dijous, 11 setembre de 2014

Succession de el Rey D. Phelipe V (1705) d’Antonio de Ubilla i Medina, la propaganda política borbònica de luxe


TEODORO DE ARDEMANS (disseny atribuït) GÉRARD EDELINCK (gravat). Philipuus V Hispaniarum Rex. (1704). Felip V envoltat de les virtuts celestials amb el lleó (poder i monarquia hispànica) amb dos globus amb la flor de lis i l'escut de Castella

Avui, com la propaganda política i històrica s'ha encarregat de recordar-nos-ho, fa tres-cents anys que Barcelona caigué a mans de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió, que passà de ser un conflicte internacional a quedar enquistat a Catalunya, amb les conseqüències històriques que malauradament ja coneixem. El llibre que avui analitzarem, però, ens parla també de propaganda institucional però en aquest cas a càrrec del bàndol partidari del rei Felip V que, amb aquest llibre i d'altres que no s'arribaren a publicar, van intentar consolidar els drets successoris que havien prevalgut en el moment de dur-lo al tron, davant el qüestionament internacional i la situació generada en els primers conflictes de la Guerra de Successió en terres italianes.

Portada bicroma de Successión...

El llibre titulat exactament Succession de el rey D. Phelipe V, nuestro señor, en la Corona de España; diario de sus viages desde Versalles a Madrid; el que executó para su feliz casamiento; jornada a Napoles, a Milan, y a su Exercito; successos de la campaña, y su vuelta a Madrid fou imprès el 1704 per l'impressor reial Juan García Infanzón de Madrid malgrat que, com veurem, no s'acabà de distribuir fins el 1705. Sense cap mena de dubte és un dels llibres més importants editats del barroc i rococó espanyols, comparable al Quixot d'Ibarra (1780) de Madrid o a la Màscara Reial (1764) de Barcelona. El llibre és dels més voluminosos que han sortit i sortiran al Piscolabis ja que fou imprès amb una tipografia de gran cos i marges generosos en gran foli. Fa més de 700 pàgines d'un paper de cert gramatge fet que comporta que parlem d'un volum de 35 x 25 x 7 cm. i un pes de 2 kg. El tema del pes i el volum no és negligible ja que li donen una consistència física i alhora psicològica monumental que conjuntament amb els espectaculars dotze gravats que conté -que ja comentarem- és precisament el que hom pretenia transmetre.

Pàgina on es transcriu el testament en el que la Corona hispànica havia de recaure sobre Felip d'Anjou

Aquest llibre monumental fou un encàrrec directe del rei Felip V al seu Secretari de Despatx Universal, càrrec que equivaldria a primer ministre l’ostentava Antonio de Ubilla y Medina, marquès de Ribas, que com a Notari Major de Castella havia pres nota del testament del darrer àustria espanyol, Carles II, en què atorgava els seus regnes a Felip d'Anjou (que esdevindria doncs Felip V). En certa manera, com molt bé diu el cordovès Adolfo Hamer Flores, biògraf de l'autor, el llibre hacía que la narración de Ubilla sobre hechos del reinado de Felipe V participase de esa “legitimidad”. Si quien había garantizado que aquel testamento se otorgó sin defecto de forma -qüestió que es discutí arreu d'Europa- mostraba posteriormente por escrito su apoyo al nuevo rey, se lograba un efecto no sólo de propaganda y exaltación, a las que sin duda también se aspiraba, sino además de refuerzo a la validez de la decisión de nombrar heredero a Felipe V. Realidad que, indudablemente, se tendría muy en cuenta en un contexto en el que se cuestionaba la sucesión borbónica de la Monarquía Hispánica.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat) Espectacular gravat amb la jura de les lleis i constitucions Castellanes al convent dels Jerónimos de Madrid. Hem posat un naip actual al costat per a poder comparar les dimensions d'aquests extraordinaris gravats

Aquest factor és clau i per això el llibre s'encapçala amb el Motivo de esta relacion on es diu que El rey nuestro señor (Dios le guarde) fue servido de mandarme en abril del año pasado de mil setecientos y tres, que escribiese relación diaria de sus jornadas y campañas. L'inici del llibre a més compta amb el nihil obstat del 28 de juliol de 1704 de Luis Manuel Portocarrero, arquebisbe de Toledo i Primat de les Espanyes, Canceller Major de Castella i del Consell d’Estat de sa Majestat que és precisament qui va pressionar per a què l'hereu a la disputada corona hispana fos Felip d'Anjou en detriment de l'arxiduc Carles com pretenia Mariana de Neuburg, darrera esposa de Carles II, i una part de la cort.

Itinerari de Felip V per arribar a Barcelona venint de Madrid. L'antic poseïdor del llibre el va corregir i hi va deixar a la pàgina anterior aquesta notació: Esta corregido este itinerario exactamente en 7 de septiembre de 1759

Com podem observar, doncs, l'objectiu de la publicació era clau ja que tant el testament de Carles II com les circumstàncies prèvies havien estat polèmiques arreu d'Europa. Abans de la mort del darrer àustria les potències europees (inclosa França) -que sabien de la seva incapacitat de tenir descendència- s'havien repartit mitjançant diversos pactes els regnes i territoris de la corona hispànica i els drets de comerç amb Amèrica per tal de desmembrar-los i que cadascú s'emportés alguna part important, en funció dels interessos de cada país. Per això la intervenció del Cardenal Portocarrero forçant la decisió de Carles II per a què fos precisament Felip d'Anjou qui ho heretés tot sense fragmentar territoris fou polèmica perquè feia només pocs anys que França i Espanya havien  lluitat entre ells en la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) el que havia generat una forta francofòbia. Per aquesta intervenció a favor de la dinastia borbònica la figura del Cardenal Portocarrero fou recompensada com a home de confiança de Felip V tan bon punt aquest arribà a Espanya.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat) Màntua i rodalies foren dels primers escenaris de la Guerra de Successió, el que va obligar a Felip V a anar-hi per a sufocar les primeres revoltes dintre dels seus territoris

Així, doncs, l'inici del conflicte successori a nivell internacional es produí tant per les ànsies territorials de tots els països europeus inclosa França i per problemes formals i de certes irregularitats en la successió, com pel fet que Felip V no renunciés a la corona francesa si dinàsticament li correspongués, tal com exigia el testament de Carles II en la seva clàusula 13. Aquestes problemàtiques són les que provocaren la Guerra de Successió a nivell internacional i que els diversos contrincants intentessin embolicar-hi conflictes locals per desestabilitzar l'enemic. Aquests són els casos de la revolta hongaresa de Francesc II Rákóczy, la dels habitants del País de Vaud, els tirolesos i els bavaresos contra Leopold I o la revolta dels pagesos hugonots de les Cevenes contra Lluís XIV o la dels regnes de la Corona d'Aragó contra Felip V i el conseqüent Pacte de Gènova de 1705.

Arbre genealògic de Felip V i la reina Maria Lluïsa Gabriela on es demostra els enllaços familiars que tenien amb la dinastia dels àustries hispànics (des de Felip II) i els borbons francesos (des d'Enric II). Aquest arbre de parentesc va precedit de l'autorització papal perquè dos cosins es puguin casar

El llibre, destinat a legitimar l'opció de Felip d'Anjou, es dividí en quatre parts: la primera parla de les circumstàncies de la successió el 1700 i el viatge de Felip fins a Madrid i la jura de les lleis castellanes; la segona el viatge a Barcelona i la jura de les constitucions aragonesa i catalana i el seu casament a Figueres amb Maria Lluïsa Gabriela (1702); la tercera explica la participació directa del monarca en els primers conflictes de la guerra successòria en territoris italians; i finalment les batalles de Milà i el seu retorn a Madrid el 1702. Com veurem més endavant hi hagué el projecte de continuar la narració en llibres successius que expliquessin les diverses campanyes bèl·liques però que finalment no es portaren a terme per diverses causes.


FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Felip V marxa de Barcelona per a anar a Itàlia per a controlar les  primeres revoltes de la Guerra successòria

Tota la narració fou concebuda per expressar de la manera més detallada possible -en forma de dietari- els fets a què hem fet esment, explicant fil per randa el que havia passat. Com a Secretari de Despatx Antonio Ubilla tenia accés a l'arxiu reial oficial i fins i tot al personal, per la qual cosa publicà tota una sèrie documental que va des del testament de Carles II a la dispensació apostòlica el casament entre els monarques ja que eren cosins germans, les capitulacions matrimonials, els juraments de les constitucions dels regnes hispànics -en el cas de Catalunya hi fa constar que és una traducció de l'original en català-, cartes particulars, discursos protocol·laris, sermons, documents oficials variats com la de nomenament de lloctinents en funció de l'entrada i sortida del rei dels diversos regnes, documents militars confiscats als exèrcits austriacistes... Tota aquesta sèrie documental és un cas extraordinari en les relacions de l'exaltació monàrquica que solen ser més descriptives que documentals tal com ja hem vist al Piscolabis en els posts referits a les entrades del mateix Felip V a Barcelona el 1702 o la de Carles IV a Barcelona el 1802.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Les naus borbòniques a l'entrada de Nàpols

Com hem esmentat, el gran volum no va ser l'únic element definitori del llibre sinó també els dotze gravats que s'intercalaren i que per les dimensions d'alguns d'ells -60 x 44 cm. de planxa- foren impresos a Brussel·les. Aquest fet es deu a que a Espanya no hi havia cap impremta amb un tòrcul per a estampar aquests gravats fets a burí, com tampoc gravadors capaços d'una empresa d'aquesta envergadura com tornà a passar el 1764 amb la Màscara Reial. La impremta reial d'E.H. Fricx de Brusel·les fou la que s'encarregà de l'estampació després que Filippo Pallota fes els dibuixos originals i Jan Baptist Berterham els passés al burí per estampar-los en aquestes monumentals planxes de coure.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Felip V a Cremona i rodalies. Detall amb la carrossa de Felip d'Anjou anant a la guerra amb detalls costumistes

Filippo Pallota era arquitecte de Sa Majestat i estava al servei de la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Com a dibuixant, pintor -autor conjuntament amb Buonaventura Ligli de la Batalla d'Almansa del Museu del Prado-, enginyer i sobretot testimoni directe dels fets que s'hi narren era la persona idònia per a la il·lustració d'aquest llibre monumental. De fet, Ubilla i Pallota -que van acompanyar al nou rei en els seus moviments per Espanya i Itàlia- devien establir una bona relació entre ells ja que consta que Pallota va actuar de pèrit topògraf en un litigi que tenia Ubilla per un assumpte d'una compra de terres d'un dels seus marquesats.

Gravador anònim madrileny. Comparança entre els setge de Luzzara i el moviment de tropes amb la notícia d'un paper trobat a un soldat austriacista amb totes les formacions del seu exèrcit

En principi tots els dibuixos foren seus menys el del retrat eqüestre inicial del rei -segurament dibuix d'Ardemans, gravat per Gérard Edelinck- i el de les tropes a Luzzara. Ambdós creiem que foren estampats a Madrid, que com hem dit és on s'imprimí el text, malgrat que no es faci constar.  Tant per qualitat com per les dimensions menors i la diferència en el paper usat respecte dels gravats belgues ho podem deduir fàcilment. El gravat del jurament de Felip V com a rei de Castella és una reinterpretació de Pallota d'un gravat anterior que Pedro de Araujo va fer per a un opuscle del 1702 d'Antonio Ubilla mateix amb una síntesi d'aquest jurament. A partir del gravat de Pedro de Araujo -que devia ser testimoni presencial del fet- Filippo Pallota, arribat posteriorment a la cort, mantingué la composició dels personatges però retocà els elements arquitectònics suprimint els cortinatges barrocs de la part superior i els que engalanaven els laterals per una extraordinària visió que ressalta els elements arquitectònics de les voltes de creueria i estrellades i les capelles laterals de l'església de San Jerónimo del Real on havia succeït l'acte el 8 de maig de 1701.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Mapa de Luzzara i rodalies

No sabem quina tirada es va fer d'aquest llibre però sí que sabem que devia costar molt de vendre per l'elevat preu que tenia i que Adolfo Hamer Flores pot xifrar en 90 rals. Pel testament d'Antonio Ubilla sabem que en morir sense descendència -malgrat tres matrimonis- la tercera ordre franciscana n’heretà els bens i títols nobiliaris -després de tenir-los en usdefruit la seva vídua (1736)- que entre les propietats tenia encara 500 exemplars del llibre. La vídua els intentà vendre el 1726 (a la mort de l'autor) i els franciscans el 1746 (aprofitant la notícia mediàtica de la mort del rei) a través d'anuncis a la Gaceta de Madrid però com podem deduir sense gaire èxit. Com és lògic hem de pensar que les vendes no milloraren posteriorment i que finalment aquests exemplars es malmeteren en els magatzems franciscans.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Mapa d'operacions militars a la zona de Guastalla

Aquesta quantitat d'exemplars a la venda ens indica que el llibre no fou precisament un èxit i que fins i tot va ser una inversió ruïnosa per a l'autor que va acabar tenint problemes econòmics molt seriosos. Hem de pensar que malgrat fos un encàrrec reial el cost de l'elaboració i la impressió anà a càrrec d'Antonio Ubilla, que en sufragà totes les despeses. Per la datació d'un dels gravats sabem que no estigueren enllestits fins el 1705 -malgrat que el peu d'impremta digui que el llibre fou imprès el 1704- per la qual cosa deduïm que la publicació es demorà força. També sabem que el rei no rebé el llibre fins a finals del gener de 1706 que és quan es devia començar a vendre i distribuir definitivament. Les característiques formals i de contingut -que ja hem comentat àmpliament- i el cost tan elevat feia que la seva circulació fos restringida a l'alta noblesa.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat).  Mapa de la Batalla de Luzzara

Els fets històrics també en complicaren la distribució ja que el juny de 1706 Madrid fou conquerit per l'exèrcit aliat i l'arxiduc Carles convocà corts i forçà a assistir-hi tots els nobles amb càrrecs, fet que obligà també Antonio Ubilla a prendre-hi part, com a membre que era del Consell de les Índies. L'agost del 1706 Felip V recuperà Madrid i va aprofitar l'ocasió per fer neteja de la Cort i dels Consellers. Molts nobles es veieren afectats ja que foren acusats de traïdors com el mateix Antonio Ubilla que es veié obligat a deixar els càrrecs i fou desterrat de Madrid. En aquestes circumstàncies hom pot entendre que el seu llibre no pogués ser distribuït, ni l'any 1706 ni els següents, fins que mica en mica anà recuperant el favor reial, sobretot mitjançant altres nobles i la reina Maria Lluïsa Gabriela que estaven convençuts de la seva fidelitat que en carta privada li va dir que si hubierais sido malo, nadie podría haber hecho más mal referint-se que podria haver posat en dubte el famós testament de Carles II.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Ciutat de Guastalla

Sabem que el 1704 rebé l'encàrrec reial de fer un llibre de les mateixes característiques sobre les campanyes de Portugal (1703-1704), que no s'acabà d'imprimir malgrat que el tingués completament escrit i amb cinc proves de gravats de les mateixes dimensions que els del llibre comentat i que es conserven a la BNE amb disseny de Filippo Pallota, fet que demostraria el l'estat avançat d'elaboració en que va arribar a estar. A principis del 1706 se li sol·licitava que continués com a cronista dels primers atacs sobre Barcelona, però ja no com a acompanyant reial sinó només com a cronista i es requeria que li enviessin tots els documents que demanés per bastir la història, projecte que gairebé no engegà. Les circumstàncies històriques i vitals -polítiques i econòmiques- que va viure Antonio Ubilla a partir del 1706 en ser considerat un traïdor van impedir la impressió del llibre sobre el rei a Portugal i la redacció de les campanyes de llevant.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Detall de la marxa de Felip V cap a Itàlia des del port de Barcelona. A la dreta la reina Maria Lluïsa Gabriela i el seu seguici en el palau Reial acomiadant al rei i observant les maniobres militars amb les salves de comiat

És curiós veure com una persona de fidelitat inqüestionable  -la historiografia li atribueix els pals a les rodes a la celebració de Corts a Barcelona i l'enrariment de les relacions entre catalans i un primerenc Felip V- va poder ser condemnat a l'ostracisme acusat de traïció. Malgrat la seva rehabilitació posterior, que li arribà vers el 1715, Antonio Ubilla no tornà a ser el cronista oficial de Felip V malgrat els intents que hem vist perquè potser ja no calia...

BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA, JOAQUIM. La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre. Barcelona, Editorial Empúries, 2000

ALCOBERRO, AGUSTÍ. Barcelona 1714. Els gravats de la Guerra de Successió. Barcelona, Editorial Efadós, 2013

DIVERSOS AUTORS. La Guerra de Successió dia a dia (Volum I, 1700-1705). Barcelona, Ara Llibres, 2013

HAMER FLORES, ADOLFO. El secretario de despacho Don Antonio de Ubilla y Media. Su vida y obra (1643-1726). Tesi doctoral presentada el 2013 a la Universidad de Córdoba.

dijous, 4 setembre de 2014

Tristeta (1947) d’Emili Vilanova i Jaume Pla, el redreçament bibliòfil

A la Mercè Alonso que em va introduir al món del gravat i em va permetre poder conèixer a en Jaume Pla en un llunyà 1984
A hores d’ara suposo que els seguidors d’aquest blog tenen clar que aquí pot aparèixer el llibre més inesperat de forma i contingut però que no ens prodiguem en llibres editats per a bibliòfils. En certa manera creiem que els llibres han d’estar creats per a la lectura i si a més hom hi introdueix algun element estètic o curiositat que el fa especial millor que millor. En certa manera intentem mostrar llibres en els que la seva tirada restringida no en sigui l’element definitori sinó més aviat un element més de raresa.

Quan hom parla de llibres de bibliòfil es refereix a llibres de curts tiratges numerats amb paper de cert gramatge, barbat i intons i normalment acompanyat per gravats calcogràfics o xilogràfics d’artistes. Acostumen a ser llibres d’una estètica molt clàssica que recuperen les maneres de fer de la impremta en un moment com és la segona meitat del s. XIX en el que s’imposa la mecanització dels mitjans de producció. Davant d’un paper industrialitzat hom utilitza el paper fet a mà, davant de la composició de textos mecànica hom utilitza els tipus mòbils i davant de les il·lustracions fotomecàniques hom utilitza el gravat estampat a mà. En certa manera podríem dir que hom intenta fer un llibre exclusiu a la manera antiga.


Aquest esperit selectiu fa encarir el procés d’elaboració d’aquests llibres per la qual cosa el seu preu és elevat i només reservat a certs bibliòfils que gaudeixen d’aquestes obres. Aquest club reservat de degustadors és molt limitat per la qual cosa hom ja no sap si els tiratges curts són degut al seu preu o que igualment només se’n vendrien molt pocs per la qual cosa ja no cal fer-ne grans tiratges. Sigui com sigui, i és una qüestió de gustos, nosaltres preferim un altre tipus de llibre no només pensats en l’exclusivitat sinó en l’estètica més general.


Independentment d’aquestes preferències apriorístiques avui és un plaer presentar-vos un d’aquests llibres de bibliòfils arran d’una interessantíssima exposició que torna a organitzar Palau Antiguitats. En aquest cas l’exposició no està pensada per a la venda del que s’exposa sinó que és una col·laboració amb l’Associació Amics de Jaume Pla que d’aquesta manera vol homenatjar el centenari del seu naixement. Malauradament un homenatge a Jaume Pla no hauria d’haver sorgit de particulars que es posen d’acord sinó de les institucions públiques que han de recordar les persones i institucions que han fet aportacions significatives a la cultura del país com és aquest cas, però això ja és un altre tema...


Però qui va ser en Jaume Pla (1914-1995)? Tècnicament fou escriptor, pintor i artista afeccionat al món del gravat que va fundar una editorial que es deia Rosa Vera i que com molts artistes de fa uns anys és una persona gairebé oblidada ja que no va encaixar en cap moviment i anava per lliure en el món de l’art, cosa que s’acostuma a pagar car... La importància d’en Jaume Pla, però, rau precisament en la seva activitat d’editor de llibres de bibliofília però sobretot per haver creat sinèrgies a l’entorn del gravat entre els artistes que en el seu moment tenien més èxit de públic i venda i que avui estan també una mica oblidats: Josep Amat, Emili Grau Sala, Xavier Nogués, Ràfols Casamada, Pau Roig, Francesc Domingo, Joaquim Sunyer, Vila Arrufat, Josep Granyer, Josep Mompou, Josep de Togores, Francesc D’A. Galí, Carme Serra, Xavier Valls, Francesc Todó...

 

Aquests artistes conjuntament amb en Jaume Pla participaren en el primer projecte de bibliofília a la manera francesa a la Catalunya de postguerra sota el segell editorial de Rosa Vera, nom derivat del darrer versd’un poema de mossèn Cinto. Aquesta editorial es convertí en un referent tant pels bibliòfils com pels artistes del moment ja que el gravat continuava sent considerat com una art menor. La reivindicació que en feu Jaume Pla i la cura en la que ajudava als artistes a dominar les diverses tècniques –triades a vegades a partir de les característiques de cada artista- i sobretot les perfectes impressions dels gravats el van convertir en tot un referent.


La gràcia de Jaume Pla, a més, va ser saber combinar artistes i literats d’iguals a iguals i fins i tot diríem que amb una preponderància a favor dels artistes ja que moltes vegades els escriptors havien d’il·lustrar amb paraules el que els suggeria el que prèviament havia gravat l’artista. Malgrat això els inicis de la Rosa Vera anaren lligats a la il·lustració de gravats del mateix Jaume Pla per a textos d’autors catalans com foren Les coses benignes de Joaquim Ruyra Després vindrien Vint tannkas de Carles Riba, Poemes i cançons de Nadal (1946) o la mateixa Tristeta d’Emili Vilanova que analitzem. Després haurien de venir les il·lustracions de La familia de Pascual Duarte o Viaje al Pirineo de Lérida de Camilo J. Cela o Castilla en el que Miguel Delibes posa text a burils de Jaume Pla ja en els anys 60 i que suposen la culminació dels llibres de bibliòfil de la Rosa Vera dintre del mercat espanyol. El mateix Delibes que havia participat en projectes fotogràfics com els de Palabra e Imagen de Lumen va dir dels gravats d’en Jaume Pla que no fue, pues, Pla quien ilustró mis textos, sino mis textos los que ilustraron los grabados de Pla.


Si ens fixem amb les dates d’inici de les edicions de la Rosa Vera veurem que estem en la frontissa en la que la censura començava a tolerar la publicació de llibres en català. Precisament foren dels primers en publicar-se en català perquè encaixaven perfectament amb el que pensava la censura sobre els llibres en català: havien de ser llibres de molt curts tiratges i de luxe –distribució restringida-,  i escrits en un català prefabrià. A més Tristeta tenia el plus de participar en el que hom ha anomenat barcelonisme que fou l’alternativa al catalanisme que impulsà el franquisme. Aquest barcelonisme englobava els conjunt d’obres periodístiques –premsa i ràdio- i llibres que reivindicaven la història de Barcelona –com un fet aïllat de Catalunya- i que tenien un caràcter divulgatiu i costumista, sobretot del s. XIX, com és el cas de Tristeta d’Emili Vilanova.


Emili Vilanova fou l’escriptor més important del que hom ha anomenat la literatura del costumisme i com a tal les seves obres sempre ens rememoren els ambients i els tipus populars d’una Barcelona del s. XIX que estava desapareixent i de la que ell en fou un fidel notari literari. Potser per això hom li dedicà una petita plaça sorgida de la reforma de la Via Laietana que aniquilà part d’aquests ambients que retratà i que podem veure en els gravats que va executar Jaume Pla per al llibre. Com els altres llibres d’Emili Vilanova actualment els seus arguments de to moralista i una mica carrinclons –malgrat parlar dels barris més problemàtics del moment- poden semblar més que desfasats però corresponen a una mentalitat no gaire llunyana.

 

Com a escriptor Jaume Pla ens ha deixat uns quants llibres memorialístics que ens permeten reconstruir una mica com va ser l’aventura de Rosa Vera i la feina artística de Tristeta en la que ell realitzà el treball d'impremta i l'artístic dels gravats. D’aquesta manera podem saber que, com va passar a altres pintors, la feina quotidiana els treia energia per a la producció del que ells més anhelaven: la pintura. Malgrat aquests anhels en el cas de Jaume Pla es va dedicar a una branca d’aquesta expressió artística i per això comentava que no he fet cap dibuix, però en faré molts. No n’he fet perquè aquests dies estava esgotat. Des del començament de l’any he treballat sense parar. Tristeta l’acabaré, em sembla, en cinc mesos. No serà una mala marca. És clar que algunes estones les he tingudes lliures, però si reposava estava intranquil i em faltava la serenitat imprescindible per a fer res de bo. O bé em quedava tant cansat, físicament, que no tenia ganes de fer res més.


La producció de llibres de bibliofília als inicis dels anys 40 com hem vist fou una tasca titànica per les dificultats tècniques i econòmiques del moment però l’empresa va sorprendre al propi Jaume Pla que veié recompensats els seus esforços. Per això el 27 de setembre de 1947 deia que Tristeta s’ha venut bastant bé. N’hi ha més d’un centenar col·locats que vol dir, dels que he cobrat fins ara, 29.132 ptes. des del mes d’abril. 4.162 ptes. al mes. De tot això només ens queden 4 o cinc mil pessetes. Aquests xifres ens situarien el preu del llibre a unes 290 ptes., tota una fortuna per a l’època!


Per això en el seu dietari Jaume Pla el gener del 1948 reflexionava dient que en total, i amb la Tritsteta, son tres llibres que he fet en un any. He treballat molt. No he pintat gairebé gens però he treballat molt, com un bastaix, tirant proves. He guanyat molts diners i hem pogut viure, econòmicament millor que mai a la meva vida. Potser no puc estar descontent de la feina feta.
(...) Jo ara estic en un moment perillós. Podria derivar cap a ser un editor i no ho voldria. Veig difícil, altrament, de poder fer mai de pintor. Em quedaré en l’home que toca moltes tecles i cap d’una manera excepcional? Voldria fer la prova de fer un llibre d’envergadura i m’agradaria triomfar com a gravador. En aquest Llull (Llibre de les bèsties, 1947), el meu èxit ha sigut d’editor, no d’artista. És clar que tot el color dels gravats és meu però no oblido que els gravats no ho són. I ara estaré desentrenat, gravant i dibuixant! No sé encara si la Tristeta està molt bé, com a gravats. Fa poc l’he feta. De tots els altres llibres, cap és una cosa considerable. Potser el millor són les Tannkas, però en el llibre hi ha molts errors tècnics. Ara en sé més. I per a fer quelcom de bo em caldria un bon text.


Com podem observar, en Jaume Pla tenia una ambició positiva que el portà a moderar la seva carrera pictòrica per a intensificar la seva carrera davant i darrera del tòrcul dels gravats i amb els tipus mòbils. Gràcies a això va poder treure a la venda llibres tant bells i acuradament editats com aquesta Tristeta feta amb gravat calcogràfic a la punta seca sorgits d'unes mans prodigioses que doten als gravats d'unes tonalitats vellutades riquíssimes. Si aneu a veure l’exposició a Palau Antiguitats ja veureu com podreu xalar d’allò més tant amb els gravats propis com amb els dels altres artistes als qui va convidar a participar en el seu projecte, únic a l’Espanya del seu moment. Tot un plaer per a la vista!

dilluns, 5 maig de 2014

Felt Felt (2010) de Sandra March, l’homenatge a l’heroisme de la quotidianitat



Quan hom parla d’aixecar grans monuments a persones que han destacat en el món de les ciències, la cultura, la política, l’heroisme bèl·lic... sempre penso en la quantitat de persones que conec que es mereixerien monuments molt més grans perquè el seu anonimat no resta ni una engruna del seu valor quotidià. Són aquelles persones que diàriament tiren endavant, enmig d’unes situacions tan dures a nivell personal i social com les que han portat a dalt del podi a certes personalitats.

Parada de Can Marianga de la Seu d'Urgell amb na Maria i en Joan. 
A sota el paper de la polleria digne de figurar en el llibre Cárnicas Gráficas

La reivindicació de l’heroisme quotidià és una de les virtuts que destacaria -entre d’altres- del llibre d’artista Felt Felt (poc o molt va anar així) de Sandra March, editat el 2010. Com a declaració programàtica, el llibre és encapçalat pel famós text de Bertolt Brecht: Hi ha persones que lluiten un dia i són bones. Hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bones. Però hi la les que lluiten tota la vida, aquestes són les imprescindibles. A partir d’aquesta idea, Sandra March desenvolupa tot un projecte artístic que esdevé un gran homenatge als seus pares, na Maria i en Joan, que van regentar la polleria Can Marianga del mercat de la Seu d’Urgell.


Quan en la darrera edició d’Ars Libris en el Centre Santa Mònica vaig veure aquesta obra, destacant –a criteri meu- per sobre d’altres propostes també molt interessants, vaig tenir clar que era un llibre per a la meva col·lecció, cosa que el preu assequible també hi va ajudar... Si a cop d’ull la proposta em va semblar interessant estèticament, també em va entusiasmar el contingut cosa que, com moltes vegades heu vist en el Piscolabis, no passa necessàriament. Aquí haig de reconèixer que tinc flaca per l’art conceptual i els seus derivats, com aquesta obra emmarcada dintre del que Miralda va anomenar Food Cultura.

Instal·lació amb el vídeo

Sandra March, a partir de les idees que hem comentat, ha bastit un projecte que abasta des de la instal•lació artística fins a un catàleg tridimensional que inclou bona part de la instal·lació mateixa. El conjunt s’exposà a Cal Ribó d’Artedó (25 i 26 de juny) i al Centre Cívic El passeig de La Seu d’Urgell del 27 de juny al 25 de juliol de 2010 i reconstrueix el taulell frigorífic de la polleria familiar Can Marianga, amb tots els productes que tenien a la venda, però fets amb feltre cosit, de manera que recreen pollastres, conills, ous i els derivats especials de la polleria com hamburgueses, salsitxes, pinxos, croquetes, rodó farcit, patés i llibrets farcits de pernil i formatge.

video
Vídeo performance per a la instal·lació

La instal·lació es componia de 187 peces de feltre i la representació d’un taulell frigorífic fet amb material tèxtil. També incloïa un monitor on es projectava un vídeo realitzat per Maria Verdú i concebut per Sandra March on la mare de l’artista, na Maria, desmunta un pollastre per peces d'esma com si d'un ritual atàvic o una pregària rutinària es tractés. Una vegada el pollastre ha estat especejat l’artista el reconstrueix amb una agulla i fils especials per a la tasca, recreant de nou, i de forma simbòlica, la metàfora del projecte com molt bé es comenta en el llibre catàleg.

Dades i justificació de tiratge

Una vegada va finalitzar l’exposició de la instal·lació, les diferents peces de la polleria de feltre van ser utilitzades per a formar part del catàleg-objecte de l’obra. Així el llibre pròpiament dit es presenta retractilat dintre d’una safata de porexpan com les que s’utilitzen a les polleries per envasar el producte de manera segura i higiènica, juntament amb una de les peces de feltre. És més, la decoració ratllada dels porexpans antics -avui tot és blanc...- és un dels motius decoratius de tot el projecte. El llibre-catàleg està concebut com una llibreta amb les cobertes de cartró dur enquadernat amb espiral -la llibreta d'apuntar els encàrrecs?- i és signat i numerat per l’artista, com en tots els llibres d’artista o de bibliofília. En total se’n van fer 158 safates que contenien un llibre catàleg i una peça de feltre, a excepció de les peces petites com ara hamburgueses, salsitxes, llibrets... que n’hi ha unes quantes. En funció de la mida i la complexitat de la peça, el preu també variava.


El llibre-catàleg, i aquesta és la clau del projecte, reconstrueix la vida dels pares de l’artista, ja que fa constar les dates més importants de la família i es reconstrueixen unes vides ben quotidianes, marcades per la necessitat i la mort, però també les ganes de tirar endavant malgrat tot. Totes les explicacions biogràfiques (en bilingüe català-castellà) narren els fets i anhels propis del 95 % dels espanyols de la postguerra i el període del desenvolupisme, per la qual cosa poc o molt pot fer sentir empatia al “públic lector” per unes vides molt properes a la pròpia o familiar. Aquesta apologia de la normalitat lluitadora és la clau de tot el projecte, tant de la instal•lació com dels llibres retractilats amb elements de polleria.
Les dates i els episodis familiars s’expliquen de manera molt breu per mitjà dels típics cartellets del preu, que hi solia haver a les parades de mercat fa uns anys. Són de plàstic blanc i duen el unes peces mòbils per indicar el preu. A la part superior es compon la data amb els números mòbils, a la part inferior -on hi hauria d’haver el nom del producte- s’explica el fet que va passar en aquella data.
Patrons generals

Full que es donava durant l'exposició de la instal·lació amb tots els models dels productes de feltre

Cada any de la biografia de la parella correspon a una tipologia de les peces i es reflecteix en un dels capítols del llibre. De fet, cada capítol es compon del cartellet abans esmentat, seguint d’uns dibuixos senzills i molt ben fets, que indiquen la manera d’autofabricar-se la peça amb feltre. Com si d’un receptari o d’un manual de patronista es tractés, inclou la informació del temps que es calcula per a la realització, la dificultat –que s’indica amb un símbol d’una a tres agulles-, el número de peces de feltre i els colors que es necessiten per elaborar-la.

Full amb els patrons a dimensions reals i classificats per colors i línies com es relaciona en el llibre

Al final del llibret catàleg, hi ha un full plegat que recull a dimensions reals tots els patrons de cadascuna de les peces, a la manera que ho solen dur les revistes de moda que inclouen patrons. Cada peça hi és indicada amb un color, gruix i tipus del traç diferent, de manera que es crea un garbuix de coloraines molt estètic, només desxifrable per ulls experts a aquesta mena de patrons.

El full plegat s’acompanya d’un plec de 6 pàgines primorosament cosides pel llom amb la traducció a l’anglès. Intel·ligentment i sarcàstica, el full de patrons i aquest plec se subjecten a la contracoberta de cartró del llibre amb una... goma de pollastre!


Com heu pogut observar al llarg d’aquest apunt és un llibre que ha estat cuidat, des de tots els punts de vista, amb un amor i un perfeccionament digne d’elogi i que ha d’omplir d’orgull als pares homenejats.  Llàstima que en Joan, el pare, va morir el 2005, força abans que la seva filla ideés el projecte. En el penúltim capítol n’esmenta la mort i el descriu dient que al Joan li agradava el futbol, els acudits, fer llistes de coses i la xocolata. Tenia pessigolles als peus. No li agradava que estiguéssim massa estona amb la porta de la nevera oberta perquè deia: “se’n va el fred”. En definitiva, un projecte –instal·lació, vídeo i llibre amb peça- que toca l’ànima per la complexitat amagada dintre d’una senzillesa virtuosa. Caldrà estar a l’aguait de la Sandra March i seguir-la en els seus suggerents projectes com Anatòmica, Es quan dorms que hi veig clar... plens de qualitat, idees fresques, estètiques i sobretot intel·ligents. Un descobriment per a mi, que he volgut compartir amb vosaltres.

dimecres, 23 abril de 2014

D’una vella i encerclada terra (1980) de Salvador Espriu, Manuel Valls i Josep Maria Subirachs, una obra coral de commemoració


Al Centre Excursionista de Catalunya

Per tradició familiar he estat vinculat al Centre Excursionista de Catalunya des de la meva infantesa encara que no d’una manera molt activa però si propera. Aquesta relació familiar amb aquesta entitat centenària -que el va publicar- és la que va fer arribar a casa com a obsequi d’uns molt bons amics el llibre que avui comentarem i que fou el meu primer Salvador Espriu, D’una vella i encerclada vida. Si avui el porto aquí és perquè el llibre fou il·lustrat pel recentment desaparegut Josep Maria Subirachs. És curiós veure dos dels protagonistes estètics més divulgats de l’època reunits en aquest mateix llibre.

El llibre fou fruit en un primer moment de l’encàrrec del 1973 del músic Manuel Vall –Nani- qui li va encomanar a Salvador Espriu un text per a un espectacle en un acte de dotze episodis que projectava. Salvador Espriu recordava en el pròleg que aquesta obra va ser ideada com un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària. En la funció, un rodamón recorre tots els Països Catalans, amb un parell d’escapades fora dels nostres límits, l’una a Montpeller i l’altra al monestir de Sixena, tan relacionats, però, amb la nostra història. Aquest fil conductor és el que finalment es convertí en deu episodis que s’havien d’adaptar a la música que havia compost Manuel Valls.


L’elaboració conjunta i pactada, molt ben explicada en el pròleg, es retardà fins a finals del 1975 que coincidí amb la demanda d’Agustí Bou –president del Centre Excursionista de Catalunya- que li sol•licitava un text per a la celebració del Centenari d’aquesta entitat. Salvador Espriu cregué que tant un encàrrec com l’altre s’esqueien perfectament a ambdós requeriments per la qual cosa accelerà la seva elaboració per tal d’acabar el llibre. I heus aquí –tornem al pròleg de l’escriptor- com “D’una vella i encerclada terra” en una edició il·lustrada pel gran artista Josep Maria Subriachs (...) apareix vinculada a una commemoració singular, a la del primer Centenari de la fundació del “Centre Excursionista de Catalunya”. Surt per contribuir discretament a celebrar la naixença d’aquest il·lustre “Centre” que honora tant la nostra col·lectivitat, al servei de la qual ha estat sempre, amb amplitud de mires i amb una tenaç, sovint arriscada, excepcional abnegació.


El text combina la prosa poètica amb la poesia pròpiament dita dintre del viatge d’aquest Rodamón que som una mica tots plegats pels Països Catalans atenent la diversitat que ens uneix. Les referències històriques són preses com a motiu de reflexió del que vam ser, del que som i del que serem. El Rodamón se’ns adreça en un moment i ens diu: Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.


Sobre els aspectes més simbòlic i literaris, que s’escapen a aquest apunt més estètic, val la pena que visiteu l’exposició comissariada per Josep Camprubí que amb el títol de País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra és visible en el Col·legi Major Universitari Ramon Llull, capella Rubió i Bellver. L’exposició està precisament dedicada a aquesta obra tant des del punt de vista musical –amb les partitures del mestre Manuel Valls- fins als aspectes literaris i simbòlics, entrant en l’entramat cabalístic.

 
Justificació del tiratge amb la signatura del poeta

L’obra a principis de 1976 ja estava enllestida –el pròleg el signa el vint-i-u de maig- però el més segur és que en voler que fos il·lustrada per en Josep Maria Subirachs comportà un estrany retard de quatre anys. Si tenim en compte que el centenari del Centre Excursionista se celebrava precisament el 1976 sobta veure que la publicació del llibre no es produeix fins el 1980 amb uns agraïments del nou president del CEC, en Lluís Puntís que en fa una petita glossa de tot plegat signada ja a l’octubre de 1980. Malgrat tots els retards el llibre serví per tancar el centenari de l’entitat esportiva més antiga d’Espanya d’una manera molt digne ja que del llibre se’n va fer un tiratge de 3.000 exemplars  en paper Offset Tres Torras i 225 exemplars signats pel poeta i que s’adquiria amb la litografia del retrat de Salvador Espriu realitzada per a l’ocasió per Josep Maria Subirachs.


Aquest llibre sense cap mena de dubte és una fita per a la tasca divulgadora cultural del CEC que entronca amb aquells primers llibres de divulgació del patrimoni que sota el nom d’Album Pintoresch-monumental de Catalunya a partir d’un llunyà 1879 intentà divulgar amb llibrets incunables fotogràfics –dels que algun dia ja en parlarem- el patrimoni arquitectònic com els indrets de Poblet, Santes Creus i Montserrat. A partir d’aquestes publicacions de matineres dates –no oblidem que el primer nom fou el d’Associació catalanista d’excursions científiques- la tasca del editorial del CEC ha estat important centrant-se sobretot en guies i mapes de muntanya però no oblidant altres aspectes de ciències naturals com la fauna, vegetació, geografia... i patrimonials com estudis de la Masia, artístics i en aquest cas poètics. De l’edició tècnica D’una vella i encerclada terra, però, se n’ocupà l’editorial Àmbit amb un format de 24 x 17 cm.


El manuscrit i les galerades, però, restaren curiosament sota la propietat de l’antic president del CEC, n’Agustí Bou, malgrat ser un encàrrec institucional. A pesar que el llibre fou enllestit sota la presidència de Lluís Puntí el manuscrit no restà ni en propietat de l’escriptor ni fou dipositat a la rica biblioteca del CEC sinó que se li devia regalar a Agustí Bou. Malgrat això Agustí Bou els darrers anys de la seva vida decidí donar a la Fundació de l’escriptor a Arenys de Mar el manuscrit, les galerades i l’espitolari, tràmit que s’acomplí finalment l’agost del 2012.

 
En primer terme Ovidi Montllor, Oriol Martorell i Anna Ricci a D’una vella i encerclada terra, de Salvador Espriu. Palau de la Música Catalana (1979) (Arxiu AIET.)

A nivell musical l’obra fou estrenada en el Palau de la Música Catalana de Barcelona el 29 d’octubre dintre del 18è Festival Internacional de Música de Barcelona. En Ricard Salvat s’encarregà de l’escenografia de l’obra, n’Oriol Martorell del cant coral amb la Coral Sant Jordi i Joan Ginjoan de la música amb el grup Diabolus in Musica que fundà amb Juli Panyella amb màscares realitzades per Antoni Fàbregas. Ovidi Montllor i Anna Ricci hi posaren la veu solista a aquesta obra de Manuel Valls de la que malauradament no se’n conserva cap gravació en xarxa disponible per a poder gaudir-la plenament i fer-nos una mica la idea de la seva sonoritat.


Sobre la intervenció plàstica de Josep Maria Subirachs, com ja he comentat en altres ocasions, tinc una actitud ambivalent –mai bel•ligerant com en altres casos- perquè li reconec els seus mèrits d’investigador dintre del món de l’escultura però alhora li veig massa la cuina i un cert manierisme que m’impedeixen gaudir del tot de la seva obra. Un altre dels problemes que té en Subirachs és la gran quantitat d’obra escampada per Catalunya que produeix una certa fatiga visual si tenim en compte que no era l’únic artista del seu moment. Potser aquest sigui un dels factors que ultrartísticament li ha portat més problemes en generar tot tipus de gelosia entre el seu mateix gremi més enllà d’aspectes formals.


Les il·lustracions d’aquest llibre són un petit compendi de la concepció que tenia Josep Maria Subriachs del seu món plàstic entre la figuració i l’abstracció que tant li agradava treballar i que com amb Dalí tant agradava a un públic que necessita certa modernitat però no radical ja que necessita reconèixer formes. Aquest equilibri és el que li permeté desenvolupar la seva tasca escultòrica amb certa comoditat mentre li queien els encàrrecs públics i privats com és aquest cas. Si a això li afegim un cert erotisme amb els seus ja clàssics nus que mai van més enllà del que la moral acadèmica imposa tindrem un dels ingredients més subiraquians de la seva obra.


Com ja hem comentat el llibre amb edició limitada de 225 llibres anava acompanyada d’una litografia amb el retrat de Salvador Espriu de perfil, amb una curiosa imatge en la que no porta ulleres, el que realment ens el fa una mica estrany. Els traços diagonals -com si d’un esbós es tractés- del retrat de la litografia li donen aquest caràcter també molt propi de Subirachs d’obra non finita que fa inconfusible el seu estil. Aquesta imatge del poeta és la que s’aprofita per a la coberta i per a encapçalar la part dels agraïments del president del CEC, en Lluís Puntís.

Placa de Josep Maria Subirachs per al domicili del poeta als Jardinets de Gràcia (1990)

Aquest retrat fou aprofitat per a la placa que el mateix Subirachs va fer el 1990 per a recordar en els Jardinets de Gràcia que el poeta hi visqué. És curiós com es va aprofitar aquest retrat d’en Subirachs i no el que li va fer posteriorment a la seva mort el 1986 en l’homenatge que li dedicà l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Com que la tècnica d’aquest darrer retrat amb  ulleres és més a base d’esquitxades és menys fàcil de poder-se adaptar al relleu i per això el mateix Subirachs devia valorar millor la utilització del retrat d’aquest llibre que no pas el posterior.

 Retrat litografiat per Josep Maria Subirachs per a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners (1986)

Així doncs, en un llibre podem gaudir dels dos artistes que durant l’època pujolista tingueren més repercussió dintre del món literari i escultòric fins a convertir-se gairebé en els artistes oficials cosa que els comportà que fossin titllats moltes vegades de mimats per el poder. Malgrat aquests aspectes més tangencials podem dir que el resultat final de l’obra no només no decep sinó que és força reeixida i que tant el contingut com el continent s’escauen i marquen tota una època.