cosa ens aporta molta informació sociològica del moment. Com Albert Llanas mateix va dir en un d'aquests llibrets: aqueixa publicacioneta porta per objecte:
Distreurer als enrederits de salut ó de diners.
Fer somriurer á la gent seria, que no passa mal-de-caps.
Y hasta fer riurer als que, com á nosaltres, Deu ha distingit, concedintlos rialla expontánea.
Si logrém tot aixó, encara que la venta no 'ns produehixi lo que 'ns costa la tirada, nos donarém per satisfets; y ben satisfets.

Albert Llanas i Apel·les Mestres. Juicio oral por adulterio (1885)

El tiratge havia de ser bastant curt, ja que eren llibrets més de divertimento -a la manera de les historietes i la literatura frívola- que de literatura transcendental. Aquesta és potser la gràcia i la contundència dels llibrets que s'iniciaren amb aquestes 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? A més d'aquest llibret consta en propaganda que hi havia en premsa per a la "Galeria picaresca" una altra sèrie de llibres: 24 viudas reincidentes..., 24 mujeres divorciadas ¿Porqué?, 24 niñas casaderas i 24 donzellas cesantes ¿Porqué?


 24 viudas reincidentes... d'Albert Llanas i J. Comelerán. Barcelona, 1879

D'aquests llibrets només hem localitzat el de 24 viudas reincidentes... -de qui sembla que se'n va fer dues edicions- i els altres estan encara per localitzar.  La publicitat de tota aquesta "Galeria Picaresca" apareguda en la primera plana de l'11de gener del mateix 1879 a "La Imprenta" corroboraria la seva publicació. El que sí es publicà -del que hem trobaty dues edicions- dintre aquesta "Galeria picaresca", però ja el 1885, fou Un adulterio en juicio oral. El fet que 24 viudas reincidentes... fos il·lustrat per J. Comelerán podria indicar que no tota la sèrie fou il·lustrada per Apel·les Mestres com podria semblar i comentarem més endavant.


La idea inicial era publicar-los cada quinze dies i vendre'ls a 2 rals el llibret i si estava enquadernat en percalina com és aquest cas a 4 rals (1 pesseta). El preu, pel que era, era car si tenim en compte que el llibre de Cuentos Vivos del mateix Apel·les Mestres costava 3 pessetes, quan era -com ja vam veure fa temps- molt més llarg i complex. En un primer moment, i malgrat que fou editat per Inocenci López, si algú volia subscriure's ho havia de fer al despatx mateix d'Albert Llanas al carrer Escudellers 7 de Barcelona.

Las mujeres de mañana i Què será? d'Apel·les Mestres (1885)

Curiosament i seguint la mateixa línia, el 1885 Apel·les Mestres realitzà en solitari Las mujeres de mañana i Qué será? (1885) i posteriorment l'Albert Llanas publicà Dos dotsenas de capellans (1887) amb il·lustracions de C i B, de qui desconeixem aquest seudònim. Potser les relacions entre tots dos es trencaren abans d'imprimir la resta de llibrets que estaven programats i a partir d'aquell moment cadascú va fer la seva sèrie: Apel·les Mestres la "Biblioteca bebé" i l'Albert Llanas continuant la "Galeria Picaresca" amb nous il·lustradors.

 
Albert Llanas i C i B. Dos dotsenas de capellans (1887)

Tota aquesta sèrie de llibrets es publicaren sense cap introducció, excepte en un cas: Dos dotsenas de capellans. Aquí, com va dir en Quixot, con la Iglesia hemos topado, i l'Albert Llanas escrigué una "Advertencia" de tres pàgines en la qual, després de dir que hi ha hagut grans capellans (Collaso i Gil, Coll de Valldemia, Jaume Català, Josep Morgades, els jesuites Medina i Vinader, Mossèn Cinto i Urquinaona), diu que també n'hi ha es lo que deyam: que de capellans com de lo demés, n'hi ha de tots: de sans y dimonis. Fora d'aquesta excepció, en la qual va creure necessari donar explicacions, la resta de llibrets comenten en termes humorístics, irònics, sarcàstics i fins i tot en un to volgudament eròtic, els diversos aspectes de la vida del s. xix, sobretot del món femení.


Com hem comentat a partir d'una frase d'Albert Llanas, l'il·lustrador Apel·les Mestres dibuixa una cara l'expressió de la qual reforça el que diu el text. De fet ja ho diu l'escriptor a Dos dotsenas de capellans quan remarca que consti que nosaltres no caricaturisém; només fotografiém. És per això que a 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? quan el llegim ens impacta intensament, perquè repassa vint-i-quatre maneres de com en aquella època una dona podia caure en la prostitució. Amb aquest to humorístic i burlesc repassa fredament com les dones vivien en una societat en la que qualsevol error -per parlar amb termes de l'època- podia comportar la desgràcia i la marginació social. No deixa de ser significatiu que "dona desgraciada" fos sinònim de prostituta... com si les dones no poguessin patir altres desgràcies que aquesta i també queda clar que una vida dedicada a la prostitució era una vida infeliç, perquè era segur que es queia en la marginació social i es corria un gran risc de contraure tota mena de malalties, per exemple.


Repassant el que s'hi diu observem com les dones de classes humils -minyones, treballadores...- eren les que patien més abusos per part dels seus superiors laborals -caps, amos del negoci...- o com els enganys dels oportunistes, juntament amb la innocència i la manca de cultura i preparació de moltes dones, eren causes que podien conduir fàcilment a la prostitució. Poques vegades el motiu és una voluntat de diner fàcil i en canvi el forçament és el motiu més habitual, arribant a casos en què s'esmenta obertament la violació (... el Conde, que era muy bruto... ¡Vaya una gracia!...). Per això quan una ens interpel·la dient ¡Yo hubiera querido ver á Vds. en mi lugar!¡Las circunstancias! no està filosofant a la manera d'Ortega y Gasset, sinó que està explicant una realitat punyent que mirant-ho des d'avui ens corprèn per la cruesa i també per un tractament humorístic acrític. De fet, el llibret posa de relleu la hipocresia de la societat (els que abusen són homes, però qui pateixen les conseqüències són elles i les conseqüències són sempre les mateixes: el camí cap a la prostitució) però no es remarca la maldat, la manipulació, d'abús de poder o de confiança... ja que això devia ser considerat un comportament normal de l'univers masculí.

Per això el llibret és humorístic però no crític i en el fons dóna carta de normalitat a un cúmul de circumstàncies que amb els ulls d'avui no es poden entendre de cap manera com a normals. En un context així, calia que les noies fossin molt precabudes i no es refiessin dels homes, ja que el perill de qualsevol relliscada -encara que fos tan contrària a la seva voluntat com una violació-  deixava la dona en la més total indefensió i l'abocava a la prostitució. Potser així s'entén un record familiar de principi de s. XX, ja que la meva rebesàvia deia a la seva neta (i àvia meva) quan era una nena, molt severament: "no et refiïs de cap home que tingui nas a la cara"...

dimarts, 15 de setembre de 2015

Catalunya. La Història (2015) de Somatemps, una història alternativa?

 A la Maria, en Jaume, l'Eduard, l'Iñaki, l'Amadeu, la Sonia, l’Eulàlia, en Lluís, en Jordi, en Sergi, la Carme... i tots els amics unionistes que es mereixien una Història millor.

A Piscolabis Librorum ja hem parlat altres vegades d'historietes i d'obres contemporànies per la qual cosa avui en parlarem d'una de total actualitat. I també hem parlat, i força, de llibres de temàtica conservadora o directament feixista. Ja sabeu els lectors d'aquest blog que ens interessen tots els temes per diversos que siguin i totes les opinions -encara que no hi estiguem d'acord- perquè ens agrada el debat intel·lectual i sobretot conèixer el passat.

Avui us oferim una primícia que s'ha presentat com a "històrica" perquè, segons els autors, és la primera vegada que es publica una historieta de la Història de Catalunya autèntica, sense manipulacions. Afirmen que una mentida repetida moltes vegades acaba percebuda com una realitat i que això és el que passa amb la Història de Catalunya. Segueixen doncs el rum-rum que hi ha entre els seus afins quan afirmen que el que ens arriba és una història falsificada i manipulada per una sèrie d'historiadors a sou, que persegueixen les finalitats polítiques del nacionalisme. L'unionisme ha estat persistent en aquesta denúncia -tot i que es relativament recent- i en certa mesura ha calat dintre dels seus àmbits. Per això els autors d'aquest àlbum, el descriuen com un còmic que exposa en forma d’il·lustracions la verdadera Història de Catalunya i no la que ens expliquen els nacionalistes.


 
Unes vinyetes d'allò més exaltadores dels valors de l'Antic Règim contra el pèrfid liberalisme

El blog Dolça Catalunya -una referència de l'unionisme més combatiu- va fer propaganda de la presentació d'aquest còmic i vaig decidir assistir-hi. Sempre he pensat que hom podia fer matisos al que els historiadors més o menys més reconeguts dintre del camp de la investigació diuen. En principi cada historiador s'especialitza en una època i en uns temes concrets i a base de treballar en arxius aconsegueix retocar i matisar el que els anteriors historiadors han pogut dir sobre la l'època objecte d'estudi.

De fet, quan hom fa una visió general de la Història d'un espai concret ha de generalitzar i treballar amb les investigacions especialitzades que han fet els que han trepitjat els arxius, per la qual cosa ha de seleccionar quines són les informacions més destacables i representatives de cada època, el que suposa per se la primera manipulació que no falsificació. Quan hom intenta fer un visió encara més condensada per explicar la història a nens -llibre de text o historietes- la reducció ja és total i l'historiador que ho intenti es veurà abocat a recórrer a tòpics o exemples que redueixen molt la complexitat dels fenòmens històrics que es volen destacar.

Per això quan hom acusa de manipuladors els qui intenten fer compendis de la Història i ho diuen de manera pejorativa, el que haurien de fer és replantejar-se els adjectius i en tot cas anomenar-los falsejadors si és que introdueixen elements no verídics dintre de la síntesi. Un historiador normal el que fa és intentar -amb el material que té disponible- seleccionar allò que creu que és representatiu de la Història i sobretot allò que ens pugui explicar la societat actual o si més no allò que ens pugui apropar al model que tenim a l'actualitat. Per això avui en dia s'intenta ressaltar el paper de la dona en la Història o es parla de la Història de les mentalitats, de la Societat.... més que personificar la Història hagiogràfica de figures transcendentals, ja que avui dia entenem millor que una societat és filla d'una anterior, i ens centrem més en la societat i no tant en fets clau duts a terme per personatges cabdals.

 
Agustina Saragossa, la catalana que lluità contra els francesos i que acusa les Corts de Cadis gairebé de traïdoria

Quan vaig assistir a la presentació d'aquest còmic tot això ho tenia clar i pensava que seria una versió que faria èmfasi en unes qüestions determinades -les que permetessin traspuar la ideologia subjacent- i que utilitzaria uns tòpics determinats en compte d'altres. Els dibuixos de Juan Alonso, il·lustrador nascut a València i que fa molts anys que és a Catalunya i que havia treballat per a l'Editorial Bruguera entre altres feines, són els adequats per a aquest tipus d'historietes, malgrat que en aquest cas hi predomina en excés el negre i la foscor i un excés de banderes espanyoles. Aquest realisme característic de les historietes històriques no m'apassiona però el crec més adequat que altres fórmules més aninotades tipus Dragui malgrat que altres fórmules també podrien ser adequades.

La sorpresa, però, no són les il·lustracions sinó el contingut que il·lustren i el que s'hi diu. Veient el currículum dels autors hom pot intuir en quina mena de coses es voldrà posar èmfasi. Javier Barraycoa -independentment que sigui uns dels líders de Societat Civil Catalana i Somatemps- és una persona vinculada al carlisme més ranci i Manuel Acosta és professor d'Història de l'escola Viaró de Sant Cugat del Vallés, vinculada a l'Opus Dei. Com veurem aquestes trajectòries són claus per veure des de quin punt de vista s'explica aquesta historieta. Ha estat editada per l'organització Somatemps http://somatemps.me/ que agrupa els historiadors que critiquen sistemàticament allò que anomenen les derives catalanistes i organitza els seus Congressos de catalanitat hispànica.


Amb aquest currículum no ens hauria sorprès que el llibre expliqués la història des d'una òptica conservadora, però sí que ens ha deixat astorats que faci exaltació de l'Antic Règim i l'absolutisme del s. XVIII! i que critiqui radicalment el liberalisme i en negui cap aportació situant-se directament en una mentalitat no preconstitucional del 1978 sinó del 1812!

 
 El martiri de Santa Eulàlia, una santa que mai existí

Així, doncs, la historieta comença poc abans de la cristianització de la Hispània romana de la qual fa ampli esment així com dels màrtirs de la Tarraconense, entre els quals fa destacar santa Eulàlia, de qui actualment tots els estudiosos de les devocions populars tenen clar que és una invenció posterior i que recull la tradició de santa Eulàlia de Mèrida per fer-ne un culte local i proper. Sobta doncs enormement que s'esmenti en una historieta que s'autoproclama explícitament com a real. Una pàgina d'aquest episodi es recreen morbosament i sensual en el martiri d'aquesta màrtir inexistent, creant unes escenes que van contra el to general de religiositat casta de l'obra.

En certa manera el còmic intenta explicar la Catalunya cristiana com a motor de la seva història i tradició, un element -la tradició- en què aprofundirem més endavant. Per això el tema de l'arribada dels visigots -i la seva cristianització-, la invasió musulmana i els primers comtes és un capítol compacte que hom ha de llegir entre línies i que titula com a "Reconquesta", terme que la historiografia catalana i hispànica modernes no utilitza mai per considerar-lo arcaic, ja que alguns territoris hispànics han estat més temps musulmans que cristians i llavors el terme de reconquesta genera un cert contrasentit. En el context actual serviria una mica abonar la tesi d'Alqaeda, que pretén reconquerir l'Al-Andalus del qual els musulmans van ser foragitats fa uns segles pels cristians.

Tota l'edat mitjana, amb el capítol anterior és un aiguabarreig d'idees, de fets, d'elements descontextualitzats que si no saps de què van crea la sensació de garbuix de fets encadenats sense que quedin clars. Conceptes claus com el d'unió dinàstica però no territorial -per respecta a les lleis dels diversos territoris- o terminologia concreta treta de context i de forma anacrònica no són explicats con deurien portant directament cap a l'engany i cap a la tesi de que el cristianisme és l'element clau que ens portarà a la Unitat d'Espanya.

 La tòpica èpica dels Reis Catòlics d'on s'han suprimit els episodis més impresentables

Als Reis Catòlics es dedica tot un capítol farcit dels tòpics que es posaven de relleu en la historiografia franquista. És una lluita per una unidad de destino en lo universal on l'aspecte religiós és molt important. Per això es destaca la conquesta d'Amèrica i de Granada i curiosament obvia l'expulsió dels jueus o la creació de la Inquisició. És un aspecte interessant ja que en el llibre hi ha un cert menyspreu vers els musulmans i en canvi es no vers el jueu. No és que el llibre sigui sionista -no ho és en cap moment- però si que les minories -i en alguna època majories- ètniques són tractades de manera diferenciada... La frase en boca de Ferran el Catòlic dient-li a Isabel que La Divina Providència ens guia! no és una anècdota.

 
La "invenció" de l'11 de setembre al descobert!

Els episodis de la Guerra dels Segadors -amb un Pau Claris moribund arrepentint-se dels seus pecats polítics- i de la Guerra de Successió són un seguit de tòpics contra tòpics. El tercer centenari dels fets de 1714, malgrat la faramalla sobrera, va servir per posar sobre la taula els fets històrics a partir de l'anàlisi fil per randa dels arxius locals i estrangers. Això va permetre conèixer -a vegades fins al mínim detall- què va passar més o menys a cada hora durant una època molt determinada. En certa manera dintre del món dels historiadors es diu que van agafar els historiadors amb la feina feta i per això la munió de llibres que van sortir sobre el tema amb aportacions concretes i innovadores. Per això quan la historieta parla de manipulació de la Història en època romàntica... fa riure perquè es nota que no ha estat actualitzat el discurs. Una de les coses que ha quedat clara en la historiografia actual és que en els fets d'aquesta època la lluita no fou per un concepte territorial -Catalunya o Espanya- sinó per unes Llibertats i una manera d'entendre i gestionar un estat que es perdien. És inadmissible que en un tótum revolútum se li faci dir a Rossend Nobas -l'escultor del monument a Rafel de Casanova- que malgrat el Decret de Nova Planta que va abolir institucions polítiques i legislatives es van mantenir d'altres com el Consolat de Mar, el Dret Civil català... Aquests punts suspensius resulten totalment sobrers ja que no es va mantenir cap altra institució que aquestes dues.

 Què bona era la societat estamental de l'Antic Règim i què feliços eren els pagesos abans de la Revolució Francesa

La cosa s'anima en arribar al s. XIX, amb la Guerra del Francès, anomenada de la Independència com a Espanya. Doncs bé en la narració d'aquest episodi es fa una exaltació dels valors de l'Antic Règim que faria tremolar qualsevol unionista constitucionalista actual. Veure pagesos contents de pagar als aristòcrates (perquè fan la guerra i ens defensen) i a l'Església perquè renuncia als béns materials per pregar per la nostra salvació eterna sembla un acudit de mal gust. És clar que hi havia pagesos que no es plantejaven una situació diferent de la que patien, però això també passà quan hom abolí l'esclavatge als EUA i cap historiador exaltaria aquesta situació de Síndrome d'Estocolm de les víctimes... La protagonista en aquest passatge és Agustina Saragossa -Agustina de Aragón- que era catalana i això ho remarquen com si fos un gran descobriment, quan tothom una mica versat en el període ja ho sap sobradament. Em recorda una mica en Bilbeny reivindicant la catalanitat de Cristòfol Colom, com si això fos molt transcendent... El que és curiós és la visió que ofereix de les Corts de Cadis i el liberalisme que s'hi proposa. Després d'acusar els parlamentaris de dropos i poc compromesos posa en boca d'Agustina: No lluitem pel liberalisme, sinó per Déu, per Espanya i pel Rei. Òbviament en la darrera vinyeta de l'episodi se la representa essent felicitada pel rei Ferran VII.

 
Terrorisme i Prim

L'episodi dedicat a Prim és una exaltació de l'espanyolitat dels catalans i el nefast que resulten les idees anarquistes i les liberals, d'arrels maçones. Curiosament es deixa entreveure que Prim fou assassinat per un atemptat anarquista quan en realitat les darreres investigacions apunten directament a Serrano i el seu cercle. La cosa, però, s'anima quan parlen de les guerres carlines, que anomenen guerres per la defensa de la Tradició. Aquí la defensa de l'absolutisme i tot el que comporta és realment al·lucinant en ple s. XXI! El text del narrador ens diu que no existeix liberalisme moderat. El dogma del liberalisme és el relativisme. Per això no accepta la Llei Natural, ni els Deu Manaments, ni els costums, ni les institucions tradicionals... En definitiva, no accepta la Tradició, l'Ésser d'Espanya. Tot aquest episodi està destinat directament a justificar les tesis carlines i a menysprear -per maçòniques i liberals- la resta, deixant ben clara la ideologia de com a mínim un dels dos autors, el carlí Javier Barraycoa.

El darrer capítol es dedica a tornar sobre el tema de la espanyolitat de la Renaixença, en la línia de Manuel de Montoliu a l'article de Breves notas sobre el espíritu español de la literatura catalana a l'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco (1939). És una mena de sant tornem-hi al mateix punt de sempre: l'acusació vers la burgesia de ser la inventora del catalanisme, obviant tot el moviment catalanista obrer, a la manera de certa esquerra progressista unionista actual. És remarquen figures com Sant Antoni Maria Claret, mossèn Cinto o el bisbe Torras i Bages que diu que el Sr. Almirall, com és liberal, nega l'essència de Catalunya i d'Espanya. En aquesta obra que acabo d’escriure titulada La Tradició catalana recordo que hem de defensar el regionalisme tradicional, estimant Catalunya i Espanya.

 
Els catalanistes i aquesta mania de posar urnes que divideixen la societat

Curiosament, o no, la historieta s'acaba a la fi del s. XIX dient que la major part del Poble català rebutjava les interessades especulacions polítiques dels burgesos catalanistes i manifestava la seva espanyolitat en moments crucials com va succeir en la Guerra de Cuba. La darrera vinyeta, amb una urna plena de vots diu que a les eleccions del 1901 els burgesos i industrials barcelonins de la Unió Catalanista, de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català es van presentar junts i van obtenir regidors per a l'Ajuntament de Barcelona i quatre diputats per a les Corts. I hi afegeix com a colofó apocalíptic i amenaçador: el catalanisme iniciava la seva marxa política al segle XX.

El fet de tancar el llibre a inicis del s. XX vol dir que els autors són conscients que en parlar dels segles anteriors, si hom no ho analitza en profunditat el discurs de fons pot passar desapercebut, però que si expliquessin el segle XX sota la mateixa òptica, com que qui més qui menys en té memòria familiar, se'ls veuria massa el llautó. No vull ni imaginar la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la Transició... explicada per aquests mateixos autors. Suposo que s'adonen que la tolerància que el moviment unionista té amb l'organització Somatemps s'acabaria sobtadament, perquè seria tan escandalós que ningú no els podria donar suport sense mostrar-se públicament com a un retrògrad intransigent i anacrònic.

Des de Piscolabis sempre he dit que la historiografia catalana té un problema greu amb en Bilbeny i el seu Institut Nova Història que la desprestigia i que caldria que els partits catalanistes i institucions públiques se n'allunyessin per ser una visió historiogràfica fantasiosa i amb manies persecutòries. Per això crec que el bloc unionista hauria de rebutjar públicament un còmic que de tant reaccionari és anacrònic i mentider. No es pot acusar sistemàticament als altres del falsejar la Història i presentar una historieta on s'amaguen dades claus i es fa una interpretació mística de l'evolució i s'exalten valors previs a la Constitució de Cadis. Les forces anomenades constitucionals -del 1978- haurien de demostrar que les acusacions de l'exsoci fundador de SCC Sr. Pucnik que les bases ideològiques de l'unionisme les posa la ultradreta preconstitucional no són certes. Crec sincerament que l'unionisme -des de la distància ideològica que hi pugui tenir- es mereixia una historieta més sensible a la realitat actual que s'iniciés en l'inici de Catalunya com a entitat política independent i acabés en els nostres dies.

dimecres, 2 de setembre de 2015

Japan (1949) de Horace Bristol, l'Arcadia japonesa de postguerra



Avui fa 70 anys que el Japó va signar la rendició incondicional a bord del cuirassat nord-americà USS Missouri que acabà amb la Segona Guerra Mundial deixant al seu darrera el pitjor -en tots els sentits- malson bèl·lic de la Història de la Humanitat. Aquesta rendició reconeixia el dret d'Hiro Hito a continuar sent emperador -únic cas de tots els líders del bàndol perdedor- a condició que es fes una constitució pacífica i una democratització dintre del bloc capitalista del Japó.

Primera edició (1949) i segona edició (1952) de Japan

Això també va suposar un esforç per part del guanyador perquè havia d'adaptar un discurs previ bel·licista a una nova situació. Els EUA van considerar que Hiro Hito havia de continuar com a emperador perquè van valorar la possible situació de caos que es podria crear al Japó si això no es feia. Això vol dir que van haver de fer la vista grossa amb els crims contra la Humanitat realitzats pels japonesos en tot el Pacífic -no hi va haver un Nuremberg com a Alemanya- i alhora van haver de canviar tota l'estratègia de maquinària propagandística contra el Japó.

Curtmetratges de propaganda política de Popeye i Bugs Bunnies

Després de Pearl Harbor (1941) els EUA activaren la maquinària de propaganda política per tal d'entrar a la Segona Guerra Mundial sense debutes i van presentar els japonesos com uns autèntics salvatges, sense matisos. És per això que des de la premsa fins als curtmetratges que passaven al cinema tot anava encarat a presentar al públic un odi "merescut" contra els que s'havien atrevit a atacar als EUA. No és d'estranyar que el servei de propaganda de Hollywood "contractés" Popeye o Bugs Bunnies per a tal finalitat. Hem de pensar que obres cinematogràfiques de fama com El Gran Dictador o Casablanca són propaganda bèl·lica per tal de mantenir l'esperit alt contra els enemics.

 

Una vegada van convèncer a tothom que els japonesos eren perversos per naturalesa i acabada la guerra van veure que potser els necessitarien enfront del bloc comunista a l'inici de la Guerra Freda. És per això que van caldre mil i una estratègies per a transformar la imatge que prèviament havien anat bastint.

Enquadernació i llibrets de la segona edició amb el símbol de la U.S. Fleet Activities de Yokosuka

És per a aquesta contrapropaganda que es va utilitzar el present llibre que avui comentarem i que tingué tres edicions entre el 1949 i 1953. La segona edició del 1952 fou la que publicà la U.S. Fleet Activities de Yokosuka, Per això a l'estoig d'aquesta edició està presidit pel seu símbol amb l'àncora mentre que el llom hi té la inscripció de Japan (en anglès i japonès) com a típica cartel·la vertical japonesa. Aquesta enquadernació de seda blava s'ha fet seguint el mètode dels estotjos japonesos amb tancament d'ivori que guarda catorze llibrets que composen el conjunt del llibre endreçats per temes. Així com estèticament tant l'estoig com el paper triat per a les guardes interiors i les cobertes dels llibrets ens remeten directament a l'estètica japonesa l'enquadernació dels llibrets no està feta a la japonesa sinó amb un parell de grapes a l'occidental.


Els catorze llibrets escrits en anglès tenen en vertical també a la manera de cartel·la la temàtica de cadascun d'ells: Lacquer, Rice, Tokyo, Honeymoon, Pottery, Pearls, Hatsushima, Architecture, Children, Tokaido, Geisha, Crafts, Religion i Silk. Tots ells parlen de la vida tradicional del Japó, com un paradís que no té res a veure amb els esdeveniments bèl·lics previs. El format dels llibrets -16 pàgines menys el de la seda que en té 32- és gairebé quadrat (22 x 19 cm.) i tots tenen un petit text introductori -tres o quatre pàgines - que acompanya les fotografies d'Horace Bristol. La primera edició del 1949 sembla que fou una autoedició amb l'estoig negre i la cartel·la de Japan en vertical a la tapa central. La segona del 1952, la que comentem, és la que porta la inscripció de U.S. Fleet Activities -més la traducció japonesa- mentre que la tercera fou del 1953 amb una espècie de mandala circular.


L'autor de les fotografies, Horace Bristol, s'inicià molt d'hora en la fotografia al costat d'Ansel Adams entre d'altres i els anys 30 va projectar amb en John Steinbeck un reportatge fotogràfic i literari que finalment es va convertir amb la novel·la Els raïms de la ira, però que provocà que no es fes el fotollibre, quedant les fotografies guardades i en algun article de l'època. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial fou contractat com a fotògraf militar i visqué les invasions del Nord d'Àfrica i sobretot del Pacífic. El 1945 es quedà amb al seva dona al Japó on va començar a fer fotografies costumistes dels japonesos que són la base d'aquests llibrets. Una vegada editada aquesta obra la U.S. Fleet Activities -la gran base nord-americana establerta a la Badia de Tòquio des del 1945- devia interessar-se per a fer-ne aquesta segona edició que dona una visió idíl·lica i benèvola dels japonesos i la seva cultura.


 

Aquesta visió arcàdica del Japó és la que devia interessar als EUA de transmetre dels ara nous aliats contra el comunisme. L'edició d'aquesta segona edició devia estar adreçada als militars de la seva base d'ocupació per tal de transformar tot el subconscient bèl·lic contra els japonesos amb una nova visió idíl·lica. Per això les fotografies d'Horace Bristol foren perfectes perquè retrataven la vida tradicional nipona creant una empatia interessant vers la població japonesa. Dintre aquesta visió destaquen els tòpics d'Orient com la seda, les laques, l'arròs, la ceràmica, les perles, l'arquitectura i diverses artesanies incloent-hi els ukiyo-e. S'escapen una mica d'aquests tòpics el que es dedica al Tokaido, una de les rutes més populars del Japó amb el Fuji inclòs, i els dedicats als nens, a la religió i a Tòquio.

 

El més sorprenent són els dos llibrets que dediquen a l'altre tòpic del Japó, les Geishes, i després una idíl·lica lluna de mel d'una parella i les pescadores d'Hatsushima. De manera subtil es representa aquest món de la sensualitat que ja fou explotat pels europeus durant el s. XIX i principis del s. XX de proporcionar postals de dones exòtiques nues o amb contingut eròtic per tal d'apropar els homes a la colonització. Aquí aquest fenomen es torna a repetir amb suggerents imatges d'imatges femenines amb doble lectura, incloses les del barri de prostitució que apareix en el llibret de Tòquio. Aquestes imatges tenen peu de fotografia prou eloqüent:
- one aspect of Tokyio's night life, off-limits to Occupationnaires, is the Tamanoi district, where kimono clad girls wait discreetly behind half-curtained doors for customers;
- an "angel of the night", more familiarly called "pom pom" girl, stands beside a convenient rickshaw waiting for some Friendly i
- the yen melts away fast at such synthetic night-spots as this cabaret


El llibret dedicat a Hatsushima, una illa prop de la Badia de Tòquio, explica la seva vida n un règim comunitari bastant peculiar. Les dones són les que es dediquen a anar a buscar les algues -que formen el seu modus vivendi- bussejant seminues. Les fotografies d'aquesta tasca centren gairebé tot el llibret presentant un món de sensualitat laboral en els que les dones porten la iniciativa i la feina. És curiós com fora de les fotografies d'Horace Bristol a internet no es troba gairebé res sobre aquesta activitat que devia extingir-se amb el pas dels anys i la modernització del Japó, com la resta de les activitats fotografiades. Només un article ens parla de les sirenes japoneses a través de les fotografies de Yoshiyuki, una mica posteriors a la d'Horace Bristol.


Horace Bristol intentà captà un món que desapareixia després de la guerra i el volgué retenir a l'òptica de la seva màquina. Malauradament la seva esposa se suïcidà un any després de la publicació d'aquest llibre i desesperat destruí totes les fotografies que tenia del Japó i la d'una segona part que sembla que tenia preparada desaparegué per sempre. La història d'aquest llibre que un fotògraf tirà endavant i que els serveis de propaganda americans reutilitzen em fascinà des del primer moment que els vaig veure referenciat al blog de fotografia 5B4 que és un dels inspiradors d'aquest Piscolabis Librorum.

dijous, 11 de juny de 2015

El primer llibre en català del franquisme: Mes de Maria eucarístic (1939) de Mn. Lluís G. Otzet


A les germanes Lorés Otzet

Haig de reconèixer que em treuen de polleguera les permanents acusacions que el castellà està tractat ara igual que el català ho va ser durant el franquisme. Només una persona sense cap mena de noció de la història o algú amb mala llet i mala fe pot dir una bajanada d'aquesta alçada. Ara s'està celebrant la Setmana del LlibreProhibit al Born amb una exposició i diversos actes des d'un concert a xerrades i ponències i és una molt bona ocasió per reflexionar sobre el tema. Potser si els que afirmen que el castellà està marginat a Catalunya se saltessin els prejudicis i assistissin als actes organitzats, potser seria un pas endavant per prendre consciència de les afirmacions insidioses, però és clar sempre els queda el recurs de dir que el Born manipula...


Val a dir que aquí al Piscolabis el tema de la censura i les prohibicions en el món del llibre l'hem tractat sovint i des de diverses èpoques, visions i casos. Si hem de treure una conclusió és que no hi ha uniformitat sinó sovint molta arbitrarietat, malgrat que els efectes siguin sempre més o menys els mateixos... Així doncs, hem parlat dels llibres publicats abans de l'ensulsiada franquista, la impressió de llibres clandestins amb peus d'impremta falsos i a l'exilillibres catalans de franquistes, llibres de clandestinitat cultural  o directament de publicacions populars.

Avui, però, us portem el primer llibre publicat en català després de l'entrada de les tropes franquista a l'inici del 1939! Perquè en fos possible la publicació es van donar diverses condicions -inclòs l'engany- per saltar-se la censura: era un llibre religiós, no es declarà com a llibre sinó com a recordatori de Primera Comunió, per la qual cosa no passà censura oficial i a més estava escrit correctament però amb alguns -pocs- elements prefabrians. Així doncs, el llibre passà la censura eclesiàstica corresponent el 12 de maig del 1939 autoritzada pel bisbe de Barcelona i el Censor Dr. Gabriel Solà Brunet que en donà el nihil obstat però no passà la militar.


Com que no hi hagué cap decret concret que prohibís específicament qualsevol publicació en català, però com que de facto no se n'autoritzaven, hi havia un buit legal curiós per dir-ho d'alguna manera. A la part final del segon article del Ministerio del Interior del 29 d'abril de 1938 a Burgos sobre censura -deia que el organismo encargado de la censura podrá denegar la autorización de impresos, no sólo por razones de índole doctrinal, sino también cuando se trate de obras que, sin estimarse necesarias ni insustituibles, puedan contribuir en las actuales circunstancias de la industria del papel a entorpecer la publicación de otros impresos que respondan a atenciones preferentes. És a dir, si es publicava en català hom podia considerar que no era necessari i que es gastava paper...


En aquestes condicions els primers llibres autoritzats no arribaren fins l'any 1946 i havien de ser de bibliòfil i escrits amb un català prefabrià i de clàssics de la literatura catalana com el Tristeta d'Emili Vilanova il·lustrat per en Jaume Pla. No hi ha dubte que per cert sector de l'espanyolisme és molt important la fragmentació de la llengua catalana. Recordem que Pompeu Fabra fou definit en un article en el diari Solidaridad Nacional del 22 de setembre del 1939 com a gran vividor del catalanismo. Era un gran francófilo y, más todavía, un gran anglófilo. O sea un antirromano. Y por lo tanto, un antiespañol.

BENAVENT, PERE. La rialla als llavis. Versos de... Barcelona, Impremta Clarasó, 1938 (1939)
Llibre de poesia clandestí

Per aquestes dificultats inicials, els primers llibres publicats en català -llevat de casos concrets com el de Miquel Rius que ja hem vist- foren rarament tolerats -i només per raó de contactes personals dels autors o editors dels llibres amb les noves autoritats- o sempre foren clandestins. Però que ningú es pensi que eren impresos d'oposició política -totalment desmembrada, a la presó o l'exili- sinó modestos llibres religiosos o poesies més aviat carrinclones. Aquests llibres religiosos en català desobeïen les indicacions de les jerarquies que se sumaren a l’aniquilació del català: accediendo gustosamente a las indicaciones que nos han sido hechas por las dignísimas Autoriadades de esta provincia, rogamos a los Reverendos Rectores de Iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego será debidamente atendido, que en los actos de culto público que se celebren en sus respectivos templos, no se use otra lengua vernácula que la lengua española (Circular del Bisbat de Barcelona del 15 de març del 1939).

Camí del cel. Barcelona, Foment de la Pietat, 1936 (1940) 
Devocionari clandestí amb peu d'impremta fals

A causa de circulars com aquestes els petits devocionaris en català s'hagueren de publicar sense el coneixement d'algunes autoritats religioses -d'altres eren una mica més flexibles- malgrat fer-hi constar el típic Amb llicència eclesiàstica i peus d'impremta falsos i dates anteriors al 1936, com és el cas d'El camí del Cel. Per això el llibre d'avui és important perquè burlà tots els entrebancs dels primers moments. aprofitant el caos d'ordres concretes de les més diverses tipologies i de modus operandi no especificats. Sabem que Jaume Aymà demanà el permís de la censura de Barcelona per fer un recordatori de la primera comunió i que aquest permís demanat a l'inici del franquisme fou concedit només per a aquesta finalitat. Per això s'especificava molt que d'aquest llibre-record s'han fet un tiratge de 25 exemplars en paper Castell Guarro, numerats de l'1 al 25, i 100 exemplars en paper corrent. El concepte de "llibre-record" ens indica aquesta ambigüitat en la que es demanava el permís de publicació. En alguns exemplars -no és aquest el cas- hi figura la marca d'un segell de goma que hi diu: Edición particular. Prohibida la venta de este ejemplar bajo ningún concepto.


L'autor del "recordatori de primera comunió", Mn. Lluís G. Otzet, era osonenc i mossèn de la parròquia de la Pietat vigatana i escrigué aquest llibre amagat a casa d'uns amics durant la Guerra. Curiosament va morir a causa dels bombardejos feixistes sobre Vic. Uns diuen que morí al carrer mentre anava a dur la comunió a un malalt en ple bombardeig -fet que li dóna una dimensió èpica a la seva mort- però d'altres creuen que la mort devia ser més prosaica en enxampar-lo a la casa on es refugiava, perquè no creiem gaire versemblant que un mossèn conegut a Vic se la jugués sortint a cara descoberta pels carrers per portar la comunió. Sigui com sigui, en el llibre no s'especifica les circumstàncies de la mort i només figura una mínima referència al fet que fou escrit a Vic, en la casa on em donaren aixopluc cristià durant els dies de la cruent persecució religiosa. Escrit en present quan en realitat quan es publicà l'autor ja era mort.


L'obra fou publicada per Antoni Otzet i Casanovas, germà de Mn. Lluís G. Otzet, i Aniceta Casacuberta i Andreu per a celebrar -com ja hem dit- la comunió del seu fill gran, Joan Otzet Casacuberta. En ser una família industrial i amb possibilitats econòmiques, malgrat la situació de postguerra, es confeccionà a la impremta de la Vda. de Ramon Tubella sota el control de l'editorial Alcides, S.A. que estava formada pels Aymà (pare i fill), pel Dr. Girona Cuyàs i pels senyors Peronella i Tomàs Duarte, tots ells havien treballat a la forçosament desapareguda Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.


El llibre que Mn. Lluís G. Otzet va escriure pensant en aquest nebot era una barreja de reflexions teològiques sobre el mes de Maria i elements i reflexions eucarístiques. Després d'una dedicatòria al nebot que feia la Primer Comunió, Joan Otzet Casacuberta, hi ha una breu introducció -Al devot cristià- i una Preparació per a la meditació. A partir d'aquí hi ha trenta-un escrits -un per cada dia del mes de Maria- que reflexionen sobre les virtuts marials i les virtuts eucarístiques. Per tal de diferenciar els diversos dies hi ha una petita il·lustració de Josep Lisbona per a cada dia del mes de Maria, i algunes són al·lusives al tema que es tracta. A més Josep Lisbona fou l'encarregat de fer l'estampa de la Immaculada que presideix tot el llibre. Aquestes il·lustracions són les típiques que s'utilitzen per a decorar molts devocionaris dels anys 30 fins als 50.

Aquest devocionari marià i eucarístic publicat de manera irregular per l'època, fou el primer llibre en català autoritzat i el colofó -on es diu que s'imprimí un 23 de juny de 1939- acaba amb el preceptiu Any de la Victòria franquista, tota una expressió no exempta de certa ironia...


El fet que sigui un llibre religiós amb una estètica tan conservadora com hem vist i amb un tiratge tant curt, fa perillar els exemplars que puguin quedar avui dia, perquè hom pot considerar que no cal conservar-lo i passar per alt el petit grau de resistència que tenia un cert catalanisme vinculat a La Lliga, en plena desfeta de la República.

El que és curiós, o no, és que el subterfugi d'utilitzar com a recordatori de Primera Comunió una publicació pietosa en català, no va ser vàlid per a Antoni Marfà Serra a qui, amb menys sort o influències, la Comandància Militar de Mataró el 7 de juliol de 1939 li imposà per un senzill díptic eucarístic una multa por permitirse confeccionar unos recordatorios de primera comunión en dialecto catalán.  


BIBLIOGRAFIA

AINAUD DE LASARTE, JOSEP M. El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l'ABC. Barcelona, Edicions La Campana, 1995

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (1939-1975). Història de l'edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d'editors de Catalunya, 2006

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació