Juego de cartas (1964) de Max Aub i Jusep Torres Campalans, els dibuixants heterodoxes (2/8)

A Marco Fabrizio Ramírez i tots els mexicans que van acollir els nostres avantpassats exiliats

La meva introducció al món del valencià Max Aub (1903-1972) es va fer a través del magnífic llibre Crímenes ejemplares publicat per l’Editorial Media Vaca de València, segell de garantia literària i plàstica. A més tinc la sort de tenir com a company de feina a en Pascual Gálvez, expert en literatura de l’exili castellà, circumstància que compensa el dia a dia laboral i el fa més portable. Durant els anys que compartim feina hem tingut temps de parlar de coses divines i humanes i entre elles també de certs literats exiliats com el seu estimat Quiroga Plá, Jacinto Guereña o Max Aub. Aquest exili els va donar unes característiques especials i alhora van donar també les seves maneres de fer a les terres d’acollida.

Max Aub és un d’aquests literats amb una intuïció molt afinada en tot el que toca. És per això que una de les seves propostes més avantguardistes fou la de Juego de cartas. Fou publicat a Mèxic pel seu editor gallec i inventor del futbolí, Alejandro Finisterre, i imprès a Graficas Menhir S,A. de Mèxic D.F.. Malgrat que no hi consti l’any sabem que es va publicar el gener de 1964 pel contracte que signà per a l’edició el gener d’aquest any i perquè les primeres crítiques literàries sortiren el novembre.

Les característiques d’aquesta obra epistolar és que no té un ordre de lectura preconcebut sinó que el lector pot barrejar els fulls –en forma de naip- i seguir l’ordre que vulgui. L’obra està pensada com a una lectura col·lectiva i aleatòria en repartir-se com a cartes, ja que juga amb la polisèmia de la paraula –naip i epístola- i per això es presenta com un joc de naips. A les instruccions ja diu que se baraja, corta, repartí una carta a cada persona que toma parte en el juego. Després d’explicar diversos possibles repartiments de cartes diu que con la Seguridad de que el resultado serà siempre diferente. (...) Permite, además, toda classe de solitarios. De fet Max Aub pretenia que l’obra fos d’autoria col·lectiva entre l’escriptor, el lector i l’atzar.

Però, quina és l’estructura d’aquest llibre-joc de cartes? Els fulls ja hem vist que són solts i l’enquadernació del llibre és una capsa embolcall de cartó com la dels naips amb un anvers que reprodueix el joc de cartes de mides grans (17 x 11 cm.) amb el títol de Juego de cartas i amb l’autoria de Max Aub com a escriptor i Jusep Torres Campalans com a il·lustrador. El revers de l’embolcall hi consten les instruccions ja esmentades mentre que als lloms laterals les dades editorials bàsiques.

El joc es compon de 106 naips que corresponen a dos jocs de cartes de 53 naips (13 colls (10 de l’1 al 10 + J + Q + R x 4 pals) + 1 comodí) que es distingeixen perquè el revers d’un joc és vermell i de l’altre blau mentre que l’anvers repeteix el disseny de les il·lustracions en els dos jocs. El disseny de l’anvers acobla la baralla francesa com l’espanyola en el mateix naip però de manera aleatòria sense que hi hagi relació entre espases, copes, bastos i oros amb cors, diamants, piques i trèvols. Amb aquest disseny Jusep Torres Campalans ja ens està insinuant que res és segur malgrat les aparences.

Les epístoles dels reversos dels naip, en l’àmbit literari, són cartes creuades en les quals diverses persones s’adrecen arran de la mort de Máximo Ballesteros, el protagonista difunt de l’obra. Les opinions dels diversos es van creuant sense cap ordre –per això hom pot llegir-lo com vulgui- i es van complementant per coincidència com també per discrepància amb la percepció del difunt. No voldria caure en el tòpic del calidoscopi però les opinions divergents esdevenen tot un trencaclosques que es van succeint i que va provocant girs i anem descobrint la personalitat complexa Máximo Ballesteros.

La relació epistolar entre les persones que el van conèixer a diversos nivells –vídua, amants, veïns, amics, coneguts i saludats- és complexa i no es posen d’acord ni amb les causes de la seva mort, ja que alguns parlen de suïcidi i altres d’assassinat per part de la vídua. El desacord és total i aquí hi ha la gràcia d’aquest assaig literari avantguardista i ben vertebrat. Les instruccions del joc hi consta que gana el que adivine quien fue Máximo Ballesteros, cosa totalment impossible perquè com tots, el protagonista difunt de l’obra, té diverses interpretacions i cares conegudes i ocultes. De fet, en dues cartes hom diu: ¿Un cadàver es un algo tangible, que existe, per un vivo qué es? o eres lo que se figuren que eres, con mayor o menor concimiento de causa. Per a ampliar la informació literària de l’obra és molt recomanable llegir les dues monografies dedicades i que s’enllacen a la bibliografia.

La primera notícia sobre la creació de Juego de cartas la trobem en l’anotació en el seu diari del 9 de maig de 1962: Para darles en la mera torre a los del Nouveau Roman escribir Juego de cartas, cincuenta y dos cartas impresas en naipes. Se barajan, se reparten, se leen, cada vez otra historia, según el azar. El 30 de juny deia compongit: Leo hoy en L’Express del 28, entre los libros recomendados para las vacaciones, “Composition No. 1, por Marc Saporta. Un roman dont caque page est autonome et qu’on peut battre como (sic) un jeu de cartes...” Echa abajo mi Juego de cartas que escribí hace un par de meses pensando en imprimirlo en auténticas barajas para ser regaladas a mis amigos por navidad. Las idees son del tiempo.

No hay nada que hacer. Ahora bien, ¿mi novelleta tiene interés, juego aparte? No lo sé, la escribí en vista de la impresión, del juego. Si es algo más, Bueno va. Si no, no pasa de tiempo perdido.

MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958

Aquestes reflexions del seu diari ens mostren l’interès per a fer una creació avantguardista, trencadora i lúdicament innovadora. En això excel·lí a l’hora de portar-la a la pràctica i que el joc fos il·lustrat per Jusep Torres Campalans, artista a qui va dedicar una biografia el 1958. En aquesta biografia, de les millors que he llegit, titulada Jusep Torres Campalans Max Aub descobreix a un artista català nascut el 1886 que havia estat experimentant a primera fila del cubisme amb Picasso, Braque, Gris... i que finalment ho abandona tot i acaba vivint a Chiapas, on l’escriptor el troba i en fa la reconstrucció de la seva vida. El llibre dintre de l’obra de Max Aub ha tingut una gran divulgació gràcies a les seves múltiples reedicions que han estat estudiades per Josep Mengual i que mostra l’interès per aquesta obra.

Les il·lustracions de Juego de cartas serien les darreres obres d’aquest avantguardista que amb traços gruixuts i simplificats i amb color negre i tocs de vermell, groc i verd realitzaria tots els anversos dels naips. El seu estil desmanegat, descurat i aliè a la simetria pròpia dels naips són les seves principals característiques que ja l’allunyarien totalment de propostes més cubistes de la seva primera època parisenca. L’abstracció dels motius dels naips és l’altra característica estètica que l’enllaça amb l’intent del cubisme de no perdre mai la figuració i per això adaptà motius populars per a disseccionar-los. 

Juegos de cartas però, no és més que la continuïtat del joc de la biografia de l’artista català. L’artista no existí mai, ja que fou una creació literària de Max Aub.  En els seus diaris trobem la gènesi del seu naixement el 9 de gener de 1957, a les 7 del matí: Nace Jusep Torres Campalans, armado, de pies a cabeza. Pintor, catalán, amigo de Picasso. Alto, fuerte, colorado, al rape (la cara de Miguel Hernández, la apostura de José Gaos), vestido de pana. Manazas. Católico.

Hacer la novela como una monografía. Publicarlo como un libro de Skira. Las enormes ventajas: de un lado los anales, que permitan ofrecer la época; luego la biografía, sin rebabas: puro cuento. Los dibujos, ¿qué me cuesta hacerlos? Con intentar copiar a Picasso o a Braque, basta. Mi inhabilidad dará la diferencia.

(...) Las opiniones de Torres Campalans no deben ser, nunca, las mías. Intentar conseguirlo, ser consecuente, no perderlo nunca de vista (fácil, en los sucesos).

Esto, que en una novela normal es primario, se me hace difícil en una biografia. (…)

Dar pistas, dejar rastros, pero que no fuercen el libro en ningún momento.

En aquest certificat de naixement literari hi observem diversos aspectes definitoris. En primer lloc tenim com Max Aub preveu com volia que fos l’edició, a la manera de l’editorial suïssa de llibres d’art Skira, amb les fotografies en paper cuixé de gran qualitat enganxades als fulls impresos i amb unes sobrecobertes il·lustrades. Després les característiques físiques i intel·lectuals –religioses incloses- del seu personatge biografiat.

L’altre element és l’intent, creiem que no ho aconsegueix, de no donar la seva opinió artística. Si una cosa té d’interessant aquesta biografia és l’exposició permanent d’idees plàstiques d’un intel·lectual com era Max Aub que dominava perfectament el camp artístic. Literàriament també expressa les seves opinions amb exemples tan clars com quan defineix a Pompeu Gener com a  escritor inaguantable, fanfarrón, extravagante, que se creia la divina garza o quan parlant de Juan Gris li fa dir a Torres Campalans que solo cuando ha visto abierto el camino fàcil del cubismo se ha metido a ello. Le pareció más cómodo. Es un señorito.

Aquesta biografia de Jusep Torres Campalans és un joc literari i no intenta enganyar a ningú sinó que és un experiment lúdic que li serveix per a recrear tota una època i uns ambients intel·lectuals parisencs i reconstruir una obra artística que mai existí. Per això Max Aub no només va haver d’escriure la novel·la dedicada al pintor que no va existir sinó que també va haver de pintar l’obra de l’artista que no va existir. Del seu estil irònicament escriu que sus primeros años (1906-1907), señalan la influencia clara de los fauves. Igual que los años siguientes, hasta las “trames” (1913-1914), le ven atado al carro del cubisme. De esos años (1908-1912) son los cuadros más intersantes de ese empedernido buscador. No tiene la calidad de Matisse, de Picasso, de Mondrian (...) perpo sus intenciones eran tan pures como las que más.

Fotografies dels pares de Jusep Torres Campalans i l'artista amb Picasso a

MAX AUB. Jusep Torres Campalans. Tezontle (Mèxic), 1958. Podem observar com 

la fotografia dels artistes presenta certs retocs que denoten volgudament la seva manipulació.

És un projecte molt proper al que posteriorment desenvolupà i desenvolupa Joan Fontcuberta amb obres com els seus ja clàssics de Deconstruint Ben Laden o l’Sputnik en el que reconstrueix la suposada biografia d’Ivan Istoichnikov. La fotografia que mostra de Torres i Campalans, a la manera que també farà Joan Fontcuberta, deixa entreveure que hi ha alguna cosa que grinyola. El fet d'atribuir-la al també valencià Josep Renau que va néixer el 1907 i que és considerat com el mestre dels fotomuntages acaba de certificar que una lectura atenta ja ens deixava veure la recreació del personatge inventat. De fet, i sense pretendre-ho, quan va sortir el llibre alguns crítics una mica despistats o que volien no quedar com a ignorants van dir que coneixien l’obra de Jusep Torres Campaans i fins i tot algú va dir que l’havia conegut personalment...

És per això que la relació entre Max Aub i Jusep Torres Campalans sigui tan especial i engrescadora perquè intuïtivament ja ens va demostrant que res és segur. Per això el Museo de Arte Centro Reina Sofia de Madrid li va dedicar una exposició, l’única dedicada a un artista que no ha existit, on es recopilaven els quadres de Max Aub signats amb el monograma JTC i que va haver de realitzar per a bastir la seva biografia.

Totes aquestes circumstàncies són les que m’entusiasmen de Max Aub i Jusep Torres Campalans, aquest binomi indestriable que assoleix una integració de literatura i arts plàstiques. Malgrat estar a l’exili, però, la figura de Max Aub fou rebuda a Espanya dintre dels cercles intel·lectuals que el seguiren com demostren les publicacions d’articles. Una part molt important fou la tasca de gent com Eduardo Beneyto que, com ens assenyala el llibreter Lluís Millà, des de la distruïdora Bentor del carrer Consell de Cent de Barcelona –majorista i detallista- de manera clandestina venia obres sobretot d’editorials llatinoamericanes de tendència esquerranista i alternativa, cosa que li va valdre més d’una multa governativa.

Afortunadament es va fer una reedició de Juego de cartas a Granada per l’Editorial Cuadernos del Vigía el 2010 que pot ajudar a divulgar una obra rara de la literatura castellana.

BIBLIOGRAFIA

AUB, MAX. Nuevos diarios inéditos (1939-1972). Edició, pròleg i notes de Manuel Aznar Soler. Sevilla, Renacimiento, 2003.

AZNAR SOLER, MANUEL i LÓPEZ GARCÍA, JOSÉ-RAMÓN. Diccionario bibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Sevilla, Renacimiento, Biblioteca del exilio, 2016. Entrada de Max Aub redactada per Juan Rodríguez e Ignacio Soldevila-Durante, Volum I pàgs. 222-230

BARCE, SERGIO. Otros libros, otros autores: Juego de cartas de Max Aub. Màlaga, Blog Sergio Barce, 15 març de 2011

DIVERSOS AUTORS. Jusep Torres Campalans. Ingenio de la Vanguardia. Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2003.

LÉONARD, JACQUES. “Jusep Torres Campalans, el hombre que nunca existió” a Gaceta ilustrada. Barcelona, 18 març 1961 nº 232

MENGUAL, JOSEP. JusepTorres Campalans, de Max Aub. Portadas. Barcelona, Blog Negritas y cursives, 5 de juliol de 2013

VALLES CALATRAVA, JOSÉ R. “Los juegos narrativos de Max Auben Juego de cartas” a Revista de Literatura. Madrid, juliol-desembre, 2007. Vol. LXIX nº 138 pp. 543-557