diumenge, 19 de febrer de 2017

Juego de cartas (1964) de Max Aub i Jusep Torres Campalans, els dibuixants heterodoxes (2/8)


A Marco Fabrizio Ramírez i tots els mexicans que van acollir els nostres avantpassats exiliats

La meva introducció al món del valencià Max Aub (1903-1972) es va fer a través del magnífic llibre Crímenes ejemplares publicat per l’Editorial Media Vaca de València, segell de garantia literària i plàstica. A més tinc la sort de tenir com a company de feina a en Pascual Gálvez, expert en literatura de l’exili castellà, circumstància que compensa el dia a dia laboral i el fa més portable. Durant els anys que compartim feina hem tingut temps de parlar de coses divines i humanes i entre elles també de certs literats exiliats com el seu estimat Quiroga Plá, Jacinto Guereña o Max Aub. Aquest exili els va donar unes característiques especials i alhora van donar també les seves maneres de fer a les terres d’acollida.


Max Aub és un d’aquests literats amb una intuïció molt afinada en tot el que toca. És per això que una de les seves propostes més avantguardistes fou la de Juego de cartas. Fou publicat a Mèxic pel seu editor gallec i inventor del futbolí, Alejandro Finisterre, i imprès a Graficas Menhir S,A. de Mèxic D.F.. Malgrat que no hi consti l’any sabem que es va publicar el gener de 1964 pel contracte que signà per a l’edició el gener d’aquest any i perquè les primeres crítiques literàries sortiren el novembre.


Les característiques d’aquesta obra epistolar és que no té un ordre de lectura preconcebut sinó que el lector pot barrejar els fulls –en forma de naip- i seguir l’ordre que vulgui. L’obra està pensada com a una lectura col·lectiva i aleatòria en repartir-se com a cartes, ja que juga amb la polisèmia de la paraula –naip i epístola- i per això es presenta com un joc de naips. A les instruccions ja diu que se baraja, corta, repartí una carta a cada persona que toma parte en el juego. Després d’explicar diversos possibles repartiments de cartes diu que con la Seguridad de que el resultado serà siempre diferente. (...) Permite, además, toda classe de solitarios. De fet Max Aub pretenia que l’obra fos d’autoria col·lectiva entre l’escriptor, el lector i l’atzar.


Però, quina és l’estructura d’aquest llibre-joc de cartes? Els fulls ja hem vist que són solts i l’enquadernació del llibre és una capsa embolcall de cartó com la dels naips amb un anvers que reprodueix el joc de cartes de mides grans (17 x 11 cm.) amb el títol de Juego de cartas i amb l’autoria de Max Aub com a escriptor i Jusep Torres Campalans com a il·lustrador. El revers de l’embolcall hi consten les instruccions ja esmentades mentre que als lloms laterals les dades editorials bàsiques.


El joc es compon de 106 naips que corresponen a dos jocs de cartes de 53 naips (13 colls (10 de l’1 al 10 + J + Q + R x 4 pals) + 1 comodí) que es distingeixen perquè el revers d’un joc és vermell i de l’altre blau mentre que l’anvers repeteix el disseny de les il·lustracions en els dos jocs. El disseny de l’anvers acobla la baralla francesa com l’espanyola en el mateix naip però de manera aleatòria sense que hi hagi relació entre espases, copes, bastos i oros amb cors, diamants, piques i trèvols. Amb aquest disseny Jusep Torres Campalans ja ens està insinuant que res és segur malgrat les aparences.


Les epístoles dels reversos dels naip, en l’àmbit literari, són cartes creuades en les quals diverses persones s’adrecen arran de la mort de Máximo Ballesteros, el protagonista difunt de l’obra. Les opinions dels diversos es van creuant sense cap ordre –per això hom pot llegir-lo com vulgui- i es van complementant per coincidència com també per discrepància amb la percepció del difunt. No voldria caure en el tòpic del calidoscopi però les opinions divergents esdevenen tot un trencaclosques que es van succeint i que va provocant girs i anem descobrint la personalitat complexa Máximo Ballesteros.

La relació epistolar entre les persones que el van conèixer a diversos nivells –vídua, amants, veïns, amics, coneguts i saludats- és complexa i no es posen d’acord ni amb les causes de la seva mort, ja que alguns parlen de suïcidi i altres d’assassinat per part de la vídua. El desacord és total i aquí hi ha la gràcia d’aquest assaig literari avantguardista i ben vertebrat. Les instruccions del joc hi consta que gana el que adivine quien fue Máximo Ballesteros, cosa totalment impossible perquè com tots, el protagonista difunt de l’obra, té diverses interpretacions i cares conegudes i ocultes. De fet, en dues cartes hom diu: ¿Un cadàver es un algo tangible, que existe, per un vivo qué es? o eres lo que se figuren que eres, con mayor o menor concimiento de causa. Per a ampliar la informació literària de l’obra és molt recomanable llegir les dues monografies dedicades i que s’enllacen a la bibliografia.


La primera notícia sobre la creació de Juego de cartas la trobem en l’anotació en el seu diari del 9 de maig de 1962: Para darles en la mera torre a los del Nouveau Roman escribir Juego de cartas, cincuenta y dos cartas impresas en naipes. Se barajan, se reparten, se leen, cada vez otra historia, según el azar. El 30 de juny deia compongit: Leo hoy en L’Express del 28, entre los libros recomendados para las vacaciones, “Composition No. 1, por Marc Saporta. Un roman dont caque page est autonome et qu’on peut battre como (sic) un jeu de cartes...” Echa abajo mi Juego de cartas que escribí hace un par de meses pensando en imprimirlo en auténticas barajas para ser regaladas a mis amigos por navidad. Las idees son del tiempo.
No hay nada que hacer. Ahora bien, ¿mi novelleta tiene interés, juego aparte? No lo sé, la escribí en vista de la impresión, del juego. Si es algo más, Bueno va. Si no, no pasa de tiempo perdido.

MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958

Aquestes reflexions del seu diari ens mostren l’interès per a fer una creació avantguardista, trencadora i lúdicament innovadora. En això excel·lí a l’hora de portar-la a la pràctica i que el joc fos il·lustrat per Jusep Torres Campalans, artista a qui va dedicar una biografia el 1958. En aquesta biografia, de les millors que he llegit, titulada Jusep Torres Campalans Max Aub descobreix a un artista català nascut el 1886 que havia estat experimentant a primera fila del cubisme amb Picasso, Braque, Gris... i que finalment ho abandona tot i acaba vivint a Chiapas, on l’escriptor el troba i en fa la reconstrucció de la seva vida. El llibre dintre de l’obra de Max Aub ha tingut una gran divulgació gràcies a les seves múltiples reedicions que han estat estudiades per Josep Mengual i que mostra l’interès per aquesta obra.


Les il·lustracions de Juego de cartas serien les darreres obres d’aquest avantguardista que amb traços gruixuts i simplificats i amb color negre i tocs de vermell, groc i verd realitzaria tots els anversos dels naips. El seu estil desmanegat, descurat i aliè a la simetria pròpia dels naips són les seves principals característiques que ja l’allunyarien totalment de propostes més cubistes de la seva primera època parisenca. L’abstracció dels motius dels naips és l’altra característica estètica que l’enllaça amb l’intent del cubisme de no perdre mai la figuració i per això adaptà motius populars per a disseccionar-los. 

Juegos de cartas però, no és més que la continuïtat del joc de la biografia de l’artista català. L’artista no existí mai, ja que fou una creació literària de Max Aub.  En els seus diaris trobem la gènesi del seu naixement el 9 de gener de 1957, a les 7 del matí: Nace Jusep Torres Campalans, armado, de pies a cabeza. Pintor, catalán, amigo de Picasso. Alto, fuerte, colorado, al rape (la cara de Miguel Hernández, la apostura de José Gaos), vestido de pana. Manazas. Católico.
Hacer la novela como una monografía. Publicarlo como un libro de Skira. Las enormes ventajas: de un lado los anales, que permitan ofrecer la época; luego la biografía, sin rebabas: puro cuento. Los dibujos, ¿qué me cuesta hacerlos? Con intentar copiar a Picasso o a Braque, basta. Mi inhabilidad dará la diferencia.
(...) Las opiniones de Torres Campalans no deben ser, nunca, las mías. Intentar conseguirlo, ser consecuente, no perderlo nunca de vista (fácil, en los sucesos).
Esto, que en una novela normal es primario, se me hace difícil en una biografia. (…)
Dar pistas, dejar rastros, pero que no fuercen el libro en ningún momento.


En aquest certificat de naixement literari hi observem diversos aspectes definitoris. En primer lloc tenim com Max Aub preveu com volia que fos l’edició, a la manera de l’editorial suïssa de llibres d’art Skira, amb les fotografies en paper cuixé de gran qualitat enganxades als fulls impresos i amb unes sobrecobertes il·lustrades. Després les característiques físiques i intel·lectuals –religioses incloses- del seu personatge biografiat.

L’altre element és l’intent, creiem que no ho aconsegueix, de no donar la seva opinió artística. Si una cosa té d’interessant aquesta biografia és l’exposició permanent d’idees plàstiques d’un intel·lectual com era Max Aub que dominava perfectament el camp artístic. Literàriament també expressa les seves opinions amb exemples tan clars com quan defineix a Pompeu Gener com a  escritor inaguantable, fanfarrón, extravagante, que se creia la divina garza o quan parlant de Juan Gris li fa dir a Torres Campalans que solo cuando ha visto abierto el camino fàcil del cubismo se ha metido a ello. Le pareció más cómodo. Es un señorito.


Aquesta biografia de Jusep Torres Campalans és un joc literari i no intenta enganyar a ningú sinó que és un experiment lúdic que li serveix per a recrear tota una època i uns ambients intel·lectuals parisencs i reconstruir una obra artística que mai existí. Per això Max Aub no només va haver d’escriure la novel·la dedicada al pintor que no va existir sinó que també va haver de pintar l’obra de l’artista que no va existir. Del seu estil irònicament escriu que sus primeros años (1906-1907), señalan la influencia clara de los fauves. Igual que los años siguientes, hasta las “trames” (1913-1914), le ven atado al carro del cubisme. De esos años (1908-1912) son los cuadros más intersantes de ese empedernido buscador. No tiene la calidad de Matisse, de Picasso, de Mondrian (...) perpo sus intenciones eran tan pures como las que más.

Fotografies dels pares de Jusep Torres Campalans i l'artista amb Picasso a
MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958. Podem observar com 
la fotografia dels artistes presenta certs retocs que denoten volgudament la seva manipulació.

És un projecte molt proper al que posteriorment desenvolupà i desenvolupa Joan Fontcuberta amb obres com els seus ja clàssics de Deconstruint Ben Laden o l’Sputnik en el que reconstrueix la suposada biografia d’Ivan Istoichnikov. La fotografia que mostra de Torres i Campalans, a la manera que també farà Joan Fontcuberta, deixa entreveure que hi ha alguna cosa que grinyola. El fet d'atribuir-la al també valencià Josep Renau que va néixer el 1907 i que és considerat com el mestre dels fotomuntages acaba de certificar que una lectura atenta ja ens deixava veure la recreació del personatge inventat. De fet, i sense pretendre-ho, quan va sortir el llibre alguns crítics una mica despistats o que volien no quedar com a ignorants van dir que coneixien l’obra de Jusep Torres Campaans i fins i tot algú va dir que l’havia conegut personalment...


És per això que la relació entre Max Aub i Jusep Torres Campalans sigui tan especial i engrescadora perquè intuïtivament ja ens va demostrant que res és segur. Per això el Museo de Arte Centro Reina Sofia de Madrid li va dedicar una exposició, l’única dedicada a un artista que no ha existit, on es recopilaven els quadres de Max Aub signats amb el monograma JTC i que va haver de realitzar per a bastir la seva biografia.


Totes aquestes circumstàncies són les que m’entusiasmen de Max Aub i Jusep Torres Campalans, aquest binomi indestriable que assoleix una integració de literatura i arts plàstiques. Malgrat estar a l’exili, però, la figura de Max Aub fou rebuda a Espanya dintre dels cercles intel·lectuals que el seguiren com demostren les publicacions d’articles. Una part molt important fou la tasca de gent com Eduardo Beneyto que, com ens assenyala el llibreter Lluís Millà, des de la distruïdora Bentor del carrer Consell de Cent de Barcelona –majorista i detallista- de manera clandestina venia obres sobretot d’editorials llatinoamericanes de tendència esquerranista i alternativa, cosa que li va valdre més d’una multa governativa.

Afortunadament es va fer una reedició de Juego de cartas a Granada per l’Editorial Cuadernos del Vigía el 2010 que pot ajudar a divulgar una obra rara de la literatura castellana.



BIBLIOGRAFIA

AUB, MAX. Nuevos diarios inéditos (1939-1972). Edició, pròleg i notes de Manuel Aznar Soler. Sevilla, Renacimiento, 2003.

AZNAR SOLER, MANUEL i LÓPEZ GARCÍA, JOSÉ-RAMÓN. Diccionario bibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Sevilla, Renacimiento, Biblioteca del exilio, 2016. Entrada de Max Aub redactada per Juan Rodríguez e Ignacio Soldevila-Durante, Volum I pàgs. 222-230

BARCE, SERGIO. Otros libros, otros autores: Juego de cartas de Max Aub. Màlaga, Blog Sergio Barce, 15 març de 2011


DIVERSOS AUTORS. Jusep Torres Campalans. Ingenio de la Vanguardia. Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2003.

LÉONARD, JACQUES. “Jusep Torres Campalans, el hombre que nunca existió” a Gaceta ilustrada. Barcelona, 18 març 1961 nº 232

MENGUAL, JOSEP. JusepTorres Campalans, de Max Aub. Portadas. Barcelona, Blog Negritas y cursives, 5 de juliol de 2013


VALLES CALATRAVA, JOSÉ R. “Los juegos narrativos de Max Auben Juego de cartas” a Revista de Literatura. Madrid, juliol-desembre, 2007. Vol. LXIX nº 138 pp. 543-557  

dilluns, 23 de gener de 2017

El ninotaire amagat Arseni Pellicer, els dibuixants heterodoxos (1/8)


Arseni Pellicer en els seus diversos destins dintre de la Guerra Civil (1938)

A la Llibreria La Memòria de Gràcia i fins al proper 28 de gener podeu veure l’exposició Arseni Pellicer (1912-1973), dibuixant ininotaire, no us la perdeu! L’exposició va relacionada amb l’edició d’un petit catàleg que han publicat els seus fills Judith i Nèstor. Les característiques de l’artista m’han portat a la memòria tota una sèrie de ninotaires i artistes que per diverses característiques han restat al marge dels circuits de divulgació de manera voluntària o forçats per les circumstàncies. Els casos de Josep Baqué i el de Josefa Tolrà són dos casos recents i propers al que avui analitzem i que han comptat amb una certa reivindicació mediàtica.

Pepet quiere ser torero (1945)

Aquests artistes heterodoxos són els que acaben d’arrodonir la realitat de les diverses èpoques i ens fan entendre-la. Des de Piscolabis intentarem oferir-vos una sèrie de vuit artistes d’obres interessants per diversos aspectes units per una estètica estilística diferent però que els donen un toc naïf molt interessant. El primer que veurem és el cas d’Arseni Pellicer seguit del daudelsetita Cram, del literari Jusep Torres Campalans, del secret de Joan Pujol, d’uns primerencs Marià Fortuny i Emili Ferrer, d’un anònim francès del s. XIX i acabarem amb la figura de Camil Congost, més conegut a l’època com a Fradera i/o Werther.

Felip Roig de Vallirana i Cel·la 598 de la 6a Galeria de la Presó Model (1945)

En el cas d’Arseni Pellicer tenim la immensa sort que els seus fills han preservat tant el llegat físic del material que va produir com de la memòria de les seves activitats. A més s’han preocupat també de publicar un petit i deliciós catàleg que resumeix la seva vida i trajectòria centrada només en l’aspecte de ninotaire. Les dades que proporcionen ens mostren un perfil molt aproximat de com era la vida de molts catalans tant a l’època de la República com de la postguerra i els seus dibuixos en són un gran reflex.

Parada de Santa Llúcia d'Arseni Pellicer venent els celatges de pessebre

Després d’estudiar en el Patronat Domènech d’Artur Martorell entrà a treballar com a gravador en un taller mentre estudià a Llotja. Aquests estudis li van permetre uns coneixements que li facilitaren dedicar-se al llarg de la seva vida al sector artístic com a restaurador de ceràmica o pintura i sobretot durant trenta anys a pintar cels per a vendre’ls a la Fira de SantaLlúcia, on tenia parada. Després marxà a Eivissa on es dedicà a fer d’aquarel·lista.

L'artista -el mateix Arseni- i la model (agost 1939)

A més amb els seus amics van crear el que podria ser un dels darrers tallers d’artistes a la manera dels del s. XIX i que es feren famosos per organitzar les festes carnavalesques. En aquest cas era més restringit a l’àmbit bohemi de l’amistat -sense repercussió exterior- que s’anomenaren La Cigala d’Or i que s’instal·là a Aribau 222 fins a l’any 1940 després de ser desballestats pels atzars de la guerra.

Auca de l'Homenatge Gracienc a la Vellesa 

Malgrat aquesta formació i empremta artística la seva faceta com a ninotaire, que és el que ara ens interessa, té unes característiques concretes que el classificarien dintre d’un dibuix d’estètica adolescent i naïf. A pesar d’aquestes característiques en els personatges compositivament és molt solvent. Les seves composicions ajuden a crear uns ambients que realcen les seves figures que funcionen perfectament dintre d’una escenografia ben trobada. En Jordi Pablo, que escriu la introducció del catàleg, el defineix molt encertadament dient que tenia una gran capacitat per fer ironia i, per capturar ambients, amb un dibuix desenfadat i espontani.

Dibuix que regalà a la seva esposa Esther Casals el dia del seu aniversari amb els seus ninots anant-la a felicitar (1940)

Les seves característiques estilístiques són les que li impediren anar més enllà dels cercles familiars i d’encàrrecs puntuals dintre de Gràcia, sobretot d’auques i petites propagandes d’àmbit local. Malgrat això hem de tenir en compte que Arseni Pellicer s’adapta als encàrrecs que li fan per a publicar deixant una mica de banda el seu estil espontani i una mica destraler per ser més acurat, sabedor que són il·lustracions públiques i no particulars.

Nu i Nu cubista (1938)

Malgrat els problemes estilístics com a ninotaire que li puguem trobar el llegat d’Arseni Pellicer és important sobretot per la seva espontaneïtat, per la seva llibertat temàtica sabedor que era una obra destinada a l’esbarjo de cercles familiars i d’amistat i aquí hi ha un dels seus més grans valors. Això fa que la seva temàtica sigui molt eloqüent de la seva època: la República, la guerra i la postguerra. Capta amb grans dosis d’ironia i sarcasme els moments més quotidians dels moments que va viure, com un notari que pren nota d’allò que l’envolta. No sabem si era conscient que aquesta tasca notarial podia tenir la seva transcendència o no però és important per a nosaltres veure la guerra, la postguerra i la presó des del punt de vista dels moments sense teòricament sense importància, de descans.

Interior de la cel·la 490 de la 5a Galeria de la Presó Model (1945)

És curiós veure com el seu llapis es posa més seriós quan retrata l’interior de la presó model el 1945 -hi va anar a parar dos mesos sense judici per amagar un parent republicà- i abandonà el to caricaturesc per intentar transmetre la no activitat carcerària. Les visions internes de la presó són molt rares, no n’hi ha, però els apunts de l’Arseni Pellicer en són una mostra que ens les mostra sense el seu vessant grotesc sinó amb un to de transcendentalista perquè no vol entretenir sinó transmetre.

Vídeo d'Andreu Adrover recreant l'ambient de creació d'Arseni Pellicer

Un altre dels aspectes curiosos és el relacionat amb els seus dibuixos de descomplexitat sexual. L’esclat d’alegria de la República es veu molt ben reflectit però alhora també l’intent transgressiu, com tota la seva obra, en plena època franquista. És molt representatiu el dibuix que va fer amb el forat al cul retallat d’una dona per posar-hi el dit –tal com es veu en el vídeo- que saluda als franquistes bandera en mà i que és il·lustratiu d’aquesta ironia respecte de la nova situació política del país. Més enigmàtica és la imatge d’una sala de tortura de difícil interpretació però d’un gran efecte visual fet en plena dictadura a més dels diversos nus que va dibuixar durant tota la seva vida.

Auca d'Artes i oficios de la calle (1945)

El tema de les auques, publicades o per a ús particular, també té molt de suc perquè és un molt bon moment en el qual plasma la societat que vol retratar. Les d’encàrrec i publicades torna a utilitzar un dibuix més mesurat encara que humorístic però en les seves particulars el contingut és més punyent des de la que dedica a La portera chafardera a Pepet quiere ser torero o la impactant de Artes y oficios de la calle, molt il·lustratiu de l’època de misèria que es vivia en plena postguerra.

Escena de tortures (setempre 1939)


A partir dels anys 60 marxà de Gràcia i se’n va anar a viure a Eivissa on encetà una etapa d’aquarel·lista que no abandonà i a la que es dedicà amb força fins a la seva sobtada mort el 1973. És curiós com en aquesta etapa deixà de fer els seus ninots per a encetar una etapa que podríem anomenar de més artística, com si fos conscient que el que feia abans era més un divertimentto que no pas un art transcendent. Afortunadament, com hem comentat, tot el llegat de l’Arseni Pellicer es troba preservat pels seus fills -que ens han facilitat la reproducció de les imatges- i a més han volgut promoure’l. Esperem que aquesta iniciativa empenyi a molts altres possibles Arsenis que resten amagats i que cal promoure’ls com més aviat millor abans no sigui massa tard. Són artistes que ens ajuden a perfilar la realitat de la nostra Història.

BIBLIOGRAFIA:

PABLO, JORDI i PELLICER, NÈSTOR. Arseni Pellicer, dibuixant i ninotaire (Gràcia, 1912 - Eivissa, 1973). Barcelona,  Art&Graf, 2016

dimecres, 11 de gener de 2017

Els nens de la meva escala (1926) de Joan Salvat-Papasseit i Emili Ferrer, el món infantil del poeta



Coberta d’Els nens de la meva escala (1926)

Quan el 1924 en plena joventut va morir en JoanSalvat-Papasseit els seus amics quedaren corpresos i la seva reacció fou la de publicar dos llibres pòstums com a homenatge. El primer recollí les darreres poesies inèdites –trobades sota el seu coixí- ordenades per Agustí Esclassans i publicats amb el títol d’Óssa Menor (1925) que s’imprimí luxosament amb enquadernació de pergamí i paper japó sota el patrocini de Joan Merlí. El segon llibre, que avui comentem,  fou el recull de petits contes que el poeta va publicar a la revista infantil La Mainada entre el 7 d’octubre i el 4 de novembre de 1921 (núms. 18-20 i 22) dintre d’una secció que es titulava Els nens de la meva escala.

Pàgines de La Mainada on es publicaren els contes d’Els nens de la meva escala (1921) 
amb les il·lustracions de Josep Serra Massana

El llibre el publicà Llibreria Nacional Catalana, que el poeta havia dirigit des de les Galeries Laietanes i que continuà la seva vídua Carme Eleuterio, i fou imprès pel seu amic Joaquim Horta. S’encarregà de la il·lustració al seu amic Emili Ferrer malgrat que en la versió original de La Mainada l’il·lustrador fou Josep Serra Massana, dibuixant habitual de la revista que va realitzar unes petites representacions dels nens protagonistes de la sèrie.

Ex-libris de Joan Salvat-Papasseit realitzat per Emili Ferrer

Resulta curiós que fos Emili Ferrer l’il·lustrador ja que podrien haver-se encarregat els també il·lustradors i amics de Salvat-Papasseit en Xavier Nogués i Josep Obiols.  Tots dos ja havien il·lustrat el 1920 per a l’Editorial Muntañola (País de los Tontos i La campana que anda respectivament) i alhora havien participat en projectes editorials del poeta, sobretot Xavier Nogués a qui li havia editat la Catalunya pintoresca (1919), l’Abecedari (1920), 50 ninots (1922). Malgrat això hem de tenir en compte que Emili Ferrer havia realitzat dos dels ex-libris del poeta, un d’imprès i l’altre custodiat a la Biblioteca de la Universitat i que el CRAI encertadament va reproduir en camussa com a regal de Nadal el 2015. 

EMILI FERRER. Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922)

L’estil d’Emili Ferrer i Espel (1899-1970) fou molt divers potser pel seu ofici de decorador i escenògraf, a més d’il·lustrador, que s’ha d’adaptar als encàrrecs. Normalment es bellugà en una estètica més aviat Decó per a revistes com D’Ací i D’Allà o com en el seu llibre El cavall volador i la Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922). En el cas concret d’Els nens de la meva escala va optar per prescindir de l’estètica decó i de la de Serra Massana per a optar per una escenografia infantil molt propera al lirisme, encara que una mica més naïf, del Torné Esquius d’Els dolços indrets de Catalunya (1910). 


Les il·lustracions juguen amb l’infantilisme del traç i a mostrar els nens gairebé com unes nines pepes, amb l’emmarcament de les tres escenes principals i l’aplicació de tintes planes i colors intensos per a reflectir precisament el món dels nens que descriu Salvat-Papasseit. A més d’aquestes tres escenes principals que ocupen una pàgina el llibre és farcit per figures que de manera isolada es distribueixen entre les pàgines i ajuden a donar color al llibre. Cada conte es destaca per la primera lletra majúscula en vermell. El format horitzontal (22 x 25,5 cm.) i l’enquadernació en cartoné ajuda a donar un aire de conte al llibre.


El text del llibre es compon de catorze petites històries sobre el món dels infants on els protagonistes són diversos nens d’una escala –de diversos estrats socials diferents- que conviuen amb les seves petites preocupacions i anècdotes infantils. Una de les protagonistes és la Salomenta, una aclucada d’ull a la seva filla del mateix nom i que també tenia dos anys. Les històries són independents entre elles però els personatges a vegades repeteixen. Al final s’hi afegeix un text anomenat Dites d’infants en el que s’expliquen anècdotes possiblement de les seves filles Salomenta i Núria de to diferent de la resta del llibre. No sabem d'on van sortir les Dites d''infants i per què s'afegiren a un llibre que ja tenia prou unitat però va ser una altra de les decisions que els seus amics van prendre.


Estilísticament el text podríem definir-lo com a prosa poètica amb recursos i cadències propis de la poesia. Els textos constantment interpel·len al lector com s’hi s’adrecés i mostra una visió amable de la infància. Gairebé podríem dir que recrea una infància que no tingué –orfe de pare mariner es crià a l’Asil Naval- com si es tractés d’una Arcàdia, com si les vivències amb la seva filla Salomé fossin la recuperació d’aquest món perdut. Manté un fràgil equilibri entre la possible infantilització del text i un llenguatge ben travat. 

Utilitza elements de cadència infantil (però el Miau mai no piula) i imitació del llenguatge infantil (‘eus, mama... tota tola, he fet! tota tola!) amb un text d’adult de frases curtes, sense gaires subordinades. En aquest punt és bo comparar aquests petits contes amb les postals que Salvat-Papasseit va enviar a les seves filles des dels sanatoris (1921-1922) on va estar retirat per a curar-se.

Esquema de l'ordre de publicació dels contes

El que sobta és que hi ha una substancial diferència en l’ordre del llibre que no sabem a què atribuir entre el que Joan Salvat-Papasseit va publicar per primera vegada a La Matinada i el que els seus amics recopilaren. Les històries estan barrejades i desordenades entre la primera versió i la segona –donada per definitiva- tal com podem observar en l’esquema que he realitzat menys en el darrer número (el 22) de La Mainada que coincideix amb el final del llibre. Hom a parlat que el març de 1923, sense concretar el número, va sortir un altre text d'en Salvat-Papasseit publicat a La Mainada però l'amic Albert Rossich a consultat els números d'aquest mes i no ha trobat cap referència al que es comentava.

Text de Pere Pujol Casademont en el número 23 de La Mainada

En el número 23 (4 novembre 1921) el poeta no va escriure la seva secció d’Els nens de la meva escala però la secció fou publicada per Pere Pujol Casademont amb la dedicatòria d’Amb tota devoció a en J. Salvat-Papasseit. No sabem quina relació tenia Pere Pujol de qui només sabem que recollí cançons populars de Sant Feliu de Guíxols per al Cançoner Popular de Catalunya, que el 1931 fou el director de l’Àlbum Meravella i que el 1942, com molts intel·lectuals depurats o amb problemes fou corredor de llibres. Aquest cop, però, el text aparegué sense cap il·lustració i representà la fi de les col·laboracions de Salvat-Papasseit per a La Mainada.


L’altre element interessant de la comparació de textos és la sèrie de dedicatòries que encapçalaven els diversos lliuraments de La Mainada i que foren suprimits en l’edició final. Els nens de la meva escala (núm. 18) està dedicat A l’Anneta Badiella i Carné, filla de l’industrial i polític Emili Badiella que l’ajudà econòmicament –li havia pagat uns mesos de descans a Can Robert, camí cap a Can Poble, a Matadepera, al peu de La Mola- i posteriorment també li pagà les estades als balnearis de Cercedilla (Madrid) i Les Escaldes (Cerdanya) per tal de curar-se de l’hemoptisi que finalment el portà a la mort. A Emili Badiella li dedicà també el poema Sento el fred de la nit i la simbomba fosca publicat a L’irradiador del Port i les Gavines (1921) i sencer el llibre de La Gesta dels Estels (1922). Prèviament Salvat-Papasseit ja li havia dedicat l’Abecedari de Xavier Nogués (1920) del que devia ser-ne mecenes amb una dedicatòria que diu A la espavilada catalaneta Anneta Badiella i Carner, per tal que estima molt als nens i nenes de Catalunya.


El núm. 19 el dedicà Als nens de les escoles Domènech de Gràcia, el nº 20 A Núria Miquel-Laporta –filla del sastre de la Barceloneta Antoni Miquel, dinamitzador cultural del barri- i el nº 20 A la meva nebodeta Esther. A diferència de les anteriors dedicatòries que desapareixerien de l’edició final hi ha la dedicatòria a la part final de Dites d’infant dedicat A la nena pubilla de Josep Maria Junoy, de tan quieta, dolça com un estel molt pàl·lid filla del poeta avantguardista a qui Salvat-Papasseit li publicà el llibre Poemes & Cal·ligrames (1920). 


Del llibre se n’han fet diverses reedicions, totes del 1979. Leteradura, editorial que algun dia mereixeria un estudi en profunditat per la seva sistemàtica recuperació de les avantguardes literàries i artístiques d’aquest país en format de facsímils, en va editar una de facsímil. Com a raresa bibliogràfica Negre Impressor, amb un tiratge de 30 exemplars, en va fer una altra dirigida i gravada a l’aiguafort per Cecília Vidal –antiga conservadora de gravats al MNAC- i ja de tipus més popular l’Editorial Abadia de Montserrat en va fer una altra il·lustrada per Montserrat Tobella, de la que s’han arribat a imprimir tres edicions. L’Edu Blanch ens parla en el seu blog d’un altre intent d’edició del que malauradament només disposem de les il·lustracions que ell havia preparat i que mai s’editaren. 

Sense dubte és un dels llibres infantils més rars del nostre món editorial i que reflecteix perfectament com era el nostre poeta en la intimitat de la llar i la seva relació amb la seva filla Salomé i Núria –que morirà una mica abans que el poeta- i l’entorn familiar. És a més una prova més de l’estimació que els seus amics tingueren pel poeta avantguardista que marxà massa d’hora.


BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

PILAR GARCIA-SEDAS. Joaquim Torres-Garcia. Epistolari català: 1090-1936. Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

SOBERANAS, AMADEU-J  Joan Salvat-Papasseit. Postals a les filles. Barcelona, Edicions de la Magrana, 1986

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà.  Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Arts Santa Mònica – Edicions 62, 2010

VENTURA, NÚRIA. “Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala i Dites d’infant” a El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui.  Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007 (pàg. 89-92)