A l’Antoni Benaiges, de Mont-roig del Camp, professor de la República a Bañuelos de Bureba (Burgos), assassinat pels falangistes
Els innombrables i permanents insults de feixistes adreçats als catalans per part dels espanyols o de fatxes adreçats per catalans a catalans que volen continuar sent espanyols fa que s’utilitzi aquesta terminologia inadequadament. Aquesta banalització és irrespectuosa vers les víctimes que van patir -i pateixen encara- aquesta doctrina política i és escandalós com és utilitzada -sense cap mena de mania- pels fills biològics i els hereus ideològics del feixisme. Per tal d’aclarir conceptes, què millor que un petit manual escolar (19 x 14 cm.) editat a Burgos –terra on fou assassinat el mestre innovador Antoni Benaiges que pretenia portar els nens a veure el mar- el 1940 per la llibreria de Hijos de Santiago Rodríguez.
Sota el títol Así quiero ser (el niño del nuevo Estado) Lecturas cívicas H.S.R. va compondre un manual "pedagògic" del què era el feixisme i com calia explicar-lo als nens que es trobaven en un Estat Nou. Aquestes sigles en podríen correspondre, com insinua en un dels comentaris de l'apunt en Pacou als mateixos impressors Hijos de Santiago Rodríguez. Les hàbils il·lustracions de Fernando Marco il·lustren de manera concisa i a voltes lleugerament avantguardista aquests conceptes mínims que tot noi espanyol havia de saber per bellugar-se dintre d’un Estat Feixista. En el preàmbul ja es diu que el conocimiento de toda nueva doctrina requiere cuando menos la posesión de su terminologia, y a ella consagramos este libro.
Sense que serveixi de precedent a & Piscolabis Librorum avui no analitzarem el continent del llibre amb les circumstàncies de publicació -inmediata postguerra-, aspectes tècnics, estètics... sinó que destacarem el contingut del llibre per a que qui vulgui llegir el que destaquem pugui saber exactament quins són aquests conceptes ideològics del feixisme espanyol amb una pervivència més enllà dels quaranta anys de Dictadura franquista que encara paguem. I la llei Wert, mentrestant, no fa més que perpetuar aquest tuf feixistoide...
NUESTRA NACIÓN
Hoy la nación española es UNA: porque no admite desgarraduras geográficas ni morales que destruyan su único cuerpo y su única alma.
Es GRANDE: porque se ha impuesto al mundo por el sacrificio heroico de sus hijos, que han demostrado que la dignidad es superior a la vida.
Es LIBRE: porque se ha sacudido la servidumbre de los pueblos extraños que quisieron arrebatarle las esencias de su personalidad histórica.
LA RELIGIÓN
Si arrancásemos de nuestra Historia todo cuanto a través de los siglos hemos luchado por la Religión, el resto no sería más que un cadáver, un cuerpo sin alma.
Siendo católicos servimos a España y al gran negocio de nuestra alma, que es su salvación.
EL ESTADO
Es necesario que en toda nación haya un orden, una disciplina, unaley; uno que mande y otros que obedezcan. Entonces la nación se convierte en Estado.
El Estado español está organizado según niveles de jerarquía. A la cabeza y como Jefe hay un Caudillo, un conductor, al cual estamos todos obligados a obedecer. En un Estado moderno bien organizado, el Caudillo es siempre el ciudadano mejor, el más selecto, el superior e indiscutible.
El Caudillo sólo responde ante Dios y ante la Historia.
LA PATRIA
Hubo un tiempo en que algunas personas sentían vergüenza de confesar su Patria. Eran seres desventurados, impasibles ante las glorias que nos hicieron grandes y ante los sacrificios que nos hicieron fuertes. El ciudadano de la nueva España no sólo ha de tener el valor, sino el orgullo de confesarla.
Además de la Patria grande, que es España, está también la Patria chica, que es la comarca en que hemos nacido: debemos amarla, como amamos a nuestra casa y a nuestro pueblo, porque son partes integrantes de la gran Patria, de España, para quien debe ser nuestro más encendido amor.
EL IMPERIO
Existe Imperio cuando existe soberanía plena, absoluta, sobre el país que se rige.
El Caudillo manda, organiza, resuelve, y todos los españoles obedecen.
Es eso Potestad, Imperio. En España no puede haber disgregaciones, separatismos, privilegios de casta o clase.
Lo más opuesto al Imperio es la anarquía. En la anarquía nadie manda sobre nadie. No existe autoridad, disciplina ni obediencia; no hay ley, orden ni justicia.
En la gran Cruzada de España contra el marxismo internacional, los españoles hemos luchado por la civilización cristiana, y, al triunfar contra sus enemigos, hemos servido al destino que la Providencia señaló a la nación española.
LOS PODERES
El poder lo tiene el que puede y no el que quiere. Y sólo puede, el que tiene condiciones para mandar y autoridad para ser obedecido. (…)
Por esta razón es el Estado quien debe tener los poderes, porque él tiene la responsabilidad de los negocios públicos y del bienestar nacional.
Nosotros, los subordinados, no tenemos más misión que obedecer.
Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por qué lo hace. Es más difícil mandar que obedecer. El que obedece no se equivoca nunca.
Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a la santa obediencia. Nada de murmuraciones, de reserves ni discusiones. ¿Nos manda quien sabe y quien puede? ¡A cumplir fielmente lo mandado! Esta ha de ser nuestra consigna.
EL ESTADO TOTALITARIO
Si a los ciudadanos de un Estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social. (…)
El ideal del Estado totalitario reside en que éste no tenga necesidad de imponer su autoridad por la fuerza, sino en que todos los ciudadanos estén convencidos de que entregándose a su servicio contribuyen a la unidad y armonía nacionales.
Tanto más perfecto es un Estado cuanto más identificados están los ciudadanos con el Jefe supremo y único que los conduce.
España es un Estado totalitario: un solo Jefe, un solo mando, una sola obediencia. Antes España era un caos, una anarquía. Hoy es un Estado ordenado, disciplinado y ejemplar.
LOS DEMÓFILOS Y LOS DEMÓCRATAS
Los demófilos son los amantes del pueblo.
Los demócratas son los partidarios de que sea el pueblo quien gobierne. (…)
Encomendar al pueblo, que no ha estudiado ni aprendido el difícil arte de gobernar, la responsabilidad de dirigir un Estado, es una insensatez o una maldad. quien ame de veras al pueblo no echará sobre sus espaldas esa carga con la que no puede.
No debemos ser demócratas, sino demófilos, y por eso debe gobernar la nación quien más valga,y el que más vale es el que se impone por su sabiduría y sus virtudes.
EL BUEN NACIONAL
Hay algunos hombres que se creen superiores porque dicen que son intenacionalistas. Si lo dicen de buena fe, son unos equivocados, y si lo dicen de mala fe, son unos malvados antipatriotas. (…)
No acepto la neutralidad internacional: es decir, el amar a España lo mismo que a Noruega o a la China. Hasta un pajarillo quiere su propio nido mejor que el ajeno. ¿Y yo he de ser menos? No, no. Primero España; después, España, y siempre España.
EL INDIVIDUO
Si yo para mí mismo soy todo, para el Estado español no soy más que su servidor.
España no puede girar alrededor de mi; soy yo quien debe moverse para honrar y dignificar a España con mi persona.
Esto quiere decir que mi voluntad y mis actos deben enderezarse al bien común, pues solamente de ese modo serán útiles para mí y para los demás.
LA LIBERTAD
Los que creen que el hombre es libre para hacer lo que se le antoje, confunden la libertad con el desenfreno. Pues si uno cualquiera quita con su libertad la de los demás, no cree en la libertad ajena, sino en la suya propia, o se que no cree más que en la que le conviene. Eso no es ser libre; eso es ser déspota.
Pero un ciudadano no es libre si no lo es la nación a que pertenece. Por eso gritamos con un clamor que sale del corazón: ¡España libre!
Toda la libertad para España, para que ella sola sea dueña de sus destinos. Siendo ella libre, lo seremos todos los españoles. esa libertad nacional es independencia, soberanía, potencia y grandeza. Queremos a España igual a las mayores potencias del mundo, porque su historia lo reclama y el esfuerzo y sacrificio de sus hijos lo exige.
LA IGUALDAD
Físicamente nadie es igual a otro: no hay dos caras iguales. Espiritualmente tampoco es nadie igual a otro: cada uno tiene su carácter, su genio y temperamento. (…)
Desde el punto de vista social ocurre cosa semejante: el más competente manda; el que es llamado a obedecer, obedece. (…)
Y en fin, el vago no puede ser igual que el trabajador; ni el honrado que el sinvergüenza; ni el patriota que el antipatriota; ni el inocente que el malvado.
Una sociedad que considerase a todos los hombres iguales, no sería una sociedad, sino un rebaño.
LA REVOLUCIÓN
Cuando una cosa está mal hecha no hay más remedio que hacerla de nuevo. Cuando una nación va al despeñadero, no hay otro recurso para salvarla que salir a mitad del camino y evitarlo.
Cuando un Estado mal gobernado llega a la descomposición, es preciso rehacerlo, revolucionarlo. La revolución constructiva consiste en convertir el desorden en orden, la injusticia en justicia y la arbitrariedad en derecho.
LA DISCIPLINA
Para que haya orden en la sociedad se necesita uno que mande, otros que obedezcan y una relación entre el que manda y los que obedecen: a esa relación se le llama disciplina. Pues no basta que haya un jefe y unos subordinados si aquél no sabe mandar y éstos no quieren obedecer. (…)
En la España de hoy no hay que discutir: hay que obedecer. (…)
Para que España sea grande y próspera, hemos de procurar todos los españoles someternos gustosamente, alegremente, a los mandatos de nuestros superiores y jefes. Ellos no piden nada para su propia conveniencia: cuando piden disciplina, orden y paz, lo hacen en beneficio y servicio de la nación.
EL FLOKLORE
España tiene un tesoro folklórico magnífico. Recorremos aldeas y lugares y sus habitantes, sencillos y buenos, nos recitan romances encantadores, entonan canciones populares que son un prodigio de lozanía y fragancia, cuentan cuentos y leyendas de maravilla, pronuncian sentencias y refranes que nos dejan sorprendidos y conservan costumbres de gran religiosidad y bello simbolismo.
LA CULTURA
Cultura no es sólo saber mucho. Hay por el mundo personas muy sabias, pero incultas, deshumanizadas, sin sentimientos, ni Religión, ni moral ni amor a sus semejantes. (…)
Por eso el Estado español quiere que la enseñanza y la educación que se den en las Escuelas y otros Centros docentes estén impregnadas de religiosidad, moral cristiana, amor, patriotismo: de todas las cualidades que definen en fin de cuentas al hombre culto.
LA FAMILIA
La familia cristiana es uno de los grandes tesoros españoles. Una nación se sostiene firme cuando la familia se mantiene fuerte y unida. Una nación se desmoraliza y descompone cuando la familia se desvincula y rompe sus lazos amorosos.
FAMILIAS NUMEROSAS
La Patria necesita hijos, no sólo para la guerra, sino para la paz, es ecir, para el trabajho, la producción y la prosperidad nacional.
Nación donde muere más gente que la que nace, está condenada a desaparecer. España tiene cabida y riqueza para muchos hijos: España es la nación de más porvenir de España.
LA ESCUELA
La Escuela es como una sociedad en pequeño: el Maestro tiene en ella la superior jerarquía: luego hay oros niños muy formales y aplicados a los cuales suele confiar cargos de responsabilidad: después están los demás, que tiene la obligación de obedecerlos. Como toda sociedad, la Escuela se mantiene por el orden, la disciplina y el trabajo.
LAS ORGANIZACIONS JUVENILES
Todos los muchachos españoles deben estar incorporados a estas organizaciones; en ellas se enseña a amar el Cuartel, a respetar a los superiores, a despreciar la vida en aras de los supremos ideales de la Patria y a tener confianza en si mismo frente a la adversidad. Quien no aprenda a obedecer, nunca sabrá mandar.
LA NACIÓN
En España se profesa la Religión católica desde el año 40 de la Era cristiana en que la predicó Santiago el mayor, y se habla el idioma castellano, con el que el genio de Cervantes escribió esa joya única que se titula El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
Los españoles pertenecemos a la raza latina.
LA HISPANIDAD
Nuestro imperio espiritual es la Hispanidad. Allí donde las gentes hablen en castellano y tengan nuestra estirpe latina, y nuestras creencias y nuestras costumbres, allí está lo hispánico, sea en donde sea, entre negros, aceitunados o cobrizos. Allí está el genio de España, dando vida a pueblos, regiones y continentes. Esos pueblos se emanciparon, como se emancipan los hijos cuando llegan a la mayoría de edad, pero no olvidan a España, su Madre.
LA LUCHA DE CLASES
Hace algunos años, unos hombres que se decían defensores y redentores de los obreros, les hicieron creer a éstos que sus enemigos eran los que les daban trabajo, es decir, los empresarios y los patronos. Algunos obreros, sencillos y crédulos, prestaron oído a esas falsas predicciones y se organizaron para luchar contra los que aportaban el capital a los negocios (…)
Cualquiera comprende que con la lucha permanente de unos hombres contra otros no se conseguiría sino retroceder la barbarie. Los obreros luchaban contra los patronos; los patronos tenían que defenderse contra los obreros. Cuando los obreros se consideraban fuertes, apelaban a la huelga, o sea al abandono voluntario del trabajo. Y cuando los fuertes eran los patronos, apelaban al cierre de las fábricas y talleres.
Hoy el Estado español prohíbe las dos cosas: el cierre y la huelga, y ordena imperativamente: ¡A trabajar todo el mundo!
CORPORACIONES
Cuando surge algún conflicto, en vez de ir los obreros a la huelga o los patronos al cierre, se plantea la dificultad en el seno de la corporación. En ésta se estudia, unos y otros dan su parecer, y cuando se ha llegado a una solución satisfactoria para todos, se levanta acta, toma nota el representante del Estado, y todo el mundo, patronos y obreros, tienen obligación de cumplir el acuerdo recaído. Si no se llegase a esa solución, resuelve el representante del Estado, y obliga del mismo modo.
SINDICATOS VERTICALES
Hace años, los sindicatos eran o bien de empresarios o bien de obreros, y no procuraban ni mucho menos el bienestar general, sino defenderse los unos contra los otros.
Ahora los sindicatos son instrumentos del Estado, y mediante ellos organiza la producción de materias, la distribución y el consumo.
¿Qué quiere decir sindicato vertical? Que agrupa de una vez y de arriba abajo a todos los factores de la producción, convieriéndolos en productores.
No hay, pues, un sindicato de patronos o empresarios, otro de técnicos y otro de obreros, sino que las tres categorías forman un sindicato al servicio del Estado y para el bien común. Si surgen conflictos se resuelven en el sindicato ante una representación del Estado.
Ja m'has alegrat el dia (és un dir). Ni estèticament el salvaria. Quina tipografia més lletja té la coberta!
ResponEliminaAllau,
EliminaComparat amb el que es feia a la zona feixista no està gens malament de disseny ni d'il·lustració malgrat que no arriba a l'alçada dels il·lustradors republicans. Com s'ha dit moltes vegades "els franquistes van guanyar el combat bèl·lic però van perdre la batalla de les arts i la literatura".
Si és que n'hi ha per començar i no acabar-s'ho...
ResponEliminaHoy el Estado español prohíbe las dos cosas: el cierre y la huelga, y ordena imperativamente: ¡A trabajar todo el mundo!
Suposo que els camps de treballs forçats obeïen a aquest imperatiu.
A la FAES encara el tenen com una mena de catecisme a seguir. La malenconia hispànica del 98 no és res comparada amb l'actual.
Girbén, tu ho dius, no ens ho podem acabar... Realment vaig haver de fer una selecció però és que no té pèrdua aquest catecisme que molts encara deuen trobar encertat...
EliminaMaravilhoso exemplar que captura como poucos a essência daquele momento histórico! Há muito o que refletir aqui.
ResponEliminaAngelo,
EliminaE, portanto, reflete um momento histórico! Compartilhado com Portugal!
Tu ves recordant això que encara ens en faran una reedició actualitzada....
ResponEliminaJoan, què no ho és la llei Wert una reedició actualitzada?
EliminaGairebé m'ha convençut... Jo tinc 62 anys i de petit a l'escola teníem un llibre que es deia 'España es mía' i un altre 'Santa Tierra de España', tots dos del mateix autor, un tal José Muntada Bach (que devia ser català). El primer em sona que era més falangista; el segon era una mena d'història d'Espanya sui generis que començava amb els pintors de les coves d'Altamira (que ja eren espanyolíssims)i continuava amb Viriato, el Cid, Guzmán el Bueno, els Reis Catòlics, Colom, Hernán Cortés, Don Quijote i ja saltava al Glorioso Alzamiento Nacional amb el Caudillo, José Antonio i el general Moscardó, un nou Guzmán el Bueno... La retòrica era més treballada, per tal que s'aconseguís 'el efecto sin que se note el cuidado', però la intenció doctrinària era la mateixa: exaltar els 'valores patrios'. Llàstima que jo sempre vaig ser una mica talòs i no vaig assimilar bé aquella assignatura, sinó avui el ministre no m'hauria d'espanyolitzar.
ResponEliminaFelicitats pel blog, m'agrada.
KRT,
EliminaOstres, bona memòria la teva pels títols i autor d'aquests llibres. La Santa Tierra de España estava feta a Catalunya amb dibuixos d'en Junceda, inclós el retrat del Generalísimo!
A mi em va agafar tard i només teníem una Enciclopedia escolar que mai li varem fer cas perquè era bastant inútil però malgrat ser tardana també tenia unes quantes perles...
A pesar de ser talòs, però, fixa't que te'n recordes de tota la mitologia castellana mentre que de la catalana no se n'explicava res...
Ostres! El meu pare tenia una bona col·lecció d'En Patufet i jo de petit els havia devorat amb passió... Era un admirador d'en Junceda, i mai no em vaig adonar que era el mateix dibuixant del 'Santa Tierra'! Santa Llúcia! Mai no s'és prou vell per aprendre!
EliminaTambé teníem una enciclopèdia de 'Grado Elemental, una de 'Grado Medio' i una de més gruixuda, de 'Perfeccionamiento', on hi havia una mica de tot. El que més gràcia em feia era l'assignatura d'Urbanitat (a part de cedir el pas "a las personas de mayor edad, dignidad o gobierno" i d'estar calladets en presència de la gent gran si no ens preguntaven, recordo que insistia molt a no sucar pa a les salses, no aixecar el plat per aprofitar l'última cullerada de sopa, no remenar el cul de la tassa de llet amb la cullereta per aprofitar el sucre... Tot era per afectar ser elegant i no "fer el pobre", tan pobres com érem).
És clar que no ens ensenyaven res de Catalunya. Sabíem on era l'Orinoco, però no el Cardener. Mitja hora a la setmana llegíem en català (era un col·legi de capellans, de poble petit; els dels "nacionals" cantaven el "Cara al sol" i no llegien català). El llibre de lectura es deia 'La mar, la plana, la muntanya', un recull de proses paisatgístiques de bons autors catalans. També la Doctrina ens la feien en català. De gramàtica, res de res: sort que el meu pare tenia un llibret que es deia "24 regles per escriure correctament la llengua catalana" (que devia ser una edició popular de les 24 normes ortogràfiques de Fabra) i amb això i els Patufets vaig anar fent. I de seguida ja van venir els "felices 60", amb Raimon i els Setze Jutges, i la meva "formació de l'esperit nacional" va acabar sent ben bé al revés de la que ens feien al batxillerat.
Els mites nostrats ja els vam anar descobrint amb l'Escoltisme. Ara, a la diòcesi de Solsona tenim un bisbe que vol que els agrupaments escoltes i els voluntaris de Càritas es dediquin a evangelitzar... Hélas, hélas, la bêtise humaine!
En Junceda per sobreviure en plena postguerra va haver de fer de tot amb l'estigma de ser el que va fer la caricatura del Cu-cut (1905). Ho va passar molt malament i els experts comenten que el seu nivell artístic va baixar força.
EliminaDel manual que en parles era una obra de l'Artur Martorell editat en època de la República i que l'Editorial Teide va reeditar els anys 60 ja que tot plegat era un desert... I després diuen que no hi ha hagut persecussió... En fi, del bisbe de Solsona millor no parlar-ne que aplica la doctrina tal qual, sense sedaç... Et recomano l'obra dels Ferèstecs del Teatre Lliure per a veure-hi reflectida la Catalunya Profunda de la que ja en parlaré algún altre dia...
Segur que el ministre Wert l'està reeditant i serà de lectura obligada a les escoles a partir del curs vinent. Vés-lo memoritzant! ;-)
ResponEliminaVíctor, de fet jo ja he fet un subratllat de les coses més "interessants"...
EliminaSuposo que dec patir segrest emocional perquè tot i reconèixer que l'estètica és infame sento una atracció malaltissa per aquests llibres.
ResponEliminaLlegir l'apunt ha estat com transportar-me a l'escola de la meva infantesa, la de la primària i bona part del batxillerat, una escola severa i cruel, de costums castrenses, autoritària...
En tot cas, dediquem un pensament als mestres com l'Antoni Benaiges, que van donar la seva vida per fer-nos millors.
Enric,
EliminaA mi estètica no em sembla infame sinó més que correcte i amb algunes coses interessants. El contingut ja és una altra cosa.
I si, és un bon moment per rescatar de la memòria col·lectiva persones com l'Antoni Benaiges que he descobert fa poc gràcies a aquest llibre imprescindible que li han dedicat. Molt recomanable.
Galderich.
ResponEliminaEl ejemplar es un documento de gran importancia.
A veces un libro como el que nos muestras, es de enorme utilidad para comprender mejor una época
Marco Fabrizio,
EliminaEl problema es cuando lo que es un documento de época se eterniza en las mentalidades de algunas personas sobretodo si estas son las que dirigen el país...
M'ha encantat com sempre ;)
ResponEliminaA mi em fa molta gràcia que quan fa quatre anys, el govern d'esquerres va implantar Educació per la ciutadania, un assignatura que paralava del respecte y la tolerància a tothom, sense establir un perfil ideològic de l'individu, allò va ser la fi del món. El govern volia adoctrinar les futures generacions perquè votessin les esquerres. Ara els nens hauran de fer o religió o "Valores Cívicos" (!) i això no és adoctrinament moral.
Però tornant al post de piscolabislibrorum, trobo que els textos que has posat a la palestra exemplifiquen clarament com funciona el cervell dels feixistes. Els feixistes de veritat. Jo fa temps que penso que si les vícitimes de l'Holocaust veiessin amb quina facilitat es fa servir avui dia a Espanya el mot "nazi", tindrien unes paraules més aviat ben poc amables per certs sectors de la societat.
I res, una última nota, como a persona que fa poc s'ha examinat de dret romà m'admiro que qui va escriure aquest llibretconfongués "potestas" amb "imperium" (text "El imperio")perquè no són ni de bon tros la mateixa cosa. Però ja se sap que "Cultura no es sólo saber mucho. Hay por el mundo personas muy sabias, pero incultas, deshumanizadas, sin sentimientos, ni Religión, ni moral ni amor a sus semejantes. (…)"
Eduard,
EliminaEl feixisme una de les coses que fa és utilitzar el llenguatge com vol, sense cap mena de remordiment. Així doncs, a mans seves paraules com llibertat prenen una nova dimensió!
Per mi, el matís que trobo més excels (per dir-ho d'alguna manera) és el de Demòfilo i Demócrata.
Sobre el tema de l'assignatura de l'Educació per a la ciutadania i l'oposició que va provocar no és res més que la manipulació política que ells fan de les coses més normalitzades del món.
Quin llibre vell més actual, caram. Per fi he entès la concepció de Wert del que és una nació i què un estat. Pero per ser del 40, a mi tampoc em sembla estèticament del pitjor que he vist, algunes il·lustracions m´han deixat un regust d´avantguardes dels vint que, donat el context, serien d´agraïr.
ResponEliminaJosep,
EliminaRellegint els "clàssics" veiem que algunes coses com dius són "ben actuals" i ens ajuda a veure d'on venen... per si ho havíem oblidat! I si, algunes, no totes, il·lustracions són bones, empaltades del millor de les avantguardes.
Gran apunt, Galde,
ResponEliminael meu avi tenia una biblioteca republicana i va llençar llibres com aquest.
Qui és l'il·lustrador? té coses ben modernetes i el paràgraf de la revolució, doncs té força sentit.. ah! quina sort que tinc, no sóc espanyola segons això: la meva raça llatina es barreja amb grega i potser jueva.
curiós lo de la Santa Obediència, què deu voler dir?
què demòfils que eren!
ja ho he vist, Fdo. Marco.
EliminaKalamar,
EliminaQuants llibres es van llençar d'aquesta època, tant republicana -en aquest cas forçats per por d'un registre a casa- i franquistes per considerar-los sense cap mena de valor... Ni el valor històric se'ls va donar i això forma part dels nostres oblits!
di que si campeon
EliminaSincerament deixo constància de la meva presencia, però no estic amb cos per comentar, pot ser perquè veig coses que estan passant i que em recorden a coses que van passar axis com he vist algunes terminologies que vaig sentir quan era petit i ara veig uns ramalazos massa semblants en certes actituds.
ResponEliminaJavier,
EliminaPer no voler comentar dones en el clau amb el tema dels "ramalazos" actuals que m'han fet treure la pols a un llibre com aquest i veure d'on venen!
Així que els catalans devem formar part de los "pueblos extraños que quisieron arrebatarle las esencias de su personalidad histórica". Pobres de nosaltres, que hem hagut de patir, i encara ara, aquestes bajanades ideològiques. Així ens va a tots plegats.
ResponEliminaGazo,
EliminaAixò només entre altres indirectes...
Eren tan curtets i menystenien tant els altres que, volent fer la quadratura del cercle, incorrïen en contradiccions flagrants i feien paleses unes mostres de cinisme que posen els pèls de punta:
ResponElimina* "En la España de hoy no hay que discutir: hay que obedecer".
* "Si uno cualquiera quita con su libertad la de los demás, no cree en la libertad ajena, sino en la suya propia".
Queda clar!
- Es traeixen ells mateixos quan conceben la religió, no com a opció espiritual, sinó com el "gran negocio de nuestra alma".
- Justifiquen la desigualtat contraposant conceptes d'un despotisme il·lustrat d'anar per casa ("demófilos y demócratas"): "una sociedad que considerase a todos los hombres iguales, no sería una sociedad, sino un rebaño".
- Fan gala del paternalisme més ranci i carrincló: "España tiene un tesoro folklórico magnífico. Recorremos aldeas y lugares y sus habitantes, sencillos y buenos, nos recitan romances encantadores".
- Desconfien de la cultura de debó i consideren els savis gairebé com uns pervertits: "hay por el mundo personas muy sabias, pero incultas, deshumanizadas, sin sentimientos, ni Religión, ni moral ni amor a sus semejantes".
- Són clarividents: "España tiene cabida y riqueza para muchos hijos: España es la nación de más porvenir".
- La contundència dels arguments que empren no té preu: "No acepto la neutralidad internacional: es decir, el amar a España lo mismo que a Noruega o a la China. Hasta un pajarillo quiere su propio nido mejor que el ajeno. ¿Y yo he de ser menos? No, no. Primero España; después, España, y siempre España."
- Fan servir com ningú els termes biològics i genètics, encabint-ho tot en el concepte "las razas": "allí está lo hispánico, sea en donde sea, entre negros, aceitunados o cobrizos".
- Els obrers, que no els havia cridat Déu pel camí de la intel·ligència, són "sencillos y crédulos". Els patrons, en canvi, "tenían que defenderse contra los obreros". Sort n'hi havia del sindicato vertical, que mirava per tots, sempre "al servicio del Estado y para el bien común" (només que uns eren més "comuns" que els altres).
Hi ha aspectes en aquest text que són molt dels anys 40, però canviant una mica el llenguatge i suavitzant un pèl algunes sentències que avui per avui xocarien massa, l'essència del que es diu podria haver estat escrit el 2013.
Sícoris,
EliminaEl problema, com dius, és l'essència que perdura. Canviant quatre frases i quatre coses políticament massa incorrectes ens ho trobem ara mateix.
El concepte de raça, però, després de l'Holocaust va canvair molt i se'n deixà de parlar. El que si que tenien clar era que no podien parlar de raça espanyola i per això parlaven de "lo hispánico" com a concepte abstracte però alhora molt concret!
Com has pogut veure és per a llogar-hi cadires!
Hi hauria tant però tant a dir... I com bé ha dit Sicoris i alguns més dels comentaris llegits, el més patètic i lamentable és que traient algunes expressions i alguns matissos del text que has comentat, no estem pas gaire lluny de l'Espanya "democràtica" de majoria absoluta del PP. La caverna continua sent-hi i les dues Espanyes no s'han extingit. Gràcies Galderic per recuperar-nos aquestes peces de la història contemporània i que en aquestes dates ens sonen una mica, no?
ResponEliminaSanti,
EliminaAnar denunciant les permanències ideològiques és un deure moral des de qualsevol disciplina, i la bibiofília no podia ser aliena al que passa.
a mi em recorda l'entrada a classe, els anys 60, formats cantant el Cara al sol i sota tres banderes: espanyola, requeté i falangista.
ResponEliminaBiblioaprenent,
EliminaEls anys 60 encara s'arrosegava el tema però ja estava en perill d'extinció formal perquè el contingut es perpetua.
Perversa i excel·lent estratègia política començar a modelar les ments des de ben petits. Just ahir mirava un reportatge del seu amic mussolini i ensenyaven com els nens italians feien llistes exposant els motius perquè estimaven a mussolini... quina por!
ResponEliminaRokins, això de modelar les ments dels petits ho intenten tots i després, afortunadament, tothom fot el que vol. A alguns, però, els queda aquest ensenyament ben endins...
EliminaHas fet una feinada de les teves, excel·lent. Només demano que cap sobiranista no ho vegi, perquè es respira un ambient malaltís i qualsevol dia veurem una reedició en clau catalanista del llibre. Ja m'imagino un "Així vull ser". La portada serà el darrer cartell electoral de CiU. La pena és que em queda la impressió que la humanitat no avança, i que caiem un cop i un altre en el mateix forat.
ResponEliminaLluís,
EliminaTota ideologia té els seus feixistes particulars, els que creuen que han d'imposar les seves idees per sobre dels altres en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Aquest llibre ha de ser una vacuna contra aquests que creuen que s'han d'imposar acríticament sobre els altres, es digui de dretes, d'esquerres, catalanista, espanyolista, internacionalista, apolític (són els pitjors perquè acaten el Poder sense reserves)...
Molt bona entrada!
ResponEliminaNota la marege: veig que atribueixes l'obra a un desconegut "H.S.R.", però aquestes sigles coincideixen amb les de l'impressor (Hijos de Santiago Rodríguez).
Salutacions cordials
Pacou,
EliminaMoltíssimes gràcies per aquesta pista que la incorporo al text!
Tenir un model, estimat Galderich és, crec, sempre necessari: per emmirallar-se o per defugir-lo. Però han de ser model amb prou flexibilitat com per progressar també sobre les esquenes dels que els pateixen. Un model rígid, sense capacitat de reflexió i adaptació a la realitat present sempre és un negoci dels que manen i no volen ser molestats pels que han d’obeir. Està molt bé recordar quina era la “normalitat” no fa pas tant. Tampoc no cal invertir, diametralment, els papers. Sempre es necessita diàleg entre qui creu que sap (amb raó històrica o no) i qui creu que n’ha d’aprendre. Només així la sinèrgia necessària de l’evolució pot donar a totes les parts el que veritablement els convé.
ResponEliminaUna part del que diu aquest “catecismo de la realidad impuesta” sobre la cultura hauria de dialogar amb el contingut de la darrera entrada del teu bloc (Las luces y las sombras del flamenco).
Imprescindible per a no oblidar i poder ser millors.
Àbradas,
EliminaEl tema de la flexibilitat és fonamental. Només dubtant hom pot ser flexible. Si tot són veritats anem molt malament.
No en tenia ni idea, però he vist que "Hijos de Santiago Rodríguez" és una llibreria (també fou o és editora i impressora) de Burgos, que a més s'autoqualifica com la "llibreria més antiga d'Espanya" (?)
ResponEliminahttp://www.librerias-hsr.es/paginaParrafos.php?codigo=5
Pacou, no ho havia ni investigat perquè creia que una editorial així hauria desaparegut i ves per on diuen que són els més antics d'Espanya! Incorporo l'enllaç que ens facilites al tex. Moltíssimes gràcies.
EliminaCopio la teva resposta i la faig meva
ResponEliminaSalut
"...El feixisme una de les coses que fa és utilitzar el llenguatge com vol, sense cap mena de remordiment..."
Ben teva! Malauradament és així...
Elimina