dilluns, 9 de novembre de 2009

Fata Morgana Usa de Josep Renau, a l’altre costat del mur

La gran desfilada

Avui fa vint anys que va caure el Mur de Berlín i tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Els que ho vam viure en directe, a través de la televisió, ens sembla que va ser ahir i encara ens sembla impossible que un statu quo com el que hi havia, caigués a una velocitat tan vertiginosa. Als meus alumnes, quan els explico a classe d’història aquest fet cabdal del s. XX, s’ho prenen amb una distanciació absoluta, com quan estudien la unificació italiana (1859-1871)... sense poder, moltes vegades i en general, copsar la transcendència d’aquest fet històric: un més per a estudiar! I prou...

Miss bistec de Chicago

Per als que tenim una certa edat (tampoc no tant, tot sigui dit de pas), aquests canvis sobtats ens van deixar bocabadats, perquè pocs anys abans ningú no ho podia preveure. L’enfonsament de tot un sistema fonamentat en una utopia, a criteri de gairebé tothom mal aplicada, impactà a tot arreu, perquè la Guerra Freda semblava eterna. Com la majoria de persones que vivíem a la part occidental, poc sabem del què passava a la part oriental, ben closa darrera el mur ...

Un dels casos de propaganda política a favor del règim comunista i en contra de la societat capitalista, que es va fer precisament a l’Alemanya Oriental, fou el que portà a terme el valencià Josep Renau, amb el seu recull de fotomuntatges titulat fata morgana USA.

Final feliç

La vida de Josep Renau és una vida molt pròpia del s. XX, el segle de les ideologies. Va néixer a València el 1907 i de seguida es vinculà al món de l’art, fent una mica de tot però destacant com a dissenyador de portades i il·lustracions per a la Editorial Estudios, on realitzà alguns fotomuntatges, ja el 1929. Vinculat al Partit Comunista des del 1931, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat codirector (juntament amb el també valencià Max Aub) del diari Verdad. També fou nomenat Director General de Belles Arts i se li encarregà salvaguardar el patrimoni artístic nacional durant la Guerra. Mentre era encarregat de la propaganda política, va dur a terme una tasca molt variada que va incloure fets com ara confeccionar uns fotomuntatges dels 13 punts de Negrín, muntar el Pavelló Espanyol de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937 -on s’exposà el Guernica de Picasso entre altres- o encarregar la Cartilla antifascista escolar a Mauricio Amster.

Moloch Hollywood

El 1939 marxà cap a l’exili a Mèxic, on connectà amb els muralistes mexicans (Siqueiros, sobretot) i entrà en contacte directe amb els EUA. A Mèxic, des del 1940, anà retallant fotografies de les revistes americanes Life, Fortune, The New York Times, constituint tot un arxiu que li serviria per treballar en el projecte d’una publicació de fotomuntatges que posés en entredit l’American Way of Life. A Mèxic, per subsistir es dedicà al disseny gràfic i sobretot destacà com el gran cartellista de l’època amb una producció ingent de cartells de cinema... autèntiques meravelles, molts d’ells.

Guardes de paper i enquadernació en tela de fata morgana USA

Cansat de la vida inestable dels autònoms i d’estar al servei de la publicitat capitalista, el 1958 es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya on retornà a l’ortodòxia marxista i passà a ser un artista del poble amb sou a càrrec de l’estat de la RDA. Aquí, amb les mans lliures (no tenia problemes de censura ja que era un artista afí al règim) i amb l’economia solucionada, es proposà de publicar el que a Mèxic no havia estat possible, la seva obra mestra dels fotomuntatges: fata morgana USA. Així, doncs, el 1967 publicà en edició bilingüe alemany-anglès, a l’editorial Eulenspiegel Verlag, el seu recull de 40 fotomuntatges destinats a la propaganda política antiamericana en dimensió foli (30 x 25 cm.). El llibre tenia unes guardes de tela amb el símbol del dòlar ($) i amb unes sobrecobertes amb el fotomuntatge titulat El més gran del món.

6 d'agost de 1945: L'era atòmica serà una era americana (President H.S. Truman)

Aquests fotomuntatges tenen una gran influència de John Hehartfield i altres artistes del dadaisme de l’època d’entreguerres, a més d'artistes Pop Art del moment. Les figures són retallades amb gran exactitud, el que li dóna una gran polidesa visual i -a diferència dels altres mestres del fotomuntatges- hi introdueix el color combinat amb el blanc i negre. A més, les fotografies trenquen el camp o marge, hi introdueix deformacions òptiques i hi utilitza espais contraposats. Cada obra ocupa una doble pàgina, a la de la dreta (amb numeració senar) hi ha el fotomuntatge pròpiament dit, mentre que a la esquerra (pàgina parell) hi ha el títol i, sovint, fotografies i textos complementaris (en alemany i anglès) per fer més entenedora, si cal, la composició artística. En definitiva, el resultat és una mena de barreja de dadaisme i pop art.

Festa sorpresa en el museu Metropolità

La temàtica de l’obra, concebuda com una unitat i no com a fotomuntatges independents, és un atac directe a la ideologia americana. De fet, fata morgana vol dir gran miratge i Josep Renau coneixia perfectament “el gran miratge” des de la seva etapa mexicana. Per això, en els fotomuntatges parla del concepte de l’amor, l’alienació de la dona, el colonialisme, el racisme, la tecnologia, el militarisme, la guerra de Corea, el Ku-Klux-Klan, la cacera de bruixes del senador McCarthy, la pena de mort, la societat de l’opulència... tot plegat amb un humor molt àcid (a la manera de Heartfield) i utilitzant la paradoxa per fer arribar amb nitidesa el seu missatge.

Capitalisme popular

Aquestes imatges mistificades del món contemporani capitalista li donen una pàtina de Sodoma i Gomorra, com a civilització de la perversió en tots els sentits. En contraposició a la publicitat comercial i turística, la vida als EUA és força més complexa, contradictòria i dramàtica que no voldrien admetre els promotors i apologistes de l’American Way of Life. Aquest llibre tracta d’aquesta gran confusió propagandística; no aspira, doncs, a oferir una valoració o anàlisi global de la realitat nordamericana en conjunt, sinó que és voluntàriament parcial. De manera que aquest llibre és una autèntica obra d’art de la propaganda política de la Guerra Freda, en aquest cas, contra els EUA.

Fora les mans de Cuba!

Aquesta primera edició es veié seguida de dues més. Una en castellà publicada el 1977 per Gustavo Gili, quan Renau va poder tornar a Espanya –si bé ho feu únicament de manera esporàdica, ja que continuà vivint al Berlín oriental, que és on va morir- i es van començar a organitzar exposicions de l’artista i una darrera, la del 1989 de l’IVAM de València que podríem considerar la definitiva, malgrat que Renau ja havia mort anteriorment, el 1984. Cal considerar-la l’edició definitiva perquè Renau ja havia donat la seva obra a la Fundació Josep Renau que, al mateix temps, havia dipositat tots els fons a l’IVAM perquè els gestionés aquesta institució pública. En motiu de l’exposició que s’organitzà -i d’acord amb la voluntat que havia expressat Josep Renau- en comptes dels 40 fotomuntatges de la primera edició se n’editaren 69, dels 100 que Renau havia previst com a obra unitària. Fou així perquè Renau mateix no estava satisfet de tots els fotomuntatges i acabà per decidir que el conjunt definitiu constés només de 69 obres. A més, el títol es veié ampliat amb un petit subtítol aclaridor: The American Way of Life. Devia considerar que només Fata Morgana USA era poc aclaridor de les intencions polítiques de l’obra. Aquesta edició es va publicar en valencià i anglès.

Tots els homes són creats iguals...

Josep Renau no amaga l’objectiu propagandístic de la seva obra quan en l’epíleg diu que l’autor se sentiria ben satisfet amb la seua obra només que el lector hi descobrís pel seu compte allò de pervers i inhumà que hi ha en els signes confusius, brillants i fascinadors del Way of Life, que esclavitza en major o menor mesura milions de persones dins i fora dels Estats Units. Aquest és l’objectiu fonamental del llibre.

El vell i el nou

És curiós que Renau morís el 1984 (enguany ha fet 25 anys), pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. Sempre he pensat que per a molts dels que van creure que el comunisme era la solució definitiva als mals de la humanitat i que l’aplicació duta a terme en alguns països era el camí per aconseguir-la, morir abans que s’ensorrés tot en quatre dies els va ser gairebé una benedicció, si això és pertinent de dir d’un comunista convençut com ell.

El President parla sobre la Pau

PD. Aquesta setmana sortegem, com a vegades també fa en Guillem Carbonell, un llibre de la darrera edició del Fata Morgana USA, The American Way of Life del 1989, publicat en ocasió de l’exposició celebrada a l’IVAM, i que fou l’exposició inaugural del Centre. Si voleu participar en el sorteig només heu d’enviar un email o deixar un comentari i deixat dit que voleu participar en el sorteig. Unes mans innocents escolliran el paperet amb el nom de l’afortunat o afortunada i el guanyador serà anunciat el proper dilluns i se li farà arribar el llibre. Heu de deixar el vostre email per poder-nos posar en contacte amb vosaltres en el cas que us toqui.

LA GUANYADORA DEL SORTEIG (15 DE NOVEMBRE DE 2009) HA ESTAT: CLÍDICE. FELICITATS!

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT i altres. Josep Renau. València, IVAM, 2004
RENAU, JOSEP. Fata Morgana USA. The American Way of Life. València, IVAM, 1991
http://www.centenariorenau.com
http://www.margencero.com/lumiere/renau/remau_articulo.Htm

27 comentaris:

  1. Galderich, un altre bell apunt d'un llibre molt atractiu estèticament. Per descomptat, jo també voldria tenir-lo!

    ResponElimina
  2. M'encata!!!! jo tb m'hi apunto... m'encanten aquests col.lages...... jo sempre m'h agradat fer obres com aquestes...

    ResponElimina
  3. Clídice,
    No cal morir-se! Apuntada per tal que els de la funerària no facin el seu agost amb aquest fred ... :-)

    ResponElimina
  4. Criticartt,
    Doncs ja saps com fer-t'ho per criticar els nyaps de Sitges!
    Apuntada!

    ResponElimina
  5. Admiro molt Renau, però la manca d'autocrítica dels 'convençuts' quan sabien perfectament com anaven les coses pels països comunistes sempre m'ha espantat força.

    ResponElimina
  6. Júlia,
    La manca de perspectiva en el cas de Renau havia de ser molt forta perquè fins i tot va anar a viure a la RDA perquè creia en el Sistema. El problema és que en el món capitalista també hi ha problemes i incoherències i si et fixes més en unes coses que en unes altres...

    ResponElimina
  7. Un cop més, Galdereich, em trec el barret davant la teua erudició. És magistral l'anàlisi que fas, de veritat.

    ResponElimina
  8. Ep, que se'm oblidava: jo també m'apunto al sorteig!

    ResponElimina
  9. El teu inconscient anti-ianqui et traeix, company. Una vegada has escrit "Amercian Way of Life" i una altra "Amnerican Way of Life". Em mereixo dos números per al sorteig, un per cada errata.

    L'apunt interessantíssim, per variar ;) Tens una capacitat envejable per adaptar allò vell a la realitat més actual.

    ResponElimina
  10. Leblansky,
    Ja veus un valencià com tu al Berlín Oriental... es que esteu per tot arreu!
    Apuntat estàs al sorteig!

    ResponElimina
  11. Puigma,

    Ha, ha... això no és l'esperit anti-ianqui, sinó el meu nivell d'anglès!

    Per treure a la llum pública els errors dels altres si surt el teu paper el tornarem a posar fins a dues vegades, una per error detectat! ;-)
    Malgrat tot, entres al sorteig.

    Per cert, dir que aquest llibre és vell és ensorrar-me a la misèria que té la meva edat!

    ResponElimina
  12. Tant aquest llibre com l'anterior em recorden molt la meva infància i adolescencia; el anterior per la portada interior que semblava un exercici de mecanografia, dels que no tinc gaire bon record i aquest per que encara continuo retallant i enganxant fotos i lletres de les revistes. També vull participar...

    ResponElimina
  13. Trobo que es un tema prou interessant, ja que a mi sempre m'han agradat els fets historics.
    Tenim previst aquesta setmana veure la pel·lícula un, dos, tres. de Billy Wilder per continuar en aquesta época...
    Proposo incloure-m a la llista del concurs.

    ResponElimina
  14. M. Àngels,
    La mecanografia, què dur! Espero que no et toqués fer una composició com aquesta... suaries tinta!
    I els retallables, jo també em vaig dedicar a fer el mateix... ara tiro de Photoshop!
    Apuntada a la llista. Estigues atenta al final del proper apunt on s'anunciarà el guanyador per posar-te en contacte amb mi a través del gmail.

    ResponElimina
  15. Pau,
    Gran pel·lícula la del Billy Wilder per anar ambientant aquests moments.
    Estàs apuntat a la llista. Estigues atent al final del proper apunt on s'anunciarà el guanyador per posar-te en contacte amb mi a través del gmail.

    ResponElimina
  16. Tienes razón, la caída del muro,para algunos de nosotros sigue siendo un acontecimiento reciente. Independientemente de cualquier postura, lo que más lamentó es el deterioro del nivel de la discusión. Antes se debatía sobre un modelo de sociedad, ahora se discute sobre el equipo favorito de futbol.
    Conocía los inconfundibles carteles de Renau, del libro que nos compartes no tenía noticia,pero sin lugar a dudas es un documento con un gran valor testimonial
    Yo también me apunto...

    ResponElimina
  17. Marco Fabrizio,
    Has donat a la diana. Ara ja no es discuteix sobre models de societat ni de res... així anem!
    Ens estalviem que hagi gent que doni la vida o mati per un sistema polític però perdem també vitalitat social.
    Apuntat estàs!

    ResponElimina
  18. M'apunto al sorteig! Ara tinc feina a pensar si va ser una sort morir abans de veure caure el "comunisme"; aquest no és, però, el lloc per a la reflexió. Molt bona, l'entrada.

    ResponElimina
  19. Nurieta,
    Això de morir abans o no despèn com es miri. El cas del Renau és paral·lel al de la Passionària, per exemple.
    Apuntada estàs!

    ResponElimina
  20. Tongoooooo! Quines garanties tenim d'imparcialitat? I el "señor notario del ilustre colegio de señores notarios de Barcelona" on era? A més, la Clídice, segons confessió pròpia, és bruixa.

    ResponElimina
  21. quèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèèè?????????????????????????????????????
    però però però però però però però però però però però però però
    si a mi no em toca mai res!!!
    uau! (congelem la imatge i parlo a la càmera) estarà cambiando mi suerte?
    Molts zenquius!!!! oèoèòèoèèèèèè ara provaré quan sortegin algun cotxe :)
    MOLTÍSSSSSSISSSSIMES GRÀCIESSSSSS!
    :D

    ResponElimina
  22. Allau,
    És cert, no hi ha cap garantia d'imparcialitat ni de constitucionalitat!
    Ara entenc el per què li ha tocat a la Clídice...

    ResponElimina
  23. Clídice,
    No et facis la sorpresa que haurem d'analitzar les impugnacions que presenta l'Allau...
    Celebro que et faci il·lusió i comença a fer més encanteris a veure si la sort del país millora...
    Aviat el rebràs!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols